Federico Fellini
Federico Fellini (Rimini, 20 de gener de 1920 - Roma, 31 d'octubre de 1993), va ser un director de cinema i guionista italià. El govern italià, en reconeixement, li van concedir la seva màxima distinció de l'Ordine al Merito della Repubblica (Orde al mèrit de la República Italiana), el Cavaliere di Gran Croce OMRI.[1] Fellini descriu la solitud de l'home davant del món exterior, i és conegut per un estil molt característic i original que barreja la fantasia i l'ús d'imatges barroques; és considerat un dels més influents i àmpliament venerats cineastes del segle XX.[2]
Taula de continguts |
[modifica] Biografia
[modifica] Primers anys
Va néixer a Rimini, una petita ciutat al costat del mar Adriàtic. El seu pare, Urbano (1894-1956), d'origen pagès de la Romanya, era un viatjant i venedor a l'engròs. El 1915 es va traslladar a Roma com a aprenent de forner a la fàbrica de pasta Pantanella on va conèixer Ida Barbiani (1896-1984), filla de comerciants romans molt catòlics. Davant la desaprovació de la seva família, va fugir amb Urbà el 1917, i va viure a casa dels pares d'Urbano a Gambettola;[3] l'agost de 1918 es casaven en una cerimònia civil. La celebració religiosa la farien després, el gener del 1919. Després del naixement de Federico el 1920, van tenir dos fills més: Riccardo (1921-1991), un futur director de documentals de la RAI, i Maria Maddalena (1929-2002). Federico, durant molts anys, passaria les vacances a la casa dels seus avis a Gambettola.
El 1924, Fellini va començar a estudiar a l'escola primària de les germanes de Vincenzo, a Rimini, i dos anys més tard assistí a l'escola pública Carlo Tönnies. Era un bon estudiant, i va passar el seu temps lliure dibuixant, realitzant espectacles de titelles i la lectura Il Corriere dei Piccoli, la revista infantil popular que reprodueix dibuixos animats tradicionals americans d'autors com Windsor McCay, George McManus, i Frederick Burr Opper. Little Nemo (El petit Nemo) de McCay tingueren una influència directa en la pel·lícula de Fellini La ciutat de les dones, mentre que Happy Hooligan d'Opper va ser la inspiració visual de Gelsomina a La Strada.[4] El 1926, va descobrir el món de Grand Guignol, el circ amb el pallasso Pierino, i el món del cinema. La primera pel·lícula que va veure, Maciste all’Inferno (1926) de Guido Brignon, el va marcar i d'una manera vinculada a Dante i al cinema durant tota la seva carrera.[5]
El 1929 el van inscriure al Ginnasio Giulio Cesare on es va fer amic de Titta 'Luigi' Benzi, més tard, un prominent advocat de Rimini i el model del jove Titta de Amarcord (1973). A la Itàlia de Mussolini, Federico i el seu germà Riccardo es van convertir en membres del grup juvenil feixista Avanguardista, que era obligatori per als homes. Amb els seus pares, va visitar Roma per primera vegada el 1933, l'any del primer viatge de la SS Rex, el transatlàntic que li serví de referència per al vaixell que apareix a Amarcord. La criatura marina que troben a la platja al final de La Dolce Vita (1960) té la seva base en un peix gegant arribat a una platja de Rimini durant una tempesta el 1934.
Les experiències d'infantesa de Federico tindrien més tard una paper important en moltes de les seves pel·lícules, en particular, I vitelloni (1953), Fellini 8 1/2 (1963) i Amarcord (1973). És enganyós, tanmateix, suposar que totes les seves pel·lícules contenen anècdotes autobiogràfiques i fantasies. Encara que Fellini incorporava a les pel·lícules molts fets viscuts a la seva infància i adolescència, com a Els inútils (1953), Fellini 8 1/2 (1963) i Amarcord (1973), va insistir que aquests records autobiogràfics eren invencions: "No és la memòria que domina les meves pel·lícules. Dir que les meves pel·lícules són autobiogràfiques és una simplificació massa fàcil, una classificació precipitada. A mi em sembla que m'han inventat gairebé tot: la infància, el caràcter, nostàlgies, somnis, records, pel plaer de poder comptar amb ells."[6] Els amics íntims, com els guionistes Tullio Pinelli i Bernardino Zapponi, el cinematògraf Giuseppe Rotunno i el dissenyador de conjunt Dante Ferretti han repetit en com Fellini inventava els seus records simplement pel plaer de narrar-los a les seves pel·lícules.[7]
El 1937, a Rimini, Fellini va obrir Febo, un taller de retrats amb el pintor Donem Bonini. El seu article humorístic va aparèixer per primera vegada a "Postals als nostres lectors" una secció del Domenica del Corriere de Rimini. Decidit a fer carrera com caricaturista i escriptor de gags, Fellini va viatjar a Florència el 1938, on va publicar la seva primera caricatura en el setmanari 420. A falta del seu examen de la cultura militar, es va graduar a l'escola secundària el juliol de 1938 després de superar l'examen.
