Quentin Tarantino

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quentin Tarantino

Quentin Tarantino al 2007
Nom real: Quentin Jerome Tarantino
Naixença: 27 de març de 1963
a Knoxville, Tennessee (EUA)
Nacionalitat: estatunidenc
Millors pel·lícules
2004 Kill Bill: Volume 2
2003 Kill Bill: Volume 1
1997 Jackie Brown
1994 Pulp Fiction
1992 Reservoir Dogs
(Puntuació mínima de 7 a Filmaffinity)
Premis Oscar
Millor Guió: (junt amb Roger Avary)
Pulp Fiction (1994)
Globus d'Or
Millor Guió: (junt amb Roger Avary)
Pulp Fiction (1995)
Premis BAFTA
Millor Guió: (junt amb Roger Avary)
Pulp Fiction (1994)
Festival de Cannes
Palma d'Or:
Pulp Fiction (1994)
Fitxa a IMDb

Quentin Jerome Tarantino (Knoxville, Tennessee, 27 de març de 1963) és un director de cinema, guionista i actor nord-americà.

Taula de continguts

[edita] Biografia

Tarantino va aconseguir la fama ràpidament pel seu estil personal de fer cinema, que es podria resumir en la seva forma d'explicar les històries de forma no lineal, pels seus diàlegs memorables i la important presència de violència i sang. Tot això va aportar al seu país una nova forma de cinema en contra del cinema típic americà. Ell és el més famós dels joves directors de cinema independent que van sortir de la revolució dels inicis del 1990.

[edita] Els inicis i Reservoir Dogs

Tarantino es va donar a conèixer gràcies a True Romance (traduïda com Amor a boca de canó), va escriure el guió amb Roger Avary. Aquest va ser el primer èxit important de Tarantino, ja que va rebre 50.000 $ pel guió. El film el va dirigir Tony Scott i els actors principals van ser Patrícia Arquette i Christian Slater. L’estrena d’aquest film li va permetre travar amistat amb el productor Lawrence Bender , que el va animar a dirigir Reservoir Dogs (1992). Quentin va acceptar el consell i la va rodar en cinc setmanes durant l’estiu de 1991 El resultat va ser un film ric d'estil i tècnica, original, cínic i sanguinós, el qual ens mostra la forma de veure el cinema del director. El llarg diàleg del principi sobre Madonna és totalment tarantinià, però en aquell època encara no es podia saber. L’any 1994 Oliver Stone realitza Natural Born Killers (Assassins nats). En aquesta ocasió Tarantino va vendre el seu genuí guió per prop de 400.000 $, tot i això Tarantino queda decebut pel gran nombre de retocs que és realitzaren sobre l’original.

[edita] Pulp Fiction

L’èxit de Reservoir Dogs fa que els productors de Hollywood s’interessin en ell i li ofereixin numerosos projectes com ara Speed o Men In Black (Homes de Negre)]. El director prefereix retirar-se a Amsterdam per treballar el guió de Pulp Fiction.

L’èxit d’aquesta segona pel·lícula va esdevenir encara superior al del seu debut: el film va conseguir la Palma d’Or al Festival de Cannes l’any 1994, i l’any 1995 va rebre l'Oscar al millor guió original (un altre cop conjuntament amb Roger Avary) i va ser nominada a sis oscars més, incloent l'Oscar a la millor pel·lícula. Tot plegat va suposar una revolució pel cinema independent.

[edita] Temps de col·laboracions i de passos en fals

Els següents anys resulten intensos i plens de feina per Tarantino. El 1994 dirigeix un episodi de la cèlebre sèrie televisiva E.R – Metges a primera línia. També produeix Killing Zoe, un thriller violent escrit i dirigit pel seu amic Roger Avary, aquesta pel·lícula va ser rodada en només cinc dies. L’any 1995 interpreta la seva primera pel·lícula com a actor protagonista a Destiny Turns on the Radio i també fa un petit paper a Desperado de Robert Rodriguez, gran amic i company seu. Més tard rodarà amb el mateix Robert Rodriguez, Allison Anders i Alexandre Rockwell la pel·lícula Four Rooms, un film ambiciós dividit en quatre episodis (un per a cada director), que no va obtenir l’èxit esperat. Desprès de tres anys de pausa, el 1997 dirigeix Jackie Brown, la seva primera obra en que utilitza un guió que no es seu. Aquest es basa en la novel·la Rum Punch d'Elmore Leonard, un dels seus escriptors predilectes. En aquesta ocasió, Tarantino rescata a Pam Grier, una de les seves actrius predilectes dels anys 70. Una altra vegada el film no arriba a complir amb les expectatives i la taquilla no va superar els 40 milions de dòlars als Estats Units. Durant força temps aquest film ha estat considerat un pas en fals de Tarantino.

