Ingmar Bergman

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
Ingmar Bergman
Ingmar Bergman durant la producció de Maduixes silvestres (1957)
Ingmar Bergman durant la producció de Maduixes silvestres (1957)
Nom de naixement: Ernst Ingmar Bergman
Naixement: 14 de juliol de 1918
Uppsala (Suècia)
Defunció: 30 de juliol de 2007 (als 89 anys)
illa de Fårö (Suècia)
Nacionalitat: Suècia Suècia
Cònjuge/s: Else Fisher (1943-1945)
Ellen Lundström (1945-1950)
Gun Grut (1951-1959)
Käbi Laretei (1959-1969)
Ingrid von Rosen (1971-1995)
Pàgina web: IngmarBergman.se
Premis Oscar
Irving G. Thalberg
1971 - Trajectòria cinematogràfica
Premis BAFTA
BAFTA honorífic
1988 - Trajectòria cinematogràfica
Premis César
César a la millor pel·lícula estrangera
1984 - Fanny och Alexander
Mostra de Venècia
Gran Premi del Jurat
1957 - Ansiktet
Lleó d'Or per la carrera
1971 - Trajectòria cinematogràfica
Festival de Canes
Premi del Jurat
1957 - Det sjunde inseglet
Millor director
1958 - Nära livet
Fitxa sobre Ingmar Bergman a IMDb

Ingmar Bergman (Uppsala, Suècia, 14 de juliol de 1918 - Fårö, Suècia, 30 de juliol de 2007) fou un cineasta suec. És considerat un dels cineastes més importants de la història, per la magnitud de la seva obra i el seu compromís artístic.[1]

Va dirigir més de seixanta pel·lícules i documentals per la televisió i el cinema, els guions de les quals també escrivia, i va dirigir unes cent setanta obres de teatre. En la seva companyia d'actors trobem Harriet Andersson, Liv Ullmann, Gunnar Björnstrand, Bibi Andersson, Erland Josephson, Ingrid Thulin i Max von Sydow. Gran part de les seves pel·lícules van ser rodades a Suècia.

Les seves dues passions han estat el teatre i el cinema. Per aquesta última ha estat reconegut mundialment fins que el 1983 es va retirar de la direcció cinematogràfica amb Fanny i Alexander (3 premis Oscar). Des d'aleshores ha col·laborat amb guions i sobretot a escriure assajos més o menys autobiogràfics: Imatges o Llanterna Màgica, entre d'altres.

Els temes en la seva obra són: l'existència de Déu, l'ésser humà i la mort, l'exaltació de la joventut, la dona i el seu rol en la societat o el valor de la senzillesa. També la fe, la traïció, i la bogeria.

Bergman va estar actiu durant més de sis dècades. El 1976 la seva carrera va ser amenaçada seriosament com a resultat d'una investigació per a l'evasió d'impostos. Indignat, Bergman va suspendre algunes produccions pendents, va tancar els seus estudis, i va marxar a un exili autoimposat a Alemanya durant vuit anys.

Va obtenir la Palma de les Palmes al Festival Internacional de Cinema de Canes de 1997.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infància[modifica | modifica el codi]

El pare d'Ingmar Bergman, Erik (1886-1970), pastor luterà, en la celebració d'un sermó a l'església Hedvig Eleonora a Estocolm el 1930 (aprox.). Foto conservada al Museu de la Ciutat d'Estocolm (Estocolm Stadsmuseum)

Va néixer el 1918 a Uppsala, fill d'un pastor luterà, Erik, i d'Akerblom Karin, provinent d'una família benestant d'Estocolm. Ingmar va passar els primers anys seguint els moviments del pare per diversos llogarets a les cases parroquials, i va ser educat en els conceptes luterans pecat, confessió, càstig, perdó i gràcia, que seran temes recurrents en les seves pel·lícules. Mentre la paternitat és certa, no és segur que la veritable mare fos Karin Akerblom: sembla que la mare natural és Hedvig Sjöberg. [2]

El pare va començar el seu ministeri pastoral a l'hospital de Uppsala, i després va ser nomenat pastor de l'església Hedvig Eleonora a Estocolm i, finalment, capellà de la Cort Reial; tot i ser un excel·lent orador tenia un temperament irritable, com explica Bergman en la seva biografia: No podíem xiular, no podíem caminar amb les mans a les butxaques; de sobte decidia repassar una lliçó i si no la sabia era castigat. Patia molt per l'oïda molt sensible,.. els sorolls forts l'exasperaven.[3]

Erik va donar al seu fill una educació molt estricta, les petjades es troben sovint en les seves pel·lícules, la figura del pare serà portada a la pantalla en tres pel·lícules :Fanny i Alexander (1982), Den goda viljan, de Bille August (1992) i Enskilda samtal, de Liv Ullmann (1996).

La mare tenia una càrrega excessiva de treball, estava sempre molt tensa, incapaç de dormir, va prendre forts sedants, que van tenir efectes secundaris com inquietud o ansietat.[3]

És el segon d'una família de tres fills: un germà gran, Dag, i una germana més jove, Margareta, que ve al món quatre anys més tard. El jove Ingmar Bergman viu una infantesa turmentada; les seves relacions amb la seva mare i el seu germà són contrariades per les manipulacions i els xantatges afectius.[4] El pare és un pastor luterà ambiciós. El presbiteri on viu la família és obert a tots els parroquians i s'ha de ser model. Sens dubte cedint a aquesta pressió social, el pare sotmet la seva família a una disciplina extremadament rígida. Els nens són criats en l'acorralament obsessiu del pecat i del penediment. Els càstigs corporals són corrents i ritualitzats.[5] L'autor conserva un traumatisme d'aquesta educació rígida que aflora en algunes de les seves obres.[6] És per aquesta raó que el tema religiós es troba omnipresent en la seva filmografia seguint un recorregut personalíssim, d'evolució autobiogràfica.

És al si dels parents de la família on s'obre. Passa el millor de la seva infantesa amb la seva àvia a Uppsala que el porta al cinema. Ingmar Bergman en descobreix per a aquest art una passió precoç. Un Nadal, una rica parenta regala als nens un cinematògraf. L'aparell és dotat de lentilles i d'un sistema de projecció. La bobina gira a mà i permet veure una petita pel·lícula en bucle. Aquest cinematògraf actua com la magdalena de Proust pel futur director,[6] que batejarà més tard la seva societat de producció Cinematograph. Així, amb el seu germà Dag van jugar de petits amb un teatre de titelles i aquesta llanterna màgica, on les històries inventades hi van jugar un gran paper, cosa que no abandonaria mai. I així allò que buscava ho va trobar en el món fantàstic del cinema, amb les seves llums i les seves ombres,. Als 12 anys, el seu pare aconsegueix que pugui visitar els estudis cinematogràfics suecs de Rasunda, als afores d'Estocolm. Per ell és com «entrar al paradís» ».[7]

Pel que fa al teatre, en el qual també fa carrera, hi va regularment des de jove. Ingmar Bergman té l'ocasió d'observar-ho en els bastidors gràcies a un músic que actua darrere l'escena per a una escenificació del Somni d'August Strindberg, un dels seus autors preferits i que ell mateix posarà en escena algunes vegades. Les seves lectures el porten també cap a Dostoievski, Balzac, Flaubert, Nietzsche

En un programa d'intercanvi, marxa a l'Alemanya, a la regió de Turíngia, el 1934. El país és llavors submergit a la tempesta nazi. La seva família d'acollida el porta assistir a una demostració d'Adolf Hitler en un estadi esportiu a Weimar. Sens dubte massa jove per disposar d'una certa perspectiva, es troba galvanitzat pel discurs del Führer. De tornada a Suècia, el medi en el qual viu, essencialment germanòfil, és igualment impregnat per la ideologia nazi. El seu germà és un dels fundadors i membre actiu del partit nacional-socialista suec.[8] El traumatisme del descobriment dels camps d'extermini el conduirà a prendre les seves distàncies amb la política. De fet, Ingmar Bergman no és un autor compromès i la seva obra està desproveïda de missatge polític.[9]

L'escola teatral[modifica | modifica el codi]

Bergman, de jove

El 1936, després d'una enèsima confrontació amb els pares, es va traslladar a Estocolm, on va anar a viure sol. Ingmar Bergman es matricula a la Universitat d'Estocolm el 1937 per estudiar Història i Literatura. Hi segueix els cursos de Martin Lamm, professor reputat, especialista de Strindberg i d'Emanuel Swedenborg. Els seus estudis, tanmateix, s'estronquen pel temps requerit, ja que estava gairebé consagrat completament al teatre. Participa aviat en l'activitat teatral d'un casal de joves, el Mäster Olofsgården, on posarà en escena peces de Strindberg, de Shakespeare, de Sutton Vane i de Doris Rönnqvist. Se li ofereix de manera episòdica la possibilitat de treballar amb professionals al si de l'Estudi dramàtic. Una temporada d'actor, però, acaba per donar un tomb definitivament cap a l'escenificació. Dirigirà també diverses peces al teatre d'estudiants, entre les quals El Pelicà de Strindberg. Estableix aleshores una relació amorosa amb una erudita jove actriu. Aquesta relació arriba a les orelles dels seus pares, que reproven la vida tumultuosa del seu fill. De resultes d'una violenta explicació, Ingmar Bergman deixa definitivament la llar familiar per instal·lar-se amb la seva amant. La relació s'acaba no obstant això quan Ingmar Bergman li proposa una gira per Suècia, que alhora precipita la fi dels seus estudis.

