Guifré el Pilós

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guifré I de Barcelona
Guifré «el Pilós»
Títols
Comte de Barcelona
Comte d'Osona
Comte de Girona
Comte d'Urgell
Comte de Cerdanya
Comte de Conflent
Naixença ca. 840
Defunció 897
Esposa Guinidilda d'Empúries
Descendents 10 descendents
Comtes de Barcelona
Casal de Barcelona
Guifré I el Pilós
Guifré I de Barcelona
Infants
   Radulf de Barcelona
   Guifré II de Barcelona
   Sunyer I de Barcelona
   Miró II de Cerdanya
   Sunifred II d'Urgell
   Emma de Barcelona
Guifré II de Barcelona
Sunyer I de Barcelona
Miró I
Borrell II
Ramon Borrell I
Berenguer Ramon I
Ramon Berenguer I
Ramon Berenguer II
Berenguer Ramon II
Ramon Berenguer III
Ramon Berenguer IV
Sobirans de la
Corona d'Aragó
+ Casal d'Aragó
+ Dinastia Trastàmara
+ Dinastia dels Habsburg

Guifré I de Barcelona, dit “el Pilós” o “el Pelós” (c. 840 - 897) fou comte de Barcelona, comte d'Osona[1] i comte de Girona (878 - 897); comte d'Urgell, de Cerdanya (870 - 897) i també comte de Conflent (896 - 897). Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer a donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir a mans musulmanes durant la Ràtzia islàmica del 897 i fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll. Els fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia, recollida pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó, se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, perquè ja des del 1380 fou anomenat “Pare de la Pàtria”.[2]

El nom i raó del malnom[modifica | modifica el codi]

La Gesta Comitum i la Llegenda de Guifré
«Guiffredo pilose»

El malnom de «Pelós» apareix per primera vegada a la Brevis historia monasterii Rivipullensis,[4] una crònica catalana[5] escrita en llatí el segle XII que recopil·la la història del Monestir de Santa Maria de Ripoll des de la seva fundació pel comte Guifré el 888 fins al 1147. Aquesta crònica va ser font de la Gesta Comitum Barchinonensium «Gesta dels comtes de Barcelona», que comença amb la Llegenda de Guifré el Pilós. Aquesta llegenda recollida en la Gesta explica que la raó d'aquest malnom era que tenia pèl allí on els homes no acostumaven a tenir-ne, sense concretar on, de manera que, segons la llegenda, en retornar Guifré de Flandes a Barcelona disfressat de pelegrí, la seva mare el va reconèixer immediatament.

« I quan sa mare el veié, fou molt pagada i alegre i conegué que era el seu fill.
Perquè pèl tenia en llocs on els homes no acostumen a tenir
i per això fou anomenat el Pelós.
»
Gesta Comitum Barchinonensium

Una redacció tardana de la Gesta en català traduí «Pilosus» per «Pelós», i així es recollí posteriorment en la historiografia catalana medieval. Durant l'edat moderna, la historiografia catalana escrita en castellà féu servir la forma «Velloso», i durant la renaixença es féu servir la forma «Pilós», derivada directament del llatí original «Pilosus».[6]

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

La llegenda de Guifré el Pilós[modifica | modifica el codi]

Els orígens familiars de Guifré I de Barcelona eren desconeguts durant l'alta edat mitjana. La Llegenda de Guifré el Pilós, recollida per primera volta en la saga Gesta Comitum Barchinonensium,[7] narra que aquest era fill d'un cavaller que també s'anomenava Guifré, originari de la vila de Rià (o d'Arrià); aquesta llegenda fou recollida pels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll i comença amb les següents paraules:[8][9]

« Pels relats dels antics, sabem que en un temps llunyà hi hagué un cavaller de nom Guifré,
oriünd de la vila anomenada Arrià, que és en territori del Conflent, tocant al riu Tet,
prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà.
»
Gesta Comitum Barchinonensium

Aquestes primeres paraules de la llegenda situen el lloc d'origen del cavaller Guifré d'Arrià, pare llegendari de Guifré el Pilós, a la vila Rià, situada prop del riu Tet i del monestir de Sant Miquel de Cuixà, a l'antic Comtat de Conflent (el mil·lenari comtat del Conflent fou amputat de Catalunya i annexionat a França pel Tractat dels Pirineus l'any 1659).

Durant els segles XVI i XVII, diversos historiadors començaren a posar en dubte la historicitat de la llegenda; així, mentre l'historiador aragonès Jerónimo Zurita encara la inclogué en la seva obra Anales de la Corona de Aragón (1562-1580),[10] ja l'historiador occità Pèire de Marca la definí com una «faula» en la seva obra Marca hispanica; sive, Limes hispanicvs (1688).[11]

Sunifred d'Urgell, pare de Guifré el Pilós[modifica | modifica el codi]

Muntanyes prop de Padrinàs (Alt Urgell)

Al segle XVIII, mentre els historiadors i monjos benedictins Claude de Vic (1670-1734) i Joseph Vaissette (1685-1756) redactaven la Histoire générale de Languedoc (1730),[12] trobaren un document de l'any 888 en què uns germans realitzaven una donació de béns a l'Abadia de la Grassa (Comtat de Carcassona, Septimània) per a la salvació de l'ànima dels seus pares: «dompni Suniefridi, genitoris nostri, vel dompne Ermessindae genitricis nostrae»; els germans que signaven la donació eren Sesenanda, Sunifred, el comte Guifré, el comte Radulf, i el comte Miró. La identificació d'aquests comtes l'any 888 resultava senzilla: eren el comte de Barcelona Guifré el Pilós, el comte de Conflent Miró el Vell, i el comte de Besalú Radulf, i aquest document desvelava no tan sols que aquests comtes eren germans, sinó que eren fills d'un matrimoni format per un Sunifred casat amb una Ermessenda.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Sunifred I d'Urgell
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Guifré I de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Ermessenda
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Aquesta filiació, que desacreditava el llegendari cavaller Guifré d'Arrià, es veié confirmada poc temps després per un altre document que ja havia trobat al segle XVII l'historiador Pèire de Marca i que els historiadors benedictins no coneixien quan publicaren la seva primera edició de la Histoire générale de Languedoc; es tractava d'un judici de l'any 874 presidit pel comte de Conflent Miró el Vell, en què el mandatari del comte relatava com diversos cavallers havien prestat servei en temps del pare del comte Miró, que havia estat el comte Sunifred d'Urgell. Amb aquests documents la filiació de la nissaga havia quedat completa: els comtes Guifré I de Barcelona «el Pilós», Miró I de Conflent «el Vell», i Radulf I de Besalú eren germans, i havien estat fills del comte Sunifred I d'Urgell, i de la seva muller anomenada Ermessenda.

Teories sobre els avis de Guifré el Pilós[modifica | modifica el codi]

Article principal: Bel·lònides

A partir d'aleshores els estudis s'han centrat a descobrir qui foren el progenitors del comte Sunifred I d'Urgell, el pare del comte Guifré el Pilós. Actualment els historiadors sostenen dues teories al respecte:

