Natació

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Nedador

La natació és el mètode pel qual els éssers vius es desplacen a través de l'aigua amb un mètode que no implica simplement el caminar pel fons. La natació és una activitat recreatiu popular i un esport competitiu. És una activitat física molt recomanable per a la majoria de les persones, però que requereix unes precaucions bàsiques.

La natació és també un esport olímpic, amb proves per als dos sexes. Comprèn quatre estils bàsics: el crol, la braça, l'esquena i la papallona. Al crol el nedador mou els braços alternativament formant un molinet. És la modalitat més ràpida. L'esquena és el mateix estil però el nedador no mira a l'aigua. La braça consisteix a impulsar-se movent els braços de forma horitzontal, en paral·lel a la superfície de la piscina, formant cercles. La papallona és un molinet però els dos braços es mouen alhora, formant cercles perpendiculars a l'aigua (és el més exigent físicament).

La natació comprèn altres competicions com són les proves d'aigües obertes de 5, 10 i 25 km, una especialitat que principalment es practica a Europa, Estats Units i Austràlia i que organitzen oficialment tant la FINA com la LEN en els seus campionats del món i d'Europa respectivament. A Pequín 2008, la prova de 10 km en aigües obertes fou olímpica per primer cop ja que fins aquell moment cap prova d'aquesta especialitat formava part del programa olímpic.[1]

A més d'aquestes proves hi ha altres de llarga distància que no pertanyen al programa oficial de FINA i LEN com pot ser la travessa del Canal de la Mànega, o la circumnavegació de l'illa de Manhattan. Aquestes proves destaquen per la seva duresa, ja que els nedadors poden arribar a estar 5 hores a l'aigua (en el cas dels 25 km) amb la sola ajuda d'algun avituallament ocasional. El rècord mundial del nado més llarg sense parar ho té Martin strela qui nado 504 km sense parar el 2001 en el riu Danubi. També nadó el riu Mississippi en el 2002 a 66 +2, un total de 3.885 km. Vicki Keith posseeix el rècord de la persona amb major nombre de rècords mundials de llarga distància.

La natació és també part important d'altres esports, com ara: waterpolo, natació sincronitzada, el pentatló modern, triatló i salvament i socorrisme. (Vegeu llista d'esports aquàtics).

Per fer natació, normalment s'utilitza un vestit de bany. El vestit de bany masculí acostuma a ser en forma de calçotet i els de dona poden ser el bikini o d'una sola peça. En les competicions esportives els banyadors més utilitzats són els banyadors Speedo. Una altra peça són les ulleres que serveixen per veure-hi més a sota l'aigua. Finalment hi ha la gorra de natació que serveix per mantenir els cabells eixuts i protegir-lo del clor i protegir les orelles.

Història[modifica | modifica el codi]

L'ésser humà ha hagut d'adaptar-se al medi que l'envolta, i un d'ells és l'aquàtic. Si tenim en compte que la superfície del planeta està formada per tres quartes parts d'aigua podrem comprendre la importància i la necessitat de l'ésser humà d'adaptar-se a aquest mitjà.

La primera campiona mundial va ser Grehn Mall, qui va guanyar una cursa d'una milla en el Támesis el 1863. Cap a finals de segle la natació de competició s'estava establint també a Austràlia i Nova Zelanda i diversos països europeus havien creat ja federacions. La natació es coneix des de l'época prehistòrica, com mostren els dibuixos de l'Edat de pedra. En els Estats Units els clubs d'aficionats van començar a celebrar competicions l'any 1870.

La natació competitiva a Europa va començar al voltant de l'any 1800, utilitzant principalment l'estil braça. L'estil crol (de l'anglès crawl), llavors anomenat "trudgen", va ser introduït el 1873 per John Arthur Trudgen, que ho va copiar dels indis natius d'Amèrica.

La natació va passar a ser part dels primers Jocs Olímpics moderns de 1896 a Atenes. El 1902 l'estil trudgen va ser millorat per Richard Cavill usant la puntada continua. El 1908 es va crear la FINA: Federació Internacional de Natació. L'estil papallona va ser desenvolupat pels nedadors del principi, en un principi com una variant de l'estil braça, fins que va ser acceptat com a estil autònom el 1952.

