Llenguatge
De Viquipèdia
El llenguatge és la capacitat de l'ésser humà de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Una llengua o idioma és una representació particular d'aquesta capacitat.
En matemàtiques i informàtica s'utilitzen també llenguatges formals, com la lògica o algun llenguatge de programació.
Tres disciplines estudien bàsicament el llenguatge: la filologia (que també s'ocupa de les llengües concretes), la filosofia i la semiòtica. Algunes preguntes bàsiques que ocupen la filosofia són: Quin és l'origen del llenguatge? Va sorgir en un sol punt o en diversos alhora? Com és la relació exacta entre pensament i llenguatge? Quina és la naturalesa del significat?
Taula de continguts |
[edita] Característiques distintives del llenguatge humà
Tot i que a vegades es parla de llenguatge dels animals, per exemple els crits dels micos o la dansa de les abelles, el llenguatge pròpiament dit és exclusiu de l'ésser humà, perquè acumula una sèrie de característiques que no s'han trobat juntes en cap altra espècie.
La primera d'elles és la possibilitat d'establir comunicació. Un emissor expressa un missatge i la resposta del receptor altera els propers missatges.
La més evident és potser la capacitat de referir-se a realitats allunyades en el temps i l'espai del moment comunicatiu o fins i a tot de referir-se a realitats no existents. Aquest fet permet l'abstracció. Per això es diu que el llenguatge usa símbols.
La tercera és que no està lligada a cap òrgan o necessitat concreta, sinó que hi intervenen molts factors. Per aquest motiu hi ha tanta varietat de missatges possibles, a diferència del repertori limitat dels senyals animals. La doble articulació permet la infinitud de missatges en l'home: només ha d'aprendre un inventari curt de signes i les seves regles de combinació per comunicar-se en qualsevol situació.
Per últim, el llenguatge humà es plasma en una llengua que s'aprèn a la infància, ningú neix sabent cap idioma, a diferència dels animals. L'enorme variabilitat lingüística n'és una prova evident.
Charles Francis Hockett va resumir aquestes característiques en 13 trets distintius. Molts sistemes de comunicació tenen alguns d'aquests trets però solament el llenguatge humà els reuneix tots.
[edita] Llenguatge verbal i llenguatge no verbal
En el seu origen el terme llenguatge té un sentit molt restringit. Equival a l'expressió del pensament mitjançant la paraula, però és habitual ampliar el concepte fins identificar-lo amb el terme codi. Parlarem aleshores de diferents llenguatges en funció de diferents codis.
Això ens permet distingir entre llenguatges verbals – els que fan servir la paraula oral o escrita- i els no verbals - els que fan servir altres codis. Aquests empren els colors, les mirades, els sons o les olors entre d'altres per a construir llenguatges més específics com per exemple el llenguatge de les flors, moviments amb el ventall o el del cinema.
És important constatar, d'entrada, el caràcter notòriament logocèntric del nostre aprenentatge. El llenguatge verbal ens permet organitzar i conceptualitzar el pensament. Aprenem en la mesura que verbalitzem. Assimilem un concepte en la mesura que adquirim una paraula per definir-lo. Hem estat capaços, així, d'incorporar al nostre aprenentatge el concepte arbre en la mesura que l'hem sabut verbalitzar. Per contra no podem distingir els infinits matisos que un inuit pot percebre en observar la neu, en no disposar d'una classificació prou elaborada.
D'altra banda, ja des del Neolític -quan el procés d'esquematització de les pintures paleolítiques determina l'origen de les lletres i els posteriors fonemes- el llenguatge oral s'ha configurat com el mitjà de comunicació per excel·lència. A un aprenentatge logocèntric correspon una comunicació logocèntrica.
[edita] Funcions del llenguatge
Roman Jakobson va analitzar les funcions bàsiques de la comunicació, i per tant també del llenguatge:
- Funció referencial o representativa: Al·ludir al context on té lloc la comunicació. La mateixa expressió en un context diferent canvia de significat. Per exemple: "deixa-ho aquí", segons de què es parli canvien els referents del "ho" i del "aquí".
- Funció expressiva o emotiva: Comunicar una idea que té l'emissor, fer partícips als altres dels propis pensaments
- Funció conativa o apel·lativa: Aconseguir un efecte determinat per part del receptor (per exemple, els precs, les preguntes....)
- Funció fàtica: Cridar l'atenció del receptor, començar o restablir la comunicació
- Funció metalingüística: Parlar sobre el propi llenguatge. Per exemple, "El verb haver s'escriu amb h i amb v".
- Funció poètica: Embellir el missatge, com passa a la literatura. Segons Jakobson, la funció poètica és la més important, ja que posa en marxa totes les altres.
