Ironia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La ironia és una figura retòrica que consisteix a indicar una idea mitjançant l'expressió, amb entonació significativa, de la idea contrària a allò que es vol donar a entendre. Com en altres contextos comunicatius, la ironia pública ha de tenir com a propietat indispensable una descodificació fàcil. És per aquest motiu que s'utilitza poc: el risc d'una incomprensió del sentit en frena l'ús.

N'hi ha quan, pel context, l'entonació o el llenguatge corporal (fent l'ullet, alçant i baixant els dits del mig i l'índex d'ambdues mans sobre el cap, col·locant el polze sobre els altres dos dits abaixats mentre es diu la ironia) es dóna a entendre el contrari del que s'està dient. La intenció que generalment ha de tenir una perspectiva canvia sobre la base d'accions o efectes de la qual s'allunya per possibilitats externes. Quan la ironia té una intenció molt agressiva, es denomina sarcasme. En el llenguatge escrit, la intenció irònica pot explicitar-se amb un signe d'exclamació tancat entre parèntesis, mitjançant cometes, amb una emoticona, etc.; encara que també existeix un signe d'ironia pròpiament, aquest (؟), proposat en el s. XIX pel poeta francès Alcanter de Brahms, que no obstant això no va assolir estendre el seu ús.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El terme grec del qual procedeix la ironia, εἰρωνείa (eironeia), significa «simulació». El picar o simulador (eiron) fingeix ignorar aquell que coneix. A l'Antiga Grècia el filosof Sòcrates va fer un ús hàbil de la ironia per desemmascarar els sofistes: s'acostava a ells com un humil alumne i els interrogava sobre qüestions que, en teoria, dominaven. A poc a poc, amb preguntes hàbils posava de manifest la ignorància dels presumptes savis.

Exemples[modifica | modifica el codi]

T'han parlat massa –dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries –i els teus records, records i glòries –només de morts: has viscut trista. (Joan Maragall, "Oda a Espanya")

La fàbrica us resol tots els problemes llevat del de la mort, almenys per ara. (Miquel Martí i Pol)

La novel·la de Jane Austen Orgull i prejudici (Pride and Prejudice) comença amb la frase: És una veritat universalment acceptada que a un home solter en possessió d'una bona fortuna li fa falta una esposa (It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune, must be in want of a wife). Tot seguit a la novel·la queda clar que el que vol dir l'autora és just el contrari: que les dones (o les seves mares) estan sempre buscant un bon partit, un home ric per fer-ne un marit.