Jean-Paul Belmondo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Jean-Paul Belmondo
Jean-Paul Belmondo (2001)
Jean-Paul Belmondo (2001)
Nom real: Jean Paul Charles Belmondo
Naixença: 4 de setembre de 1933 (1933-09-04) (81 anys)
Neuilly-sur-Seine (França)
Origen: França França
Cònjuge/s: Elodie Constantin (1954-1965)
Nathalie Tardivel (2002-2008)
Premis César
Millor actor
1989 - Itinéraire d'un enfant gâté

Pàgina sobre Jean-Paul Belmondo a IMDb

Jean-Paul Belmondo (Neuilly-sur-Seine, 1933) és un actor francès. L'any 1960 va participar en la pel·lícula À bout de souffle, de Jean-Luc Godard, cosa que el va incloure al moviment cultural de l'època conegut com a Nouvelle vague ("la nova ona"). El 1989 va guanyar un premi César pel seu treball a L'imperi del lleó i el 2007 el govern francès el va condecorar amb la Legió d'Honor amb el grau de comandant.

Un penques simpàtic[modifica | modifica el codi]

Jean Paul Belmondo era pels qui a principis del segle XXI ratllaven la quarantena, una de les estrelles del cinema d'acció dels anys setanta i vuitanta. Hom no sabia llavors massa de la seva participació en la nouvelle vague com estrella del moviment de crítics gals reciclats en cineastes que contribuí a canviar el cinema, però tenien clar que les seves pel·lícules policíaques com anti-heroi macarronet amb cara d'acudit a mig contar (per saber si al final s'hauria de pagar l'entrada al cinema), els entretenia gairebé tant com les que protagonitzaven en aquell temps pesos pesants del cinema americà, com Clint Eastwood previ al seu descobriment i bateig com a autor per part de la crítica més cultureta o Charles Bronson.

I és que Belmondo es movia a mig camí entre aquestes icones del cinema d'acció per el públic juvenil de l'època en què Espanya passà llur transició i les humorades protagonitzades per figures llegendàries del cinema de programa doble i sessió continua com eren Bud Spencer i Terence Hill. El seu principal competidor en això d'exercir com a sex symbol del cinema gal. Alain Delon, queia millor a les senyores i senyoretes, però als adolescents de sexe masculí a hom els hi semblava massa empolainat i un punt fred, llunyà, aliè, menys col·lega i tanmateix força gamberro que l'entranyable Belmondo, que sempre semblava tindre un infant amagat en les seves accions, disposat a sembrar el caos, independentment que protagonitzés una comèdia o un film d'acció. De fet, els seus films d'acció el convertiren en l'astre francès més taquiller del moment als mercats europeus, amb títols com Jo imposo la meva llei a sang i foc, El caçador d'homes, L'incorregible, El marginal, El professional, que eren perfectament capaços de competir amb les estrenes de cinema d'acció a l'americana, almenys en el que ha concitat l'interes de la xavaleria de catorze a 18 anys es referia. De fet, inclús tenien fixats els cinemes en es podien colar a veure els seus films junt amb les d'altres herois juvenils del moment, com Bruce Lee, l'amic de Bronson, Eastwood...En els temps en què els Chuck Norris, Van Damme i companyia encara no havien tret el cap a la pantalla amb contundent suficiència com per a ocupar un lloc en el panteó dels ídols del moment junt a un Stallone, que acabava de bategar-se en la popularitat i encara no era Rambo sinó només Rocky Balboa.

El seu propi doble d'acció[modifica | modifica el codi]

Fill d'un anomenat escultor francès, Paul Belmondo (1898-1982), Jean Paul es formà en el Conservatori Nacional Superior d'Art Dramàtic i començà treballant com a actor en el teatre el 1950, debutant més tard davant les càmeres, malgrat que els seus primers temps en el cinema foren un xic des-encoratjadores, especialment després de la seva intervenció en el llarg metratge A peu, a cavall i en cotxe acabarà tallada i al terra de la sala de muntatge.