  • Teoria de Borrell I d'Osona: ja els historiadors i monjos benedictins Claude de Vic i Joseph Vaissette provaren de determinar qui fou el pare de Sunifred I d'Urgell; finalment trobaren un precepte de l'any 829 concedit pel rei franc Lluís el Pietós al «fidel Sunifred», a qui ratificava la possessió de la vila de Fontcouverte (Comtat de Narbona, Septimània), recordant que ja havia estat propietat del seu pare, el «difunt Borrell». Sense indicacions més concretes, els dos historiadors francesos proposaren la teoria que el «difunt Borrell» hauria pogut ser el comte Borrell I d'Osona. A finals del segle XVIII l'historiador Jaume Caresmar i Alemany posà en dubte la teoria de Borrell I d'Osona, al·legant que cap document podia corroborar la identificació del «fidel Sunifred» amb Sunifred I d'Urgell, així com tampoc la identificació del «difunt Borrell» amb el comte Borrell I d'Osona. El 1851, l'historiador francès Pierre Tastu trobà un document on el comte Miró el Vell, germà de Guifré el Pilós, afirmava que el seu avi s'anomenava «Bellone»; Pierre Tastu identificà aquest «Bellone» amb Bel·ló de Carcassona, però acceptant com a certa la teoria que Borrell I d'Osona hauria estat l'avi patern de Guifré el Pilós, conclogué que Bel·lo I de Carcassona hauria estat el seu avi matern. A principis del segle XX l'historiador Antoni Rovira i Virgili tornà a posar en dubte la teoria de Borrell I d'Osona argumentant la difícil identificació del «fidel Sunifred» i del «difunt Borrell». Però tot i així a mitjan segle XX l'historiador Josep Sala i Molas i l'historiador francès Léonce Auzias se sumaren a la «Teoria de Borrell I d'Osona», coincidint en què Bel·ló de Carcassona hauria estat l'avi matern de Guifré el Pelós. A finals del segle XX l'historiador Pere Ponsich i Rondes[13] i Archibald Lewis[14] també acceptà la teoria que Borrell I d'Osona hauria estat l'avi patern de Guifré el Pelós, mentre que Bel·lo I de Carcassona n'hauria estat l'avi matern.
Teoria de Borrell I d'Osona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
4. Borrell I d'Osona
(visigot)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Sunifred I d'Urgell
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Guifré I de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Bel·ló de Carcassona
(visigot)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Ermessenda
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
  • Teoria de Bel·ló I de Carcassona: Fou l'historiador francès Pierre Tastu qui trobà el document que bastia la teoria de Bel·ló I de Carcassona; en l'opuscle Note sur l'origen des comtes héréditaires de Barcelona (1851), indicà una escriptura del 879 sobre l'església de Sant Vicent, on es reconeixia la propietat al comte Miró el Vell, qui al·legava que ja havia estat del seu avi: «mandatario de Mirone comite, de cella vel ecclesia sancti Vicentii cum adiacencias sus, qualiter sua hereditas esse debet per successionem avi sui Bellone»; Pierre Tastu identificà aquest «Bellone» amb Bel·ló de Carcassona, però acceptant com a certa la teoria que feia a Borrell I d'Osona l'avi patern de Guifré el Pilós, conclogué que Bel·lo I de Carcassona hauria estat el seu avi matern. Al principis del segle XX l'historiador Antoni Rovira i Virgili revisà la documentació que s'havia anat trobant i descartà la «Teoria de Borrell I d'Osona»; per contra proposà la hipòtesi segons la qual, donada la vinculació del comte Guifré el Pilós i seus germans amb l'Abadia de la Grassa situada al comtat de Carcassona (Septimània), resultaria possible que el pare d'aquests, el comte Sunifred I d'Urgell, estigués vinculat familiarment amb el comtat de Carcassona. Aquesta hipòtesi de treball fou seguida per l'historiador Ramon d'Abadal i de Vinyals, que l'any 1958 proposà la teoria que Sunifred I d'Urgell hauria estat fill del comte Bel·ló de Carcassona, un noble visigòtic a qui l'emperador franc Carlemany nomenà comte de Carcassona i que segons Abadal era originari del comtat de Conflent.[15] Però Ramon d'Abadal no només proposà que Bel·ló hauria estat el pare del comte Sunifred I d'Urgell, i per tant avi de Guifré el Pilós, sinó que també hauria estat el pare del comte Sunyer I d'Empúries; aquest extrem ha estat posat en dubte l'any 2004 per l'historiador Josep Maria Salrach i Marès.[16] Si aquesta teoria fos certa, implicaria que pràcticament la totalitat de les nissagues comtals catalanes haurien tingut un origen comú en el comte Bel·ló de Carcassona, perquè si les cases comtals de Barcelona, de Girona, d'Osona, d'Urgell, de Besalú i de Cerdanya tingueren el seu origen en els fills de Guifré el Pilós, les cases comtals d'Empúries i de Rosselló tingueren el seu origen comú en Sunyer I d'Empúries; tan sols la casa comtal del Pallars i Ribagorça hauria tingut un origen separat. És per aquesta raó que alguns autors fan servir l'expressió dinastia bel·lònida per designar a la majoria de llinatges comtals catalans que haurien estat originats per Bel·ló, acceptant que la teoria de Ramon d'Abadal fos certa.
Teoria de Bel·ló I Carcassona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
4. Bel·ló de Carcassona
(visigot)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Sunifred I d'Urgell
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Guifré I de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Borrell I d'Osona
(visigot)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Ermessenda
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Matrimoni i descendents[modifica | modifica el codi]

Regnats de Carles I «el Magne» i Lluís I «el Pietós»[modifica | modifica el codi]

La caiguda del regne visigot[modifica | modifica el codi]

Regne visigot vers l'any 700

Després de l'enfonsament de l'Imperi Romà d'Occident, les tribus bàrbares crearen diversos regnes en els territoris envaïts; així els visigots s'instal·laren a Hispània i crearen el Regne visigot de Toledo, mentre que els francs s'apoderaren de la Gàl·lia i crearen el Regne franc. L'organització territorial del regne visigot es basà en les antigues províncies romanes, al capdavant de les quals hi havia el duc de la província (dux provinciae). El dux tenia autoritat sobre tota la província i sobre els comtes de les ciutats (comes civitatis). La província de la Tarraconensis fou anomenada, esporàdicament,[20] «ducat d'Ibèria», mentre que la Narbonensis s'anomenà «ducat de Septimània». El 711 començà el col·lapse del regne visigot, dividit per enfrontaments interns i envaït per tropes musulmanes; nombrosos magnats gots optaren per sotmetre's voluntàriament als musulmans a canvi de mantenir el seu poder provincial o local. La Tarraconensis va caure el 714 i el «ducat de Septimània» fou sotmès el 725.

La conquesta franca de la Septimània i la Gòtia[modifica | modifica el codi]

El 732 el franc Carles Martell va aconseguir aturar l'avenç islàmic per Europa aconseguint la victòria a la Batalla de Tours.

El 732 el franc Carles Martell va aconseguir aturar l'avenç islàmic per Europa a la Batalla de Tours. Poc després, el 752, els gots del «ducat de Septimània» es lliuraren a l'obediència dels francs,[21] a condició de mantenir les lleis gòtiques i el seu poder.[21] Aquell mateix any 752 els francs entraren al Rosselló[22] i conqueriren Arbuna després d'un setge de set anys.[23] El 777[24] els governants iemenites d'Al-Tagr al-Ala, enfrontats al sirià Abd ar-Rahman I, l'emir Omeia de Qurtuba, es van revoltar i van aliar-se amb el rei dels francs Carles I «el Magne», qui va acceptar l'oferta dels representants musulmans de Girona, Barcelona i Wasqa, que en la Dieta de Paderborn van oferir els seus territoris a canvi de suport militar. La revolta fou desmantellada i fracassà el Setge de Saragossa (778) que acabà amb la mort de Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí a mans del seu antic aliat Hussayn ibn Yahya al-Ansarí.[25] Quan les tropes franques es retiraven, foren assaltades a la Batalla de Roncesvalls.[26] El 785 les mateixes elits locals que havien capitulat davant dels musulmans, lliuraren la ciutat de Djarunda, que estava governada pel valí de Madinat Barshiluna, Matruh ibn Sulayman.[27] a les tropes de Carlemany, que no va intervenir en la campanya.[28] Amb la conquesta franca de Girona la frontera es va establir en els límits del riu Tordera.[29] La presa de Girona a mans dels francs provocà diverses expedicions musulmanes contra el territori perdut, entre elles la del 793 dirigida per Abd-al-Màlik ibn Abd-al-Wàhid ibn Mughith, en la qual s'assetjà Girona, i el fracassat Setge de Narbona (793), que finalitzà amb la victòria de Guillem I de Tolosa contra els musulmans a la Batalla d'Orbieu.[30]

L'imperi dels francs (843)

