Dinamarca
De Viquipèdia
|
|||||
| Lema nacional: Cap1 | |||||
 |
|||||
| Idiomes oficials | Danès2 | ||||
| Capital | Copenhaguen 55° 43′ N, 12° 34′ E |
||||
| Ciutat més gran | Copenhaguen | ||||
| Govern | Monarquia constitucional Margarida II Lars Løkke Rasmussen |
||||
| Superfície - Total - Aigua (%) |
43.094 km² (131è3) 1,6%3 |
||||
| Població - Estimació 2007 - Cens - Densitat |
5.447.084 (70è3) - 126 hab/km² (62è3) |
||||
| Moneda | Corona danesa (DKK) |
||||
| Fus horari - Estiu (DST) |
CET3 (UTC+1) CEST3 (UTC+2) |
||||
| Consolidació |
Cap a l'any 980 | ||||
| Himne nacional | Der er et yndigt land | ||||
| Domini internet | [[.dk3]] | ||||
| Codi telefònic | +453 |
||||
| Gentilici | Danès, danesa | ||||
| 1 Lema de la Reina: Guds hjælp, Folkets kærlighed, Danmarks styrke (danès: L'ajuda de Déu i l'amor del poble són la força de Dinamarca). 2 Cooficial amb el grenlandès de Grenlàndia i el feroès de les illes Fèroe, a més de l'alemany. |
|||||
Dinamarca (en danès: Danmark), oficialment el Regne de Dinamarca (en danès, Kongeriget Danmark) és un país escandinau de l'Europa septentrional localitzat a la península de Jutlàndia i que inclou els territoris autònoms de Grenlàndia i les Illes Faroe. El territori continental limita al sud amb Alemanya, i amb el Mar del Nord a l'oest i el Mar Bàltic a l'est. L'estret de l'Skagerrak, al nord, separa Jutlàndia de Noruega, mentre que, a l'est, el Kattegat, l'Øresund i l'estret de Bornholm separen Dinamarca de Suècia.
Dinamarca és una monarquia constitucional amb un sistema parlamentari de govern. A més del govern federal hi ha governs locals en 98 municipis. Dinamarca és membre de la Unió Europea des de 1973, però no forma part de l'Eurozona, la unió monetària dels estats membres de la Unió que han adoptat l'euro com llur moneda oficial. Dinamarca és membre fundador de l'OTAN.
Dinamarca té una economia capitalista de mercat amb un estat de benestar extens,[1] i ocupa, segons algunes publicacions, el nivell més elevat d'igualtat de la renda del món. Dinamarca és un país ric i modern, amb un dels estàndards de vida més elevats d'Europa.[2] La llengua nacional, el danès, està molt relacionada amb el sueci el noruec, llengües pròpies dels altres països escandinaus amb els quals Dinamarca té enllaços culturals i històrics molt importants. El 82% de la població de Dinamarca, i el 90,3% dels danesos són membres de l'Església luterana. El 9% de la població es estrangera, la gran majoria provinents d'altres països escandinaus.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
L'etimologia de la paraula Danmark ha estat un tema d'ampli debat.[3][4] La discussió se centra principalment en el prefix Dan i si aquest fa referència a la tribu germànica dani o al personatge històric de Dan, així com en el significat exacte de la terminació -mark. Hi ha moltes referències a diversos pobles coneguts com a dani de diversos territoris escandinaus i d'Europa en alguns dels escrits grecs i romans (com ara els de Ptolomeu, Jordanes o Gregori de Tours), així com en la literatura medieval (com ara Adam de Bremen, Beowulf, el Widsith o l'Edda poètica).