[modifica] Carrera professional
Després de col·laborar en els guions de diversos films de Roberto Rossellini –Roma, ciutat oberta (1945), Paisá (1946) o L'amore (1948)–, va debutar com a director al costat d'Alberto Lattuada amb Llums de varietats (1950). La seva primera pel·lícula com a realitzador en solitari va ser Lo Sceicco Bianco ("El xeic blanc", 1951) protagonitzada pel còmic Alberto Sordi i escrita per Michelangelo Antonioni i Ennio Flaiano. Durant el rodatge d'aquesta comèdia satírica i burlesca, amb ecos de l'omnipresent neorealisme de l'època, Fellini va conèixer Nino Rota, el músic amb el que col·laboraria la resta de la seva carrera.
A més de dirigir i fer guions de pel·lícules, en els seus inicis també va escriure guions per a la ràdio i seqüències còmiques per a actors coneguts com Aldo Fabrizi. Fellini també va produir diversos dibuixos, principalment en llapis sobre paper, en general retrats còmics, sent així com el jove Fellini va conèixer el cinema: el seu primer èxit va ser com a dibuixant publicitari per a pel·lícules.
Avanguardista durant el feixisme, les seves primeres obres van ser per a l'Alleanza Cinematográfica Italiana (ACI), una companyia productora de Vittorio Mussolini, fill de Benito Mussolini, a través del qual va conèixer Roberto Rossellini.
El 1944, després de la caiguda del feixisme en una Roma amb prou feines alliberada de les tropes armades, va obrir una botiga de retrats i caricatures, "The Funny Face Shop". El mateix any va començar la seva contribució a la pel·lícula més emblemàtica del cinema italià de la postguerra: Roma città aperta ("Roma ciutat oberta"). Fellini també va escriure guions per a altres directors reconeguts com Alberto Lattuada (Sense pietat, El molí del Po), Pietro Germi (En nom de la llei, La ciutat es defensa) i Luigi Comencini.
L'actriu Giulietta Masina amb qui Fellini s'havia casat el 1943, es va convertir en la seva musa absoluta i en un personatge físic i sobretot emocional que va fascinar al públic de mig món amb títols daurats del cinema italià com Ànimes sense consciència, Les nits de la Cabiria, La Strada, Giulietta dels esperits o Ginger i Fred). Un altre actor que apareix constantment als seus films és Marcello Mastroianni, que estudiava l'art de l'actuació a la mateixa escola que Massina, i que va ser gran amic del director. De fet, Mastroianni apareix en algunes de les seves pel·lícules més importants, sempre interpretant el paper principal (entre elles La Dolce Vita i Fellini 8 1/2). Fellini va treballar també amb actors com Anita Ekberg, qui va llançar a la fama, Sandra Milo, els ja citats Sordi i Fabrizi, Anouk Aimée, Claudia Cardinale, Richard Basehart, Sylva Koscina, Freddie Jones o Roberto Benigni.
Els guionistes amb qui sempre va treballar (Bernardo Zapponni per exemple), van aconseguir trobar la manera d'unir diàlegs i estructures a la plasticitat, expressivitat i enorme personalitat cinematogràfica de Fellini (present a la narrativa, enquadraments, temàtiques sobre l'oníric, el patetisme, la crueltat, la felicitat, la desolació, el diferent, l'extravagant, la provocació, l'humor, la faràndula, el mediterrani...), i tot això arriba a desbordar rabiosament la gran majoria de les seves pel·lícules.
Hi ha tres moments en la filmografia d'aquest director:
- Els seus inicis, en constant coqueteig amb el corrent neorrealista predominant en el cinema italià dels 40 i 50, i en nom de trobar un estil propi que li definís com a creador (de El xeic blanc a Ànimes sense consciència passant per la formidable Els inútils (I vitelloni, 1953).
