Llenguatge
De Viquipèdia
El llenguatge és la facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per ell. Per això, el llenguatge suposa un aspecte individual i un aspecte social. Atenent al sistema de signes a disposició de la capacitat comunicativa de l'home —els signes podent ésser de natura diversa, segons els sentits que els poden copsar—, hi pot haver moltes menes de llenguatges: auditiu (o, correlativament, parlat), visual, olfactiu, tàctil, etc. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb finalitat de comunicar-se entre ells.[1]
Per tant, el llenguatge és la capacitat de l'ésser humà de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Una llengua o idioma és una representació particular d'aquesta capacitat. En matemàtiques i informàtica s'utilitzen també llenguatges formals, com la lògica o algun llenguatge de programació.
Tres disciplines estudien bàsicament el llenguatge: la filologia (que també s'ocupa de les llengües concretes), la filosofia i la semiòtica.
[edita] Característiques distintives del llenguatge humà
Tot i que a vegades es parla de llenguatge dels animals, per exemple els crits dels micos o la dansa de les abelles, el llenguatge pròpiament dit és exclusiu de l'ésser humà, perquè acumula una sèrie de característiques que no s'han trobat juntes en cap altra espècie.
La primera d'elles és la possibilitat d'establir comunicació. Un emissor expressa un missatge i la resposta del receptor altera els propers missatges.
La més evident és potser la capacitat de referir-se a realitats allunyades en el temps i l'espai del moment comunicatiu o fins i a tot de referir-se a realitats no existents. Aquest fet permet l'abstracció. Per això es diu que el llenguatge usa símbols.
La tercera és que no està lligada a cap òrgan o necessitat concreta, sinó que hi intervenen molts factors. Per aquest motiu hi ha tanta varietat de missatges possibles, a diferència del repertori limitat dels senyals animals. La doble articulació permet la infinitud de missatges en l'home: només ha d'aprendre un inventari curt de signes i les seves regles de combinació per comunicar-se en qualsevol situació.
Finalment, el llenguatge humà es plasma en una llengua que s'aprèn a la infància, ningú neix sabent cap idioma, a diferència dels animals. L'enorme variabilitat lingüística n'és una prova evident.
Charles Francis Hockett va resumir aquestes característiques en 13 trets distintius. Molts sistemes de comunicació tenen alguns d'aquests trets però solament el llenguatge humà els reuneix tots.
[edita] Origen del llenguatge humà
- Article principal: Origen del llenguatge
Fins i tot abans que la teoria de l'evolució encetés el debat sobre els avantpassats comuns d'animals i éssers humans, l'especulació filosòfica i científica que posa en dubte l'ús del llenguatge fins a un període més recent ha estat freqüent al llarg de la història. A la filosofia occidental moderna, l'especulació d'autors com Thomas Hobbes i després Jean-Jacques Rousseau van portar en evidència la capacitat de l'Acadèmia Francesa per tractar tranquil·lament el tema.
L'origen del llenguatge és de gran interès per als filòsofs perquè la llengua és una característica essencial de la vida humana. En la filosofia grega clàssica aquest tipus d'investigació va ser abordada com un aspecte que formava part de la naturalesa de les coses, en aquest cas la naturalesa humana. Aristòtil, per exemple, tractava els éssers humans com a criatures amb capacitat de raonar i parlar a partir de la seva naturalesa intrínseca, en relació amb la seva propensió natural a ser "polítics", i habitants de les comunitats de la ciutat-estat (en grec, poleis).[2]
Hobbes, al que seguiren John Locke i altres, va afirmar que el llenguatge és una extensió del "discurs" que els éssers humans tenen dins de si mateixos, en un sentit que pren la idea clàssica que la raó és una de les principals característiques primàries de la naturalesa humana. Altres han argumentat el contrari: que la raó es va desenvolupar a partir de la necessitat de tipus de comunicació més complexos. Rousseau,[3] tot i escriure abans de la publicació de la teoria de l'evolució de Darwin, va opinar en aquest sentit.