A la primavera del 1939, en la necessitat de trobar una feina, intenta sense èxit un contracte al Teatre Reial Dramàtic d'Estocolm. Una noia del grup de ball el va ajudar econòmicament fins que va aconseguir treball d'apuntador l'Òpera Reial d'Estocolm per l'Orfeo en els Inferns d'Offenbach, amb un sou de tretze SEK per la nit. El jove, arribat a la seguretat financera, va començar a escriure intensament i en l'espai de dos anys, escriu dotze drames i una òpera lírica.[10]

Fa els primers passos al costat de Ragnar Hyltén-Cavallius, cineasta i escenògraf reconegut. La Segona Guerra mundial esclata quan Ingmar Bergman ha de complir el seu servei militar però de seguida és desmobilitzat a causa d'una úlcera.[10] De repòs a casa de la seva àvia a Dalécarlie, escriu una dotzena d'obres teatrals i una òpera. El 1942, posa en escena l'una d'elles, La Mort de putxinel·li, inspirada en obres de Strindberg. Al final de la representació, s'hi acosta Carl Anders Dymling, director de la Svensk Filmindustri, i Stina Bergman, directora del servei dels guions, que li proposen una feina per escriure i repassar els guions produïts per la societat, contractant-lo amb un sou de cinc-centes corones al mes.

Primers passos a la Svensk Filmindustri[modifica | modifica el codi]

Integrat en un equip de sis guionistes, de vegades l'envien als rodatges per corregir diàlegs. Els mètodes d'escriptura són copiats dels mètodes americans aleshores de moda. Ingmar Bergman prefereix tanmateix les pel·lícules franceses de l'època: Jean Renoir, Marcel Carné, Julien Duvivier.[10] Coneix Gustaf Molander a qui fa llegir un guió inspirat dels seus anys d'estudis. Aquest en recomana l'adaptació per la producció i confia la direcció a Alf Sjöberg. Ingmar Bergman fa mans i mànigues per assistir al rodatge; obté un lloc de noi dels guions. Impacient per destacar, intenta moltes vegades immisquir-se en el treball del realitzador. Debades. El jove guionista és posat en el seu lloc. Hets s'estrena el 1944, i és la història d'un professor, conegut com a Calígula, sever i opressiu amb els seus alumnes. L'actor protagonista, Stig Järrel, va ser maquillat per assemblar-se al cap de la Gestapo, Himmler. La pel·lícula va ser molt apreciada sobretot com un atac al nazisme. La pel·lícula és prou remarcable per formar part de la selecció del Festival Internacional de Cinema de Venècia.

Aquí en companyia de Victor Sjöström en el rodatge de Maduixes silvestres. El veterà del cinema suec aconsella Ingmar Bergman a la seva primera pel·lícula.

Paral·lelament, el municipi de Helsingborg busca salvar el seu teatre municipal i en proposa la direcció a Ingmar Bergman. El teatre és en un estat llastimós però acceptat. Llavors estava casat amb una jove ballarina i coreògrafa, Else Fischer, que ha donat a llum una nena a finals de l'any 1943. El bebè i la seva mare són atesos de tuberculosi i Ingmar Bergman encadena posades en escena i guions per fer de cara a les despeses d'hospitalització. El 1945, la Svensk Filmindustri li encarrega l'adaptació i la realització d'una obra. Ingmar Bergman és entusiasta però ell peca d'orgull i no fa cas de la seva manca d'experiència. El rodatge té lloc a l'estiu en condicions catastròfiques. S'enemista amb el cap operador, més centrat en el documental, amb prou feines pot dominar el seu personal, hi ha mal temps en el moment del rodatge dels exteriors, el laboratori espatlla la pel·lícula i la producció ha de lamentar un accident del treball en una presa a l'estudi.

Al llarg de la prova, recull els consells del cineasta Victor Sjöström i els del seu muntador experimentat, Oscar Rosander que l'ajuda a posar la pel·lícula en marxa - col·laborarà llavors a totes les pel·lícules d'Ingmar Bergman fins a Kris, primera pel·lícula realitzada per Ingmar Bergman, el 1946. És la història d'una noia que, després de moltes aventures, finalment, retroba la seva mare i es casa amb el jove que feia molt de temps que estava enamorada d'ella. El tema de la pel·lícula és el xoc entre les generacions i, com escriu Alfonso Moscato [11] es tracta d 'un xoc que, en l'equilibri de la normalitat, es veu agreujat pel materialisme rampant en la societat de postguerra.

Durant la producció de Kris

Ingmar Bergman segueix el seu treball al teatre municipal de Helsingborg i continua escrivint guions per a la Svensk Filmindustri. Munta una de les seves obres, Rachel i l'acomodadora de cinema , que adaptarà més tard per a Kvinnors väntan. La seva dona que inicialment havia de fer de coreògrafa ha de ser reemplaçada per la seva malaltia. Li recomana una amiga: Ellen Lundström amb la qual té una relació que el porta al divorci. A la tardor de 1946, la jove parella es trasllada a Göteborg on Ingmar Bergman obté un lloc d'escenògraf al teatre municipal. El director Torsten Hammarén es converteix en el seu mentor i li ensenya tècniques d'escenificació per a una peça d'Albert Camus, Calígula, amb l'artista Anders Ek.

Després del fracàs de Kris, la Svensk Filmindustri no renova l'experiència de la realització amb Ingmar Bergman. Dirigeix aleshores amb el productor Lorens Marmstedt les seves tres pròximes pel·lícules: Det regnar på vår kärlek, (1946), Skepp till India land , (1947) i Musik i mörker, (1948).[12] Sobre Det regnar på vår kärlek, Bergman mateix admet que és una pel·lícula de mala qualitat per la manca de domini dels mitjans tècnics que hi havia en aquell moment. No obstant això, al treball no li falten idees interessants que anticipen la forma de fer cinema de Bergman. Aquestes primeres pel·lícules estan també molt influenciades pel cinema francès dels anys 1930 i sobretot de Marcel Carné.[13] Deixa anar una violenta revolta contra la religió i la família.[14] A excepció de Musik i mörker, la crítica deixa com un drap brut el seu cinema que troba molt subversiu i immadur.[12] El 1947 adaptarà, gràcies a la confiança de Marmsted, dues obres teatrals, i escriu el guió de Kvinna utan ansikt, (1947), per a Gustaf Molander i comença una activitat d'escenògraf a la ràdio amb un text original, La Ciutat (1951), inspirat en Berlín, a la seva estada a Alemanya.[15] A Skepp till India land i Musik i mörker, el tema predominant és el malestar juvenil i la fugida de la realitat que caracteritza el seu cinema després de Det regnar på vår kärlek, amb les quals es pot dir que acaba la fase romàntica de la seva producció.

L'atenció suscitada per aquest últim treball, empeny la Svensk Filmindustri a encarregar-li, el 1948, el guió de La fúria del pecat d'Eva, dirigida per Gustaf Molander i una pel·lícula, Hamnstadt, basada en una novel·la d'Olle Lansberg. El fracàs de la pel·lícula, però, va donar lloc a una nova retallada de fons.

Però gràcies a l'ajuda de Lorens Marmsted, Bergman serà capaç de realitzar en el mateix any Fängelse, adaptació d'un dels seus guions i primera pel·lícula significativa de la seva carrera. La pel·lícula, encara que no és una obra mestra, va despertar cert interès, prou per convèncer els de Svensk Filmindustri a donar més confiança al director, que pogué realitzar el 1949 la pel·lícula Törst, adaptació de la novel·la de Birgit Tengroth, interpretada de manera magistral per Victor Sjöström i Sånt händer inte här, una pel·lícula anti-comunista, de la qual no signa, però, el guió, que narra la història d'un refugiat que, a l'Estocolm de la Segona Guerra Mundial tracta d'escapar dels espies comunistes

Maduració[modifica | modifica el codi]

L'entrada de Filmstaden, els estudis de la Svensk Filmindustri a Råsunda, a prop d'Estocolm. Ingmar Bergman hi va gravar la majoria de les seves pel·lícules.

