Cinema mut

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
The kid, 1921

El cinema mut és el tipus de cinema que no té so pregravat i sincronitzat, especialment pel que fa als diàlegs parlats, que sí poden aparèixer en forma de subtítols. Fa especialment referència al cinema de les tres primeres dècades. Es parla també de cinema silenciós.[1]

Tot i que les pel·lícules mancaven de so, el cinema no era exclusivament mut: en els seus primers trenta anys d'història, les imatges s'acompanyarien de narradors, músics (i fins i tot orquestres) o intertítols amb diàlegs i narracions, per a compensar eixa falta d'àudio.

Des de les primeres pel·lícules de Louis Le Prince (1888) i dels Germans Lumière (1895) fins a The Jazz Singer, el 1927, el cinema va ser majoritàriament mut.

En el diàlegs, els texts dels actors eren escrits sobre «cartrons», que apareixien la majoria del temps sobre tota la imatge, durant o després d'haver-los vist parlar. Tanmateix, molt aviat, es van fer proves de sonorització. En principi per la gravació del so sobre un suport separat, rotlles de cera, disc, o segona pel·lícula impressionada per un procediment fotoelèctric. Però cada vegada, la dificultat més gran era la sincronització amb la imatge i l'amplificació encara a les beceroles. El procediment que va posar fi a aquests tempteigs va ser la gravació òptica del so directament sobre la mateixa pel·lícula.

La història del cinema mut[modifica | modifica el codi]

La invenció del cinematògraf[modifica | modifica el codi]

Cap a mitjan segle XIX, alguns investigadors s'interessen per la descomposició del moviment. S'inspiren en joguines que donen, per la successió de dibuixos mòbils, una il·lusió de moviment.

Cavall en moviment, per Eadweard Muybridge

Des de 1863, els progressos de la fotografia permeten fer instantànies. Després dels treballs de l'Americà Eadweard Muybridge sobre la descomposició del moviment, el francès Étienne-Jules Marey posa en el punt el 1888 el cronofotògraf, avantpassat de la càmera, que capta diverses imatges per segon.[2]

El 1888, Thomas Edison inventa el quinetoscopi[3] armari en la qual un espectador pot seguir l'espectacle gravat, i el 1895, els Germans Lumière realitzen el primer aparell de projecció capaç d'assegurar de manera satisfactòria la presa de vista com la projecció, el cinematògraf, que farà d'ells, després d'Edison, els pares del cinema.

Interior del quiinetoscopi

Els començaments del cinema mut[modifica | modifica el codi]

El 28 de desembre de 1895, a París, al subsòl del Saló indi, és efectuada la primera projecció pública del cinematògraf.[4] El públic assisteix a la projecció de deu pel·lícules molt curtes (17 metres de longitud), entre les quals La sortida dels obrers de la fàbrica (una de les primeres pel·lícules al món), i El Jardiner (més tard reanomenada El regador regat.

Durant una desena d'anys, les vistes Lumière són coronades d'èxit i imitades arreu al món. A França, a Amèrica, a Anglaterra, a Alemanya, a Itàlia i a tot arreu, persones destres i esperits estrambòtics es posen a rodar milers de curtmetratges, projectant-los a la vora dels cafès o en barraques. Entre ells destaca Alice Guy, pionera amb La Fée aux choux el 1896, primera d'una llarga llista de llargmetratges.

Edison filma números de circ per al seu cinescopi, però en les seves escenificacions ningú no es fixarà.

El mag i propietari d'un teatre parisenc, Georges Méliès, va començar i exhibir pel·lícules el 1896.[5] Els seus films aprofitaven els trucs de màgia i il·lusionisme, i juntament amb alguns trucs cinematogràfics i efectes especials descoberts pel propi Méliès, com l'stop motion, van crear tota una sèrie de pel·lícules fantàstiques i precursores de la ciència-ficció, com Le Voyage dans la Lune, de 1902.

Mentrestant, als Estats Units, Edwin S. Porter, el director principal de la companyia Edison, va avançar en la construcció del llenguatge primitiu i principi del muntatge, com a Life of American fireman o The Great Train Robbery, ambdues de 1903. A Porter se li atribueix l'establiment del pla com a unitat bàsica de l'acció cinematogràfica, ja que amb plans es formen escenes, la unitat bàsica en una representació de vodevil o teatre (d'on provenien molts nouvinguts al cinema).

L'expansió del cinema[modifica | modifica el codi]

De 1905 a 1910, el cinema deixa de ser artesania improvisada i esdevé indústria. A França, els germans Pathé i Léon Gaumont produeixen en sèrie petites pel·lícules còmiques, amb actors com a Rigadin, Boireau i Léonce Perret i llancen societats filials de distribució i de producció a l'estranger (sobretot a Rússia on Gaumont obre una filial el 1904 per competir amb Pathé, que ja hi era present). El primer gran actor còmic, Max Linder (Max et sa belle, 1910), que serà el model de Charles Chaplin, surt de la seva escola.