Des de l'arribada de Darwin, el tema ha estat abordat amb més freqüència per científics que per filòsofs. Per exemple, el neuròleg Terrence Deacon, en el seu llibre Symbolic Species (Espècies simbòliques) ha afirma que la raó i el llenguatge han coevolucionat, és a dir, han evolucionat de manera paralel·la. Merlin Donald veu la llengua com un desenvolupament posterior sobre la base del que es refereix a la cultura mimètica,[4] fent èmfasi en què aquesta coevolució depenia de la interacció de moltes persones. Ell escriu el següent:[5]
| « | Una cultura de la comunicació, amb l'intercanvi d'un cert grau de representacions mentals, hauran de procedir en primer lloc, abans que el llenguatge, a crear un entorn social en el que el llenguatge hauria estat útil i adaptable. | » |
|
—Merlin Donald. Imitation and Mimesis. |
||
En temps més recents, en relació al llenguatge, ha aparegut la teoria de les neurones mirall. Ramachandran,[6] ha anat tan lluny com per afirmar que "les neurones mirall representen per la psicologia el que l'ADN va significar per la biologia, ja que proporcionen un marc unificador i ajuda a explicar una sèrie d'habilitats mentals que fins ara han romàs misterioses i inaccessibles als experiments". Les neurones mirall es troben en l'escorça frontal humana inferior i superior del lòbul parietal, i són úniques. Diversos estudis han proposat una teoria de les neurones mirall relacionades amb el desenvolupament del llenguatge.[7][8][9]
[edita] Llenguatge i cervell
La neurolingüística estudia la relació entre el llenguatge i cervell des d'un punt de vista biològic i psíquic, a diferència de la filosofia del llenguatge, que s'ocupa de la relació entre ment i llenguatge com a concepte o com a mediació per al pensament. L'hemisferi esquerre del cervell concentra les àrees que s'ocupen del llenguatge, tot i que algunes funcions poden estar desplaçades en el cas d'individus esquerrans.
L'àrea de Broca s'encarrega de comprendre però sobretot formar enunciats segons les regles de cada llengua, es podria dir doncs que és la zona capaç de transformar sons i lletres en paraules i usar les normes de la gramàtica. Igualment, s'encarrega de donar sentit als gestos que poden reforçar o matissar el sentit d'allò dit (comunicació no verbal).[10]
Una altra zona rellevant és l'àrea de Wernicke, que es lliga amb el sistema auditiu per decodificar els sons, l'entonació de les frases i els patrons que ajudin a establir el significat del discurs. També intervé en la fixació dins la memòria humana de les paraules apreses, de forma que es lligui significant i significat de cada paraula.
L'hemisferi dret ajuda al llenguatge encarregant-se de la gestió de les emocions associades al que es rep, de forma que es destriï l'actitud i intenció de l'emissor i es pugui ajustar la pròpia resposta.
La memòria humana emmagatzema les unitats de cada llengua concreta: és a dir, els signes d'un idioma que permeten articular el llenguatge, concretar-lo. En situacions de plurilingüisme, es poden unir les entrades dels diversos idiomes, de manera que a un mateix concepte corresponguin diverses formes, una en cada llengua. La proximitat d'aquestes formes (i no la codificació d'entrades lèxiques diferents quan el significat és únic) ha estat atestiguada per experiments que treballen amb els lapsus linguae. El plurlingüisme afecta a la capacitat general, ja que modela el cervell fent-lo més permeable a noves influències relacionades amb la llengua (sabent més idiomes, s'aprenen d'altres més de pressa, no solament per les comparacions entre llengües sinó per aquesta plasticitat al cervell).
[edita] Llenguatge verbal i llenguatge no verbal
En el seu origen el terme llenguatge té un sentit molt restringit. Equival a l'expressió del pensament mitjançant la paraula, però és habitual ampliar el concepte fins identificar-lo amb el terme codi. Parlarem aleshores de diferents llenguatges en funció de diferents codis.
Això ens permet distingir entre llenguatges verbals – els que fan servir la paraula oral o escrita- i els no verbals - els que fan servir altres codis. Aquests empren els colors, les mirades, els sons o les olors entre d'altres per a construir llenguatges més específics com per exemple el llenguatge de les flors, moviments amb el ventall o el del cinema.
És important constatar, d'entrada, el caràcter notòriament logocèntric del nostre aprenentatge. El llenguatge verbal ens permet organitzar i conceptualitzar el pensament. Aprenem en la mesura que verbalitzem. Assimilem un concepte en la mesura que adquirim una paraula per definir-lo. Hem estat capaços, així, d'incorporar al nostre aprenentatge el concepte arbre en la mesura que l'hem sabut verbalitzar. Per contra no podem distingir els infinits matisos que un inuit pot percebre en observar la neu, en no disposar d'una classificació prou elaborada.
D'altra banda, ja des del Neolític -quan el procés d'esquematització de les pintures paleolítiques determina l'origen de les lletres i els posteriors fonemes- el llenguatge oral s'ha configurat com el mitjà de comunicació per excel·lència. A un aprenentatge logocèntric correspon una comunicació logocèntrica.
[edita] Funcions del llenguatge
Roman Jakobson va analitzar les funcions bàsiques de la comunicació, i per tant també del llenguatge:
- Funció referencial o representativa: Al·ludir al context on té lloc la comunicació. La mateixa expressió en un context diferent canvia de significat. Per exemple: "deixa-ho aquí", segons de què es parli canvien els referents del "ho" i del "aquí".
