Vic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vic
Bandera de Vic a Osona Escut de Vic a Osona
(En detall) (En detall)
Localització

Vic situat respecte Catalunya
Vic situat respecte Catalunya

Localització de Vic a Osona respecte d'Osona


Municipi d'Osona
Plaça Major
Plaça Major
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Barcelona
Comarques centrals
Osona
Gentilici Vigatà, vigatana
Superfície 30,6 km²
Altitud 498 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
41.647 hab.
1.361,01 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 438306 4642404Coord.: 41° 55′ 49″ N, 2° 15′ 17″ E / 41.93028°N,2.25472°E / 41.93028; 2.25472
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

2
Josep Maria Vila d'Abadal i Serra (Independent)
Codi postal 08500
Codi territorial 082981
Agermanament Somoto (Nicaragua),
Torredonjimeno (Andalusia)

Vic és la capital de la comarca d'Osona, al centre-nord de Catalunya. La seva situació geogràfica, a 69 quilòmetres de Barcelona i a 60 de Girona, n'ha fet una de les capitals de la Catalunya central.

Toponímia[modifica | modifica el codi]

El nom d'aquest municipi es va escriure durant segles amb la forma Vich, segons la grafia tradicional. D'ençà de la primeria dels anys 80, la forma oficial és "Vic", en aplicació de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans. La grafia amb "h" final es manté en el cognom Vich,[2] i també és la que té la població homònima d'Arpitània.

Història[modifica | modifica el codi]

El nom original llatí de la població fou Ausa, com ho testimonien les monedes romanes i ibèriques que s'han conservat. La via romana més antiga documentada epigràficament a la península és la que enllaçava els poblats d'Iluro i d'Ausa, construïda entre el 120 aC i el 110 aC.[3] En l'època visigòtica fou anomenada Ausona.

Durant els segles VIII i IX, Vic formà part de les marques que separaven les forces franques de les islàmiques. La ciutat fou destruïda el 788 durant una incursió musulmana. Posteriorment, només un dels barris (Vicus, barri en llatí) seria reconstruït, amb el nom de Vicus Ausonensis. D'ací en derivaria el nom de Vic quan Guifré el Pilós repoblà la part alta de la ciutat el 878 i va cedir el control de la part baixa al bisbe perquè s'hi fes la seu. A partir d'aquell moment, la ciutat seria governada conjuntament pel comte de Barcelona i el bisbe de Vic.

En el concili de Toluges del 1027, l'abat Oliba, bisbe de Vic, pactà amb els nobles i bisbes presents l'acord de Pau i Treva, que establia unes dates anuals en què la guerra era prohibida.

Durant el segle XVIII, la ciutat fou el primer focus de la rebel·lió contra la política centralista del rei Felip V, i va sorgir un grup molt actiu d'austriacistes, coneguts com els vigatans. Fins i tot es va arribar a despenjar el retrat del rei al consistori municipal. Aquest conflicte va desembocar en la Guerra de Successió Espanyola, que acabaria comportant que Catalunya perdés les seves llibertats.[4] Al llarg de la guerra, però, per evitar problemes, canviarien de bàndol depenent de l'exèrcit que apareixia a la rodalia de la ciutat,[5] que finalment va ser presa el 30 d'agost de 1713, després que el diputat militar Antoni de Berenguer i de Novell l'abandonà quan el general Feliciano de Bracamonte s'hi acostava amb tropes borbòniques.[6]

A primers del segle XX, Vic tenia 9.500 habitants. Durant els Jocs Olímpics del 1992, Vic acollí les competicions d'hoquei sobre patins.

Història eclesiàstica[modifica | modifica el codi]

Homenatge a la Pau i Treva, davant del campanar de la catedral de Vic

El bisbat de Vic és sufragani de l'arquebisbat de Tarragona.

La introducció del cristianisme a la zona fou, de ben segur, molt primerenca, com ho proven els diversos màrtirs d'Ausa esmentats en l'època de l'emperador Deci, i el seu bisbe és un dels primers citats. De cap, tanmateix, se'n sap el nom fins al 516, quan Cinidius apareix com un dels assistents al concili provincial de Tarragona i Girona. Aquilinus (589-99) fou present al tercer concili de Toledo; Esteve, al quart i a un que tingué lloc a Ègara; Dominus, al sisè; Guericus, al vuitè, i Wisefredus envià el seu vicari al tretzè i assistí en persona al quinzè i al setzè. Aquest bisbe fou el darrer abans de la invasió musulmana.

