Anarquisme
De Viquipèdia
| Corrents filosòfiques: Anarquisme |
 |
|
Conceptes
Cultura
|
L'anarquisme (del grec αν- ,an-, "no", i αρχω, arkho, "poder") és un conjunt d'idees filosòfiques i polítiques que tenen en comú el rebuig cap a l'Estat i qualsevol forma d'autoritat, jerarquia o coerció física, mental o espiritual, així com la creença en la supremacia de l'individu. L'anarquisme pot ser dividit en dues grans branques: l'anarquisme clàssic (també anomenat anarquisme social o socialista) i l'anarquisme individualista o anarcoindividualisme. No obstant això, el tipus d'anarquisme més estès és l'anarquisme clàssic. Els anarquistes consideren que la societat podria estar més ben organitzada sense un govern provinent de l'Estat o qualsevol tipus d'autoritat i jerarquia i proposen diferents maneres de fer-ho.
Taula de continguts |
[edita] Cos ideològic
Al llarg del temps han sorgit nombroses variants, a vegades lligades al comunisme, a l'ecologisme, a l'individualisme i, fins i tot, al capitalisme, encara que l'anarquisme en la seva definició clàssica s'entén com una ideologia socialista i fortament anti-capitalista. Sovint s'identifiquen amb símbols que inclouen la "A" d'anarquisme en un cercle i amb colors com el negre o el roig i el negre.
Els pensadors clàssics més rellevants són Proudhon, Bakunin i Kropotkin, sent el primer el fundador del mutualisme, el segon de l'anarquisme col·lectivista i el tercer de l'anarquisme comunista. A la fi del segle XIX, sorgeix una variant individualista basada en la filosofia de Max Stirner. Aquest nou corrent marca la diferència entre l'anarquisme clàssic i l'anarcoindividualisme.
L'acràcia nega que es necessiti un poder i una autoritat política, i creu que cal combatre'ls per a suprimir-los. De manera semblant, l'anarquisme clàssic és una ideologia política de caire social o també socialista que considera l'Estat com una estructura mitjançant la qual una minoria privilegiada oprimeix a l'àmplia majoria de la població, i que per tant per a alliberar a les majories cal destruir. Amb la destrucció de l'Estat la classe social privilegiada ja no podria defensar la propietat privada dels mitjans de producció, i per tant aquests quedarien automàticament al servei del poble. Alhora, altres formes de coerció com la religió institucionalitzada desapareixerien. Una nova societat sense autoritat, classes ni coerció de cap tipus sorgiria, on l'individu seria lliure i igual als seus semblants, vivint en una societat unida en solidaritat i fraternitat.
L'anarquisme clàssic propugna que la societat és la que defineix i forma als individus, contràriament a l'anarquisme individualista, que es centra en la idea que l'individu, a l'unir-se amb altres individus, forma la societat. Ja que l'objectiu és la llibertat de l'individu, el canvi social és necessari, ja que només en una societat lliure els individus poden ser lliures. Si bé l'anarquisme clàssic confia en la bondat de les persones, essent la injustícia social la causa major de la seva maldat, en cas de què qualsevol individu violés l'interès del col·lectiu, aquest seria l'encarregat de reprimir-lo o reeducar-lo, sempre sense crear una estructura de repressió estable, que s'identificaria amb l'Estat.
La similitud de l'anarquisme clàssic amb el comunisme duu a nombroses confusions. Primer de tot, no tots els anarquistes socials són comunistes (Bakunin, per exemple, era col·lectivista i no comunista). Segon, no tots els comunistes són anarquistes, o en altres paraules, hi ha comunistes que no són anarquistes sinó marxistes (avui en dia el terme "comunista" s'aplica com a sinònim de marxista, fet que confon encara més les coses). Tanmateix, la relació entre marxistes i anarquistes (comunistes o no) també duu a nombroses confusions. La principal diferència entre aquests dos és que mentre que pels anarquistes la destrucció de l'Estat faria desaparèixer automàticament la societat de classes, per als marxistes la majoria (identificada amb el proletariat) hauria de conquerir l'estructura de l'Estat i utilitzar-la per a la destrucció de la classe dominant. Amb el temps, aquest Estat proletari s'aniria dissolent, ja que la seva utilitat (la dominació de classe) desapareixeria. Per als anarquistes, això és impossible, i l'existència de l'Estat perpetuaria la dominació d'una minoria sobre la majoria.
