Robert Altman

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
Robert Altman
Robert Altman al Festival de Cannes el 1992
Robert Altman al Festival de Cannes el 1992
Nom de naixement: Robert Bernard Altman
Naixement: 20 de febrer de 1925
Kansas City, Missouri (EUA)
Defunció: 20 de novembre de 2006 (als 81 anys)
Los Angeles, Califòrnia (EUA)
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: LaVonne Elmer (1946-1951)
Lotus Corelli (1954-1957)
Kathryn Reed (1959-2006)
Premis Oscar
Oscar honorífic
2006 - Trajectòria cinematogràfica
Globus d'Or
Millor director
2002 - Gosford Park
Premis Emmy
Millor director - Sèrie
1989 - Tanner '88
Premis BAFTA
Millor director
1992 - El joc de Hollywood
Millor pel·lícula
2001 - Gosford Park
Mostra de Venècia
Lleó d'Or
1993 - Vides encreuades
Lleó d'Or per la carrera
1996 - Trajectòria cinematogràfica
Festival de Canes
Palma d'Or
1970 - MASH
Millor director
1992 - El joc de Hollywood

Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
1993 Vides encreuades
1991 El joc de Hollywood
1978 A Wedding
1977 Three Women
1975 Nashville
1973 El llarg adéu
1971 McCabe i la senyora Miller
1970 MASH
(Puntuació mínima de 7 a Filmaffinity)
Fitxa sobre Robert Altman a IMDb

Robert Bernard Altman (Kansas City, Missouri, 20 de febrer de 1925 - Los Angeles, 20 de novembre de 2006) fou un director de cinema nord-americà.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Educat amb els jesuïtes, abandona els seus estudis universitaris de matemàtiques per pilotar un bombarder a Borneo a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Torna a Califòrnia per treballar en el cinema, però només aconsegueix vendre algunes històries a la RKO. Durant uns anys sobreviu a Kansas produint, escrivint i dirigint documentals publicitaris que li permeten fer els seus primers llargmetratges, The delinquents (1957) i The James Dean Story (1957), que passen inadvertits. Mentre dirigeix episodis de televisió, el 1963 funda la productora Lion's Gate Films, però un rere l'altre els seus projectes de pel·lícules s'enfonsen i ha de continuar fent telefilms.

Després de diversos fracassos com a director de cinema i de dedicar-se a la direcció de sèries televisives com Bonanza o Alfred Hitchcock presenta, als quaranta i tants anys, quan creu que mai aconseguirà sortir de la televisió, dirigeix dues petites produccions, Countdown (1968) i That Cold Day in the Park (1969), que li permeten embarcar-se en MASH (1970), una sàtira de la guerra de Corea que té com a rerefons la del Vietnam, que amb el seu èxit revoluciona la seva vida. Amb aquest film assoleix la Palma d'Or al Festival Internacional de Cinema de Canes i finalment pot produir les seves pròpies pel·lícules, fer-les sobre històries al seu gust, i rodar amb un estil propi que sorgeix d'una càmera en continu moviment.

A partir d'aquí desenvoluparà una carrera que, encara que amb alts i baixos, el converteix en un dels directors americans més originals de la segona meitat del segle XX. La seva ocupació del moviment continu de les càmeres i el cinema coral són referents i han creat escola. Així neixen la comèdia Brewster McClud (1970), el western destructor McCabe i la senyora Miller (1971), els policíacs Images (1972), que roda a Anglaterra, El llarg adéu (1973), sobre la famosa novel·la de Raymond Chandler i Lladres com nosaltres (1974), sobre la novel·la d'Edward Anderson, la comèdia California Split (1974), i el personal i drama vampíric Three Women (1977).

La desmitificació dels gèneres tradicionals, la depuració del seu estil personal i la creació del seu eficaç i entusiasta equip fix de col·laboradors el porten a la seva millor, més brillant i personal etapa. El musical Nashville (1975), el western teatral basat en una obra d'Arthur Kopitar Buffalo Bill and the Indians (1976), la comèdia A Wedding (1978) i la història de ciència-ficció Quintet (1978) estan basades en les relacions d'un ampli grup de persones unides per una mateixa situació.

