Robert Altman
  |
||
|---|---|---|
 Robert Altman al Festival de Cannes el 1992 |
||
| Nom de naixement: | Robert Bernard Altman | |
| Naixement: | 20 de febrer de 1925 Kansas City, Missouri (EUA) |
|
| Defunció: | 20 de novembre de 2006 (als 81 anys) Los Angeles, Califòrnia (EUA) |
|
| Nacionalitat: |  Estats Units |
|
| Cònjuge/s: | LaVonne Elmer (1946-1951) Lotus Corelli (1954-1957) Kathryn Reed (1959-2006) |
|
| Premis Oscar | ||
| Oscar honorífic 2006 - Trajectòria cinematogràfica |
||
| Globus d'Or | ||
| Millor director 2002 - Gosford Park |
||
| Premis Emmy | ||
| Millor director - Sèrie 1989 - Tanner '88 |
||
| Premis BAFTA | ||
| Millor director 1992 - El joc de Hollywood Millor pel·lícula 2001 - Gosford Park |
||
| Mostra de Venècia | ||
| Lleó d'Or 1993 - Vides encreuades Lleó d'Or per la carrera 1996 - Trajectòria cinematogràfica |
||
| Festival de Canes | ||
| Palma d'Or 1970 - MASH Millor director 1992 - El joc de Hollywood |
||
|
Millors pel·lícules |
||
| 1993 Vides encreuades 1991 El joc de Hollywood 1978 A Wedding 1977 Three Women 1975 Nashville 1973 El llarg adéu 1971 McCabe i la senyora Miller 1970 M.A.S.H. |
||
| Fitxa sobre Robert Altman a IMDb | ||
Robert Bernard Altman (Kansas City, Missouri, 20 de febrer de 1925 - Los Angeles, 20 de novembre de 2006) fou un director de cinema nord-americà.
Biografia [modifica]
Educat amb els jesuïtes, abandona els seus estudis universitaris de matemàtiques per pilotar un bombarder a Borneo a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Torna a Califòrnia per treballar en el cinema, però només aconsegueix vendre algunes històries a la RKO. Durant uns anys sobreviu a Kansas produint, escrivint i dirigint documentals publicitaris que li permeten fer els seus primers llargmetratges, The delinquents (1957) i The James Dean Story (1957), que passen inadvertits. Mentre dirigeix episodis de televisió, el 1963 funda la productora Lion's Gate Films, però un rere l'altre els seus projectes de pel·lícules s'enfonsen i ha de continuar fent telefilms.
Després de diversos fracassos com a director de cinema i de dedicar-se a la direcció de sèries televisives com Bonanza o Alfred Hitchcock presenta, als quaranta i tants anys, quan creu que mai aconseguirà sortir de la televisió, dirigeix dues petites produccions, Countdown (1968) i That Cold Day in the Park (1969), que li permeten embarcar-se en M.A.S.H. (1970), una sàtira de la guerra de Corea que té com a rerefons la del Vietnam, que amb el seu èxit revoluciona la seva vida. Amb aquest film assoleix la Palma d'Or al Festival Internacional de Cinema de Canes i finalment pot produir les seves pròpies pel·lícules, fer-les sobre històries al seu gust, i rodar amb un estil propi que sorgeix d'una càmera en continu moviment.
A partir d'aquí desenvoluparà una carrera que, encara que amb alts i baixos, el converteix en un dels directors americans més originals de la segona meitat del segle XX. La seva ocupació del moviment continu de les càmeres i el cinema coral són referents i han creat escola. Així neixen la comèdia Brewster McClud (1970), el western destructor McCabe i la senyora Miller (1971), els policíacs Images (1972), que roda a Anglaterra, El llarg adéu (1973), sobre la famosa novel·la de Raymond Chandler i Lladres com nosaltres (1974), sobre la novel·la d'Edward Anderson, la comèdia California Split (1974), i el personal i drama vampíric Three Women (1977).
La desmitificació dels gèneres tradicionals, la depuració del seu estil personal i la creació del seu eficaç i entusiasta equip fix de col·laboradors el porten a la seva millor, més brillant i personal etapa. El musical Nashville (1975), el western teatral basat en una obra d'Arthur Kopitar Buffalo Bill and the Indians (1976), la comèdia A Wedding (1978) i la història de ciència-ficció Quintet (1978) estan basades en les relacions d'un ampli grup de persones unides per una mateixa situació.