L'anarquisme clàssic inclou tres variants clàssiques:
- El mutualisme
Pierre-Joseph Proudhon, considerat el pare de l'anarquisme en general, és l'autor de la teoria econòmica mutualista. El mutualisme propugna que l'economia estigui organitzada entorn al mercat lliure entre productors, la producció sent controlada pels propis productors. Tanmateix, el sou d'un treballador ha de ser equivalent al producte del seu treball, i el preu d'un producte ha de ser equivalent al seu cost de producció.
- El col·lectivisme anarquista
El col·lectivisme anarquista és normalment associat a Mikhaïl Bakunin i la secció anarquista de la Primera Internacional (1864-1876). Els anarquistes col·lectivistes s'oposen a la propietat privada dels mitjans de producció i propugnen la seva col·lectivització. Els mitjans de producció serien administrats per assemblees de treballadors a través d'un sistema anomenat democràcia directa, i totes les assemblees estarien federades en una gran federació que inclouria totes les branques de la producció. Els treballadors rebrien una compensació equivalent al temps dedicat al procés de producció.
- El comunisme anarquista
Pyotr Kropotkin és el pensador més associat a aquesta posició, seguit d'Alexander Berkman, Emma Goldman i Errico Malatesta. Com els anarquistes col·lectivistes, els anarquistes comunistes creuen en la propietat comuna dels mitjans de producció. El que diferència aquestes dues postures és que, si els anarquistes col·lectivistes creuen que el treballador hauria de rebre un sou equivalent al temps dedicat al procés de producció, els anarquistes comunistes creuen que la compensació no depèn del temps dedicat a la producció, sinó de la necessitat del treballador en qüestió. És a dir, no és que un treballador tingui dret al producte del seu treball sinó que té dret a satisfer les seves necessitats. D'aquesta manera, cadascú donaria el millor de sí mateix en el procés de producció i el producte total de la producció seria disponible per a tots sense cap tipus de restricció. Aquest sistema econòmic implicaria l'abolició del diner i la implantació d'un sistema d'intercanvi lliure, on el valor de les coses dependria de la necessitat.
[edita] L'acció directa
En l'anarquisme clàssic, el rebuig comú cap a l'Estat i tota forma d'autoritat o jerarquia (com pot ser la divisió entre dirigents i dirigits en un sindicat) implica el seguiment d'estratègies similars (excepte quan això implica un judici de valor sobre la propietat privada). Aquí és on es troba la diferència fonamental entre l'anarquisme clàssic i el marxisme; si els dos corrents volen arribar a una societat lliure i igualitària, el marxisme proposa l'ús de l'Estat per la classe obrera com a transició, mentre que l'anarquisme rebutja aquesta estratègia amb l'argument que aquesta transició no és necessària i sobretot expressant el perill d'una dictadura a mans d'una nova elit.
Acció directa és el nom que rep l'estratègia anarquista, basada en el rebuig de tot sistema provinent de l'Estat com la democràcia representativa, tota negociació amb la patronal, tot sistema burocràtic, i en alternatives com l'autogestió, l'educació llibertària, la desobediència civil i, en alguns casos, la violència.
- Antiautoritarisme
L'antiautoritarisme és l'oposició a l'autoritarisme, és a dir, a allò que es defineix com concentració de poder en un líder o en una elit, o la doctrina que defensa l'absolutisme en el govern, com en les autocràcies, en el despotisme, les dictadures i en el totalitarisme. Alguns anarquistes anomenen als marxistes "socialistes autoritaris", ja que el marxisme propugna la creació d'un Estat proletari que duria a terme la revolució.
- Autogestió
L'autogestió és la gestió directa d'una organització pels seus propis membres. En el cas d'una empresa, els seus treballadors són propietaris per parts iguals i alhora empresaris, compartint riscos i alhora beneficis. Les decisions són preses normalment a través d'un sistema de democràcia directa o en un marc de consens a través d'assemblees.
