Vanessa Redgrave

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Vanessa Redgrave
Vanessa Redgrave el 2011
Vanessa Redgrave el 2011
Nom real: Vanessa Redgrave Kempson
Naixença: 30 de gener de 1937 (1937-01-30) (77 anys)
Londres, Anglaterra
Nacionalitat: Regne Unit Regne Unit
Cònjuge/s: Tony Richardson (1962-1967)
Franco Nero (2006-present)
Fills: Natasha Richardson
Joely Richardson
Carlo Gabriel Nero
Parents: Michael Redgrave (pare)
Rachel Kempson (mare)
Corin Redgrave (germà)
Lynn Redgrave (germana)
Liam Neeson (gendre)
Premis Oscar
Millor actriu secundària
1977 - Julia
Globus d'Or
Millor actriu secundària
1978 - Julia
Millor actriu de mini-sèries
2001 - If These Walls Could Talk 2
Premis Emmy
Actriu principal en mini-sèries
1981 - Playing for Time
Actriu secundària en mini-sèries
2001 - If These Walls Could Talk 2
Premis Tony
Millor actriu
2003 - Long Day's Journey Into Night
Premis BAFTA
BAFTA honorífic
2010 - Trajectòria cinematogràfica
Mostra de Venècia
Millor actriu
1994 - Little Odessa

Pàgina sobre Vanessa Redgrave a IMDb

Vanessa Redgrave CBE, nascuda el 30 de gener de 1937 a Londres, és una actriu britànica, guanyadora dels premis Oscar i Globus d'Or.

Biografia [1][modifica | modifica el codi]

Va néixer a Londres, fruit del matrimoni entre els actors Michael Redgrave (1908-1985) i Rachel Kempson (1910-2002). Pertany a la família d'actors Redgrave. D'ells, igual que el seu germà Corin Redgrave i la seva germana Lynn Redgrave, va heretar cert gust pel món de la interpretació així com una afinitat a les idees progressistes. El primer el va canalitzar ingressant en el Central School of Discurs and Drama a Londres i en la Royal Shakespeary Company, estrenant obres com La dama del mar i La gavina. El segon es materialitzaria en una llarga trajectòria de militància política i filiació amb organitzacions marxistes. Per aquestes dates Vanessa es va casar amb el director Tony Richardson, qui li convertiria en mare de Joely i Natasha Richardson. Té també un fill Carlo Nero, escriptor i realitzador, per una relació amb l'actor italià Franco Nero que va conèixer en el rodatge de la pel·lícula Camelot.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

El 1964 va obtenir un paper en la sèrie Adéu a les armes que li facilitaria obtenir més rols en pel·lícules com Un home per a l'eternitat. Michelangelo Antonioni es va fixar en ella per interpretar a Jane, la dona que David Hemmings va fotografiar nua a Blow up (1966). Allà, Vanessa posava exposada a tothom, desafiant-los amb els seus poderosos braços i una cabellera indomable, i que alhora mantenia la seva independència servint-se del seu cos per ocultar els seus pits: Vanessa Redgrave es convertiria gràcies a aquesta seqüència en el prototip de dona que abraçava la causa de la revolució sexual, disposada a fervtrontollar totes les institucions que fessin falta. L'any va finalitzar amb l'obtenció del premi a la millor actriu en el Festival Internacional de Cinema de Canes per Morgan!, on va interpretar una dona burgesa que descobria el buit del seu món així com el potencial de la seva pròpia sexualitat. El gener l'acadèmia de Hollywood va anunciar que Vanessa optava a l'Oscar a la millor actriu. Finalment Elizabeth Taylor es va erigir en la guanyadora. Aleshores, en paraules del crític Mirito Torreiro, Vanessa Redgrave va passar a encarnar un prototip de dona "responsable del seu propi destí", compromesa en tota causa social, lluitadora i enormement activa.

