Llenguatge

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per a ell. Per això, el llenguatge té un aspecte individual i un aspecte social. Atenent al sistema de signes a disposició de la capacitat comunicativa de l'home —signes que poden ésser de natura diversa, segons els sentits que els poden copsar—, hi pot haver moltes menes de llenguatges: auditiu (o, correlativament, parlat), visual, olfactiu, tàctil, etc. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb finalitat de comunicar-se entre ells.[1]

Per tant, el llenguatge és la capacitat comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Aquesta capacitat es pot expressar mitjançant qualsevol art: música, dansa, dibuix, escultura, etc. Una llengua o idioma n'és una representació particular no artística. En matemàtiques i informàtica s'utilitzen també llenguatges formals pràctics, com la lògica o algun llenguatge de programació.

Tres disciplines estudien bàsicament el llenguatge: la filologia (que també s'ocupa de les llengües concretes), la filosofia i la semiòtica.

Característiques distintives del llenguatge humà[modifica | modifica el codi]

Tot i que a vegades es parla de llenguatge dels animals, per exemple els crits dels micos o la dansa de les abelles, el llenguatge pròpiament dit és exclusiu de l'ésser humà, perquè acumula una sèrie de característiques que no s'han trobat juntes en cap altra espècie.

La primera d'elles és la possibilitat d'establir comunicació. Un emissor expressa un missatge i la resposta del receptor altera els propers missatges.

La més evident és potser la capacitat de referir-se a realitats allunyades en el temps i l'espai del moment comunicatiu o fins i a tot de referir-se a realitats no existents. Aquest fet permet l'abstracció. Per això es diu que el llenguatge usa símbols.

La tercera és que no està lligada a cap òrgan o necessitat concreta, sinó que hi intervenen molts factors. Per aquest motiu hi ha tanta varietat de missatges possibles, a diferència del repertori limitat dels senyals animals. La doble articulació permet la infinitud de missatges en l'home: només ha d'aprendre un inventari curt de signes i les seves regles de combinació per comunicar-se en qualsevol situació.

Finalment, el llenguatge humà es plasma en una llengua que s'aprèn a la infància; ningú neix sabent cap idioma, a diferència dels instints dels animals. L'enorme variabilitat lingüística n'és una prova evident.

Tanmateix[2]un estudi presentat l'any 2011 pels científics cognitius de la Universitat Johns Hopkins ha confirmat una hipòtesi sorprenent que havia fet anys abans Noam Chomsky segons la qual els éssers humans neixen amb el coneixement de certes regles sintàctiques que fan més fàcil l'aprenentatge d'idiomes humans.

Charles Francis Hockett va resumir aquestes característiques en 13 trets distintius. Molts sistemes de comunicació tenen alguns d'aquests trets però solament el llenguatge humà els reuneix tots.

Origen del llenguatge humà[modifica | modifica el codi]

Article principal: Origen del llenguatge
Antiga inscripció tàmil al temple de Brihadeeswara, a Thanjavur

Fins i tot abans que la teoria de l'evolució encetés el debat sobre els avantpassats comuns d'animals i éssers humans, l'especulació filosòfica i científica que posa en dubte l'ús del llenguatge fins a un període més recent ha estat freqüent al llarg de la història. A la filosofia occidental moderna, l'especulació d'autors com Thomas Hobbes i després Jean-Jacques Rousseau van posar en evidència la capacitat de l'Acadèmia Francesa per tractar tranquil·lament el tema.

L'origen del llenguatge és de gran interès per als filòsofs perquè la llengua és una característica essencial de la vida humana. En la filosofia grega clàssica aquest tipus d'investigació va ser abordada com un aspecte que formava part de la naturalesa de les coses, en aquest cas la naturalesa humana. Aristòtil, per exemple, tractava els éssers humans com criatures amb capacitat de raonar i parlar a partir de la seva naturalesa intrínseca, en relació amb la seva propensió natural a ser "polítics", i habitants de les comunitats de la ciutat-estat (en grec, poleis).[3]

Hobbes, al que seguiren John Locke i altres, va afirmar que el llenguatge és una extensió del "discurs" que els éssers humans tenen dins de si mateixos, en un sentit que pren la idea clàssica que la raó és una de les principals característiques primàries de la naturalesa humana. Altres han argumentat el contrari: que la raó es va desenvolupar a partir de la necessitat de tipus de comunicació més complexos. Rousseau,[4] tot i escriure abans de la publicació de la teoria de l'evolució de Darwin, va opinar en aquest sentit.

