Buster Keaton

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Buster Keaton
Busterkeaton.jpg
Nom real: Joseph Francis Keaton VI
Naixença: 4 d'octubre de 1895
Picqua, Kansas (EUA)
Defunció: 1 de febrer de 1966 (als 70 anys)
Woodland Hills, Califòrnia
Origen: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Natalie Talmadge (1921-1932)
Mae Scriven (1933-1936)
Eleanor Norris (1940-1966)
Pàgina web: The International Buster Keaton Society
Premis Oscar
1959 - Oscar honorífic

Pàgina sobre Buster Keaton a IMDb

Joseph Francis Keaton, conegut artísticament com a Buster Keaton (Picqua, Kansas, 4 d'octubre de 1895 - Woodland Hills, Los Angeles, Califòrnia, 1 de febrer de 1966) fou un gran actor, guionista i director estatunidenc de cinema mut còmic. Es va caracteritzar principalment per la seva mímica corporal mentre mantenia un rostre inexpressiu en tot moment. Igual que els seus contemporanis, Keaton venia del món del vodevil. El seu padrí va ser Harry Houdini, que el va batejar amb el nom de "Buster" (destructor) després de veure'l caure d'una escala sense una sola ferida a l'edat de tres anys.

Com a curiositat cal afegir que no està relacionat ni amb Diane Keaton[1] [1] ni amb Michael Keaton, que en realitat es diu Douglas però va canviar el seu nom artístic per no ser confós amb el fill de Kirk Douglas.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Els inicis[modifica | modifica el codi]

Als tres anys començà a treballar amb els seus pares amb la companyia teatral familiar, coneguda com The Three Keatons.

Després d'anys de gira per tots els Estats Units i la Gran Bretanya, Buster Keaton es va fer famós amb el sobrenom d'El fregall humà. L'espectacle de la família Keaton era un dels més violents d'Amèrica. Entrà al món del cinema el 1917 de la mà del mestre de l'slapstick Roscoe Arbuckle, al costat del qual aprengué la tècnica cinematogràfica, alhora que anava polint, progressivament, el caràcter estoic del seu personatge.

L'època d'independència creativa i econòmica[modifica | modifica el codi]

El 1920 s'associà amb el productor Joseph Schenck i inicià la seva carrera com a productor independent, escrivint, dirigint i protagonitzant totes les seves pel·lícules, amb un equip estable que acabà per convertir-se en un dels més creatius del cinema americà d'aquella època. Abans de començar aquesta etapa, però, interpretà el paper protagonista de la sofisticada comèdia The Saphead (1920), dirigida per Herbert Blanché, que sorprengué crítica i públic amb un tipus d'interpretació ple d'una subtilesa que no es trobava als curtmetratges amb Roscoe Arbuckle.

L'èxit del film l'acabà d'encoratjar per llençar-se a fer les seves pròpies produccions, i fundà la Buster Keaton Productions. Entre 1920 i 1923 realitzà dinou curtmetratges, que actualment són considerats com a autèntiques obres mestres del gènere. Al llarg d'aquests curts desenvolupà, com a actor, un personatge que és el paradigma de la impertorbabilitat, sense riure mai i plorar rarament, que defuig del recurs de cercar la compassió de l'espectador a través de la pena, i que lluita contra els elements més insòlits amb l'ajut de la seva delirant imaginació. Tot això Buster ho servia amb un llenguatge corporal nou i una expressivitat facial subtil però poderosa. Com a director desenvolupà un estil espontani però mesurat amb un perfeccionisme gairebé matemàtic, clàssic i avantguardista a la vegada. Buster Keaton emprà totes les troballes del llenguatge cinematogràfic més modern d'una manera sorprenent, procurant que la presència d'aquestes innovacions fos gairebé imperceptible, de manera que no es trenqués l'equilibri narratiu. L'interès que sempre tingué per l'apartat tècnic de la realizació d'un film es presentava també en la desimboltura amb què utilitzava els més avançats efectes especials, sense deixar mai que eclipsessin la trama principal.

El 1923 començà a dirigir i protagonitzar una sèrie de nou llargmetratges, alguns dels quals es poden considerar de màxima qualitat, modernitat i elegància. Inicià el cicle amb Les tres edats (1923), film a partir del qual anà polint el seu estil, alhora que tractava de no perdre la seva inquietud per a una constant recerca de la més pura espontaneïtat.

Tres anys més tard estrenà la que potser seria la seva obra més popular, El maquinista de la General (1926). Mentre que en l'actualitat és considerada com una de les indiscutibles obres mestres de l'art cinematogràfic, no fou ben rebuda per públic i crítica. Aquest situació representà un punt d'inflexió perillós per a la seva carrera com a productor independent.

