Ken Loach
  |
||
|---|---|---|
 |
||
| Nom de naixement: | Kenneth Loach | |
| Naixement: | 17 de juny de 1936 Nuneaton, Anglaterra |
|
| Nacionalitat: |  Regne Unit |
|
| Cònjuge/s: | Lesley Ashton (1962 - present) | |
| Premis BAFTA | ||
| BAFTA honorífic[1] 2006 - Trajectòria cinematogràfica |
||
| Premis César | ||
| Millor pel·lícula estrangera 1996 - Land and Freedom Millor pel·lícula de la Unió Europea 2005 - Ae Fond Kiss... |
||
| Mostra de Venècia | ||
| Lleó d'Or per la carrera 1994 - Trajectòria cinematogràfica |
||
| Festival de Canes | ||
| Premi del Jurat 1990 - Hidden Agenda 1993 - Raining Stones Palma d'Or 2006 - The Wind That Shakes the Barley |
||
|
Millors pel·lícules |
||
| 1969 Kes 1971 Family Life 1981 Looks and Smiles 1990 Hidden Agenda 1990 Riff-Raff 1993 Raining Stones 1994 Ladybird, Ladybird 1995 Land and Freedom 1998 My Name is Joe 2002 Sweet Sixteen 2006 The Wind that Shakes the Barley |
||
| Fitxa sobre Ken Loach a IMDb | ||
Kenneth "Ken" Loach (Nuneaton, Warwickshire, Anglaterra, 17 de juny de 1936) és un militant trotskista i director de cinema. Als 25 anys, mentre estudiava dret a Oxford, va entrar per primera vegada en contacte amb les arts escèniques, actuant en el grup de teatre de la universitat. Després de graduar-se, va treballar com assistent de direcció en el Northampton Repertory Theatre. Però estava més interessat en el món audiovisual que en el teatral, així després d'obtenir en 1963 una beca en la cadena de televisió BBC, s'inicia en la direcció.
L'ambient que es respirava en aquells anys, afavoria la realització de programes que criticaven les injustícies socials, allí va trobar Loach la visió i la veu que caracteritzaria el seu cinema. A partir de 1964 comença a dirigir una sèrie de documentals, el més famós d'ells és "Cathy Come Home" (1966) sobre la pobresa, amb el qual va obtenir gran èxit.
Des de llavors i fins a principi de la dècada de 1980, va dividir el seu temps entre el cinema i la televisió, va filmar quatre llargmetratges, nombrosos documentals i pel·lícules per a la TV com "The Big Flame" (1969) sobre els treballadors portuaris de Liverpool i la sèrie "Days of Hope" (1975), sobre els fets que van dur a la vaga de 1926, i la derrota del Moviment Laborista Britànic.
Amb Margaret Thatcher en el poder, creix l'atur i les retallades de pressupost per a la cultura. La “Dama de Ferro” es guanya molts enemics entre els artistes, Loach és un dels més radicalitzats. El Channel Four va prohibir els seus documentals "A Question of Leadership", amb els quals combat al thatcherisme, per la qual cosa al llarg de tota aquesta dècada només pot filmar dues pel·lícules. Als anys 90, amb els canvis polítics, la seva carrera es revitalitza. Ha filmat fins ara nou pel·lícules més, amb la majoria de les quals ha obtingut nombrosos premis, consolidant la seva carrera internacional, però mantenint-se sempre fidel a l'estil que ha estat una constant en la seva vida: la defensa dels oprimits i oprimides.
Taula de continguts |
Cinema social [modifica]
Loach, en les pel·lícules del qual molts creuen veure una mica així com un "grau zero de l'escriptura cinematogràfica", és amo d'un estil tan polit i sofisticat com inconfusible i, sens dubte, únic. Per ventura algun altre pot filmar una assemblea política amb la sensació d'immediatesa i la intensitat que transmet aquell famós i llarg debat entre camperols de "Tierra y Libertad"? O la batalla campal de la protagonista de "Ladybird, Ladybird" per a evitar que li llevin als seus fills, la invasió d'estatge d'uns matons a "Como caídos del cielo", la xafogor pública d'una cantant desafinada a "Riff-Raff", i fins i tot la defensa que fa d'una passatgera sense bitllet en l'escena inicial de "La canción de Carla".