Afortunadament, aquí hi estaven Jean-Luc Godard per a rescabalar-lo de tan lamentable tessitura i proporcionar-li el paper protagonista masculí en el film Al final de l'escapada, que acabà convertint-se, junt amb Els quatre-cents cops de François Truffaut, en el manifest de la nouvelle vague francesa, que pretenia mirar el cinema amb altres ulls, i que influí de forma important perquè altres cinematografies, com per exemple l'estat-unidenca, es replantejaran afers clau en la narració fílmica, com el muntatge, o la participació i presentació dels personatges femenins en l'acció.

Empès en llur 1.79 d'estatura, el seu peculiar físic i el seu aspecte d'atleta (practicà boxa i formà part d'un equip de futbol en la seva joventut), Belmondo es convertí ràpidament en una figura popular i aprofità aquesta popularitat per a convertir-se en una estrella de la comèdia a França que alternava les seves intervencions humorístiques amb peripècies d'acció, i de tal forma assolí convertir-se junt a Alain Delon en l'estrella francesa més internacional dels anys seixanta i setanta. Inclús seguí la pista de Delon, que fou company de repartiment en un dels títols més taquillers de la seva carrera, Borsalino, i fundà la seva pròpia companyia de producció, Cerito, bategada amb el cognom de soltera de la seva avia.

Una característica essencial que atorgava un estil especial les seves peripècies en el cinema d'acció el diferenciava als ulls de la xavaleria de l'època dels astres del cinema americà i l'apropava a una altra figura que començava a fer camí en el cinema en el cinema d'acció dels anys setanta; Jackie Chan. I és que Jean Paul-Belmondo, tots els seus seguidors ho sabien, sempre s'entossudí a interpretar per si mateix les escenes d'acció de llurs films, per difícils o arriscades que fossin. I això era quelcom que el feia més autèntic davant els adolescents que passava per taquilla per veure'l, perquè era a ell i no a un doble el que volien veure i no a un doble en acció, al contrari del que ocorria la major part de les vegades amb les estrelles del cinema americà. Si Belmondo pujava vagó de Metro a llançat a tota velocitat, era ell qui estava en aquella situació tan compromesa, i no un especialista. De fet, ell mateix era l'especialista. Això el convertí en un dels astres d'acció favorits de Jackie Chan i del seu col·lega Chow Yun-fat. L'actor deixà de ser el seu propi doble d'acció després de sofrir un aparatós accident durant el rodatge d'Assalt al banc de Montreal... quan contava ja 52 anys.

L'altra element que definia les produccions protagonitzades per Belmondo era l'alternança d'humor i acció com a formula que demostrà tindre gran èxit en els cinemes gals, italians i espanyols d'aquella època. La seva popularitat arribà a ser de tal grau que inclús serví com a model a un dels herois més famosos del còmic francès, el tinent Blueberry.

Un galant d'èxit[modifica | modifica el codi]

La imatge pública de Jean Paul Belmondo es veié a més reforçada al representar una icona de masculinitat envejable pels adolescents del moment per llurs relacions amb algunes de les fèmines més seductores de l'època. Després de divorciar-se de la seva primera esposa, Elodie Constantin, amb la que s'havia casat el 4 de desembre de 1954 i de la que se'n divorcià el 1965 després de tindre tres fills amb ella (entre ells l'actor i corredor de Formula I Paul Belmondo, nascut el 23 d'abril de 1963, l'actor inicià una llarga relació sentimental amb la rossa Ursula Andress, que fou la seva companya de repartiment en l'adaptació de la novel·la de Jules Verne Les tribulacions d'un xines a la Xina, pertanyent a l'etapa més comercial de la seva carrera, que s'inicià amb el llargmetratge Com destruir al més famós agent secret del món, divertida sàtira de les peripècies de James Bond protagonitzades per Sean Connery, mercès a la primera de les quals Andress havia aconseguit l'èxit exercint com la primera noia Bond a 007 contra el doctor No. A l'Andress li seguí un altre dels mites eròtics dels joves dels setanta, Laura Antonelli, amb la que l'actor, al qual se li havia adjudicat anteriorment un romanç amb Brigitte Bardot, mantingué una dilatada relació sentimental. Finalment Belmondo assentà el cap casant-se amb la seva esposa actual, Nathalie Tardivel, de nom artístic Natty Belmondo, el 29 de desembre de 2002, malgrat que ja eren parella des del 1989. Amb ella ha tingut una filla, Stella, nascuda el 13 d'agost de 2003.

