Sturm und Drang

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Johann Gottfried Von Herder

Sturm und Drang, en alemany «tempesta i impuls», va ser un moviment preromàntic alemany principalment literari, però també musical i de les arts visuals, desenvolupat durant la segona meitat del segle XVIII. Va succeir i es va oposar a la il·lustració alemanya o Aufklärung vers la dècada del 1770 i es va constituir en precursor del romanticisme. El nom prové d'una peça teatral de Friedrich Maximilian Klinger, Sturm und Drang, Tempesta i arravatament. Entre els precursors d'aquest moviment hi ha Klopstock, Hamann i Herder, i entre els seus exponents Goethe i Schiller. Shakespeare i Rousseau, entre d'altres, en foren els seus inspiradors. Tanmateix, aquest moviment va tenir també la seva influència en la música i en les arts visuals.

Història[modifica | modifica el codi]

Inicialment, va ser en les composicions operístiques on es desenvolupà l'estètica Sturm und Drang, amb la finalitat d'augmentar-ne l'expressió emocional. En aquest sentit, cal subratllar l'òpera de Christoph Willibald Gluck, Orfeu i Eurídice, estrenada a Viena el 1762, com la primera obra en què es prescindeix d'arguments complicats, de partitures complexes i de virtuosismes vocals, per reflectir amb un llenguatge musical planer la magnitud dramàtica d'aquesta tragèdia grega. Sovint, se l'ha identificat com el primer intent de reformar l'anomenada opera seria: àries i cors es lliguen de manera que formen unitats estructurals més llargues, tot donant un efecte continuadament dramàtic, en lloc de constituir una seqüència de moments diferents, amb una dèbil vinculació entre ells.[1] Hi ha, a més, una manifestació clara i enèrgica d'unísons, síncopes i tonalitats menors tractades amb generositat, estètica que s'aprecia també en el ballet Don Joan d'aquest mateix autor, que l'acaba amb la tonalitat de re menor per tal d'evocar en l'oient un sentiment de por.

El Sturm und Drang es va estendre entre els anys 1767 i 1785. Va sorgir com a reacció — amb el suport de Johann Georg Hamann i sobretot per Johann Gottfried von Herder i el seu deixeble Goethe — contra el que era vist com una excessiva tradició literària racionalista. El seu rebuig a les regles del ferm estil neoclàssic del segle XVIII situen el moviment com a part d'un moviment cultural molt més ampli: el romanticisme.

La figura simbòlica de Nathan, el savi jueu de Gotthold Ephraim Lessing, representant de la Il·lustració, s'enfronta així amb el Prometeu (1774) de Goethe, qui, en l'oda del mateix títol, fa una lloa del geni creador, rebel i independent contra tot allò establert. A diferència dels freds models del Neoclassicisme d'origen francès, l'Sturm und Drang va prendre el "sentiment" com a font d'inspiració, en contraposició a la raó, prenent com a models les obres de William Shakespeare i Jean-Jacques Rousseau.

Cal situar l'origen del moviment en Johann Georg Hamann. Mentre estudiava Königsberg, la seua ciutat natal, teologia i ciències jurídiques, va fer una lectura intensiva de la Bíblia, que va suscitar en ell la crítica a la interpretació literal i racionalista de les Escriptures. Segons ell, Déu no havia parlat a la Humanitat en la Bíblia apel·lant a la raó, sinó a través d'imatges i paràboles. Per això la poesia, la literatura, era «la llengua materna del gènere humà» i calia atribuir-li un origen diví. La creació, la naturalesa, actua i es revela mitjançant els sentits i les passions, i els sentits i les passions «parlen per mitjà d'imatges i no entenen una altra cosa que imatges». Per a Hamann les imatges i paràboles, la interpretació imaginativa de la creació del món i de la naturalesa contenien més veritat que les teories il·lustrades. En conseqüència, la literatura posseïa un caràcter essencialment religiós, i en el poeta veia també, en certa manera, la personificació d'un segon creador.

Posteriorment, Herder va desenvolupar la idea de la literatura com a llengua primigènia de la humanitat, i la imatge del poeta-creador va influenciar la discussió sobre el geni en l'Sturm und Drang. Però mentre Hamann no contemplava la llibertat del geni creador sinó en la consonància dels seus sentits i passions amb la naturalesa, Herder va utilitzar el concepte de geni original ja al Diari del meu viatge de l'any 1769, quan va debatre sobre el model de novel·la educativa de l'Émile de Rousseau (1762), on trobà un sistema educatiu que no estava lligat a normes sinó que havia de fomentar les capacitats creatives; el cos venia a ser com una extensió de l'ànima i no un àncora de la mateixa, de manera que l'alliberava amb les seues passions. Això va afegir un caràcter més profund a aquesta idea, que va continuar desenvolupant al seu assaig Shakespeare (1773), en el qual va traspassar la seua exigència d'alliberament de les forces creatives en la literatura en general: d'aquesta manera la literatura no consistiria en una mera imitació de models literaris, perquè la història mai no s'atura, sinó que es transformaria perquè és viva. Cada poble, cada època ha de crear la seua pròpia literatura. El geni poètic es destaca per «extraure de la seua substància una creació dramàtica natural, gran i original, a la manera que els grecs ho van fer».