El 1949, Ingmar Bergman marxa a Cagnes-sur-Mer amb l'actor Birger Malmsten per escriure-hi un guió en el marc d'un nou contracte amb la Svensk Filmindustr. Signa per primera com a director i guionista amb Fängels, (1949) i guanya en seguretat.[10] La seva activitat artística és desbordant, alternant escenificacions teatrals i cinematogràfiques amb anades i tornades constants entre Estocolm i Göteborg, a costa de la seva relació amb Ellen Lundström, que el deixa (1950). L'estada a la ciutat de la Costa Blava es queda sol; Birger Malmsten de seguida és absorbit per una relació sentimental. Ingmar Bergman escriu doncs sol el guió de Till glädje (1950). En el transcurs del rodatge, rep la visita de Gun Hagberg, crítica d'una revista cinematogràfica. Seduït immediatament per ella, el realitzador en comença una relació i, tan aviat com s'acaba la pel·lícula, se'n va amb ella a París, trencant amb la seva esposa. A la seva tornada, s'instal·la amb la seva nova amant a Estocolm. La vida de la parella coneix alts i baixos. Finalment, els fills que Gun Hagberg ha tingut del seu precedent matrimoni es reuneixen amb ella a finals de 1950 mentre que d'aquesta unió en neix un altre. Ingmar Bergman es troba que ha de mantenir tres famílies. Li falta, però, feina.

El mateix 1950 va escriure Sommarlek, que pateix intensament l'estat d'ànim de Bergman en aquell moment i que mostra, per la primera vegada, totes les seves possibilitats expressives. Declara en una entrevista amb Jörn Donner: [16] Va ser la primera pel·lícula que vaig començar a sentir-me realment capaç d'expressar-me: Era el més semblant a dirigir una pel·lícula. En aquell moment jo estava en el que es coneix com a tècnica de preparació ràpida, i de fet en l'aspecte tècnic, jo estava preocupat, insegur i brut. Però hi ha una cosa a tenir en compte: que en aquell moment la tècnica era molt més complicada que avui en dia .

Durant l'estiu 1950, la indústria cinematogràfica sueca és en vaga amb l'objectiu d'obtenir millors condicions de treball. El moviment s'eternitza. Ingmar Bergman travessa llavors greus dificultats financeres i ha de sol·licitar un important préstec a la Svensk Filmindustri que li ho concedeix a canvi d'una exclusiva sobre diversos guions i dels honoraris a la baixa. Accepta realitzar pel·lícules publicitàries per a sabons i una obra d'encàrrec, Això no passaria aquí. Fins a la primavera de 1951 no s'acaba la vaga. El realitzador encadena llavors dos rodatges: el de Kvinnors väntan (1952) que té exteriors a París i on Gun Hagberg va inspirar el personatge del director de Karin Lobelius, sent presentada l'any següent al Festival Internacional de Cinema de Venècia, sense gaire èxit. I L'estiu amb Monika, (1953) que té lloc a l'arxipèlag d'Estocolm i que es considera una pel·lícula-escàndol, a causa de la sensualitat insolent de l'actriu Harriet Andersson que, girant-se espontàniament cap a la càmera, ofereix un dels millors primers plans de tots els temps, segons el mateix Ingmar. L'actriu, en aquest moment tenia només vint anys i Bergman es lligarà sentimentalment a ella: Harriet Andersson esdevindrà, amb nou pel·lícules realitzades amb el director suec, una de les seves actrius favorites.

La tomba del cineasta suec Ingmar Bergman i la seva esposa Ingrid von Rosen (Ingrid Bergman)

El 1953, estroncada l'aspiració a ser adjunt del Dramatic Teatern a Estocolm, va acceptar l'oferta del Stadsteater , el Teatre Municipal de Malmö, que el va contractar com a director artístic i en el qual va romandre durant vuit anys, produint tretze obres. Executa diverses escenificacions, algunes pouant del repertori clàssic (Peer Gynt, el Misantrop ), l'opereta La vídua alegre així com dues de les seves pròpies peces: Pintura sobre fusta i Homicidi a Bajärna. Continua també les seves adaptacions radiofòniques d'obres de Strindberg i les Bodas de sangre de Federico García Lorca (1952).

El mateix any 1953 Bergman posa en escena Sis personatges a la recerca d'autor de Luigi Pirandello i El Castell de Kafka amb l'adaptació de Max Brod, mentre que al cinema va produir una pel·lícula molt trista ambientada en el món del circ anomenada Gycklarnas afton. El 1954 posa en escena en el teatre de Malmö un ballet amb el nom Jocs crepusculars, mentre que al cinema passa del drama a la comèdia amb En lektion i kärlek.

Bergman dirigint al teatre del Malmö, el 1958

El 1955 va fer una comèdia que els crítics han jutjat mediocre,Kvinnodröm , i la pel·lícula que el va fer conèixer al públic de tot Europa, Somriures d'una nit d'estiu, obra refinada entre la comèdia i el drama que va ser premiada al Festival Internacional de Cinema de Canes pel seu humor poètic. Així, entre 1956 i 1959 arriba la seva consagració internacional. A la tardor de 1955, després del rodatge de Somriures d'una nit d'estiu, víctima de la sobrecàrrega i d'una úlcera que arrossega ja des de fa anys, és hospitalitzat.

Durant aquest temps es va perfeccionar la cooperació ja establerta amb alguns actors que es convertirà en presència estable en les seves pel·lícules: a més de l'esmentada Harriet Andersson, Gunnel Lindblom, Max von Sydow Erland Josephson, Ingrid Thulin i Bibi Andersson.

Ja iniciada La Presó, la maduració del cinema de Bergman és a punt amb El setè segell.[17][14] La influència del cinema francès d'abans de la guerra s'ha esborrat en benefici d'un estil més personal. Hamnstad, 1948) o Monika encara són influenciats pel cinema italià neorealista[10][17] però el seu estil personal es consolida. A les pel·lícules que dirigeix entre 1948 i 1955 hom troba moltes característiques de l'empremta personal del realitzador: interrogacions metafísiques sobre la vida i la mort (Fängelse), erotisme imponent (Monika, Kvinnors väntan, Gycklarnas afton), desil·lusió conjugal (Kvinnors väntan, En Lektion i kärlek, Somriures d'una nit d'estiu), l'espectacle (Fängelse, Cap a l'alegria, Gycklarnas afton).[18]

La seva visió de la feminitat desentona. En aquesta temàtica, el seu llenguatge cinematogràfic es posiciona més del costat de la dona; és a través de la seva mirada que se'n fot de l'actitud dels homes: els personatges femenins són matisats quan els personatges masculins són al contrari del tipus normal.[12]

Reconeixement[modifica | modifica el codi]

Ingmar Bergman i Sven Nykvist en el rodatge de A través del mirall

La reputació d'Ingmar Bergman passa les fronteres sueques amb Somriures d'una nit d'estiu que és seleccionada al Festival de Canes el 1956. A la pel·lícula, el part de la qual s'ha fet amb dolor, hi ha una sorpresa apreciable[19] i obté d'altra banda un «premi de l'humor poètic» (sic). Però és en la selecció de l'any següent on destaca amb El setè segell.

« CAVALLER: Vull saber. No creure. No donar-ho per fet. Vull saber. Jo vull que Déu em doni la mà, em reveli la seva cara, em parli.
MORT: Però ell no es pronuncia
»
— Ingmar Bergman, El setè segell d'Ingmar Bergman [20]

La pel·lícula, més greu, és l'adaptació d'una de les seves pròpies peces d'un sol acte (Pintura sobre fusta)- de cinquanta minuts- per a una mostra de recitació d'estudiants de l'Acadèmia Dramàtica a Malmö. Dos anys més tard, Bergman va expressar el seu desig de convertir-la en una pel·lícula, però el productor es va negar: Va caldre esperar l'èxit al Festival Internacional de Cinema de Canes de Somriures d'una nit d'estiu per reviure el projecte. Aquesta vegada la resposta va ser positiva, sempre que la realització de la pel·lícula no durés més de trenta dies. En la seva autobiografia,[21] Bergman escriu sobre la pel·lícula: és una pel·lícula molt estimada per a mi perquè va ser rodada amb escassos recursos, apel·lant a la vitalitat i l'amor. La intriga sota forma d'al·legoria gira al voltant de la mort i del judici final. L'acollida de la crítica és entusiasta. El clau es rebla amb Maduixes silvestres en la qual fa actuar un dels pioners del cinema suec, Victor Sjöström - que actuava ja a Cap a l'alegria. És sens dubte la pel·lícula més famosa, de renom internacional i duradora de Bergman: Maduixes silvestres, estrenada el 1958 en un període d'intens treball en el teatre de l'autor. S'hi va dedicar amb gran cura, tant que al final del rodatge va haver de ser internat en una clínica per esgotament nerviós. La pel·lícula és una meditació serena sobre la vida i la mort i va rebre l'Ós d'Or a Festival de Berlín i el Premi de la Crítica al Festival de Venècia.