No tot aniria bé. En aquelles dates Vanessa es va divorciar de Tony Richardson, a causa de l'afer que aquest mantenia amb l'actriu Jeanne Moreau. De l'esmentat fracàs sentimental es va refer el 1967 quan va conèixer en el rodatge de Camelot (Joshua Logan) a Franco Nero, pare del seu fill Carlo Nero. La cinta va ser massacrada, encara que les crítiques no van afectar a Vanessa tenint en compte el seu èxit en la nova versió de La gavina, obra que també va representar l'any següent sota les ordres de Sidney Lumet, en la que va encarnar Nina, la filla d'un terratinent que es casa amb un home gran per a desgràcia del seu enamorat Kostia.

Per aquestes dates Vanessa es va posar a la pell de la ballarina Isadora Duncan a Isadora (1968), en la que es considerava la dansa una oportunitat de transgressió, i que li va valer una altra candidatura a l'Oscar i a un altre premi del Festival de Cannes. Com a protagonista dels moviments contraculturals dels anys seixanta, Vanessa Redgrave va ser absorbida per la cultura oficial, participant en obres de teatre i en pel·lícules amb aparences acadèmiques: Mary, Queen of Scots -on compartia repartiment amb Glenda Jackson- així com The Trojan Woman -al costat d'Irene Papas- són simptomàtiques sobre això. En teatre va representar L'òpera dels tres penics, de Bertold Brecht, dirigida per Tony Richardson; i Nit de reis, on va encarnar a Viola, una jove aficionada al transvestisme. Va rebre un Oscar per la seva actuació a Julia (1977).

Premi Oscar per Julia[modifica | modifica el codi]

En ple èxit professional es va presentar entre 1974 i 1979 a les eleccions generals pel Partit Revolucionari Trotskista. La seva filla Joely Richardson va dir en públic: « La meva mare va donar molts diners i durant anys no va treballar. Sempre estàvem de mudança perquè no podia pagar el lloguer. Així és com vam créixer amb la meva mare, amb la sensació que el nostre voltant s'esgotava ». Va compaginar l'esmentada activitat política amb la seva participació en films com Assassinat a l'Orient Express (1974).

El 1977 Fred Zinnemann li va donar un paper que s'ajustava al seu propi ideari personal: Julia, la millor amiga de Lillian Hellman, una revolucionària assassinada que pretenia que la seva companya es fes càrrec del seu fill, va ser el paper pel qual Vanessa va obtenir l'Oscar en quedar enterament fusionat el perfil del personatge amb la seva imatge pública. Setmanes prèvies a la cerimònia l'actriu s'havia proclamat simpatitzant de la causa palestina i membres de la comunitat jueva havia cremat una efígie seva. Quan va acceptar el premi, Vanessa, vestida amb una túnica vaporosa inspirada en models medievals, va oferir un discurs que va sacsejar el pati de butaques: « Benvolguts col·legues: volia donar-vos les gràcies. Penso que Jane Fonda i jo hem fet el millor treball de la nostra vida. Des d'aquí us saludo i reto tribut per no deixar-vos intimidar davant de les amenaces d'un grup de pinxos sionistes, el compartament dels quals és un insult a la verdadera talla dels jueus de tot el món. I us prometo que continuaré lluitant contra l'antisemitisme, l'opressió i el feixisme». Part del públic la va aclamar i Paddy Chayefsky la va amonestar en el transcurs de la cerimònia. Finalitzada la mateixa, Marsha Mason -Nominada aquell any per The Goodbye Girl- va dir que Vanessa era «molt valenta».

