De Viquipèdia

Diabetes mellitus Classificació i recursos externs
Cercle blau utilitzat per les Nacions Unides per representar la diabetis.[1]
ICD-10	E10.–E14.
ICD-9	250
MedlinePlus	001214
eMedicine	med/546  emerg/134
MeSH	C18.452.394.750
... AVÍS MÈDIC

La diabetis mellitus o diabetis sacarina, sovint denominada simplement diabetis (del grec antic: διαβήτης, "compàs"), és una síndrome de metabolisme alterat, deguda generalment a una combinació de causes hereditàries i ambientals, que resulta en un nivell de sucre a la sang anormalment elevat (hiperglucèmia).^[2][3][4] El nivell de glucosa a la sang està controlat per una interacció complexa de nombroses substàncies i hormones del cos, incloent-hi l'hormona insulina, fabricada a les cèl·lules beta del pàncrees. "Diabetes mellitus" es refereix a un grup de malalties que provoquen un nivell elevat de glucosa a la sang degut a defectes de la secreció de la insulina o de l'acció d'aquesta hormona al cos.^[5]

La diabetis mellitus de tipus 1 es produeix degut a una producció reduïda d'insulina, mentre que la diabetis mellitus de tipus 2 i la diabetis gestacional es deuen a una resistència als seus efectes.^[6] Les dues causes acaben provocant hiperglucèmia, que és la responsable principal dels signes aguts de la diabetis: una producció excessiva d'orina, més set i un augment de la ingestió de líquids per compensar, visió borrosa, pèrdua de pes sense motiu aparent, letàrgia i canvis en el metabolisme de l'energia.

El Dia Mundial de la Diabetis se celebra el 14 de novembre.

[edita] Etimologia

Prové del llatí diabētes, i aquest del grec διαβήτης, (diabetes, 'córrer a través' amb δια o 'dia-', 'a través', i βήτης o 'betes', 'córrer', de διαβαίνειν (diabaínein, ‘travessar').

Com terme per a referir-se a la malaltia caracteritzada per l'eliminació de grans quantitats de orina (poliúria), comença a usar-se en el segle I en el sentit etimològic de «pas», al·ludint al «pas d'orina» de la poliúria. Va Ser encunyat pel metge grec Areteu de Capadòcia.^[7]

[edita] Història de la Diabetis Mellitus

La diabetis mellitus era ja coneguda abans de l'era cristiana. En el papir d'Ebers descobert a Egipte, corresponent al segle XV abans de Crist, ja es descriuen símptomes que semblen correspondre a la diabetis. Va ser Areteu de Capadòcia qui, en el segle II de l'era cristiana, li va donar a aquesta afecció el nom de diabetis, que significa en grec sifó, referint-se al signe més cridaner que és l'eliminació exagerada d'aigua pel ronyó, expressant que l'aigua entrava i sortia de l'organisme del diabètic sense fixar-s'hi. En el segle II Galè també es va referir a la diabetis. En els segles posteriors no es troben en els escrits mèdics referències a aquesta malaltia fins que, en el segle XI, Avicena parla amb clara precisió d'aquesta afecció en el seu famós Cànon de la Medicina. Després d'un llarg interval va ser Tomás Willis qui, en 1679, va fer una descripció magistral de la diabetis, quedant des de llavors reconeguda per la seva simptomatologia com a entitat clínica. Va ser ell qui, referint-se al sabor dolç de la orina, li va donar el nom de diabetis mellitus (sabor a mel). El 1775 Dopson va identificar la presència de glucosa a l'orina. La primera observació necròpsica en un diabètic va ser realitzada per Cawley i publicada en "el London Medical Journal" el 1788. Gairebé en la mateixa època l'anglès Rotllo va aconseguir millorances notables amb un règim ric en proteïnes i greixos i limitat en hidrats de carboni. Els primers treballs experimentals relacionats amb el metabolisme dels glúcids van ser realitzats per Claude Bernard qui va descobrir, en 1848, el glucogen hepàtic i va provocar l'aparició de glucosa a l'orina excitant els centres bulbars. En la segona meitat del segle XIX el gran clínic francès Bouchardat va assenyalar la importància de la obesitat i de la vida sedentària en l'origen de la diabetis i va marcar les normes per al tractament dietètic, basant-lo en la restricció dels glúcids i en el baix valor calòric de la dieta. Els treballs clínics i anatomopatològics van adquirir gran importància a fins del segle passat, en mans de Frerichs, Cantani, Naunyn, Lanceraux, et al. i van culminar amb les experiències de pancreatectomia en el gos, realitzades per Mering i Minkowski el 1889. La recerca de la presumpta hormona produïda per les cèl·lules descrites en el pàncrees, en 1869, per Langerhans, es va iniciar immediatament. Hedon, Gley, Laguesse i Sabolev van estar molt prop de l'anhelat triomf, però aquest va correspondre, en 1921, als joves canadencs Banting i Best, qui van aconseguir aïllar la insulina i demostrar la seva efecte hipoglucemitzant. Aquest descobriment va significar una de les més grans conquestes mèdiques del segle XX, perquè va transformar l'avenir i la vida dels diabètics i va obrir amplis horitzons en el camp experimental i biològic per a l'estudi de la diabetis i del metabolisme dels glúcids.