- Federalisme
Per tal d'impedir la concentració de poder i assegurar l'autonomia dels diferents sectors de la societat (assemblees de treballadors, per exemple) sense comprometre la cooperació i la solidaritat entre aquests sectors, els anarquistes utilitzen pràctiques federalistes. Els diferents sectors de la societat cooperen com a iguals per voluntat pròpia, podent abstenir-se en qualsevol moment de cooperar.
- Pedagogia llibertària
L'educació és un pilar fonamental de la lluita antiautoritària. El moviment anarquista usa l'educació per tractar de construir l'individu lliurepensador, conscient, i crític que sia capaç de construir la futura societat anarquista. Mitjançant molts de recursos com ateneus llibertaris, publicacions periòdiques, edició i difusió de texts, creació d'alternatives educatives a les establertes, etc.
- Desobediència civil
Per tal d'afeblir l'autoritat de l'Estat, els anarquistes proposen ignorar sistemàticament les lleis que els diferents governs imposin, guiant-se només per l'estricta ètica personal o col·lectiva. A llarg termini, això hauria de suposar la inviabilitat de l'aparell repressiu de l'Estat, i la seva dissolució.
La desobediència civil implica accions no-violentes i coordinades amb el màxim nombre de persones possible, amb l'objectiu de què l'Estat es vegi desbordat a l'hora de reprimir a les masses.
Aquesta forma de lluita també es proposada per altres moviments, de caràcter pacifista, per tal d'aconseguir determinats drets individuals o col·lectius.
- Violència
Segons els anarquistes l'Estat o qualsevol institució que ostenta poder engendra violència, degut a que aquells que ostenten el poder són els que coarten la llibertat dels altres individus. Si bé alguns anarquistes són partidaris de l'ús de la violència com un mitjà per aconseguir els seus fins, a l'actualitat la majoria estan vinculats a moviments pacifistes.
L'anarquisme va aconseguir publicitat massiva per primera vegada durant la segona revolució industrial, quan alguns anarquistes assassinaren als líders russos el 1881; en la república francesa (1894); a Itàlia (1900), i en els Estats Units (1901). Són exemples d'alguns grups anarquistes violents: el nihilisme, l'insurrecionisme italià, i les cèl·lules anarquistes que atacaren els reis a Europa a finals del segle XIX i principis del segle XX.
Algunes tendències anarquistes notablement no-violentes són el cristianisme llibertari, i l'anarcopacifisme. La convicció de què l'ús de la violència suposa repetir patrons de poder i autoritat els duu a rebutjar qualsevol tipus de violència, i proposen altres tipus de lluita.
[edita] Violència anarquista al segle XIX
[edita] L’anarquisme a Espanya
L’anarquisme seguí a Espanya les petjades del predicat per Louis Auguste Blanqui i Mikhaïl Bakunin, assentant-se principalment a Cadis, Sevilla, Barcelona i les terres de Jerez, i contant ja el 1873 amb 270 federacions, compostes de 3000.000 obrers i 10 diaris. A Cadis dirigí el moviment l'antic radical Fermín Salvoechea, amic del general Joan Prim i Prats de Pràxedes Mateo Sagasta, dels que se'n separà atret pels ideals comunistes, fins que desprès d’alguns atemptats i avalots fou processat i pres. A Jerez es fundà la duríssima Mano Negra, vasta associació dividida en 800 seccions i amb 49.000 afiliats.
L'anarquisme català es reconcentrà principalment a Barcelona, dirigint llur organització Jordi Pellicer, adepte de Bakunin; si bé en un principi predominà el criteri pacífic, no tardà en dominar l’element exaltat que en els mítings i fullets preconitzava l'emprà els mitjans més reprovables; l'anarquisme català s'organitzà en grups separats, que en ocasions mantenien intel·ligències entre si, assenyalant-se moltes vegades la presència d’agitadors estrangers; el setmanari La Tramontana representava els ideals de la secta a Barcelona.
Els atemptats començaren ben aviat: els crims de la Mano Negra acabaren amb el procés i execució de molts dels adeptes d’aquesta: però aquests processos no bastaren: Oliva atemptà contra la vida d'Alfons XII; els treballadors de Jerez entraren a sac a la ciutat dirigits per Busiqui, Lasuela i d’altres anarquistes, i altre tant succeí a Alcoi; esclataren a Catalunya vagues agressives i tumultuoses destacant-se els desordres que acompanyaren l’1 de maig de 1890.
