Walt Disney

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
Walt Disney
Walt Disney amb 52 anys (gener del 1954)
Walt Disney amb 52 anys (gener del 1954)
Nom de naixement: Walter Elias Disney
Naixement: 5 de desembre de 1901

[1]
Chicago, Illinois

Defunció: 15 de desembre de 1966 (als 65 anys)
Los Angeles, Califòrnia
Nacionalitat: Estatunidenca
Cònjuge/s: Lillian Disney (1925-1966)
Fitxa sobre Walt Disney a IMDb

Walter Elias Disney (Chicago, 5 de desembre de 1901 - Los Angeles, 15 de desembre de 1966) va ser un productor, director, guionista i animador estatunidenc. Va ser el fundador, amb el seu germà Roy O. Disney, de The Walt Disney Company,[2] empresa que avui dia té un benefici anual de 35.000 milions de dòlars,[3] i el principal artífex d'un estil inconfusible de pel·lícules de dibuixos animats.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Els inicis[modifica | modifica el codi]

Infància[modifica | modifica el codi]

Walt Disney nasqué a Chicago el 5 de desembre del 1901 i tingué una infància habitual del fill d'un pagès. El seu pare, Elias Disney (1859-1941), d'avantpassats irlandesos,[4] havia arribat als Estats Units des del Canadà i s'havia instal·lat a Chicago poc després de casar-se amb la mestra de l'escola, Flora Call (1868—1938), l'any 1888. Walt nasqué l'any 1901, va ser el quart dels cinc fills del matrimoni.[5] L'any 1906, la família es traslladà a una granja dels voltants de Marceline, Missouri, per la creixent criminalitat existent a Chicago segons l'opinió d'alguns.[6] Més endavant, Disney deia que aquells foren els seus anys més feliços de la seva vida. Tant ell com la seva germana petita, Ruth, eren massa petits per a ajudar amb les feines de la granja i passaven gran part del temps jugant. D'aquesta època són els primers dibuixos i l'afició als trens.

Aquests anys idíl·lics s'acabaren pocs anys després. L'any 1909, Elias Disney emmalaltí sobtadament de febre tifoide, i encara que tenia l'ajuda dels seus fills grans, es veié impossibilitat de continuar fent de pagès. Va vendre les terres a contracor, i la família visqué en una casa llogada fins al 1911, quan se'n van anar a Kansas City (Missouri).[7] Aquest canvi fou molt dur per al jove Disney perquè va haver de deixar l'ambient rural. A Kansas City, Walt començà a treballar de repartidor de diaris.

D'acord amb els arxius de l'escola pública del districte de Kansa City, Disney començà a presentar-se a la Benton Grammar School l'any 1910, i es graduà el 8 de juny del 1911. No era cap bon estudiant: per culpa de la feina de repartir diaris, li costava concentrar-se i sovint s'adormia; sovint somiava despert i passava el temps fent gargots.

Elias deixà la seva feina com a repartidor de diaris i es convertí en un dels propietaris d'una empresa que feia carbonatades, la O'Zell Company de Chicago. La família es traslladà a aquesta ciutat, i Disney continuà els seus estudis a McKinley High School de Chicago. Alhora, treballava per al seu pare i anava a classe a la tarda a l'Institut d'Art de Chicago.

A l'edat de quinze anys, Walt va trobar una feina d'estiu venent diaris i llaminadures als passatgers del ferrocarril de Santa Fe. Li interessava molt més el tren que la seva feina, perquè sovint li robaven la mercaderia.

Walt Disney al costat de l'ambulància de la Creu Roja que conduïa a França

Durant els anys a l'escola, Disney va fer la historieta del diari de l'institut, The Village Voice. Els seus còmics eren de temàtica patriòtica i política, principalment sobre la Primera Guerra Mundial. El 1918, volent seguir els passos del seu germà Roy, que s'havia allistat a la marina, va deixar l'institut per a allistar-se a l'exèrcit. No va ser acceptat per ser massa jove. Quan va saber que el cos d'ambulàncies de la Creu Roja admetia nois de disset anys, Walt falsificà el seu certificat de naixement per a fer veure que havia nascut el 1900 en lloc del 1901, i que ja n'havia fet disset.

Fou admès, però mai no arribà a entrar en combat. Quan acabà l'entrenament i fou traslladat a Europa, la guerra ja havia acabat. Passà la resta del seu temps a la Creu Roja com a conductor d'ambulàncies a França, traslladant oficials. S'entretingué omplint de dibuixos l'ambulància que conduïa. Va ser també en aquesta època quan començà a fumar, un hàbit que l'acompanyaria durant tota la seva vida. El 1919 sol·licità ser rellevat de les seves obligacions militars i fou enviat de retorn als Estats Units.

Inicis en l'animació[modifica | modifica el codi]

Newman Laugh-O-Gram (1921)

Decidit a seguir la seva carrera artística, es traslladà a Kansas City. El seu germà Roy treballava en un banc per la zona i, gràcies a un amic, li aconseguí una feina a la Pesemen-Rubin Art Studio on Walt es dedicà a crear anuncis per a diaris, revistes i cinemes. Allà coincidí amb un altre dibuixant, Ubbe Iwwerks, amb qui forjar una amistat, i ambdós decidiren començar el seu propi negoci.