[edita] Classificació

Es classifica (segons el Comitè d'experts de la ADA,1997) en 4 tipus:

a) Diabetis Mellitus tipus 1

b) Diabetis Mellitus tipus 2

c) Altres tipus de Diabetis Mellitus

d) Diabetis gestacional

[edita] Diabetis mellitus tipus 1

(Ja no ha d'usar-se el terme Diabetis Insulino depenent)

Característicament es dóna en l'època primerenca de la vida i es deu a un dèficit absolut d'insulina, donat per la destrucció de les cèl·lules beta del pàncrees per processos autoimmunes o idiopàtics. Només prop de 1 entre cada 20 persones diabètiques té diabetis tipus 1, la qual es presenta més freqüentment en joves i nens. Aquest tipus de diabetis es coneixia com diabetis mellitus insulinodependent o diabetis juvenil. En ella, les cèl·lules beta del pàncrees no produïxen insulina o en produïxen molt poca. En els primers anys de la malaltia solen quedar reserves pancreàticas que permeten una secreció mínima d'insulina (aquest període es denomina lluna de mel).

[edita] Diabetis mellitus tipus 2

(Ja no ha d'usar-se el terme Diabetis no insulino dependent)

Es caracteritza per un complex mecanisme fisiopatològic, el tret principal del qual és el dèficit relatiu de producció d'insulina i una deficient utilització perifèrica pels teixits de glucosa (resistència a la insulina). Es desenvolupa sovint en etapes adultes de la vida, i és molt freqüent l'associació amb la obesitat; anteriorment afirstnada diabetis de l'adult, diabetis relacionada amb l'obesitat, diabetis no insulino depenent. Diversos fàrmacs i altres causes poden, no obstant això, causar aquest tipus de diabetis. És molt freqüent la diabetis tipus 2 associada a la presa perllongada de corticoides, freqüentment associada a la hemocromatosi no tractada.

[edita] Altres tipus de diabetis mellitus

Altres tipus de diabetis < 5% de tots els casos diagnosticats:

• Tipus 3A: defecte genètic en les cèl·lules beta.
• Tipus 3B: resistència a la insulina determinada genèticament.
• Tipus 3C: malalties del pàncrees.
• Tipus 3D: causada per defectes hormonals.
• Tipus 3I: causada per compostos químics o fàrmacs.

[edita] Símptomes i signes

• Poliúria, polidípsia i polifàgia.
• Vaginitis en dones
• Balanitis en homes.
• Perduda de pes a pesar de la polifàgia.
• Aparició de glucosa en l'orina.
• Absència de la menstruació a les dones.
• Aparició d'impotència als homes.
• Dolor abdominal.
• Fatiga o cansament.

