Documental

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cartell de Nanuk l'esquimal (Nanook of the north), 1922, el primer documental de la història.

El documental és un gènere cinematogràfic i televisiu, realitzat sobre imatges preses de la realitat.[1] L'organització i estructura d'imatges, sons (textos i entrevistes) segons el punt de vista de l'autor determina el tipus de documental. La seqüència cronològica dels materials, el tractament de la figura del narrador, la naturalesa dels materials -completament reals, recreacions, imatges infogràfiques, etcètera — donen lloc a una varietat de formats tan àmplia en l'actualitat, que van des del documental pur fins a documentals de creació, passant per models de reportatges molt variats, arribant al docudrama (format en el qual els personatges reals s'interpreten a si mateixos), arribant fins al documental fals. Amb freqüència, els programes de ficció adopten una estructura i manera de narració molt properes al documental, i al seu torn, alguns documentals reprodueixen recursos propis de la creació d'obres de ficció (docuficció).

Definició de documental[modifica | modifica el codi]

Tal com es coneix popularment, el terme "documental" va ser obra del cineasta escocés John Grierson en la seua ressenya de Moana (1926), la pel·lícula de Robert Flaherty, publicada en el diari New York Sun el 8 de febrer de 1926. Grierson va emprar el nom de ploma de "The Moviegoer".[2]

Els principis del gènere documental per a Grierson eren que el potencial del cinema com a observador de la vida podia ser explotat en una nova forma artístia; que l'actor "original" i l'escenari "original" eren millors guies que les seues contrapartides ficcionals per a interpretar el món modern; i que els materials sense processar, purs, podien ser més realistes que les actuacions. Així doncs, Grierson va formular la definició de documental com "el tractament creatiu de l'actualitat",[3] una expressió que va guanyar força acceptació, en contraposició a la provocació del cineasta soviètic Dziga Vertov per presentar el cinema documental com "la vida tal com és" (és a dir, la vida filmada subreptíciament) i "la vida desprevinguda" (la vida provocada o sorpresa per la càmera).

El crític de cinema nord-americà Pare Lorentz defineix la pel·lícula documental com "una pel·lícula de fets que és dramàtica."[4] Altres autors afirmen que el documental es destaca dels altres tipus de gèneres de no-ficció per proporcionar una opinió i un missatge específic, juntament amb els fets que presenta.[5]

La pràctica documental és el complexe procés de creació de projectes documentals. Es refereix al que la gent fa amb dispositius multimèdia, el contingut, la forma i les estratègies de producció per tal d'abordar els problemes i les opcions creatives, ètiques i conceptuals que sorgeixen al llarg d'aquest procés. Hi ha connexions clares pel que fa a la pràctica amb el reportatge periodístic i amb la literatura de no-ficció.[6]

Història[modifica | modifica el codi]

Orígens: els Lumière i les pel·lícules científiques[modifica | modifica el codi]

Cap a 1894 diversos inventors estaven en la carrera per desenvolupar nous aparells per a capturar el moviment a partir de fotografies, entre els quals es trobaven l'estatunidenc Thomas Alva Edison i els germans francesos Lumière. Aquests últims aconseguirien el triomf el 1895 amb el seu aparell: el "cinématographe", o cinematògraf. Aquest aparell era portàtil i pesava tan sol cinc quilograms, mentre que el gegantesc "Kinetoscope" o kinetoscopi d'Edison, requeria de diversos homes per a moure'l d'un lloc a un altre i estava generalment ancorat al sòl en una espècie d'estudi.

Aquestes diferències tècniques van oferir la possibilitat de transportar fàcilment el cinematògraf a qualsevol lloc, podent retratar la realitat del món exterior. A més aquest aparell oferia altres característiques molt atractives: amb només uns petits ajustaments es podia transformar en projector i també en màquina d'impressió. El mateix Louis Lumière encarnaria la figura creador del documental, no només amb el seu gran invent, sinó també amb el primer film documental, el pla seqüència Treballadors sortint de la Fàbrica Lumière, de 1895. Després vindria la presentació pública de l'invent on Lumière va projectar el film. Després d'aquesta presentació van seguir altres en diferents parts de França, creant una gran incertesa. Lumière no només es va limitar a presentar aquest film, sinó que realitzaria d'altres, incloent a personalitats importants que venien a veure el seu invent i que sense saber-lo havien estat capturats per la lent de Lumière, per a després, amb gran sorpresa, veure's retratats als films als quals assistien. Però els plans de Lumière no es limitaven a aquestes demostracions. Es va dedicar a contractar i entrenar un petit exèrcit de viatgers que s'encarregarien de dur el seu invent a tots els racons del planeta; persones que al mateix temps es van anar a documentar aquests llocs i a mostrar alguns films ja realitzats per Lumière.