Per a alguns, la primera part de la paraula prové d'un mot que vol dir "terra plana", relacionada amb l'alemany Tenne, "terra trillada", l'anglès den, "cova", o fins i tot amb el sànscrit dhánuṣ-, "desert". La terminació -mark es creu que vol dir "bosc" o "terra fronterera" (com ara "marca"), amb una referència probable als boscos fronterers del Ducat de Schleswig.[5]
[edita] Geografia física
Dinamarca és formada per dues parts: la península de Jutlàndia, que forma part del continent, i l'arxipèlag, les illes més importants del qual són la de Fiònia, la de Sjaelland i, cent cinquanta quilòmetres més cap a l'est, la de Bornholm. Aquest arxipèlag, situat entre la península de Jutlàndia i la d'Escandinàvia, és separat de les penínsules i les illes entre elles per cinc estrets: Skagerrak, Kattegat, Sund, Gran Belt i Petit Belt.
Dinamarca forma part de la gran plana bàltica que comprèn també la plana sueca i la plana alemanya, que en els períodes glacials fou recoberta pel glaç. L'enfonsament posterior que donà naixement a la Bàltica, bé que fragmentà l'actual Dinamarca, no ha fet perdre a les seves terres el caràcter físic unitari. El relleu fou gastat pel glaç i és pla; hi ha un gran nombre de llacs i d'estanys i força torberes. El punt culminant és el Møllehøj, (170,86 m alt), Yding Skovhøj, (170,77 m alt), Ejer Bavnehøj, (170,35 m alt), Himmelsberg (147 m alt). A la meitat occidental de Jutlàndia el sòl és constituït per sorra i còdols que portà l'aigua procedent de la fosa del glaç, i és una regió poc fèrtil; és coberta de landes i únicament és utilitzada per a la cria de bestiar. En aquesta regió, la costa és baixa, rectilínia i amb tot un rosari d'estanys. Per contra, a la meitat oriental de Jutlàndia i a l'arxipèlag, que són a la part central de l'antiga glacera, el sòl és recobert d'una argila molt fèrtil i apta per al conreu. La costa és baixa, tallada, i amb golfs estrets i segurs, on hom ha establert ports comercials i de pesca.
Els rius són curts en llur majoria i de dimensions més grans a la península de Jutlàndia, els quals desguassen a la mar del Nord, llevat del Gudena, principal riu danès, que ho fa a l'estret de Kattegat. La vegetació natural és el bosc de fullatge caduc
[edita] Política i govern
[edita] Estructura de govern
El Regne de Dinamarca és una monarquia constitucional en què la reina és el cap d'Estat. El monarca designa i destitueix els primers ministres i els altres ministres. El primer ministre és el cap de govern i és elegit pel parlament. Abans de ser validats amb l'aprovació reial, totes les lleis han de ser discutides al Consell d'Estat Danès o Statsrådet, presidit pel monarca mateix. Tot i que el monarca té la potestat executiva, aquest poder és merament cerimonial. S'espera que el monarca sigui totalment apolític i que no exerceixi la seva influència en el govern de cap manera. Per exemple, els membres de la família reial no voten en les eleccions i els referèndums tot i tenir-ne el dret.
El primer minsitre exerceix l'autoritat executiva en representació del monarca, acompanyat dels ministres del gabinet que encapçalen diversos departaments. El gabinet, incloent-hi el primer ministre, conformen el Govern de Dinamarca. Els ministres són responsables davant el Folketing, el Parlament danès, el cos legislatiu, que és considerat com a òrgan suprem; és adir, que pot legislar en qualsevol matèria i no està limitada per les decisions dels seus predecessors.
El Folketing és el parlament nacional.Té l'última autoritat legislativa segons la doctrina de la sobirania parlamentària. El parlament està integrat per 175 membres electes segons el mètode de representació proporcional, a més de dos membres per Grenlàndia i dos per a les Illes Fèroe. Les eleccions parlamentàries es realitzen cada quatre anys, però el primer ministre pot convocar a eleccions a discreció. Una moció de censura del parlament pot forçar el primer ministre a renunciar.
El sistema polític danès ha generat tradicionalment coalicions La majoria dels governs de la postguerra han estat coalicions minoritàries governades amb el suport d'altres partits.[6]
[edita] Divisions polítiques
Dinamarca es divideix en cinc regions (regioner) i noranta-vuit municipis. Les regions van ser creades l'1 de gener de 2007 com a part de la Reforma Municipal Danesa per reemplaçar els tretze comtats tradicionals (amter). Al mateix temps, els municipis o comunes (kommuner) més petits es van fusionar amb d'altres de més grans, reduint-ne el nombre de 270 a 98. La responsabilitat més important de les nou regions és el servei de sanitat nacional. A diferència dels antics comtats, aquestes regions no poden recaptar impostos i el servei de salut és principalment finançat per un impost nacional (sundhedsbidrag) del 8% combinat amb altres fons del govern i dels municipis. Cada Consell Regional està integrat per 41 polítics electes en les eleccions municipals daneses del 2005.
L'arxipèlag d'Ertholmene (amb 96 habitants el 2008) no pertany a cap municipi ni a cap regió, ans pertany al Ministeri de Defensa.[7] Grenlàndia i les Illes Fèroe també són part del Regne de Dinamarca, com a membres del Rigsfællesskabet però són autònoms i gairebé sobirans, i cadascú està representant per dos escons al parlament.
[edita] Economia
L'economia de Dinamarca opera amb mercats eficients, amb estàndards de vida superiors a la mitjana Europa.[8][9] L'economia danesa és moderna, amb tècniques agrícoles d'alta tecnologia, una moneda estable i una alta dependència del comerç internacional.[10] La taxa d'atur és baixa (2% el 2008), i el govern ha aplicat polítiques amples de benestar.[10] Tot i ser un petit país, Dinamarca és un exportador net d'aliments i energia, i gaudeix d'un superàvit en la seva balança de pagaments.[10] Dinamarca és l'economia més competitiva i dinàmica de la Unió Europa, segons el Report del Fòrum Econòmic Mundial del 2008.[11] A més ha estat catalogat com el millor país per a fer negocis del món.[12]
Dinamarca és membre de la Unió Europea, i ha implementat i superat els criteris de convergència per adoptar l'euro,[10] però la població s'hi va oposar en un referèndum el 2000, tot i que la corona danesa està fixada amb l'euro mitjançant el Mecanisme de Taxa de Canvi Europeu.[13]
Dinamarca és la llar de moltes companyies multinacionals, entre les quals: A. P. Moller-Maersk Group, Danfoss, Lego, Bang & Olufsen, Carlsberg, Vestas, Novozymes i les farmacèutiques Lundbeck i Novo Nordisk. Dinamarca també és coneguda pel seu moviment de cooperativa quant a l'agricultura i per la seva indústria d'aliments (Danish Crown i Aria Foods).
Els danesos tenen una perspectiva positiva del comerç lliure; en una enquesta recent, el 76% va respondre que la globalització és bona.[14] El 70% del comerç es realitza dins la Unió Europea.
[edita] Geografia humana
[edita] Demografia
Segons les estadístiques del govern de Dinamarca, l'1 de gener de 2007 el 91,1% de la població danesa, estimada en 5,4 milions, era d'ascendència danesa.[15] El 8,9% eren immigrants o descendents d'immigrants recents, principalment dels Balcans, el sud i l'oest de l'Àsia, molts dels quals van arribar a partir de la "Llei dels estrangers" (Udlændingeloven) creada el 1983 que va permetre la immigració dels membres de família. També i ha una minoria inuit de Grenlàndia i una d'altra provinent de les Illes Fèroe. Durant els últims anys, tanmateix, s'han aprovat lleis molt més estrictes quant a la immigració.[16][17]
La població danesa, l'1 de gener de 2008 era de 5.475.791, amb una densitat de població de 129,16 habitants per quilòmetre quadrat.[18] La població no està distribuïda equitativament. Tot i que la superfície a l'est del Gran Belt només és de 9.622 km², o el 22,7% de la superfície total de Dinamarca, l'1 de gener de 2008, hi vivia el 45% de la població. La densitat de població d'aquesta regió és de 256,2 habitants per quilòmetre quadrat. Per contra, la densitat de població de l'oest del país és de 91,86 habitants per quilòmetre quadrat. El 2008 la mediana d'edat era de 40,5 anys. La taxa d'alfabetització era del 99%. La taxa de natalitat era d'1,74 nens per dona. La taxa de creixement poblacional és del 0,28%.[19] El danès és la llengua oficial de l'Estat.
