Sainet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pendant l'entracte. Obra d'Alexandre Lunois.

El sainet és un tipus d'obra teatral de caràcter jocós i popular, generalment en un acte, que es representa a l'entracte o a la fi d'una funció.

Història[modifica | modifica el codi]

De tota la producció teatral del segle XVIII, les peces de més fluïdesa dramàtica són l'entremès burlesc i el sainet satíric. Els entremesos provenen de les farses i són peces còmiques breus, on es presenten personatges paradigmàtics del teatre universal. Aquestes obres s'intercalen en els inicis, entreactes o cloendes de les grans representacions, que són sempre en llengua castellana. L'entremès burlesc en llengua catalana viu un moment d'eclosió durant els segles XVIII i XIX. Aquest gènere còmic és d'origen medieval i està emparentat amb les farses europees. Des dels seus inicis, es va transmetre oralment a nivell popular però a partir del 1700 es comença a plasmar per escrit. Els sainets es caracteritzen pel mateix to i els mateix tipus de personatges que l'entremès, però són obres més llargues que funcionen per sí soles.[1]

Sainet valencià[modifica | modifica el codi]

Bufar en caldo chelat, sainet valencià d'Eduard Escalante.

Hereu dels col·loquiers del segle XVIII —l'anomenada literatura de canya i cordill— el sainet al País Valencià, dins la restringida oferta teatral de l'època, va ser un dels gèneres que va gaudir més popularitat durant la segona meitat del segle XIX.

La peça Més s'aprecien els diners que la sang i el parentesc,[2] escrita el 1817 per Vicent Manuel Branchat i Alfonso, és considerada el primer exemple del seu tipus, obra la qual va ser utilitzada com a model per autors posteriors.

El sainet pretén ser un reflex de la vida social valenciana. Un dels seus trets recurrents és que els personatges de les classes baixes parlen valencià, mentre que els forasters, els membres de la burgesia o tot aquell qui té una voluntat de desclassament o d'aparençar més riquesa i educació, parlen un castellà farcit de valencianismes i d'incorreccions. Generalment la crítica lleu que es fa d'aquesta coentor o presumpció és merament moral, no sociolingüística.

Entre els sainetistes valencians més destacatas es troben Eduard Escalante, considerat el mestre del gènere i inspirador de gairebé tota la producció que li va succeir; Josep Bernat i Baldoví, autor de l'obra El virgo de la Visanteta[3] qui va estabilitzar la forma del subgènere; així com Francesc Palanca i Roca.


Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Un nou model de teatre. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012 [Consulta: 25 d'octubre 2012]. 
  2. Sirera, Josep Lluís (1997). Escalante i el teatre del segle XIX: precedents i pervivència: Pesa chiqueta nova, en un acte, més s'aprècien els dinés que la sanch i el parentesc, segons el títol original.
  3. Adaptada per al cinema per Vicent Escrivá l'any 1979: El virgo de Visanteta.

Fonts[modifica | modifica el codi]