Refermada l'agitació anarquista a París, a Londres i a Itàlia, començaren a Barcelona els atemptats per mitjà d'explosius com el de la plaça Reial, el dirigit contra el general Arsenio Martínez Campos per Paulí Pallàs, el qual desprès de cometre'l llença la seva gorra a l'aire donant vives a l'anarquia, i el de Santiago Salvador que produí la catàstrofe del Gran Teatre del Liceu. La llei titulada de repressió de l'anarquisme del 10 de juliol de 1894 sobre els delictes comesos pel mitjà d'explosius i les execucions d'en Pallàs i en Salvador, foren seguides d'un període de calma; però aquesta no fou gaire duradora, doncs el 1896 es llençà una bomba al pas de la processó del Corpus, de la parròquia de Santa Maria del Mar, a Barcelona, causant nombroses víctimes: com autor d'aquest atemptat fou afusellat Ascheri amb alguns de llurs còmplices, ocasionant aquestes execucions una gran agitació, iniciada i sostinguda el 1898 per la premsa republicana i l'anarquista, sobre la justícia i legitimitat de les mateixes (qüestió de Montjuïc, s'anomenà així pel nom de la fortalesa on estigueren presos els executats), demanant-ne la revisió del procés.
El 1897, Antonio Cánovas del Castillo fou assassinat a trets a Santa Agueda per l'anarquista Michele Angiolillo Lombardi, jutjat i executat poc temps desprès. El 1902 esclatà a Barcelona la vaga general revolucionària que produí greus desordres, i esclataren el 1904 una bomba en el carrer de Ferran i el 1905 un altra en la Rambla de les Flors, produint ambdues nombroses víctimes. Madrid que el 1889 havia estat testimoni de nombroses explosions dirigides contra elevades personalitats polítiques, presencià el 31 de maig de 1906 l'atemptat realitzat per Mateu Morral contra els reis d’Espanya quan aquests retornaven de l'església on s'havia celebrat llurs noces.
L'onze de juny de 1904 Joaquim Miquel Artal atemptà a Barcelona contra Antonio Maura, president del Consell de Ministres; el 4 de setembre es trobà una bomba explosiva en la via pública, i portada al palau de Justícia explotà causant grans estralls. Els atemptats per explosius comesos el 1906, 1907 i 1908 a Barcelona són nombrosíssims: el 13 de febrer de 1906 es col·locà una bomba en el Pla de la Boqueria; el 13 de maig de 1906 se'n trobaren vuit més en el Camp de l'Arpa; el 23 de juny un altra en el torrent de La Guineu; el 31 de juliol un altra enfront del núm. 95 del carrer de l'Hospital: el 24 de desembre un altra en el portal núm. 7 de la Rambla de les Flors, i dos dies desprès esclatà un petard en l'urinari instal·lat en la mateixa via; el 20 de gener de 1907 feu explosió en l’escala de la casa núm. 1 de la Rambla de Canaletes; el 23 del mateix mes esclatà un petard en el passatge Mercader; el 27 del mateix es col·locaren dues bombes en el portal de la casa núm. 30 de la Rambla de Sant Josep; el 10 de març altres dues, una en el carrer de la Porta Ferrissa i l'altra en la plaça del Bon Succés; el 13 del mateix aparegué una granada explosiva en el carrer de les Tres Voltes, i el 8 d'abril esclataren tres bombes, una en el carrer de la Boqueria, que causà nombroses víctimes, i dues en el Saló de Sant Joan.
El procés Rull que havia acabat amb l'execució d'aquest i la condemna a cadena perpètua d'altres, no aclarí l'afer ni evità els atemptats, doncs aquests es repetiren el 1908, sent l'últim el realitzat en un dels vapors golondrines del port el dia 8 d'agost, dia en que s’executà a Joan Rull, sense que amb el pas del temps s'hagin descobert els autors.
