Romanticisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a final del segle XVIII, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.

Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.

Tot i que es va desenvolupar fonamentalment a la primera meitat del segle XIX, i es va estendre des d'Alemanya a Anglaterra, França, Itàlia, Espanya, Rússia, Polònia, Estats Units i les joves repúbliques hispanoamericanes. Posteriorment, es fragmentà i va anar evolucionant en diversos corrents, com el Parnassianisme, el Simbolisme, el Decadentisme o el Prerafaelitisme, englobades totes elles dins la denominació general de Post-romanticisme, una derivació del qual va ser-hi l'anomenat Modernisme hispanoamericà, espanyol i català. Les aportacions fonamentals del romanticisme van ser en els camps de la literatura, la dansa, la música i la pintura. Posteriorment, un dels corrents avantguardistes del segle XX, el Surrealisme, portà a l'extrem els postulats romàntics.

El segle XVIII havia portat moltes renovacions polítiques a Espanya. Pero als impulsos reformistes s'oposaven els sectors tradicionalistes del país. Naixeren així les anomenades "dues Espanyes", una conservadora i una altra lliberal.

Característiques[modifica | modifica el codi]

El Romanticisme va ser una reacció contra l'esperit racional i hipercrític de la Il·lustració i el Neoclassicisme i anteposava, abans de tot:

  • La major importància del sentiment enfront de la raó.
  • La forta tendència nacionalista de cada país.
  • La del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat.
  • La de l'originalitat en contra la tradició grecollatina.
  • La creativitat enfront a la imitació neoclàssica.
  • L'obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada.

És propi d'aquest moviment:

Una gran apreciació de les coses personals, un subjectivisme i individualisme absolut, un culte al jo fonamental i al caràcter nacional o Volksgeist, en contraposició a la universalitat i sociabilitat de la Il·lustració del segle XVIII; en aquest sentit, els màxims exponents romàntics són, amb freqüència, prototipus de rebel·lia (Don Joan, el pirata, Prometeu) i els autors romàntics trenquen qualsevol normativa o tradició cultural que ofegui la seva llibertat, com per exemple les tres unitats aristotèliques (acció, temps i lloc) i la d'estil (barrejant prosa i vers i fent servir polimetria en el teatre), també hi revolucionaran la mètrica i tornant a rimes més lliures i populars com l'assonant. Igualment, una renovació de temes i ambients, amb contraposició al Segle de les Llums (s.XVIII), s'estimen més els ambients nocturns i luctuosos, els llocs sòrdids i ruïnosos (sinestrisme); venerant i buscant tant les històries fantàstiques com la superstició, que els il·lustrats i neoclàssics ridiculitzaven. Un aspecte de la influència del nou esperit romàntic i el conreu d'allò que és diferent es caracteritza per l'augment de l'estudi de la literatura popular (romanç o balades anònimes, contes tradicionals, cobles, refranys) i de les literatures en llengües regionals: la gaèlica, l'escocesa, la provençal, la bretona, la catalana, la gallega, la basca... La preponderància de tot allò nacional i del nacionalisme va ésser una reacció a la cultura francesa del segle XVIII, d'esperit clàssic i universalista, dispersada per tota Europa per mitjà de les conquestes de Napoleó.

L'expansió del Romanticisme va renovar i enriquir el limitat llenguatge i estil del neoclassicisme i també va donar entrada a un món exòtic i extravagant, buscant-hi noves combinacions mètriques i flexibilitzant les antigues. Els autors recórren a convencions artístiques medievals i en recuperen les temàtiques, en comptes de les pròpies de Grècia o Roma, com a font d'inspiració. Això accentua encara més el seu perfil nacionalista i regionalista en comptes d'una tendència universal com era la neoclàssica.

Enfront a l'afirmació del racional, irrompé l'exaltació de l'instintiu i sentimental. "La bellesa és veritat" Evocació del passat. S'allunyaren de la realitat evadint-se del temps. Predominaren en ells los sentiments de tristesa, malenconia, amor a la solitud, escenaris llòbrecs, descontent. Moltes vegades aquests sentiments cristal·litzaren en enyorança del passat i les antigues glòries. Desig de llibertat de l'individu, de les passions i dels instints que presenta "el jo", subjectivisme i imposició del sentiment sobre la raó.