[edita] Religió
No hi ha cap separació oficial d'Església i Estat a Dinamarca. Segons les estadístiques oficials, del gener de 2009, el 81,5%[20] de la població danesa és membre de la Església luterana estatal, la Església Nacional Danesa (Den Danske Folkekirke), la qual va ser establerta per la constitució de Dinamarca. Segons l'article sisè, la família reial danesa ha de pertànyer a l'església estatal. El 2% de la població profsa l'islam i el 3% altres denominacions cristianes, entre les quals, el catolicisme. Tot i així, l'enquesta de l'Eurobaròmetre més recent va publicar que el 31% dels danesos "creuen que hi ha un déu"; el 49% va respondre que "creuen en algun tipus d'esperit o força de vida" i el 19% que no "creu que hi hagi cap esperit, déu o força de vida.[21] Forn Siðr (El camí antic) un tipus de neopaganisme germànic, basat en la religió nòrdica nadiua antiga, ha estat reconeguda per l'Estat oficialment des del 2003.[22]
[edita] Cultura i oci
Dinamarca és reconeguda internacionalment per les seves moltes contribucions a la vida intel·lectual i cultural contemporània.[23] La cultura danesa, tot i inspirar-se en les influències europees, també té una herència folklòrica important.[23] Quant a la literatura, el romanticisme va influenciar el famós escriptor danès Hans Christian Andersen, conegut per les seves històries. Quant a la filosofia, Søren Kierkegaard va ser molt influent en l'existencialisme. Dinamarca també ha tingut un paper important en les ciències. Les observacions de Tycho Brahe van obrir el camí al desenvolupament de l'astronomia moderna.[23] Per altra banda, Niels Bohr va realitzar descobriment importants en la física nuclear; Niels Finsen va estudiar els usos terapèutics i medicinals de la llum. Tots dos van rebre premis Nobel per llurs treballs.[23]
[edita] Història
[edita] Prehistòria i Antiguitat
Les troballes arqueològiques més antigues de Dinamarca datan del 130.000 al 110.000 aC, durant el període Interglacial Riss-Würm.[24] El territori ha estat habitat des del 12.500 aC i hi ha evidència de la pràctica de l'agricultura des del 3900 aC.[25] L'Edat de bronze nòrdica (1800 al 600 aC) a Dinamarca fou caracteritzada per la construcció de túmuls, els quals deixaren diversos objectes com ara els lurs i el carro solar de Trundholm. Durant l'Edat de ferro preromana (500 aC al 1 dC), els grups nadius començaren a migrar cap al sud, tot i que[25] els primers danesos arribaren al país entre l'Edat de ferro prerromana i l'Edat de ferro germànica,[26] durant l'Edat de ferro romana (1 al 400 dC). Les províncies romanes mantenien relacions i rutes comercials amb les tribus nadiues de Dinamarca; de fet, s'han trobat monedes romanes en territori danès. L'evidència d'una influència cultural celta significativa data d'aquest període i es reflecteix en la troballa de la caldera de Gundestrup. Els historiadors creuen que abans de l'arribada dels precursors dels danesos, que hi arribaren de les illes daneses de l'est (Sjælland i Escània) i parlaven una forma primerenca de germànic septentrional) la major part de Jutlàndia i algunes illes eren habitades pels juts. Aquests foren convidats a emigrar a la Gran Bretanya com a mercenaris del rei britònic Vortigern, i els foren donats els territoris sud-orientals de Kent, l'Illa de Wight, i altres àrees. Foren, posteriorment, absorbits pels invasors angles i saxons. La població juta que romangué a Jutlàndia fou assimilada pels danesos.