Disney i Iwwerks (qui escurçà el seu nom a Ub Iwerks) fundaren una companyia anomenada Iwerks-Disney Commercial Artists el gener de 1920. Per desgràcia, no aconseguiren masses client, i finalment hagueren de tancar-la. Ambdós foren contractats per l'empresa Kansas City Film Ad i treballaren en anuncis realitzats amb tècniques primitives d'animació per a cinemes locals. Disney estava fascinat per les possibilitats de l'animació. Passà diversos dies a la biblioteca pública de Kansas City fullejant llibres d'anatomia i mecànica; llegí també un llibre d'Edweard Muybrdige sobre l'animació. Aprofità el seu temps a Film Ad experimentant amb l'animació i tècniques cinematogràfiques. Inclús manllevà una càmera de l'empresa per a experimentar a casa.

Després de dos anys a l'empresa, Disney cregué que havia adquirit la suficient experiència com per emprendre un nou negoci pel seu compte. El 1922, fundà l'empresa Laugh-O-Gram Films, Inc., dedicada a realitzar curtmetratges animats basats en contes de fades populars i relats per a nens, com la La Ventafocs o El gat amb botes. Entre els seus empleats estaven Iwerks, Hugh Harman, Rudolph Ising, Carmen Maxwell, i Friz Freleng. Els curts es feren famosos a la zona de Kansas City, però les seves despeses de producció sobrepassaven als ingressos que proporcionaven.

Després de crear l'últim curtmetratge que era una mescla d'acció real i animació titulada Alice's Wonderland, l'estudi es declarà en fallida el juny de 1923. Disney decidí llavors a traslladar-se al florescent centre de la indústria cinematogràfica, Hollywood. Vengué la seva càmera i obtingué els diners suficients per a pagar-se un viatge d'anada en tren a Califòrnia. Deixà enrere als seus amics i antics treballadors, però s'emportà amb ell la pel·lícula d'Alice's Wonderland.

Arribà a Los Angeles amb quaranta dòlars a la butxaca i una pel·lícula sense acabar a la seva maleta. El seu propòsit era abandonar el cinema d'animació, creient que no podia competir amb els estudis de Nova York. Pretenia convertir-se en director de pel·lícules d'acció real, i recorregué sense èxit tots els estudis buscant feina.

Al no trobar-lo, optà per a tornar a intentar-ho amb l'animació. El seu primer estudi a Hollywood fou un garatge a casa del seu tiet Robert. Envià la pel·lícula Alice's Wonderland a la distribuïdora novaiorquesa Margaret Winkler, qui mostrà un gran interès per la pel·lícula i contractà a Disney per a produir més pel·lícules combinant l'animació i la imatge real.

Es reuní amb el seu germà Roy, que s'estava recuperant d'una tuberculosi en un hospital de veterans de Los Ángeles, i el convencé perquè s'encarregués de la gestió econòmica de l'estudi. Roy estigué d'acord. A petició de Disney, l'actriu protagonista d'Alice's Wonderland —Virginia Davis— i la seva família es traslladaren a Hollywood des de Kansas City. El mateix feren Iwerks i la seva. Aquest fou el començament de Disney Brothers' Studio, predecessor de la futura The Walt Disney Company.

Les noves pel·lícules, anomenades Alice Comedies tingueren bastant èxit. Després de Virginia Davis, qui deixà la sèrie al no acceptar Disney les exigències d'augment salarial dels seus pares, foren protagonitzades per les actrius Dawn O'Day i Margie Gay; més endavant, Lois Hardwick assumí breument el paper. Quan acabà la sèrie, el 1927, el centre d'atenció era més els personatges animats — en particular un gat anomenat Julius que recordava al Fèlix el gat—.

Oswald the Lucky Rabbit[modifica | modifica el codi]

El 1927, Charles B. Mintz que s'havia casat amb Margaret Winkler i en aquell moment portava el negoci, sol·licità una nova sèrie de pel·lícules, només d'animació, que serien distribuïdes per Universal Pictures de Carl Laemmle. La nova sèrie Oswald the Lucky Rabbit fou un èxit quasi instantani. El personatge fou creat i dibuixat per Iwerks. El seu èxit permeté el creixement de l'estudi, i Walt pogué tornar a contractar a Harman, Ising, Maxwell i Freleng, de Kansas City.

El febrer de 1928, Disney viatjà a Nova York per negociar un nou acord econòmic amb Mintz, però s'emportà una gran sorpresa quan aquest li anuncià que no només anava a pagar-li menys per cada curtmetratge que produís, sinó que tenia als principals animadors de Disney — incloent a Harman, Ising, Maxwell i Freleng (però no a Iwerks) — sota contracte, i que crearia el seu propi estudi si Disney no acceptava treballar per menys diners. Els drets d'Oswald pertanyien a Universal i no a Disney, i podien fer les pel·lícules sense ell.