A Amèrica, Thomas Edison, que vol imposar el seu material i els seus estàndards tècnics, s'oposa a les temptatives de producció independent, provocant una verdadera «guerra de patents» que travarà la producció, però afavorirà igualment la creació de companyies independents (per exemple: IMP de Carl Laemmle) d'on sortiran algunes de les futures «majors» de Hollywood (la Universal de Laemmle).

Així, des de 1908, es desenvolupen la Vitagraph, que llança Florence Turner,[6] i la Biograph, on debuten David Griffith (Les aventures de Dolly, 1908) i Mack Sennett.

Algunes firmes es comencen a instal·lar a Hollywood: es desenvoluparan molt de pressa durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) en detriment del cinema europeu.

El setè art[modifica | modifica el codi]

Des de 1908, el cinema deixa de ser una activitat estrictament comercial per reivindicar-se com un art. Gràcies a les temptatives de persones com Georges Méliès per imposar aquesta tendència, el pas del documental a la ficció és bastant ràpid.

escdena de El naixement d'una nació

L'assassinat del Duc de Guise, produït el 1908 a França, farà que Griffith ennobleixi el melodrama (El remordiment de l'alcohòlic, 1909) i de fer cinema amb el testimoni moral de la història (El naixement d'una nació, 1914, el triomf de la qual marca el començament de les pel·lícules de llarga durada.). El llenguatge cinematogràfic es dibuixa. Les pel·lícules policíaques d'episodis es multipliquen, com Fantômas (1913) de Louis Feuillade, virtuós del fulletó popular, o El Doctor Mabuse (1922) de Fritz Lang.

Evgueny Bauer és un dels cineastes russos més importants d'abans de la revolució d'octubre. Les seves millors realitzacions són melodrames mòrbids filmats en decoracions maniàtiques refinades. Utilitzava ja plans-seqüències relativament llargs i desplaçaments de càmera virtuosos. Cal també destacar Paul Timan, Piotr Tchardynine o inclús Vassili Gontcharov que treu el primer llargmetratge el 1911.

Dinamarca produirà pel·lícules tenyides d'un art dramàtic local, com les d'Urban Gad (L'abisme, 1910). Els italians s'inspiren en la seva tradició per posar en escena dives com Lyda Borelli o Francesca Bertini, i realitzen quadres antics (Els últims dies de Pompeia, de Luigi Maggi, 1908), i el prestigiós Cabiria de Giovanni Pastrone (1914) que seran de pressa imitats pels americans. Max Linder és llavors considerat una de les personalitats del cinematògraf a escala mundial. No és fins al 1914 que Charles Chaplin estrenarà a cal Mack Sennett. Max té llavors més de deu anys de carrera. Chaplin hauria dedicat «una» pel·lícula a Max Linder amb la cita següent: «For the unic Màxim, the great master - his student Charles Chaplin», sense que es trobi rastre de la pel·lícula o fins i tot del seu títol... El 1914, la primera pel·lícula de Chaplin Making a living, no ens descobreix encara el personatge de Charlot, que serà definit en el transcurs de l'any. Chaplin és en aquesta pel·lícula en la qual porta barret de copa i vestit amb un redingot.

L'edat d'or del mut[modifica | modifica el codi]

Després d'un període nefast degut a la guerra, entre 1914 i 1918, durant la qual el cinema descobreix nous àmbits i afirma els seus mitjans d'expressió com a Intolerance de David Wark Griffith o Lest we forget del francès Léonce Perret i els primers llargmetratges de Chaplin, s'entra des de 1919 en un període d'expansió.

A Alemanya, el corrent expressionista llançat per El gabinet del Dr. Caligari, de Robert Wiene (1920) o per De l'alba a mitjanit, de K.H. Martin (1920), tindrà una gran influència a l'estranger, però s'oposa a les tendències realistes de la producció nacional.

A França, Abel Gance marca un gir amb el seu Napoléon i les pel·lícules s'intel·lectualitzen, influenciats per Louis Delluc, privilegiant en la seva estètica la plàstica de la imatge i el ritme, i aprofundint la psicologia dels personatges, sobretot a Germaine Dulac i Jean Epstein (L'Auberge rouge, 1923). Aquest corrent serà anomenat impressionista, per oposar-lo a l'expressionisme alemany. També K Kœnigsmark dirigida per Léonce Perret el 1923 serà una pel·lícula que marcarà aquesta època.

