Mort

La cara simbòlica de la mort, detall d'una pintura de Philippe de Champaigne.

La mort és la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu. Es refereix tant a la terminació en sí com a l'estat posterior de l'antic organisme. L'autèntica naturalesa del que ve després de la mort ha estat des de fa mil·lennis una preocupació central de les tradicions religioses i filosòfiques d'arreu del món. Moltes religions tenen fe o bé en una mena de més enllà o bé en la reencarnació. Per molts, l'efecte de la mort física sobre qualsevol possible ment o ànima roman una pregunta oberta. Per la ciència contemporània, la mort d'un organisme és final.

Gairebé sense cap excepció (vegeu Turritopsis nutricula), els animals moren eventualment d'envelliment. Alguns fenòmens intervinents que habitualment causen una mort prematura inclouen la malnutrició, la predació, la malaltia, els accidents que provoquen traumatismes terminals o, en circumstàncies extremes, una greu pertorbació d'un ecosistema. Les activitats humanes voluntàries que provoquen la mort inclouen el suïcidi, l'homicidi i la guerra. Cada dia moren aproximadament 150.000 persones arreu del món. La mort al món natural també es pot produir com a resultat indirecte de l'activitat humana: una causa creixent de depleció d'espècies en temps recents ha estat la destrucció de sistemes ecològics com a conseqüència de l'expansió de la tecnologia industrial.

L'objectiu principal de la ciència mèdica ha estat postposar i evitar la mort. En aquest context, la mort és vista més com un procés que un esdeveniment; condicions que antigament eren considerades indicadores de mort són actualment reversibles. Quan es traça una línia divisora entre la vida i la mort, cal tenir en compte altres factors a part de la presència o absència de signes vitals. En general, la mort clínica no és ni necessària ni suficient per determinar la mort legal. Un pacient amb un cor i pulmons funcionals que hagi patit mort cerebral es pot declarar legalment mort sense que es produeixi la mort clínica. En altres paraules, la definició mèdica precisa de la mort esdevé més problemàtica, paradoxalment, a mesura que avancen els coneixements científics i la tecnologia.

Tipus de mort humana

Hi ha diferents tipus de mort:

• Les morts no intencionades
  • La mort natural, produïda per una patologia determinada que acaba amb la vida de l'ésser humà
  • La mort accidental, com a conseqüència de l'acció d'un agent extern de forma involuntària o atzarosa
• Les morts intencionades
  • La mort per culpa d'altri o assassinat, que inclou les guerres i la pena de mort (per a algunes persones també l'avortament i l'eutanàsia, tot i que aquesta inclusió és força polèmica)
    • homicidi
    • parricidi
    • genocidi i etnocidi
    • feminicidi
    • fraticidi
    • infanticidi
    • magnicidi
  • La mort provocada per un mateix (suïcidi), que pot ser ritual (sacrifici) o no

Causes de mort

Les principals causes de mort segons la OMS són (per ordre de prevalència):

• malalties relacionades amb el cor
• infeccions
• càncer
• malalties respiratòries
• accidents
• malalties digestives
• morts intencionades

Aquestes causes difereixen segons es tracti d'un país desenvolupat o un país del Tercer Món. En el primer cas, els motius més freqüents de mort són els cardiovasculars, el càncer de pulmó i altres problemes respiratoris, els accidents de trànsit, el càncer d'estómac, problemes de tensió, tuberculosi i suïcidis, en aquest ordre. En canvi, als països subdesenvoulpats la primera causa de mort és la sida, i li segueixen les infeccions respiratòries, les diarrees, les cardiovasculars, les malalties de la infància i la malària.

A Catalunya les tres principals causes de mort són per ordre decreixent:

• En dones: Malalties de l'aparell circulatori, tumors i malalties de l'aparell respiratori.
• En homes: Tumors, malalties de l'aparell circulatori i malalties de l'aparell respiratori.

