Teatre
De Viquipèdia
El teatre (del grec θέατρον, "lloc per contemplar") és una art escènica relacionada amb l'actuació i la representació d'uns esdeveniments, que consta de representar una història fictícia que protagonitzen un o més personatges en un lloc i un temps concret i davant d'un públic. S'utilitzen elements com els discursos i els diàlegs, els gestos, l'escenografia, la música, el so i l'espectacle. És també el gènere literari que comprèn les obres concebudes en un escenari i davant d'un públic. El Dia del Teatre se celebra el 27 de març.
Taula de continguts |
[edita] Característiques generals
El teatre com s'ha pogut observar, constitueix un tot orgànic del que els seus diferents elements formen una part indivisible. Aquests elements, no obstant això, posseeixen cadascun característiques i normes pròpies i, en funció de l'època, de la personalitat del director o d'altres circumstàncies, és habitual que es concedeixi a uns o altres major rellevància dintre del conjunt.aquests elements són:
[edita] Text
Les obres dramàtiques s'escriuen en diàlegs i en primera persona, en el qual existeix les accions que van entre parèntesis, (anomenat llenguatge de les acotacions) En la tradició occidental, el text, l'obra dramàtica, s'ha considerat sempre la peça essencial del teatre, anomenat "l'art de la paraula". Atès que, de forma més matisada, aquesta orientació predomina també en les cultures orientals, cap si més no admetre com justificada tal primacia. Referent a això han de fer-se, no obstant això, dues consideracions: en primer lloc, el text no esgota el fet teatral, perquè una obra dramàtica no és teatre fins que es representa, el que implica com a mínim l'element de l'actuació; en segon lloc, són nombroses les formes dramàtiques arcaiques i els espectacles moderns que prescindeixen per complet de la paraula o la subordinen a elements com la mímica, l'expressió corporal, la dansa, la música, el desplegament escènic.
El fet que l'obra només adquireixi plena vigència en la representació determina a més el caràcter distintiu de l'escriptura dramàtica respecte a altres gèneres literaris. La majoria dels grans dramaturgs de tots els temps, des dels clàssics grecs a l'anglès William Shakespeare, el francès Molière, l'espanyol Pedro Calderón de la Barca o l'alemany Bertolt Brecht, van basar les seves creacions en un coneixement directe i profund dels recursos escènics i interpretatius i en una sàvia utilització de les seves possibilitats.
[edita] Tipus de textos teatrals
El text dramàtic en el teatre està escrit en forma de diàleg. Existeixen diverses classes de diàlegs:
- Col·loqui: És un diàleg entre diversos interlocutors, en el que els discursos solen ser oposats.
- Monòleg o sol·liloqui: És un diàleg on un personatge parla amb si mateix.
- Monòleg: A diferència del sol·liloqui, aquí trobem un personatge que parla amb si mateix però davant d'un grup de personatges.
- Apart: Petit monòleg que se sostreu convencionalment de la percepció dels altres personatges.
- Apel·lació: És un discurs adreçat directament al públic.
[edita] Direcció
La personalitat del director com artista creatiu per dret propi només es va consolidar, segons es va apuntar anteriorment, a fins del segle XIX. La seva figura, de qualsevol forma, havia existit sempre, quan responsable de la coordinació dels elements que representen, des de l'escenografia a la interpretació. A ell correspon, en definitiva, convertir el text, si existeix, en teatre, per mitjà dels procediments que jutgi precisos, per a induir a la reflexió pels alemanys Bertolt Brecht i Erwin Piscato.
[edita] Actuació
Les tècniques d'actuació han variat enormement al llarg de la història i no sempre de manera uniforme. En el teatre occidental clàssic, per exemple els grans actors, els "monstres sagrats", tendien a emfatitzar les emocions a fi de destacar el contingut de l'obra, en la comèdia de l'art l'intèrpret deixava regna solta al seu instint; els actors japonesos kabuki, fan patents determinats estats d'ànim per mitjà de gestos simbòlics, bé de gran subtilesa o deliberadament exagerats.