[edita] Fisiopatologia

Mecanisme d'alliberament de la insulina en cèl·lules beta pancreàtiques normals. La producció d'insulina és més o menys constant dins de les cèl·lules beta, sense tenir en compte el nivell de glucosa a la sang. És emmagatzemada dins de vacúols abans del seu alliberament, via exocitosi, que sol estar desencadenat pel menjar, principalment els aliments que contenen glucosa absorbible. El disparador principal és un augment del nivell de glucosa a la sang després de menjar.

La insulina és l'hormona principal que regula l'absorció de glucosa de la sang cap a l'interior de les cèl·lules (principalment cèl·lules musculars i grasses, però no les cèl·lules del sistema nerviós central). Per tant, una deficiència de la insulina o una insensibilitat dels seus receptors juga un paper central en totes les formes de diabetis mellitus.

La majoria de glúcids de la sang són transformats en poques hores en el monosacàrid glucosa, el glúcid principal de la sang, utilitzat com a combustible pel cos. Les excepcions més significatives són la fructosa, la majoria de disacàrids (excepte la sucrosa i en algunes persones la lactosa), i tots els polisacàrids més complexos, amb la destacada excepció del midó. La insulin és alliberada a la sang per cèl·lules beta dels illots de Langerhans al pàncrees, en resposta a l'augment del nivel de glucosa a la sang, generalment després de menjar. La insulina és utilitzada per aproximadament dos terços de les cèl·lules del cos per absorbir glucosa de la sang per utilitzar-la com a combustible, per convertir-la en altres molècules necessàries, o per emmagatzemar-la.

La insulina també és el principal senyal de control per la conversió de glucosa en glicogen per emmagatzemar-la a l'interior de les cèl·lules hepàtiques i musculars. Un nivell baix de glucosa resulta tant en un alliberament reduït d'insulina de les cèl·lules beta com en la conversió inversa de glicogen en glucosa quan cauen els nivells de glucosa. Aquest procés és controlat principalment per l'hormona glucagó, que té l'efecte contrari de la insulina. La glucosa recuperada d'aquesta manera pel fetge torna al flux sanguini; les cèl·lules musculars manquen del mecanisme d'exportació necessari.

Els nivells elevats d'insulina incrementen alguns processos anabòlics com ara el creixement i duplicació cel·lulars, la síntesi de proteïnes i l'emmagatzemament de greixos. La insulina (o la manca d'insulina) és el senyal principal en la conversió de la majoria dels processos bidireccionals del metabolisme d'una direcció catabòlica a una d'anabòlica, i viceversa. En concret, un nivell baix d'insulina és el que determina l'inici o la fi de la cetosi (la fase metabòlica de combustió de greixos).

Si la quantitat d'insulina disponible no és suficient, si les cèl·lules responen malament als efectes de la insulin (insensibilitat a la insulina o resistència a la insulina), o si la insulina en si és defectuosa, aleshores la glucosa no serà absorbida adequadament per les cèl·lules del cos que la necessiten, i tampoc no serà emmagatzemada adequadament al fetge i els músculs, L'efecte net és un nivell alt persistent de glucosa a la sang, una síntesi proteica pobra i altres trastorns metabòlics, com ara acidosi.

[edita] Diagnòstic

Es basa en el mesurament únic o de forma contínua (fins a 2 vegades) de la concentració de glucosa en plasma. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir els següent criteris en el 1999 per a establir amb precisió el diagnòstic:

• Símptomes clàssics de la malaltia (Organització Mundial de la Salut: Poliúria, Polidípsia, Polifàgia i Pèrdua de pes inexplicable) més una presa sanguínia casual o a l'atzar amb xifres majors o iguals de 200mg/dl (11,1 mmol/L).

• Mesurament de glucosa en plasma en dejú major o igual a 126mg/dl (7.0 mmol/L). Dejuni es defineix com no haver ingerit aliments en almenys 8 hores.

• La prova de tolerància a la glucosa oral (corba de tolerància a la glucosa). El mesurament en plasma es fa dues hores posteriors a la ingesta de 75g de glucosa en 30ml d'aigua; la prova és positiva amb xifres majors o iguals a 200mg/dl.