[edita] Els víkings
Els víkings escandinaus expulsaren els angles i juts de Jutlàndia i s'hi establiren. Els víkings eren guerrers i navegants escandinaus els quals dominaren els mars d'Europa. Exploraren i colonitzaren Islàndia, Grenlàndia, i Vinland. Gràcies a llurs habilitats en la construcció de vaixells, saquejaren i conqueriren regions de França i les Illes Britàniques. També reeixiren en l'establiment de rutes comercials entre les costes i els rius d'Europa, que s'estenien des de Grenlàndia fins Constantinoble mitjançant els rius russos. Dinamarca així es convertí en una potència nord-europea.[27]
Els danesos s'unificaren i es convertiren oficialment al cristianisme el 965 dC sota el regnat de Harald Blåtand, la història del qual està registrada en les Pedres de Jelling. El seu fill, Sven I, conquerí Anglaterra entre el 1013 i el 1014.[28] Canut II estengué el regne, el qual inclogué Noruega i la regió meridional de Suècia. Després de la seva mort, la unió amb Anglaterra i Noruega es dissolgué, i Dinamarca entrà en un període de guerres civils i violència.[28]
Posteriorment, durant els segles XII i XIII els danesos continuaren expandint els seus dominis i conqueriren la major part dels territoris costaners del mar Bàltic, establint un reialme poderós i pròsper.[28] Amb el progrés econòmic, feudalisme danès arribà al seu zenit i es desenvoluparen la indústria pesquera i la ramaderia, i sorgí un grup de mercaders i artesans important.[28] Tanmateix, les discòrdies entre la noblesa i la corona forçaren el rei, Eric V a signar la Carga Magna danesa, o carta de privilegis,[27]per mitjà de la qual la corona se subordinava a la llei i el Danehof, una assemblea de nobles, es convertia en una institució administrativa.[28]
Durant el regna de Valdemar IV i la seva filla Margareda I el regne tornà a enfortir-se i, després de la Batalla de Falköping, Margarida féu que el fill de la seva germana, Eric de Pomerània fos coronat rei de Dinamarca, Noruega i Suècia, en la Unió de Kalmar. Suècia s'independitzà i tornà a reunificar-se en diverses ocasions. Davant la repressió brutal de Cristià II,[27] la situació es resolgué el 17 de juny de 1532 quan el rei suec Gustau Vasa conquerí la ciutat d'Estocolm, i declarà la independència definitiva de Suècia. Dinamarca i Noruega romangueren en una unió personal fins la resolució del Congrés de Viena el 1814.