Anys 80 i 90[modifica | modifica el codi]

Malgrat l'escàndol el seu ritme de treball no va decréixer. El 1979 va rodar Yankis sota les ordres d'un dels protagonistes del Free Cinema, John Schlesinger. En aquesta pel·lícula, Vanessa va interpretar una infermera el marit de la qual es troba combatent els nazis, el fill de la qual és maltractat a l'escola privada a la qual acudeix, i suporta les seves desgràcies mantenint un afer amb un militar americà (William Devane) assentat a terra britànica per planejar l'assalt a Normandia. Aquell mateix any va encarnar Agatha Christie al film Agatha, en el qual presentava una imatge de l'escriptora poc coneguda: la d'una dona, els valors victorians de la qual queden esfondrats davant del seu imminent procés de divorci del Coronel Christie (Timothy Dalton: actor amb qui compartia la seva vida personal) i que abraça la idea del suïcidi. La panoràmica que mostra les seves mitges trencades ofereix la visió d'una dona madura el món de la qual s'ha esvaït.

Igualment, James Ivory la va contractar per encapçalar el repartiment de Les bostonianes (1984). Aquí, Vanessa va interpretar Olive Chancellor, una sufragista enamorada d'una de les seves protegides i que no pot lluitar contra els valors i maneres del seu cosí Basil (Christopher Reeve). Encara que l'actriu va aconseguir la seva cinquena candidatura, l'Acadèmia tenia por de premiar-la, malgrat que aleshores pertanyia al menys radical Partit Laborista. Va repetir amb Reeve a l'obra teatral Els papers d'Arspen. El 1985 Michael Redgrave va morir mentre ella representava La gavina i protagonitzava The Wetherby al costat d'Ian Holm i Judi Dench. Els anys següents va centrar la seva activitat al teatre, seleccionant les seves intervencions per al cinema. Entre aquestes es trobava Retorn a Howards End, en la que va interpretar un personatge als antípodes de la seva imatge: la seva Ruth Wilcocks era una dona apegada al seu marit, feliç amb el seu jardí i declarava estar en contra de tota activitat sufragista. Va arribar la seva sisena candidatura i encara que ella no va recollir una segona estaueta, va aplaudir ferventment la seva companya oscaritzada, Emma Thompson.

A aquests títols es sumaria A mont by the Lake (1995), on demostrava ser una dona gran plena de vitalitat i amb capacitat per seduir tant a joves (Alessandro Gassman) com a membres de la seva pròpia generació (Edward Fox); i Mrs. Dallaway. Aquests dos títols van aconseguir que la premsa destaqués la seva bellesa tardoral, convertint-se en una secundària de luxe en films com La casa dels esperits, Lulú on the Bridge, Innocència interrompuda, Missió: Impossible o Wilde. En la primera encarnava una matriarca xilena que moria el dia que naixia la seva néta. A la tercera a la directora d'un psiquiàtric. A la quarta, una dolenta que lluitava contra l'agent Ethan Hunt, i a l'última a la mare de l'escriptor Oscar Wilde i que patia l'escàndol públic i el linxament dut a terme contra aquest.

El 1998 va abandonar la seva militància en el Partit Laborista, indignada davant dels abusos policials en les manifestacions. I per això va continuar intervenint en pel·lícules de tall progressista com Cradle Will Rock, en la que va interpretar a la dona de William Randolph Hearst, una milionària fastiguejada de la seva existència i que ajudava entusiasmada a l'esquerra acusada durant la Cacera de Bruixes.

Mentrestant continuava obtenint reconeixements. Al Festival Internacional de cinema de Sant Sebastià va rebre de mans de Núria Espert el Premi Donostia el 1998, obligant a cantar a la platea la lletra de John Lennon, Imagine. El 2000 va rebre el premi Globus d'Or pel seu paper al telefilm Si les parets parlessin 2 .

Vanessa Redgrave, l'any 2007

Època recent[modifica | modifica el codi]

El canvi de segle va suposar la tornada a una intensa activitat política. El 2002 va declarar que Guantanamo era un «camp de concentració ». L'any següent, enfadada per la Guerra de l'Iraq, va refusar anar a la Cerimònia dels Oscars per rebre un homenatge conjunt a tots els intèrprets guardonats i es va quedar en Regne Unit fundant The Peace and Progress Party amb el seu germà Corin.