Des de l'arribada de Darwin, el tema ha estat abordat amb més freqüència per científics que per filòsofs. Per exemple, el neuròleg Terrence Deacon, en el seu llibre Symbolic Species (Espècies simbòliques) afirma que la raó i el llenguatge han coevolucionat, és a dir, han evolucionat de manera paralel·la. Merlin Donald veu la llengua com un desenvolupament posterior sobre la base del que es refereix a la cultura mimètica,[5] fent èmfasi en què aquesta coevolució depenia de la interacció de moltes persones. Ell escriu el següent:[6]

« Una cultura de la comunicació, amb l'intercanvi d'un cert grau de representacions mentals, hauran de procedir en primer lloc, abans que el llenguatge, a crear un entorn social en el que el llenguatge hauria estat útil i adaptable. »
— Merlin Donald. Imitation and Mimesis.

En temps més recents, en relació al llenguatge, ha aparegut la teoria de les neurones mirall. Ramachandran,[7] ha anat tan lluny com per afirmar que "les neurones mirall representen per la psicologia el que l'ADN va significar per la biologia, ja que proporcionen un marc unificador i ajuda a explicar una sèrie d'habilitats mentals que fins ara han romàs misterioses i inaccessibles als experiments". Les neurones mirall es troben en l'escorça frontal humana inferior i superior del lòbul parietal, i són úniques. Diversos estudis han proposat una teoria de les neurones mirall relacionades amb el desenvolupament del llenguatge.[8][9][10]

Metallenguatge[modifica | modifica el codi]

Un metallenguatge és un llenguatge en què podem parlar sobre un altre llenguatge.[11] Per exemple, una gramàtica alemanya escrita en català utilitza aquest idioma com a metallenguatge per parlar sobre l’alemany. El llenguatge sobre el qual parlem valent-nos del metallenguatge (en aquest cas el català) se sol denominar «el llenguatge objecte» (en aquest cas l’alemany). El que és típic del metallenguatge és que conté noms (metalingüístics) de les paraules i enunciats del llenguatge objecte, així com predicats (metalingüístics), com «nom (del llenguatge objecte)», «verb (del llenguatge objecte)» o «enunciat (del llenguatge objecte)».[12] En un metallenguatge, les paraules d'un llenguatge objecte només s'esmenten, mentre que les del mateix metallenguatge s'usen. La distinció entre els nivells de llenguatge objecte i metallenguatge té especial interès i utilitat en totes les ciències que tracten del llenguatge, com són, per exemple, la filosofia del llenguatge i la lògica. Aquestes distincions permeten esquivar els problemes que sorgeixen quan s'utilitza el llenguatge ordinari per parlar del llenguatge, eliminant ambigüitats i paradoxes degudes a l'autorreferència.

Llenguatge i cervell[modifica | modifica el codi]

La neurolingüística estudia la relació entre el llenguatge i cervell des d'un punt de vista biològic i psíquic, a diferència de la filosofia del llenguatge, que s'ocupa de la relació entre ment i llenguatge com a concepte o com a mediació per al pensament. L'hemisferi esquerre del cervell concentra les àrees que s'ocupen del llenguatge, tot i que algunes funcions poden estar desplaçades en el cas d'individus esquerrans.