La crisi[modifica | modifica el codi]

Encara pogué rodar dues pel·lícules més als seus Buster Keaton Studios: El Colegial (1927) i Steamboat Bill Jr. (1928), que foren dos nous fracassos de taquilla. La situació es féu insostenible i Buster Keaton es veié obligat a acceptar un contracte per a la recentment formada Metro Goldwyn Mayer. El contracte era molt atractiu des del punt de vista econòmic, però altament frustrant des del de la llibertat artística: no podria dirigir ni supervisar els guions de les seves pel·lícules mai més.

El primer film que interpretà amb la nova companyia seria la seva darrera obra mestra, El Cameraman (1928). Justament en aquell moment acabava d'arribar el cinema sonor, técnica que trasbalsà tot el sistema de producció de pel·lícules. Tot aquests canvis, afegits als seus problemes conjugals, el portaren a caure a una terrible crisi alcohòlica que agreujà la seva pèrdua de control.

El 1933, després de set films d'una qualitat molt discutible, fou acomiadat de la Metro Goldwyn Mayer. Aquí començà la seva època més fosca. Es veié obligat a sobreviure amb papers ridículs, en pel·lícules molt fluixes. Finalment, a finals dels anys quaranta, tornà a ser contractat per la mateixa companya que l'havia acomiadat, però llavors en qualitat de gagman per a altres còmics, entre ells els Germans Marx, i de supervisor còmic per als directors.

El 1940 es casà amb Eleanor Keaton, la seva última dona i, a partir d'aquest moment, la seva vida professional i familiar tornà a una estabilitat que semblava perduda: començà a treballar a la televisió amb un cert èxit i el cridaren com a secundari per a films de rellevància com Limelight (1952) de Charles Chaplin, on protagonitza una excel·lent escena fent de pianista, i Sunset Boulevard (1950) de Billy Wilder.

El redescobriment[modifica | modifica el codi]

Tot això va fer que hi hagués un redescobriment de la seva vella obra i els nous historiadors s'emportaren una gran sorpresa en revisar els seus vells èxits i copsar la modernitat de l'art keatonià. El punt culminant de tot això fou l'Oscar honorífic a la seva carrera, que rebé el 1959, i la quantitat de pel·lícules i aparicions televisives dels anys seixanta.

Els darrers anys de la seva vida féu petits papers en pel·lícules com El món és boig, boig, boig, boig, de Stanley Kramer i La volta al món en vuitanta dies, de Michael Anderson, al costat de Cantinflas i David Niven.

Poc després de rodar Golfus de Roma (1966) de Richard Lester, morí de càncer de pulmó el 1966, al seu petit ranxo de Woodland Hills.

Actualment, Buster Keaton ha esdevingut un dels còmics i directors cinematogràfics més citats i imitats per artistes de tots els camps, des de la música (Jordi Sabatés), el ballet (Cesc Gelabert), els dibuixos animats o les arts gràfiques. Ha estat recentment escollit com al 14è director més influent de tots els temps per la revista americana Moviemaker, per davant de mestres com Fritz Lang o Friedrich W. Murnau i cada dia s'estan obrint fòrums i clubs dedicats a la discussió sobre el geni de l'humor visual, entre els quals cal destacar Damfino i el fòrum americà de discussió Silentbuster, famós per les activitats de recerca dels seus membres.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Curtmetratges amb Roscoe Arbuckle

A punt per la independència

Abans de llançar-se a produir els seus propis films, Buster Keaton interpretà aquest film de llarga durada a les ordres del director Herbert Blanché. El film és una comèdia dramàtica on Buster tingué l'oportunitat d'interpretar un tipus de personatge molt més refinat que el dels curtmetratges amb Roscoe.

Paper secundari no surt als crèdits al primer llarg protagonitzat per Roscoe, que Buster Keaton va fer per amistat.

Producció independent Buster Keaton Productions, a Hollywood

Curtmetratges

  • One Week (Una setmana) (1920) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • Convict 13 (El presidiari 13) (1920) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • The Scarecrow (L'espantaocells) (1920) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • Neighbors (Veïns) (1920) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • The Haunted House) (La casa encantada) (1921) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • Hard Luck (1921) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • The 'High Sign' (1921) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline (De fet, aquest va ser el primer film que Buster Keaton va rodar com a director el 1920, però va voler esperar una mica per a estrenar-lo)
  • The Goat (La cabra) (1921) dir. Buster Keaton i Mal St. Clair
  • The Playhouse (La casa de joc) (1921) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • The Boat (La barca) (1921) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • The Paleface (El rostre pàl·lid) (1922) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • Cops (Policies) (1922) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • My wife's Relations (Les relacions amb la meva dona) (1922) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • The Blacksmith (El ferrer) (1922) dir. Buster Keaton i Mal St. Clair
  • The Frozen North (El pol nord) (1922) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • The Electric House (La casa elèctrica) (1922) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • Daydreams (Somnis de dia) (1922) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • The Balloonatic (L'aeronauta) (1923) dir. Buster Keaton i Eddie F. Cline
  • The Love Nest (El niu d'amor) (1923) dir. Buster Keaton