La mort a la cultura

Tradicionalment la mort s'ha presentat com una de les principals fonts de la por i per això diverses religions se centren en explicar que la mort no acaba realment la vida, sigui perquè creuen en la resurrecció futura, en alguna reencarnació de l'ànima o perquè l'esperit de la persona passa a un altre món (escatologia). Com a essència del desconegut, diverses cultures han intentat personoficar-la amb símbols, entre els que destaquen:

• Un esquelet amb una enorme eina (normalment una dalla) per tallar la vida (usual al tarot)
• Les parques a la mitologia clàssica
• Azrael, l'àngel de la mort per al cristianimse i l'Islam
• Un déu de la mort en diverses mitologies
• Una ombra negra o un esperit que s'acosta de nit
• El dimoni
• Una cara amb creus als ulls, o la creu senzillament (d'ús comú als arbres genealògics i esqueles)
• A vegades pot adquirir l'aparença d'un monstre

Diversos mites i llegendes giren al voltant de criatures que superen la mort (o que es queden en un estat intermig entre la vida i la mort), com per exemple els zombis, vampirs i les ànimes errants, entre altres. Igualment diversos encanteris i elixis prometien la immortalitat o l'eterna joventut. També hi ha nombrosos mites sobre què fer amb el cadàver, els ritus funeraris i el dol dels supervivents. Actualment la majoria de cultures opta per enterrar els cossos (en els cementiris) o cremar-los.

La fascinació per la mort és l'essència de moviments culturals com el dark, el gòtic o el decadentisme.

Bibliografia complementària

En anglès

• Appel, J. M. Defining Death: When Physicians and Families Differ. Journal of Medical Ethics Fall 2005.
• Child A. M (1995) J Archaeolog Sci 22: 165-174it funny
• Piepenbrink H. (1985) J Archaeolog Sci 13: 417-430
• Piepenbrink H. (1989) Applied Geochem 4: 273-280
• Pounder, Derrick J.. «Postmortem changes and time of death». University of Dundee, 15-12-2005. [Consulta: 13-12-2006].
• Vass AA (2001) Microbiology Today 28: 190-192 at: [1]

En castellà

• Aries, P.. La muerte en Occidente. Barcelona: Argo Vergara, 1982. 
• Arregui, Jorge V.. El horror de morir: el valor de la muerte en la vida humana. Tibidabo Edicions, 1992. ISBN 978-84-86421-89-2. 
• Becker, E.. La negación de la muerte. Barcelona: Kairós, 2003. 
• Bowker, J.. Los significados de la muerte. Cambridge University Press, 1996. 
• Cobo Medina, C.. Los tópicos de la muerte. La gran negación. Madrid: Ediciones Libertarias, 2000. 
• Critchley, Simon. El libro de los filósofos muertos. Madrid, Taurus, 2008. ISBN 978-84-306-0677-1. 
• García-Sabell, D.. Paseo alrededor de la muerte. Madrid: Alianza Editorial, 1999. 
• Huisman-Perrin, E.. La muerte explicada a mi hija. Barcelona: El Aleph, 2003. 
• Kübler-Ross, E.. Sobre la muerte y los moribundos. Barcelona: Grijalbo, 1989. 
• León Azcárate, Juan Luis de. La muerte y su imaginario en la historia de las religiones. segunda edición. Bilbao: Universidad de Deusto, 2007. ISBN 978-84-9830-101-4. 
• Llinás, Rodolfo. El cerebro y el mito del yo, el papel de la neuronas en el pensamiento y el comportamiento humano. Belacqua, 2003. 
• Lonetto, R. y Templer, D. I.. La ansiedad ante la muerte. Barcelona: Ediciones Temis, 1992. 
• Moody, R. A., Jr.. Vida después de la vida. Barcelona: Círculo de lectores, 2006. 
• Josef Pieper. Muerte e inmortalidad. Herder, 1982. ISBN 978-84-254-0530-3. 
• Jesús Poveda; Silvia Laforet. El buen adiós. Espasa, 2009. ISBN 9788467030266. 
• Max Scheler. Muerte y supervivencia. Encuentro Ediciones, 2001. ISBN 978-84-7490-623-3. 
• Evelyn Waugh. Los seres queridos. Círculo de lectores, 2000. ISBN 978-84-226-7804-5. 

Vegeu també

• Experiència propera a la mort

Enllaços externs