Algunes de les àrees cerebrals associades amb el processament del llenguatge: Àrea de Broca (Blau), Àrea de Wernicke (Verd), Supramarginal gyrus (groc), Angular gyrus (ataronjat),Primary Auditory Cortex (Rosat)

L'àrea de Broca s'encarrega de comprendre però sobretot formar enunciats segons les regles de cada llengua, es podria dir doncs que és la zona capaç de transformar sons i lletres en paraules i usar les normes de la gramàtica. Igualment, s'encarrega de donar sentit als gestos que poden reforçar o matisar el sentit d'allò que es diu (comunicació no verbal).[13]

Una altra zona rellevant és l'àrea de Wernicke, que es lliga amb el sistema auditiu per descodificar els sons, l'entonació de les frases i els patrons que ajudin a establir el significat del discurs. També intervé en la fixació dins la memòria humana de les paraules apreses, de forma que es lligui significant i significat de cada paraula.

L'hemisferi dret ajuda al llenguatge encarregant-se de la gestió de les emocions associades al que es rep, de forma que es destriï l'actitud i intenció de l'emissor i es pugui ajustar la mateixa resposta.

La memòria humana emmagatzema les unitats de cada llengua concreta: és a dir, els signes d'un idioma que permeten articular el llenguatge, concretar-lo. En situacions de plurilingüisme, es poden unir les entrades dels diversos idiomes, de manera que a un mateix concepte corresponguin diverses formes, una en cada llengua. La proximitat d'aquestes formes (i no la codificació d'entrades lèxiques diferents quan el significat és únic) ha estat atestiguada per experiments que treballen amb els lapsus linguae. El plurlingüisme afecta la capacitat general, ja que modela el cervell fent-lo més permeable a noves influències relacionades amb la llengua (sabent més idiomes, s'aprenen d'altres més de pressa, no solament per les comparacions entre llengües sinó per aquesta plasticitat al cervell).

Llenguatge verbal i llenguatge no verbal[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llenguatge no verbal

En el seu origen el terme llenguatge té un sentit molt restringit. Equival a l'expressió del pensament mitjançant la paraula, però és habitual ampliar el concepte fins a identificar-lo amb el terme codi. Parlarem aleshores de diferents llenguatges en funció de diferents codis.

Això ens permet distingir entre llenguatges verbals – els que fan servir la paraula oral o escrita- i els no verbals - els que fan servir altres codis. Aquests empren els colors, les mirades, els sons o les olors entre d'altres per a construir llenguatges més específics com per exemple el llenguatge corporal, el llenguatge de les flors, moviments amb el ventall o el del cinema.

És important constatar, d'entrada, el caràcter notòriament logocèntric del nostre aprenentatge. El llenguatge verbal ens permet organitzar i conceptualitzar el pensament. Aprenem en la mesura que verbalitzem. Assimilem un concepte en la mesura que adquirim una paraula per definir-lo. Hem estat capaços, així, d'incorporar al nostre aprenentatge el concepte arbre en la mesura que l'hem sabut verbalitzar. Per contra no podem distingir els infinits matisos que un inuit pot percebre en observar la neu, com que no disposa d'una classificació prou elaborada.

D'altra banda, ja des del Neolític -quan el procés d'esquematització de les pintures paleolítiques determina l'origen de les lletres i els posteriors fonemes- el llenguatge oral s'ha configurat com el mitjà de comunicació per excel·lència. A un aprenentatge logocèntric correspon una comunicació logocèntrica.

No s'ha d'oblidar, però, que la comunicació no verbal és un element decisiu de la comunicació. Molts autors coincideixen a assenyalar que els components verbals sumen menys del 35 % del significat social de la situació, mentre que més del 65 % del significat social queda del costat de la no verbal. La interpretació de la comunicació no verbal està subjecta a fortes restriccions: El context pren gran rellevància, així com els condicionaments culturals.

Funcions del llenguatge[modifica | modifica el codi]

Roman Jakobson va analitzar les funcions bàsiques de la comunicació, i per tant també del llenguatge:

  • Funció referencial o representativa: Al·ludir al context on té lloc la comunicació. La mateixa expressió en un context diferent canvia de significat. Per exemple: "deixa-ho aquí", segons de què es parli canvien els referents del "ho" i del "aquí".
  • Funció expressiva o emotiva: Comunicar una idea que té l'emissor, fer partícips als altres dels propis pensaments.
  • Funció conativa o apel·lativa: Aconseguir un efecte determinat per part del receptor (per exemple, els precs, les preguntes...).
  • Funció fàtica: Cridar l'atenció del receptor, començar o restablir la comunicació.
  • Funció metalingüística: Parlar sobre el mateix llenguatge. Per exemple, "El verb haver s'escriu amb h i amb v".
  • Funció poètica: Embellir el missatge, com passa a la literatura. Segons Jakobson, la funció poètica és la més important, ja que posa en marxa totes les altres.

