Bernardo Bertolucci

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
Bernardo Bertolucci
Bernardo Bertolucci.jpg
Nom de naixement: Bernardo Bertolucci (2011)
Naixement: 16 de març de 1940 (1940-03-16) (74 anys)
Parma (Itàlia)
Nacionalitat: Itàlia Itàlia
Cònjuge/s: Adriana Asti
Clare Peploe (1990-actual)
Premis Oscar
Millor director
1987 - L'últim emperador
Millor guió adaptat
1987 - L'últim emperador
Globus d'Or
Millor director
1988 - L'últim emperador
Millor guió
1988 - L'últim emperador
Premis BAFTA
Millor pel·lícula
1989 - L'últim emperador
Premis César
Millor pel·lícula estrangera
1988 - L'últim emperador
Mostra de Venècia
Lleó d'Or per la carrera
2007 - Trajectòria cinematogràfica

Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
1970 Il conformista
1972 L'últim tango a París
1976 Novecento
1987 L'últim emperador
2003 Els somiadors
Fitxa sobre Bernardo Bertolucci a IMDb

Bernardo Bertolucci (Parma, Emília-Romanya, 16 de març de 1941) és un director de cinema i guionista italià.

El seu pare, Attilio, era poeta. Bernardo va estudiar a la Universitat de Roma, on va guanyar-se una certa fama com a poeta. Va iniciar-se en el món del cinema realitzant curtmetratges en 16 mm amb el seu germà. El 1961 va fer d'ajudant de direcció a Accattone, primer llargmetratge de Pier Paolo Pasolini. Un any després s'estrenava com a director amb La commare seca.

El 1972 la seva pel·lícula Il conformista va ser candidata a l'Oscar per al millor guió adaptat. Dos anys després ell mateix era nominat per a l'Oscar a la millor direcció, en aquesta ocasió per a Ultimo tango a Parigi. La seva obra més premiada als Estats Units va ser The Last Emperor, que va guanyar 9 estatuetes el 1988, a més d'altres premis internacionals.

El treball amb Pasolini és una influència que ha marcat tota la seva obra posterior, juntament amb l'obra d'altres directors com Godard, Kurosawa o els neorealistes.

El seu és un cinema d'autor compromès políticament amb idees d'esquerres. Els seus trets més característics són un acurat ús de la càmera i del muntatge, i el treball de la fotografia amb finalitats simbòliques.

Estil[modifica | modifica el codi]

La majoria dels seus films transcorren en escenaris aparentment intranscendents -grisos, si es vol- per a l'espectador occidental estàndard, amb la important excepció d'un grup de pel·lícules ambientades en llocs més exòtics (The Last Emperor, The Sheltering Sky i Little Buddha).

Però és destacable el fet que la contextualització de l'acció en escenaris europeus defuig el recurs als tòpics (ni a Ultimo Tango a Parigi hi veiem la Torre Eiffel ni a Besieged el Coliseu, para que ens entenguem). El lloc de l'acció sembla, doncs, una mica accessori al seu devenir, insistint en les importants excepcions abans esmentades. Podríem dir que les narracions de Bertolucci parteixen de la quotidianitat per a descobrir-hi el sorgiment de la història.

Caldria remarcar també el contrast entre espais oberts i tancats: a Ultimo Tango... aquesta contraposició resulta especialment clara (la vida dels dos protagonistes és totalment diferent dins de l'apartament de com ho és a l'exterior). També a The Sheltering Sky la protagonista és reclosa pel seu amant beduí a una minúscula estança, que contrasta amb la immensitat del desert circumdant. A Besieged la vida de Shandurai, la jove hoste del senyor Kinsky, a casa d'aquest s'allunya de la seva vida exterior com a estudiant de medicina.

Els elements que apareixen a escena poden tenir una funcionalitat simbòlica, en el que seria una clara mostra de la influència de Pasolini. Per exemple, a Ultimo Tango..., en el moment en què Jeanne i Paul es troben a l'apartament per primer cop, hi ha un mirall partit que divideix a Jeanne en dos, metàfora clara de la dualitat del personatge (l'amant de Paul a l'apartament, una noia desconeguda a l'exterior). A Besieged hi trobem també una bella manera d'explicar les coses visualment: el piano baixant per la façana de casa de Kinsky fins al camió significa l'acte d'infinit amor envers Shandurai, renunciant fins i tot a allò que donava sentit a la seva vida (Kinsky és músic). Un darrer exemple, en aquest cas d'ús simbòlic de l'espai, és l'escena de Luna en què Joe demana al seu fals pare que es quedi i que no acompanyi a la seva mare, al balcó de casa seva. Entre ambdós personatges una columna ens parla, visualment, de distància i ruptura.

Un dels aspectes que reflecteix les influències de Bertolucci, esmentades abans, és la sinceritat respecte als decorats: els plans ens mostren obertament que l'acció s'ha rodat sense recórrer a la "mentida" d'un plató: les finestres, sobretot, ens mostren en tot moment que l'acció transcorre en el lloc on se'ns ha ubicat mitjançant els exteriors (la ciutat a Ultimo Tango..., el camp a Novecento, etc.