La reconquesta de Vic començà en el temps de Lluís I el Pietós, que confià el govern de la ciutat al comte Borrell. Dels afers eclesiàstics, en tenia cura l'arquebisbat de Narbona. El 826, la ciutat caigué novament en mans dels moros, fins que la recuperà Guifré el Pelós, comte de Barcelona. Aquest aconseguí que l'arquebisbe de Narbona consagrés Gotmar com a bisbe de Vic.

El bisbe Ató (960-72) és digne de menció com a gran promotor d'estudis. Molts estudiosos aprofitaren els avantatges oferts per les seva reforma, entre els quals destaca el monjo Gerbert d'Aurillac, que més endavant seria el Papa Silvestre II.

Segurament, el bisbe més famós de Vic fou l'Abat Oliba, fill del comte de Besalú, que amb l'ajut d'Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, construí i decorà ricament la catedral. La dedicació tingué lloc el 31 d'agost de 1038. En l'època del seu successor, Guillem de Balsareny, hom trobà a Vic les relíquies dels sants patrons Llucià i Marcià. Berenguer Sunifred de Lluçà reformà el capítol catedralici, en va expulsar els membres laxos i va restablir l'observança regular.

Més recentment, Josep Morgades i Gili mereix una atenció especial, perquè restaurà el monestir de Ripoll, en ruïnes per l'abandonament i el pillatge, i en consagrà novament l'església l'1 de juliol del 1893. També fundà el Museu Episcopal de Vic, on aplegà i conservà molts tresors medievals que s'havien guardat a les esglésies de la diòcesi. El succeí Josep Torras i Bages, bisbe i escriptor, i màxim representant del nacionalisme català conservador i catòlic.

D'entre els molts religiosos fills de la diòcesi destaca Sant Antoni Maria Claret.

Ubicació[modifica | modifica el codi]

Vic és al nord-est de Catalunya. És la capital de la comarca d'Osona i està situada al centre de la plana de Vic. És a uns 69 quilòmetres de Barcelona i a uns 60  de Girona.

Educació[7][modifica | modifica el codi]

Centres públics[modifica | modifica el codi]

  • Escola bressol Serra de Sanferm
  • Escola bressol Caputxins
  • Escola bressol Horta Vermella
  • Escola La Sínia (educació infantil i primària)
  • Escola Vic-Centre (educació infantil i primària)
  • Escola Andersen (educació infantil i primària)
  • Escola Doctor Joaquim Salarich (educació infantil i primària)
  • Escola Guillem de Mont-rodon - Sant Miquel (educació infantil i primària)
  • Escola Sentfores (educació infantil i primària)
  • Institut Jaume Callís (educació secundària obligatòria, batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior)
  • Institut La Plana (educació secundària obligatòria i batxillerat)
  • Institut de Vic (educació secundària obligatòria, batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior)
  • Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic (batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior)

Centres concertats[modifica | modifica el codi]

  • Centre Pedagogia Terapèutica Estel (educació especial)
  • Col·legi Santa Caterina de Siena (educació infantil i primària)
  • Col·legi Escorial (educació infantil i primària, educació secundària obligatòria i batxillerat)
  • Col·legi Pare Coll (educació infantil i primària i educació secundària obligatòria)
  • Col·legi Sagrat Cor (educació infantil i primària i educació secundària obligatòria)
  • Col·legi Sant Miquel dels Sants (educació infantil i primària, educació secundària obligatòria i batxillerat)

Centres privats[modifica | modifica el codi]

  • Centre de Perruqueria i Estètica Escola Taller (cicles formatius de grau mitjà i superior)
  • Centre d'Estudis el Seminari (cicles formatius de grau mitjà i superior)
  • Llar d'infants Sentfores
  • Llar d'infants Cucut
  • Llar d'infants El Meu Jardí
  • Llar d'infants L'Esquitx
  • Llar d'infants Vedruna

Altres Centres[modifica | modifica el codi]

Vista exterior de la Universitat de Vic
  • La Farinera, Centre d'Arts Visuals de Vic
  • Aula de Formació Continuada
  • Escola de Música i Conservatori de Vic (estudis musicals)
  • Centre de Formació d'Adults Miquel Martí Pol
  • Centre de Formació d'Adults de Vic
  • Centre de Normalització Lingüística d'Osona
  • Institut del Teatre Centre d'Osona
  • Escola d'Educadors d'Osona
  • Universitat de Vic (estudis universitaris)
  • Escola Oficial d'Idiomes d'Osona

També hi ha centres que ofereixen Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI).