Però el cansament no va impedir que el director, després de només tres mesos, tornés a treballar a les pantalles amb una nova pel·lícula sueca Nära livet, que li va valer el premi a la millor posada en escena i pels quatre protagonistes amb un premi únic per la seva interpretació. La crítica, però, no va acceptar la pel·lícula amb entusiasme, i va ser relegada com una de les seves obres menors.

Els estudis suecs li deixen via lliure i una plena llibertat de creació. El realitzador rep també diverses sol·licituds i de diversos països per rodar pel·lícules. No obstant això, preferirà continuar rodant a Suècia. Ingmar Bergman té des d'aleshores el costum d'alternar teatre, tot l'any, i cinema, l'estiu. Li agrada envoltar-se del seu propi equip de compatriotes, com Victor Sjöström o Mauritz Stiller que es van exiliar als Estats Units per finalment caure en l'ostracisme.[22]

Ingmar Bergman i Ingrid Thulin durant el rodatge de Tystnaden

Bergman aviat es va refer i l'agost de 1958, als estudis suecs de Råsunda, Ingmar Bergman roda la seva vintena pel·lícula, Ansiktet', en la qual explora de nou el món de la representació i que va guanyar el 1959, el premi especial del jurat al Festival de Cinema de Venècia al Millor Director, estil i originalitat poètica, mentre que el Lleó d'Or va ser atorgat ex aequo a La grande guerra de Mario Monicelli i a Il generale Della Rovere de Roberto Rossellini. Els periodistes, però, volien donar a Ansiktet, com un senyal de controvèrsia, el Premi Pasinetti a la millor obra de l'edició. Després de Ansiktet, Bergman es va donar un descans, posant fi a la col·laboració amb el Malmö Stadsteater i ralentint l'activitat cinematogràfica. Va fer una gira per París i Buenos Aires i l'u de setembre de 1959 es va casar per quarta vegada amb la pianista Käbi Laretei, de la qual va tenir un fill, Daniel Sebastian, a qui dedicaria anys després el curtmetratge titulat Daniel. En l'interval va morir el director de l'Svensk Filmindustri i va ser nomenat en el seu lloc un amic de Bergman, Manne Fant, que immediatament el va convidar a treballar com a assessor artístic. En aquests anys també va treballar en la recentment creada televisió sueca realitzant Venetianskan el 1958, Rabies el 1959 i Oväder el 1960.

Malgrat el talent que li és des d'aleshores reconegut,[12][23] les pel·lícules següents La font de la donzella, agafada d'una balada sueca del segle XIV, que li va valer el seu primer Oscar (1960) i Djävulens öga (1960), són poc apreciades per la crítica. La font de la donzella, a diferència de films anteriors, tracta un tema religiós i renuncia gairebé íntegrament al diàleg per basar-se únicament en les imatges que s'executen amb un ritme lent i creen un fort lirisme i un ambient reflexiu. Djävulens öga, per contra, és una obra més alegre, amb un títol que traduït, vol dir L'ull del diable. [24][25][26]

En aquesta època, estava pensant a fer una pel·lícula diferent a les dels altres, en una illa. Així que va anar a visitar el Illes Orkney, però no li satisfan i, per suggeriment d'algú, va anar al Mar Bàltic i descobreix l'illa àrida i desolada de Fårö, el paisatge ideal que inspirarà la trilogia del silenci de Déu. Såsom i en spegel , Els combregants (1962), premiada a Berlín i Viena i Tystnaden (1963),

Cal esperar Såsom i en spegel (1961), perquè el cineasta recuperi els seus llorers: va rebre l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i va ser presentada al Festival Internacional de Cinema de Berlín.[27][22][28] La pel·lícula té ressonàncies metafísiques, buscant l'existència de Déu per l'intermediari de la bogeria del seu personatge principal, Karin, interpretat per Harriet Andersson.[27] És anunciat inicialment per Ingmar Bergman com el primer opus d'un tríptic de «pel·lícules de cambra», completat per les seves dues pel·lícules següents: Els combregants (1963) i Tystnaden, (1963) una de les seves pel·lícules més escandaloses. [22] Però el cineasta tornarà més tard sobre la intenció de constituir una trilogia. Såsom i en spegel marca segons ell el final d'un cicle i Els Combregants, una ruptura.[10] Aquesta última pel·lícula, molt inspirada pel seu pare,[10] arregla els seus comptes amb Déu a través d'un pastor que perd la fe; l'existència de Déu es troba bruscament sacsejada i el món apareix als ulls del personatge en tota la seva cruesa.[29] El Silenci no conté cap temàtica religiosa, contràriament a les dues pel·lícules precedents. Tracta de la relació tèrbola que mantenen dues germanes en un estat de setge en un país desconegut. Però tot i xocar amb una part de l'opinió a causa d'escenes explícites,[30] la pel·lícula rep els elogis de la crítica i es considera una obra mestra.[31]

« Quan reso crec ser creient. »
[32]

Al cim de la seva carrera teatral, és finalment designat director del Teatre reial dramàtic d'Estocolm el gener de 1963 i comença a exercir el juliol. Hi posa en escena Qui té por de Virginia Woolf? d'Edward Albee. L'estrena de l'obra coincideix d'altra banda amb la sortida de Silenci i, a causa de la seva temàtica sulfurosa, participa de la polèmica provocada pel film.[33] Segueixen les posades en escenes de La Llegenda de Hjalmar Bergman, Tres ganivets de Wei escrita pel poeta suec Harry Martinson i Hedda Gabler, peça del cèlebre dramaturg Henrik Ibsen, amb l'actriu Gertrud Fridh.

« Res més fàcil que espantar un espectador. Se'l pot literalment embogir, ja que la majoria de la gent té en alguna part del seu ésser alguna por a punt de sortir. »
[32]

Dirigeix el Don Joan de Molière del qual es farà una adaptació televisiva per a una cadena pedagògica. De manera general, les posades en escena d'aquesta època no satisfan Ingmar Bergman que estima haver estat massa aclaparat per les seves funcions de director per concentrar-se en les seves creacions.[34] El 1963 produeix Ett Drömspel, una pel·lícula per a la televisió i el seu primer llargmetratge en color, d'inspiració autobiogràfica, För att inte tala om alla dessa kvinnor, que es va presentar fora de concurs a la cerimònia d'obertura del XXV Festival de Cinema de Venècia el 1964, provocant reaccions trobades i jutjat per més d'un com un interludi després de les fatigues de la trilogia. La pel·lícula, que es defineix com una comèdia lleugera, decep[35][36] i, en opinió del mateix Bergman, és una fallida completa.[34] Com escriu Grazzini [37] es tracta d 'una broma autobiogràfica, un dia de festa, però també un bumerang. Al cim de la fama, aclamat com un dels grans mestres del cinema contemporani, amb Bergman pots estar en perill de mort si te'l prens massa seriosament. Ell coneix els perills que comporten l'esplèndid aïllament de l'artista. Si mires a l'interior, veus que els crítics tenen el mateix tremolor que a Såsom i en spegel quan enfrontava l'obra d'art i la seva inspiració... Vam riure només per ser una comèdia. Però Bergman té el dret de fer-nos bromes de mal gust.

Persona, dualitat i parella[modifica | modifica el codi]

Ingmar Bergman cau sota l'encant de l'illa de Fårö. Hi construeix una casa i hi roda algunes de les seves pel·lícules entre les quals Persona.

Després de För att inte tala om alla dessa kvinnor, i durant l'estiu de 1965, va arrencar el juliol de 1965 a l'illa de Fårö el rodatge de Persona, una de les pel·lícules més importants de la filmografia de Bergman.[38] Descoberta en el rodatge de A través del mirall, l'illa es va convertir en l'indret predilecte del cineasta. Hi fa construir una casa que serà la seva jubilació fins a la seva mort. Com dirà a Jörn Donner l'entrevista Com en un mirall: [39] Jo estava en aquest paisatge de Fårö, amb la seva absència de color, la seva duresa i les seves proporcions extraordinàriament sofisticades i precises, on un té la impressió d'entrar en un món que és extern, i que no és més que una petita partícula, com els animals i les plantes. Com va passar no ho sé, però aquí se m'han fet arrels i ara crec que la meva vida té les seves arrels una altra vegada. Inicialment, l'autor tenia l'ambició de respondre a un encàrrec de la Svensk Filmindustri dirigint una pel·lícula de gran pressupost titulada Els Caníbals.[40][41] Però cau molt malalt i es veu obligat de plantejar-se les seves ambicions a la baixa, ataca un guió més tancat que compren només dos personatges. El guió s'inspira en la semblança entre les actrius Barret Andersson i Liv Ullmann[42][41] - aquesta última és en aquesta època una estrella ascendent de l'escena noruega. La primera encarna una infermera; vigila la segona, una actriu de teatre que s'ha reclòs en un mutisme sobtat. Les dues dones es troben en una casa aïllada. Aquesta confrontació porta l'una i l'altra a experimentar la seva identitat.