Temes[modifica | modifica el codi]

  • El "mal del segle": S'anomena "mal del segle" la malenconia que presidí l'estat d'ànim de molts joves autors romàntics. Com a conseqüència del sentiment de refús i d'inadaptació a una societat que consideren falsa i corrupta, aquests autors se'n senten exclosos. La necessitat de fugir d'una realitat que no els agrada fa que aspirin a l'absolut, la qual cosa els empeny a desitjar la mort per aconseguir la pau que no poden assolir d'altra manera.
  • La nostàlgia del passat: L'ànsia de fugida fa que molts d'aquests autors girin els ulls cap a l'Edat Mitjana que admiren i cap a la institució de la cavalleria, que propicià tants herois.
  • El jo: Com que el més important d'un individu és el seu món interior -la seva sensibilitat i les seves passions-, a font d'inspiració primera dels creadors romàntics és aquest "jo" tan essencial. És per aquest motiu que refusen les normes clàssiques de creació artística, que consideren massa pobres i artificioses per poder abastar la complexitat i la singualaritat de l'esperit humà.
  • La natura: En el marc del món convuls que els toca viure, els romàntics veuen en la natura un refugi per a les ànimes sensibles. Seguint els postulats de Rousseau, la natura pot actuar com a defensora de l'individu davant la crueltat de la societat que anomenem "civilitzada". La natura és, també, un mirall de l'ànima: segons l'estat anímic de l'artista, un mateix paisatge pot esdevenir plàcid, inquietant o indiferent.
  • El sofriment del poble: Els romàntics consideraven injusta i vergonyosa la misèria en què vivien amplis sectors de la societat. Seguint en certa manera la "teoria del Bon Salvatge" de Rousseau afirmaven que, en el fons, el poble és bo i generós i que és la societat, despietada en la seva organització i el seu funcionament, la responsable de la corrupció de certes persones.
  • El desvetllament de la identitat nacional: En uns quants països el descobriment de la realitat històrica i l'estudi del passat que va impulsar l'esperit romàntic va desvetllar la consciència nacional. És en aquest període que es du a terme la unificació d'Alemanya i d'Itàlia, i Grècia s'indipenditza dels turcs.

Manifestacions culturals[modifica | modifica el codi]

El moviment literari Sturm und Drang (en alemany: tempesta i ímpetu) fou el precedent important del Romanticisme Alemany. Sturm und Drang desenvolupat durant l'última meitat del segle XVIII. Els autors importants foren (el jove) Johann Wolfgang von Goethe, (el jove) Friedrich Schiller i Friedrich Gottlieb Klopstock.

El Romanticisme alemany no va ser un moviment unitari. Per aquests fet es parla en la història literària de diferents fases del Romanticisme. Una etapa fonamental foren els anys noranta del segle XVIII (Primer Romanticisme), però les últimes manifestacions arriben ben bé fins a la meitat del segle XIX. Els filòsofs dominants del romanticisme alemany foren Johann Gottlieb Fichte i Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling (els fundadors de l'Idealisme Alemany). Els autors més importants va ser-hi: Novalis, Ludwig Tieck, Friedrich Schlegel, Clemens Brentano, August Wilhelm von Schlegel, Achim von Arnim, E.T.A. Hoffmann, i Friedrich Hölderlin. Post-romàntic es podria considerar Heinrich Heine.

El Romanticisme francès el seu manifest a Alemanya (1813), de Madame de Staël, encara que tingué per precursor en el segle XVIII a Jean-Jacques Rousseau. Al segle XIX sobresortiren Charles Nodier, Víctor Hugo, Alphonse de Lamartine, Alfred Victor de Vigny, Alfred de Musset, George Sand, Alexandre Dumas (pare) i Alexandre Dumas (fill), entre d'altres, són els majors representants d'eixa estètica literària.

El Romanticisme va començar a Anglaterra quasi al mateix temps que a l'Alemanya; al segle XVIII ja havien deixat sentir-hi certa atracció escapista per l'Edat Mitjana i els seus valors. Alguns poetes com James Macpherson o Thomas Chatterton varen ésser inventors d'heterònims medievals, però el moviment sorgí a la llum amb els anomenats poetes lakistes (Wordsworth, Coleridge, Southey), i el seu manifest fou el pròleg de Wordsworth a les seves Balades líriques, encara que ja ho havien presagiat en el segle XVIII Young amb els seus Pensaments nocturns o l'originalíssim William Blake. Lord Byron, Percy Bysshe Shelley i John Keats són els poetes canònics del Romanticisme anglès. Al darrere hi vingueren el narrador Thomas De Quincey, i Elizabeth Barrett Browning juntament amb el seu marit Robert Browning, a últim creador d'una forma poètica fonamental en el món modern, el monòleg dramàtic. En narrativa hi destaquen les novel·les sobre l'Edat Mitjana anglesa de Walter Scott o les novel·les gòtiques, El monjo de Lewis o Melmoth l'Errabund, de Charles Maturin.