[edita] Tractament

Tant en la diabetis tipus 1 com en la tipus 2, com en la gestacional, l'objectiu del tractament és restaurar els nivells glucèmics normals, entre 70 i 105 mg/dl. En la diabetis tipus 1 i en la diabetis gestacional s'aplica un tractament substitutiu d'insulina o anàlegs de la insulina. En la diabetis tipus 2 pot aplicar-se un tractament substitutiu d'insulina o anàlegs, o bé, un tractament amb antidiabètics orals.

Per a determinar si el tractament està donant resultats adequats es realitza una prova afirstnada hemoglobina glucosilada (HbA1c o A1c). Una persona No-diabètica té una HbA1c < 6 %. El tractament hauria d'acostar els resultats de la A1c el màxim possible a aquests valors.

Un ample estudi denominat DDCT va demostrar que bons resultats en l'A1c durant anys reduïxen o fins i tot eliminen l'aparició de complicacions tradicionalment associades a la diabetis: insuficiència renal crònica, retinopatia diabètica, neuropatia perifèrica, etc.

Un tractament complet de la diabetis ha de incloure una dieta sana (Una dieta que inclogui tots els elements bàsics de l'alimentació en una proporció adient: proteïnes, hidrats de carboni, i greixos, i també fruites i verdures, per contra s'hauria d'evitar la ingestió de sucres ràpids) i exercici físic moderat i habitual. Així mateix convé eliminar altres factors de risc quan apareixen al mateix temps com la hipercolesterolèmia.

Per a aconseguir un bon control de la Diabetis Mellitus, en tots els tipus d'aquesta, és imprescindible l'Educació Terapèutica en Diabetis que, impartida per professionals sanitaris específicament formats en Educació Terapèutica en Diabetis (mèdics o infermers/as-Educadors Terapèutics en Diabetis-), persegueix l'ensinistrament de la persona amb Diabetis i de les persones properes a ella, per a aconseguir un bon control de la seva malaltia, modificant els hàbits que fossin necessaris, per al bon seguiment del tractament (Dieta + Exercici Físic + Tractament medicamentós - si s'escau -).

[edita] Causes

Al principi es pensava que el factor que predisposava a la malaltia era un consum alt d'hidrats de carboni de ràpida absorció. Després es va veure que no hi havia un augment de les probabilitats de tenir diabetis mellitus pel consum de hidrats de carboni d'assimilació lenta.

Actualment es pensa que els factors més importants en l'aparició d'una diabetis tipus 2 són, a més d'unes possibles resistència a la insulina i intolerància a la glucosa, l'excés de pes i la falta d'exercici. Per a la diabetis tipus 1 prevalen, fonamentalment, l'herència genètica, o bé, alguna patologia que influeixi en el funcionament del pàncrees (diabetis tipus 1 fulminant).

L'activitat física millora l'administració de les reserves de sucres del cos i actua de reguladora de les glucèmies. Les reserves de Glucogen augmenten i es dosen millor quan el cos està en forma, ja que els greixos es cremen amb més facilitat, reservant més els hidrats de carboni per a esforç intensos o fent en cas que l'activitat sigui molt llarga que les reserves aguantin més temps.

[edita] Malalties a conseqüència de la diabetis

Independent del tipus de diabetis mellitus, un mal nivell de sucre en la sang conduïx a les següents malalties. Les bases són les modificacions permanents de les estructures constructores de proteïnes i l'efecte negatiu dels processos de reparació, p. ex.: la formació desordenada de nous vaos sanguinis.

• Dany dels petits vasos sanguinis (microangiopatia)
• Dany dels nervis perifèrics (polineuropatia]
• Síndrome del peu diabètic: ferides difícils de curar i la mala irrigació sanguínia dels peus, pot conduir a ferides i eventualment a l'amputació de les extremitats inferiors.
• Dany de la retina (retinopatia)
• Dany renal (nefropatia).
• Fetge gras o Hepatitis de fetge gras (adipohepatia)
• Dany dels vasos sanguinis grans (macroangiopatia): trastorn de les grans venes. Aquesta malaltia conduïx a infarts, apoplexies i trastorns de la circulació sanguínia en les cames. En presència simultània de polineuropatia i a pesar de la circulació sanguínia crítica poden no sentir-se dolors.