«Persona» és el terme llatí per designar la « màscara », que portaven els comediants en les tragèdies antigues. La pel·lícula juga amb la dualitat de l'individu, esquarterat entre el seu jo a la societat, i el seu jo íntim i autèntic.[38] L'esquema intel·lectual recorda els conceptes de Carl Gustav Jung que precisament utilitza la noció de persona per oposar-lo a l'ànima o psique.[6][43] L'obra explora també el silenci, la incomunicabilitat i, precisament, defensa la idea d'una necessària comunicació entre els individus.[38][41] La pel·lícula trastorna la crítica per la seva riquesa i la sobrietat del seu tractament.

Persona surt el 1966. Fet excepcional en la carrera d'Ingmar Bergman, cal esperar dos anys la sortida d'un nou llargmetratge del realitzador. En l'interval, contribueix a una pel·lícula d'esquetxos, Stimulantia, concebuda per un grup de directors joves, com ara Richard Donner, i no tan joves, com Gustaf Molande, que va tenir com a objectiu identificar les coses més estimulants de la vida. Bergman va triar com a tema de la seva obra el nen, i va dedicar el seu episodi al seu fill Daniel, nascut de la seva unió amb el pianista Kabi Lareteien, però la seva activitat en el transcurs d'aquests dos anys és sobretot consagrada a la direcció del seu teatre, a l'ull de la crítica sueca.[44]

« La primera cosa que han d'aprendre els joves alumnes d'art dramàtic, no és l'embriaguesa del teatre sinó les seves exigències. »
[32]

A més, el moviment de maig del 1968 a Suècia estigmatitza Ingmar Bergman com una figura del passat. Es troba marginat al medi cultural i expulsat del Conservatori suec d'art dramàtic on ensenya.[45][9] Monta representacions teatrals a l'estranger: Sis personatges en cerca d'autor a Oslo el 1967 i Hedda Gabler a Londres el 1968. La influència del seu treball té repercussions sobre la seva vida privada. El seu matrimoni s'erosiona a poc a poc fins a la ruptura; el cineasta manté d'altra banda una relació amb Liv Ullman des del rodatge de Persona. En definitiva, després de tres anys i mig a la direcció del Teatre nacional d'Estocolm, acaba per deixar-ho.

El 1966, Bergman reprèn el manuscrit que havia esbossat l'estiu de 1965, Els caníbals, que després d'haver-lo reestructurat, en va néixer la pel·lícula de semiterror Vargtimmen (L'hora del llop). Vargtimmen, (1968) és en la línia de Persona, una pel·lícula intimista centrada sobre dos personatges, en aquest cas una dona i un home, aïllats en una illa. El pes és portat sobretot pel personatge masculí, l'artista, del qual el realitzador ens fa veure les fantasmagories i les turpituds. A tal efecte recorre a seqüències oníriques plàsticament fortes.[46] [47][9] Les dues pel·lícules següents Skammen i Passió 1969), són interpretades pels mateixos actors, Liv Ulman i Max Von Sydow.

El director, per la seva banda, havia transformat l'illa de Fårö en uns estudis de cinema i va realitzar en la seva totalitat el 1967 la pel·lícula sobre la guerra Skammen (La Vergonya), film molt controvertit i polèmic. A través de l'odissea de dos artistes en un món en guerra - no sense evocar el que ha conegut durant la segona guerra mundial -, denuncia la indiferència i l'absència d'implicació dels individus en aquests esdeveniments que trastornen la humanitat.[6] El 1968, Bergman va fer la pel·lícula Passió, última pel·lícula dirigida per a la Svensk Filmindustri abans d'anar per lliure, i estrenada l'octubre de 1969. Passió se centra sobre la parella, la vida conjugal i els seus esquinços, temàtica que reprèn també a Beröringen (1970), una coproducció internacional en llengua anglesa que arribarà a ser una de les més superficials, i un gran fracàs. Al març de 1969, va tenir el seu primer contacte amb la televisió, amb el curtmetratge en blanc i negre titulada Riten, que es va presentar a les cadenes de televisió de Suècia, Noruega, Finlàndia i Dinamarca. El 1969, Bergman va fer un documental amb un fort compromís social amb la televisió sueca, titulat Fårödokument, que es va projectar per primera vegada el 10 de novembre de 1970, dedicat a la seva illa (Fårö), on el protagonista és el poble de l'illa, i se li dóna l'espai per exposar els seus problemes i exigir els seus drets. Escriu el guió del telefilm La Mentida (1970), que serà l'objecte de no menys de tres adaptacions per la petita pantalla - pel realitzador suec Jan Molander (Reservatet, 1970), el britànic, Alan Bridges (The Lie, episodi de la sèrie Play for Today, 1970) i l'americà, Alex Segal (The Lie, 1973).

De la mateixa manera que les pel·lícules, al teatre, l'escenificació que elabora de Somni d'Strindberg obté un cert ressò que porta el grup a una gira europea. 1970 marca també la defunció del pare d'Ingmar Bergman i el de la seva exesposa Gun Hagberg. La seva relació amb Liv Ullman de la qual va néixer una filla, Linn, es deteriora i arriba al seu final.

Crits i murmuris, l'apoteosi[modifica | modifica el codi]

El castell Taxinge-Näsby és la decoració de Crits i murmuris. Avui en dia, atracció turística, però en el moment del rodatge es trobava en un estat de ruïna avançada.

«Estimats amics, farem una pel·lícula junts. Serà diferent de tot el que hem fet fins ara, i el guió que teniu aquí és també d'un gènere inhabitual».[48] Aquesta carta oberta es va publicar inicialment a la revista cinematogràfica sueca Chaplin. En aquests termes, el 1971, Ingmar Bergman s'adreça a cadascun dels intèrprets de la seva pròxima pel·lícula, Crits i murmuris. La carta, que fa de guió, descriu les impressions, els personatges i les indicacions escèniques. El text insisteix en el color vermell com a color dominant i sobre la llum natural que serà l'única feta servir. Per a les necessitats del futur rodatge, el cineasta i el seu operador en cap habitual, Sven Nykvist, van anar tres setmanes a un castell proper a Mariefred, que serà la decoració de la pel·lícula, per estudiar la manera com la llum penetra a les habitacions.[49] El rodatge té lloc el setembre del 1971 i dura vuit setmanes. Els finançaments són modestos. L'autor n'obté de Sven Nykvist i dels intèrprets que posen el seu salari com a participació. Per completar el pressupost, l'Institut Suec del cinema li concedeix una subvenció, cosa que posa en marxa una polèmica; la legitimitat d'Ingmar Bergman a rebre fons és discutida, tenint en compte la seva rellevància internacional.[50] Tanmateix, la producció es desenvolupa en bones condicions i es completa. Per contra, malgrat el seu èxit, a la pel·lícula li costa trobar un distribuïdor. És Roger Corman, productor reputat de la sèrie B, amb qui la pel·lícula d'Ingmar Bergman troba una sala a Nova York per a la seva estrena mundial el 21 de desembre de 1972.[51] No és fins al març de 1973 que finalment es projecta davant del públic suec.

L'acció es desenvolupa a porta tancada al casal familiar, on Agnès no acaba mai d'agonitzar amb sofriments atroços. Les seves dues germanes i la minyona són a la capçalera del seu llit, impotents. La tensió exacerba les passions i revela les relacions ambigües que mantenen entre elles. L'una, Karin, és tancada en un infern neuròtic, rebutjant el contacte, repugnant a tota forma d'abandó. L'altra, Anna, és manipuladora, jugant i burlant-se de les regles socials. Totes dues es troben en la incapacitat per fer front al sofriment de la seva germana quan la serventa, en el fons més intuïtiva, sap acompanyar els últims instants d'Agnès amb més humanitat. En aquest sentit, el pla continua sent cèlebre, reunides Agnès i la minyona, i és el punt culminant de la pel·lícula. Ingmar Bergman explora d'arbitrari del sofriment, de la mort i el que projecten sobre altri: terror, rebuig, compassió.[52][53] Crits i murmuris és acollit com una obra sublim i desconcertant. Constitueix sens dubte el punt clau de la carrera del director.[9][17]

« És l'ombra de la mort el que dóna relleu a la vida. »
[32]