Al temps que produeix les primeres pel·lícules dels seus col·laboradors Robert Benton i Alan Rudolph, pateix alguns fracassos i enfrontaments amb distribuïdors que, units als desastres de les comèdies A Perfect Couple (1979) i Health (1980) i el musical Popeye (1980), el porten a liquidar la seva productora i oblidar els seus projectes i la seva personal manera de concebre el cinema.

Els seus films de la dècada de 1980 està compost per adaptacions d'obres teatrals amb baixos pressupostos, rodatges ràpids i actors poc coneguts, com Streamers (1983), sobre una obra de David Rabe al voltant de la guerra del Vietnam, Boig d'amor (1985), basada en una obra de l'actor Sam Shepard, Teràpia inútil (1986), sobre una obra de Christopher Durang, treballs per a la televisió per cable, com The Room (1987) i The Dumd Waiter (1987), sobre obres de Harold Pinter, o sèries per a televisió, com Tanner 88 (1988), realitzades amb criteris personals.

Els seus treballs de principis dels anys 1990, Vincent and Theo (1990), biografia del famós pintor impressionista Vincent van Gogh, i El joc de Hollywood (1991), són bastant més ambiciosos i tornen a situar en primera línia. La seva carrera va gaudir d'un segon aire després de El joc de Hollywood, una sàtira sobre Hollywood i els seus excessos, que va ser nominat als temps de tres Oscars, incloent-hi la categoria de millor Director. També va guanyar el BAFTA a la millor direcció i el premi a la millor direcció al Festival de Cannes, premis que van permetre a la indústria de Hollywood -que l'havia deixat de banda durant gairebé una dècada- per adonar-se que era més creatiu que mai.

Un cop retrobat l'èxit, va filmar Vides encreuades (1993), ambiciosa adaptació de diverses novel·les de Raymond Carver que descriuen la vida de diferents residents de Los Angeles durant diversos dies. La profusió de personatges i la interrelació de les diferents històries recorden els seus anys daurats dels 70 i Altman va guanyar un Lleó d'Or a Venècia i una nominació a l'Oscar al millor Director. Se l'ha considerat la seva millor pel·lícula. Varen seguir Conflicte d'interessos (1998) que va rebre bones crítiques però fou un èxit de taquilla, i Cookie's Fortune (1999), que també va ser ben rebuda pels crítics. El 2001, Gosford Park va ser per a molts crítics entre les deu millors pel·lícules de l'any.

La seva col·laboració amb els estudis independents, com Fine Line, Artisan (ara Lions Gate, una empresa de la que Altman va ser co-fundador) i USA Films (ara Focus Features), li va donar els mitjans per fer pel·lícules que sempre havia volgut fer fora de la pressió dels estudis de Hollywood. Una versió cinematogràfica de la sèrie de ràdio de Garrison Keillor A Prairie Home Companion es va estrenar el juny de 2006. Altman va seguir treballant en nous projectes fins a la seva mort.

Després de cinc nominacions al millor director sense cap recompensa, l'Acadèmia de Hollywood li va concedir un Oscar honorífic per la seva destacada trajectòria el 2006. En el seu discurs després de rebre l'estatueta, Altman va revelar que havia rebut un trasplantament de cor feia uns deu anys. Va fer broma assenyalant que l'Acadèmia probablement s'havia precipitat en donar-li el premi, ja que se sentia encara amb forces de viure quaranta anys més. Altman va morir la nit del 20 de novembre de 2006 als 81 anys en un hospital de Los Angeles. La causa de la seva mort es va deure a complicacions producte d'un càncer que patia.


Filmografia[modifica | modifica el codi]

Decenni 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1980 1990 2000 Total
Núm. de pel·lícules 1 2 10 6 6 4 29
Puntuació > 7 6 2 8

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Robert Altman