[edita] Complicacions agudes

• Coma diabètic: el coma diabètic és la conseqüència més greu de la diabetis i per això de perill mortal. En un coma diabètic poden presentar-se valors de glucosa en la sang de 1000 mg/dl (els valors normals de glucosa en la sang són de 60 a 120 mg/dl). A més, ocorre una sobre acidificació de la sang (acidosi metabòlica). Aquest coma és ocasionat per infeccions, errors en l'alimentació (massa carbohidrats) o en el cas de diabètics que s'injecten insulina, per un dosatge erroni de la insulina.
• Hiperglucèmia: Elevació del nivell de glucosa en sang per sobre dels 110 mg/DL en dejú o 180 mg/DL en valor postprandial. Sol ser conseqüència d'error en el dosatge d'insulina, excés de hidrats de carboni en el menjar (que també podria considerar-se error en el dosatge d'insulina), o per prendre medicaments que eleven el nivell de glucosa en sang, tals com els anticonceptius orals o els corticoides.
• Hipoglucèmia: Disminució del nivell de glucosa en sang per sota dels 50 mg/DL. Pot ser conseqüència d'exercici físic no habitual o sobreesforç, sobredosi d'insulina, canvi en el lloc habitual d'injecció, ingesta insuficient d'hidrats de carboni, diarrea o vòmits, etc.

[edita] Dieta en la diabetis

Una alimentació equilibrada consisteix de 50 a 60% de carbohidrats, 10 a 15% de proteïnes i 20 a 30% de greixos. Això és vàlid per a totes les persones i amb això és també la composició alimentosa recomanable per als diabètics del tipus 2.

Una dieta reduïda comuna consisteix de l'alimentació amb un menor quantitat de calories. La quantitat de calories ha d'establir-se per a cada individu. Ha donat bons resultats que es fixin consums calòrics totals setmanals i no s'esclavitzi a límits calòrics diaris. També ha donat bons resultats la conducció d'un registre diari d'alimentació per a mantenir el control.

[edita] Vegeu també

• Coma diabètic
• Índex glucèmic
• Canyella

[edita] Control de la persona amb diabetis

És important saber com pacient, i com mèdic també, el fet que existeixen exàmens de laboratori que d'alguna manera poden monitoritzar els òrgans afectats en la diabetis mellitus. A més d'un examen mèdic adequat, el laboratori brinda actualment exàmens que ens determinen, control del nivell de glucosa, funció renal, dislipidèmia, etc.

És important prendre'ls en compte i de seguida esmento algun d'ells que la seva rutina en cada pacient amb diabetis mellitus. %2005 Clinical Practice Recommendations.

Existeixen exàmens de laboratori de rutina en el pacient amb diabetis mellitus de seguiment i per a monitoritzar complicacions en òrgans blanc.

• Determinació de microalbuminuria en orina de 24 h.
• Hemoglobina glucosilada.
• Perfil de lípids .
• Química sanguínia.

Existeixen també revisions per especialistes que també ajuden a evitar complicacions i són de seguiment per a evitar-les.

• Revisió anual per oftalmologia (preferentment revisió de fons d'ull amb pupil·la dilatada.
• Revisió per cardiologia, amb monitoratge de la pressió arterial, perfil de lípids i de ser necessari prova d'esforç.
• Revisió del pla d'alimentació per expert en nutrició.
• Revisió per podologia per onicomicosis, tenyeixis, ungles enterrades.