Ingmar Bergman no espera l'acabament de la postproducció de Crits i murmuris, el tractament del color en laboratori s'eternitza, per atacar un nou projecte ambiciós: Secrets d'un matrimoni,[51] una sèrie de televisió de sis episodis de 50 minuts que explica a porta tancada la llarga i segura erosió d'una parella encarnada per Liv Ullmann i Erland Josephson. L'obra té un important èxit. Tres milions de telespectadors segueixen els últims episodis,[9] més del terç de la població sueca de l'època. És un fenomen de masses, el fulletó troba ecos inesperats a l'opinió pública, la premsa ho segueix a través d'enquestes, la inquietud de les parelles modernes. El creador de la sèrie Dallas pretendrà fins i tot haver-se'n inspirat. Ingmar Bergman, en farà un nou muntatge de dues hores i mitja pel cinema. Realitza llavors dues posades en escena per a la televisió: una adaptació d'El Misantrop (Misantropen 1974) de Molière i una altra de La flauta màgica (Trollflöjten 1975) de Mozart, on finalment va poder fer realitat el somni de vint-cinc anys abans. De fet, en aquell moment era a Malmö i volia dirigir La flauta màgica però no es va atrevir, per por de no tenir els actors adequats i la maduresa necessària. Ara, gràcies a la relació amb la televisió, podia parlar de Mozart, que juntament amb Chopin i Wagner, era un dels seus compositors més estimats i present, amb la seva música, en moltes de les seves pel·lícules. La pel·lícula va ser elogiada pels crítics de cinema i més encara pels amants de la música. El cinèfil G. Legrand va escriure a Positif[54] més intel·ligent, més àgil, el ritme de la il·lustració de la música no està estretament lligat a la música, i al contrari la dobla, deixant-la més explícita, sense substituir-la.

Exili[modifica | modifica el codi]

El 1976 Bergman va realitzar, gairebé com un apèndix de La Flauta Màgica, una obra breu de televisió també de considerable valor, titulada De Fördömda Kvinnornas Dans, se'n pot parlar de dansa, però de mim en la música. El drama psicològic Cara a cara, de 1976, també va néixer com una pel·lícula per a televisió en quatre episodis de cinquanta minuts cada un, convertit en una pel·lícula que dura 135 minuts, que va ser presentat al Festival de Canes. Aquesta és una obra que ell mateix jutja en la seva autobiografia [55] no és la millor afirmant, la fatiga artística sota la prima tela.

El 1976 Bergman tenia la seva companyia cinematogràfica, la Cinematograph, que estava situada en un bell palau a Estocolm, acabava de finalitzar el guió de Cara a cara (1976) que coproduiria la societat de Dino de Laurentiis.[56] Els suports eren considerables. L'estada a Los Angeles per dirigir un seminari sobre el cinema proporciona contactes amb els productors estatunidencs. Coneix cineastes com William Wyler i Billy Wilder.[57] Dino De Laurentiis havia acordat produir el guió de l' Das Schlangenei i l'últim matrimoni (1971) amb Ingrid von Rosen semblava sòlid: no es podia imaginar la tempesta que s'acostava.

Tanmateix, un control fiscal de l'empresa posa un final brutal als seus projectes, i fins i tot va portar a la detenció del cineasta el 30 de gener de 1976. Inculpat de frau fiscal, l'escenògraf llavors en plena posada en escena d'un espectacle,[58] és portat per la policia per a un interrogatori. És deixat anar quan acaba l'entrevista. El fet surt als diaris i engendra una verdadera publicitat mediàtica. Fortament emocionat, el cineasta s'enclaustra a casa seva; sota la impulsió de la seva dona, és conduït a l'hospital psiquiàtric Karolinska alguns dies després. Ingmar Bergman sap que la investigacions són finalment abandonades un mes més tard, mentre que reposa a la seva casa a l'illa de Fårö. No lliure, però, dels seus problemes, es va capbussar intensament en la feina i en aquest període va néixer el tema de Sonata de tardor amb el títol provisional de Mare, filla i mare. El 22 d'abril, publica a la premsa una carta oberta en la qual explica els seus embolics amb el Tresor Públic i anuncia que se'n va de Suècia. I a finals d'octubre, sempre assetjat per la burocràcia, va decidir sortir de Suècia i, després d'haver dipositat els seus actius en un compte amb la seva dona es va dirigir primer a París i després a Copenhaguen per decidir, durant aquest temps que filmaria als estudis Bavaria Film de Munic la pel·lícula Das Schlangenei (L'ou de la serp).
L'estiu el va passar a Los Angeles, amb una visita a Frankfurt per recollir el Premi Goethe, una nostàlgica visita a Fårö i una altra a Mònaco, el 28 d'octubre de 1977, per assistir a l'estrena de la pel·lícula.

El 1978, després de la pel·lícula alemanya Das Schlangenei, Bergman, que mentrestant havia resolt els seus problemes amb l'IRS, va dirigir una pel·lícula noruega, Sonata de tardor. La pel·lícula suposa la trobada amb Ingrid Bergman, que no treballa a Escandinàvia des del 1940, a excepció d'un episodi de Stimulanzia dirigit per Gustaf Molander. No obstant això, amb actors alemanys, entre 1979 i 1980, el director va crear als Bavaria Filmstudios, Aus dem Leben der Marionetten (Un món de titelles): encara tenia un estudi a Munic i contactes a la República Federal. La pel·lícula marca el retorn al blanc i negre, que a Bergman li agradava molt, però no té bones crítiques, començant per les alemanyes.

Els anys vuitanta[modifica | modifica el codi]

Jörn Donner (2008), director de l'Institut Suec del Cinema, va produir Fanny i Alexander
Article principal: Fanny i Alexander

En tornar d'Alemanya es retirarà a l'illa de Fårö i el 1982 realitzarà la que hauria d'haver estat, segons les seves intencions, la seva última pel·lícula, i per tant deixar el cinema, Fanny i Alexander , retrat meravellós d'Uppsala, la seva ciutat natal, entre 1907 i 1909. Els personatges són una seixantena, i el centre de la història, un pastor protestant elegant i pèrfid, igual que el pare del director. La pel·lícula havia de durar sis hores, però la durada va ser rebutjada per la censura, de manera que la versió de la televisió tindrà una durada de cinc hores, i la del cinema tres hores.
Una obra mestra va néixer amb forts elements autobiogràfics, i, com diu Giovanni Grazzini: [59] un resum de quaranta anys de cinema . Després de l'èxit de Fanny i Alexander, Bergman, en els anys següents, cosa que demostra que la seva marxa del cinema no era definitiva, va dirigir el 1983 la parapsicològica Efter repetitionen, creada per a la televisió, però presentada a Canes i distribuïda primer com una pel·lícula normal i després en vídeo.

El 1986 dirigeix la teòrica De tva saliga, que denota l'encara gran activitat artística del director, malgrat la seva avançada edat. Encara que no rodi més pel·lícules, Bergman no va cessar l'activitat, i es va ocupar de treballs per la televisió, i el mateix 1986, treu el curt Karins ansikte dedicat a la seva mare. També el 1986 va ser convidat a la televisió per fer una llarga entrevista de 57 minuts, on explicava el temps i els mètodes per fer el film Fanny i Alexander.

« La vellesa és comparable a l'ascensió d'una muntanya. Com més puges, més cansat estàs i sense alè, però també la teva visió s'ha eixamplat! »
[32]

La dècada dels noranta i la TV[modifica | modifica el codi]

L'interior de moltes escenes en les pel·lícules de Bergman van ser rodades a l'estudi Filmstaden, al nord d'Estocolm (1925 aproximadament)

Després de deixar el cinema per dedicar-se al teatre, però, Bergman va escriure el 1991 el guió de Den goda viljan, una producció televisiva de sis hores, adaptada a la pantalla en dues hores i quaranta minuts, dirigida per Bille August, el director danès que va guanyar el 1989 l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb Pelle, el conqueridor. De la pel·lícula va editar-se el llibre titulat La bona voluntat que porta la signatura de Bergman.

L'abril de 1991 va portar a Itàlia una obra escrita pel japonès Yukio Mishima, Madame de Sade, que es va representar a, Parma en el Festival dels actors.
En el mateix mes va ser representat en el petit teatre al pis superior de la Dramaten d'Estocolm, la seva adaptació de Peer Gynt d'Ibsen amb la interpretació de Bibi Andersson i al juny Bergman dirigeix Les Bacants d'Eurípides, amb música de Daniel Bortz, a l'Opera d'Estocolm, obtenint un gran èxit de públic.

També el 1991 es va ocupar del guió de la pel·lícula Soendagsbarn dirigida pel seu fill Daniel, que és un episodi de la infància de Bergman, en particular de les passejades que feia en bicicleta amb el seu pare, explicat a la seva autobiografia La llanterna Màgica.[60] Entre 1992 i 1994 Bergman va realitzar una sèrie desafortunada de pel·lícules per la televisió: De Sade Markisinnan (1992), Backanterna (1993) i Skriket Sista (1994). El 1995 es va convertir en membre d'honor de la Unió dels Teatres d'Europa.