Va compaginar aquesta activitat amb la representació d'obres de teatre com El ventall de Lady Windermre, interpretant la mare de Joely Richardson. Davant de tanta feina, va rebutjar diverses ofertes cinematogràfics com Te amb Mussolini, La vida secreta de les paraules i The Hours, arran del seu paper com Mrs. Dallway an l'obra teatral Vita and Virgínia , on va encarnar Virginia Woolf.

Personalment van ser anys dramàtics: el 2002 va morir Rachel Kempson a casa del marit de Natasha, Liam Neeson; el 2002 van diagnosticar un càncer de mamà a Lynn - a qui va acollir a casa seva durant el període que va durar la quimioterapia-; i el 2005 Corin va patir un infart del qual es va recuperar.

En 2005 va obtenir un altre rol important a la pel·lícula The White Countess de nou sota la direcció d'Ivory, i a la qual va compartir protagonisme amb Natasha Lynn i Ralph Fiennes. Hi va interpretar una princesa desterrada per la Revolució Russa que usava els seus contactes a l'ambaixada per poder abandonar Xangai. A aquest títol li hem d'afegir Evening -on encarnava una malalta terminal- i Atonement

És, amb Helen Mirren i Barbara Hershey, l'única actriu britànica que ha obtingut dues vegades el Premi a la interpretació femenina del Festival Internacional de Cinema de Canes: el 1966 per Morgan! i el 1968 per Isadora, dues pel·lícules signades per Karel Reisz.

Es va casar amb el director Tony Richardson (1928-1991) de 1962 a 1967. Més tard, va tenir una relació de llarga duració amb l'actor Timothy Dalton.

Activisme polític[modifica | modifica el codi]

Vanessa Redgrave és coneguda al Regne Unit com a activista política d'extrema esquerra. Militant trotskista, ha estat candidata del Workers Revolutionary Party a diverses eleccions. La seva militància a favor de Palestina li ha suposat certes polèmiques amb associacions jueves dels Estats Units.

Filmografia [2][3][modifica | modifica el codi]

Any Pel·lícula Paper Notes
1958 Behind the Mask Pamela Gray
1966 Morgan: A Suitable Case for Treatment Leonie Delt Nominada - Oscar a la millor actriu; BAFTA millor actriu; Globus d'Or a la millor actriu musical o còmica
Guanyadora - Premi a la interpretació femenina (Festival de Cannes)
Un home per a l'eternitat (A Man For All Seasons) Anne Boleyn
Blow up Jane
1967 Camelot Guinevere Nominada – Globus d'Or a la millor actriu musical o còmica
1968 The Charge of the Light Brigade Mrs. Clarissa Morris
The Sea Gull Nina
Isadora Isadora Duncan Nominada - Oscar a la millor actriu; Globus d'Or a la millor actriu dramàtica

Guanyadora - Premi a la interpretació femenina (Festival de Cannes)