En el teatre modern s'ha imposat en general l'orientació naturalista: que l'actor per mitjà d'adquisició de tècniques corporals i psicològiques i de l'estudi de si mateix i del personatge, procura recrear en escena la personalitat d'aquest. Tal opció, evolucionada en els seus trets fonamentals a partir dels ensenyaments del rus Konstantín Stanislavski i molt estesa en l'àmbit cinematogràfic, no és per descomptat l'única i si no hi ha altre remei l'elecció d'un estil interpretatiu depèn de característiques de l'espectacle i de les indicacions del director.
No obstant això, actualment, a inicis del segle XXI, l'actuació teatral amb tendència naturalista està sent replantejada seriosament. La teatralitat contemporània requereix una crítica del naturalisme com simple reproducció del comportament humà, però sense llaços amb el seu entorn. Actualment hi ha hagut grans transformacions del treball de Stanislavsky sent les més importants Antonin Artaud, Jerzy Grotowsky, Etienne Decroux i Eugenio Barba. Aquestes tècniques, cridades actualment extraordinàries impliquen una complexa síntesi dels signes escènics
[edita] Altres elements
De forma estricta, s'entén per decorat l'ambient en què es desenvolupa una representació dramàtica, i per escenografia, a l'art de crear els decorats. Avui dia, tendeix a usar-se en el concepte d'"aparell escenogràfic" referit a tots els elements que permeten la creació d'aquest ambient, entre els quals caldria destacar fonamentalment la maquinària o tramoia i la il·luminació.
En l'antiguitat, l'escenografia es trobava condicionada a limitacions tècniques i arquitectòniques, circumstància que es va mantenir durant tota l'Edat Mitjana. Va ser a la darreria del Renaixement i, sobretot, durant els segles XVII i XVIII, quan l'escenografia va començar a adquirir realç, gràcies al perfeccionament de la perspectiva pictòrica, que va permetre dotar de major aparença de profunditat al decorat, i posteriorment el desenvolupament de la maquinària teatral. En el segle XIX, amb la introducció del drama realista, el decorat es va convertir en l'element bàsic de la representació. El descobriment de la llum elèctrica, en fi, va donar motiu a l'auge de la il·luminació.
El vestuari ha estat sempre estretament vinculat amb la concepció escènica. En el teatre grec, la tosquedat dels decorats es compensava per mitjà de màscares —tràgiques o còmiques— i les túniques estilitzades dels actors, l'objecte de les quals era de ressaltar el caràcter arquetip dels personatges. Durant el Barroc i el Neoclassicisme van adquirir importància el maquillatge i el vestuari, si bé aquest es va emprar sovint de forma anacrònica —es representava per exemple una obra ambientada a Roma amb vestidures franceses del segle XVII fins a l'aparició del realisme—. En l'actualitat, l'elecció del vestuari és un element més dintre de la concepció general del muntatge.
[edita] Gèneres teatrals
Hi ha diversos gèneres teatrals:
- La comèdia
- La tragèdia
- El drama
- El melodrama
- La pantomima
- El teatre musical
- El mim
- L'òpera
- Titella
- Performance
[edita] Teatre en l'educació
El teatre apareix a l'àmbit de l'educació reglada de diferent maneres. Principalment com a matèria optativa anomenada "Dramatització/teatre", o com a crèdit variable de Teatre a l'ESO pretén integrar dues maneres d'entendre les activitats dramàtiques en l'ensenyament i aprenentatge, ambdues igualment vàlides. La dramatització, més centrada en el desenvolupament personal, i el teatre, més dirigit cap a les pràctiques artístiques. Aquesta doble visió no significa dicotomia ni separació, ja que ambdós enfocaments tenen una arrel comuna: el llenguatge dramàtic.
Tant la dramatització com el teatre són formes de representació que utilitzen el cos, la veu, l'espai i el temps escènics per tal d'expressar i comunicar idees, sentiments i vivències. La dramatització pot entendre's, a més, com un procediment consistent a donar forma teatral a alguna cosa que en principi no la té.