Al temps que produeix les primeres pel·lícules dels seus col·laboradors Robert Benton i Alan Rudolph, pateix alguns fracassos i enfrontaments amb distribuïdors que, units als desastres de les comèdies A Perfect Couple (1979) i Health (1980) i el musical Popeye (1980), el porten a liquidar la seva productora i oblidar els seus projectes i la seva personal manera de concebre el cinema.
Els seus films de la dècada de 1980 està compost per adaptacions d'obres teatrals amb baixos pressupostos, rodatges ràpids i actors poc coneguts, com Streamers (1983), sobre una obra de David Rabe al voltant de la guerra del Vietnam, Boig d'amor (1985), basada en una obra de l'actor Sam Shepard, Teràpia inútil (1986), sobre una obra de Christopher Durang, treballs per a la televisió per cable, com La habitació The Room (1987) i The Dumd Waiter (1987), sobre obres de Harold Pinter, o sèries per a televisió, com Tanner 88 (1988), realitzades amb criteris personals.
Els seus treballs de principis dels anys 1990, Vincent and Theo (1990), biografia del famós pintor impressionista Vincent van Gogh, i El joc de Hollywood (1991), són bastant més ambiciosos i tornen a situar en primera línia. La seva carrera va gaudir d'un segon aire després de El joc de Hollywood, una sàtira sobre Hollywood i els seus excessos, que va ser nominat als temps de tres Oscars, incloent-hi la categoria de millor Director. També va guanyar el BAFTA a la millor direcció i el premi a la millor direcció al Festival de Cannes, premis que van permetre a la indústria de Hollywood -que l'havia deixat de banda durant gairebé una dècada- per adonar-se que era més creatiu que mai.
Un cop retrobat l'èxit, va filmar Vides encreuades (1993), ambiciosa adaptació de diverses novel·les de Raymond Carver que descriuen la vida de diferents residents de Los Angeles durant diversos dies. La profusió de personatges i la interrelació de les diferents històries recorden els seus anys daurats dels 70 i Altman va guanyar un Lleó d'Or a Venècia i una nominació a l'Oscar al millor Director. Se l'ha considerat la seva millor pel·lícula. Varen seguir Conflicte d'interessos (1998) que va rebre bones crítiques però fou un èxit de taquilla, i Cookie's Fortune (1999), que també va ser ben rebuda pels crítics. El 2001, Gosford Park va ser per a molts crítics entre les deu millors pel·lícules de l'any.
La seva col.laboració amb els estudis independents, com Fine Line, Artisan (ara Lions Gate, una empresa de la que Altman va ser co-fundador) i USA Films (ara Focus Features), li va donar els mitjans per fer pel·lícules que sempre havia volgut fer fora de la pressió dels estudis de Hollywood. Una versió cinematogràfica de la sèrie de ràdio de Garrison Keillor A Prairie Home Companion es va estrenar el juny de 2006. Altman va seguir treballant en nous projectes fins a la seva mort.
Després de cinc nominacions al millor director sense cap recompensa, l'Acadèmia de Hollywood li va concedir un Oscar honorífic per la seva destacada trajectòria el 2006. En el seu discurs després de rebre l'estatueta, Altman va revelar que havia rebut un trasplantament de cor feia uns deu anys. Va fer broma assenyalant que l'Acadèmia probablement s'havia precipitat en donar-li el premi ja que se sentia encara amb forces de viure quaranta anys més. Altman va morir la nit del 20 de novembre de 2006 als 81 anys en un hospital de Los Angeles. La causa de la seva mort es va deure a complicacions producte d'un càncer que patia.
Filmografia [modifica]
| Decenni | 1910 | 1920 | 1930 | 1940 | 1950 | 1960 | 1970 | 1980 | 1990 | 2000 | Total |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Núm. de pel·lícules | 1 | 2 | 10 | 6 | 6 | 4 | 29 | ||||
| Puntuació > 7 | 6 | 2 | 8 |
|
|
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Robert Altman |
- Robert Altman a Internet Movie Database (anglès)
- Robert Altman a TCM Movie Database (anglès)
- Robert Altman a Allrovi (anglès)
- Robert Altman a Find A Grave (anglès)