Disney refusà la imposició de Mintz i perdé gran part del personal del seu estudi. Els que se n'anaren formaren el nucli del Winkler Studio, dirigit per Mintz i el seu cunyat George Winkler. Tanmateix, Universal assignà no gaire més tard la producció de les pel·lícules del conill Oswald a una secció de la seva pròpia empresa que dirigia Walter Lantz, i Mintz hagué que dedicar el seu estudi a la producció dels curts de Krazy Kat. Harman, Ising, Maxwell i Freleng crearen un personatge molt semblant a Oswald, Bosko, per a Leon Schlesinger i Warner Bros., i començaren poc després a treballar en les primeres entregues de la sèrie Looney Tunes.

La companyia Disney recuperà els drets sobre Oswald 78 anys després, l'any 2006.[8]

Mickey Mouse[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mickey Mouse

Després de perdre el drets sobre Oswald, Disney optà per crear un nou personatge. Existeix una discussió sobre qui fou el que tingué la primera idea sobre ratolí animat que majoritàriament és atribuïda a Disney, encara que d'altres creuen que fou Iwerks. En tot cas, ambdós participaren en la creació del personatge. Les seves primeres pel·lícules foren animades per Iwerks i en les quals es destaca el seu nom en els crèdits. El ratolí anava a ser anomenat en un principi com ‘'Mortimer, però més tard fou batejat com Mickey Mouse per la seva dona, Lillian Disney.

La primera aparició cinematogràfica de Mickey tingué lloc el 15 de maig de 1928 a Plane Crazy, un curtmetratge mut, com totes les pel·lícules de Disney fins aquell moment. Després de no aconseguir interessar els distribuïdors per Plane Crazy ni per la seva continuació, The Gallopin' Gaucho, Disney creà una pel·lícula sonora, Steamboat Willie. L'empresari Pat Powers proporcionà a Disney tant la distribució de la pel·lícula com el Cinephone, un sistema de sincronització de so. Des de llavors, totes les pel·lícules de Disney serien amb so. El propi Disney s'encarregà dels efectes vocals dels seus primers curtmetratges i fou la veu de Mickey Mouse fins al 1947.

Mickey Mouse aconseguí un extraordinari èxit, fins al punt que, el 1935, la Societat de Nacions premià a Disney amb una medalla d'or, declarant a Mickey "símbol internacional de bona voluntat". El gener del 1930 fou adaptat en còmic, en una tira de premsa amb guió de Disney i dibuixos d'Ub Iwerks, si bé prompte serien substituïts per Floyd Gottfredson, qui faria la tira de premsa de Mickey Mouse durant 45 anys. Durant la dècada del 1930, el mercat s'inundà de productes relacionats amb el personatge, des de joguets infantils i rellotges de pulsera fins a braçalets de diamants dissenyats per Cartier. Nombroses personalitats públiques declararen la seva admiració per Mickey Mouse, com per exemple l'actriu Mary Pickford, el president dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt, Benito Mussolini i fins i tot el rei d'Anglaterra, Jordi V.[9]

Silly Symphonies[modifica | modifica el codi]

Article principal: Silly Symphonies
Walt Disney amb els nans de La Blancaneu i els set nans.

A més a més dels curtmetratges de Mickey Mouse, el 1929 Disney començà una sèrie de pel·lícules musicals titulada Silly Symphonies (Simfonies tontes). La primera es titulà The Skeleton Dance ("La dansa dels esquelets"), i fou completament dibuixada i animada per Iwerks, que fou també el responsable principa lde gran part de les pel·lícules produïdes per Disney en els anys 1928 i 1929. Encara que ambdós sèries tingueren un gran èxit, l'estudi Disney no estava d'acord a compartir els beneficis amb Pat Powers, i firmà un nou contracte de distribució amb Columbia Pictures.

Iwerks s'estava cansant de la posició subalterna que tenia a l'estudi tot i realitzar gran part de la feina, i fou convençut per Powers per a obrir el seu propi estudi amb un contracte exclusiu. Disney buscà desesperadament a algú que pogués reemplaçar-lo, ja que ell mateix no era capaç de dibuixar tant bé, ni —sobretot — tant ràpid (es deia que Iwerks feia més de 700 dibuixos al dia per als curts de Mickey).

Entretant, Iwerks llançava la seva reeixida sèrie sobre el personatge de Flip the Frog amb el primer curtmetratge d'animació sonor en color, titulat Fiddlesticks. Creà també dos sèries més: Willie Whopper i Comicolor. El seu èxit amenaçava el predomini que Disney havia aconseguit en la indústria del cinema de dibuixos animats.[10]

Disney contractà a diverses persones per a fer la feina que Iwerks era capaç de fer en solitari. El 1932, Disney estrenà la seva primera pel·lícula en color, Flowers and Trees, de la sèrie Silly Symphonies, que aconseguí l'Oscar al millor curtmetratge d'animació el 1932. Aquell mateix any, Disney va rebre també un Oscar honorífic per la creació de Mickey Mouse els curtmetratges del qual passaren a realitzar-se en color a partir de 1935. Aviat aparegueren sèries derivades, protagonitzades per nous personatges, com l'Ànec Donald, Goofy i Pluto.