Una vegada que Loach, els actors i actrius tenen incorporades les línies bàsiques del guió, ho fa a un costat i comença a treballar les escenes amb una tècnica molt específica, consistent que cada actor/actriu mai sàpiga del tot la part de l'altre (si la sap massa, Loach s'ocupa de canviar-la sobre la marxa). Per exemple a "Tierra y Libertad" les escenes es gravaven en sentit cronològic, és a dir, com s'anaven a mostrar (normalment no es fa així es pot gravar primer les últimes escenes), els actors i actrius no sabien el que anava a succeir en l'escena següent. Contava un actor que en l'escena en la qual un comunista assassina un llibertari, fins poc abans de gravar l'escena no sabia que això anava a succeir i relatava que era emocionant treballar així ja que en aquesta escena en concret havia de mostrar sorpresa per ser assassinat per un camarada i la veritat és que la sorpresa ja la duia damunt perquè fins a cinc minuts abans no sabia que anava a morir.
Aquesta manera de treball, sumat a la freqüent recurrència a actors no professionals i al fet que aquests no treballin per a la càmera, com succeeix en el cinema convencional, sinó exactament al contrari, dóna a cada escena una gran espontaneïtat.
Polèmiques [modifica]
L'any 2009 el director va declarar que "l'antisemitisme és comprensible" i que "si hi ha augment (de l'antisemitisme) no em sorprèn". Va justificar aquestes afirmacions en l'operació Plom Fos d'Israel contra Hamàs.[2]
Anècdotes [modifica]
L'any 2010, la seva pel·lícula Looking for Eric esdevé la guanyadora del premi especial del públic de la mostra de cinema BRAM! de Castellar del Vallès. Quan Loach, va rebre el premi, 20 sacs de mongetes del ganxet, va fer-se fotografiar amb un d'ells i va reenviar la fotografia al jurat de la mostra. [3]
Filmografia [modifica]
- Poor Cow (1967)
- Kes (1969) (com Kenneth Loach)
- The Save the Children Fund Film (1971)
- Family Life (1971)
- Black Jack (1979)
- The Gamekeeper (1980)
- Looks and Smiles (1981) (com Kenneth Loach)
- Which Side Are You On? (1984)
- Fatherland (1986)
- Hidden Agenda (1990).
- Riff-Raff (1990).
- Raining Stones (1993).
- Land and Freedom (1995).
- A Contemporary Case for Common Ownership (1995)
- Carla's Song (1996)
- The Flickering Flame (1997)
- My Name Is Joe (1998)
- Bread and Roses (2000)
- The Navigators (2001)
- Sweet Sixteen (2002)
- 11'9"01 September 11 (segment United Kingdom) (2002)
- Ae Fond Kiss... (2004)
- Tickets (2005), amb Ermanno Olmi i Abbas Kiarostami
- The Wind That Shakes the Barley (2006)
- It's a Free World... (2007)
- Looking for Eric (2009)
Referències [modifica]
- ↑ Premis Academy Fellow de la BAFTA (anglès)
- ↑ Paul, Jonny. «British film director: Rise in anti-Semitism 'understandable'. Palme d'Or winner Ken Loach calls Operation Cast Lead 'one of the great crimes of the past decades'». The Jerusalem Post, 18 de març de 2009. [Consulta: 13 febrer 2009].
- ↑ «Ken Loach i les mongetes del ganxet de Can Casamada». Diari de Sabadell, 30/08/2010. [Consulta: 21/7/2011].
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ken Loach |
- Ken Loach a Internet Movie Database (anglès)
- Ken Loach a TCM Movie Database (anglès)
- Ken Loach a Allrovi (anglès)
- Ken Loach a Yahoo! Movies (anglès)
- Ken Loach a TV.com (anglès)