Esports[modifica | modifica el codi]

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cuina d'Osona

La ciutat és famosa pels embotits, entre els quals sobresurt la llonganissa de Vic, si bé el més conegut és una de les seves variants comercials, el fuet.

Turisme, cultura i monuments[modifica | modifica el codi]

La plaça Major amb un escenari del Mercat de Música Viva.

És una ciutat que paga la pena visitar, perquè té un dels conjunts medievals més suggestius de Catalunya, que fou votat com una de les set meravelles de Catalunya el 2007.[8] El centre del nucli antic és la plaça del Mercadal o plaça Major, en què destaquen diversos edificis modernistes, arcades i torres.

Dos dels monuments més importants són:

Es discuteix quina va ser la primera església catedralícia de Vic, si Sant Pere Apòstol o bé Santa Maria la Rodona. Durant segles, els bisbes celebraren la primera Missa de Nadal a Santa Maria, i la tercera, a Sant Pere. L'església de Santa Maria, molt antiga, fou reconstruïda des dels fonaments pel canonge Guillem Bonfil el 1140 i va ser consagrada al cap de quaranta anys pel bisbe Pere de Redorta. Hom l'aterrà el 1787 per fer espai per a la nova catedral.

La catedral original, de nau única, parets gruixudes i poques finestres, fou substituïda per la que edificà l'Abat Oliba. Dos-cents anys més tard, Ramon d'Anglesola ja publicava una carta pastoral exhortant els fidels a contribuir a la reparació de l'edifici. El 1401, el bisbe Diego de Heredia hi afegí un transsepte, i el 1585 s'obrí la porta de Sant Joan. Amb el temps, però, una reconstrucció completa fou cada vegada més necessària, i cap a finals del segle XVII es va enderrocar la catedral per fer-ne una de nova planta. La primera pedra del nou temple es posà el 24 de setembre de 1781, i es consagrà el 15 de setembre del 1803. És un edifici de disseny clàssic, una combinació dels estils dòric i toscà, amb una façana de pedra blanca enriquida amb una bonica balustrada. Té tres entrades, corresponents a les tres naus, i estàtues colossals dels seus sis patrons. L'interior és corinti. De la catedral medieval, només se'n va conservar l'altar d'alabastre, d'estil gòtic, donatiu de principis del segle XV de Bernard Despujol, i el campanar i la cripta, romànics. D'entre les capelles laterals destaca la de Sant Bernat Calbó (bisbe de Vic entre 1233 i 1243), que participà amb Jaume el Conqueridor en la conquesta de València. El claustre, de dos pisos i d'estil gòtic, és de gran bellesa. També es pot admirar la porta gòtica que mena a la sala capitular.

El seminari conciliar fou començat el 1635 per Gaspar Gil i fou acabat, per ordre del Sant Pare Benet XIV, pel bisbe Manuel Muñoz Guil el 1748. El seminari modern se situa a l'antiga escola dels jesuïtes. Alguns dels preveres que s'hi han format han tingut molta anomenada, com el filòsof Jaume Balmes i el poeta Jacint Verdaguer, autor de L'Atlàntida. El palau episcopal fou destruït en la guerra dels Segadors i no es va refer completament fins a l'època del bisbe Francesc de Veyán y Mola, a començaments del segle XIX. El seminari acull també el Museu Arqueològic de Vic.

Museus[modifica | modifica el codi]

Tradicions[modifica | modifica el codi]

Fitxer:Gegantons de Vic
maxresdefault.jpg

Vic està en ple renaixement geganter. Des del 2010 fins al 2013, la ciutat ha inaugurat dos gegants (Llucià i Mercè) i dos gegantons (Muley-Abbas i Ermessenda); aquests últims van vestits com hi anaven abans els actuals gegants centenaris de Vic, els Comtes d'Osona, però en versió per a canalla.