Premis[modifica | modifica el codi]

En la seva llista de premis, el primer lloc sempre l'ocuparà el César pel seu treball en L'imperi del lleó, que l'actor es negà a recollir perquè l'escultor encarregat d'esculpir el guardó féu gala d'una manca de tacte certament estúpida i posà en dubte la qualitat del pare de Belmondo com a escultor. El 2007 Belmondo rebé a més la Legio d'Honor, un dels reconeixements més prestigiosos de França, amb el qual es rendia tribut a una llarga carrera que li ha permès figurar per dret propi entre les grans estrelles del cinema europeu, demostrant que més enllà dels productes també hi ha diversió i espectacle garantint pels aficionats al cinema.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

  • Moliere (1956)
  • À pied, à cheval et envoiture (1957)
  • Les copains du dimanche (1957)
  • Sois belle et tais-toi, en català Una rossa perillosa (1957)
  • Les Tricheurs (1957)
  • Un drôle de dimanche (1958)
  • Les Trois mousquetaires (TV), (1959)
  • Mademoiselle Ange, (1959)
  • Charlotte et son Jules, (1959)
  • À double tour, en català Doble vida (1959)
  • À bout de souffle, (1959)
  • Cartes d'una novícia (1960)
  • Moderato cantabile, (1960)
  • La ciociara, (1960)
  • Classe tous risques, (1960)
  • La viaccia (1961)
  • Le mauvais chemin, (1961)
  • Un home anomenat La Rocca (1961)
  • Léon Morin, prêtre, (1961)
  • Cartouche, (1962)
  • El confident (1962)
  • Un singe en hiver, (1962)
  • L'Aîné des Ferchaux (1963)
  • L'Homme de Rio, en català L'home de Rio (1964)
  • Cent mille dollars au soleil, (1964)
  • Échappement libre, (1964)
  • Week-end à Zuydcoote, (1964)
  • La Chasse à l'homme, (1964)
  • Par un beau matin d'été, (1965)
  • Pierrot el boig (Pierrot le fou), (1965)
  • Les Tribulations d'un Chinois en Chine, en català Les tribulacions d’un xinès a la Xina (1965)
  • Paris brûle-t-il ?, (1966)
  • Tendre voyou, (1966)
  • Casino Royale, en català Casino Royale (1967)
  • Le Voleur, (1967)
  • Ho !, (1968)
  • Le Cerveau, (1969)
  • La Sirène du Mississippi, en català La Sirena del Mississippi (1969)
  • Un homme qui me plaît, (1969)
  • Borsalino, (1970)
  • Le Casse, (1971)
  • Les Mariés de l'an II, (1971)
  • Docteur Popaul, (1972)
  • La Scoumoune, (1972)
  • L'Héritier, (1973)
  • Le Magnifique, (1973)
  • Stavisky, (1974)
  • Peur sur la ville, (1975)
  • L'Incorrigible, (1975)
  • L'Alpagueur, (1976)
  • Le Corps de mon ennemi, (1976)
  • L'Animal, (1977)
  • Le Guignolo, en català El rei de l'estafa (1979)
  • Flic ou voyou, (1979)
  • Le Professionnel, (1981)
  • L'As des as, en català Campió de campions (1982)
  • Le Marginal, (1983)
  • Les Morfalous, (1984)
  • Joyeuses Pâques, (1984)
  • Hold-up, (1985)
  • Le Solitaire, (1987)
  • Itinéraire d'un enfant gâté, (1988)
  • L'Inconnu dans la maison, (1992)
  • Les Cent et une nuits de Simon Cinéma, en català Les cent i una nits (1995)
  • Les Misérables, (1995)
  • Désiré, (1996)
  • Une chance sur deux, (1998)
  • Peut-être, (1999)
  • Les Acteurs, (2000)
  • Amazone, (2000)

Llista no exhaustiva, manca informació dels primers anys de la seva carrera, en especial del període (1956-1964)

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de cinema Acción estiu del 2008, col·leccionable biografies

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean-Paul Belmondo Modifica l'enllaç a Wikidata