El 800 Carles I «el Magne» encomanà al seu fill Lluís el Piadós d'ocupar Barsyluna,[31] car el valí de la ciutat Sadun al-Ruayni li havia ofert el domini de la ciutat; però a darrera hora aquell es va desdir i la tardor del 800 es va iniciar el Setge de Barcelona (801) que acabaria l'any següent.[32] Sadun al-Ruayni,[24] va fugir de la ciutat per demanar ajuda però va ser capturat; seguidament el capitost musulmà Harun, emparentat amb alguns nobles gots de la ciutat, va assumir el govern interí. Després d'un setge llarg, la fam va fer que finalment, el diumenge de Pasqua 4 d'abril del 801,[33] els habitants de Barsyluna obríssin les portes a les tropes de l'exèrcit franc comandat pel duc Guillem de Tolosa. Els carolingis nomenaren a Berà, fill de Guillem de Tolosa, com comte de la ciutat (comes civitatis). En aquesta expedició també es conquerí el Castell de Terrassa, el nucli de població més important després de Barcelona[34] i que dominava el Vallès. La frontera del Llobregat fou fortament reforçada, i posteriorment es van fer tres intents fallits de conquesta de Turtuixa, el 804, 807 i 808, i Wasqa els anys 807 i 812. Finalment, la derrota franca a la batalla de Pancorbo l'any 816 va provocar una revolta dels vascons contra l'hegemonia franca, que nomenaren a Ènnec I de Pamplona com a rei de Pamplona.[35] Aquest fet[36] i els fracassos de les temptatives de dur la frontera a l'Ebre amb els atacs a Turtusha van aturar definitivament la conquesta carolíngia d'Hispània i l'estabilització de la frontera al riu Llobregat.

La Gòtia és el nom que els francs donaren a les restes del regne visigot i que varen conquerir entre el 752 i el 816. Administrada inicialment per magnats francs, el governador de la Gòtia ostentà el títol de «marchio». També aparegué el títol de «dux» de la Gòtia,[37] i el primer governant a emprar-lo fou el got Sunifred (? - 848), comte de Barcelona, Cerdanya i Urgell, i de Narbona, i pare de Guifré el Pelós; el darrer[38] que s'intitulà «dux» de la Gòtia fou el seu descendent, el comte Borrell II (927 - 992). El «ducat de Septimània» el formaven els comtats d'Usès, Nimes, Melguelh (Magalona), Lodeva, Agde, Besiers, Narbona, Carcassona, Rasès, Conflent i Rosselló. Donat el terme "Marca", Josep Calmette va creure trobar la prova que als territoris conquerits a Hispània els carolingis hi havien instituït, com en altres regions frontereres -cas de la Bretanya, Saxònia, Panònia o el Friül-, un districte de caràcter militar i administratiu governat per un marquès, amb jurisdicció sobre els comtes. Tanmateix, segons observà Ramon d'Abadal, al regne franc, no hi existí mai el càrrec de marquès d'Hispània però sí, en canvi, els de duc de Tolosa o de Septimània, o el de marquès de Gòtia. A més, seguint Abadal, en documents oficials, ço és, expedits per la cancelleria, no s'hi emprà en cap cas l'expressió Marca Hispànica, terme caigut en desús vers 850, i no recuperat pels historiadors fins al segle XVIII, per via erudita.

Regnat de Carles II «el Calb»[modifica | modifica el codi]

La guerra civil dels francs i la revolta de Bernat de Septimània[modifica | modifica el codi]

Comtes de Barcelona
Títols investits pels reis de França
(801) Els francs conquereixen Barcelona
(801-820) Berà
(820-826) Rampó
(826-832) Bernat de Septimània
(832-836) Berenguer de Tolosa
(836-844) Bernat de Septimània
(844-848) Sunifred
(848-850) Guillem de Septimània
(850-852) Aleran i Isembard
(852-858) Odalric
(858-864) Humfrid
(864-878) Bernat de Gòtia
(878) Guifré el Pilós

Però quatre dècades després la unitat de l'Imperi Carolingi es trencà per les lluites dinàstiques entre els successors de l'emperador Carlemany. Així, l'any 840, a la mort de l'emperador Lluís I de França, esclatà la guerra entre els seus fills per apoderar-se del vast imperi. Els germans petits Carles el Calb i Lluís el Germànic es varen aliar en contra del fill primogènit, Lotari I, i el seu aliat Pipí II d'Aquitània. Però aquests foren derrotats a la batalla de Fontenoy-en-Puisaye el 25 de juny de 841. Un dels aliats del fill primogènit Lotari I havia estat Bernat de Septimània, comte de Barcelona, de Girona, de Narbona, de Besiers, d'Agde, de Magalona, de Nimes i de Tolosa. Aquest no va voler participar en la batalla final perquè poc abans el candidat pel qual lluitava, Lotari I, havia fet executar els seus germans. Després de la derrota Lotari I el seu aliat Pipí II d'Aquitània es refugià en terres de Bernat de Septimània; aquest decidí enviar al seu fill Guillem de Septimània a oferir la seva obediència al vencedor, Carles el Calb, prometent que aconseguiria que Pipí II d'Aquitània també li retés obediència.

Però Bernat de Septimània no complí amb la promesa i l'any següent, el 842, Carles el Calb, que aleshores tenia 19 anys, decidí castigar al comte Bernat desposseint-lo del comtat de Tolosa. Bernat de Septimània va refusar la decisió de Carles el Calb i, aliat amb Pipí II d'Aquitània, es va rebel·lar obertament contra Carles el Calb i va reconquerir el comtat de Tolosa. L'any següent, el 843, se signà el Tractat de Verdun que posà fi a la guerra civil franca i mitjançant el qual l'Imperi carolingi fou dividit en tres parts: la França Occidental fou per a Carles el Calb, la França Central per a Lotari I, i la França Oriental per a Lluís el Germànic. Havent consolidat el seu tron, el 844 Carles el Calb va tornar al sud amb l'objectiu de sotmetre definitivament a Pipí II d'Aquitània. Bernat de Septimania fou capturat durant el Setge de Tolosa (844) i el maig del 844 Carles el Calb ordenà que Bernat de Septimània fos decapitat.

L'assassinat del comte visigot Sunifred, pare de Guifré el Pilós[modifica | modifica el codi]

Després de l'execució del cavaller franc Bernat de Septimània el 844, Carles el Calb concedí els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona a un cavaller visigot, Sunifred I d'Urgell, comte d'Urgell i de Cerdanya i pare de Guifré el Pilós. Aquest hagué de prosseguir la lluita contra Guillem de Septimània, fill del decapitat Bernat, i el seu aliat Pipí II d'Aquitània, mentre l'any següent aturava la Ràtzia musulmana del 845. El 848, Guillem de Septimània s'apoderà del Comtat de Barcelona i del Comtat d'Empúries, capturant a Sunifred I d'Urgell i a Sunyer I d'Empúries, als quals féu executar.

L'estiu del 849 Carles el Calb contraatacà i envaí l'Aquitània. Pipí II d'Aquitània i Guillem de Septimània varen fugir, i Carles va investir al franc Aleran com a comte de Barcelona, d'Empúries, de Rosselló i marquès de la Septimània, al cavaller Guifré I de Girona l'investí comtate de Girona i de Besalú, i al cavaller Salomó comte de Cerdanya, d'Urgell i de Conflent.

Les ràtzies musulmanes i els assalts víkings[modifica | modifica el codi]

Davant de la contraofensiva de Carles el Calb, Guillem de Septimània demanà auxili a l'emir Abd al-Rahman II; l'any següent, el 850, després de la marxa de Carles el Calb, Guillem de Septimània contraatacà novament i s'apoderà de Barcelona amb soldats musulmans comandats per Abd al-Karim ibn Abd al-Wahid ibn Mugit; passà després a assetjar Girona, que no aconseguir sotmetre. Informat de la nova rebel·lió, Carles el Calb va enviar reforços al sud i finalment Guillem de Septimània fou derrotat, sent capturat i executat a Barcelona per nobles partidaris del rei Carles el Calb. L'any següent els musulmans venjaren l'execució de Guillem de Septimània i llançaren la Ràtzia de 851 que devastà totalment la ciutat de Barcelona.