Correlació entre el resultat de hemoglobina glucosilada i la glicèmia de 2 a 3 mesos

• Clinical Practice Recommendations

[edita] Hemoglobina glicosilada

Aquest examen senzill ens oferix un resultat molt valuós quant al control del pacient amb diabetis. El seu principi bàsic és el següent: la hemoglobina és una proteïna que es troba dintre dels glòbuls vermells de la sang i del que s'ocupa és del transport d'oxigen, el qual ho pren a nivell pulmonar i per aquesta via la duu a la resta del cos dels pulmons cap a totes les cèl·lules de l'organisme. Però aquesta afinitat no és precisament només amb l'oxigen. La glucosa s'uneix també a ella.

La mateixa fisiopatologia de la diabetis ens indica que la glucosa es trobarà en nivells molt elevats en sang, per la deficiència d'insulina o per la incapacitat d'aquesta per a poder-la dur a les cèl·lules (resistència a la insulina). Aquesta glucosa en excés entra als glòbuls vermells i s'uneix amb molècules de hemoglobina, glucosilant-la. En sentit de proporció, a major glucosa, major hemoglobina glucosilada. Encara que la hemoglobina glicosilada té diverses fraccions ( HbA1a, HbA1b, i Hb1Ac) la més estable, la qual té una unió amb la glucosa més específica és la fracció HbA1c.

La vida mitja dels glòbuls vermells és aproximadament de 120 dies. Pel que aquest mesurament ens expressa el nivell de sucre en terme mitjà de 2 a 3 mesos enrere, pel que és un paràmetre acceptable per a saber el control d'un pacient. Per aquest motiu es recomana sol·licitar aquest examen, quatre vegades a l'any.

[edita] Unitats dels exàmens de glucosa a la sang

Les unitats dels resultats d'exàmens de glucosa a la sang poden presentar-se en mmol/l o en mg/dl, depenent del país on s'executin.

La fórmula per a la conversió de glucosa a la sang de mmol/l en mg/dl:

• Y (en mg/dl) = 17,5*X (en mmol/l) + 3,75

o bien de mg/dl a mmol/l:

• X (en mmol/l) = [ Y (en mg/dl) – 3,75] / 17,5

[edita] Referències

[edita] Bibliografia

• "World Health Organisation, Department of Noncommunicable Disease Surveillance. Definition, Diagnosis and Classification of Diabetes Mellitus and its Complications." Ginebra: OMS; 1999. Disponible en PDF
• Rotella, Carlo M.; Edoardo Mannucci, Barbara Cresci. Il diabete mellito. Criteri diagnostici e terapia: un aggiornamento. SEE Editrice Firenze, 1999. ISBN 9788884650092. 
• Restori, G.. Il diabete mellito. Fisiopatologia, clinica e terapia.. Piccin, 1991. ISBN 9788829909155. 
• Andreani, D.; G. Menzinger, G. Menzinger. Trattato di diagnostica funzionale endocrinologica. Piccin, 1984. ISBN 9788829901968. 
• J. Larry, Jameson. Harrison: Endocrinologia clinica. Casarile (Milano): McGraw-Hill, 2007. ISBN 978-88-386-3921-0. 
• Faglia, Giovanni; Paolo Beck-Peccoz. Malattie del sistema endocrino e del metabolismo 4° edizione. Milano: McGraw-Hill, 2006. ISBN 88-386-2392-9. 
• Merck, Research Laboratories. The Merck Manual quinta edizione. Milano: Springer-Verlag, 2008. ISBN 978-88-470-0707-9. 
• E. Winter, William; Maria Rita Signorino. Diabetes Mellitus: Pathophysiology, Etiologies, Complications, Management, and Laboratory Evaluation : Special Topics in Diagnostic Testing. Amer. Assoc. for Clinical Chemistry, 2002. ISBN9781890883621. 

[edita] Enllaços externs

• Gencat: les malalties que provoca la diabetis
• Gencat: la importància de l'exercici físic
• Gencat: insulina
• La diabetis al Projecte de Directori Obert (anglès)
• International Diabetes Federation (anglès)
• The Immunology of Diabetes Society (anglès)
• Juvenile Diabetes Research Fund (anglès)
• Diabetes Juvenil.com (castellà)
• Llista d'associacions de diabètics a Espanya (castellà)
• Tractament quirúrgic de la diabetis (italià)

...