- El reconeixement internacional i la conquesta de les taquilles de tot el món, Oscars inclosos (La strada, Les nits de la Cabiria, La dolce vita, Julietta dels esperits, El Satiricón, Casanova i Amarcord).
- L'època de maduresa, marcada pel seu distanciament amb la crítica i per la seva pèrdua de rendibilitat massiva de cara al mercat coincidint amb dos esdeveniments clau: al final de la supremacia dels grans estudis nord-americans i europeus, i el relleu generacional tan rupturista com radical que es produeix en els primers anys 70 a mig món s'uneix ara l'apogeu de la TV com a motor del lleure diari de la gran majoria del públic, acompanyada de la fabricació d'un nou invent que canvia el concepte de la indústria del cinema predominant fins llavors: el vídeo domèstic.
També ara, la superació del cinema d'estructura clàssica perjudica la carrera del cineasta ja que, paradoxalment, és ara quan el mestre italià es torna -almenys aparentment- més convencional en les seves propostes i, no ens enganyem, el seu cinema passa de moda en nom dels nous corrents del cinema del vell continent (el thriller de Jean Pierre Melville, el classicisme filosòfic de François Truffaut, el compromís polític de Pier Paolo Pasolini, les innovacions estètiques i formals de Bernardo Bertolucci, el lirisme poètic i metafísic d'Andrei Tarkovski, l'apogeu dels nous i joves creadors (Rainer Werner Fassbinder, Wim Wenders, Carlos Saura, Ken Russell, Vilgot Sjöman, Hristo Popov).
Tanmateix és, en aquest moment, quan Fellini es bolca en fer obres més petites i personals, amb menor pressupost però d'encomiable envergadura artística, ja que aquesta crisi professional no resta vàlua als projectes que va rodant i estrenant i, certament, qualsevol cinèfil recorda vivament I clown (1970); Roma (1972); Assaig d'orquestra (1979) o E la nave va (1983).
[modifica] Filmografia
[modifica] Com a director
- Luci del varietà (1950), codirigida amb Alberto Lattuada. Es tracta d'una comèdia sensible i vital sobre la faràndula.
- El sceicco bianco (1951), va ser el seu debut oficial i en ella apareix Giulietta Massina en un petit paper al costat d'Alberto Sordi. En ella es perceben algunes característiques després recognoscibles en el director: el tractament de la gran urbs de Roma com a espectacle en si mateix, la contenció expressiva dels actors, etc.
- I vitelloni (1953), segona comèdia de Fellini, aquesta vegada amb Sordi i Aldo Fabrizi, convertida avui dia en tot un clàssic del cinema italià. Ferotge sàtira contra l'amoralitat de la vida social de la Itàlia de llavors, s'interna en el patetisme i l'acidesa que més caracteritzaran la posterior filmografia del director.
- L'amore in città (1953) - episodi Una agenzia matrimoniale. En aquest excel·lent film d'episodis que fluctuan entre el drama i la comèdia va compartir direcció amb Rossellini, i va comptar amb Ugo Tognazzi i Antonio Cifariello, entre altres actors.
- La strada (1954). Primera obra mestra del realitzador. Anthony Quinn, Giulietta Massina i Richard Basehart van quedar immortalitzats en aquesta malenconiosa i trista història ambientada al món circense, que va enamorar el públic en la seva estrena. Poètica.
- Il bidone (1955). Sense ser un drama negre plenament neorrealista, sí que inclou seqüències pròpies d'aquest corrent. Al film, Richard Basehart i Giulietta Massina sobresurten al costat de Franco Fabrizi de la resta del repartiment, i la mestria amb què Fellini va abordant cada pel·lícula es fa palpable per a crítica i públic.
- Le notti di Cabiria (1957). Segon gran èxit del seu director després de "La strada", i segona obra capital de la seva carrera. La història d'una prostituta i els seus anhels està servida amb una realització i una posada en escena que ratllen la perfecció tècnica, a més a més d'un guió magníficament traçat, que fan d'aquest un dels títols més señeros del genial Fellini. François Perier i la Massina brillen en un film únic. Com curiositat, assenyalar que un altre gran el cinema amb un univers propi (Bob Fosse) va rodar un remake a Hollywood d'aquest film en clau musical de considerable èxit ("Nits a la ciutat", 1968) amb Shirley MacLaine, John McMartin i Ricardo Montalbán.