[edita] Era moderna
El rei Cristià IV de Dinamarca atacà Suècia en la Guerra de Kalmar de 1611 al 1613, però no aconseguí el seu objectiu de forçar Suècia a reunificar-se amb Dinamarca. La guerra no provocà cap canvi territorial, però Suècia fou forçada a pagar una indemnització de guerra d'1 milió de riksdaler de plata, quantitat coneguda com el pagament d'Älvsborg. Cristià féu ús dels diners per a fundar diversos pobles i fortaleses, entre els quals, Glückstadt (fundada com a rival d'Hamburg, Christiania (després de l'incendi que destruí la ciutat original), Christianshavn, Kristianstad i Kristiansand. Cristià també construí un gran nombre d'edificis, entre els quals, Børsen, Rundetårn, Nyboder i el castell de Rosenborg. Inspirat en la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, fundà la Companyia danesa i planejà prendre Sri Lanka com a colònia, però la companyia només pogué aconseguir Tranquebar en la costa índia. En la Guerra dels Trenta Anys, Cristià provà de convertir-se en el líder dels estats luterans d'Alemanya, però fou derrotat en la Batalla de Lutter en la qual un exèrcit catòlic, sota el comandament de Albrecht von Wallenstein ocupà i saquejà Jutlàndia. Dinamarca evità donar cap concessió territorial, però la intervenció del rei suec Gustau II Adolf a Alemanya fou vista com un senyal que el poder militar de Suècia estava creixent mentre que la influència danesa en la regió estava en declivi. El 1643, l'exèrcit suec envaí Jutlàndia i el 1644 Skåne. El 1645, en el Tractat de Brömsebro, Dinamarca cedí Halland, Gotland, les últimes regions de l'Estònia Danesa, i diverses províncies de Noruega. El 1657, el rei Frederic III declarà la guerra a Suècia i marxà cap a Bremen-Verden. Fou derrotat i els exèrcits de Carles X Gustau conqueriren Jutlàndia i Funen, així com la major part de Sjælland abans de signar el Tractat de Roskilde el febrer de 1658, el qual donà a Suècia el control d'Escània, Blekinge, Trøndelag i l'illa de Bornholm. Carles X Gustau es penedí de no haver destruït completament Dinamarca, i l'agost de 1658 començà un setge de dos anys de Copenhagen però no aconseguí conquerir-la. En el tractat de pau següent Dinamarca aconseguí mantenir la seva independència i reprendre el control de Trøndelag i Bornholm.
Dinamarca assajà de reprendre el control d'Escània en la Guerra d'Escània (1675-1679) però fracassà. Després de la Gran Guerra del Nord (1700-1721), Dinamarca aconseguí restaurar el control d'aquelles regions del Ducat de Schleswig i Holstein governades per la casa de Holstein-Gottorp. Dinamarca prosperà durant les últimes dècades del segle XVIII atesa la seva neutralitat que li permeté comerciar amb tots dos costats en les guerres contemporànies. En les Guerres Napoleòniques, Dinamarca al començament provà de tenir una política de neutralitat per a continuar amb el comerç lucratiu amb l'Imperi Francès i amb el Regne Unit, i s'uní a la Segona Lliga de la Neutralitat Armada amb l'Imperi Rus, Suècia i Prússia. El Regne Unit el considerà com a acte hostil i atacà Copenhagen el 1801 i 1807. Dinamarca llavors decidí aliar-se amb Napoleó. El control britànic de les rutes marítimes entre Dinamarca i Noruega fou desastrós per a l'economia de la unió, i Dinamarca es declarà en fallida. El Congrés de Viena demandà la dissolució de la unió entre Dinamarca i Noruega, la qual fou confirmada en el Tractat de Kiel de 1814. Dinamarca havia albergat l'esperança de restaurar la unió escandinava el 1809, però aquestes esperances foren destruïdes quan els estaments de Suècia rebutjaren la proposta per a permetre Frederic VI de Dinamarca succeir a Gustau IV Adolf de Suècia que havia estat deposat, i en comptes, donaren la corona a Carles XIII. Noruega formà una unió amb Suècia que durà fins 1905. Dinamarca conservà les colònies d'Islàndia, les Illes Fèroe i Groenlàndia. A més de les colònies nòrdiques, Dinamarca mantingué el control de l'Índia Danesa (Tranquebar) de 1620 a 1869, la Costa Daurada Danesa (Ghana) de 1658 a 1850, i les Índies Orientals Daneses (les Illes Verges Americanes) de 1671 a 1917.
El moviment nacional i liberal danès cresqué durant la dècada de 1830, i després de les Revolucions de 1848, Dinamarca es convertí, pacíficament, en una monarquia constitucional el 5 de juny de 1849. Després de la Segona Guerra de Schleswig, el 1864, Dinamarca fou forçada a cedir Schleswig i Holstein a Prússia. Dinamarca retornà a la seva política tradicional de neutralitat, la qual conservà durant la Primera Guerra Mundial.