El Romanticisme italià va tindre el seu manifest a la "Lettera semiseria de Grisóstomo del Berchet" (1816) i destaca, sobretot, per la figura dels poetes Ugo Foscolo, autor del famós poema Dels sepulcres, i Giacomo Leopardi, que aboca el seu pessimisme en composicions com L'infinit o A Itàlia. El romanticisme italià va tindre també una gran novel·la històrica, "I promesi sposi" (Els promesos), d'Alessandro Manzoni.

El Romanticisme als Estats Units, salvant-hi precedents com William Cullen Bryant, proporcionà a un gran escriptor i poeta, Edgar Allan Poe creador d'un dels corrents fonamentals del Postromanticisme, (el Simbolisme), i a James Fenimore Cooper (discípul de les novel·les històriques de Scott). Es pot considerar un postromàntic l'originalíssim pensador anarquista Henry David Thoreau, introductor d'idees anticipades al seu temps com la no-violència i l'ecologisme, va ser autor del famós assaig sobre la desobediència civil.

A Rússia, el Romanticisme va suposar tota una revolució, car autoritzà com llengua literària el fins llavors el poc cultivat idioma rus. El començador d'aquesta moda fou el gran poeta Aleksandr Puixkin, acompanyat de nombrosos seguidors i imitadors. A la literatura txeca destaquem els poetes Karel Hynek Mácha i František Čelakovský i l'eslovac, també ideòleg del paneslavisme romàntic, Ján Kollár.

A Portugal introduïren el Romanticisme Almeida Garrett i Alexandre Herculano; pot considerar-se posromàntic el gran poeta Antero de Quental.

A Romania, el seu màxim exponent va ser-hi Mihai Eminescu i d'entre els hongaresos, sobresortí el poeta Sándor Petőfi.

A Espanya la ideologia romàntica va tindre precedents en els afrancesats il·lustrats espanyols, com s'aprecia a les "Noches lúgubres" de José de Cadalso o en els poetes preromàntics (Nicasio Álvarez Cienfuegos, Manuel José Quintana...), que reflecteixen una nova ideologia present ja en figures dissidents de l'exili, com ara José María Blanco White. Però el llenguatge romàntic pròpiament dit trigà a ser assimilat, degut a la reacció escomesa per Ferran VII després la Guerra de la Independència, que impermeabilitzà en bona mesura l'assimilació de l'ideari romàntic.

A Catalunya, l'eclosió de les idees romàntiques és certament tributària del moviment de la Renaixença, al seu torn deutor de l'ambició d'intel·lectuals com Bonaventura Carles Aribau, Antoni de Bofarull, Víctor Balaguer, Joaquim Rubió i Ors o Marià Aguiló.

Literatura[modifica | modifica el codi]

Vegeu l'article principal: Literatura romàntica

La literatura es caracteritza per la recerca de l'originalitat, l'abandonament dels preceptes clàssics de composició i el predomini de la lírica. Apareixen per primer cop personatges marginals vistos com a símbol de llibertat, i que estan al marge de les convencions socials. El jo de l'autor és el centre de la inspiració. S'utilitzen molts recursos retòrics buscant una certa catarsi en el lector i que es senti com l'escriptor, abandonat, sol i incomprès.

Als Països Catalans coincideix amb la renaixença.

Alguns autors destacats són:

Música[modifica | modifica el codi]

Vegeu l'article principal: Romanticisme musical

Els compositors romàntics mantenen un fort vincle amb la literatura. Tant és així que el que avui coneixem per Lied (cançó), tot i que ja s'havia conreat abans del Romanticisme, culmina durant aquest període i adquireix la màxima expressió d'unió entre melodia i poesia.

Per tant, un dels trets que més caracteritza les biografies dels compositors romàntics, i un fet que els distingeix dels músics dels segles anteriors, és que són persones obertes a les altres arts, sobretot a la literatura i intenten entendre també en pintura i filosofia. Viuen el seu temps, participen en tertúlies i expressen els seus ideals polítics.

Un altre dels elements característics és que molts d'aquests compositors tenen al costat dones excepcionals que els donen justa rèplica humana i intel·lectual i sovint també musical. Aquest és també un símptoma del canvi de mentalitat en aquest període. Algunes d'aquestes dones excepcionals són:

A grans trets, el romanticisme en la música, es pot dividir en quatre grans períodes:

Va ser un període fructífer i apassionant per a la música, en paraules del literat E.T.A. Hoffmann: La música és la més romàntica de totes les arts.