Vida privada[modifica | modifica el codi]

El 1925, Disney contractà a una jove que es deia Lillian Bounds per a entintar i acolorir el cel·luloide. Després d'un breu festeig, es casà amb ella el 15 de juliol de 1925. Després d'intentar-ho diversos cops, Lillian donà a llum a una filla, Diane Marie Disney (18 de desembre del 1933 – 19 de novembre del 2013). Sense possibilitats de tenir més fills, els Disney adoptaren a una segona filla, Sharon Mae Disney, el 1936. Lillian morí el 16 de desembre de 1997. La seva filla adoptiva, Sharon, havia mort el 1993.

L'edat daurada de l'animació[modifica | modifica el codi]

"La bogeria de Disney": La Blancaneu i els set nans[modifica | modifica el codi]

Article principal: La Blancaneu i els set nans

Encara que els ingresos de l'estudi eren molt considerables, no eren encara suficients per a Disney, que el 1934 començà a planejar la producció d'un llargmetratge. Quan la indústria de l'animació va saber que Disney planejava la producció d'un llargmetratge animat sobre La Blancaneu, es batejà el projecte com la "la bogeria de Disney", i tot el món estigué d'acord que el projecte acabaria arruïnant l'estudi. Tant Lillian com Roy tractaren de dissuadir a Disney dels seus plans. Aquest contractà el professor Don Graham, de l'Institut d'Art Chouinard, perquè formés part de la plantilla de l'estudi, i utilitzà els curts de la sèrie "Silly Symphonies" com a laboratori per a experimentar sobre l'animació realista d'éssers humans, la creació de personatges animats amb personalitat definida, efectes especials, i l'ús de processos especialitats i aparells com la càmera multiplana.

Imatge del tràiler de la pel·lícula La Blancaneu i els set nans.

Tots els esforços anaven dirigits a augmentar el nivell tecnològic de l'estudi perquè es pogués produir allà una pel·lícula de qualitat exigida per Disney. El procés de producció de La Blancaneu i els sets nans (Snow White and the Seven Dwarfs)es prolongà des del 1935 fins a mitjans del 1937, quan a l'estudi es quedà sense fons. Per aconseguir els fons necessaris per a completar la pel·lícula, Disney hagué que mostrar un muntatge previ de la pel·lícula als directius del Bank of America, els quals li prestaren els diners necessaris per a finalitzar el projecte. El pressupost inicial de la pel·lícula era de 250.000 dòlars, però acabà costant 1.488.00. La pel·lícula acabada es preestrenà al Carthay Circle Theater el 21 de desembre del 1937, i, en finalitzar-se, va rebre una gran ovació.

Blancaneu, el primer llargmetratge animat en llengua anglesa, i el primer a utilitzar el Technicolor, fou distribuït el febrer de 1938 per RKO. Fou la pel·lícula amb més èxit a taquilla del 1938, i obtingué uns ingressos de 8 milions de dòlars (equivalent a uns 98 milions dels actuals) amb la seva estrena.

L'èxit de Blancaneu permeté a Disney construir uns nous estudis a Burbank, que s'ignaguraren el 24 de desembre de 1939. El 1939, els estudis produïren altres dos llargmetratges: Pinotxo i Fantasia. La segona, concretament, era una aposta bastant agosarada al no tenir un argument unitari, ja que consistia en vuit peces de música clàssica amb imatges animades (entre d'altres, de Beethoven, Bach i Stravinski), a l'estil de les de "Silly Symphonies". Els resultats foren bastant irregulars.

Al mateix temps, seguien creant-se nous curts de les estrelles de la casa Mickey, Donald, Goofy i Pluto), destacant curtmetratges com El sastre valent i The Pointer (1939), ambdós protagonitzades pel ratolí Mickey. La producció de curt de la sèrie "Silly Symphonies" s'acabà el 1939.

La vaga de 1941[modifica | modifica el codi]

Després de diversos intents d'organització sindical entre els treballadors de la indústria de l'animació, el 1938 s'havia creat el Screen Cartooninsts Guild (SCG), sindicat que va desenvolupar una campanya per a reclutar afiliats. Malgrat que el sindicat havia estat reconegut per altres estudis, Disney es negà a permetre l'afiliació sindical dels seus empleats.

Des de 1937 existia un creixent descontentament entre els treballadors de l'estudi; malgrat els empleats de Disney eran els millors pagats de la professió, consideraven que s'havien incomplert les promeses sobre bonificacions pel treball extra. Pel·lícules com Blancaneus havien obtingut un èxit sense precedents en el cinema d'animació i els empleats no havien participat dels beneficis i alguns empleats no van veure reconegut el seu treball en els crèdits de la pel·lícula.

El 1941, Herbert Sorrell, el principal líder sindical de Disney, va intentar negociar el reconeixement del SCG, però no ho va aconseguir. Animadors amb pes als estudios, com Art Babbitt i Will Tytla, van donar suport actiu a la causa dels seus companys. Disney el considerà com una traïció personal, i va acomiadar Babbitt i a altres 16 treballadors. El 28 de maig un gran nombre de treballadors es declararen en vaga. Aquell matí, quan Disney va arribar als estudis, va trobar les portes bloquejades per centernars de treballadors en vaga.