El seu personal es va encarregar de capturar films d'un sol pla, anomenats "pel·lícules d'actualitat", on es retrataven moments tals com l'arribada de vaixells a un port, l'aproximació d'un tren, gent treballant...D'aquesta manera, aquesta etapa primerenca del naixement del cinema va estar marcada per la moda de mostrar un esdeveniment en curts lapses de temps, degut principalment que les càmeres només podien contenir petites quantitats de film, molts d'ells d'un minut o menys de durada.

En un altre àmbit, el cirurgià francès Eugène-Louis Doyen va començar una sèrie de pel·lícules de cirurgia en algun moment abans de juliol de 1898. Fins a l'any 1906, l'any de la seva última pel·lícula, Doyen va registrar més de 60 operacions. Com exposava aquest cirurgià, els seus primers films el van ensenyar a corregir errors professionals que havien comès inconscientment. Per a finalitats científiques, després de 1906 Doyen combina 15 de les seves pel·lícules en tres compilacions, dos dels quals sobreviuen: la sèrie de sis pel·lícules Extirpation des tumeurs encapsulées (1906), i les quatre de la pel·lícula Les Opérations sur la cavité crânienne (1911). Aquestes i altres cinc de les pel·lícules de Doyen sobreviuen.[7]

Fotograma d'un dels films científics de Marinescu (1899).

Entre juliol de 1898 i 1901 el professor romanès Gheorghe Marinescu va fer diverses pel·lícules de ciència a la seva clínica de neurologia a Bucarest: Els problemes per caminar d'una hemiplegia orgànica (1898), Els problemes per caminar de paraplegies orgàniques (1899), Un cas d'hemiplegia histèrica sanada a través de la hipnosi (1899), Els problemes per caminar d'una progressiva atàxia locomotora (1900) i Les malalties dels músculs (1901). Tots aquests curtmetratges s'han conservat. El professor va denominar a les seves obres "estudis amb l'ajuda del cinematògraf", i va publicar els resultats, juntament amb diversos fotogrames consecutius, en exemplars de la revista "La Semaine Médicale" de París, entre 1899 i 1902.[8] En 1924, Auguste Lumière va reconéixer els mèrits dels films de ciència de Marinescu: "He vist els seus informes científics sobre l'ús del cinematògraf en estudis de malalties nervioses, quan jo encara rebia "La Semaine Médicale", però per aquell temps jo tenia altres preocupacions, que no em van deixar el temps lliure per iniciar els estudis biològics. He de dir que em vaig oblidar d'aquestes obres i li estic agraït que vostè me'ls haja fet recordar. Malauradament, no molts científics han continuat el seu camí".[9][10]

1900 a 1920[modifica | modifica el codi]

Les pel·lícules de viatges o travelogues, batejades com a escenes pels distribuïdors, van ser molt populars i van gaudir d'un gran éxit a les primeres del segle XX.[11] In the Land of the Head Hunters (1914) va ser un dels títols representatius d'aquest gènere: combinava el primitivisme amb l'exotisme en un conte escenificat presentat com a veritables recreacions de la vida dels nadius americans.

Una altra variant éren les contemplacions, en les quals hi sobresurt la productora Pathé. El film Moscou sous la neige, de 1909, és un exemple d'aquesta mena de pel·lícules.

En aquesta etapa també hi apareixen els documentals biogràfics. En 1914, la filial romanesa de Pathé filma Eminescu-Veronica-Creangă, que aborda la relació entre escriptors Mihai Eminescu, Verónica Micle i Ion Creangă (tots tres morts en el moment de la producció).

Alguns travelogues empren tecnologia de color, amb processos com ara el Kinemacolor, conegut pel film With our King and Queen through India (1912) o el Prizmacolor, el qual s'utilitzarà en els films Everywhere with Prizma (1919) o Bali the Unknown (1921). Per contra, el Technicolor es concentra en què el seu procés siga adaptat pels estudis de Hollywood per a pel·lícules de ficció.

D'aquest període és la pel·lícula South, de Frank Hurley. Estrenada l'any 1919, documenta les peripècies de la fallida Expedició Imperial Trans-antàrtica que cinc any abans va liderar Ernest Shackleton.

