Sociolingüística
La sociolingüística és la disciplina que estudia la relació entre la societat i el llenguatge; tant en la manera com una comunitat usa la llengua com els trets culturals que es poden deduir del discurs.
La sociolingüística s'ocupa tant dels usos efectius com dels simbòlics (connotacions, valors i actituds) aborda així tots els canvis estructurals que són l'objecte de la lingüística històrica i tracta d'explicar el fet mateix del canvi, mentre que la lingüística estricta es limita a la descripció de la forma.
Taula de continguts |
Conceptes vinculats a la sociolingüística [modifica]
- Dialecte: variants d'una mateixa llengua i estudi del seu ús
- Diglòssia:aspectes psicosocials de l'ús entre dialectes o entre llengües
- Plurilingüisme o bilingüisme
- Conflicte lingüístic
- Normativa lingüística
- Substitució lingüística
- Llengua minoritària
- Llengua minoritzada
- Normalització lingüística
- Estàndard lingüístic
- Secessionisme lingüístic
Història [modifica]
El plurilingüisme es considera una situació que sempre ha existit per a certs individus o grups a totes les societats humanes. Ramon Llull és un clar exemple d'aquesta situació ja que va utilitzar en els seus escrits l'àrab, el català, el llatí i l'occità que reflecteix la situació sociolingüística del segle XIV en certs àmbits de la societat d'aquella època.
Les reivindicacions lingüístiques de la llengua catalana que es van repetint al llarg de l'anomenat període de Decadència, les preocupacions ortogràfiques o el procés de normativització i normalització posteriors expressen una actitud respecte a la llengua que encara no es pot considerar com pertanyent a la ciència sociolingüística com a disciplina autònoma dins un paradigma format a mitjans del segle XX als Estats Units.
Així, abans de la implantació de la recerca pròpiament sociolingüística filòlegs,gramàtics i escriptors van treballar per modificar l'estat de l'ús del català. Són remarcables els noms de dels filòlegs Joan Coromines, Manuel Sanchis Guarner, Francesc de Borja Moll, Jordi Carbonell, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Joan Triadú, Josep Melià, Francesc Vallverdú, Pere Verdaguer.
La sociolingüística als Països Catalans [modifica]
El catedràtic Antoni Maria Badia i Margarit va ser l'introductor als països Catalans de les idees de la recent apareguda ciència sociolingüística. També cal destacar els sociòlegs valencians Lluís Vicent Aracil, Rafael Ninyoles i també Domènec J. Bernardó i Gentil Puig a la Catalunya Nord. En bilingüisme escolar van actuar principalment els pedagogs Alexandre Galí, Marta Mata, Miquel Siguan i L. López del Castillo.
La problemàtica pertanyent a la voluntat i els efectes de la integració lingüística dels immigrants ha ocupat i dinamitzat la nova disciplina científica.
Des del 1976 la sociolingüística forma part del programa d'estudis de la Universitat de Barcelona. El 1998 va ser creat a la mateixa universitat el CUSC - Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació que impulsa la recerca interdisciplinària i publica actualment la revista en línia LSC - Llengua, Societat i Comunicació.
La sociologia del llenguatge [modifica]
La sociologia del llenguatge és la branca de la sociolingüística que estudia les relacions entre llengua i societat des d'un prisma macrosocial.
La sociolingüística de la interacció [modifica]
La sociolingüística de la interacció és la branca de la sociolingüística que estudia les relacions entre llengua i societat des d'un prisma microsocial.
La sociolingüística crítica [modifica]
La sociolingüística crítica s'encarrega de recollir, analitzar i integrar en un mateix discurs les teories d'aquells investigadors que, des de la sociolingüística, l'anàlisi del discurs, l'antropologia, la sociologia o la psicologia, comparteixen una visió socialment crítica dels fenòmens lingüístics. Així mateix, la sociolingüística crítica es diferencia d'altres orientacions sociolingüístiques pel fet d'intentar establir de quina manera els usos lingüístics contribueixen a reproduir i transformar les relacions socials i, especialment, les relacions de desigualtat entre grups socials definits per criteris de repertori lingüístic, classe social, gènere, edat, religió, raça o etnicitat. D'aquesta manera, mentre que la sociolingüística tradicional ha intentat identificar els fenòmens lingüístics com a resultat dels processos socials, la sociolingüística crítica baralla la hipòtesi que les categories socials i els significats són una producció discursiva i, per tant, no estableix una relació causa-efecte entre societat i llenguatge, sinó que entén que la societat es constitueix sobre la base de les pràctiques lingüístiques (A.K. Halliday, 1978).[1]
Cal tenir en compte que, a partir de la segona meitat del segle XX, el postestructuralisme va marcar un punt d'inflexió en les ciències socials, afectant pràcticament a totes les disciplines, des dels estudis literaris a l'arqueologia. En sociolingüística, la ruptura sorgeix quan el concepte de discurs passa a substituir el concepte de llenguatge. El discurs es refereix a qualsevol pràctica social caracteritzada per la seva naturalesa simbòlica, és a dir, pel fet de constituir-se com significant i, al mateix temps, significat, a diferència de la sociolingüística tradicional que ens remet a un sistema tancat de signes i de significats independents de la pràctica social (Foucault, 1969). [2]
Així doncs, la sociolingüística tradicional treballa amb la noció de llenguatge com a sistema independent de signes i defineix la societat com una estructura interrelacionada on els individus actuen en funció de la reflexió racional basada en les normes i valors del sistema cultural. La sociolingüística crítica, en canvi, considera que les produccions discursives són el procés mateix de l'estructuració de la societat —no estableix, doncs, una diferència entre els aspectes lingüístics i els aspectes socials— i adopta la idea del llenguatge de la lluita social en la qual els individus actuen per legitimar les seves ideologies o bé per accedir als recursos (Bourdieu, 1982). [3]
És per això que el camp d'estudi de la sociolingüística crítica s'interessa especialment per aquells temes que tenen a veure amb les desigualtats socials de qualsevol tipus —llengua i etnicitat, interseccionalitat i feminisme, ideologies lingüístiques i globalització, etc.— O bé amb les pugnes ideològiques entre els diferents grups d'una mateixa societat.
Referències [modifica]
Referències bibliogràfiques [modifica]
- Bastardas i Boada, Albert (2007). Les polítiques de la llengua i la identitat a l'era 'glocal'. Barcelona: Institut d'Estudis Autonòmics, Generalitat de Catalunya. (En línia: http://www.gencat.net/drep/iea/pdfs/IEA_50.pdf).
- Bastardas i Boada, Albert (2005). Cap a una sostenibilitat lingüística. Barcelona: Ed. Angle / Centre d'Estudis de Temes Contemporanis. (Resum disponible a http://www.linguapax.org/congres04/pdf/Bastardas.Linguapax.pdf).
- Bastardas i Boada, Albert (1996). Ecologia de les llengües. Medi, contactes i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa.
- Ruiz i San Pasqual, Francesc; i altres (2001). Diccionari de Sociolingüística. Diccionaris de l'Enciclopèdia. Barcelona: Enciclopèdia catalana.
