Miquel Martí i Pol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Miquel Martí i Pol
Naixement 19 de març de 1929
Roda de Ter (Osona)
Mort 11 de novembre de 2003 (als 74 anys)
Vic (Osona)
Sepultura Cementiri de Roda de Ter, nínxol 142
Activitat Escriptor, traductor
País Catalunya
Període Segle XX
Gèneres Poesia
Primeres obres Paraules al vent (1954)
Obres principals L'arrel i l'escorça (1975)
El llarg viatge (1976)
Amb vidres a la sang (1977)
Estimada Marta (1978)
Premis Creu de Sant Jordi (1983)
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991)
Premi Nacional de Literatura (1998)
Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999)

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 19 de març de 1929Vic, 11 de novembre de 2003)[1] fou un poeta, escriptor i traductor català, un dels més populars del segle XX. És l'autor d'un dels llibres poètics més venuts de la literatura catalana, Estimada Marta (1978).[2]

Els seus poemes parlen de la vida interior, de la lluita contra un sistema que considera injust i de la batalla contra la malaltia que l'acompanyaria durant més de trenta anys, l'esclerosi múltiple.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter, situada a la comarca d'Osona.[2] De família humil, va estudiar a l'escola del poble fins als 14 anys. Poc després va entrar a treballar a la fàbrica Tecla Sala, que tothom coneixia amb el nom de La Blava. En aquell moment ja va començar a escriure poemes en castellà i, als 15 anys, va publicar els primers versos en una revista local.[2]

El 1946 va fer les primeres temptatives d'escriure en català. Anys més tard va renunciar a publicar en castellà i, de fet, no va enviar a impremta cap dels poemes escrits en aquesta llengua, tots anteriors al 1948. Aquell mateix any, als 19 anys, va patir una tuberculosi pulmonar i va haver de passar dotze mesos al llit. Va ser durant aquesta llarga convalescència que va descobrir els grans poetes catalans. La influència dels grans noms de la literatura catalana es va començar a notar.[2] En els versos li van començar a aparèixer alguns trets de la poesia neopopular i del mestratge ribià.[2] Era l'inici de la poesia social. Amb el temps, Martí i Pol també agafaria com a referència altres models contemporanis com Joan Vinyoli, Blai Bonet i Albert Manent. Sense oblidar el nom del poeta Salvador Espriu, convertit, després de la publicació de La pell de brau, en tot un símbol de la lluita antifranquista.[2]

El 1953 es va presentar al Premi Óssa Menor i el va guanyar amb el llibre Paraules al vent (1954). Va ser l'inici d'una etapa d'introspecció i de recerca en els paràmetres de la metafísica i de la pregària amb el ressò de Blai Bonet. El 1955, a Palma, va publicar Quinze poemes (1955). La ploma del poeta, però, va tornar a la poesia de caràcter social i a la dècada del 1950 va apel·lar a la col·lectivitat i a l'orgull de classe;[3] va publicar les obres El fugitiu i La fàbrica (1959), que no veurien la llum fins als anys setanta. El 1966 va publicar El poble, on es percep la influència directa dels versos de Jacques Prévert.[2]

Es va casar amb Dolors Feixas el 1956, amb qui va tenir una filla el 1958 i un fill el 1965.[4] Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC.

El 1969 van començar a aparèixer els primers símptomes de la malaltia que l'acompanyaria fins a la mort i que, a poc a poc, el deixaria sense mobilitat i amb dificultats de parla,[2] l'esclerosi múltiple, la qual cosa va causar que l'any 1973 hagués d'abandonar la feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, va continuar publicant molta poesia de gran qualitat. El 1971 va ser finalista del Premi Carles Riba de poesia amb el llibre de poemes Vint-i-set poemes en tres temps (1972), que tot just s'inicia: «Mireu-me bé: sóc l'altre». La malaltia traspuaria a la seva obra, com una metàfora del moment polític. L'esclerosi l'incapacitava, com el govern franquista incapacitava des de feia anys el poble català. El poeta havia pres consciència feia temps dels problemes de la classe treballadora i la poesia pretenia ser la veu d'un poble emmudit i malalt. En aquella època se sentia més lliure i va publicar La fàbrica (1972), uns versos en els quals la ploma de Miquel Martí i Pol era molt més satírica. El poeta havia trobat una nova manera de parlar del món.[2]

El 1978 rep un homenatge a la Setmana Popular d'Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, amb l'assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Balasch i Xavier Bru de Sala, entre d'altres.