En 1996 Bergman va col·laborar a la pel·lícula Enskilda samtal dirigida per Liv Ullmann i el 1997 va decidir tornar darrere de la càmera, realitzant, per a la televisió sueca, En presència d'un clown, pel·lícula situada el 1925 en un hospital psiquiàtric, on es trobava reclòs el 1977: la història és la d'un home que vol fer la primera pel·lícula de la història del cinema, i malgrat que la pel·lícula no funciona, decideix recitar-la com en el teatre.
Aquest mateix any, en polèmica amb els crítics de cinema, es va negar a recollir el premi de reconeixement a una carrera, atorgat a Canes. El 1999 dóna a Liv Ullmann, el nou guió de la pel·lícula Trolösa i presenta al teatre Els cineastes sobre el tema de l'alcoholisme.

Els últims anys[modifica | modifica el codi]

El 2000 va rodar Bildmakarna per a la televisió, que parla de com Victor Sjöström, el gran director suec, va rodar el 1921 un dels seus més famosos films: Körkarlen. El 2002 va publicar el llibre Imatges, amb moltes fotografies que es relacionen amb la seva infància. El 2003 va rodar Saraband, la seqüela d'Secrets d'un matrimoni, que va ser co-finançat per quatre cadenes europees, entre les quals la RAI i va ser rodada amb tècniques digitals. Sobre el plató, Bergman va dir: Aquesta és la meva última pel·lícula

« Cal rodar cada pel·lícula com si fos l'última. »
[32]

El 20 de gener de 2005, Bergman va ser guardonat amb el premi Federico Fellini per l'excel·lència de la seva producció artística cinematogràfica.

« Bergman és realment l'exemple viu del que entenc per espectacle, és a dir que demostra que en l'art tots els mitjans són lícits... la seva manera d'explicar, la riquesa del seu temperament són exactament el que convé a un home d'espectacle, és a dir una barreja de mag i de prestidigitador, de profeta i de pallasso, de venedor de corbates i de sacerdot... »
Federico Fellini[61]

Bergman morí el 30 de juliol de 2007 a l'edat de 89 anys a la seva casa sueca de l'illa de Fårö, el mateix dia que Michelangelo Antonioni.

« Es neix sense sentit, es viu sense comprendre, i es mor aniquilat. »
[32]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Director i guionista[modifica | modifica el codi]

Doblades al català[62][modifica | modifica el codi]

Guionista[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Bergman rebé els següents premis:[63]

Premis Oscar[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1984 Millor director Fanny i Alexander Candidat
Millor guió original Fanny i Alexander Candidat
1979 Millor guió original Sonata de tardor Candidat
1976 Millor director Cara a cara Candidat
1974 Millor pel·lícula Crits i murmuris Candidat
Millor director Crits i murmuris Candidat
Millor guió original Crits i murmuris Candidat
1971 Premi Irving G. Thalberg
1963 Millor guió original Såsom i en spegel Candidat
1960 Millor guió original Maduixes silvestres Candidat

Premis César[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
2005 Millor pel·lícula de la UE Saraband Candidata
1984 Millor pel·lícula estrangera Fanny i Alexander Guanyadora
1979 Millor pel·lícula estrangera Sonata de tardor Candidata
1975 Millor pel·lícula estrangera Trollflöjten Candidata

Premi Globus d'Or[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1984 Globus d'Or al millor director Fanny i Alexander Candidat

Festival de Berlín[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1962 Premi OCIC Såsom i en spegel Guanyadora
Ós d'Or Såsom i en spegel Candidat
1958 Ós d'Or Maduixes silvestres Guanyadora

Festival de Canes[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1988 Premi Ecumènic del Jurat per tota la seva obra
1997 Palma de les Palmes
1973 Gran Premi Tècnic Crits i murmuris Guanyadora
1960 Menció Especial La font de la donzella Guanyadora
Palma d'Or La font de la donzella Candidata
1958 Millor director Nära livet Guanyadora
Palma d'Or Nära livet Candidata
1957 Premi del Jurat El setè segell Guanyadora
Palma d'Or El setè segell Candidata
1960 Menció Especial Somriures d'una nit d'estiu Guanyadora
Palma d'Or Somriures d'una nit d'estiu Candidata

Festival de Venècia[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1983 Premi FIPRESCI Fanny i Alexander Guanyadora
1971 Lleó d'Or per la carrera
1959 Gran Premi del Jurat El rostre Guanyadora
Lleó d'Or El rostre Candidata
1948 Lleó d'Or Musik i mörker Candidata

Influència en altres directors de cinema[modifica | modifica el codi]

Woody Allen, ha admirat Bergman fins al punt de plagiar la seva obra, proposant una síntesi entre El setè segell i Secrets d'un matrimoni.[64] Almodóvar afirma recordo primers plans de «Fanny i Alexander» que duraven gairebé deu minuts i, tot i això, no te'n cansaves, d'aquell primer pla [...] quan faig servir primers plans extrems, sempre penso en Bergman.[65] Coppola diu que Bergman és el seu director favorit, ja que expressa passió, emoció i cordialitat.[66] Eric Rohmer considera que El setè segell és el millor film mai rodat.[67] I Martin Scorsese no veu com no pots haver estat influenciat per Bergman[68] Per la seva part, Steven Spielberg afirma El seu amor pel cinema quasi dóna remordiments.[69]