Filosofia i política[modifica | modifica el codi]

El Romanticisme polític[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment, durant el Romanticisme va triomfar, sobretot, el socialisme en països amb el sentiment d'una gran unitat nacional. Aquests, cercaven una unitat social degut a la sobreexplotació dels obrers i, com a conseqüència, el socialisme es va acabar identificant, com afirmen els experts, en una doctrina econòmica precisa.

Vegeu l'article principal: Nacionalisme romàntic

La filosofia durant el Romanticisme[modifica | modifica el codi]

La filosofia que es desenvolupà durant el Romanticisme tractava sobre els mateixos temes que durant el període i les seves obres: la recerca de la llibertat, la marginació social, la soledat, la unitat nacional, el foment de l'intel·lecte i la llengua pròpia, etc.

Teatre i dansa[modifica | modifica el codi]

El segle XIX, concretament el període que abasta de 1840 a 1870, és considerat com l'etapa més prolífica del ballet. L'era del ballet romàntic s'inaugura amb la peça titulada La sylphide (1832), de Filippo Taglioni, la primera d'un extens repertori d'obres caracteritzades per la idealització de la figura femenina. Les protagonistes d'aquests ballets són éssers sobrenaturals com fades, ondines o sílfides, que es representen sempre amb vestits de gases i tuls, blancs immaculats, vestuari que, juntament amb les clàssiques sabatilles de punta, ressalta la lleugeresa i fragilitat de les ballarines. Pel que fa a l'acció, aquesta sempre té lloc en paisatges de boscos misteriosos i plens d'encanteri.

En contraposició a aquesta estètica delicada, en la línia de l'exotisme i la fascinació per terres llunyanes que caracteritza el Romanticisme, cal esmentar també l'escola bolera, una dansa terrenal, rítmica i vigorosa que representa la cara més castissa d'Espanya.

A l'inici del segle XIX, ballarins boleros catalans com Dolors Serral, Marià Camprubí, Francesc Font, Manuela Dubinon, Joan Camprubí o Manuela Garcia triomfaven a França, Dinamarca, Àustria i Rússia, entre altres països, i intercanviaven influències amb grans figures del ballet mundial com Fanny Essler, Fany Cerrito o Lucile Grahn. Un clar exemple del pes que l'escola bolera té a nivell internacional es troba en els ballets creats per coreògrafs com Salvatore Viganò, August Bournonville, Arthur Saint-Léon o Màrius Petipà, que incorporen en les seves peces elements i referències a l'escola clàssica espanyola.

Les òperes franceses amb tradició coreogràfica són peces on destaca també la dansa. Són representades pel Gran Teatre del Liceu, però també es poden veure en altres escenaris d'òpera com el Teatre Principal. A finals del segle XIX, l'arribada de l'òpera wagneriana portarà noves concepcions escèniques i suposarà un gir cap a l'obra d'art total, convertint-se en una de les principals influències dels Ballets Russos de Diàguilev.[1]

El Romanticisme a Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Catalunya el Romanticisme va coincidir amb el període de la Renaixença[2] i va tindre lloc durant la segona meitat del segle XIX. De fet, el mateix nom Renaixença, ja mostra en el mateix nom com el català va tornar a néixer per estar en auge. El principal autor català d'aquest període en fou Àngel Guimerà,[3] escriptor conegut per obres com, sobretot, Mar i Cel.[4]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Romanticisme». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 18 de novembre de 2012].
  2. «Renaixença».
  3. «Àngel Guimerà».
  4. «Mar i Cel».
  • Llengua catalana i literatura. Batxillerat 1 Editorial Vicens Vives

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Romanticisme
Moviments pictòrics del segle XIX
Neoclassicisme (1750 - 1815)  · Romanticisme (1790 - 1848)  · Natzarenisme (1810 - 1830)  · Purisme (1810 - 1860)  · Biedermeier (1815 - 1848)  · Orientalisme (1798 - 1914)  · Fortunyisme (1865 - 1900)  · Prerafaelitisme (1848 - 1900)  · Realisme (1848 - 1900)  · Macchiaioli (1855 - 1870)  · Impressionisme (1874 - 1886)  · Postimpressionisme (1886 - 1900)  · Neoimpressionisme (1886 - 1900)  · Simbolisme (1880 - 1910)  · Nabís (1888 - 1900)  · Scapigliatura (1860 - 1880)  · Divisionisme (1886 - 1920)  · Modernisme (1892 - 1910)