A l'URSS, els directors, majoritariament favorables a la ideologia dels bolxevics, desitgen promoure un cinema revolucionari, que, a través de les seves recerques sobre el muntatge, col·loqui l'individu com a element motor d'una gran història col·lectiva, com ara El cuirassat Potemkin, de Sergei Eisenstein (1925). Aquesta «revolució» del muntatge és precursor de la «revolució» surrealista que arribarà a Europa amb pel·lícules com Un chien andalou de Luis Buñuel (1928) o Zero de conducta de Jean Vigo, (1932). Els surrealistes volen abolir els límits de la narració.

Als Estats units, Hollywood esdevé la capital del cinema, i atreu els actors i directors més grans, com Stroheim i Sternberg d'Àustria, Lubitsch d'Alemanya, o Mauritz Stiller de Suècia. Els grans directors americans són D.W. Griffith, Cecil B. DeMille, i King Vidor, que realitzarà La gran parade el 1925 i La multitud el 1928.

El sistema hollywoodienc, fundat en les jerarquies pressupostàries, la divisió per gèneres i sobretot el culte a l'estrella, l'star-system, que és molt poderós des de 1918, assegurarà el seu triomf gràcies a Mack Sennett, autor del cinema burlesc, amb actors com Charles Chaplin, Buster Keaton o Harold Lloyd.

Cinema mut a Catalunya[modifica | modifica el codi]

La primera projecció cinematogràfica[7] es realitzà a la casa de fotografia Napoleon a la Rambla de Barcelona amb un Cinematògraf Lumière el 10 de desembre de 1896.[8] Abans a Madrid i lògicament a París (el 28 de desembre de 1985).Al voltant d'aquestes dates, altres invents relacionats amb el que seria el cinema van ser presentats, com ara les llanternes màgiques, que presentaven imatges en moviment que despertaven la curiositat o un interès més científic que no pas artístic i ningú no podia imaginar les seves possibilitats futures.

Fructuós Gelabert, cineasta i inventor, va fabricar la serva pròpia màquina per filmar i reproduir imatges[9] i va fer les primeres filmacions a Catalunya. Gelabert és considerat com el fundador de la cinematografia catalana i espanyola. Després de fer alguns documentals, Gelabert filma el 1987 la primera pel·lícula argumental de ficció espanyola, Riña en un café. Més tard va fundar la productora Films Barcelona, adaptant obres teatrals com Terra Baixa (1907) i Maria Rosa (1908). Albert Marro i Fornelio[10] i Ricardo de Baños[11] són uns altres pioners catalans que van fundar Hispano Films i amb la qual van fer adaptacions de la literatura, com Don Juan Tenorio (1908), Don Joan de Serrallonga (1910), Justicia del rey Felipe II (1910) o Don Pedro el Cruel (1912),[12] i també actualitats, seguint així les experiències italianes del cinema artístic. Segundo de Chomón, tècnic fotogràfic, inventor d'efectes especials cinematogràfics, càmera, pintor, productor i director de cinema va ser un dels pioners més destacats dels primers anys del setè art a nivell mundial i un dels grans noms, un autèntic innovador del cinema –junt amb George Méliés– va ser un home d'imaginació i recursos tècnics prodigiosos, que entre 1902 i 1905 va filmar a Catalunya pel·lícules que exploraven a fons el cinema i incorporaven coloració o els trucatges més sorprenents, com a El hotel eléctrico (1905),on els objectes cobraven vida pròpia[13] A partir del 1908, el que al principi havia estat un simple entreteniment es comença a convertir en un espectacle popular d'èxit entre tots els públics.. Intervenen els poders fàctics, atemorits per les seves repercussions, i apareix la censura a diferents nivells. Els cineastes donen a la gent el que li agrada i que normalment procedeix del teatre i la literatura, melodrames, comèdies i sarsueles.[14] Francesc Gelabert enlluerna amb títols com Corazón de madre (1908) i Amor que mata (1908).[15] El 1914 Barcelona era el centre de la indústria cinematogràfica estatal, tant en producció com en distribució, i una de les ciutats del món amb més sales d'exhibició, 140, només darrere de Nova York i París. Amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, el cinema es desplaçà a Madrid i València i a Catalunya va caure en la dispersió i la manca de recursos. Adrià Gual, crea el 1914 la casa Barcinógrafo amb la qual produeix adaptacions de clàssics com El alcalde de Zalamea[16] o La gitanilla (ambdues del 1914). La Primera Guerra Mundial va col·lapsar la indústria cinematogràfica europea perquè va interrompre la importació i exportació de pel·lícules,[17] i després el cinema català –i també l'espanyol– copia les tendències que funcionen arreu del món. Cintes còmiques, serials, melodrames, històriques… fins i tot pornogràfiques, pel rei Alfons XIII, tractant en tot cas de guanyar diners oferint el mateix que fa guanyar diners a les pel·lícules estrangeres. Amb Mirador, un setmanari de literatura, art i política, Guillermo Díaz-Plaja i Josep Palau funden van crear el primer cine club de l'Estat Espanyol amb el mateix nom.[18] Santiago Rusiñol en presideix un altre. El mateix 1928 va aparèixer també el Manifest avantguardista sobre el cine, del grup L'amic de les arts, en el qual hi havia Salvador Dalí i Sebastià Gasch.[19] L'estat fins a la Segona república només havia legislat en seguretat de locals i per establir la censura; l'arribada de la República només suposa l'establiment d'un 7,5% d'impost de cinematografia, no mostrant realment cap més interès pel cinema.[20] A l'esplendor dels primers anys, quan Barcelona és la capital del cinema espanyol, li segueix un trasbals amb l'arribada del so, i els seus costos d'implantació, seguit de la Segona República i el franquisme, uns fets que suposaran una davallada cada cop més pronunciada de les possibilitats de la indústria del cinema a Catalunya i, sobretot, en català. El sonor -i els primers estudis de rodatge- va començar a Barcelona: El gener de 1929 es va estrenar el film d'Amich " Les caramelles", sonoritzada amb el sistema Parlophon, com The Jazz Singer, mitjançant discs sincronitzats. Però no content el director amb aquest procediment i els seus resultats, grava la cançó El noi de la mare, cantada per Raquel Meller, ara amb el sistema americà Western Electric, amb què són equipats alguns cinemes de Barcelona, on s'estrena la cinta de Meller. A finals del mateix any, s'estrenen els migmetratges "La España de hoy" i "Cataluña", sonoritzades amb el sistema Filmófono, adaptació del Tobis-Klangfilm alemany.[21]