Va haver una gran divisió entre els treballadors dels estudis que secundaven la vaga i els que no amb moments de gran tensió.

Finalment, Disney, influït per l'opinió pública majoritàriament favorable a la vaga, i mitjançant la mediació del govern federal i de diversos grups de pressió com el seu principal creditor, el Bank of America, acceptà reconèixer al sindicat. La vaga va finalitzar el 29 de juliol, després de nou setmanes. Els treballadors obtingueren millores salarials i s'acordà un sistema per a reconèixer el seu treball als títols de crèdit. Però Disney no perdonà mai als vaguiestes i alguns van ser acomiadats en quant la llei li va permetre, i d'altres van optar per marxar davant l'hostilitat que vivien al seu lloc de treball. Entre els que van haver d'abandonar la companyia hi eren Vladimir William Tytla, John Hubley, Stephen Bosustow, Dave Hilberman i Walt Kelly.

La vaga va danyar la imatge de The Walt Disney Company com empresa paternalista i harmònica que havia tingut als anys trenta, però no disminuí en absolut l'acceptació de la marca per part del gran públic.[11]

Temps de guerra[modifica | modifica el codi]

The Spirit of '43, curt dels estudis Disney ambientat en la Segona Guerra Mundial.

Malgrat que Pinotxo i Fantasia no aconseguiren l'èxit aclaparador de Blancaneus, la tendresa de Dumbo, producció que no va ser aturada per la vaga, s'estrenà finalment a l'octubre de 1941, i va ser un gran èxit, convertint-se en una important font d'ingressos per a l'estudi. Poc després, el desembre, Estats Units va entrar a la Segona Guerra Mundial. Els estudis de Disney col·laboraren estretament amb el govern, puix que produïren pel·lícules educatives i de formació militar, així com d'altres encaminades a aixecar la moral de la rereguarda, com per exemple, Der Fuehrer's Face ("El rostre del Führer"), Education for Death ("Educació per la mort"), Reason and Emotion ("Raó i emoció"), i el llargmetratge Victory Through Air Power ("Victòria a través de la força aèria", 1943), en el que es defenia la idea que era necessari construir més bombarders per a guanyar la guerra.

Tanmateix, els estudis atravessaren una època d'una certa crisi econòmica. Les pel·lícules propagandístiques no generaven beneficis, i Bambi, el següent llargmetratge de Disney, no produí els resultats desitjats quan s'estrenà a l'abril de 1942. Per a retallar despeses, durant els anys 1940 no es produïren nous llargmetratges, sinó pel·lícules que recopilaven diversos curts. Les més destacades van ser Saludos Amigos (1942), la seva seqüela The Three Caballeros (1945), Song of the South (1946), Fun and Fancy Free (1947), i The Adventures of Ichabod and Mr. Toad (1949). Aquesta última constava només de dos seccions: la primera basada en la llegenda de Sleepy Hollow (The Legend of Sleepy Hollow) de Washington Irving i la segona The wind in the willows, de Kenneth Grahame. Amb la pensada de rentabilitzar les seves produccions, Disney va tenir la següent idea comercial: el 1944 es reestrenà Blancaneus, establint la tradició de reestrenar als sets anys els llargmetratges de la companyia.

Després de la guerra, malgrat la prosperitat que vivia Estats Units, els hàbits de consum cinematogràfics canviaren. Els exhibidors deixaren d'interessar-se pels curtmetratges, que abans eren indispensables a l'inici de tota la sessió cinematogràfica, i començaren a encomanar-ne només de llargs. Davant d'aquesta nova situació, Disney diversificà la seva oferta, orientant-se cap a la producció de pel·lícules infantils d'imatge real (la sèrie True-Life Adventures, que s'inicià el 1948), documentals sobre la naturalesa i programes de televisió.

A finals de la decàda de 1940, l'estudi s'havia recobrat el suficient per a continuar amb la producció de noves pel·lícules: La Ventafocs (que va ser en vida la pel·lícula favorita de Walt Disney, en especial, l'escena de la transformació del vestit de la màgia de la fada padrina) va ser el primer autèntic llargmetratge produït pels estudis Disney des de Bambi, el 1942. Posteriorment, la seguiren Alice's Adventures in Wonderland (1951) i Peter Pan (1953). Ambdós films van ser molt criticats per ensucrar les obres originals —de Lewis Carroll y James M. Barrie respectivament—, descartant tots els seus elements pertorbadors i convertint-les en fàbules intranscendents i innòcues.

Walt Disney i la caça de bruixes[modifica | modifica el codi]

Després de la vaga de 1941, Disney sentia molta desconfiança pels sindicats. El 1947, durant els primers anys de la Guerra Freda, testificà davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes,[12] i denuncià a Herbert K. Sorrell, David Hilberman i William Pomerance, antics treballadors i activistes sindicals, d'agitadors comunistes. Disney explicà que la vaga de 1941 havia format part d'una estratagema del Partit Comunista dels Estats Units per a guanyar influència a Hollywood.