Martí i Pol veia la mort molt a prop, però mantenia l'esperança i no es donava per vençut. La lluita vital s'escola pels versos del llibre Estimada Marta (1978), un best-seller poètic de la literatura catalana.[3] El poble català, finalment, començava a despertar-se després de més de 30 anys de foscor i de silenci sota la dictadura de Francisco Franco i, al poeta, se li va estabilitzar la malaltia. Aquest paral·lelisme patriòtic va culminar en el llibre L'àmbit de tots els àmbits (1981).[2]

Una altra vegada, el poeta va tornar al món interior. El 1984 va morir la seva primera dona, Dolors Feixas, i la llarga malaltia, el dolor i l'enyorança es poden tocar quasi amb la punta dels dits a Andorra: postals i altres poemes (1983) i Llibre d'absències (1984), un altre volum que va aconseguir un gran ressò social. El poeta vivia moments de gran solitud i de nostàlgia per la desaparició de la que havia estat durant molts anys la seva companya i la lluita contra la desesperança i contra la mort es deixava entreveure en els seus versos. El llibre Els bells camins (1987) va ser un punt d'inflexió. Mentrestant, Martí i Pol s'havia tornat a casar, el 1986, amb Montserrat Sans.[2]

A partir d'aquest moment va començar una etapa de producció en què el poeta, que envellia, utilitzava la ploma per reflexionar i per recordar. Aquesta etapa va tenir un moment cabdal a Un hivern plàcid (1994), on se li allarguen els poemes i els versos, fins que troba un adolescent que parla per ell en un embat de rebel·lia al Llibre de les solituds (1997). En cap moment utilitza les paraules per parlar de la solitud. Es tracta de poesia social escrita i publicada als anys noranta. Encara el seguiran tres llibres més: Abecedari: una joia solidària (2001), Haikús en temps de guerra (2002) i Després de tot (2002). I a més es publica un llibre pòstum amb poesia inèdita que clou la producció en volum solt, Quietud perduda (2004).[2]

El 1997 el Parlament de Catalunya va proposar a Martí i Pol com a premi Nobel, amb l'aval de 400 ajuntaments.[5] Abans, el 1984, un institut de Cornellà de Llobregat havia canviat el seu nom pel de Miquel Martí i Pol, cosa inhabitual tractant-se d'un poeta viu.[6]

No es pot obviar l'amistosa i estreta col·laboració amb Lluís Llach en diversos muntatges i discos, sobretot a Un pont de mar blava (1993), Porrera (1995) i Temps de revoltes (2000).[2]

La producció en prosa comprèn narracions recollides a Contes de la vila de R. i altres narracions (edició completa del 1989), proses escrites als anys cinquanta i seixanta; la correspondència amb Joan Vinyoli (1987); el conte En Joan Silencis (1988); dos llibres que pretenien ser dietaris i que va aplegar en el volum Jocs d'escacs (1994); Papers domèstics (1996), en què va seleccionar quaranta-cinc articles periodístics publicats entre el 1984 i el 1988, i el volum Què és poesia? (2000), que aplega quatre discursos i conferències. I nombroses traduccions, sobretot del francès al català.[2]

Morí l'11 de novembre de l'any 2003 a l'hospital de la Santa Creu de Vic.

Activitat literària[modifica | modifica el codi]

Placa amb la signatura de Miquel Martí i Pol al peu del monument al llibre, a Barcelona.

El 1954 va publicar el seu primer llibre de poesia i guanyà el Premi Óssa Menor amb Paraules al vent. L'any 1977 rebé el Premi Lletra d'Or per la seva obra El llarg viatge, i al llarg de la seva carrera va rebre tres vegades el Premi de la Crítica de poesia catalana l'any 1979 per Estimada Marta, el 1991 per Suite de Parlavà i el 1994 per Un hivern plàcid.

En les últimes dècades del segle XX, la seva obra va esdevenir popular entre el públic en general. Al moment de la seva mort, Martí i Pol era el poeta viu en llengua catalana més llegit i més conegut.

