Ken Loach

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
Ken Loach
Ken Loach.jpg
Nom de naixement: Kenneth Loach
Naixement: 17 de juny de 1936 (1936-06-17) (76 anys)
Nuneaton, Anglaterra
Nacionalitat: Regne Unit Regne Unit
Cònjuge/s: Lesley Ashton (1962 - present)
Premis BAFTA
BAFTA honorífic[1]
2006 - Trajectòria cinematogràfica
Premis César
Millor pel·lícula estrangera
1996 - Land and Freedom
Millor pel·lícula de la Unió Europea
2005 - Ae Fond Kiss...
Mostra de Venècia
Lleó d'Or per la carrera
1994 - Trajectòria cinematogràfica
Festival de Canes
Premi del Jurat
1990 - Hidden Agenda
1993 - Raining Stones
Palma d'Or
2006 - The Wind That Shakes the Barley

Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
1969 Kes
1971 Family Life
1981 Looks and Smiles
1990 Hidden Agenda
1990 Riff-Raff
1993 Raining Stones
1994 Ladybird, Ladybird
1995 Land and Freedom
1998 My Name is Joe
2002 Sweet Sixteen
2006 The Wind that Shakes the Barley
(Puntuació mínima de 7 a Filmaffinity o Imdb)
Fitxa sobre Ken Loach a IMDb

Kenneth "Ken" Loach (Nuneaton, Warwickshire, Anglaterra, 17 de juny de 1936) és un militant trotskista i director de cinema. Als 25 anys, mentre estudiava dret a Oxford, va entrar per primera vegada en contacte amb les arts escèniques, actuant en el grup de teatre de la universitat. Després de graduar-se, va treballar com assistent de direcció en el Northampton Repertory Theatre. Però estava més interessat en el món audiovisual que en el teatral, així després d'obtenir en 1963 una beca en la cadena de televisió BBC, s'inicia en la direcció.

L'ambient que es respirava en aquells anys, afavoria la realització de programes que criticaven les injustícies socials, allí va trobar Loach la visió i la veu que caracteritzaria el seu cinema. A partir de 1964 comença a dirigir una sèrie de documentals, el més famós d'ells és "Cathy Come Home" (1966) sobre la pobresa, amb el qual va obtenir gran èxit.

Des de llavors i fins a principi de la dècada de 1980, va dividir el seu temps entre el cinema i la televisió, va filmar quatre llargmetratges, nombrosos documentals i pel·lícules per a la TV com "The Big Flame" (1969) sobre els treballadors portuaris de Liverpool i la sèrie "Days of Hope" (1975), sobre els fets que van dur a la vaga de 1926, i la derrota del Moviment Laborista Britànic.

Amb Margaret Thatcher en el poder, creix l'atur i les retallades de pressupost per a la cultura. La “Dama de Ferro” es guanya molts enemics entre els artistes, Loach és un dels més radicalitzats. El Channel Four va prohibir els seus documentals "A Question of Leadership", amb els quals combat al thatcherisme, per la qual cosa al llarg de tota aquesta dècada només pot filmar dues pel·lícules. Als anys 90, amb els canvis polítics, la seva carrera es revitalitza. Ha filmat fins ara nou pel·lícules més, amb la majoria de les quals ha obtingut nombrosos premis, consolidant la seva carrera internacional, però mantenint-se sempre fidel a l'estil que ha estat una constant en la seva vida: la defensa dels oprimits i oprimides.

Taula de continguts

Cinema social [modifica]

Loach, en les pel·lícules del qual molts creuen veure una mica així com un "grau zero de l'escriptura cinematogràfica"[cal citació], és amo d'un estil tan polit i sofisticat com inconfusible i, sens dubte, únic. Per ventura algun altre pot filmar una assemblea política amb la sensació d'immediatesa i la intensitat que transmet aquell famós i llarg debat entre camperols de "Tierra y Libertad"? O la batalla campal de la protagonista de "Ladybird, Ladybird" per a evitar que li llevin als seus fills, la invasió d'estatge d'uns matons a "Como caídos del cielo", la xafogor pública d'una cantant desafinada a "Riff-Raff", i fins i tot la defensa que fa d'una passatgera sense bitllet en l'escena inicial de "La canción de Carla".

Una vegada que Loach, els actors i actrius tenen incorporades les línies bàsiques del guió, ho fa a un costat i comença a treballar les escenes amb una tècnica molt específica, consistent que cada actor/actriu mai sàpiga del tot la part de l'altre (si la sap massa, Loach s'ocupa de canviar-la sobre la marxa). Per exemple a "Tierra y Libertad" les escenes es gravaven en sentit cronològic, és a dir, com s'anaven a mostrar (normalment no es fa així es pot gravar primer les últimes escenes), els actors i actrius no sabien el que anava a succeir en l'escena següent.[cal citació] Contava un actor [cal citació]que en l'escena en la qual un comunista assassina un llibertari, fins poc abans de gravar l'escena no sabia que això anava a succeir i relatava que era emocionant treballar així ja que en aquesta escena en concret havia de mostrar sorpresa per ser assassinat per un camarada i la veritat és que la sorpresa ja la duia damunt perquè fins a cinc minuts abans no sabia que anava a morir.

Aquesta manera de treball, sumat a la freqüent recurrència a actors no professionals i al fet que aquests no treballin per a la càmera, com succeeix en el cinema convencional, sinó exactament al contrari, dóna a cada escena una gran espontaneïtat.

Polèmiques [modifica]

L'any 2009 el director va declarar que "l'antisemitisme és comprensible" i que "si hi ha augment (de l'antisemitisme) no em sorprèn". Va justificar aquestes afirmacions en l'operació Plom Fos d'Israel contra Hamàs.[2]

Anècdotes [modifica]

L'any 2010, la seva pel·lícula Looking for Eric esdevé la guanyadora del premi especial del públic de la mostra de cinema BRAM! de Castellar del Vallès. Quan Loach, va rebre el premi, 20 sacs de mongetes del ganxet, va fer-se fotografiar amb un d'ells i va reenviar la fotografia al jurat de la mostra. [3]

Filmografia [modifica]

Referències [modifica]

Enllaços externs [modifica]

Portal

Portal: cinema

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ken Loach