La naturalesa i l'abundància d'aquests crims donaren origen a la qüestió del terrorisme, que avui dia continua sense resoldre's. El projecte de repressió presentat el 1908 pel Gabinet Maura no arribà a ser llei per la oposició tenaç que trobà en el partit lliberal i en el republicà, i la creació, que es portà a cap, d'un Cos de policia especial a càrrec de les autoritats locals i provincials per la investigació d'aquests delictes, no va donar grans resultats. Als atemptats comesos a Barcelona s'han d'afegir els realitzats també a aquest mateix any a La Corunya, que tampoc varen ser aclarits.[1]
[edita] L’anarquisme a França
A França l'anarquisme es desenvolupà més aviat que en altres països. Orsini inventà les bombes explosives i Napoleó III se salva miraculosament de l'atemptat dirigit contra ell. Es funden L’Avani Garde i La Revolte, els primers diaris anarquistes, que foren seguits de molts altres. Les dones apareixen a escena, complint-se els desitjos de Bakunin; Lluisa Michel i Paulina Minck, són les oradores de tots els clubs anarquistes de París.
A aquestes els hi fan cor homes com Fèlix Piat, membre més tard del Parlament; Henry Rochefort, Amoroux, Manin, sobre la qual tomba morí la Internacional; Humbert, Avrial, Vaillant, Malon, Varlin, etc., i per últim el cèlebre enginyer Eliseu Reclus, mort el 4 de juliol de 1905. En el terreny de la política parlamentaria, en els clubs en la premsa daren aparell científic a l’anarquisme, a més de Kropotkin i algun altra dels anomenats, Juli Guesde i Paul Lafargue, aquest últim gendre de Karl Marx.
L'anarquisme pràctic produí a França atemptats tan terribles com el de Ravachol en el restaurant Very de París, el de Maurice Mathieu i el de Vaillant, que llençà una bomba explosiva en el Parlament; el d'Henry a l'Hotel-Terminus; el realitzat en el restaurant Foyot, enfront del palau del Senat, i finalment l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, comès pel punyal de Casserio a Lió el 1894, sense oblidar l'atemptat comès el 1905 contra el rei d'Espanya, Alfons XIII en el carrer Rohan de París i pel qual no es va condemnar a ningú.[2]
[edita] L'anarquisme a Alemanya
A Alemanya, lAssociació obrera de Lasalle i lAssociació democràtica de Marx acceptaren els principis revolucionaris, excitats pels discursos de Herman August Bebel i Karl Liebknecht, i malgrat les lleis inhumanes del canceller Otto von Bismarck, posant-se Most i Hasselman al front del moviment obrer i dirigint el primer diari anarquista Freiheit.
Els atemptats començaren el 1878, any el qual atemptà Emil Max Hödel contra l’emperador Guillem I; el 1833 es forjà una vasta conspiració contra tots els prínceps alemanys, que avortà, si bé el doctor Karl Eduard Nobiling atemptà contra l’emperador i el mateix feu Reinsdorff, que va ser executat, cometent-se altres crims, altres crims aïllats, tals com l’assassinat a Frankfurt del policia Rumpff (1885). Malgrat tot, l’anarquisme va assolir a Alemanya poc èxit, gracies, en part a les severes lleis de Bismarck, i, principalment, a la oposició que li feu el socialisme entre les classes treballadores, i encara què, quan el partit socialista s’apropà a l’anarquisme des de què el 1891 se separà a Erfurt del gruix del socialisme, fins el punt de què el 1893 declarà El Socialista, orgue dels independents, que entre aquests i els anarquistes no hi havia res més que una diferència de noms, no va prendre a Alemanya l’anarquisme un caràcter tant greu i agut com en altres països.[3]
[edita] L'anarquisme a Àustria
En aquesta nació l'anarquisme agafà volada ràpidament en un principi mercès a la popularitat del diari Freiheit, en tant que el socialisme progressava molt menys. Els anys 1880 el partit, sota la direcció de Peukert, emprengué una sèrie d'actes de propaganda pel fet, on representaren un gran paper els anarquistes Kammers i Stillmacher; però la severitat de la justícia i la vigilància de l’administració aconseguiren reprimir el moviment.