D'aquesta manera Bertolucci cerca la poesia en la quotidianitat, fent una lectura artística de la realitat i acostant-se, així, als postulats estètics de moviments com el surrealisme o el neorealisme italià.

El que acabem de dir de les localitzacions ocorre d'igual manera amb els personatges: són éssers "normals", inscrits en aquesta quotidianitat que sembla que ens vulgui mostrar. Novament topem amb les excepcions de Little Buddah i The Last Emperor, en què els protagonistes gaudeixen d'una posició social excepcional per a l'"espectador estàndard".

La no-ocultació d'elements polèmics com el sexe, la droga o la violència (recordeu les crítiques que va generar l'estrena d'Ultimo Tango a Parigi) tindria, doncs, una primera explicació en la idea que són esdeveniments naturals, quotidians, captats per la càmera de manera, doncs, casual, ja que se'ns estava mostrant la realitat del que succeïa en aquell moment. Podria entendre's com una integració del documental i la ficció. Evidentment, això seria un primer nivell de lectura, però Bertolucci també es preocupa per fer veure a l'espectador que el que es mostra a la pantalla és un constructe, com veurem més endavant.

Gran part de l'estil visual de Bertolucci és obra del seu habitual director de fotografia, Vitorio Storaro, que té una teoria pròpia sobre l'ús de la llum i el color. En les pel·lícules en què no hi treballa Storaro s'hi manté una atmosfera similar a les creades per ell.

Aquest treball sobre els aspectes lumínics genera la sensació que existeix un discurs subterrani sota la trama de la pel·lícula, i facilita a l'espectador una sensació de poesia visual, amplificada per un discurs simbòlic paral·lel, aquest sí sota la responsabilitat total del director. El film més representatiu en aquest darrer aspecte seria Luna, en què molts dels elements presentats permeten una lectura psicoanalítica (ganivets, vidres i miralls, el tren, la mateixa lluna...). Però -retornant a la fotografia- en aquesta pel·lícula se'ns fa veure que existeix una oposició mare/fill a través del color (càlid/fred, blanc/negre). Aquestes oposicions són el més evident del treball de Storaro. També són fàcilment observables a Ultimo Tango... (llum/ombra, verd/ocre) o The Sheltering Sky (càlid/fred), per exemple.

Continuant amb el discurs simbòlic de Luna, hi trobem una altra constant de Bertolucci: una funció simbòlica del muntatge. Un procediment habitual de treball de Bertolucci és l'ús del pla-seqüència (la primera part de Novecento és exemplar en aquest sentit): una única presa per a presentar-nos accions contigües, de manera que la càmera passa d'una estança a una altra sense cap tall. En canvi, a Luna el muntatge per tall es presenta claríssimament durant la confrontació mare-fill, de forma que ambdós personatges no coincideixen mai en un únic pla: se'ns reforça la idea de ruptura d'una manera visual. En els moments de major proximitat afectiva sí que s'empren plans que engloben als dos personatges, i fins i tot el pla-seqüència.

La freqüència amb què apareixen moviments de càmera és altíssima: l'espai s'explora a través del moviment de la càmera més que mitjançant la seva fragmentació en múltiples plans. Una altra característica del pla-seqüència en Bertolucci és la seva integració en l'espai: solen presentar-se elements arquitectònics en un primer pla (columnes, finestres, portes), entre els que veiem, en un segon pla visual, l'acció dels actors. Per tot això podríem parlar d'una qualitat tàctil del cinema de Bertolucci: la càmera es desplaça, integrada, entre l'arquitectura, mentre visualment ens va descobrint l'acció.

En darrer lloc és ineludible esmentar el treball amb el so d'aquest director, car freqüentment -sobretot en els pròlegs de les seves pel·lícules- no hi ha diàlegs, sinó que el so ambient domina la narració. Bertolucci també juga molt amb les músiques i els sorolls, mostrant un clar interès pel missatge auditiu que no tots els directors de cinema tenen present quan fan el seu treball.

Filmografia (com a director)[modifica | modifica el codi]

  • 1956. Il Teleferico (curtmetratge en 16 mm)
  • 1956. Morte di un maiale (curtmetratge en 16 mm)
  • 1962. La commare secca
  • 1964. Prima della rivoluzione
  • 1966. La via del petrolio (documental per a TV)
  • 1966. Il canale (curtmetratge documental)
  • 1968. Amore e Rabbia (episodi "Agonia")
  • 1968. Partner
  • 1970. La strategia del ragno
  • 1970. Il conformista
  • 1971. La salute e'malata o i poveri mudino prima (documental)
  • 1972. L'últim tango a París (Ultimo tango a Parigi/ Last tango in Paris)
  • 1976. Novecento
  • 1977. Silenzio e complicita
  • 1979. Luna
  • 1981. La tragedia di un uomo ridicolo
  • 1987. L'últim emperador (The Last Emperor)
  • 1990. The Sheltering Sky
  • 1993. Little Buddha
  • 1995. Stealing Beauty
  • 1998. Besieged
  • 1998. 12 registi per 12 città (fragment "Bologna")
  • 2002. Ten Minutes Older: The Cello (episodi "Histoire d'eaux")
  • 2003. Els somiadors

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Cinema