Un model alternatiu és el de Friedemann Schulz von Thun, anomenat model de les quatre cares. Segons ell, cada missatge emès conté quatre cares o capes de significat, però determinats missatges accentuen més una d'elles. Els malentesos comunicatius sorgeixen quan es relacionen les capes, ja que moltes d'elles vehiculen informació implícita. Les capes o cares serien:

  • Factual: és el contingut explícit del missatge o la proposició que se'n deriva. Es pot jutjar des del punt de vista informatiu, decidint si el que es comunica és veritable o no, si correspon al tema tractat...
  • Expressiva: el missatge sempre indica alguna cosa de l'emissor, des dels seus sentiments fins a trets de la seva personalitat
  • Relacional: el missatge revela com és percebut el receptor per part de l'emissor i quina concepció té de la relació que mantenen
  • Apel·lativa: intenció del missatge, què es pretén del receptor

Competències del llenguatge[modifica | modifica el codi]

Fins als anys seixanta, la llengua s'havia considerat bàsicament com a matèria de coneixement, com un conjunt tancat de continguts que calia analitzar, memoritzar i aprendre: la fonètica i l'ortografia, la morfosintaxi i el lèxic de la llengua. La paraula clau que aglutinava aquests coneixements era gramàtica. La finalitat de classe de llengua era aprendre l'estructura de la llengua: la gramàtica. Saber llengua volia dir tenir molts coneixements cognitius d'aquesta mena i es demostrava fent determinades activitats gramaticals, com l'anàlisi sintàctica, la transcripció fonètica, els dictats, les conjugacions verbals, etc.

A partir dels anys seixanta, diversos filòsofs (J.L.Austin, Searle; però també Wittgenstein força abans) comencen a posar èmfasi en l'ús de la llengua, en la seva funcionalitat i en el que s'aconsegueix utilitzant-la. Entenem la llengua com una forma d'acció o d'activitat que es realitza amb alguna finalitat concreta. La llengua és una eina múltiple, un instrument, que serveix per aconseguir mil i una coses: encarregar un dinar, comprar benzina, mostrar agraïment, queixar-se, protestar, saludar, demanar i donar informació, entre d'altres. Cada acció lingüística amb què s'aconsegueix alguns d'aquests objectius és un acte de parla i consisteix en la codificació o descodificació d'un missatge oral o escrit. El conjunt dels actes de parla és el conjunt d'accions verbals que es poden realitzar amb una llengua i, també, constitueix el corpus d'objectius d'aprenentatge. Hi ha diverses classificacions d'aquests actes que s'agrupen per grans grups genèrics de funcions o objectius a aconseguir: demanar informació, excusar-se, saludar, acomiadar-se, entre d'altres.

La paraula clau que defineix aquesta nova visió de la llengua i que s'oposa a l'anterior és ús (o també comunicació). L'ús i la comunicació són el veritable sentint últim de la llengua i l'objectiu real d'aprenentatge, on aprendre llengua significa aprendre a usar-la, a comunicar-se o, si ja se'n sap una mica, aprendre a comunicar-se millor i en situacions més complexes o compromeses. Així doncs, és important distingir entre el coneixement i l'ús de la llengua, així com l'aprenentatge d'un i l'altre. També, és important aquesta distinció en el context sociolingüístic i especialment en el nostre context social, ja que hi ha moltes implicacions transcendentals, tant a l'escola com a la societat. És a dir, la societat potser cada vegada sap més català, però no per això l'utilitza més. O un jove que a l'escola ha estudiat anglès durant molt de temps, però no sap parlar-lo, per tant no es podria comunicar correctament perquè no domina bé el codi lingüístic de la llengua, i en aquest cas, no seria una persona competent, comunicativament parlant.