- La Dolce Vita (1960). La pel·lícula per excel·lència del seu director, de de cara al gran públic, i un dels títols més famosos del cinema europeu dels 60. Mastroianni com mestre de cerimònies de l'alta societat romana, en la seva tasca de cronista de societat, i la dissecció que fa Fellini de tota una època, a part de la conegudíssima escena d'Anita Ekberg a la Fontana di Trevi han fet que la cinta adquireixi la categoria de mítica. També en el repartiment, convenç la sempre desaprofitada Yvonne Furneaux.
- Boccaccio '70 (1962) - episodi Le tentazioni del dottor Antonio. En aquesta pel·lícula de quatre episodis, homenatjant les històries de Giovanni Boccaccio, va treballar amb uns altres dos impecables cineastes del cinema italià: Vittorio de Sica i Mario Monnicelli, i va tornar a dirigir la seva estimada Anita Ekberg en la seva primera proposta rodada en color.
- Fellini 8 1/2 (1963). Per a molts, el seu millor film. Les vicissituds del rodatge d'una pel·lícula i la desintegració personal del director (magistralment interpretat per Mastroianni) van servir a Fellini per saldar comptes amb si mateix i amb la indústria, i per establir les bases definitives del seu estil, que ja no abandonarà cap de les seves pel·lícules posteriors. Recentment ha estat elegida com una de les 10 millors pel·lícules italianes de tots els temps -al costat de per exemple, la cèlebre Cabiria de 1914 dirigida per Giovanni Pastrone-.
- Giulietta degli spiriti (1965). Va sorprendre la crítica de llavors per l'ús del color com a element expressiu i simbòlic -que després també van usar Ingmar Bergman a La passió d'Anna (1969) o Fassbinder a Brehmer Frerit (1974). La pel·lícula conté una de les millors interpretacions de Giulietta Massina -si no la millor-, en un paper escrit expressament per a ella on l'actriu aconsegueix dotar d'una amalgama de matisos molt més rica que fins i tot la data a seu molt fel·linià i etern personatge de dona fràgil i desemparat davant un món bigarrat, dins d'un guió senzillament meravellós, que va retre als peus del realitzador als crítics de mig món. En aquesta cinta, de menor acollida comercial que les seves antecessores, comença a introduir-se un cripticisme moderat que es farà totalment patent en el barroquisme del seu Casanova (1974).
- Tre passi nel deliri (1968) - episodi Toby Dammit. Louis Malle i Roger Vadim van dirigir els altres dos episodis d'aquest film (Històries extraordinàries) basat en relats d'Edgar Allan Poe.
- Block-notes di un regista (1969), per a la televisió.
- Satyricon (1969), va ser segurament el seu major triomf a nivell personal al costat d'Amarcord i a la seva versió de Casanova. Tots els egos, genialitats, obsessions, filosofies i altres qualitats del director són presents en aquesta obra, que segueix la cèlebre obra homònima de Petroni. Metallenguatges i intertextualidad, ara tan de moda en literatura, ciències socials, es donen la mà en un film barroc, visualment esplèndid i molt agradable de veure per a tot admirador d'una verdadera obra d'art.
- I clowns (1971). Cinta petita, sensible i commovedora que, sense aportar excessives novetats a la carrera de Fellini, trasllueix l'amor del cineasta pel món circense i pel que representa per a ell.
- Roma (1972). Excessiva, prolixa, repetitiva, i tanmateix un nou i lúcid exercici de representació simbòlica, en aquest cas en homenatge a una ciutat i la seva gent, una manera d'entendre la vida, etc. Sociológicamente interessant, Antropologia Cultural inclosa, la pel·lícula desborda el seu argument.
- Amarcord (1973). Probablement l'últim film de Fellini de rellevància internacional, Oscar a la millor pel·lícula estrangera inclòs. El món de la seva infantesa, la família, la classe obrera, la misèria i la mentalitat de la "Itàlia profunda" (en el bon sentit) es conjuguen excepcionalment en una dissertació viva, alegre i colorista, de molt sentit de l'humor (l'humor fel·linià) i el delit narratiu del que feia gal·la.