La Natació als Jocs Olímpics[modifica | modifica el codi]

Article principal: Natació als Jocs Olímpics

La natació és un esport que forma part del programa olímpic des de les primeres olimpíades celebrades a Atenes (Grècia) l'any 1896, i sempre n'ha format part. La competició s'obrí a la categoria femenina en l'edició celebrada a Estocolm (Suècia) l'any 1912.

Juntament amb l'atletisme i la gimnàstica és un dels esports que més expectació desperten en la realització dels Jocs Olímpics i que més proves disputen.

El gran dominador d'aquest esport són els Estats Units d'Amèrica, seguida molt de lluny d'Austràlia, la República Democràtica d'Alemanya i Hongria.

Branques de la Natació[modifica | modifica el codi]

En competències poden haver-hi diferents distàncies, tot depèn de la categoria en la qual la persona es trobi (la categoria es defineix segons l'edat), per la qual cosa es pot nedar des dels 25 metres fins a 1 quilòmetre o més. Quan es troba en aquest tipus de competició és possible nedar qualsevol estil d'aquesta llista. Gairebé tots els nedadors usen el crol frontal (el crol habitual) a causa de la seva velocitat superior. Per a les competicions d'estils, tant si són individuals com de relleus, l'estil lliure pot ser qualsevol estil excepte pit, esquena i papallona.

  1. Trampolí: 1 i 3 metres individual, 3 metres sincronitzat.
  2. Plataforma: 10 metres individual i 10 metres sincronitzat.
  1. Sol.
  2. Duo.
  3. Equip.
  4. Rutina lliure combinada.

Propòsits[modifica | modifica el codi]

Com una ocupació[modifica | modifica el codi]

Algunes tasques requereixen treballadors per nedar. Per exemple els bussejadors que busquen estrelles de mar per obtenir un benefici econòmic, igual que els pescadors submarins.

La natació s'utilitza per rescatar a altres nedadors en dificultats, en situació d'ofegament. La majoria de les ciutats i països moderns compten amb socorristes entrenats, en piscines i platges. Hi ha una sèrie d'estils de natació especialitzats, especialment per a finalitats de salvament (vegeu la llista d'estils de la natació). Aquestes tècniques són estudiades pels socorristes o membres de la Guàrdia Costanera.

La natació és també utilitzada en biologia marina per observar plantes i animals en el seu hàbitat natural. Altres ciències utilitzen la natació, per exemple, Konrad Lorenz, va nedar amb les oques, com a part dels seus estudis sobre el comportament animal.

La natació també té finalitats militars. La natació militar és realitzada habitualment per forces especials, com els Navy SEAL. La natació s'utilitza per apropar-se a un objectiu, reunir informació d'intel·ligència, actes de sabotatge o de combat, i per apartar-se d'una ubicació. Això també pot incloure la inserció en l'aire a l'aigua o en sortir d'un submarí mentre està submergit. A causa de l'exposició regular als grans cossos d'aigua, tots els reclutes de la Marina dels Estats Units, Cos de Marines i la Guàrdia Costanera necessiten completar la natació de base o d'entrenament de supervivència a l'aigua.

La natació és un esport professional. Les empreses patrocinen als nedadors que estan en el nivell internacional. Molts nedadors competeixen amb la finalitat de representar al seu país d'origen en els Jocs Olímpics. Els premis en efectiu per batre marques també es donen en moltes de les competicions més importants. Els nedadors professionals també poden guanyar-se la vida com a artistes, en el cas de la natació sincronitzada.

Com una forma de viatjar[modifica | modifica el codi]

Quan no existeixen altres alternatives, es poden fer viatges de curta distància nadant. Innombrables emigrants van creuar nadant rius i mars; són famosos per això el Riu Bravo, i el Riu Bug Occidental. Hi ha casos coneguts de refugiats polítics que van nedar en el mar Bàltic,[2] i de gent que van saltar d'embarcacions per arribar nadant a destinacions als quals no es planejava anar.[3] En la dècada de 1980 milers de soldats iraquians en retirada van creuar nadant el Riu Shatt al-Arab.[4] El president dels Estats Units John F. Kennedy, va dirigir als seus mariners nedant d'una illa a una altra després que el seu torpeder fos enfonsat en la Segona Guerra Mundial. El seu germà, el senador Ted Kennedy va afirmar haver abandonat l'illa de Chappaquiddick nadant.