- Funció expressiva o emotiva: Comunicar una idea que té l'emissor, fer partícips als altres dels propis pensaments
- Funció conativa o apel·lativa: Aconseguir un efecte determinat per part del receptor (per exemple, els precs, les preguntes....)
- Funció fàtica: Cridar l'atenció del receptor, començar o restablir la comunicació
- Funció metalingüística: Parlar sobre el propi llenguatge. Per exemple, "El verb haver s'escriu amb h i amb v".
- Funció poètica: Embellir el missatge, com passa a la literatura. Segons Jakobson, la funció poètica és la més important, ja que posa en marxa totes les altres.
[edita] Signes
Per a construir missatges amb el llenguatge s'utilitzen els signes, unitats extretes del codi comú entre l'emissor i el receptor. Un signe consta d'una part material (significant), perceptible pels sentits, i d'una part conceptual que és la idea que vol representar (significat). Amb el significat s'apunta cap a una part de la realitat (referent).[11][12] El senyal de «Prohibit aparcar», per exemple, és un signe, perquè el percebem amb la vista i representa la idea mental que no podem deixar el vehicle estacionat en aquest lloc. També són signes el so i l'escriptura de les paraules, l'expressió o comportament d'una persona, els logotips, l'olor del menjar, etc.
La semiologia és la ciència que estudia els signes que utilitza l'ésser humà en la societat: a part dels ja mencionats abans, són destacables els costums, els ritus simbòlics i la moda, entre d'altres. El lingüísta Ferdinand de Saussure, que va ser qui va crear i definir el terme semiologia, considera que la lingüística és part de la semiologia, que estudia el signe. El signe és, segons ell, la base del llenguatge.[13]
[edita] Classes de signes
El científic nord-americà Charles Sanders Peirce va classificar tres classes de signes: els indicis, les icones i els símbols, segons la relació de l'element representatiu (signe) i l'element representat (concepte):[14]
- Indicis: S'anomenen indicis aquells signes que tenen una relació de causalitat o proximitat amb la realitat que representen. Solen produir-se de forma espontànea. En són exemples el rastre d'un animal, el fum i l'olor del foc, el representant d'una persona o els símptomes de les malalties.
- Icones: Les icones són signes que tenen una relació de semblança (molta o poca) amb l'objecte que representen. En són exemples els dibuixos, les fotografies, els mapes, els logotips o les onomatopeies, ja que s'assemblen a la realitat representada.
- Símbols: No hi ha cap relació aparent entre el símbol i l'objecte que representa. Només queden relacionats arbitràriament per conveni o costum entre aquells que els utilitzen. En són exemples la majoria de les paraules, les xifres i alguns senyals de tràfic.
[edita] Qüestions no resoltes sobre el llenguatge verbal
Hi ha una sèrie de qüestions obertes o problemes no resolts sobre el llenguatge verbal que constitueixen els principals camps de recerca i discussió. Les primeres fan referència a l'origen del llenguatge, per saber si va originar-se una única llengua i d'ella va sorgir la resta o per contra va haver-hi poligènesi (el llenguatge va aparèixer en diversos indrets alhora com a tret evolutiu de l'espècie). Relacionat amb aquest afer sorgeix la pregunta de quina és la llengua o llengües primeres i com es classifiquen determinats idiomes (el concepte de llengua aïllada). Per manca de documents també romanen com a problems no resolts determinats sistemes d'escriptura antics, no desxifrats encara.
Un segon camp de recerca té a veure no amb l'origen del llenguatge en si, sinó a cada persona: sorgeix com a subordinació del pensament? com a generador d'aquest? Aquest binomi entre llengua i ment és un dels principals temes de la filosofia del llenguatge. I un cop s'accepta que sorgeix el llenguatge en una persona, quina relació té aquesta adquisició amb la resta de funcions cognitives i amb el cervell com a òrgan? S'estan fent, però, avenços en àrees com les etapes d'adqusició o al bilingüisme en la infància.
El tercer focus de controvèrsia aludeix a la universalitat del llenguatge, entesa com un codi únic, enfront les postures que pensen que no existeixen estructures o conceptes genèrics, sinó que depenen de la lingüística particular de cada idioma. Per tant les qüestions obertes sobre aquest camp es pregunten per l'existència d'universals gramaticals (categories o conceptes) i lèxics (com l'existència d'una definició única de paraula o la presència de determinats mots a tots els idiomes).