1969 Oh! What a Lovely War Sylvia Pankhurst
A Quiet Place in The Country Flavia
1970 Dropout Mary
1971 Mary, Queen of Scots Mary, Queen of Scots Nominada - Oscar a la millor actriu; Globus d'Or a la millor actriu dramàtica
The Devils Sister Jeanne
Vacation Immacolata Meneghelli
The Trojan Women Andromache
1974 Assassinat a l'Orient Express (Murder on the Orient Express) Mary Debenham
1975 Out of Season Ann
1976 The Seven-Per-Cent Solution Lola Deveraux
1977 Julia Julia Guanyadora - Oscar a la millor actriu secundària; Globus d'Or a la millor actriu secundària
1979 Agatha Agatha Christie
Yanks Helen
Bear Island Heddi Lindguist
1981 Playing for Time Fania Fenelon Won - Emmy
1983 Sing Sing Queen
Wagner Cosima Wagner
1984 Les bostonianes (The Bostonians) Olive Chancellor Nominada - Oscar a la millor actriu; Globus d'Or a la millor actriu dramàtica
1985 Wetherby Jean Travers
Three Sovereigns for Sarah Sarah Cloyce
1986 Comrades Mrs. Carlyle
Peter the Great Sophia Nominada - Emmy
Second Serve Richard Radley / Renee Richards Nominada - Emmy
1987 Prick Up Your Ears Peggy Ramsay Nominada – BAFTA a la millor actriu secundària; Globus d'Or a la millor actriu secundària
1988 Passió devoradora (Consuming Passions) Mrs. Garza
1990 Romeo and Juliet Mother Capulet (veu)
1991 The Ballad of the Sad Cafe Miss Amelia
Young Catherine Empress Elizabeth Nominada - Emmy
1992 Retorn a Howards End (Howards End) Ruth Wilcox Nominada - Oscar a la millor actriu secundària
1993 A Wall of Silence Kate Benson
La casa dels esperits (The House of The Spirits) Nivea del Valle
Sparrow Sister Agata
1994 Mother's Boys Lydia Madigan
Little Odessa Irina Shapira Guanyadora Copa Volpi a la millor actriu secundària al Festival Internacional de Cinema de Venècia
1995 A Month by the Lake Miss Bentley Nominada - Globus d'Or a la millor actriu musical o còmica
1996 Missió: impossible (Mission: Impossible) Max
1997 Smilla, el missatge de la neu (Smilla's Sense of Snow) Elsa Lubing
Wilde Lady Speranza Wilde
Mrs. Dalloway Mrs. Clarissa Dalloway
Deja Vu Skelly
1998 Deep Impact Robin Lerner
Lulu on the Bridge Catherine Moore
1999 Cradle Will Rock Countess Constance LaGrange
Innocència interrompuda (Girl, Interrupted) Dr. Sonia Wick
2000 Si les parets parlessin 2 (If These Walls Could Talk 2) Edith Tress (segment "1961") Emmy; Globus d'Or a la millor actriu secundària a sèries, mini-sèries o obres de TV; Screen Actors Guild
A Rumor of Angels Maddy Bennett
2001 El jurament (The Pledge) Annalise Hansen
Jack and the Beanstalk: The Real Story Comtessa Wilhelmina/Narradora
2002 The Gathering Storm Clementine Churchill Nominada – BAFTA a la millor actriu; Emmy; Globus d'Or; Screen Actors Guild
Crime and Punishment Rodian's Mother
Searching for Debra Winger Herself
The Locket Esther Huish TV
2003 Byron Lady Melbourne TV
Good Boy! The Greater Dane (veu)
2004 The Fever Dona Nominada - Screen Actors Guild millor actriu a mini-sèries o pel·lícules per TV
Nip/Tuck Dr. Erica Noughton
(2004 - 2005)
TV (8 episodes)
2005 The Keeper: The Legend of Omar Khayyam The Heiress
Short Order Marianne
The White Countess Vera Belinskya
2006 El príncep dels lladres (The Thief Lord) Sister Antonia
Venus Valerie
2007 The Riddle Roberta Elliot
Evening Ann Lord
Expiació Briony Tallis Adulta Nominada - Broadcast Film Critics Association
How About You Georgia Platts
2010 Cartes a Julieta Claire
The Whistleblower Madeleine Rees
2011 Anonymous Elisabet I d'Anglaterra
Coriolanus Volumnia
2012 The Last Will and Testament of Rosalind Leigh Rosalind Leigh
Song for Marion Marion
2013 The Butler Annabeth Westfall
2014 Foxcatcher

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Biografia de Vanessa Redgrave». The New York Times.
  2. «Filmografia de Vanessa Redgrave». The New York Times.
  3. «Vanessa Redgrave, premis». The New York Times.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vanessa Redgrave Modifica l'enllaç a Wikidata