[edita] Kill Bill

Després de Jackie Brown, Tarantino es torna a prendre un altre llarg descans com a director, aquest cop durant sis anys. Al llarg d'aquest temps el polifacètic director realitza petits treballs; l’any 1998 debuta a Broadway, amb la comèdia Wait Until Dark, i el 2000 interpreta un petit paper a Little Nicky i fa una aparició a la sèrie televisiva Alias

El nou retorn del director havia d'haver estat un film de guerra, Inglorious Bastards, però decideix deixar de banda el projecte per dedicar-se plenament a un altre gran projecte: Kill Bill, regal d’aniversari pels 30 anys d’Uma Thurman. Aquest film estarà dividit en dues parts Kill Bill vol.1 (2003) i Kill Bill vol.2 (2004) tot i la insistència de Miramax que volia reduir-lo per tal de fer-ho en una sola pel·lícula. El resultat final pot ser considerat com la suma artística del director, que estilísticament resulta molt impactant i complexa. Per molts, aquesta obra és un homenatge del director a tots els seus mites i elements que l’han inspirat, com ara el Kung Fu, un clàssic típic de les pel·lícules de Hong Kong. Aquesta obra, que va aconseguir molts bons resultats a les taquilles de tot el món, significa el retorn de Quentin a la fama.

Tarantino torna al Festival de Cannes, en aquesta ocasió com a president del jugat que premiarà amb la Palma d’Or el documental de Michael Moore Fahrenheit 9/11. Kill Bill no entra al concurs, però es projecta durant el festival en versió original.

[edita] De nou col·laboracions

Per Kill Bill, el seu gran amic Robert Rodriguez li va composar algunes peces musicals pel simbòlic preu d’un dòlar. Per aquest favor, Tarantino va retornar el favor rodant una escena de Sin City, el film està dirigit pel mateix Rodriguez, Frank Miller i finalment Tarantino que figura als crèdits com a director especial invitat.

El febrer del 2005, s’anuncia que Tarantino dirigirà el doble episodi final de la cinquena temporada de la cèlebre sèrie televisiva CSI (Crime Scene Investigation), de la qual el director ha estat sempre un seguidor. Aquest mateix any Tarantino produeix una pel·lícula de terror amb molt contingut gore, es tracta de Hostel, dirigida per Eli Roth. Aquest film ha rebut moltes crítiques pel seu escàs nivell artístic i el seu xocant sadisme.

El seu últim projecte és Grindhouse, un homenatge a les pel·lícules de terror de sèrie B dels anys 70. La pel·lícula està formada per dos fragments: Planet Terror (dirigit per Robert Rodriguez) i Death Proof, dirigit per Tarantino.

[edita] Curiositats

  • Una de les marques de Tarantino són els característics plànols des de l’interior d’un maleter que apareixen en totes i cadascuna de les seves pel·lícules.
  • És un fetitxista dels peus, resulta normal que les actrius exhibeixin els seus peus descalços i en ocasions en primer plà.
  • L'encenedor Zippo apareix també en totes les seves pel·lícules.
  • Sempre és fumen en les seves obres cigarrets de la marca “Red Apple”
  • En algunes pel·licules seves, la gent consumeix una marca d’hamburgueses hawaianes inventada pel propi Tarantino, concretament les Big Kahuna Burgers.

[edita] Filmografia

[edita] Director

[edita] Guionista

[edita] Actor

[edita] Productor

[edita] Sèrie TV

[edita] Director

[edita] Guionista

[edita] Enllaços externs

Pel·lícules de Quentin Tarantino
Director i guionista
Reservoir Dogs • Pulp Fiction • Four Rooms • Jackie Brown • Kill Bill • Sin City • Grindhouse: Death Proof • Inglorious Bastards (properament)  • Come Drink with Me (properament)
Guionista
True Romance • Natural Born Killers • From Dusk Till Dawn
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Quentin Tarantino

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Quentin_Tarantino»