Existeixen documents[13] que desmostren que Disney actuà secretament com agent del FBI des dels primers anys de la dècada del 1940 i que el 1954 va ser ascendit al rang d'"agent especial de contacte" (special agent contact) per ordre directa de John Edgar Hoover. Aquests documents desmostren també que els guions d'algunes pel·lícules van ser modificats a instàncies del FBI. Una de les preocupacions de l'organizació governamental era vigilar la imatge que mostraven els seus agents en les pel·lícules de Disney (per exemple, a la pel·lícula de 1965 That Darn Cat!).[14]

Curiosament, els mateixos documents revelen que el propi Disney va ser investigat per la mateixa organització a la que pertanyia com a sospitós de subversió, és a dir, de comunista.

L'imperi Disney[modifica | modifica el codi]

Carolwood Pacific Railroad[modifica | modifica el codi]

El 1949, Disney i la seva familia adquiriren una mansió amb una gran finca al districte de Holmby Hills de Los Ángeles. Disney aprofità per fer realitat el seu somnis de tenir un ferrocarril privat. Amb l'ajuda dels seus amics Ward i Betty Kimball, Disney disenyà els plànols i començà a construir un tren en miniatura. El tren fou batejat com a Carolwood Pacific Railroad, pel nom de l'antic carrer que vivia en Disney, Carolwood Drive. La locomotora de vapor disenyada per Roger E. Broggie, empleat dels estudis, rebé el nom de Lilly Belle en honor de la dona de Disney.

Disneylandia[modifica | modifica el codi]

Vista aèria del parc de Disneylandia a Anaheim, Califòrnia

Ja des de la dècada del 1940, Disney tenia la idea de construir un parc d'atraccions per als seus treballadors i les seves famílies perquè es divertissin en el seu temps lliure. Amb el temps, aquest projectes més aviat modest aniria creixent fins a convertir-se en Disneyland.

La font d'inspiració que dugué a Disney a confeccionar el seu projecte foren dos parcs: el Children's Fairyland a Oakland, construït el 1950, i els Jardins de Tivoli a Copenhaguen.[15] Mientre madurava la seva idea de Disneyland, visità nombrosos parcs d'atraccions, però en general li semblaren bruts i mal gestionats.

El 1952, Disney creà una nova filial de la seva empresa, Disney WED Enterprises (anomenada així a partir de les inicials del seu nom: Walter Elias Disney), per a ocupar-se de planejar i construir el parc. Alguns membres de l'estudi participaren en el projecte com a enginyers i dissenyadors.

La construcció de Disneyland començà el 21 de juliol de 1954. El parc obrí les seves portes al públic el 18 de juliol de 1955.

Expansió[modifica | modifica el codi]

Quan Walt Disney Productions començà a construir Disneyland, també havia començat a interessar-se per altres àries de la indústria Disneyland, també havia començat a interessar-se per altres àries de la indústria de l'entreteniment. Treasure Island (1950) fou la primera pel·lícula d'acció real de la companyia, i ràpidament la seguiren d'altres: 20.000 Leagues Under the Sea (a Cinemascope, 1954), The Shaggy Dog (1959) i The Parent Trap (1960). Els estudis Disney descobriren molt ràpid ràpid de la televisió. El 1950 produïren el seu primer programa televisiu, One Hour in Wonderland. A la cadena ABC, Disney patrocinà un programa anomenat Disneyland dedicat a promocionar el seu nou parc d'atraccions, que s'emeteren també seqüències de les pel·lícules antigues. El primer programa televisiu d'emissió diària realitzat per l'estudi fou el popular Mickey Mouse Club, que continuaria, després de diversos canvis de nom, fins entrats la dècada del 1990.

A mesura que l'estudi s'expandia i diversificava el seu camp d'acció, Disney anà prestant menys atenció al departament d'animació, delegant cada cop més tasques als seus animadors de confiança, que els anomenava els "Nou vells".[16] Encara en vida de Disney, el departament d'animació creà diversos llargmetrat d'èxit: Lady and the Tramp (en CinemaScope, 1955), One Hundred and One Dalmatians (1961), La bella dorment (en Super Technirama 70mm, 1959), i The Sword in the Stone (1963).

El castell de la Ventafocs a Walt Disney World de Florida

La producció de curtmetratges continuà fins al 1956, quan Disney decidí tancar el departament de curtmetratges. Des de llavors, només de forma esporàdica es realitzaren alguns curts.

Els primers anys de la dècada del 1960, l'imperi Disney era un gran èxit, i Walt Disney Productions es consolidà com l'empresa més important dedicada a l'entreteniment família del món. Després de dècades d'intentar-ho, Disney aconseguí finalment els drets dels llibres de P.L. Travers sobre una institutriu amb poders màgics, i el 1964 s'estrenà la pel·lícula Mary Poppins, que combinava l'animació i l'acció real, i fou un altre gran èxit de la factoria Disney (fins i tot fou nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula, encara que perdé enfront la pel·lícula My Fair Lady). Aquell mateix any, Disney presentà diverses novetats a la Fira Mundial de Nova York, entre elles figures Audio-Animatronic, que després foren utilitzades per les atraccions de Disneyland i per al projecte d'un nou parc temàtic a la Costa Est, que Disney havia estat planejant des que s'obrí Disneyland. El 1965 s'anuncià la construcció del nou parc, Disneyworld, prop d'Orlando (Florida), que començà poc després de la mort de Disney.