També va destacar com a traductor al català d'Antoine de Saint-Exupéry (Ciutadella, en col·laboració amb Jordi Sarsanedas, 1965), Georges Arnaud (El salari de la por, 1968) Simone de Beauvoir (La mesura de l'home, 1969), Claude Lévi-Strauss (Tristos tròpics, 1969, El pensament salvatge, 1971), i d'obres de Guillaume Apollinaire, Gustave Flaubert, Émile Zola, Jean Racine, Joris-Karl Huysmans i Roland Barthes, entre d'altres.

Obra publicada[modifica | modifica el codi]

Miquel Martí i Pol va ser un autor prolífic. S'han publicat al llibre de butxaca Poesia completa (2008) tots els seus llibres, però de manera exhaustiva es pot comptar amb els quatre volums de l'Obra poètica que ha publicat Edicions 62 a Clàssics catalans del segle XX (1989 – 2004), on s'inclouen, a més a més, apèndixs, llibres de bibliòfil i altres poemes no recollits en llibre.[2]

  • 1954: Paraules al vent
  • 1957: Quinze poemes
  • 1966: El Poble
  • 1972: La fàbrica
  • 1972: Vint-i-set poemes en tres temps
  • 1974: La pell del violí
  • 1976: Cinc esgrafiats a la mateixa paret
  • 1975: L'arrel i l'escorça
  • 1976: El llarg viatge
  • 1976: Quadern de vacances
  • 1977: Amb vidres a la sang
  • 1977: Crònica del demà
  • 1978: Contes de la vila de R.
  • 1978: Estimada Marta
  • 1978: L'hoste insòlit
  • 1980: Les clares paraules
  • 1981: L'àmbit de tots els àmbits
  • 1982: Primer llibre de Bloomsbury
  • 1983: L'aniversari
  • 1984: Andorra, postals i altres poemes
  • 1984: Autobiografia
  • 1984: Cinc poemes d'iniciació
  • 1985: Llibre d'absències
  • 1985: Per preservar la veu
  • 1987: Barcelona-Roda de Ter
  • 1987: Els bells camins
  • 1987: En Joan Silencis
  • 1988: Obertura Catalana
  • 1988: Bon profit!
  • 1989: Defensa siciliana
  • 1990: Temps d'interludi
  • 1991: Suite de Parlavà
  • 1994: Un hivern plàcid
  • 1997: Els infants componen cançons
  • 1997: Llibre de les solituds
  • 1998: Cinc poemes de possibles variacions melangioses
  • 1999; Antologia poetica- amb els ulls oberts
  • 2001: ABCEDARI. Una joia solidària
  • 2002: Haikús en temps de guerra
  • 2002: Després de tot

La seva obra ha estat traduïda al castellà, asturlleonès, portuguès, francès, alemany, anglès, italià, neerlandès, hebreu, eslovè, búlgar, rus i japonès.

Premis[modifica | modifica el codi]

Al llarg de la seva carrera literària va rebre diversos premis, entre ells:

Discografia[modifica | modifica el codi]

Han estat molts els cantants que han musicat alguns dels seus poemes, com per exemple:

El 1993 inicià una fructífera col·laboració amb Lluís Llach, amb el qual publicà el disc Un pont de mar blava, amb textos de Martí i Pol i música de Llach. Posteriorment tornà a col·laborar amb ell a Rar (1994), Verges 50 (1995) i Temps de revoltes (2000).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Miquel Martí i Pol». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 25 de juliol de 2012].
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 «Miquel Martí i Pol». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 24 de març de 2013].
  3. 3,0 3,1 Nopca, Jordi. «Miquel Martí i Pol, 10 anys després». Ara, 9 novembre 2013.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 «Miquel Martí i Pol». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
  5. «Ampli suport a la candidatura de Miquel Martí Pol al premi Nobel». La Xarxa, 14 de març de 2000. [Consulta: 22 de febrer de 2013].
  6. «Història». Web de l'Institut Miquel Martí i Pol. [Consulta: 15 maig 2013].
  7. Cortés, Carles. Mirades creuades: Miquel Martí i Pol i Antoni Miró (en francès). Institut d'Estudis Catalans, p. 94. ISBN 8492564059. 
  8. «Miquel Martí i Pol rep el Premi Internacional Laureà Mela». La Xarxa, 25 d'agost de 2002. [Consulta: 22 de febrer de 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Miquel Martí i Pol