Alain Resnais

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
Alain Resnais
Juliette Binoche i Alain Resnais als premis César del 1998
Juliette Binoche i Alain Resnais als premis César del 1998
Naixement: 3 de juny de 1922
Gwened, Bretanya
Defunció: 1 de març de 2014 (als 91 anys)
París, França
Nacionalitat: francès
Cònjuge/s: Florence Malraux
Sabine Azéma

Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
2006 Coeurs
1997 On connaît la chanson
1993 Smoking/No Smoking
1986 Mélo
1984 L'amour à mort
1980 Mon oncle d'Amérique
1977 Providence
1973 L'an 01
1968 Je t'aime je t'aime
1967 Loin du Vietnam
1966 La guerra s'ha acabat
1963 Muriel
1961 L'annèe dernière à Marienbad
1959 Hiroshima mon amour
Fitxa sobre Alain Resnais a IMDb

Alain Resnais (Gwened,3 de juny de 1922 - París, 1 de març de 2014[1]) fou un cineasta francès. Va rebre cinc premis César, tres d'ells com a millor pel·lícula i dos com a millor director, dos Ossos de Plata de Berlín, tres Lleons d'Or de la Mostra de Venècia, un BAFTA i un premi especial del jurat de Canes, on va ser homenatjat per tota la seva carrera el 2009.

Fou un dels fundadors de la nouvelle vague francesa, innovà en la tècnica del flashback per a explorar la memòria i el temps, punts de vista i narratives ambigus.

Deu anys més gran que François Truffaut, ja s'havia guanyat un nom a finals dels anys quaranta amb llarg metratges documentals atípics, com Nit i boira (1955). Alguns els realitzà en col·laboració amb Chris Maker, un altre representant de la nouvelle vague, l'experimentació formal del qual, en gran mesura post-moderna, tingué una gran influència en Resnais.

La pel·lícula clau de la seva carrera fou Hiroshima mon amour (1959). La seva profunda reflexió envers el temps, la memòria, la cultura i la història són força diferents dels elements culturals i autobiogràfics de les primeres obres de Jean-Luc Godard i Truffaut. Va mantenir llur interès per aquests temes durant tota la seva carrera, com s'aprecia amb obres menys conegudes com a Providence (1977), que segueix l'interecció entre la memòria i la imaginació en la ment d'un novel·lista moribund.

La inquietud intel·lectual de Resnais també es reflecteix en el seu gran interès per l'escriptura experimental, sobretot el noveau roman que feia furor a París en l'apogeu de la seva carrera. Jean Caroyl, Jorge Semprún i, sobretot, Marguerite Duras, que va escriure Hiroshima mon amour, exerciren una gran influència en ell.

La col·laboració de Resnais amb Alain Robbe-Grillet a L'any passat a Marienbad (1961) produí un dels films del cinema d'art i assaig internacional més difícils. La seva fascinació per l'experimentació formal i l'estructura impenetrable ha perdurat fins a l'ocàs de la seva carrera.

Smoking/No Smoking (1993) és una sèrie de dos films que es poden veure en qualsevol ordre, ja que la història té dotze possibles conclusions, malgrat que un final obvi i universal, i tots es desenvolupen en un cementiri.

El seu darrer treball, Aimer, boire et chanter (2014), va ser guardonat amb al premi Alfred Bauer i amb el Premi de la Crítica Internacional FIPRESCI de la passada edició de la Berlinale.[1]

Resnais va estar casat amb Florence Malraux (l'única filla de l'últim estadista francès André Malraux). La seva darrera companya actual fou l'actriu francesa Sabine Azéma, amb qui es casà a Scarborough, North Yorkshire.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alain Resnais Modifica l'enllaç a Wikidata
  • 501 Directores de Cine, pag. 258 de Steven Jay Schneider. Editorial Grijalbo