Poc temps abans de la seva mort, Disney estava interessat a obrir una estació d'esquí (Disney's Mineral King Ski Resort). El projecte fou finalment cancel·lat degut a les protestes de les organitzacions ecologistes.

Mort[modifica | modifica el codi]

Disney deixà de treballar en el desenvolupament de Disneyworld en els últims mesos del 1966, quan se li diagnosticà un càncer de pulmó en el seu pulmó esquerre, possiblement a causa de tota una vida com a fumador empedreït. Passà un examen mèdic a l'hospital St. Joseph, al costat de l'edifici de l'estudi Disney, i va sofrir una aturada cardiorespiratòria. Va morir el 15 de desembre de 1966 a l'edat de 65 anys. El seu cos fou incinerat el 17 de desembre al Forest Lawn Cemetery de Glendale (Califòrnia). El seu germà Roy tirà endavant el projecte del parc d'atraccions de Florida, insistint que s'anomenés Walt Disney World en honor al seu germà. Roy moriria tres mesos després que el parc obrís les seves portes el 1971.

Anys més tard es difongué una llegenda urbana que deia que Disney pocs minuts abans de morir havia estat criogenitzat. Tanmateix, aquesta llegenda és totalment falsa i les cendres reposen a Califòrnia des de fa més de quaranta anys.[17]

Oscars de Walt Disney[modifica | modifica el codi]

Al llarg de la seva carrera com a productor cinematogràfic, Walt Disney obtingué un total de vint-i-sis Premis de l'Acadèmia, dels quals quatre foren honorífics. Dotze d'aquells premis foren per curtmetratges d'animació, categoria que les produccions Disney pràcticament coparen durant la dècada del 1930; menys conegut és el fet que Disney fou guardonat també amb deu estatuetes per la producció de pel·lícules d'imatge real (dos d'elles per llargmetratges), en les categories de millor curtmetratge d'imatge real, millor curtmetratge documental i millor llargmetratge documental. Mai rebé un Òscar al millor llargmetratge, encara que Mary Poppins estigué nominada en aquesta categoria l'any 1965, poc abans de la mort de Disney. No existia encara la categoria de millor llargmetratge d'animació, que no es crea fins a l'any 2001, pel qual ningú dels llargs clàssics de Disney obtingué l'estatueta; amb dos excepcions: els Oscars honorífics concedits a La Blancaneu, el 1939, i a Fantasia, el 1942.

Oscar al millor curtmetratge d'animació[modifica | modifica el codi]

Oscar al millor curtmetratge d'imatge real[modifica | modifica el codi]

  • 1949 - Seal Island (1948)
  • 1951 - Beaver Valley (1950)
  • 1952 - Nature's Half Acre (1951)
  • 1953 - Water Birds (1952)
  • 1954 - Bear Country (1953)
  • 1959 - Grand Canyon (1958)

Oscar al millor curtmetratge documental[modifica | modifica el codi]

  • 1954 - The Alaskan Eskimo (1953)
  • 1956 - Men Against the Arctic (1955)

Oscar al millor llargmetratge documental[modifica | modifica el codi]

  • 1954 - The Living Desert (1953)
  • 1955 - The Vanishing Prairie (1954)

Oscar honorífics[modifica | modifica el codi]

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Segell nord-americà del 1968

Col·laboració amb Salvador Dalí[modifica | modifica el codi]

L'any 1945, els estudis Disney contactaren amb el pintor català Salvador Dalí per la realització d'un curtmetratge d'animació surrealista basat en la seva obra pictòrica. La idea era il·lustrar amb imatges animades una cançó del mexicà Armando Domínguez, composta per una espècie de poema d'amor en imatges oníriques. El projecte finalment s'abandonà a l'any següent per problemes pressupostaris. Tanmateix, diverses dècades després, l'any 2003, aprofitant el material existent, s'edità finalment el curtmetratge titulat Destino i tingué un total de set minuts de duració; fou dirigit per Dominique Monfery i es presentà al Festival Internacional d'Annecy.[18]

Llegendes urbanes[modifica | modifica el codi]