Com a exercici i activitat lúdica[modifica | modifica el codi]

Els propòsits més comuns de la natació són la recreació, l'exercici i l'entrenament atlètic i esportiu. La natació recreativa és una bona manera de relaxar-se, mentre es gaudeix d'un exercici complet.[5]

La natació és una excel·lent forma d'exercici. A causa que la densitat del cos humà és molt similar a la de l'aigua, l'aigua suporta el cos pel que les articulacions i els ossos reben menor impacte. La natació s'utilitza amb freqüència com un exercici de rehabilitació després de lesions o per a persones amb discapacitat.

La natació amb resistència és una forma d'exercici de natació. Es duu a terme, ja sigui amb finalitats de formació, per mantenir el nedador estacionari per a l'anàlisi de la braçada, o per poder nedar en un espai tancat per raons esportives o terapèutiques. La natació amb resistència es pot fer front a un corrent d'aigua en moviment en una màquina de natació o mantenint el nedador estacionari amb cintes elàstiques.

La natació és principalment un exercici aeròbic, a causa de les característiques intrínseques de l'exercici, la qual cosa requereix un subministrament constant d'oxigen als músculs, a excepció de carreres curtes, on preval la intensitat i la velocitat, i on els músculs treballen anaeròbicament. Com la majoria dels exercicis aeròbics, la natació redueix els efectes nocius de l'estrès, pot millorar i corregir la postura i desenvolupar un físic característic, sovint anomenada "silueta de nedador".

En els últims anys hi ha hagut un creixement en la popularitat de la natació en aigües obertes, també conegut com "wild swimming" en part a causa de la publicació de llibres best-seller de Kate Rew i Daniel Start. En aquesta especialitat s'ha d'esmentar al campió i rècord de diverses travessies, al nedador català David Meca.

Com un esport[modifica | modifica el codi]

L'esport aquàtic en natació implica la competència entre participants per ser el més ràpid sobre una distància establerta, exclusivament mitjançant propulsió pròpia. Això el fa un esport individualitzat, ja que encara que entrenin com a equip s'enfronten entre ells. Les diferents distàncies a recórrer s'estableixen segons els diferents nivells de competència. Per exemple, l'actual programa olímpic de natació conté estil lliure de 50 m, 100 m, 200 m, 400 m, 800 m i 1500 m; papallona, dors i pit de 50 m; 100 m; i 200 m; Combinat: 200 m (és a dir, papallona de 50 m, 50 m dors, 50 m pit i 50 m lliures); 400 m combinats (100 m papallona, 100 m dors, 100 m pit, estil lliure i 100 m), i relleus combinats, la qual cosa vol dir que cada participant realitza una prova ja sigui de 100m o 200m.

La majoria d'escoles de natació cobreixen les següents distàncies: 50, 100, 200 i 500 m lliure; 100 m dors, pit, i papallona; i 200 m estils. També hi ha relleus combinats en equip, que inclouen carreres de diferents estils intercalats.

Les diferents competències s'hauran de realitzar en piscines especials perquè puguin tenir ja sigui validesa nacional o internacional. Una piscina s'entén com l'excavació en una àrea determinada que posseeix la capacitat d'emmagatzemar aigua, amb la finalitat de desenvolupar activitats aquàtiques. Les parets de les piscines generalment estan cobertes amb mosaics especials que fa que els nedadors no es rellisquin.

Existeixen dos tipus de piscines: piscina semi-olímpica o olímpica. La piscina semi-olímpica és exactament la meitat d'una piscina olímpica. Les seves mesures són de 25 metres de longitud per 12.50 m d'ample. La seva profunditat varia de 0.80 m fins als 2.70 m. Les piscines olímpiques, que generalment són les més conegudes per la població en general a causa que els Jocs Olímpics es desenvolupen en aquest tipus de piscines, mesuren 50 m de longitud i 25 m d'amplària. La seva profunditat, igual que les piscines semi-olímpiques, pot variar de 0.80 m fins a 2.70 m. En ambdues piscines és necessari que existeixin entre 7 i 8 carrils que permetran als nedadors estar separats amb una mateixa distància entre ells.