En 859 va començar un dels atacs víkings més espectaculars; Björn Järnsida i Hastein van comandar seixanta-dos vaixells cap al mediterrani. Rebutjats pels musulmans a la costa oest de la península Ibèrica, després de saquejar Al-Yazira al-Jadrā,[39] van travessar l'estret de Gibraltar assaltant la costa est peninsular i les illes Balears. Durant l'hivern es van establir a la Camarga saquejant la vall del Roine, apoderant-se d'Elna, Santa Maria d'Arles, Sant Genís de Fontanes i assolant Empúries,[40] arribant potser fins a Banyoles.[41]

Guifré «el Pilós», comte d'Urgell i Cerdanya[modifica | modifica el codi]

Segell del rei Carles II de França

Està documentat que Salomó fou comte d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent fins al 868, any a partir del qual desapareix de la documentació. També està documentat que el 873 Guifré el Pelós s'intitulava comte, i per documents posteriors, que s'intitulava comte d'Urgell, comte de Cerdanya i comte de Conflent, els mateixos comtats que havien estat en mans de Salomó. Però el què no està documentat és ni quan, ni perquè, ni com, Guifré el Pilós s'apoderà d'aquestes terres.[42]

La Llegenda de Guifré el Pilós sosté que magnats francs havien assassinat a Guifré d'Arria, pare llegendari Guifré el Pilós, fet que coincideix amb la realitat, perquè Sunifred d'Urgell, l'autèntic pare del Guifré el Pilós, fou assassinat pel magnat franc Guillem de Septimània. Després la llegenda continúa explicant que el comtat de Barcelona havia estat usurpat per un magnat franc anomenat Salomó, i que quan Guifré el Pilós retornà a Barcelona, va matar al comte intrús Salomó i recuperà el comtat de Barcelona. Els fets coincideixen parcialment amb la llegenda, perquè hi hagué un noble franc anomenat Salomó, que era comte, no de Barcelona, sinó d'Urgell, i que el 868 desapareix de la documentació històrica, sent suplantat per Guifré el Pilós.

L'historiador Ramon d'Abadal descartà que Guifré el Pilós assassinés Salomó, comte d'Urgell, Cerdanya i Conflent, així com que Guifré el Pilós ocupés violentament els comtats; la documentació constata que el 868 el comte Salomó desapareix de la documentació històrica, i que l'agost del 871 apareix Miró el Vell, germà de Guifré el Pelós, com a comte de Conflent; del 873 hi ha un altre document on Guifré el Pilós apareix intitulant-se comte, i poc després n'hi ha un altre on s'especifica que és comte d'Urgell i Cerdanya. Ramon d'Abadal suggerí a la mort de Salomó, els comtat d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent haurien quedat vacants, i que Guifré i el seu germà Miró haurien estat investits legalment pel rei Carles II de França; donades les evidències documentals, la investidura s'hauria d'haver produït entre el 868 i el 871; amb aquestes dades proposà que això s'hauria esdevingut a l'assemblea d'Attigny, convocada pel rei de França el juliol del 870, i que en aquella assemblea seria quan Guifré el Pilós hauria rebut el nomenament com a comte d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent.[43] Tot seguit i segons l'historiador Josep Maria Salrach i Marès, Guifré el Pelós hauria associat al seu germà Miró el Vell al govern del Conflent.[44]

La Capitular de Quierzy (877)[modifica | modifica el codi]

Miniatura d'un Beatus

Cridat a socórrer el Papa Joan VIII, amenaçat pels musulmans, Carles el Calb emprèn una expedició a Itàlia. Prèviament reuneix una assemblea a Quierzy per controlar la bona marxa del seu imperi. En aquesta mateixa assemblea es promulgaren dos capítols que regularien la qüestió dels honors laics i eclesiàstics durant aquell període:

  • Si l'emperador mor durant l'expedició -Carles el Calb acabava de patir una Pleuritis- i un gran es retira a un monestir per pregar per la seva salut, el seu fill o un parent heretarà els seus beneficis.
  • Els bisbats que quedin vacants seran sotmesos a un consell de gestió a l'espera de la decisió de l'emperador.
  • Si un comte mor, el seu fill primogènit administrarà el comtat assistit pel bisbe i els principals oficials del comtat.
  • Si un vassall mor, la seva vídua i els seus fills disposaran provisionalment dels seus beneficis.

Després de promulgar aquesta capitular Carles el Calb inicià el seu viatge, però quan es trobava a mitja expedició va ser informat de la revolta de diversos magnats, emprenguent immediatament el viatge de retorn; Carles el Calb va morir el 6 d'octubre del 877. Però aquest abast temporal i contextual esdevingué definitori i han estat considerats com els dos articles que fundaren el feudalisme, perquè instauraven legalment l'heretabilitat dels honors, quelcom que fins a l'aleshores eren una Potestas (poder) reservada a la corona imperial.

La revolta del comte franc Bernat de Gòtia[modifica | modifica el codi]

El 865 el rei Carles II de França havia investit com de Barcelona, Rosselló, Narbona, Agde, Besiers, Magalona i Nimes al magnat franc Bernat. Però el setembre del 877, aprofitant la marxa del rei a Itàlia, es va produir una rebel·lió general dels nobles francs en contra de la política del rei; la gran coalició de magnats francs l'encapçalaren Bosó V de Provença, Bernat Plantapilosa, l'Abat Hug de Nèustria i Bernat de Gòtia. Alertat de la rebel·lió, Carles II de França decidí retornar als seus dominis, però morí el 6 d'octubre de 877. Tot i així però, els rebels continuaren lluitant contra les tropes fidels al fill del rei, Lluís II de França.

Guifré el Pilós i els seus germans Sunifred i Miró el Vell restaren fidels al fill de Carles II de França i disposats a combatre la rebel·lió avançaren per la Septimània on eliminaren als nobles fidels a Bernat de Gòtia, unint les seves tropes a les del vescomte Lindoí de Narbona; el comte Guifré el Pilós i el vescomte Lindoí debastaren les terres de Bernat de Gòtia, n'ocuparen els castells i expulsaren de les esglésies els sacerdots addictes al rebel Bernat de Gòtia. Finalment el bisbe Hicmar de Reims va persuadir als cabdills Bosó V de Provença, l'Abat Hug de Nèustria i Bernat Plantapilosa per tal que abandonessin la rebel·lió, que tan sols fou mantinguda per Bernat de Gòtia amb el suport dels seus familiars. Lluís II de França, fill i successor del difunt rei Carles, fou coronat el 8 de desembre de 877 i poc després les tropes lleials al rei va aconseguiren sotmetre als familiars de Bernat de Gòtia.

Regnat de Lluís II «el Quec»[modifica | modifica el codi]

Lleialtat als Carolingis. Guifré el Pilós comte de Barcelona i Girona[modifica | modifica el codi]

"Guiffredus primus comes Barchinone". Genealogies dels comtes de Barcelona

L'11 d'agost del 878 es reuní el concili de Troyes convocat pel papa Joan VIII. En aquesta concili hi foren presents els bisbes de Barcelona, de Girona, d'Elna i d'Urgell com a principals personalitats eclesiàstiques de la Gòtia. Les primeres sessions del concili foren dedicades a qüestions d'ordre religiós, i el 7 de setembre del 878 es féu la solemne coronació del nou rei Lluís II de França, que ja havia estat consagrat l'any anterior. Els Annales Bertiniani recullen que després seguiren les sessions polítiques i l'11 de setembre del 878 es repartiren els honors (propietats) del derrotat Bernat de Gòtia: Barcelona, Rosselló, Narbona, Besiers, Nimes i Magalona. Els principals beneficiaris foren potentats francs, però els Annales també assenyalen que hi hagué «d'altres disposats secretament», dels qui no concreta el nom.

L'historiador Léonce Auzias sosté la teoria que entre aquests «d'altres disposats secretament» hi hauria Guifré el Pilós, que va rebre Barcelona i Girona,[45] i el seu germà Miró el Vell,[46] que va rebre Rosselló; fonamenta la seva teoria en el fet que poc després del concili de Troyes són aquests qui apareixen com a detentors d'aquests comtats. Josep Maria Salrach i Marès coincideix amb la teroria que senyala a una investidura legal, i puntualitza que de la mateixa manera que quan Guifré va rebre els comtat d'Urgell i Cerdanya va cedir l'administració del pagus de Conflent al seu germà Miró, en aquesta ocasió hauria cedit el pagus de Besalú al seu altre germà Radulf; així mateix Guifré el Pilós cedí l'abadia d'Arles al seu germà Sunifred, i el bisbat d'Elna al darrer germà, Riculf.[47] Tant Ramon d'Abadal com Josep Maria Salrach coincideixen, doncs, en acceptar la teoria de la investidura legal de Guifré el Pilós, assenyalant que seria la recompensa que el rei Lluís II de França, fill de Carles II de França, atorgà a Guifré i a Miró per haver-se mantingut lleials a la dinastia Carolíngia durant la revolta dels magants francs.