Allò que un parlant necessita saber per comunicar-se de manera eficaç, és a dir, que aconsegueix l'objectiu, en contextos culturalment significants, vol dir ser competent comunicativament parlant. Per tal d'assolir aquesta competència, s'han de dominar les quatre competències[14] del llenguatge (competència lingüística, competència sociolingüística, competència discursiva i competència estratègica).

1. Competència lingüística: Es caracteritza per la capacitat d'una persona per a produir enunciats gramaticals en una llengua; enunciats que respectin les regles gramaticals en tots els nivells del llenguatge: morfologia, sintaxis, fonètica-fonología i semàntica. Per això també s'anomena competència gramatical,[15] ja que sempre s'ha conegut com la competència de la gramàtica tradicional. Aquesta competència és un coneixement implícit que un parlant té sobre a la seva pròpia llengua i permet codificar missatges, comprendre'ls i jutjar sobre la seva gramaticalitat.

El concepte de competència gramatical va ser proposat per Noam Chomsky en la seva obra Estructuras sintácticas el 1957, on relaciona el concepte de llengua amb competència i el concepte de parla amb actuació.

2. Competència sociolingüística: Es caracteritza per la capacitat d'una persona per produir i entendre adequadament expressions lingüístiques en diferents contextos d'ús. Els factors de la competència sociolingüística són les situacions dels participants i la relació que hi ha entre ells, les seves intencions comunicatives, els esdeveniments comunicatius en el que estan participant i les normes i convencions d'interacció que el regulen.

3. Competència discursiva: és la capacitat de captar i/o produir texts amb sentit que es puguin percebre com un tot coherent i adequat a la situació i al tema. És a dir, és l’habilitat d’un individu per escollir un discurs adequat a les intencions i situació d’una manera eficaç. Per tant, és important que:

- Es tingui en compte la situació (posició social i relativa)

- Es faci referència a un tema

- Coherència

- Cohesió

Fent referència a aquests últims dos punts, hem de dir que són la part fonamental de la competència discursiva. És important que hi hagi cohesió per tal de poder assumir el text com un conjunt de paraules i oracions (unitat lingüística) i, també, és indispensable la coherència, ja que, permet la construcció de l'estructura textual i, per tant, podem atribuir-li un sentit clar al text.

4. Competència estratègica: estratègies de comunicació verbal i no verbal que es poden utilitzar per compensar deficiències provocades per limitacions i insuficiències i afavorir l'efectivitat de la comunicació.[14] Si definim estratègies aplicades a l'aprenentatge d'una llengua podríem aplicar la definició que ens diu Rebecca Oxford (1990). Segons aquesta autora, les estratègies són accions concretes empleades per l'aprenent per fer que l'aprenentatge sigui més fàcil, més ràpid, més agradable, més eficaç i més transferible a noves situacions.

Signes[modifica | modifica el codi]

Articles principals: signe lingüístic i signe semiòtic

Per a construir missatges amb el llenguatge s'utilitzen els signes, unitats extretes del codi comú entre l'emissor i el receptor. Un signe consta d'una part material (significant), perceptible pels sentits, i d'una part conceptual que és la idea que vol representar (significat). Amb el significat s'apunta cap a una part de la realitat (referent).[16][17] El senyal de «Prohibit aparcar», per exemple, és un signe, perquè el percebem amb la vista i representa la idea mental que no podem deixar el vehicle estacionat en aquest lloc. També són signes el so i l'escriptura de les paraules, l'expressió o comportament d'una persona, els logotips, l'olor del menjar, etc.