Johann Wolfgang von Goethe

El millor model era Shakespeare, «traductor de la naturalesa en totes les seues llengües», i «mortal dotat de força divina». De la mateixa manera que Shakespeare havia utilitzat temes nacionals per a construir una «totalitat viva», així els alemanys havien de recordar la seua pròpia història. Amb aquesta invitació Herder insinuava el plans de Goethe de fer una obra dramàtica sobre Götz von Berlichingen, que havia de ser un dels puntals representatius de la nova estètica.

Posteriorment, Herder va arribar a la concepció d'una literatura natural com a expressió nacional i col·lectiva d'un poble. A la seua obra Sobre l'origen del llenguatge (1772), Herder planteja que el llenguatge és una forma de pensament, un diccionari de l'ànima. No té origen diví i prové de la naturalesa espiritual, no corporal i animal, del ser humà. I llenguatge, poesia i mitologia formen una unitat; el so converteix el llenguatge intern en extern. El llenguatge no és el mer embolcall del pensament, sinó el mateix instrument del pensament. El llenguatge representa l'home, i cada una de les llengües a un poble; una personalitat col·lectiva o caràcter nacional que la parla al llarg de la història. D'ací va passar a interessar-se per l'antiga poesia cèltica del fals Ossian en el seu Extracte d'un epistolari sobre Ossian i les cançons de pobles antics (1773).

L'Sturm und Drang va ser revolucionari per la seua insistència en la "subjectivitat personal" i en el malestar de l'home davant la societat contemporània, encotillat per les diferències socials i les hipocresies morals. També va establir fermament a autors alemanys com a líders culturals a Europa en una època en què molts consideraven que França era el centre del desenvolupament literari. El moviment també es va distingir per la intensitat amb què va desenvolupar el tema del "geni de la joventut" en contra dels estàndards acceptats i pel seu entusiasme per la naturalesa. La gran figura d'aquest moviment va ser Goethe, qui va escriure el primer drama important del moviment, Götz von Berlichingen (1773), i la seua novel·la més representativa, Die Leiden des jungen Werthers, Les tribulacions del jove Werther (1774). Altres escriptors d'importància van ser Klopstock, Jakob Michael Reinhold Lenz, qui va escriure els cèlebres drames El preceptor (1774) i Els soldats (1776); Heinrich Leopold Wagner, autor del drama La infanticida (1776), mort prematurament, i Friedrich Müller. L'última figura important va ser Friedrich von Schiller: Die Räuber i altres de les seues obres primerenques van ser també un preludi del romanticisme.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Pel que fa a la música i en relació a l'estètica anterior de la il·lustració, la raó és substituïda, com a font d'inspiració, pel sentiment. Es considera, doncs, que l'òrgan per mitjà del qual s'accedeix a l'obra d'art és el sentiment i no l'intel·lecte.[2] Desapareix el gust per allò agradable, senzill i refinat, per l'ordre i l'equilibri, i s'imposen els canvis bruscos i els tons menors per tal d'aconseguir una atmosfera en certa manera destructiva o depriment. Justament aquesta atmosfera negativa diferenciarà la seva estètica de la del romanticisme posterior, en què es pretendrà assolir un ambient ja més positiu.

Els temes principals de les obres influïdes per aquesta estètica musical acostumen a ser angulars, amb grans salts. Els temps i la dinàmica de les obres canvien bruscament, de manera imprevista.

La intensitat emocional, la subjectivitat en l'expressió i la rebel·lió contra les convencions socials i artístiques són traslladades a la música a través d'una extensa gamma de recursos: intervals amplis, dissonàncies intenses, síncopes àgils, passatges en tremolo, textures denses, frases irregulars, activitat en registres alts, cadències en suspens, silencis inesperats i contrastos abruptes de dinàmica, de textures, d'harmonies i de ritme. Amb la creació d'una tensió reforçada i la inclusió d'una apassionada gravetat es vol aconseguir un nou sentit dramàtic, aliè ja al classicisme.[3]

Els fills de Bach i altres autors posteriors[modifica | modifica el codi]