El 1893 l'anarquisme es manifestà de bell nou, trobant-se a Viena una impremta de les seves publicacions i una fàbrica d'explosius. El càstig dels culpables, que el 1894 foren condemnats a presidi, acabaren amb aquestes temptatives sedicioses i terroristes.[4]
[edita] L'anarquisme a Bèlgica
En aquest país es formà un centre de propaganda anarquista a Lieja, ocorrent varies explosions el 1891 i 1892. Aquest mateix any s'instruí un procés en el que es condemnà a presó a la majoria dels acusats, però la propaganda no disminuí. Nous atemptats tingueren lloc el 1894 a Lieja, originant un segon procés en el qual i hagué varies condemnes. El 1900 estan el príncep de Gal·les (més tard Eduard VII) a Brussel·les fou objecte d’una temptativa d’assassinat per l’anarquista Lipido.[5]
[edita] L'anarquisme a Suïssa
Suïssa fou durant molt de temps el focus de reunió dels anarquistes, promovent en aquest país una gran agitació el príncep Kropotkin; però aquest país es va veure lliure d’atemptats anarquistes, fins que el setembre de 1898 fou assassinada per Luccheni a Ginebra l'emperadriu Isabel d'Àustria (la famosa Sissí).[6]
[edita] L’anarquisme a Itàlia
A Itàlia l’anarquisme fou plantejat per Mazzini, Bakunin i De Felipe. El primer fundà el 1848 la Unió fraternal de les societats obreres, la qual en el Congres que se celebrà a Bolonya el 1872, aclamà la Internacional. Perseguides aquestes societats pel govern es convertiren en societats secretes de resistència. Bakunin creà una secció internacionalista a Nàpols envers l’any 1868 i una altra a Catània, datant també des de llavors els Fasci, de Sicília, agrupacions de treballadors dels tallers i del camp sota la bandera anarquista, la primera de les quals fou organitzada a Catània per De Felipe, el qual auxiliat per Bosco fundà altres Fasci a Messina, Trapani, Palerm i altres poblacions, publicant diaris del partit com La Scarafaggio, Il povero, L’Isola, i el 1893 el diari La Giustizia Sociale, establert per a defensar el partit dels Treballadors de Sicília, podent dir-se que la gran agitació social que va commoure aquesta illa i els tumults en algunes ciutats italianes fou obra de l’anarquisme.
El Programa anarquista publicat a Roma, es posà en acció varies vegades: les cendres del papa Pius IX foren profanades, i si el rei Humbert escapà a l’atemptat de Pasante, fou assassinat a Monza per Gaetano Bresci el dia 29 de Juliol de 1900.[7]
[edita] L'anarquisme a Rússia
A Rússia començà a posar en pràctica la propaganda anarquista per Sergei Netchaiew, el qual, era adepte i enviat de Bakunin, i es dedicà des de 1869 a fomentar l'agitació per mitjà d’excessos, assassinats i revoltes, no per suprimir l'ordre existent, sinó únicament amb el fi de somoure els ànims amb fets extraordinaris. Des de llavors l'anarquisme rus ha estat dels més perillosos, i el mateix tsar Alexandre II caigué mort per una explosió anarquista el 1880.
L’anarquisme prengué a Rússia el nom de nihilisme i, a pesar de Lleó Tolstoi, que no passa de ser un anarquista teòric-platònic, intentant conduir-lo per altres camins de temperància, els seus atemptats foren nombrosíssims i quasi tots seguits de la mort d’aquell contra qui eren dirigits: així moriren Bogollepof, ministre d’Instrucció, el 22 de febrer de 1902; Spiaguin, ministre de l’Interior, el 15 d’abril del mateix any; Bogdanovich, governador militar d’Ufa, el 19 de maig de 1903; Bobrikof, governador de Finlàndia; Plehve, ministre de l’Interior; Andreief, sotsgovernador d’Ielisabetpol, i el coronel Boguslawsky, administrador de Formali, el Juliol i Agost de 1904; Johnsson, governador de Finlàndia, i el gran duc Sergei, comandant militar de Moscou, el 3 i 17 de Febrer de 1905 respectivament, i d’altres molts que farien molt llarga la llista.