Tota piscina d'ús competitiu necessita comptar amb: bancs de sortida situats al principi de cada carril, dues banderoles que estaran col·locats cadascun en un extrem de la piscina (aquests són de molta utilitat en l'estil d'esquena), amb una altura d'entre 1.80 m-2.5 m a partir de la superfície de l'aigua i amb una separació de 5 m de l'extrem final de la piscina; corda de sortida en fals col·locada als 15 m que servirà per detenir als nedadors en cas que s'hagi produït una sortida en fals.

Durant molts anys s'ha especulat i parlat dels factors que possiblement poguessin afectar l'acompliment dels nedadors en una piscina. Grans experts en la matèria han conclòs que la temperatura de l'aigua és un d'ells, ja que si l'aigua està molt calenta, el desgast de l'organisme serà molt major. La temperatura ideal de l'aigua és al voltant de 24-28 graus. També se sap que el tipus de vestit de bany o les gorres que s'utilitzen poden ajudar al nedador en el seu desplaçament, per la qual cosa es permet que cada participant realitzi la seva prova amb l'abillament que el crea millor.

En competició i entrenament el recorregut en longitud i el retorn al punt de partida es denomina volta; així es pot dir que s'ha recorregut dues voltes en lloc de 100 metres, en piscines de 25 metres. Un llarg fa referència a la longitud recorreguda sense donar la volta. Les piscines públiques i els clubs d'entrenament tendeixen freqüentment a tenir piscines de 25 metres, encara que algunes poden ser de 50 m; en canvi les olímpiques són sempre de 50 metres.

Més enllà de les carreres de natació, existeixen altres modalitats competitives, cadascuna amb característiques molt diferents.[6]

Estils de natació[modifica | modifica el codi]

Crol[modifica | modifica el codi]

Crol

Crol o estil lliure (de l'anglès crawl) és l'estil en que un braç es desplaça per fora l'aigua disposat a entrar a l'aigua davant del cap, mentre l'altre braç avança per sota l'aigua, fins als malucs, per tornar a sortir. Els peus es mouen d'una manera oscil·lant, alternativament, amb els peus cap a dins i els dits en punta. Per cada cicle de braços es poden fer de dues a vuit camejades.

Velocitat i rècords[modifica | modifica el codi]

La màxima velocitat aconseguida és de dos metres per segon (uns 7 quilòmetres per hora)

Papallona[modifica | modifica el codi]

Papallona

Variació de la braça en què els dos braços es porten junts fins davant del cap per tornar al mateix temps. Aquest moviment de braços va acompanyat d'un moviment ondular de malucs. Els peus segueixen junts un moviment brusc descendent i ascendent.

Rècords[modifica | modifica el codi]

  • El rècord en 50 m papallona és de 22'43s. aconseguit per Rafa Muñoz a Màlaga el 2009.
  • El rècord de 100m papallona és de 49'82s. aconseguit per Michael Phelps a Roma El 2009.
  • El rècord de 200m papallona és de 1:51'51s. aconseguit per Michael Phelps a Roma el 2009.

Esquena[modifica | modifica el codi]

Sortida d'esquena

En l'esquena la seqüència de moviments és alternativa. Quan un braç està a l'exterior, amb el palmell de la mà mirant cap a fora, sortint del costat de la cama, l'altre braç impulsa el cos dins l'aigua. En l'esquena, igual que al crol, es fa servir el moviment de peus oscil·lants.

L'esquena presenta l'avantatge de no tenir complicacions amb la respiració, ja que el cap es manté sempre per sobre la superfície de l'aigua. És l'únic estil on els nadadors surten des de dins de l'aigua.

Esquena

Rècords[modifica | modifica el codi]

Braça[modifica | modifica el codi]

Braça

La braça és nedar amb els braços apuntant al davant. Els braços que estan estesos s'obren cap endarrere fins que queden alineats amb les espatlles; tot seguit s'encongeixen les cames per aproximar-les al cos, per després estirar-les amb impuls, al mateix temps que els braços tornen al punt d'inici.