La colonització de les terres centrals[modifica | modifica el codi]

Ja fos violentament o a través d'una investidura formal, després del 878 els dominis de Guifré abastaven d'una banda una àrea muntanyenca –Urgell i Cerdanya- i de l'altre una àrea costanera –Barcelona i Girona-; al llarg del segle IX, excepte en el breu període de Sunifred (844-848), el pare de Guifré, aquestes dues zones s'havien mantingut separades i regides per comtes diferents; la raó es devia al fet que n'impedien la comunicació les centrals formades per les actuals contrades del Ripollès, la Vall de Lord, el Berguedà, el Lluçanès, la Plana de Vic, el Moianès, les Guilleries i el Bages, ço és el territori despoblat arran de la revolta d'Aissó.[48]

En aquesta àrea buida, però, a finals del segle IX s'hi registra un fort corrent d'immigració procedent de les contrades pirinenques -Pallars, Urgell i Cerdanya-; després de gairebé dos segles –des dels inicis de la crisi de la monarquia visigoda fins a la fi del poder carolingi- d'haver acollit els que abandonaven les terres planes a causa dels riscos de la inestabilitat política, ara, les terres d'alta muntanya havien arribat a patir superpoblació; per això, a molta gent no li quedà cap altre remei que intentar establir-se a les terres baixes. Davant d'aquesta situació, Guifré el Pilós, els comtats del qual envoltaven tota aquesta àrea de nova població, intervingué a la zona per canalitzar la colonització; va nomenar-hi veguers per delimitar les àrees de colonització i els nuclis de poblament, i també integrà aquest territoris dins de les estructures comtals. En un principi, quan les característiques i situació de la zona ho permetien, Guifré annexionà les àrees repoblades a un comtat ja existent: la Vall de Lord fou inclosa dins del comtat d'Urgell, i el pagus de Berga –l'actual Berguedà- al comtat de Cerdanya; ara bé, la regió central del Ripollès, Plana de Vic, Lluçanès i les Guilleries configurava un territori tradicionalment estructurat al voltant de les ciutat d'Ausa amb una tradició ètnica pròpia -era l'antic país dels ausetans- per això, Guifré va crear-hi un districte propi, el comtat d'Osona, on també hi foren incloses les terres del Moianès i el Bages les quals, tot i tenir un nucli tradicional -la ciutat de Manresa- i també una personalitat històrica derivada d'haver estat el país dels lacetans, per la seva situació de primera línia de frontera amb l'Islam i pel seu escàs poblament, no tenien prou entitat com per estructurar-hi una demarcació específica; d'ací el valor merament geogràfic i mai jurídic de l'expressió comtat de Manresa, freqüent als documents. Al nou comtat d'Osona, Guifré, havent-s'hi reservat el càrrec de comte, el 885 va nomenar-hi un vescomte, amb la missió d'exercir-hi les funcions comtals en absència del comte.

La fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses[modifica | modifica el codi]

El Monestir de Santa Maria de Ripoll fou fundat el 880 pel comte Guifré I de Barcelona el Pilós

En la vessant eclesiàstica, calgué integrar la xarxa de parròquies, erigides, sovint, pels mateixos colons, dins de la jerarquia episcopal; a conseqüència de la seva proximitat geogràfica, les parròquies del Berguedà i les de la Vall de Lord foren incloses dins de la diòcesi d'Urgell, ara bé, a l'àrea central, va ser necessari restaurar la seu d'Ausa, destruïda per la invasió àrab del segle VIII. El 886, Guifré el Pilós va aconseguir de l'arquebisbe de Narbona, metropolita dels bisbats sud-pirinencs, el restabliment de la diòcesi i la consagració episcopal de l'arxipreste Gotmar; el nou bisbe va fer erigir la nova catedral fora del recinte d'Ausa -una ciutat abandonada i en ruïnes, a causa de les destruccions provocades primer pels musulmans i, després, per la revolta d'Aisó- i la situà en un nou nucli de població, proper a l'antiga ciutat, un veïnat - vicus en llatí-, origen de l'actual Vic. Dins de la reorganització eclesiàstica de la nova regió, Guifré fundà els monestirs de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (885), dotats no sols de terres sinó també de drets públics i privilegis jurídics.[49]

Així, Ripoll va rebre els beneficis dels serveis reials deguts pels habitants d'Estiula i Ordina, de les pesqueries del Ter i del Freser, com també un terç del teloneu del mercat, i, a més, el monestir fou declarat exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals en matèria d'homicidis, raptes i altres delictes, com també als monjos els fou reconegut el dret d'elegir lliurement el seu abat segons la regla de Sant Benet. El monestir -femení- de Sant Joan va rebre, a més de grans latifundis, el castell de Montgrony amb el seu terme i la seva església. Per la seva banda, el 899, Emma, filla de Guifré el Pelós feta nomenar abadessa de Sant Joan pel seu pare, va aconseguir del rei Carles el Simple un privilegi d'immunitat respecte del govern dels comtes per a l'abadessa i el cenobi, posats sota exclusiva jurisdicció reial; i el 913, ultra obligar, en virtut d'una sentència judicial, els habitants de la vall de Sant Joan a reconèixer la propietat monacal sobre les terres que ocupaven, Emma, després d'haver guanyat un plet contra el seu germà el comte Miró II de Cerdanya, va aconseguir afirmar la jurisdicció abacial, excloent els pobladors de la rodalia de prestar serveis reials al comte.

Crisi dels reis francs: Carloman II, Carles III «el Gros», Odó I, i Carles III «el Ximple»[modifica | modifica el codi]

Mort Lluís el Tartamut (879), el regne franc va dividir-se entre els seus fills, tots dos menors d'edat: Lluís III el Cec va rebre Nèustria, Austràsia i Lorena; Carloman II, el Ducat de Borgonya, el Ducat d'Aquitània, Septimània i els comtats sud-pirinencs.

El buit de poder causat per aquesta successió va agreujar-se, precisament, per les morts de Lluís III (882) i de Carloman (884); llavors, a causa dels difícils moments del regne a causa dels continus atacs dels normands contra les costes atlàntiques, es descartà d'entronitzar Carles el Simple -fill pòstum de Lluís el Tartamut, de només cinc anys d'edat- i, per tal de buscar un monarca capaç de plantar cara als invasors escandinaus, a l'assemblea de Ponthion (885) els magnats optaren per oferir la corona al fill de Lluís el Germànic, Carles el Gros, rei de Germània coronat emperador pel Papa Joan VIII el 881. Tot el territori carolingi quedava, doncs, de nou sota el domini d'un únic sobirà.

Tanmateix, l'emperador Carles el Gros, nét de Lluís el Pietós, de seguida va demostrar que no tenia el tremp del seu avi -ni, menys encara, el del seu besavi-: davant del setge a París pels normands entre novembre del 885 i octubre del 886, Carles només fou capaç de comprar-ne la retirada a canvi de pagar-los un tribut; a més, a la França oriental, tampoc no va veure's amb cor de dominar les revoltes de Francònia, Saxònia, Turíngia, Baviera i Suàbia. Per tot això, doncs, el 887 Carles fou destronat.