La revolució que s’estengué per l’Imperi fou pretext per una sèrie inacabable d’atemptats, alguns més tard, també foren en realitat obra dels anarquistes, i la revolta d’Aland i els actes del cuirassat Knias Potemkin pertanyien al mateix ordre de fets.[8]
[edita] L’anarquisme a Anglaterra
Anglaterra donà hospitalitat als anarquistes expulsats de tots els demés països; a pesar d’això i de que existien nombrosos anarquistes anglesos, així com de que moltes Trade Union eren centres francament anarquistes, aquest país es va veure lliure d’atemptats, sens dubte per virtut d’aquesta hospitalitat, i també per la exquisida vigilància que exercí la policia.
En aquella època pot dir-se que Londres era el centre dels anarquistes estrangers que consituien com una aristocràcia del partit; allí i visqué Louise Michel, que morí a Marsella el 9 de Gener de 1905; també i vivien Kropotkin, que gaudia d’una renda de 20.000 francs i guanyava un altra tant; Rocchefort, Nikitin, Merlino, Malatesta, Malato i l’espanyol Tarrida del Marmol.[9]
[edita] L’anarquisme als Estats Units
Als Estats Units l’anarquisme revolucionari fou importat per l’alemany Most, el qual, perseguit a Europa per haver defensat l’assassinat del tsar Alexandre II, emigrà allà i organitzà els grups anarquistes; però ben aviat el partit es dividí en dos: el partit blau (Socialistic labor party) que era moderat, i el roig (International Workingmen Association) que era el més nombrós i exaltat, tant que un dels seus òrgans Die Fackel (La Teia) tenia el títol format per atxes enceses, com a símbol de llurs doctrines, i el diari de Most, Die Freiheit, que s’orlà amb una franja negra quan l’execució de l’anarquista Reinsdorff, celebrà i aplaudí els assassinats d’alguns agents de policia comesos a Viena i recomanà descaradament l’emprà dinamita.
Quin era el programa distint de cadascun dels dos partits, ja a restat explicat. Manca dir que els anarquistes nord-americans varen realitzar atemptats de gran ressonància, sent el president James Abram Garfield una de les seves primeres víctimes, i havent els anarquistes elegit Chicago com centre d’acció s’entaularen en aquesta ciutat verdaderes lluites entre ells i la policia, arribant aquesta a ser agredida amb bombes explosives al tractar de dissoldre un míting, si bé el procés que seguí a aquest crim acabà amb l’execució de quatre dels anarquistes més significats (1887) s’arribà a la revisió del procés; finalment el president William Mac-Kinley fou assassinat a Cleveland per l’anarquista León Czogolz el Setembre de 1901.[10]
[edita] L'anarquisme entra al segle XX
En l'organització de l'anarcosindicalisme fou decisiva la fundació, a França, de la Confederació Nacional del Treball, el 1895, amb la elaboració de la carta d'Amiens (1906), que recollia els pressupostos ideològics citats i que va tenir immediates repercussions a Europa i Amèrica. una de elles fou la fundació a Barcelona, de Solidaritat Obrera (1907), creada pels anarcosindicalistes en oposició a solidaritat catalana, potenciada per la burgesia catalana en llurs reivindicacions regionalistes envers l'estat espanyol.
La repressió estatal contra el moviment revolucionari s'aguditzà desprès dels successos de la Setmana Tràgica, ocorreguts a Barcelona el 1909, i culminà en els processos de Montjuïc i en l'afusellament, del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, aquell mateix any, que va tenir enormes repercussions internacionals, tant com l'execució dels anomenats Màrtirs de Chicago, o com les de Sacco i Vanzetti, ocorregudes als Estats Units.
El 1911 fou fundada a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), que assoliria un gran protagonisme en la vida espanyola, amb especial implantació fins l'immediata postguerra (més o menys, fins els anys cinquanta), La CNT es constituí com el major moviment obrer de la història espanyola, amb especial implantació en els medis agraris andalusos i en els mitjans industrials catalans, on, respectivament, dirigí amplis moviments socials, amb teòrics tals com Federico Urales, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Soledad Gustavo, Frederica Montseny, Fernando Tarrida de Marmol, i homes d'acció com Bonaventura Durruti, Joan García Oliver, els germans Ascaso i Cipriano Mera, entre altres.