La braça és l'estil més lent de tots, arribant a una velocitat màxima de 1,67m per segon.

Aquest és l'únic estil en el que el braços no surten fora de l'aigua.

El moviment dels braços és simultani. L'execució de l'estil comença per la fase d'extensió on es partix de la posició de braços estirats, seguidament sobrin fins a l'atura dels muscles amb els colzes mitjanament flexionats i les palmes de les mans mirant cap a nosaltres, aquesta serà la fase de propulsió.

Després d'aquesta ve la fase de tornada a la posició inicial que es fa ajuntant les palmes de les mans i estirant els braços com a la posició inicial.

Rècords[modifica | modifica el codi]

Els millors de la història[modifica | modifica el codi]

  • Michael Phelps: Nedador nord-americà guanyador de 8 medalles d'or en els Jocs Olímpics de Beijing (Pequín), Xina, de 2008.
  • Alexander Popov: Nedador rus que amb vuit medalles olímpiques posseeix un dels millors palmarès de la història de la natació.
  • Mark Spitz: Nedador nord-americà que va guanyar 7 medalles d'or en els Jocs Olímpics de Munic, Alemanya, de 1972.
  • Franziska van Almsick: Nedadora alemanya campiona del món i guanyadora de quatre medalles de plata en els Jocs Olímpics. Malgrat ser la màxima figura de la natació femenina durant la dècada de 1990 l'alemanya Franziska van Almsick no va poder aconseguir l'or olímpic ni a Barcelona (1992) ni a Atlanta (1996). No obstant les medalles assolides en aquestes cites així com el seu espectacular palmarès en diferents edicions dels campionats d'Europa i del Món avalen una de les més brillants trajectòries d'aquest esport en les últimes dècades.
  • Michael Groß: Nedador alemany, el millor especialista en proves de papallona de tots els temps i un dels més premiats de la història. La seva elevada alçada i una extraordinària potència derivada de la seva gran envergadura li van dotar d'una forma de natació molt característica per la qual va rebre l'àlies d'Albatros, au marina als moviments de la qual s'assemblava.
  • Alberto Zorrilla: Nedador argentí primer campió olímpic de natació nascut a Sud-amèrica.
  • Martín López-Zubero: Nedador espanyol considerat el millor de la història del seu país. Campió europeu mundial i olímpic i plusmarquista universal en la prova de 200 m esquena. La imatge recull el moment en què López-Zubero celebra el seu triomf en la prova de 100 m esquena durant el Campionat d'Europa celebrat a Atenes el 1991. En aquesta mateixa competició va aconseguir una altra medalla d'or (en 200 m esquena) i una de plata (en 100 m papallona).
  • Kristin Otto: Nedadora alemanya que va guanyar sis medalles d'or en els Jocs Olímpics de 1988.
  • Matt Biondi: Nedador nord-americà que les seves 11 medalles en tres edicions dels Jocs Olímpics li van convertir en un dels millors nedadors durant la dècada de 1980 i els primers anys de la de 1990.
  • Vladimir Salnikov: Va guanyar quatre medalles d'or olímpiques quatre ors en campionats mundials i va batre dotze rècords del món en les proves de 400 800 i 1.500 metres lliures.[7]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Out on the Open Water» (en anglès). NY Times, 10/2/2012. [Consulta: 2/11/2013].
  2. «Top athlete escaped the GDR using his aquatic talents» http://www.dw-world.de/dw/article/0,,4862742,00.html
  3. «Chronology of Albanian Immigration to Italy» http://ccat.sas.upenn.edu/italians/resources/amiciprize/1998/chronology.html
  4. http://www.globalsecurity.org/military/world/war/iran-iraq.htm
  5. cita llibre|cognoms=Katz|nom=Jane|títol=Your Water Workout|editorial=Broadway Books|any=2003|edició=First|isbn=0-7679-1482-1
  6. cita web |url=http://www.i-natacion.com/articulos/historia/historia1.html |títol=Història de la natació |autor: A. Hernández |dataaccés=11 de juliol de 2012
  7. |url=http://listas.20minutos.es/deportes/mejores-nadadores-de-la-historia-299778/%7Ctítol= Millors nedadors de la història|

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Natació Modifica l'enllaç a Wikidata