Llargmetratges

Estrella a la MGM

Només com a actor i amb tècnics de la companyia, amb l'excepció del primer film. Amb tot, la implicació de Buster Keaton rere la càmera varia segons el film i les circumstàncies.

Films de llarg metratge protagonitzades a països estrangers

Curts protagonitzats per a l'Educational Pictures

Curt col·lectiu; primer film en color on Buster hi fa una aparició (breu)

Curts protagonitzats per a la Paramount Pictures

Papers secundaris en films de llargmetratge (selecció)

Curtmetratges tardans com a protagonista (selecció)

Curtmetratges documentals escrits i dirigits per Buster Keaton als quals no hi apareix com a actor

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Slapstick, autobiografia de Buster Keaton (amb Charles Samuels), USA (1960)
  • L'originalissimo Buster Keaton de Jose Pantieri, Milano, Tip. Rampoldi (1963)
  • Keaton & Co, Les burlesques américains du "muet" de Jean-Pierre Coursodon, Paris (1964)
  • Buster Keaton de Jean-Patrick Lebel, Paris, Editions universitaires (1964)
  • Buster Keaton de Marcel Oms, Lyon, Serdoc (1964)
  • Buster Keaton de Rudi Blesh, Mc Millan Publisher (1966)
  • Buster Keaton de Carlos Frenández Cuenca, Filmoteca Nacional de España (1966)
  • Buster Keaton de David Robinson, London, Secker & Warburg in association with the British Film Institute (1969)
  • Buster Keaton de Gianni Rondolino, Edizioni A.I.A.C.E. (1970)
  • Il cinema di Buster Keaton de Piero Arlorio, Roma, Samona e Savelli (1972)
  • Buster Keaton; les films, la mise en scene, le gag, rapport au monde, rapport aux autres, themes keatoniens, la querelle du "comique pur de Jean-Pierre Coursodon, Paris, Seghers (1973)
  • Buster Keatons The general: starring Buster Keaton and Marion Mackde Richard J. Anobile, New York, Darien House (1975)
  • The Best of Buster: the classic comedy scenes direct from the films of Buster Keaton de Richard J. Anobile, London, Hamish Hamilton (1976)
  • Buster Keaton de Giorgio Cremonini, Firenze, La Nuova Italia (1976)
  • Keaton: the Man Who Wouldn't Lie Down de Tom Dardis, London, Andre Deutsch (1979)
  • Buster Keaton de Francesco Ballo, Milano, Mazzotta (1982)
  • Le regard de Buster Keaton de Robert Benayoun, Paris, Herscher (1982)
  • Buster Keaton de Wolfram Tichy, Reinbek (1983)
  • Buster Keaton de Eduard José, Ediciones JC, Madrid (1987)
  • Gag de Fernando M. Peña, Ed. Catriel, Buenos Aires (1991)
  • Buster Keaton de Saverio Fortunato, Roma, Skema (1992)
  • Buster Keaton, el rey de la comedia de Salvador Sainz, Royal Books, Barcelona (1994)
  • Buster Keaton de Helga Belach - Wolfgang Jacobsen (herausgebers), Berlin (1995)
  • Buster Keaton, Cut to the Chase de Marion Meade, London (1996)
  • Sin palabras de Javier Luengos, Fundación de Cultura, Oviedo (1996)
  • Buster Keaton's Sherlock Jr. de Andrew Horton, Cambridge, Cambridge University Press (1997)
  • The Theater and Cinema of Buster Keaton de Robert Knopf, Princeton, N.J. (1997)
  • Silent echoes: discovering early Hollywood through the films of Buster Keaton de John Bengtson, Santa Monica, Santa Monica Press (2000)
  • Introduzione a The General di Buster Keaton de Francesco Ballo, Aosta, L'Eubage (2001)
  • Buster Keaton Remembered de Eleanor Keaton - Jeffrey Vance, New York (2001)
  • Buster Keaton, Tempest in a Flat Hat de Edward McPherson (2005)
  • Buster Keaton, el gran cara de palo de Florenci Salesas, Editorial Nivola, Madrid (2008)
  • Buster Keaton de Joan M. Minguet, Editorial Cátedra, Madrid (2008)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Buster Keaton Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]