També Lars von Trier,[70] Mia Mäkila,[71] Catherine Breillat[72] i altres cineastes[73] han manifestat haver estat influenciats per Bergman.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rothstein, Mervyn. «Ingmar Bergman, famós director, mor als 89 anys». New York Times, 30 de juliol del 2007. [Consulta: 16 d'agost de 2011]. «Ingmar Bergman, el poeta amb càmera considerat un dels més grans directors de la història del cinema, morí avui a la petita illa de Fårö, on vivia a la costa bàltica de Suècia, ha dit, Astrid Soderbergh Widding, president de The Ingmar Bergman Foundation. Bergman tenia 89 anys.» (anglès)
  2. G.López, Maria. «Kärleksbarnet och Bortbytingen (El fill natural i el canvi de bebè)». [Consulta: 13 de juliol de 2011]. «citant diari ABC» (castellà)
  3. 3,0 3,1 Llanterna màgica, pàg. 125
  4. Llanterna màgica, pàg. 12-13
  5. Llanterna màgica, pàg. 18-21.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Marion, pàg. 57
  7. Bergala, número especial, 100 jornades que han fet el cinema, pàg. 70.
  8. Llanterna màgica, pàg. 163-169.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Mandelbaum, p. 54.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 Conversa amb Bergman, p. 16.
  11. Alfonso Moscato, pàg. 34
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 François Truffaut, Les pel·lícules de la meva vida, p. 264.
  13. Marcel Martin, Història del cinema en 120 pel·lícules, pàg. 108.
  14. 14,0 14,1 George Sadoul, Història del cinema, pàg. 371.
  15. Llanterna màgica, pàg. 179-180
  16. Donner, Jörn. «Bergman: Jo sóc un impostor » (en italià). Epoca, 14 juliol de 1971.
  17. 17,0 17,1 17,2 Roger Boussinot, L'Enciclopèdia del cinema, pag. 184
  18. Raymond Lefèvre, Ingmar Bergman, La Nuit des forains, pàg. 199.
  19. Max Favalelli, El silenci de la vergonya, pàg. 46-47.
  20. Setè segell, p. 28
  21. Llanterna màgica, p. 246
  22. 22,0 22,1 22,2 Jean Béranger, pàg. 18-20
  23. Godard, Jean-Luc. «Ingmar Bergman, el cinema, el teatre, el llibre» (en francès). Gremese, 1999, pàg. 58-64.}
  24. Domarchi, a propòsit de La font de la donzella, p.42
  25. Louis Marcorelles, pàg. 51-53
  26. Pierre Billard, L'ull del diable, pàg. 102-103.
  27. 27,0 27,1 Jacques Doniol-Valcroze, Obert sobre aquests ocells únics
  28. Gilbert Salachas, A través del mirall
  29. Patrick Bureau, Fa fred a Mart, pàg. 114.
  30. cisell, Des ciseaux en acier suédois, pàg. 25
  31. silence, Un éloquent silence, pàg. 17.
  32. 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 32,5 32,6 «Cites tretes del lloc Evene (100.000 cites del món)» (en francès). [Consulta: 13 de juliol de 2011].
  33. «Ingmar Bergman cara a cara. Qui té por de Virginia Woolf?». [Consulta: 13 de juliol de 2011]. (anglès)
  34. 34,0 34,1 Llanterna màgica, pàg. 257.
  35. Marcel Martin, Totes les seves dones, p. 117-118
  36. Alain Taleu, Totes les seves dones, pàg. 44-45.
  37. Grazzini, Giovanni. (en italià) Corriere della Sera, 28 agost 1964.
  38. 38,0 38,1 38,2 Marcel Martin, Persona, pàg. 72-81.
  39. Bergman a Jörn Donner a l'entrevista Com en un mirall, cit, p. 82
  40. Llanterna màgica, p. 272
  41. 41,0 41,1 41,2 Marianne Kärre, Ingmar Bergman, Persona, p. 33.
  42. Llanterna màgica, pàg. 273-274
  43. Guido Aristarco, Cinema i psicoanàlisi, Claus per a la lectura de tres obres, pàg. 52-53.
  44. Llanterna màgica, pàg. 255-256.
  45. Llanterna màgica, pàg. 262-265
  46. Guy Braucourt, L'Hora del llop o l'eixam dels somnis danyins, pàg. 92-93
  47. Jean-Louis Comolli, pàg. 58
  48. Una carta de Bergman, pàg. 25
  49. Oliver, Treballar amb Bergman, extracte d'un seminari amb Liv Ullman, pàg. 72.
  50. «Ingmar Bergman cara a cara. Crits i murmuris». [Consulta: 13 de juliol de 2011]. (anglès)
  51. 51,0 51,1 Llanterna màgica, pàg. 302-304.
  52. Mireille Amiel, Al llindar de la vida, p. 35-38
  53. Jean-Loup Passek, Una sonata en roig major…, p. 38-43
  54. Positif, fascicle 1. 1977, p. 108
  55. Llanterna màgica, pàg. 211
  56. Llanterna màgica, pàg. 306-307
  57. Llanterna màgica, pàg. 305
  58. la Dansa de la Mort d'August Strindberg, al teatre Dramaten
  59. Grazzini, Giovanni. «Fanny i Alexander» (en italià). Corriere della Sera, 28 de setembre de 1983.
  60. Llanterna màgica, p. 239 i ss
  61. Federico Fellini, Les Notícies Literàries de 10 de febrer del 1983
  62. «Pel·lícules d'Ingmar Bergman» (en català). CCMA. [Consulta: 16 d'agost de 2011].
  63. «Premis d'Ingmar Bergman» (en anglès). IMDb. [Consulta: 13 de juliol de 2007].
  64. Bareyre, Matthieu. «Le dernier Allen: l'anamort par Matthieu Bareyre» (en francès). Bergman Project 2009. Notes et contre-notes sur l'oeuvre d'Ingmar Bergman, 11 de novembre de 2010. Arxivat de l'original el 2011-09-19. [Consulta: 16 d'agost de 2011].
  65. Hynes, Eric. «Entrevista a Pedro Almodóvar» (en anglès). reverseshot.com. [Consulta: 16 d'agost de 2011].
  66. «Biografia de Coppola» (en anglès). IMDb. [Consulta: 16 d'agost de 2011].
  67. «Bergman cara a cara» (en anglès). ingmarbergman.se. [Consulta: 16 d'agost de 2011].
  68. «El cinema és la meva amant» (en anglès). worldcinemafoundation.org. [Consulta: 16 d'agost de 2011].
  69. «Bergman ajuda a preservar el llegat» (en anglès). BBC NEWS, 11 de juny de 2002. [Consulta: 16 d'agost de 2011].
  70. «Biographie Lars von Trier» (en francès). cheriefm.fr. [Consulta: 16 d'agost de 2011].
  71. «Mia Mäkila» (en francès). lille3000.eu. [Consulta: 16 d'agost de 2011].
  72. «Catherine Breillat» (en francès). allocine.ca. [Consulta: 16 d'agost de 2011].
  73. «El poder cinematogràfic de Bergman ha posat en marxa altres cineastes» (en francès). Le Monde, 30 de juliol de 2007. [Consulta: 16 d'agost de 2011].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Amiel, Mireille. Cinéma, 73. Al llindar de la vida (en francès), 1973. 
  • Aristarco, Guido. Cinéma 71, núm. 156. Cinéma et psychanalyse, Clés pour la lecture de trois œuvres (en francès), 1971. 
  • Assayas, Olivier; Björkman, Stig. Cahiers du cinéma. Conversation avec Bergman (en francès), 2006. ISBN 2866424506. 
  • Béranger, Jean. Le Terrain Vague. Ingmar Bergman et ses films (en francès), 1960. ISBN 9787126717050. 
  • Bergala, Alain. Cahiers du cinéma, número especial: 100 jours qui ont fait le cinéma. Harriett Anderson regarde dans l'objectif de Bergman (en francès), 1995. 
  • Bergman, Ingmar. Iperborea. Il settimo sigillo (en italià), 1994. ISBN 8870910415. 
  • Bergman, Ingmar. Tusquets. Las Mejores intenciones/ Ingmar Bergman; traducido del sueco por Marina Torres (en castellà). ISBN 84-7223-645-5. 
  • Bergman, Ingmar. Tusquets. Imágenes/ Ingmar Bergman; traducido del sueco por Juan Uriz Torres y Francisco J. Uriz (en castellà), 1992. ISBN 84-7223-470-3. 
  • Bergman, Ingmar. Cinéma, 72. Una carta de Bergman (en francès), 1972. 
  • Bergman, Ingmar. Tusquets. Linterna mágica (en castellà), 1992. ISBN 8472232719. 
  • Billard, Pierre. Cinema 62, núm. 63. L'ull del diable (en francès), 1962. 
  • Boussinot, Roger s. París: Bordas. L'Encyclopédie du cinéma (en francès), 1989. ISBN 2-04-016382-4. 
  • Braucourt, Guy. Cinéma 68, núm. 128. L'Hora del llop o l'eixam dels somnis danyins (en francès), 1968. 
  • Bureau, Patrick. Cinéma 65, núm. 97. Il fait froid sur Mars, Les Communiants (en francès), 1965. 
  • Comolli, Jean-Louis. Cahiers du cinéma, núm. 203. Epíleg (en francès). 
  • Company, Juan Miguel. Madrid: Cátedra. Ingmar Bergman (en castellà), 1990. ISBN 84-376-0926-7. 
  • Domarchi, Jean. Cahiers du cinéma. La Source (en francès), 1960. 
  • Doniol-Valcroze, Jacques. Cahiers de cinéma, 137. Ouvert sur ces oiseaux uniques (en francès), 1962. 
  • Favalelli, Max. Cahiers du cinéma. Le silence de la honte (en francès), 1956. 
  • Kärre, Marianne. Cinéma 66, núm. 111. Ingmar Bergman, Persona (en francès), 1966. 
  • Lefèvre, Raymond. Le Seuil. La Nuit des forains (en francès), 1963. 
  • Marion, Denis. Gallimard. Ingmar Bergman (en francès), 1979. ISBN 2070354164. 
  • Mandelbaum, Jacques. Cahiers du cinéma. Ingmar Bergman (en francès), 2008. ISBN 978-2866424954. 
  • Marcorelles, Louis. Cahiers du cinéma, núm. 116. La Source (en francès), 1961. 
  • Martin, Marcel. Cinema 62. Histoire du cinéma en 120 films (en francès), 1961. 
  • Martin, Marcel. Cinéma 64 núm. 90. Totes les seves dones (en francès), 1964. 
  • Martin, Marcel. Cinéma 67 núm. 119. Persona (en francès), 1967. 
  • Moscato, Alfonso. Edizioni paoline. Ingmar Bergman : la realtà e il suo doppio (en italià), 1981. ISBN 8821502112. 
  • Oliver, Roger W. Gremese. Ingmar Bergman : le cinéma, le théâtre, les livres (en francès), 1999. ISBN 88-7301-329-5. 
  • Passek, Jean-Loup. Cinéma, 73. Una sonata en roig major (en francès), 1973. 
  • Sadoul, George. Flammarion. Georges Sadoul. Histoire du cinéma mondial : Des origines à nos jours. 8e édition (en francès), 1961. ISBN 2-08-060216-0. 
  • Salachas, Gilbert. Téléciné, núm. 107. À travers le miroir (en francès), 1962. 
  • Taleu, Alain. Telecine, núm. 119. Totes les seves dones (en francès), 1964. 
  • Truffaut, François. Champs-Flammarion. Les films de ma vie (en francès), 2007. ISBN 978-2-08-120300-6. 
  • Cinéma 64, núm. 82. Des ciseaux en acier suédois (en francès), 1965. 
  • Cinéma 63 núm. 81. Un éloquent silence (en francès), 1965. 

Guions[modifica | modifica el codi]

  • Bergman, Ingmar. Aymà. Como en un espejo (en castellà), 1965. 
  • Bergman, Ingmar. Aymà. El Séptimo sello (en castellà), 1965. 
  • Bergman, Ingmar. Pantheon. Scenes from a marriage (en anglès), 1974. ISBN 0-394-49305-2. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ingmar Bergman
Portal

Portal: cinema