Charles Vanel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Charles Vanel
Nom real: Charles-Marie Vanel
Naixença: 21 d'agost de 1892
Rennes (França)
Defunció: 15 d'abril de 1989 (als 96 anys)
Canes (França)
Origen: França França
Cònjuge/s: Arlette Mauricette Bailly

Pàgina sobre Charles Vanel a IMDb

Charles Vanel, Charles-Marie Vanel, (Rennes, 21 d'agost de 1892 − Canes, 15 d'abril de 1989) va ser un actor i director francès.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill de comerciants instal·lats a París, no té una adolescència feliç sent expulsat de tots els centres escolars on va. Intenta entrar a la marina, però la va abandonar per problemes amb la vista. Finalment, comença a treballar en espectacles de teatre. Debuta en el cinema el 1912 amb Jim Crow de Robert Péguy, seguit per nombrosos altres papers en el cinema mut dels anys 1910 i vint. Va rodar més de dues-centes pel·lícules, en un període de 77 anys.

Es va especialitzar en papers de personatges aspres o amargs,[1] Vanel va continuar amb les seves activitats, fins i tot després de l'arribada del cinema sonor durant els anys trenta, però no va trobar la consagració definitiva i la consolidació de la seva popularitat amb el públic fins després de la Segona Guerra Mundial.

Entre les seves moltes interpretacions, destaca el personatge de Jo a Le salaire de la peur (1953), el conductor del camió en una de les més tenses i la dramàtiques pel·lícules de Henri-Georges Clouzot. Amb el paper de Jo, un tipus dur que a poc a poc revela la seva fragilitat interna, Vanel va guanyar el Premi a la interpretació masculina de Cannes de 1953. L'actor va ser dirigit de nou per Clouzot dos anys més tard a Diabolique (1955), en el paper de comissari jubilat Alfred Fichet.

En el mateix any, Vanel va treballar a To Catch a Thief (1955), dirigida per Alfred Hitchcock, on va fer el paper de mel•·iflu i ambigu Bertani, propietari d'un restaurant a Niça i l'ex company de la Resistència del protagonista John Robie (Cary Grant).

Entre els actors francesos més longeus i versàtils de tots els temps, Vanel sempre va assegurar un alt professionalisme i una sobrietat, interpretant molts personatges diferents amb sensibilitat i perspicàcia name.[1] Guanyador d'un premi especial a Cannes el 1970, es manté actiu en l'última dècada, especialment en els papers d'home gran i influent de la llei en pel·lícules prestigioses com La nit més bella de la meva vida (1972) d'Ettore Scola i Cadaveri eccellenti (1976) de Rosi.

El seu memorable últim paper va ser Tre fratelli (1981), també dirigida per Rosi, ja que - gairebé amb noranta anys – interpreta magistralment el personatge d'un vell camperol de Puglia, que, vidu, rep la visita dels seus tres fills (un jutge, un professor i un treballador).

Charles Vanel és enterrat a Mogins, Alps Marítims. El 2002, a petició del cineasta Bertrand Tavernier, Louis Sclavis va compondre i gravar la banda sonora de l'únic llargmetratge dirigit per Charles Vanel, una pel·lícula muda de 1929: Dans la nuit.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Director[modifica | modifica el codi]

Actor[modifica | modifica el codi]

Període mut[modifica | modifica el codi]

Període sonor[modifica | modifica el codi]

Actor de televisió[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Le Garzantine -Cinema, Garzanti, 2002

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema