Jean-Paul Sartre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jean-Paul Charles Aymard Sartre
Jean-Paul Sartre FP.JPG
Filosofia occidental Època contemporània
Naixement:

21 de juny de 1905


París, França
Mort: 15 d'abril de 1980 (als 74 anys)
París, França
Escola/tradició filosòfica: existencialisme marxisme
Influït per: Kant, Hegel, Feuerbach, Mao, Rousseau, Fourier, Marx, Heidegger, Husserl, Dostoievski, Kierkegaard, Jaspers Kojève, Camus, De Beauvoir, Flaubert Merleau-Ponty, Céline, Dos Passos
Influí a: De Beauvoir, Merleau-Ponty, Frantz Fanon, Ronald Laing, Iris Murdoch, André Gorz, Alain Badiou, Fredric Jameson, Camus, Kenzaburo Oe, Doris Lessing, William S. Burroughs, Emmanuel Lévinas
Premis i distincions: Premi Nobel de Literatura (1964) Nobel
Vegeu el Portal:Filosofia

Jean-Paul Charles Aymard Sartre, més conegut com a Jean-Paul Sartre, (París, 21 de juny de 1905 - París, 15 d'abril de 1980) fou un filòsof, professor, crític literari i escriptor (teatre, novel·la, periodisme) francès. La seva vida intel·lectual compromesa, suscità força polèmiques i resistències, s'interessà per la filosofia des de la dècada del 1920 gràcies a la lectura de Essai sur les données immédiates de la conscience, de Henri Bergson.

Autor prolífic i hiperactiu, és més conegut per la seva obra, especialment pels seus paradigmes filosòfics agrupats sota el nom d'existencialisme. Va deixar una colossal obra en forma de novel·les, assaigs, obres de teatre, biografies i escrits filosòfics. La seva filosofia va marcar la postguerra, i ell fou el símbol, l'arquetip de l'intel·lectual compromès. Des de la seva participació en la resistència el 1941 fins a la seva mort el 1980, Sartre no va deixar de cobrir amb passió totes les causes que li semblaven justes. Fou una mena de Voltaire[1] del segle XX. Sartre va lluitar incansablement, fins al final de la seva vida.

Intransigent i fidel a si mateix i a les seves idees, sempre va rebutjar els honors, incloent el Premi Nobel de Literatura de 1964. Sartre és també conegut com el company sentimental de Simone de Beauvoir.

Biografia[modifica | modifica el codi]

« No estic tractant de protegir la meva vida més que la meva filosofia, que és una gossa, ni confondre la meva vida amb la meva filosofia, que és pedant, però en realitat, la vida i la filosofia s'uneixen »
Carnets de la Drôle de guerre

Del geni al compromís[modifica | modifica el codi]

Infància[modifica | modifica el codi]

Jean-Paul-Charles-Aymard-Léon-Eugène Sartre va néixer el 21 de juny de 1905 a París. Fill únic d'una família de classe mitjana: el seu pare va morir de febre groga quan Sartre tenia 15 mesos; el seu oncle fou professor a l'École polytechnique i militar; la seva mare, Anne-Marie Schweitzer, provenia d'una família d'intel·lectuals i professors Alsacians, els Schweitzer. Ell era cosí del famós Albert Schweitzer.

Tot i ser orfe, la imatge del pare hi és present a través del seu avi, Charles Schweitzer, un home amb una imponent personalitat, qui l'educa abans d'entrar a l'escola pública als 10 anys. A partir de 1907 a 1917, el petit "Poulou", com se l'anomena, viu amb la seva mare a casa dels seus avis materns. Va passar 10 anys feliços. El petit Poulou fou adorat, mimat, felicitat tots els dies, construint-se, probablement, un caràcter narcisista. A la gran biblioteca de la casa Schweitzer va descobrir una primerenca literatura, i opta per llegir en lloc d'anar amb els altres nens.[2]

Aquest període acaba el 1917: la seva mare es casa en segones núpcies amb Joseph Mancy, enginyer de l'Armada, a qui Sartre, aleshores amb 12 anys, mai no acabarà d'acceptar. Després es van traslladar a La Rochelle, on va romandre fins l'edat de 15 anys, tres anys que li suposarien una agonia: Sartre va passar del paradís narcisista schweitzerien a la realitat dels alumnes violents i cruels, mentre que ha de compartir amb el seu padrastre una mare que fins aquell moment havia estat de la seva propietat exclusiva.

L'estiu de 1920, Jean-Paul Sartre cau malalt i és portat d'urgència a París. Conscient de la seva educació, que podria estar "pervertida" pels dolents nois de l'escola de L'Havre, la seva mare decideix que es quedi a París.

Anys d'estudis[modifica | modifica el codi]

Als 16 anys, es va reincorporar al Lycée Henri-IV, on va estudiar sisè i cinquè. Retroba a Paul Nizan, un altre aprenent d'escriptor, amb qui formarà una gran amistat fins a la seva mort el 1940. Recolzat per aquesta amistat, Sartre va començar a construir una personalitat. Per a tots els components de la "classe d'elit" (llatí i grec) en la qual estudiava, Sartre es va convertir en el "SO", és a dir, el sàtir oficial, fruit de la seva actitud ocurrent i bromista. Els últims anys dels estudis de secundària presenten a Sartre i Nizan, borratxos i feliços que celebrant el seu èxit en un batxillerat fàcil, haurien vomitat als peus del director del Lycée Henri-IV, en part per la borratxera i en part com una provocació.

Sartre, sempre acompanyat per Nizan, i pel seu company Jean Jacques Didilier (autor de l'obra "L'art d'autoestimar-se"), prepara l'entrada a l'Ecole Normale Superieure al Liceu Louis-le-Grand. Va fer el seu debut literari, escrivint dos petits contes i dues sinistres històries de professors de província, en les que explota la seva ironia i el seu disgust per la vida convencional. Al mateix temps, Sartre torna a fer el seu paper com a animador junt amb Nizan, jugant, fent bromes i escenes entre les classes. Dos anys després de la seva entrada a Louis-le-Grand, Sartre i Nizan es varen graduar.

Sartre es fa notar en el que Nizan anomena "l'escola pretesament normal i anomenada superior." Sartre és, en efecte, el temut instigador de totes les bromes, tot l'enrenou, arribant a provocar un escàndol per representar amb els seus amics una paròdia antimilitarista a la revista de l'Escola Normal Superior el 1927, després del qual Gustave Lanson, director de l'escola, va dimitir. El mateix any, va signar amb els seus companys de classe, i també amb Alain Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henry Poulailler, Jules Romà, Séverine ..., la petició (apareguda el 15 d'abril a la revista Europe) en contra de la llei sobre l'organització de la nació en temps de guerra que derogava tota independència intel·lectual i la llibertat d'opinió. Sartre ja tenia gust per la provocació i la lluita contra l'autoritat moral. Va adquirir una gran reputació entre els seus professors i era ovacionat cada cop que arribava al refectori. Si a Sartre li agrada ser un animador, també és un gran treballador, llegeix més de 300 llibres a l'any, escriu cançons, poemes, contes curts, novel·les sense descans. Sartre fa amics, que posteriorment van ser famosos, com Raymond Aron o Merleau-Ponty.

Tanmateix, durant aquests quatre anys a l'Ecole Normale Supérieure, Sartre no sembla interessat en la política. Espontàniament anarquitzant, no va a cap esdeveniment, no es motiva per cap causa.

Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir davant l'estàtua de Balzac a París el 1920.

Per a sorpresa dels seus fans, que es pregunten sobre un possible error del jurat, Sartre no va superar el 1928 la llicenciatura en Filosofia en la que Raymond Aron va ocupar el primer lloc (Sartre va dir que havia mostrat massa originalitat). Preparant durament la prova per segona vegada es troba en el seu grup de treball a Simone de Beauvoir, coneguda amb el malnom de castor.[3] - sobrenom que li va posar Herbaud i utilitzat immediatament per Sartre, ja que "Beauvoir" és molt similar a l'anglès beaver (és a dir castor)),[4] i, com ella, "Els castors fan la seva i tenen esperit constructor". Aquest sobrenom fou immediatament utilitzat per Sartre i ella esdevindrà la seva companya fins al final de la seva vida. Simone va ser el seu "amor necessari" en lloc dels "amors contingents", que van acordar conèixer tots dos. Sartre rep en primer lloc a l'examen en el segon intent, Simone de Beauvoir va obtenir el segon lloc.

Després del seu servei militar, el jove professor de 26 anys es trasllada al Japó que sempre l'hi havia interessat. Somnis trencats, ja que es enviat a l'escola de L'Havre, actualment l'escola François I el març de 1931. Això és una prova per a Sartre, ja que repudiava les vides ordenades i que va criticar en els seus escrits l'avorrida vida del professor de província.

Els anys a Le Havre: una travessia pel desert[modifica | modifica el codi]

Sartre va aterrar a la vida real, el treball i la vida quotidiana. Tot i que xocava amb alguns pares i professors per les seves formes (per exemple, arribar a classe sense corbata), va atraure a cinc generacions d'estudiants, per als qui fou un excel·lent professor, cordial i respectuos, i amb freqüència un amic. D'aquí va néixer la seva complicitat amb l'adolescència, un contacte que sempre va mantenir al llarg de la seva vida.

Temporalment va succeir a Raymond Aron a l'Institut Francès de Berlín entre 1933 i 1934, on va completar la seva introducció a la fenomenologia d'Husserl.

Des que era petit va pensar a obtenir la fama, però aquests anys a L'Havre no li varen resultar favorables, ja que els seus escrits van ser rebutjats pels editors. Tanmateix, l'èxit va arribar, i va ser amb el seu primer llibre publicat el 1938 per Gallimard, la novel·la filosòfica La nàusea,[5] ("Fenomenologia"), parcialment autobiogràfic, que narra la turmentosa existència d'Antoine Roquentin, un solter de 35 anys i historiador en el seu temps lliure. Mentrestant s'ha traslladat a l'Escola Normal per a professors de Laon a Picardia, d'on era Alexandre Dumas i més tard Christian Nique, assessor d'Educació del president François Mitterrand.

L'octubre de 1937 va ser traslladat al Lycée Pasteur a Neuilly. Va començar per a ell un breu període de notorietat: amb La Nàusea va estar a punt d'obtenir el Premi Goncourt i va publicar una col·lecció d'històries curtes, El mur. Aquesta fase es va interrompre abruptament per la Segona Guerra Mundial, quan va estar mobilitzat a Nancy.

La guerra i el compromís[modifica | modifica el codi]

Abans de la guerra, Sartre no tenia consciència política. Pacifista, però sense ser un activista per la pau, l'anti-militarista Sartre assumeix la guerra sense vacil·lar. L'experiència de la guerra i la vida en comunitat el va transformar totalment.

Durant la guerra de Broma, va ser contractat com a soldat meteoròleg. La seva funció li deixava molt temps lliure, solia escriure molt (a una mitjana de dotze hores al dia durant nou mesos, en va fer 2000 pàgines, incloent una petita part publicada amb el títol de Quaderns de la Guerra de Broma). Va començar a escriure per evitar el contacte amb els seus companys de viatge, ja que suportava malament les relacions formals i jeràrquiques de l'exèrcit.

La guerra de Broma va acabar el maig de 1940, i el fals conflicte va esdevenir ben real. El 21 de juny, Sartre és fet presoner a Padoux als Vosges, i transferit a un camp de detenció a Alemanya amb 25.000 presoners. La seva experiència com a presoner el va marcar profundament: aprèn la solidaritat amb els homes, lluny de sentir intimidat, participa alegrement en la vida comunitària. Explica històries i acudits amb els seus companys d'habitació, participar en competicions de boxa, va escriure i va dirigir una obra de teatre per la vigília de Nadal (titulada Bar Kobà, derivat del nom de Ximon bar Kokhebà, una obra sense publicar).

Aquesta vida al camp de presoners va ser important, perquè es representà un punt d'inflexió a la seva vida, abandona l'individualisme dels anys 1930, i pren compromís amb la comunitat.

El març de 1941, Sartre s'allibera mitjançant un certificat mèdic fals. La seva nova disposició a comprometre's, el portà, al seu retorn a París, a participar en la fundació d'un moviment de resistència anomenat "Socialisme i llibertat", amb alguns dels seus amics, entre ells Simone de Beauvoir. Va arribar a tenir uns cinquanta membres a juny de 1941. Sartre era un resistent modest, però sincer. Vladimir Jankélévitch li retrauria haver cuidat més el progrés de la seva carrera que denunciar o oposar-se als ocupants. La impressió i distribució de fullets, però, no varen ser trivials: Sartre i els seus amics es varen lliurar en diverses ocasions de ser arrestats. L'estiu de 1941, va creuar la província en moto per intentar, en va, ampliar el moviment més enllà de la capital i reunir altres intel·lectuals com Gide o Malraux. Després de la detenció de dos companys, el grup "Socialisme i Llibertat" es va dissoldre a finals de 1941.

L'octubre de 1941, Sartre va ser assignat a Lycée Condorcet com professor de classes preparatòries de literatura reemplaçant a Fernando Alquié. Aquest lloc havia estat ocupat originalment pel professor Henri Dreyfus-Le Foyer (fins a 1940) quan va ser expulsat per ser jueu. Un fet que es va revelar a l'octubre de 1997 per Jean Daniel en una editorial al Nouvel observateur on va criticar Sartre. Ingrid Galster posa en qüestió la qualitat del compromís de Sartre i opina que "volgudament o no, objectivament, es va aprofitar de les lleis racials de Vichy.[6]

Tot i la dissolució del grup "Socialisme i llibertat", Sartre no renuncià a la resistència que continuà mitjançant la ploma. El 1943 va interpretar Les mosques, una peça que va compondre,[7] fent-se ressò del mite d'Electra, amb una crida simbòlica a resistir l'opressor. Va ser llavors quan va conèixer per primera vegada Albert Camus. En aquest període de l'ocupació, l'obra no tingué l'impacte esperat: les sales buides, les actuacions aturades abans de finalitzar. Per Jean Amadou, aquesta representació és més ambigua: "El 1943, en els anys més foscos de l'ocupació, va fer interpretar a París Les mosques. És a dir que va fer exactament el que va fer Sacha Guitry, representar les seves peces davant un públic d'oficials alemanys, amb la diferència que amb l'alliberament Guitry va ser detingut, mentre que Sartre va ser part de comitè de depuració, que va decidir que l'escriptor tingués dret a publicar, però no la resta. Malraux, que havia arriscat la seva vida a la Resistència, no es va sentir autoritzat fins al moment per ser part d'aquest tribunal autodesignat. "Michel Winock creu que" va ser l'astúcia del fracàs de Sartre a transformar el teatre en un benefici polític ".

El mateix any va publicar L'ésser i el no-res (influenciat per Heidegger), on va presentar una actualització i aprofundiment dels fonaments teòrics del seu sistema de creences. També va escriure una obra de teatre, Els altres, i més tard Sense Sortida,[8] interpretada el maig de 1944 i que va ser un gran èxit.

Cap al final de la guerra, Sartre va ser reclutat per Camus per a la xarxa de resistència Combat, i es va convertir en reporter al diari del mateix nom, descrivint a les pàgines inicials, l'alliberament de París. Aquí començava la seva fama a tot el món. Va ser enviat el gener de 1945 als Estats Units per escriure una sèrie d'articles de Washington Post, i va ser rebut com un heroi resistència.

Així, la guerra per partida doble va tallar la seva vida en dos: abans d'anarquista individualista, poc preocupat pels assumptes del món, Sartre torna hiperactiva i activista i políticament compromès. Professora parisenca coneguda al món intel·lectual, després de la guerra va esdevenir una autoritat internacional.

Mort[modifica | modifica el codi]

Tomba de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir al Cementeri de Montparnasse a París.

Afectat d'urèmia, Jean-Paul Sartre va morir el 15 d'abril de 1980 quan tenia gairebé 75 anys a l'Hospital Broussais a París, a conseqüència d'una edema pulmonar.

A nivell mundial, l'anunci de la seva mort causà gran emoció. Al seu funeral, el 19 d'abril de 1980, varen participar cinquanta mil persones que van sortir als carrers de París, per acompanyar-lo i retre-li un darrer homenatge. Una enorme multitud es va bolcar a acomiadar a qui havia captivat tres generacions de francesos. Entre ells, antics alumnes dels anys a l'Havre i París, els companys de l'alliberament dels comunistes i dels anys 1950, ex activistes de la pau a Algèria i, finalment, els joves maoistes. Un jove assistent a l'enterrament va comentar: "He anat a la protesta contra la mort de Sartre".

Està enterrat al cementiri de Montparnasse.

La nàusea i l'existencialisme[modifica | modifica el codi]

Sartre va escriure la novel·la La nàusea el 1938, acabat de diplomar-se com dissertador a la Universitat de La Haia. Aquest assaig és al mateix temps un manifest existencialista i el seu llibre més famós. Seguint la tradició de la fenomenologia alemanya, Sartre pensava que les nostres idees són producte de la nostra experiència en situacions quotidianes, i que les novel·les i obres de teatre que descriuen aquestes experiències fonamentals tenen tant valor com els assajos discursius generats per teories filosòfiques. Amb aquest mandat, la novel·la tracta d'un investigador deprimit (Roquentí) en una ciutat similar a La Haia, que es torna cada vegada més agudament conscient de la indiferència cap a ell de part dels objectes íntims i situacions que l'envolten. De tal sort que aquests es resisteixen a qualsevol significat que la consciència humana els vulgui adjudicar. Aquesta indiferència de "les coses per elles mateixes" subratlla la llibertat de Roquentí de percebre i actuar en el món; onsevulla que ell mira, troba situacions plenes de significats creats per ell. D'aquí la 'nàusea': tot el que troba en la seva vida quotidiana està recarregada amb un penetrant (horrible fins i tot) sabor d'ell mateix i, més concretament, a la seva llibertat. No importa quan anheli altra cosa, una mica diferent: no pot allunyar-se de la dolorosa evidència que deixa la seva participació en el món. Les històries en Le mur (El mur) emfatitzen els aspectes arbitraris de les situacions en les quals la gent es troba i l'absurd de tractar de bregar amb aquestes racionalment. Aquest text va promoure l'escola literària de 'l'absurd'.

Sartre i la Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Abans de la guerra, Sartre no tenia coneixement de política. Pacifista, però sense ser activista per la pau, Sartre assumeix la guerra sense vacil·lar. El 1939 Sartre va entrar a l'exèrcit francès. L'experiència de la guerra i la vida en comunitat el va transformar per complet. Durant la Guerra de Broma, va ser contractat com a meteoròleg privat. La seva funció li va deixar molt de temps lliure que utilitzà per a escriure molt (una mitjana de dotze hores al dia durant nou mesos, o el que és el mateix, 2000 pàgines, una part de les quals es va publicar sota el títol de Quaderns de la Drôle de guerra). Va escriure per a evitar el contacte amb els seus companys de viatge, ja que de fet suporta bastant malament les relacions jeràrquiques com les de l'exèrcit.

La guerra de broma acaba el maig de 1940 i el fals conflicte es converteix en realitat. El 21 de juny, Sartre va ser fet presoner a Padoux als Vosges, va ser dut a Nancy i després a Treves, un camp de detenció a Alemanya per a 25.000 detinguts. La seva experiència com a pres el va marcar profundament: li va ensenyar solidaritat amb els homes, lluny de sentir-se frustrat, va prendre part en l'alegria a la vida de la comunitat: que compta històries als seus companys d'habitació a la nit, participa als combats de boxa, i va escriure i va dirigir una peça per a la vigília de Nadal.

Aquesta vida al camp de presoners és important perquè és el punt d'inflexió en la seva vida ara, ja no va ser l'individualista dels anys 1930, sinó una persona conscient de la seva obligació amb la comunitat.

El març de 1941, Sartre és alliberat gràcies a un fals certificat mèdic. El seu compromís el condueix, al seu retorn a París, a actuar en la fundació d'un moviment de resistència amb alguns dels seus amics: el moviment "Socialisme i Llibertat." Va tenir al voltant de cinquanta membres al juny de 1941. Sartre és un modest però sincer resistents. Alguns historiadors i filòsofs, com Vladimir Jankélévitch, que el varen culpar de la seva manca de compromís, veuen aquest moviment com el de filòsofs pamfletaris i aficionats enfront de la professionalitat de la resistència gaullista i comunista. No obstant això, la impressió i distribució de fulletons no és trivial i Sartre i els seus amics en diverses ocasions tornen a ser detinguts. L'estiu de 1941, va creuar la província en bicicleta per a tractar, en va, d'ampliar el coneixement del moviment més enllà de la capital i unir-se a altres intel·lectuals com Gide o Malraux. Després de la detenció de dos companys, la "Socialisme i Llibertat" es va dissoldre a finals de 1941.

L'octubre de 1941, Sartre va ser assignat com a professor al Liceu Condorcet en lloc de Fernando Alquié. Aquest lloc va ser ocupat pel professor Enrique Dreyfus-Le Foyer (fins a 1940) acusat a causa de la seva condició de jueu. Aquest fet va posar de manifest l'octubre de 1997 per John Daniel en un editorial al Nouvelle Observatuer va ser criticat a Sartre. Ingrid Galster parla de la qüestió de la qualitat del compromís de Sartre quan observa:

« Hagi volgut o no: el que és cert és que va fer ús de les lleis racials de Vichy.[9] »

Va publicar en aquesta època diversos articles per a la revista Comoedia, fundada el 21 de juny de 1941 per René Delange, i controlada per la Propaganda Staffel.[10]

Tot i la dissolució de "Socialisme i llibertat", Sartre no abandona la resistència que continua a través de la ploma. Va representar el 1943, una peça que va compondre, Les Mosques,[11] amb el mite d'Elektra i que es podia interpretar com una crida a la resistència. En aquest període d'ocupació, l'obra no té el resultat previst: les sales buides, les representacions interrompudes abans del previst. Per a Jean Amadou, el panorama és més ambigu: "El 1943, en els pitjors anys de l'ocupació, va estrenar a Paris Les Mosques. És a dir, que va fer exactament el mateix que Sacha Guitry, representar les seves obres davant una audiència de funcionaris alemanys, amb la diferència que quan va arribar l'alliberament Guitry va ser detingut mentre que Sartre va ser part del Comitède depuració que decidia quin escriptor tenia el dret de publicar i qui havia de ser prohibit. André Malraux, que havia arriscat la seva vida a la Resistència, no es va sentir autoritzat a formar part d'aquest òrgan jurisdiccional autònom. "Michel Winock" pensa que va ser l'astúcia de Sartre en transformar un èxit teatral en benefici polític". Durant l'estrena va conèixer a l'Albert Camus, filòsof i autor molt proper als seus punts de vista, i amb el qual va establir una propera amistat fins que Camus va rebutjar el comunisme, creant un conflicte entre ells que els separà el 1951, després de la publicació de L'Homme révolté de Camus..

El mateix any va publicar Ser i el no Res (influenciat per Heidegger), on fa un balanç i aprofundeix els fonaments teòrics del seu sistema de pensament. Va escriure als pocs dies una obra de teatre, Els altres, que es va convertir en A porta tancada, estrenada el maig 1944, i que va comptar amb gran èxit.

Cap al final de la guerra, Sartre, es va unir amb Camus a la resistència a la xarxa Combat, esdevé reporter al diari del mateix nom i descriu a les primeres pàgines l'Alliberament de París. Aquí comença la seva fama a tot el món. És enviat el gener de 1945 als EUA per a escriure una sèrie d'articles per a Le Figaro, i és rebut com un heroi de la resistència.

Sartre va fundar Les Temps Modernes una revista mensual d'anàlisi literària i polític. Així mateix va començar a escriure a temps complet mentre continuava amb el seu activisme polític. Les seves experiències en la guerra li permetrien escriure la seva trilogia de novel·les Les Chemins de la Liberté (Els camins de la llibertat) entre 1945 i 1949.

La guerra, per tant, va dividir la seva vida en dues: abans anarquista individualista poc preocupat pels assumptes del món, Sartre passa a convertir-se en una activista políticament compromès. Professor conegut en el món intel·lectual parisenc, després de la guerra es va convertir en un personatge internacional.

Sartre i el comunisme[modifica | modifica el codi]

Al període inicial de la carrera de Sartre va ser seguit per un segon període d'activista polític i intel·lectual. En particular el seu treball de 1948 Mans brutes examinava el problema de ser un intel·lectual al mateix temps que es participava activament en la política. Es va afiliar al Partit Comunista Francès, encara que tot just va ser membre durant algunes setmanes, i va ocupar un paper prominent en la lluita contra el colonialisme francès a Algèria. Es podria dir que va ser el simpatitzant més notable de la guerra d'alliberament d'Algèria, i convertí la seva ajudant domèstica algeriana, Arlette Elkaïm, en la seva filla adoptiva l'any 1965. Es va oposar a la Guerra del Vietnam, i al costat de Bertrand Russell i altres intel·lectuals, va organitzar un tribunal («Tribunal Russell») amb el propòsit d'exhibir els crims de guerra dels Estats Units.

Agudament crític amb l'estalinisme, el seu pensament polític va travessar diverses etapes: des dels moments de "Socialisme i Llibertat", agrupació política de la Resistència francesa, a l'ocupació feixista, quan escriu un Programa basat en Henri de Saint-Simon o Pierre-Joseph Proudhon, quan considerava que el socialisme d'Estat era contradictori a la llibertat de l'individu, fins a la seva brevíssima adhesió al Partit Comunista Francès, i el seu posterior acostament als maoistes. El seu principal treball en l'intent de comunió entre l'existencialisme i el marxisme va ser Crítica de la raó dialèctica, publicat l'any 1960.

Durant la Guerra dels Sis Dies es va oposar a la política de suport als àrabs pregonada pels partits comunistes d'arreu del món (amb l'excepció del règim de Romania). I juntament amb Pablo Picasso aconseguí el suport de 200 intel·lectuals francesos per a oposar-se a l'intent de destrucció de l'estat d'Israel i fa un cridat a enfortir els sectors antiimperialistes d'ambdues parts com única forma d'arribar a una pau justa i al socialisme.

L'èmfasi de Sartre en els valors humanistes de Karl Marx i la seva resultant èmfasi en el jove Marx, el va dur a enfrontar-se amb l'intel·lectual comunista Louis Althusser, amb el qual va tractar de redefinir el treball de Marx en un període premarxista, amb generalitzacions essencialistes sobre la humanitat, i un període autènticament marxista, més madur i científic a partir de les seves obres principals. La història ha convertit aquest debat en l'únic debat públic que Sartre va perdre al llarg de la seva vida, però fins a la data segueix sent un esdeveniment controvertit en alguns cercles filosòfics de França.

Sartre i la literatura[modifica | modifica el codi]

Durant les dècades de 1940 i 1950 les idees de Sartre eren molt populars, i l'existencialisme va ser la filosofia preferida de la generació beatnik a Europa i els Estats Units. El 1948 l'Església Catòlica va llistar tots els llibres de Sartre a l'Index de llibres prohibits. La majoria de les seves obres de teatre estan plenes de símbols que serveixen d'instrument per a difondre la seva filosofia. El més famós, Huis Clos ("A Porta Tancada", 1944), conté la famosa línia: «L'enfer, c'est les autres» («L'Infern són els altres»). A més de l'evident impacte de "La nàusea" la major contribució literària de Sartre va ser la seva trilogia Els camins de la llibertat que traça l'impacte dels esdeveniments de la preguerra en les seves idees. Es tracta d'una aproximació més pràctica i menys teòrica a l'existencialisme.

L'any 1964 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura pel seu treball que, ric en idees i omplert d'un esperit de llibertat i de recerca per la veritat, ha exercit una influència de gran envergadura en els nostres temps". Sartre refusà el premi adduint el seu gran valor burgès.

Sartre i el cinema[modifica | modifica el codi]

Interessat en el cinema com un mitjà d'expressió de les seves idees, el 1947 realitzà la seva primera col·laboració en un guió cinematogràfic a Les Jeux sont faits, dirigida per Jean Delannoy. Participà en diverses adaptacions de les seves obres teatrals i el 1957 aconseguí una nominació al Oscars de Hollywood per la seva història original de la pel·lícula Els orgullosos, dirigida l'any 1953 per Yves Allégret.

Obra seleccionada[modifica | modifica el codi]

  • L'imagination (1936)
  • La Nausée (1938)
  • Le Mur (1939)
  • L'imaginaire (1940)
  • Les mouches (1943)
  • L'être et le néant (1943)
  • Huis clos (1945)
  • Les chemins de la liberté (1945)
  • L'existentialisme est un humanisme (1945)
  • Morts sans sépulture (1946)
  • La P... respectueuse (1947)
  • Baudelaire (1947)
  • Les Mains sales (1948)
  • Le diable et le bon dieu (1951)
  • Critique de la raison dialectique (1960)
  • Les Mots (1964)
  • Situations (1947-1965)
  • L'Idiot de la famille (1971-1972) sobre Gustave Flaubert
  • Carnets de la drôle de guerre (pòstuma, publicada el 1983)
  • Cahiers pour une morale (pòstuma, publicada el 1984)
  • Vérité et existence (pòstuma, publicada el 1989)

Traduccions al català[modifica | modifica el codi]

Teatre

  • Les mosques. Traducció de Manuel de Pedrolo
  • A porta tancada. Traducció de Manuel de Pedrolo.
  • Morts sense sepultura. Traducció de Manuel de Pedrolo.
  • La p... respectuosa. Traducció de Manuel de Pedrolo.
  • Les mans brutes. Traducció de Manuel de Pedrolo.
  • Les troianes. Traducció de Manuel de Pedrolo.
  • Kean. Adaptació de la peça homònima d'Alexandre Dumas. Traducció de Carme Serrallonga.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. De Gaulle, amb la publicació del Manifest dels 121 (amb el títol « Declaració sobre el dret a la insubordinació a la guerra d’Algèrie»), i la temptació d'algun ministre per a arrestar-ho, va dir: "No es fica a Voltaire a la presó".
  2. Infància evocada a la seva autobiografia Les Mots)
  3. Explica Herbaud que va ser René Maheu, el seu company de promoció, qui va fer servir per primera vegada aquest sobrenom quan tenia 20 anys.
  4. Tanmateix, és l'equivalent en francès de "motlle", i de "cony" en llenguatge argot americà, aspecte que Sartre no podia ignorar
  5. Wittman, Laura. The Tomb of the Unknown Soldier, Modern Mourning, and The Reinvention of the Mystical Body (en anglès). University of Toronto Press, 2011, p. 329. ISBN 1442643390. 
  6. Ingrid Galster, Sartre, Vichy et les intellectuels p. 86 sqq.
  7. Ingrid Galster, Sartre, Vichy et les Intellectuels, L'Harmattan, 2001, (ISBN 2747504794)
  8. Ingrid Galster, Le théâtre de Jean-Paul Sartre devant ses premiers critiques, L'Harmattan, 2001, p. 195
  9. Ingrid Galster, Sartre Vichy i els intel·lectuals pàg 86 sqq.
  10. François-Georges Dreyfus Història de Vichy Fallois, París, 2004, ISBN 2-87706-489-1
  11. Ingrid Galster, Sartre, Vichy i els intel·lectuals, L'Harmattan, 2001, ISBN 2-7475-0479-4

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]