[edita] Llenguatges formals
Les matemàtiques i la informàtica utilitzen entitats artificials anomenades llenguatges formals (llenguatges de programació i de marques, i d'altres de naturalesa més teòrica). Aquests prenen sovint la forma de cadena de caràcters, produït per una combinació de gramàtica formal i la semàntica de complexitat arbitrària.
[edita] Llenguatges de programació
Un llenguatge de programació és un llenguatge formal dotat de semàntica que es pot utilitzar per controlar el comportament d'una màquina, en particular, un ordinador, per realitzar tasques específiques. Els llenguatges de programació es defineixen mitjançant regles sintàctiques i semàntiques, per determinar l'estructura i el significat, respectivament.
Els llenguatges de programació s'utilitzen per facilitar la tasca d'organitzar i manipular la informació, i per expressar els algorismes amb precisió. Alguns autors restringeixen el terme "llenguatge de programació" als llenguatges que poden expressar tots els algorismes possibles. A vegades el terme "llenguatge informàtic" s'usa per a les llengües artificials que són més limitades.
[edita] Comunicació animal
El terme "llenguatge animal" s'utilitza sovint per als sistemes no humans de comunicació. Els lingüistes no els consideren un llenguatge, però els descriuen com a comunicació animal, perquè la interacció entre els animals en aquesta comunicació és diferència fonamentalment dels principis subjacents del llenguatge humà. No obstant això, alguns estudiosos han tractat de refutar aquesta premissa general a través d'experiments amb ximpanzés educats per a parlar. Karl von Frisch va rebre el Premi Nobel el 1973 pels seus estudis de la llengua i dialectes de les abelles.[15] La investigació actual indica que els codis de senyalització són la condició més fonamental per a tota tasca de coordinació dins i entre cèl·lules, teixits, òrgans i organismes de tots els regnes d'éssers vius. Tots aquests codis segueixen unes normes de senyalització combinatòria (sintàctica), sensible al context (pragmàtica) i amb contingut específic (semàntica). Contrastant amb els lingüistes, els biolingüísties i els biosemiòtics consideren que aquests codis són llengües reals.[16]
En diversos casos divulgats, a animals no humans se'ls ha ensenyat a comprendre certes característiques del llenguatge humà. A ximpanzés, goril·les, i orangutans se'ls han ensenyat senyals amb les mans basant-se en el llenguatge de signes americà. Se sospita que el lloro gris africà, que posseeix la capacitat d'imitar la veu humana amb un alt grau d'exactitud, poseeix la intel·ligència suficient per comprendre alguns dels sons de la parla que imita. La majoria de les espècies de lloro, tot i que són uns experts imitadors, no es creu que tinguin tal comprensió lingüística.
Tot i que entre els partidaris dels sistemes de comunicació animal s'ha debatut sobre el grau de semàntica existent, no s'ha descobert que aquests sistemes tinguin cap mena de semblança amb la sintaxi del llenguatge humà.
[edita] Referències
- ↑ «Llenguatge». Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 5 d'agost de 2009].
- ↑ Politics 1253a 1.2
- ↑ Second Discourse
- ↑ Evolutionary Origins of the Social Brain. In O. Vilarroya and F. F. i Argimon (eds.). Social Brain Matters: Stances on the Neurobiology of Social Cognition. Rodopi, 2007, 18: 215-222.
- ↑ Imitation and Mimesis. A S. Hurley; N. Chater (eds.). Perspectives on Imitation: From Neuroscience to Social Science, Volume 2: Imitation, Human Development, and Culture. MIT Press, 2005, 14:282-300.
- ↑ Ramachandran a edge.org
- ↑ Evolutionary Origins a psycserver.psyc.queensu.ca.
- ↑ Books.google.com
- ↑ Isrl.uiuc.edu
- ↑ Maurizio Gentilucci, Paolo Bernardis, Girolamo Crisi, and Riccardo Dalla Volta (2006). "Repetitive Transcranial Magnetic Stimulation of Broca's Area Affects Verbal Responses to Gesture Observation". Journal of Cognitive Neuroscience 18 (7): 1059-1074
- ↑ «signe». Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 12 d'octubre del 2009].
- ↑ Teide: Altaveu. ISBN 9788430752874.
- ↑ «semiologia». Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 12 d'octubre del 2009].
- ↑ Lengua castellana y literatura (en castellà). Barcelona: Bitácora, 2009. ISBN 9788430752836.
- ↑ Frisch, K.v. (1953). 'Sprache' oder 'Kommunikation' der Bienen? Psychologische Rundschau 4. Amsterdam.
- ↑ Witzany, G. (2007). The Logos of the Bios 2. Bio-Communication. Helsinki, Umweb
[edita] Enllaços externs
[edita] Vegeu també