A la mort de Carles III el Gros (888), esdevinguda enmig de la indiferència i l'oblit general, el sistema carolingi caminava cap a la seva desaparició. A la França oriental, la nissaga semblava poder tenir alguna continuïtat amb el nebot de Carles, Arnulf de Caríntia, fill il·legítim de Carloman de Baviera, proclamat rei de Germània, el 887, en revolta contra el seu oncle, i, malgrat la seva condició de bastard, coronat emperador pel Papa el 896. Ara bé, a la mort de Lluís el Nen (899-911), fill i successor d'Arnulf de Caríntia, els nobles alemanys elegiren rei Conrad, duc de Francònia, aliè a la dinastia carolíngia la qual ja no va tornar a regnar mai més a Germània. Per la seva banda, a Itàlia, la deposició de Carles el Gros (887) va iniciar un procés de lluites entre els magnats, els quals aconseguiren, a més, de convertir el Papat en un instrument dels seus propòsits imposant-hi pontífexs servils i de baixa condició moral. Finalment, a la França occidental, la persistència, a causa de la vergonyosa capitulació de Carles el Gros, dels atacs normands plantejà de nou la necessitat de trobar un monarca amb dots de cabdill militar; el 888, menystenint novament els possibles drets de Carles el Simple, els nobles elegiren rei Odó comte de París, que no pertanyia a la nissaga carolíngia, trencant així el principi de legitimitat.

Els comtes de la Gòtia durant la crisi de la monarquia franca[modifica | modifica el codi]

Seguint la tradició dels comtes de la Gòtia d'ascendència visigòtica,[50] els comtes Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i els comtes d'Empúries Delà i Sunyer II acataren els monarques carolingis Carloman (879-884) i Carles el Gros (885-888), tal com ho testimonien la visita a la cort reial del 881 duta a terme pels jerarques gots per sol·licitar-hi privilegis, i el precepte atorgat el 886 per Carles el Gros a Teotari, bisbe de Girona. Ara bé, aquesta lleialtat pren, després de mort Lluís el Tartamut, un caràcter passiu; els comtes gots, si bé no s'alçaren mai contra els francs, evitaren d'implicar-se en les lluites del regne. El 879, Lluís III i Carloman marxaren contra Bosó, autoproclamat rei de Provença, títol privatiu dels descendents de Carlemany; els comtes gots van posicionar-se a favor de Carloman però no s'uniren a l'expedició, actitud força diferent de la decidida i ferma actuació, només dos anys enrere, de Guifré i Miró a Septimània contra els seguidors de Bernat de Gòtia; igualment, cap dels jerarques sud-pirinencs no assistí a l'assemblea de Ponthion (885) ja que, pels comtes gots, els atacs normands representaven una qüestió aliena i llunyana.

Per tot això, els comtes de Barcelona rebutjaren, en un primer moment, el rei intrús Odó (888-898), com demostra el fet que deixaren de seguir durant el seu regnat la cronologia dels monarques francs,[51] però tampoc no s'alçaren contra l'usurpador en defensa dels drets del carolingi Carles el Ximple. Al seu torn, Odó, absorbit per les lluites contra els normands, no va poder endegar cap actuació política al sud del regne, tot i que, al final, va haver-hi un cert acostament dels comtes gots cap a aquest rei, a causa de la crisi eclesiàstica motivada per l'actuació irregular del prevere Esclua. El 886, aprofitant l'absència de l'arquebisbe Teotard de Narbona, el clergue cerdà Esclua va anar a la Gascunya i s'hi féu consagrar bisbe d'Urgell, diòcesi d'on, per instigació del comte Ramon I de Pallars-Ribagorça i amb l'aprovació tàcita de Guifré el Pilós, -comte d'Urgell- va expulsar-ne el bisbe titular Ingobert. La situació va complicar-se, però, quan Esclua va proclamar-se metropolità de la Tarragonesa, sostraient així les diòcesis sud-pirinenques a l'obediència de Narbona; amb aquesta condició de pretesa seu metropolitana, el bisbe intrús d'Urgell va intervenir en el contenciós creat el 887, quan els comtes Delà i Sunyer II d'Empúries rebutjaren Servus Dei, clergue consagrat bisbe de Girona pel metropolità Teotard de Narbona, d'acord amb Guifré el Pilós; accedint a les peticions dels comtes emporitans, Esclua va consagrar, amb el concurs de Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, un nou bisbe de Girona en la persona d'Eremir; el 889 Servus Dei, expulsat de Girona, va haver de refugiar-se al monestir de Banyoles. Per altra banda, el 888, Esclua va complaure Ramon I –li devia l'accés a la seu d'Urgell-, amb l'erecció del bisbat de Pallars, com també, per assegurar-se el suport de Sunyer i Delà, va disposar-se a restablir l'antiga seu d'Empúries, existent fins a la invasió àrab.

Guifré el Pilós, si, en un primer moment, va tolerar la deposició d'Ingobert -no hi deuria tenir gaire bona relació-, ara, per l'amistat amb Teotard de Narbona, no podia admetre les pretensions metropolitanes d'Esclua; a més, per l'interès dels comtes en l'existència de seus episcopals als seus dominis, per controlar-les situant-hi familiars propers o per negociant-ne la concessió a canvi de contrapartides polítiques o econòmiques –d'ací l'actuació de Ramon I i de Delà i Sunyer II en tot aquest afer-, Guifré no podia permetre l'erecció d'uns nous bisbats -Pallars i Empúries- constituïts retallant el territori de diòcesis situades en els seus comtats d'Urgell i Girona. Per tot això, ara Guifré va posicionar-se contra d'Esclua i a favor de Teotard i dels bisbes destituïts, Ingobert i Servus Dei.

Davant d'aquesta situació, els comtes d'Empúries cregueren convenient acostar-se a Odó i reconèixer-lo com a rei franc tot i el seu caràcter d'intrús; el 889 el comte Sunyer II i el bisbe Eremir acudiren a Orleans, a la cort d'Odó i n'obtingueren uns preceptes que, al comtat d'Osona, incloïen una sèrie de donacions reials a favor del bisbat clarament lesives per a Guifré el Pilós. Enfortits per aquesta aprovació reial Sunyer i Delà ocuparen el comtat de Girona calculant que Odó els en podria concedir la investidura. En aquestes circumstàncies Teotard també va decidir acostar-se a Odó de qui va obtenir un precepte de protecció reial per a l'arxidiòcesi de Narbona. Aprofitant la reconciliació del bisbe Gotmar de Vic amb Guifré, Teotard va poder convocar el 890 a Port -localitat propera a Nimes- un concili amb l'assistència dels arquebisbes metropolitans d'Arles, Ais de Provença, Embrun, Ate i Marsella com també dels titulars de diòcesis sufragànies de Narbona: Nimes, Carcassona, Albi, Uzès, Magalona, Agda, Besiers, Tolosa, Lodeva, Elna i Vic. En aquest concili, on va formular-s'hi una condemna a les usurpacions d'Urgell i Girona, el bisbe Gotmar de Vic va declarar-se penedit d'haver col·laborat amb Frodoí de Barcelona i Esclua en la consagració anti-canònica d'Eremir, i obtingué el perdó dels pares conciliars amb l'encàrrec de comunicar les resolucions sinodals a Sunyer II d'Empúries.

Miniatura d'un Beatus

La crisi eclesiàstica va cloure's definitivament amb un nou sínode a Urgell (892) on Esclua i Eremir, obligats a comparèixer-hi, foren desposseïts formalment de les seus que ocupaven, les quals foren restituïdes als seus legítims titulars; el bisbe Frodoí de Barcelona va conservar la mitra només perquè va obtenir el perdó de l'arquebisbe Teotard. De tot l'afer, només va restar-ne, temporalment, l'existència del bisbat de Pallars; aquesta diòcesi, el 911, es reconegué que subsistiria només en vida del seu titular Adolf; tanmateix, Ató, fill del comte Ramon I va aconseguir succeir Adolf i regir el bisbat fins a la seva mort, el 949; llavors, la diòcesi pallaresa va extingir-se i les seves parròquies foren reintegrades al bisbat d'Urgell.