Festa de Sant Miquel dels Sants[modifica | modifica el codi]

Pels volts del 5 de Juliol es celebra Sant Miquel dels Sants (Festa Major) que s'ha convertit en un interès nacional. L'any 2016 Vic esdevindrà capital de la Cultura Catalana i Vic demostra a Catalunya que la seva cultura popular ha ressucitat. Centenars de persones hi assisteixen i cada any més. Durant els dies de Sant Miquel dels Sants, es celebra la multitudinària Crida de Festa Major on els tres caps de Llúpia cada un representats per un color( verd,negre,vermell) juntament amb centenars de persones recorren la ciutat en cercavila i es troben tots tres a la Plaça de la Catedral on s'hi respira un ambient molt sentimental i de Festa Major. El dia de Lluïment s'esdevé el dia 5 de Juliol on amb l'olor de l'espigol pel Carrer Sant Miquel. L'Àliga, Gegants Comtes, els Gegants Pubills, els Gegantons, Cotonines, Bou i Mulassa i juntament amb els grallers, la Banda Municipal de la Ciutat de Vic, i la Cobla. Es el dia més vigatà de l'any on hi han més reivindicacions en contra les decisions del govern.

Economia[modifica | modifica el codi]

Durant segles, l'activitat industrial i comercial principal de la ciutat ha estat la indústria tèxtil, avui gairebé desapareguda. Les explotacions ramaderes i les indústries transformadores del sector primari conviuen amb un teixit industrial molt diversificat, i amb un sector comercial i de serveis en creixement. La millor mostra d'aquesta economia viva és el Mercat del Ram, la fira més tradicional i important de la ciutat. És, així mateix, ciutat universitària, amb estudiants d'arreu d'Osona i de les comarques interiors de Catalunya, sense oblidar un bon nombre d'habitants de l'àrea de Barcelona que hi acudeixen amb tren. El centre històric és ple de bars, restaurants, associacions, tallers i oficines, que testimonien la vitalitat econòmica de Vic.

Des del 1989 s'hi organitza anualment el Mercat de Música Viva de Vic, una de les fires musicals més importants. La ciutat és famosa per les seves botifarres i altres derivats del porc, especialment el fuet, una botifarra curada prima. La fabricació de botifarres curades i embotits és hereva de la llarga tradició de la plana de Vic en la indústria porcina.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
592 545 614 4.911 9.193 14.343 13.087 12.113 12.105 12.720
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
13.992 15.005 15.516 16.975 20.303 25.906 30.057 29.078 28.971 30.037
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
30.397 30.739 31.533 33.935 36.571 38.747 38.964 40.422 - -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

El 1932 incorpora el municipi de Sentfores.[10]

Política[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals de Vic, 2011[11]
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Convergència i Unió Josep Maria Vila d'Abadal i Serra 5.013 8 33,4%
Plataforma per Catalunya Josep Anglada i Rius 2.993 5 19,94%
Candidatura d'Unitat Popular Georgina Rieradevall i Tarrés 1.626 2 10,83%
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal Josep Burgaya 1.318 2 8,78%
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal Joan López Carol 1.284 2 8,55%
ICV-EUiA-EPM Xavier Tornafoch i Yuste 855 1 5,7%
Solidaritat Catalana per la Independència Iban Lapeira i Pratdesaba 815 1 5,43%
Partit Popular Pedro Chumillas i Zurilla 411 2,74%
En blanc 695 4,63%
Nuls 270 1,77%
Total 15.277 21

Declaració d'independència[modifica | modifica el codi]

Estelada d'espelmes a la plaça Major de Vic

El 17 de setembre del 2012, Vic es va proclamar Territori Català Lliure i va ser la tercera capital de comarca de Catalunya a declarar-s'hi després de Sant Pere de Torelló i Calldetenes.[12]

Vigatans il·lustres[modifica | modifica el codi]

Categoria principal: Vigatans

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. «Cerca per cognom: «VICH»». Idescat. [Consulta: 2/7/2013].
  3. David Farell i Garrigós i Francesc Lladó i Tubau, La via romana de Parpers
  4. Coll, Maria. «L'aposta catalana». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.24-27. ISSN: 1695-2014.
  5. Mata, Jordi. «6 batalles decisives». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.32-37. ISSN: 1695-2014.
  6. Passola, Josep M. Els orígens de la banca pública: les taules de canvi municipals. AUSA, 1999, p. 111. 
  7. [1]
  8. ccc.cat
  9. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 131-132. ISBN 84-393-5437-1. 
  10. «Vic». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  11. [enllaç sense format] http://www.naciodigital.cat/osona/municipals2011/municipi/24298
  12. http://www.el9nou.cat/noticies_o_0_/26487/vic,_territori_catala_lliurel

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]