La semiologia és la ciència que estudia els signes que utilitza l'ésser humà en la societat: a part dels ja mencionats abans, són destacables els costums, els ritus simbòlics i la moda, entre d'altres. El lingüísta Ferdinand de Saussure, que va ser qui va crear i definir el terme semiologia, considera que la lingüística és part de la semiologia, que estudia el signe. El signe és, segons ell, la base del llenguatge.[18]

Classes de signes[modifica | modifica el codi]

El científic nord-americà Charles Sanders Peirce va classificar tres classes de signes: els indicis, les icones i els símbols, segons la relació de l'element representatiu (signe) i l'element representat (concepte):[19]

  • Indicis: S'anomenen indicis aquells signes que tenen una relació de causalitat o proximitat amb la realitat que representen. Solen produir-se de forma espontànea. En són exemples el rastre d'un animal, el fum i l'olor del foc, el representant d'una persona o els símptomes de les malalties.
  • Icones: Les icones són signes que tenen una relació de semblança (molta o poca) amb l'objecte que representen. En són exemples els dibuixos, les fotografies, els mapes, els logotips o les onomatopeies, ja que s'assemblen a la realitat representada.
  • Símbols: No hi ha cap relació aparent entre el símbol i l'objecte que representa. Només queden relacionats arbitràriament per conveni o costum entre aquells que els utilitzen. En són exemples la majoria de les paraules, les xifres i alguns senyals de tràfic.

Llenguatge oral i llenguatge escrit[modifica | modifica el codi]

  • El llenguatge oral precedeix cronològicament l'escrit en totes les llengües, en la mesura en què el llenguatge escrit és la representació gràfica d'una realitat social:
« Car un idioma és sobretot so, una matèria oral modelada per la boca, que després es portada per l'aire en forma d'ones lentes, que són acaronades per l'oïda. El so és la veritable realitat l'idioma, tota la resta és abstracció »
— P.Delattre, «Sur les origenes celtiques de la pronunciation française», 1945
En l’evolució del llenguatge, l’oral és anterior a l’escrit: «la humanitat, durant un 99,5% de la seva història, únicament ha utilitzat la modalitat oral»[20]
  • Tots els parlants tenen la capacitat del llenguatge oral, però no necessàriament de dominar-ne l'escrit. «Hi ha llengües que es parlen i no s'escriuen però tota llengua escrita és parlada» (Gregory & Carroll, 1978:74). Sociològicament en la població mundial hi ha un alt percentatge d’analfabetisme i de persones que no utilitzen pràcticament el llenguatge escrit. Segons dades de l'any 2006 de l'IEU, s'estima que hi ha 781 milions d'adults analfabets en el món, al voltant del 64% dels quals són dones.[21]
  • La dependència del llenguatge escrit amb relació a l'oral és indiscutible segons el temps. El canvi lingüístic s’origina, en general, a la llengua oral.

Malgrat aquesta preeminència del llenguatge oral, existeix una «imatge grafocèntrica de la vida» (Tucson, 1995): Saber llegir i escriure s'interpreta com un grau de "cultura" superior, el domini de la llengua escrita ha estat, històricament, reflex de l'erudició de les persones.

Així mateix no es pot considerar cap dels dos sistemes com a primari: encara que la llegua escrita sigui la representació de la llengua oral ambdós tipus de llenguatges són sistemes diferents de representació de la realitat: «Tot i que els dos, parlat i escrit, poden ser emprats per, gairebé, qualsevol necessitat comunicativa, de fet no les emprem de forma intercanviable» (Bibber, 1988:8).

Solem recórrer al llenguatge escrit quant hi ha una distància física, i/o temporal, entre els interlocutors, quan ha de quedar constància o s'ha de guardar la informació, quan s'han de donar instruccions o informacions complexes, «Hi ha una idea general que les persones no recordarem fets detallats correctament si aquests són exposats únicament de forma oral, en especial si aquests han d'ésser recordats després d'un període llarg de temps» (Brown & Yule, 1983: 13-14) o bé quan ho requereix el caràcter oficial o jurídic. Per altra part solem recórrer al llenguatge oral quan hi ha presència simultània dels interlocutors i en la comunicació quotidiana.

Segons les funcions del llenguatge, predomina l'ús del llenguatge escrit en les funcions referencials i poètiques, mentre que emprem, predominantment, el llenguatge oral en les funcions conatives i fàtiques.