L'afer Esclua és un testimoni de la pèrdua per part de la monarquia franca del control dels comtats de la Gòtia a finals del segle IX. Per una banda al sud del Pirineu els únics comtes que reconegueren Odó com a rei franc foren els d'Empúries i, encara, pel seu interès propi d'afirmar la situació d'Eremir com a bisbe de Girona. Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i Ramon I de Pallars no feren cap acte d'acatament a aquest monarca franc, d'ací que no en rebessin mai cap precepte reial. Van mantenir una actitud de rebuig cap a un rei franc a qui consideraven il·legítim. Per altra banda els monarques francs -tant el carolingi Carles el Gros (885-888) com l'intrús Odó (888-898)- mantingueren una actitud passiva, una actitud que hauria estat inconcebible en els temps de Lluís el Tartamut i els seus predecessors -Carles el Calb, Lluís el Pietós, Carlemany i Pipí el Breu-. Aquests sobirans, d'haver-se trobat amb un afer d'aquestes característiques, hi haurien pres part activament enviant una comissió de missi dominici a resoldre el problema. En canvi Carles el Gros no va prendre cap mesura davant de les deposicions contra dret d'Ingobert d'Urgell (886) i Servus Dei de Girona (887), i, al seu torn, Odó va mantenir una actitud incoherent concedint privilegis primer a Eremir (889) i després al seu rival Teotard (890). Per a Odó, concedir privilegis a tot aquell qui acudia a la seva cort era un mitjà per aconseguir ser reconegut com a rei franc i no pas una actuació orientada a resoldre la crisi, una crisi que fou superada gràcies a l'actuació dels poders eclesiàstics i civils de la regió mitjançant els concilis provincials de Port (890) i Urgell (892) on l'absència de delegats del sobirà permeté la deposició d'Eremir tot i els preceptes reials que havia obtingut el 889.

La mort de Guifré el Pilós lluitant contra l'Islam[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ràtzia de 897
Sepulcre del Comte Guifré al monestir de Ripoll, restaurat per l'arquitecte Francesc Escudero i Ribot

El 883 o 884 els musulmans es van sentir amenaçats per l'expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions al Bages (Cardona per exemple), a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població. La frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tentellatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargallà i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat. Davant l'avenç cristià els governadors musulmans de Ath-Thaghr al-Alà decidiren fortificar tota les ciutats de Làrida, Balagui i Muntsu. La fortificació de Lleida, ambicionada pel comte Guifré, fou vista com una provocació i el comte va atacar la ciutat governada pel valí Ismaïl ibn Mussa, de la família dels Banu Qasi. El Setge de Larida (884)[52] però no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els àrabs van fer gran mortaldat entre els atacants. El valí Ismaïl ibn Mussa fou succeït per Lubb ibn Muhammad ibn Lubb ibn Mūsà al-Qasawī; aquest llançà la ràtzia islàmica del 897 contra els territoris de la Gòtia, i tal com narraren els historiadors musulmans:

« Any 284 de l'Hègira (897-898 dC). La Frontera. En aquest any el senyor de la frontera superior Lubb ibn Muhammad al-Qāsī va atacar el castell d'Aura, a la demarcació de Barcelona, seu de l'usurpador franc. Lubb va prendre el castell, el cremà i va ocasionar danys a l'enemic. En trobar-se amb el comte d'aquesta regió, Anqadid ibn al-Mundir [Guifré el Pelós], pare de Sunyer, l'obligà a fugir, dispersà les seves tropes i aquest dia, en lluita, va donar a l'usurpador Anqadid [Guifré el Pelós] un cop del qual va morir pocs dies després. Al·là va posar de manifest en ell el gran favor que té cap als musulmans! El fill d'Anqadid, Sunyer, al qui Al·là maleeixi, va heretar la dignitat del seu pare. »
— Ibn Hayyan[53]

El comte Guifré morí en la lluita contra l'Islam l'11 d'agost de 897, molt probablement prop del castell d'Aura[54] (Solsonès) durant la ràtzia islàmica del 897. Les seves despulles romanen al Monestir de Santa Maria de Ripoll.

Pare de la Pàtria[modifica | modifica el codi]

Origen de l'escut del comtat de Barcelona (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi). Seguint el que diu la llegenda Claudi Lorenzale pinta (1843-1844) el moment en què Carles II estén els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes del Comtat de Barcelona.
Estàtua de Guifré el Pilós (Venanci Vallmitjana, 1888)
Segell de la renaixença dedicat a Guifré el Pilós

L'anàlisi de la figura històrica de Guifré el Pilós no pot ser deslligada de la mitificació que en feren els reis d'Aragó del llinatge del comtes de Barcelona. Així en la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae (1380), la genealogia encarregada pel futur rei Joan I d'Aragó «el Caçador», s'atorga a Guifré el Pilós el títol de Pare de la Pàtria (Pater Patriae). El títol de Pater Patriae és d'origen romà i fou un honor concedit pel Senat de Roma a Ròmul, fundador llegendari de la ciutat, a Marc Furi Camil, considerat el segon fundador de la ciutat, i alguns pocs emperadors romans més. I amb aquest títol els antics reis d'Aragó honoraren la memòria de Guifré el Pilós fins a mistificar-lo en la Llegenda medieval de Guifré el Pilós com a destacat lluitador contra l'Islam i pare de la pàtria. La llegenda medieval fou recollida durant el Renaixement, vivificada de nou durant la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, i finalment rescatada de l'oblit durant la Renaixença. Paral·lelament la Llegenda de les quatre barres de sang del valencià Pere Antoni Beuter, recollida el 1551 i divulgada arreu, el feia caure ferit mentre lluitava contra els normands al servei del rei de França, explicant que davant la petició del comte perquè el rei li donés un escut d'armes, aquell es mullà els dits amb la sang del comte i els passà per sobre l'escut daurat, donant lloc al que seria considerat posteriorment l'escut de Catalunya.

Al costat d'aquesta visió mítica i llegendària, s'analitza la figura del Guifré històric, interpretant-lo com un magnat got que al servei de l'Imperi Carolingi aprofità el col·lapse del poder reial per bastir-se un domini propi. La visió del Guifré mític, pare de la pàtria i creador de Catalunya té origen en la Gesta Comitum Barchinonensium, escrita al segle XII pels monjos de Ripoll; en aquesta obra per tal de justificar l'inici, a finals del segle IX, de la transmissió hereditària dels comtats, se sobredimensionà la figura de Guifré el Pilós, avantpassat de la dinastia comtal barcelonina.

Tot i així, cal reconèixer la importància històrica de Guifré; com afirma Ferran Soldevila: «si un personatge històric és exaltat per la llegenda és que de debò fou gran - i així, afegim nosaltres, mai ningú no farà un heroi de llegenda d'un governant inepte i mediocre com va ser, per exemple, el comte de Barcelona Berenguer Ramon I (1017-1035), rebesnét del Pilós, al contrari d'altres grans figures de la nissaga com ara Jaume I (1213-1276)».

Continua Ferran Soldevila dient que: «Ara bé, la grandesa de Guifré es basa en l'habilitat per situar-se políticament en un moment crucial com fou la crisi de l'Imperi Carolingi, un terreny força relliscós on d'altres de més ambiciosos que ell -cas de Bernat de Gòtia- hi fracassaren, mentre que els successors de Guifré assoliren els càrrecs de comte per simple transmissió familiar; i en la capacitat de saber intervenir en la repoblació de l'àrea central dels comtats per estructurar-hi el comtat d'Osona i el bisbat de Vic, fet cabdal per a la futura vertebració de Catalunya; però de cap manera, en l'assoliment de la independència dels comtats».

L'historiador finalitza resumint els esdeveniments cabdals: «Cal repassar els fets: el 878, Guifré obtingué els comtats de Barcelona i Girona per haver col·laborat amb el rei en la repressió de la revolta de Bernat de Gòtia, avortant així un intent de trencar amb la monarquia carolíngia; per tant, de no haver-se esdevingut el fet fortuït de la mort prematura de Lluís el Tartamut, el 879, origen de la descomposició de l'ordre carolingi, l'actuació de Guifré hauria dut, molt probablement, no pas a la independència sinó a la pura i simple consolidació del poder reial franc al sud del Pirineu».