Aquest corrent tindrà també la seva repercussió en quatre dels fills de Johann Sebastian Bach. Hom pot apreciar aquesta estètica en simfonies, concerts per a teclat i sonates de Carl Philipp Emanuel Bach, un dels màxims exponents de l'estètica anomenada Empfindsamer Stil, que serà, en certa manera, una de les variants de l'Sturm und Drang. En aquest músic, per al qual “cal estar commogut per a poder commoure”, es dóna un punt de fantasia que fins i tot arriba a l'excentricitat en algunes de les seves sonates. L'estètica d'aquest moviment es troba, doncs, força explícita i palpable en la seva música, particularment, en les obres del seu tercer període creatiu (Hamburg 1769-1788), en què el seu llenguatge esdevé altament sentimental.[4] Però també hom pot apreciar connotacions d'aquest moviment en la simfonia núm. 6 de l'op. 6 del seu germà Johann Christian Bach, en l'oratori Auferweckung des Lazaro (La resurrecció de Llàtzer) de Johann Christoph Friedrich Bach i en l'Adagio i fuga en re menor de Wilhelm Friedemann Bach.

De la mateixa manera s'evidencia una influència d'aquesta estètica en altres autors posteriors: Luigi Boccherini aconsegueix donar un grau d'excitació, propi d'aquest moviment, en la seva simfonia núm. 12. També Muzio Clementi, a l'inici de la seva sonata per a piano op. 2, núm. 2, usa diversos recursos propis de l'Sturm und Drang, com la inexistència d'abillaments, la imitació en els registres aguts de les trompetes i l'ús del tremolo orquestral en el registre baix.[5]

F. J. Haydn[modifica | modifica el codi]

Malgrat que autors com Goethe havien suggerit que Franz Joseph Haydn “fa el que fa sense exaltació [...] amb innocència i ironia”, allunyat, per tant, de les improvisades melancolies del Sturm und Drang,[6] l'estètica d'aquest moviment s'evidencia en un determinat nombre de simfonies –particularment, en aquelles escrites en un to menor– que han passat a la història justament amb el nom d'Sturm und Drang. Són obres en què, efectivament, Haydn cuida encara la forma i la unitat, pròpies del classicisme, però, alhora, hi introdueix un apassionament, característic d'aquesta estètica. Malgrat ser la tonalitat l'element unificador de qualsevol composició musical del classicisme, Haydn utilitzarà simbòlicament la transgressió del llenguatge musical per a aconseguir la idea de caos,.[7] i el to menor com a vehicle per a expressar les seves idees, fins a cert punts esvalotades.[8] En són un bon exemple les simfonies núm. 26, 44, 45 i 49, totes elles en to menor, i el quartet de cordes núm. 23, també en fa menor. A l’Andante o più tosto Allegretto de la simfonia núm. 59, després d'iniciar-se amb un tema per a les cordes, es produeixen dues reaparacions molt efectistes del motiu inicial amb un marcat canvi dinàmic i la incorporació sobtada d'oboès i trompes, que atorguen majestuositat a l'acabament i que evidencien una de les característiques de l'Sturm und Drang.[9]

W. A. Mozart[modifica | modifica el codi]

També hi ha un període en la vida de Wolfgang Amadeus Mozart en què va rebre la influència, de manera conscient, d'aquesta estètica. Es nota, sobretot, en la seva simfonia núm. 25, escrita el 1773 en una tonalitat menor, gens habitual en Mozart. Farcida de síncopes i de moments agitats, de xocs harmònics, de jocs contrapuntístics en el primer moviment i d'un cert dramatisme, evidencien les característiques en aquesta obra del moviment Sturm und Drang.

Un moviment de transició vers el romanticisme[modifica | modifica el codi]

L'estètica musical Sturm und Drang va contribuir a canviar la idea del sotmetiment de l'expressió a esquemes preestablerts, tal com es feia en el classicisme, per aconseguir engendrar una forma nova creada per ella mateixa, un dels trets característics que desenvoluparà posteriorment l'estètica romàntica.

Relació d'autors i obres destacades[modifica | modifica el codi]

  • Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)
    • Zum Shakespeares-Tag 1771
    • Sesenheimer Lieder 1770-71
    • Prometheus 1772-1774
    • Götz von Berlichingen (Drama) 1773
    • Clavigo 1774
    • Die Leiden des jungen Werthers (novel·la) 1774
    • Mahomets Gesang 1774
    • Adler und Taube 1774
    • An Schwager Kronos 1774
    • Gedichte der Straßburger und Frankfurter Zeit 1775
    • Stella. Ein Schauspiel für Liebende 1776
    • Die Geschwister 1776
  • Friedrich Schiller (1759-1805)
    • Die Räuber (drama) 1781
    • Die Verschwörung des Fiesko zu Genua 1783
    • Kabale und Liebe (drama) 1784
    • An die Freude 1785
  • Jakob Michael Reinhold Lenz (1751-1792)
    • Anmerkung über das Theater nebst angehängtem übersetzten Stück Shakespeares 1774
    • Der Hofmeister oder Vorteile der Privaterziehung (drama) 1774
    • Lustspiele nach dem Plautus fürs deutsche Theater 1774
    • Die Soldaten (drama) 1776
  • Friedrich Maximilian Klinger (1752-1831)
    • Das leidende Weib 1775
    • Sturm und Drang (drama) 1776
    • Die Zwillinge (drama) 1776
    • Simsone Grisaldo 1776
  • Gottfried August Bürger (1747-1794)
    • Lenore 1773
    • Gedichte 1778
    • Wunderbare Reisen zu Wasser und zu Lande, Feldzüge und lustige Abenteuer des Freiherren von Münchhausen 1786
  • Heinrich Wilhelm von Gerstenberg (1737-1823)
    • Gedichte eines Skalden 1766
    • Briefe über Merkwürdigkeiten der Literatur 1766-67
    • Ugolino 1768
  • Johann Georg Hamann (1730-1788)
    • Sokratische Denkwürdigkeiten für die lange Weile des Publikums zusammengetragen von einem Liebhaber der langen Weile 1759
    • Kreuzzüge des Philologen 1762
  • Johann Jakob Wilhelm Heinse (1746-1803): Ardinghello und die glückseligen Inseln 1787
  • Johann Gottfried Herder (1744-1803)
    • Fragmente über die neuere deutsche Literatur 1767-68
    • Kritische Wälder oder Betrachtungen, die Wissenschaft und Kunst des Schönen betreffend, nach Maßgabe neuerer Schriften 1769
    • Journal meiner Reise im Jahre 1769
    • Abhandlung über den Ursprung der Sprache 1770
    • Von deutscher Art und Kunst, einige fliegende Blätter 1773
    • Volkslieder 1778-79
    • Vom Geist der Hebräischen Poesie 1782-83
    • Ideen zur Philosophie der Geschichte der Menschheit 1784-91

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. McLeish (1993), p. 210.
  2. Fubini (2010), p. 274.
  3. Marín (2009), p. 69.
  4. Fubini (2010), p. 262.
  5. [enllaç sense format] http://intercentres.cult.gva.es/intercentres/03014678/TRABAJOS_HISTORIA/trabajos_historia_0708/STRUM_UND_DRANG.pdf.
  6. Fubini (2010), p. 263.
  7. Febrer / Vidal (2004), p. 10.
  8. Robbins Landon (2004), p. 26.
  9. Kenyon (1991), p. 40.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Montserrat Albet, Història de la Música Catalana, Barcelona, 1985, Caixa de Barcelona.
  • Antoni Febrer i Cardona / Joan Vidal i Seguó, La creació del món. Oratori de Joseph Haydn, Barcelona, 2004, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
  • Enrico Fubini, La estética musical desde la Antigüedad hasta el siglo XX, Madrid, 2010, Alianza Editorial.
  • Nicholas Kenyon, Haydn: Les Symphonies “Sturm und Drang”, Hamburg, 1991, Deutsche Grammophon.
  • Miguel Ángel Marín, Joseph Haydn y el cuarteto de cuerda, Madrid, 2009, Alianza Editorial.
  • Kenneth i Valerie McLeish, La discoteca ideal de música clásica, Barcelona, 1993, Planeta.
  • H.C. Robbins Landon, Las sinfonías de Haydn, Cornellà de Llobregat, 2004, Idea Books
  • Baldick, Chris. (1990) The Concise Oxford Dictionary of Literary Terms. Oxford: Oxford University.
  • Brown, A. Peter. (Spring, 1992). The Journal of Musicology, Vol. 10, No. 2. pp. 192-230.
  • Heartz/Bruce, Daniel and Alan Brown. 'Sturm und Drang', Grove Music Online, "http://www.grovemusic.com/shared/views/article.html?section=music.27035"
  • Heckscher ,William S. (1966 - 1967) Simiolus: Netherlands Quarterly for the History of Art, Vol. 1, No. 2. pp. 94-105.
  • Leidner, Alan. (Mar., 1989). C. PMLA, Vol. 104, No. 2, pp. 178-189.
  • Pascal, Roy. (Apr., 1952). The Modern Language Review, Vol. 47, No. 2. pp. 129-151.
  • Preminger, Alex; Brogan, T. V. F. (Eds). (1993) The New Princeton Encyclopedia of Poetry and Poetics. Princeton: Princeton University.
  • Wright, Craig and Bryan Simms. (2006) Music in Western Civilization. Belmont: Thomson Schirmer

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]