[edita] Segles XX i XXI
Després de la derrota d'Alemanya en la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles oferí la regió, aleshores alemanya, de Schleswig-Holstein a Dinamarca. Amb por d'un irredemptisme alemany, Dinamarca refusà considerar reprendre aquests territoris i insistí en fer un plebiscit per al retorn de Schleswig. Els dos Plebiscits de Schleswig tingueren lloc el 10 de febrer i el 14 de març. El 10 de juliol de 1920, després del plebiscit i la signatura del rei (del 6 de juliol) en el document de reunió, el rei Cristià X cavalcà cap a la frontera antiga. La reunificació del Nord de Schleswig (Sønderjylland) se celebra cada 15 de juny a Valdemarsdag.
La invasió alemanya de Dinamarca el 9 d'abril de 1940, només tingué dues hores de resistència militar abans que el govern danès es rendís. La cooperació econòmica entre Alemanya i Dinamarca continuà fins el 1943, quan el govern danès refusà continuar cooperant i l'armada danesa enfonsà els seus vaixells i envià la majoria dels seus oficials a Suècia. Durant la guerra, el govern donà molt suport als jueus que vivien dins el país, i la resistència aconseguí fer sortir la majoria dels jueus a Suècia. Dinamarca encapçala moltes operacions internes o de sabotatge en contra de les instal·lacions alemanyes. Islàndia trencà els enllaços polítics amb Dinamarca i es convertí en una república independent. El 1948, les Illes Fèroe reberen autonomia. Després de la guerra, Dinamarca es convertí en un dels membres fundadors de les Nacions Unides i l'OTAN, i el 1973, s'uní a la Comunitat Econòmica Europea (en l'actualitat la Unió Europea) al mateix temps que el Regne Unit i Irlanda, en un referèndum públic. Groenlàndia rebé autonomia el 1979. Ni Groenlàndia ni les Illes Fèroe són membres de la Unió Europea; les illes declinaren fer-se membres el 1973, i Groenlàndia se separà de la comunitat el 1986, a acusa de les polítiques pesqueres de la comunitat.
[edita] Notes i referències
|
|||||
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
| Portal UE | Unió Europea (UE) |  |
|---|---|---|
|
Estats membre: |
||
 Croàcia |  Turquia |
||
 República de Macedònia (FYROM) |
||
 Albània |  Bòsnia i Hercegovina |  Kosovo |  Montenegro | .svg){kind=small} Sèrbia |
||
|
|
 |
|---|---|
Albània |  Alemanya |  Andorra |  Armènia2 |  Àustria |  Azerbaidjan1 | .svg){kind=small} Bèlgica |  Bielorússia | Bòsnia i Hercegovina | .svg){kind=small} Bulgària |  Ciutat del Vaticà | Croàcia |  Dinamarca | .svg){kind=small} Eslovàquia | .svg){kind=small} Eslovènia |  Espanya | .svg){kind=small} Estònia | .svg){kind=small} Finlàndia |  França | .svg){kind=small} Geòrgia1 |  Grècia |  Hongria |  Irlanda |  Islàndia |  Itàlia |  Kazakhstan1 | Kosovo |  Letònia |  Liechtenstein |  Lituània |  Luxemburg | .svg){kind=small} Malta |  Moldàvia | .svg){kind=small} Mònaco | Montenegro |  Noruega |  Països Baixos |  Polònia |  Portugal | .svg){kind=small} Regne Unit | República de Macedònia (FYROM) | .svg){kind=small} República Txeca |  Romania | .svg){kind=small} Rússia1 |  San Marino | Sèrbia |  Suècia |  Suïssa | Turquia1 |  Ucraïna | .svg){kind=small} Xipre2 |
|
| 1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals. | |
| Consell Nòrdic | |
|---|---|
| Dinamarca | Finlàndia | Islàndia | Noruega | Suècia |
|
Membres Associats:  Illes Åland |  Illes Fèroe | | Grenlàndia |
|