Elements característics del llenguatge oral

  • Presència d'elements prosòdics (entonació, accent, pausa,...)
  • Presència d'elements paralingüístics (qualitat de la veu, ritme, to, intensitat...)
  • Presència d'elements extralingüístics (cinèsics - postura-, proxèmics - distancia-)
  • Presència d'elements fàctics o elelements retroalimentadors del canal (feedback)
  • Presència de Díptics (o senyalitzadors) (pronoms personals, adverbis de lloc i temps, amb la possibilitat de substituir-los per gesticulacions, donada la presència d'elements extralingüístics)
  • Indicadors de planificació "en línia" del discurs i de l'adaptació d'aquest a la reacció de l'interlocutor

Elements característics del llenguatge escrit

  • Presència de recursos gràfics (entre cometes, subratllat,...)
  • Presentació estructurada del text
  • Major complexitat en la construcció sintàctica (subordinació, frases més llargues que en la llengua oral)
  • Major elaboració del discurs (presència de marcadors de relacions entre frases, connectors lògics, organitzadors retòrics d'aquest,...)
  • Organització del discurs en termes de subjecte+predicat
  • Major densitat de la informació
  • Elements lèxics plens

Qüestions no resoltes sobre el llenguatge verbal[modifica | modifica el codi]

Hi ha una sèrie de qüestions obertes o problemes no resolts sobre el llenguatge verbal que constitueixen els principals camps de recerca i discussió. Les primeres fan referència a l'origen del llenguatge, per saber si va originar-se una única llengua i d'ella va sorgir la resta o per contra va haver-hi poligènesi (el llenguatge va aparèixer en diversos indrets alhora com a tret evolutiu de l'espècie). Relacionat amb aquest afer sorgeix la pregunta de quina és la llengua o llengües primeres i com es classifiquen determinats idiomes (el concepte de llengua aïllada). Per manca de documents també romanen com a problems no resolts determinats sistemes d'escriptura antics, no desxifrats encara.

Un segon camp de recerca té a veure no amb l'origen del llenguatge en si, sinó a cada persona: sorgeix com a subordinació del pensament? com a generador d'aquest? Aquest binomi entre llengua i ment és un dels principals temes de la filosofia del llenguatge. I un cop s'accepta que sorgeix el llenguatge en una persona, quina relació té aquesta adquisició amb la resta de funcions cognitives i amb el cervell com a òrgan? S'estan fent, però, avenços en àrees com les etapes d'adqusició o al bilingüisme en la infància.

El tercer focus de controvèrsia aludeix a la universalitat del llenguatge, entesa com un codi únic, enfront de les postures que pensen que no existeixen estructures o conceptes genèrics, sinó que depenen de la lingüística particular de cada idioma. Per tant les qüestions obertes sobre aquest camp es pregunten per l'existència d'universals gramaticals (categories o conceptes) i lèxics (com l'existència d'una definició única de paraula o la presència de determinats mots a tots els idiomes).

Llenguatges formals[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llenguatge formal

Les matemàtiques i la informàtica utilitzen entitats artificials anomenades llenguatges formals (llenguatges de programació i de marques, i d'altres de naturalesa més teòrica). Aquests prenen sovint la forma de cadena de caràcters, produït per una combinació de gramàtica formal i la semàntica de complexitat arbitrària.

Llenguatges de programació[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llenguatge de programació

Un llenguatge de programació és un llenguatge formal dotat de semàntica que es pot utilitzar per controlar el comportament d'una màquina, en particular, un ordinador, per realitzar tasques específiques. Els llenguatges de programació es defineixen mitjançant regles sintàctiques i semàntiques, per determinar l'estructura i el significat, respectivament.

Els llenguatges de programació s'utilitzen per facilitar la tasca d'organitzar i manipular la informació, i per expressar els algorismes amb precisió. Alguns autors restringeixen el terme "llenguatge de programació" als llenguatges que poden expressar tots els algorismes possibles. A vegades el terme "llenguatge informàtic" s'usa per a les llengües artificials que són més limitades.