Càrrecs i successors[modifica | modifica el codi]

A finals del segle IX no hi havia establert cap criteri per determinar com s'havia de dur a terme la successió dels comtes de la Gòtia. Els reis francs havien perdut la facultat, que havien tingut al segle IX, de nomenar i destituir el comtes, els quals, per això, deixaren de ser uns delegats del monarca per esdevenir petits sobirans als seus dominis. La transmissió hereditària dels comtats era una pràctica que, a més de negligir l'autoritat del rei franc, convertia un càrrec públic en patrimoni familiar. Aquesta pràctica va ser iniciada el 895 a la mort de Miró el Vell. El seu comtat de Rosselló passà, sense cap mena d'intervenció del rei franc Odó I de França, a Sunyer II d'Empúries, i el de Conflent fou per a Guifré el Pilós.

 
 
Ramon I
de Ribagorça i Pallars
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Guifré el Pilós
 
 
 
 
 
 
 
Sunyer I
d'Empúries i Rosselló
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Bernat I
de Ribagorça
 
Llop I
de Pallars
 
 
 
 
Miró II de Cerdanya
 
 
 
Guifré II de Barcelona
 
Sunifred II d'Urgell
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Casal de Ribagorça
 
Casal de Pallars
 
 
Casal de Cerdanya
 
Casal de Besalú
 
Casal de Barcelona
 
Casal d'Urgell
 
Casal de Rosselló
 
Casal d'Empúries
 
 
 


A la mort de Guifré, en un primer moment, els seus fills -Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer- van optar per governar conjuntament tots els dominis del seu pare i administrar-los sota presidència del primogènit, Guifré Borrell. Aviat, però, quan cadascun dels comtes cogovernants tingué descendència, calgué abandonar la idea d'herència conjunta i, llavors, cada fill transmeté individualment als seus hereus la part del conjunt comtal que regia:

Guifré el Pilós
Naixement: v. 840 Mort: 897
Càrrec de govern
Precedit per:
Salomó d'Urgell i Cerdanya
Comte d'Urgell
(Llista de comtes d'Urgell)
(870–897)
Succeït per:
Sunifred II d'Urgell
(fill)
Comte de Cerdanya
(Llista de comtes de Cerdanya)
Comtat de Cerdanya, Comtat de Berga
(870–897)
Succeït per:
Miró II de Cerdanya
(fill)
Precedit per:
Miró I de Conflent
"el Vell"

(germà)
Comte de Conflent
(Llista de comtes de Conflent)
(896–897)
Precedit per:
Bernat de Gòtia
(destituït l'11 de setembre de 878)
Comte de Barcelona
(Llista de comtes de Barcelona)
(878–897)
Succeït per:
Guifré II Borrell de Barcelona
amb el seu germà menor
Sunyer I de Barcelona
(fills)
Comte de Girona
(Llista de comtes de Girona)
(878–897)
— Territori conquerit: —
Territori despoblat per la
Revolta d'Aissó
i repoblat per Guifré I el Pelós

(886)
Comte d'Osona
(Llista de comtes d'Osona)
Comtat d'Osona, Comtat de Manresa
(886–897)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la història militar de Catalunya

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fou comte d'Osona de de iure des del 878, malgrat que de facto ho fou a partir del 886, quan repoblà el comtat
  2. Genealogies dels comtes de Barcelona (manuscrit 246), fol. 27v: pater patrie vocabatur
  3. B. Moll, Francesc: "Els llinatges catalans"; ed: Editorial Moll; 1982
  4. Coll i Alentorn 1990, pag. 17
  5. Catalunya i català apareixen per primera vegada per escrit el 1114 en la crònica Liber Maiolichinus
  6. Coll i Alentorn 1990, pag. 130
  7. Abadal 1958, pàg. 14
  8. Salrach 1978, Vol II, pàg. 3-5
  9. Barrau Dihigo, Lucien; Massó i Torrents, Jaume. Gesta comitum barcinonensium. Institut d'Estudis Catalans, 1925; reed. 2007. ISBN 84-728-3961-3. 
  10. Zurita y Castro, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón, 1562-1580. ; Llibre primer, cap. VI
  11. Marca, Pèire de. Marca Hispanica sive Limes hispanicus: hoc est, geographica & historica descriptio Cataloniae, ruscinonis, & circumjacentium populorum. Muguet, 1688. ;Llibre tercer, cap. XXX
  12. Vic, Claude de; Vaissete, Joseph. Histoire générale de Languedoc Histoire générale de Languedoc, 1730. ; vol II, pàg. 81
  13. Ponsich, Pere. «Wifred le Velu et ses frères». Ibix, Annals del Centre d'Estudis del Ripollès, nº1, 1998-1999, pàg. 55-87.
  14. (a The Development of Southern French and Catalan Society, 718-1050, Cap. 6, nota 9
  15. Abadal 1958, pàg. 19
  16. Salrach 2004, pàg. 124
  17. Soldevila, Ferran: Història de Catalunya. Vol. 1
  18. Prosper de Bofarull y Mascaré: Los condes de Barcelona vindicados
  19. Gunilda d'Empúries segons Abadal, Guinidilda segons Rovira i Virgili, i Guinedilda de Flandes segons la Llegenda de Guifré el Pilós
  20. Llobregat, Enrique: Relectuea del Ravennate
  21. 21,0 21,1 Salrach 1978, vol I, pàg. 5
  22. Bolòs i Masclans, Jordi. Els orígens medievals del paisatge català. 1a ed.. Institut d'Estudis Catalans, 2004, p.30. ISBN 84-7283-745-9. 
  23. Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya, vol. I, dels íbers als carolingis. 1a ed.. Rafael Dalmau Editor, 2001, p.145. ISBN 84-232-0639-4. 
  24. 24,0 24,1 Suárez Fernández, Luis. Historia de España Antigua y media (en castellà). Ediciones Rialp, p.186-188. ISBN 978-84-321-1882-1. 
  25. Millàs i Vallicrosa, Josep Maria. Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. Institut d'Estudis Catalans, 1987, p.28. ISBN 84-7283-117-5. 
  26. Salrach 1978, vol I, pàg. 9
  27. Segons Antoni Rovira i Virgili, el governador Mohamet és un personatge llegendari
  28. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920, p. 442-446. 
  29. Coll i Alentorn, Miquel. La Marxa Cap a la Independència de Catalunya (877-988). Barcelona: Llibres d'Avui, 1989. 
  30. (anglès) William W. Kibler i Grover A. Zinn, Medieval France, Guillaume d'Orange Cycle, p. 427-43
  31. Salrach 1978, vol I, pàg. 25
  32. Cronicó de Moissac
  33. Salrach 1978, vol I, pàg. 24
  34. Antonio Moro i García, Reflexions sobre la reconstrucció del recinte emmurallat de la vila de Terrassa aks segles XIII-XVI dins l'actual trama urbana
  35. Sánchez Albornoz, Claudio. Problemas del Reino de Navarra del siglo IX (en castellà), p.16. 
  36. Aventín, Mercè; Salrach, Josep Maria. Història medieval de Catalunya. 1a ed.. Editorial UOC, 1998, p.27. ISBN 84-8256-631-8. 
  37. Enciclopèdia Catalana: Gòtia
  38. Salrach 2004, pàg. 256-57
  39. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920, p. 559. 
  40. Pere Balañà i Abadia, L'islam a Catalunya, p. 38
  41. Andreu Balaguer i Merino, Ordinacions i bans del comtat d'Empúries, 1879, p.17
  42. Salrach 1978, vol II, pàg. 100
  43. Abadal 1958, pàg. 45
  44. Salrach 1978, pàg. 102
  45. Coll i Alentorn, Miquel. Història. vol.3. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p.246. ISBN 84-7826-361-6. 
  46. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 251.
  47. Salrach 1978, pàg. 105
  48. Enciclopèdia.cat, Els inicis de la Catalunya comtal
  49. MATA, Jordi. «L'entrevista impossible a Guifré I, el Pilós». Sàpiens [Barcelona], núm. 86 (desembre 2009), p. 14. ISSN 1695-2014
  50. M. Aurell, Les noces del comte: Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213), Ed. Omega, Barcelona, 1998, pp. 21-33.
  51. Salrach 2004, pàg. 141-142
  52. Luis Suárez Fernández, Historia de España antigua y media, V. 1, p.247 (castellà)
  53. L'historiador Ibn Hayyan recull el relat d'Isa b. Ahmad al-Rasi
  54. Enciclopèdia.cat, Llop ibn Muhammad ibn Llop

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guifré el Pilós