- Casanova (1976). Una de les fites en la carrera del realitzador. Ambiciosa i arriscada, malgrat contenir tot l'univers del seu creador, adapta de forma lliure les cèlebres memòries del conquistador italià Giacomo Casanova. Malgrat que el seu èxit en taquilla no va ser tal, la cinta desborda cinema i saviesa pels quatre costats, té un considerable malbaratament de fantasia i potser il·lustra millor que cap altra les obsessions del gran cineasta sobre la vida i la mort. Imprescindible.
- Prova d'orchestra (1978). Poc conegut però excel·lent film agredolç, que anticipa la infinita nostàlgia-malenconia-filosofia vital que emmarca Ginger i Fred.
- La città delle donne (1980). Va resultar ser la seva última col·laboració amb Marcello Mastroianni com a protagonista absolut, i roman com un dels millors treballs del cineasta. S'ha escrit molt sobre la figura femenina en el cinema d'aquest director, i no sempre s'ha entès la relació d'amor-admiració-misogínia-crueltat tan intensa del gran Federico amb aquesta. Inoblidables interpretacions (Mastroianni, Ekberg, Ettore Manni).
- E la nave va (1983). Òpera, cinema d'època, tocs de surrealisme simbòlic i avantguarda visual s'entremesclen a la penúltima pel·lícula del realitzador que van gaudir els espectadors de cinema. Potser no sigui la millor pel·lícula del seu director, però revisant-la avui en dia, un percep la serenitat amb què Fellini va conviure durant els seus últims anys de vida.
- Ginger e Fred (1986). Obra mestra i punt. Ginger Rogers va demandar Fellini pel títol de la cinta, referència òbvia. Gran actuació de Massina i Mastroianni.
- Intervista (1987). Film documental on es parla de Fellini i les seves pel·lícules per gent que va treballar amb ell. Té seu aquell, però no és cap joia del cinema documental.
- La voce della lluna (1989). Amb Roberto Benigni. Inèdita en els cinemes espanyols i de mig Europa; no així en TV, on es va passar per Canal +.
[modifica] Com a guionista
- Lo vedi come sei... Lo vedi come sei? de Mario Mattoli (1939)
- Imputato alzatevi! de Mario Mattoli (1939)
- Il pirata sono io! de Mario Mattoli(1940)
- I cavalieri del deserto de Gino Talamo i Osvaldo Valenti(1940)
- Avanti, c'è posto de Mario Bonnard (1942)
- Quarta pagina de Nicola Manzari (1942)
- Campo de' fiori de Mario Bonnard (1943)
- Apparizione de Jean de Limur (1943)
- L'ultima carrozzella de Mario Mattoli (1943)
- Tutta la città canta de Riccardo Freda (1945)
- Roma città aperta de Roberto Rossellini (1945)
- Chi l'ha visto? de Goffredo Alessandrini (1945)
- Paisà de Roberto Rossellini (1946)
- Il passatore de Duilio Coletti (1947)
- Il delitto di Giovanni Episcopo de Alberto Lattuada(1947)
- Senza pietà d'Alberto Lattuada (1948)
- Il mulino del Po d'Alberto Lattuada (1948)
- L'Amore de Roberto Rossellini (1948)
- In nome della legge de Pietro Germi (1949)
- Il cammino della speranza de Pietro Germi (1950)
- Luci del varietà (1950)
- Francesco, giullare vaig donar Dio de Roberto Rossellini (1950)
- La città si difende de Pietro Germi (1951)
- Cameriera bella presenza offresi... de Giorgio Pastina (1951)
- Il brigante di tacca del Lupo de Pietro Germi (1952)
- El sceicco bianco (1951)
- Europa '51 de Roberto Rossellini (1942)
- I vitelloni (1953)
- L'amore in città (1953) - episodi Un'agenzia matrimoniale
- La strada (1954)
- Il bidone (1955)
- Les nits de la Cabiria (Le notti di Cabiria) (1957)
- Fortunella de Eduardo de Filippo (1958)
- La dolce vita (1960)
- Boccaccio '70 (1962) - episodi Le tentazioni del dottor Antonio
- Fellini 8 1/2 (1963)
- Giulietta degli spiriti (1965)
- Tre passi nel deliri (1968) - episodi Toby Dammit
- Block-notis di un regista (1969) - TV
- Sweet Charity de Bob Fosse(1969)
- Satyricon (1969)
- I clowns (1971)
- Roma (1972)
- Amarcord (1973)
- Casanova (1976)
- Prova d'orchestra (1978)
- La città delle donne (1980)
- E la nave va (1983)
- Ginger e Fred (1986)
- Entrevista (Intervista (1987)
- La voce della lluna (1990)
[modifica] Premis
[modifica] Oscar
- tot i haver guanyat la categoria de Millor pel·lícula de parla no anglesa en quatre ocasions, Federico Fellini no ha guanyat mai l'Oscar a nivell individual i de forma competitiva.