Comunicació animal[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llenguatge animal

El terme "llenguatge animal" s'utilitza sovint per als sistemes no humans de comunicació. Els lingüistes no els consideren un llenguatge, però els descriuen com a comunicació animal, perquè la interacció entre els animals en aquesta comunicació és diferència fonamentalment dels principis subjacents del llenguatge humà. No obstant això, alguns estudiosos han tractat de refutar aquesta premissa general a través d'experiments amb ximpanzés educats per a parlar. Karl von Frisch va rebre el Premi Nobel el 1973 pels seus estudis de la llengua i dialectes de les abelles.[22] La investigació actual indica que els codis de senyalització són la condició més fonamental per a tota tasca de coordinació dins i entre cèl·lules, teixits, òrgans i organismes de tots els regnes d'éssers vius. Tots aquests codis segueixen unes normes de senyalització combinatòria (sintàctica), sensible al context (pragmàtica) i amb contingut específic (semàntica). Contrastant amb els lingüistes, els biolingüísties i els biosemiòtics consideren que aquests codis són llengües reals.[23]

En diversos casos divulgats, a animals no humans se'ls ha ensenyat a comprendre certes característiques del llenguatge humà. A ximpanzés, goril·les, i orangutans se'ls han ensenyat senyals amb les mans basant-se en el llenguatge de signes americà. Se sospita que el lloro gris africà, que posseeix la capacitat d'imitar la veu humana amb un alt grau d'exactitud, posseeix la intel·ligència suficient per comprendre alguns dels sons de la parla que imita. La majoria de les espècies de lloro, tot i que són uns experts imitadors, no es creu que tinguin tal comprensió lingüística.

Tot i que entre els partidaris dels sistemes de comunicació animal s'ha debatut sobre el grau de semàntica existent, no s'ha descobert que aquests sistemes tinguin cap mena de semblança amb la sintaxi del llenguatge humà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Llenguatge». Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 5 d'agost de 2009].
  2. http://www.sciencedaily.com/releases/2011/05/110513112256.htm
  3. Politics 1253a 1.2
  4. Second Discourse
  5. Evolutionary Origins of the Social Brain. In O. Vilarroya and F. F. i Argimon (eds.). Social Brain Matters: Stances on the Neurobiology of Social Cognition. Rodopi, 2007, 18: 215-222.
  6. Imitation and Mimesis. A S. Hurley; N. Chater (eds.). Perspectives on Imitation: From Neuroscience to Social Science, Volume 2: Imitation, Human Development, and Culture. MIT Press, 2005, 14:282-300.
  7. Ramachandran a edge.org
  8. Evolutionary Origins a psycserver.psyc.queensu.ca.
  9. Books.google.com
  10. Isrl.uiuc.edu
  11. «Llenguatge». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  12. metallenguatge - Filoxarxa
  13. Maurizio Gentilucci, Paolo Bernardis, Girolamo Crisi, and Riccardo Dalla Volta (2006). "Repetitive Transcranial Magnetic Stimulation of Broca's Area Affects Verbal Responses to Gesture Observation". Journal of Cognitive Neuroscience 18 (7): 1059-1074
  14. 14,0 14,1 CASSANY,D.;LUNA,M.;SANZ,G. 1a ed."Ensenyar Llengua" Barcelona: Graó, 2002, ISBN 84-7827-048-5
  15. http://cvc.cervantes.es/ensenanza/biblioteca_ele/asele/pdf/09/09_0396.pdf
  16. «signe». Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 12 d'octubre del 2009].
  17. Teide. Altaveu. ISBN 9788430752874. 
  18. «semiologia». Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 12 d'octubre del 2009].
  19. Lengua castellana y literatura (en castellà). Barcelona: Bitácora, 2009. ISBN 9788430752836. 
  20. (Halliday, 1985; citat a Tuson, 1995)
  21. UNESCO Institute for Statistics, 2006
  22. Frisch, K.v. (1953). 'Sprache' oder 'Kommunikation' der Bienen? Psychologische Rundschau 4. Amsterdam.
  23. Witzany, G. (2007). The Logos of the Bios 2. Bio-Communication. Helsinki, Umweb

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]