La dramatització és una forma d'expressió (del mateix nivell que l'expressió oral, l'expressió escrita, l'expressió plàstica i la rítmico-musical) que utilitza els signes i la sintaxi propis del llenguatge dramàtic. Es caracteritza per integrar els diferents llenguatges (verbal, plàstic, rítmico-musical, corporal) i per constituir un poderós mitjà d'aprenentatge, ja que implica simultàniament aspectes cognoscitius, afectius i psicomotrius.
[edita] Història
El teatre sorgeix com a lloc públic per al culte i representació de mites a Egipte[1], com després es farà amb els actes sacramentals medievals, però l'expansió del gènere teatral es deu al seu conreu a Grècia, on es va teoritzar per primer cop i es va incorporar com a espectacle, lligat a la literatura.
Aquest teatre clàssic, continuat a Roma i a l'Edat moderna europea, és la base de les representacions contemporànies occidentals, mentre que les orientals s'inspiren en l'art creat a l'any 1000 aC a l'Índia i la Xina.
[edita] Naturalisme i realisme al teatre dels segles XIX i XX
El naturalisme i el realisme són dues etapes del mateix fenomen artístic. El Naturalisme és la culminació del realisme, la seva forma més extrema.
Així doncs, podem dir que el Realisme és un corrent estètic que es dóna entre els anys 1830-1880, apareix després del romanticisme i molt aviat es convertiran en moviments coetanis.Es caracteritza per escriptors que es preocupen per fer una pintura precisa de la societat, pretén duplicar la realitat i ho fa a partir del teatre.[2]
És un corrent que es caracteritza per:
- espontaneïtat del personatge
- psicologia del personatge
El Naturalisme, per altra banda, s'inicia a França amb la novel.la el 1870, poc després apareixerà el teatre naturalista a Europa sobretot a Anglaterra, Alemanya i França i als EUA.[3]
Els dramaturgs abandonaran la història per tal de situar l'acció a l'època contemporània. Els dramaturgs més significatius d'aquesta etapa són Frederic Soler i Àngel Guimerà.
[edita] Autors de teatre catalans
- Francesc Fontanella
- Josep Robrenyo i Tort
- Frederic Soler i Hubert (Serafí Pitarra)
- Josep Maria Folch i Torres
- Àngel Guimerà
- Emili Vilanova
- Gabriel Maura
- Josep Berga i Boix
- Ignasi Iglésias Pujadas
- Adrià Gual
- Santiago Rusiñol
- Joan Puig i Ferreter
- Josep Maria de Sagarra
- Josep Maria Benet i Jornet
- Jordi Teixidor i Martínez
- Rodolf Sirera
- Maria Aurèlia Capmany
- Alexandre Ballester
- Salvador Espriu
- Joan Brossa
- Sergi Belbel
- Albert Boadella
- Jordi Prat i Coll
- Guillem-Jordi Graells i Andreu
- Lluïsa Cunillé
- Jordi Galceran
- Ignasi Garcia
- Nicasi Camps i Pinós
[edita] Teatre de les Illes Balears
[1]Autors de teatre a TeatreIB.cat
[2]Espectacles a TeatreIB.cat
[3]Companyies i productores a TeatreIB.cat
[edita] Referències
- ↑ Stanton, Sarah; Banham, Martin (1996). "Middle East and North Africa". Cambridge paperback guide to theatre. Cambridge, England: Cambridge University Press.
- ↑ teatre medieval i del Renaixement, Barcelona 62,1983
- ↑ Castells i Altirriba, Joan: materials relatius al teatre profà dels s.XVIII-XIX.Estudios escénicos,XIX ( 1975), 13-46
 |
Aquest article tracta sobre un tema bàsic que és d'interès general però és tanmateix molt curt. És important que temes bàsics com aquests tinguin la informació que cal a la Viquipèdia, i seria convenient que aquest article fos expandit substancialment. Quan aquest tema tingui la informació necessària, elimineu-ne aquest avís. |