  • Poc després de la seva mort, (l'any 1969 quedà reflectit ja en una revista) sorgí un rumor que el cos de Disney havia estat criogenitzat fins que els avanços científics poguessin retornar-lo a la vida. Es tracta d'una llegenda completament falsa, ja que hi ha constància tant de la mort de Disney com de la seva posterior incineració. L'origen del rumor recau en els americans de l'època. Almenys dos biògrafs de Disney, Leonard Mosley (Disney's World: A Biography, 1985) i Marc Eliot (Walt Disney: Hollywood's Dark Prince: A Biography, 1993) mencionen l'interès de Disney per la criònica en els últims anys de la seva vida, encara que no aporten fonts concretes. És impossible saber amb certesa si aquest interès existí i que hagi estat el precursor d'aquesta llegenda urbana. Per altra banda, el fet que la incineració es portés en l'àmbit estrictament privat pogué alimentar aquestes especulacions. S'ha de tenir en compte que Disney era conegut, sobretot en els seus últims anys, pel seu interès per les innovacions tecnològiques.[17]
  • Una altra llegenda situa el seu naixement a Mojácar (Almería) com a José Guirao Zamora, fill d'una mare soltera que emigrà als Estats Units a principis del segle XX, una teoria que no sustenta cap documentació.[19]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Walt Disney». IMDB. [Consulta: 2008-05-21].
  2. L'empresa es fundà el 16 d'octubre del 1923 amb Disney Brothers Cartoon Studio. El 1929 canvià el seu nom pel de Walt Disney Productions, Ltd. Des del 1986 es denomina oficialment The Walt Disney Company.
  3. «Walt Disney corporate website». Disney. [Consulta: 2008-05-21].
  4. En aquest enllaç es pot trobar informació sobre els avantpassats de Walt Disney, tant paterns com materns
  5. El matrimoni tingué un total de cinc fills: Herbert Arthur (1888-1961), Raymond Arnold (1890-1989), Roy Oliver (1893-1971), Walter Elias (1901-1966) i només una noia, Ruth Flora (1903-1995).
  6. Walt's Biography: Marceline
  7. Regan, Patrick. Hallmark: A Century of Caring (en anglès). Andrews McMeel Publishing, 2009, p.102. ISBN 0740792407. 
  8. Walt Disney's 1927 Animated Star Returns to Disney
  9. The Golden Age of Mickey Mouse, per Charles Solomon
  10. Iwerks acabaria per tancar el seu estudi el 1936 per a treballar en diversos projectes relacionats amb la tecnologia d'animació, i tornaria finalment a treballar per Disney el 1940, al departament d'investigació i desenvolupament de l'estudi, on fou el responsable de nombroses innovacions tècniques. Mai recuperà la posició de preeminència que tenia en els estudis del seu vell amic.
  11. Les fonts principals per aquesta secció són les següents pàgines webs: The Disney Strike, 1941; The Disney Strike of 1941: How It Changed Animation & Comics, por Tom Sito; y en esta entrevista a Art Babbitt. El punto de vista de The Walt Disney Company sobre la huelga puede verse en esta página
  12. CNN. Testimony of Walter E. Disney before HUAC. Cold War Special reports. Episode 6:Reds. Historical Documents. (en inglés)
  13. FBI Walt Disney Archive. http://web.archive.org/20040810070524/foia.fbi.gov/foiaindex/waltdisney.htm
  14. Mitgang, Herbert. «Disney Link To the F.B.I. And Hoover Is Disclosed» (en anglès). Nova York: The New York Times, 6 de maig de 1993. [Consulta: 30 de desembre de 2013].
  15. Walt's Biography: New Horizons
  16. Els anomenats "nou vells" ("nine old men") van ser Les Clark (1907-1979), Ollie Johnston (n. 1912), Frank Thomas (1912-2004), Wolfgang Reitherman (1909-1985), John Lounsberry (1911-1976), Eric Larson (1905-1988), Ward Kimball (1914-2002), Milt Kahl (1909-1987) i Marc Davis (1913-2000). El nom de "nou vells" prové del sobrenom donat per Franklin D. Roosevelt als nous jutges del Tribunal Suprem dels Estats Units: a l'època que Disney donà aquest sobrenom, la majoria d'ells ja tenien al voltant dels quaranta anys
  17. 17,0 17,1 Aquest rumor s'analitza extensament a Urban Legends Reference Pages: Disney (Suspended Animation) (en anglès).
  18. Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007, p. 195. ISBN 84-95554-27-5. 
  19. Luis Moyano, Antonio. Cine y música malditos (en castellà). EDAF, 2004, p.139. ISBN 8441414076. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • BENDAZZI, Giannalberto: Cartoons. 110 años de cine de animación. Madrid, Ocho y Medio, 2003. ISBN 84-95839-44-X.
  • DISNEY MILLER, Diana: Walt Disney. Madrid, Editorial Rialp, 1961.
  • THOMAS, Bob: Maravillas de los dibujos animados (Primera edición en castellano de The Art of Animation de 1958). Valencia. Ediciones Gaisa, S.L. 1968.
  • MOLINÉ, Alfons: Carl Barks, Un Viento Ácrata. Madrid. Sins Entido. 2007.
  • FONTE, Jorge, y MATAIX, Olga: Walt Disney. El hombre y el mito. Madrid, T&B Editores, 2001. ISBN 84-95602-05-9
  • FONTE, Jorge: Todo empezó con un ratón. El fantástico mundo de los cortos Disney. Madrid, T&B Editores, 2004. ISBN 84-95602-59-8
  • ARIEL DORFMAN - ARMAND MATTELART Para leer al Pato Donald . Siglo veintiuno editores. ISBN 987-1105-09-6
  • MOSLEY, Leonard: Disney's World: A Biography. Nueva York, Stein and Day, 1985. ISBN 0-8128-3073-3. (En inglés).
  • THOMAS, Bob: Walt Disney: An American Original. Nueva York, Simon & Schuster, 1976. ISBN 0-7868-6027-8. (En inglés). Hay traducción al castellano: Walt Disney: personaje inimitable. Madrid, Iberonet, 1995. ISBN 84-88534-42-6.