Vertov i Flaherty: pares del gènere[modifica | modifica el codi]

Si els germans Lumière van ser els encarregats d'asseure les bases de la relació del cinema amb el món: mirant al que tenien més prop, Dziga Vertov i Robert Flaherty van ser dels primers a adoptar el gènere naixent, i ja amenaçat per l'objectivitat, i defensar la seva essència cinematogràfica. Cadascun des de posicions molt diferents, però sempre allunyats del que anys més tard s'identificaria com documental: el noticiari televisiu o reportatge.

Dziga Vertov[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dziga Vertov
Fotograma de L'home de la càmera, on Mikhail Kaufman actua com un camarògraf que posa en risc la seua vida en la recerca de la millor presa.

Va ser davant de tot un artista i un experimentador. Molt abans de recaure en el cinema, va treballar el so, i la ràdio, experimentant amb collages sonors, a la recerca d'un muntatge no necessàriament objectiu ni realista. Vertov era de l'opinió que la càmera podia captar la realitat d'una manera més acurada que el propi ull humà, gràcies a les propietats del mitjà: lents variades, el muntatge, la narració temporal, la velocitat de l'enregistrament, etc, i va il·lustrar un moviment a partir d'aaquesta premisa, el Kino-Pravda (literalment: veritat cinematogràfica) en la dècada dels anys 20.

La seva pel·lícula més cèlebre, L'home de la càmera, recull la seva idea de recollir "la vida d'improvís", i suposa un dels cims de la cinematografia mundial per la seva experimentació formal, el seu muntatge accelerat i el seu moviment del pla i no dintre del pla, com venia sent habitual. La pel·lícula, rodada a diferents ciutats, recrea un dia en la vida d'un càmera que recorre la ciutat a la recerca d'imatges. A més de ser una de les primeres pel·lícules sense intertítols, és la primera a desvetllar el procés de creació de la pròpia pel·lícula, al mostrar a la muntadora triant, tallant i muntant plans, posant en relleu que, tal com defensava Vertov, l'objectivitat no existeix, almenys en el cinema.

Robert Flaherty[modifica | modifica el codi]

Article principal: Robert Flaherty

Considerat el pare del cinema documental. La seva primera pel·lícula, Nanuk l'esquimal (1922), va haver de rodar-la dues vegades, després de perdre tot el material rodat durant anys en un incendi al seu laboratori. Aquest accident li va obrir els ulls, i va decidir no limitar-se a registrar la realitat, per a passar a intervenir en ella més activament, creant, a partir de materials reals, una narració complexa. De caire romanticista, va reproduir escenes que feia més d'un segle que no s'hi donaven a la vida quotidiana dels inuit. Per exemple, per matar una morsa, va preferir l'ús d'un arpó sobre el d'una arma de foc, corrent entre els esquimals. També va adaptar els escenaris a les seues necessitats i a la tecnologia del moment: per a les preses d'interiors, va construir un iglú sense sostre.

Les seves posteriors pel·lícules, com ara Moana, van continuar aquesta forma de treballar i de concebre el cinema documental, més com una visió personal de l'autor que com un retrat objectiu de la realitat.

En vista de l'éxit comercial de Nanuk l'esquimal, la Paramount Pictures va produir noves pel·lícules d'aquest nou gènere amb els directors Merian Cooper i Ernest Schoedsack: Grass (1925) i Chang (1927).

Programes de documentals i reportatges de televisió[modifica | modifica el codi]

Festivals de cinema documental[modifica | modifica el codi]

  • Península ibèrica:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.176. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 30 de novembre de 2014]. 
  2. Ann Curthoys, Marilyn Lake Connected worlds: history in transnational perspective, Volume 2004 p.151. Australian National University Press
  3. Re-Thinking Grierson: The Ideology of John Grierson
  4. Pare Lorentz Film Library – FDR and Film
  5. Larry Ward, "Introduction"
  6. University of Winchester Journalism Department – Feature Writing and Documentary Making
  7. Journal of Film Preservation, nr. 70, Novembre 2005.
  8. Rîpeanu, Bujor T. Filmul documentar 1897–1948, Bucarest, 2008, ISBN 978-973-7839-40-4
  9. Ţuţui, Marian, A short history of the Romanian films al Centre Nacional Romanès de Cinematografia. Arxivat 2008-abril-11 en la Wayback Machine.
  10. The Works of Gheorghe Marinescu, informe de 1967.
  11. Miriam Hansen, Babel and Babylon: Spectatorship in American Silent Film, 2005.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Documental Modifica l'enllaç a Wikidata