La CNT protagonitzà les insurreccions i vages generals del 1917, i contra ella, a Catalunya, la patronal, d'acord amb el govern central, atacà en aquells anys i fins a ben avançada la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) el pistolerisme, que es traduí en els assassinats de dels sindicalistes Salvador Seguí (el noi del Sucre) i Francesc Layret, i que accelerà unes tràgiques respostes per part dels elements més actius de l'anarcosindicalista contra empresaris i polítics (al llarg del primer terç del segle XX, es cobrà la vida en sengles atemptats, de tres presidents de govern, Canovas del Castillo, Canalejas i Eduardo Dato, reactivant la tradició d'atemptats del passat, contra reis i dirigents polítics burgesos, com el tsar de Rússia, i el president Mac Kinley dels estats Units), Durant la II República espanyola (1931-1936), la CNT, combinada amb la Federació Anarquista Ibèrica, fou un element de pressió revolucionaria contra el reformisme republicà impulsat per Manuel Azaña i Indalecio Prieto, protagonitzant nombroses insurreccions, i al llarg de la guerra civil (1936-1939), sobre tot en els seus inicis, els seus militants constituïren un decisiu front per a impedir el triomf de la insurrecció militar del 18 de juliol de 1936 en nombroses ciutats, com València, Barcelona i Saragossa, malgrat que llur indisciplina fou un factor distorsionant en la organització republicana de la guerra.
El moviment anarquista restà quartejat i delmat desprès de la guerra civil, però fins a mitjans dels anys cinquanta va sostenir el pes de les activitats antifranquistes en l'interior, amb l'actuació de guerrilles rurals i urbanes, finalment destruïdes. En general, pot afirmar-se que el moviment anarquista es dissolgué internacionalment desprès de la Segona Guerra Mundial (1945), malgrat que intermitentment sorgiren a Europa brots violents d'arrel anarquista, com a Alemanya el grup Baader-Meinhoff.
Arrel del maig francès de 1968, es configuraren moviments d'inspiració anarquista, com la Internacional Situacionista, però en conjunt el moviment s'ha mantingut en una fase de dispersió. Malgrat tot s'ha d'assenyalar que en els mitjans sindicalistes europeus i americans no marxistes, àdhuc en els d'inspiració cristiana, han romàs elements propis de la teoria anarcosindicalista, com l'autonomia, l'autogestió, l'apoliticisme i el cooperativisme.[11]
[edita] Anarquistes més coneguts
- Pierre-Joseph Proudhon
- Mikhaïl Bakunin
- Piotr Kropotkin
- Max Stirner
- Buenaventura Durruti
- Errico Malatesta
- Rudolf Rocker
- Alexander Berkman
- Nestor Makhno
- Emiliano Zapata
- Pietro Gori
[edita] Vegeu també
- Federació Anarquista Ibèrica
- Confederació Nacional del Treball
- Confederació General del Treball
- Anarcoindividualisme
- Comunisme llibertari
- Simbologia anarquista
- Anarcoindependentisme
[edita] Referències
- ↑ Volum 5. pàgs. 357-358 de l'enciclopèdia Espasa.
- ↑ Volum 5. pàg. 355 de l'enciclopèdia Espasa.
- ↑ Volum 5. pàg. 356 de l'enciclopèdia Espasa.
- ↑ Volum 5. pàg. 356 de l'enciclopèdia Espasa
- ↑ Volum 5. pàg. 356 de l'enciclopèdia Espasa
- ↑ Volum 5. pàg. 356 de l'enciclopèdia Espasa.
- ↑ Volum 5. pàg. 356 de l'enciclopèdia Espasa.
- ↑ Volum 5. pàg. 356 de l'enciclopèdia Espasa
- ↑ Volum 5. pàg. 356 de l'enciclopèdia Espasa
- ↑ Volum 5. pàg. 356-357 de l'enciclopèdia Espasa
- ↑ Tom A-Z. pag. 58 de l'enciclopèdia Espasa
[edita] Bibliografia
- Enciclopèdia Espasa. ISBN 84-239-4502-2.
[edita] Enllaços externs
- Vídeo de l'homenatge pòstum a Carles Fontserè.
- Anarquisme en filosofia, explicat per Joan Vergés
- Marxisme i Anarquisme
Formes i estils de govern
|