[modifica] Festival de Canes
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1987 | Premi del 40è Aniversari | Intervista | Guanyadora |
| 1972 | Gran Premi Tècnic | Roma | Guanyadora |
| 1960 | Palma d'Or | La Dolce Vita | Guanyadora |
| 1957 | Palma d'Or | Les nits de la Cabiria | Candidata |
[modifica] Festival de Venècia
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1985 | Lleó d'Or a la carrera | ||
| 1955 | Lleó d'Or | Il bidone | Candidata |
| 1954 | Lleó de Plata | La Strada | Guanyadora |
| 1953 | Lleó de Plata | I vitelloni | Guanyadora |
[modifica] Premi Sant Jordi de cinematografia
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1986 | Millor pel·lícula estrangera | E la nave va | Guanyadora |
| 1967 | Millor pel·lícula estrangera | Giulietta degli spiriti | Guanyadora |
| 1959 | Millor pel·lícula estrangera | Les nits de la Cabiria | Guanyadora |
| Millor director estranger | Les nits de la Cabiria | Guanyador |
[modifica] Referències
- ↑ «Cavaliere di Gran Croce Ordine al Merito della Repubblica Italiana» (en Italià). Presidència de la República Italiana, 1987. [Consulta: 4-2-2012].
- ↑ Burke & Waller 2003, p. 12.
- ↑ Alpert 1988, p. 16.
- ↑ Bondanella 2002, p. 7.
- ↑ Burke & Waller 2003, p. 5-13.
- ↑ Entrevista a Fellini, Panorama 18 (14 de gener de 1980). Guionistes: Tullio Pinelli i Bernardino Zapponi, director de fotografia Giuseppe Rotunno escenògraf Dante Ferretti. També es va dir que Fellini imaginava molts dels seus "records". Cf. Memòria de Bernardino Zapponi, Il mio Fellini i cal tenir present la insistència de Fellini, que afirmava que havia creat la seva pròpia autobiografia cinematogràfica; vegeu I'm a Born Liar: A Fellini Lexicon, p. 32.
- ↑ I'm a Born Liar: A Fellini Lexicon
[modifica] Bibliografia
- Fellini, Federico (1988). Comments on Film. Ed. Giovanni Grazzini. Trans. Joseph Henry. Fresno: The Press of California State University at Fresno.
- — (1993). I disegni di Fellini. Ed. Pier Marco De Santi. Roma: Editori Laterza.
- — i Damian Pettigrew (2003). I'm a Born Liar: A Fellini Lexicon. Neova York: Harry N. Abrams, Inc. ISBN 0-8478-3135-3
- — i Tullio Pinelli. Trip to Tulum. Trans. Stefano Gaudiano and Elizabeth Bell. Nova York: Catalan Communications.
- Alpert, Hollis. Fellini, a life (en anglès). Paragon House, 1988. ISBN 978-1-55778-000-3.
- Bondanella, Peter E. The films of Federico Fellini (en anglès). Cambridge University Press, 2002. ISBN 978-0-521-57573-7 [Consulta: 5 de febrer de 2012].
- Burke, Frank; Waller, Marguerite R. Federico Fellini: contemporary perspectives (en anglès). University of Toronto Press, 2002. ISBN 978-0-8020-7647-2 [Consulta: 5 de febrer de 2012].
- Kezich, Tullio; Proctor, Minna. Federico Fellini: His Life and Work (en anglès). Macmillan, 2007. ISBN 978-0-86547-961-6 [Consulta: 5 de febrer de 2012].
- Miller, D. A.. 8 1/2 (en anglès). BFI Book/Palgrave Macmillan, 2008. ISBN 978-1-84457-231-1.
[modifica] Enllaços externs
- Federico Fellini a Internet Movie Database (anglès)
- Federico Fellini a Internet Broadway Database (anglès)
- Federico Fellini a TCM Movie Database (anglès)
- Federico Fellini a Allrovi (anglès)
- Federico Fellini a Find A Grave (anglès)
- Fondazione Fellini (italià)
- El circ de Federico Fellini (castellà)