L'arribada de la veu[modifica | modifica el codi]

Fins i tot alguns directors com Léonce Perret a França ja havien tingut la idea d'acompanyar una pel·lícula amb música, però va ser la firma dels germans Warner que llançarà la primera pel·lícula parlant, amb Don Juan (1926) on s'ha afegit simplement una música a la imatge, després amb The Jazz Singer (1927). Tot i que la història del cinema estableix aquesta pel·lícula com la primera parlada, alguns curts Vitaphone eren ja parlats; pel que fa a The Jazz Singer, a part dels passatges musicals, només és parlada en algunes petites rèpliques d'Al Jolson cap a final de la pel·lícula.

Aquestes dues pel·lícules d'Alan Crosland refereixen èxit i benefici, assegurant la supremacia del cinema estatunidenc, i devaluen radicalment les pel·lícules mudes fins llavors admirades. L'arribada del so serà, desgraciadament, fatal pels actors muts, a excepció d'alguns com a Chaplin, Laurel i Hardy i els Germans Marx.

La revolució del cinema sonor deixa Charlie Chaplin perplex, no perquè s'hagi convertit en una icona del cinema mut, aquesta consideració no té sentit encara, sinó perquè els fonaments del joc humorístic del seu personatge de vagabund Charlot provenen de gags visuals seguits de situacions poètiques. El so és introduït en forma d'efectes a City Lights (1931); el 1936 a Modern Times, una escena de ball improvisada en un show molt sorprenent fet aparèixer paraules inintel·ligibles pronunciades sobre la música, com si el seu personatge aprengués a parlar; finalment, a més d'una colpidora semblança física, el discurs vibrant del Dictador al final de la pel·lícula, estrenada el 1940, immortalitza la veu de l'actor en una crida vibrant al pacifisme i a la reconciliació dels pobles, esperança punyent llançada a la cara de la realitat d'aquest decenni.

El cinema mut després de la invenció del so[modifica | modifica el codi]

El 1976, Mel Brooks realitza L'última Bogeria De Mel Brooks, un llargmetratge en color, però gairebé completament mut, l'única rèplica «audible» és un «no» pronunciat pel Marcel Marceau, que no apareix a la pel·lícula més que per a aquesta rèplica.

Els principals actors del cinema mut[modifica | modifica el codi]

Els principals directors del cinema mut[modifica | modifica el codi]

Les principals pel·lícules del cinema mut[modifica | modifica el codi]

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Als Estats Units, país amb forta immigració a principis del segle XX, molts immigrants no parlaven l'anglès, tant el teatre com la premsa o els llibres els estaven prohibits per la frontera idiomàtica, per la qual cosa el cinema mut es va transformar en una font d'esplai molt important per a ells, amb un èxit aclaparador.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cinema mut