Ath-Thaghr al-Alà

Ath-Thaghr al-Alà (en àrab, الثغر الأعلى, aṯ-Ṯaḡr al-Aʿlà), també coneguda per la seva traducció literal, Frontera Superior o Marca Superior (altres noms: aṯ-Ṯaḡr al-Aksa o frontera Extrema/Frontera Llunyana; aṯ-Ṯaḡr al-Akbar o Frontera Gran; i aṯ-Ṯaḡr al-A'zam o Frontera Suprema), era una divisió administrativa i militar al nord-est de l'Àndalus, a la vall de l'Ebre. Al segle IX ja existien tres marques, l'esmentada i dues més: la Marca o Frontera Mitjana (aṯ-Ṯaḡr al-Awsat) i la Marca o Frontera Inferior (aṯ-Ṯaḡr al-Adnà); la inferior tenia per centre a Mèrida i Badajoz (Marida i Batalways) i la mitjana anava des de Majerit (Madrid), Talamanca, Canales (Kanalish), Olmos (Wulmush) i Catalaifa (Kalat al-Khalifa) fins a Toledo (Tulaytula).

Antecedents

Els musulmans van desembarcar el 711 a Gibraltar i poc després van vèncer als visigots a la batalla de Guadalete, per arribar la primavera de 714 a la vall de l'Ebre, un cop assegurat la rereguarda sotmetent Corduba, Spali, Mèrida i Tulaytula, l'ocupació del territori passava pel domini dels centres urbans més importants del Regne dels Visigots, entre ells Cesaracosta. L'entrada dels musulmans a Cesaracosta fou pacífica, però alguns nobles visigots i altes dignataris eclesiàstics van fugir al Pirineu. Després de la conquesta de la Tarraconense el valí d'Hispània As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní va envair la Gàl·lia Narbonesa establint la seva capital a Arbuna el 720, oferint als habitants generoses condicions i ràpida pacificació de les altres ciutats. Amb Arbuna assegurada, i sobretot amb el seu port, els mariners àrabs eren els amos del Mediterrani occidental, sotmetent ràpidament les ciutats controlades pels comtes visigots. El 721 van arribar reforços per preparar el Setge de Tolosa, que era la clau per dominar la Gàl·lia Aquitània amb les mateixes condicions que Gàl·lia Narbonesa, però aquests seus plans van fallar per la derrota a la batalla de Tolosa. Les forces àrabs, assentades sòlidament a Gàl·lia Narbonesa i proveïdes fàcilment per mar van continuar atacant cap a l'est arribant fins a Autun el 725. L'any 731 el valí berber de Narbona i la regió de Cerdanya Uthman ibn Naissa impugnà Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí per raó de l'opressió que patien els berbers al nord d'Àfrica i va pactar una treva amb el duc d'Aquitània Odó el Gran. En represàlia al-Ghafiqí envià una missió per capturar a Uthman, qui durant el transcurs del Combat de Llívia quedà assetjat i fou mort.

El 732 al-Ghafiqí va reprendre l'escomesa contra el regne dels francs i escollí la ruta de Pamplona i Roncesvalls per penetrar vers la Gàl·lia Aquitània. Després de la Batalla de Bordeus va conquerir la ciutat i la va saquejar amb virulència. El duc d'Aquitània Odó el Gran els va sortir a l'encontre quan els invasors creuaven el riu Dordonya però va ser derrotat a la batalla de la Garona, raó per la qual es va veure obligat a recompondre la seva relació amb Carles Martell oferint-li submissió i ajuda per fer front als musulmans. Carles Martell va enviar ràpidament un exèrcit mentre Al-Ghafiqí avançava imparable. Després de saquejar la regió de Poitiers al-Ghafiqí va prosseguir l'avenç cap al nord en direcció a l'abadia de Sant Martí de Tours, però en el camí entre Poitiers i Tours li varen sortir a l'encontre les forces del duc Odó i els reforços enviats per Carles Martell, lliurant-se la decisiva batalla de Tours l'octubre del 732. Les tropes àrabs van ser derrotades i al-Ghafiqí fou mort. Els supervivents es van retirar en desordre cap a Narbona. Després de la batalla de Tours les noves agressions dels musulmans a la zona d'Arle i l'aliança de Maurontus amb Yússuf ibn Abd-ar-Rahman al-Fihrí contra els francs obligaren Carles Martell a promoure una nova expedició aplegant un gran exèrcit de francs i borgonyons que s'apoderaren d'Avinyó. Després de prendre la ciutat Carles Martell va travessar el Roine i entrà a la Gàl·lia Narbonesa on inicià el Setge d'Arbuna (Narbona) el 737, ciutat que finalment no va poder prendre. El 742 l'esclat de la Revolta berber del Valiat de l'Àndalus, i la posterior Revolta iemenita del Valiat de l'Àndalus el 745 desenvocaren en la reconquesta omeia del 756.

La revolta d'Ath-Thaghr al-Alà i la conquesta carolíngia de la marca hispànica

El governador de Saraqusta, Hussayn ibn Yahya al-Ansarí, va planejar la restauració del poder del califat abbàssida el 777. Va rebre el suport d'Abd-ar-Rahman ibn Habib al-Fihrí al-Siklabi, parent del darrer emir dependent Yusuf al-Fihri, que va desembarcar a terres catalanes i va entrar en contacte amb el valí de Madinat Barshiluna Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí, el qual es va unir a la revolta. Sulayman va viatjar a Paderborn i va oferir a Carlemany la submissió d'ambdós, però segurament es va excedir amb les promeses, perquè Hussayn no estava disposat a lliurar Saragossa als francs.

El 778 Hussayn es va proclamar emir en nom del califa abbàssida de Bagdad mentre Carlemany va creuar els Pirineus, va ocupar Pamplona i va anar cap a Saragossa; però l'esquadra d'al-Siklabi fou incendiada a Todmir (Múrcia) i les seves forces foren envoltades a unes muntanyes properes a Valencia; quan Carlemany va arribar a Saragossa, el governador o emir no li va voler lliurar la ciutat i va al·legar que ell, personalment, no havia promès res. Carlemany va iniciar el Setge de Saragossa (778) sense èxit i al cap d'un mes, suposadament al rebre notícies d'un aixecament dels saxons, es va retirar; i a l'estiu, en la retirada, el seu exèrcit va sofrir una greu desfeta a Roncesvalls a mans dels vascons (bashkunish). L'emir de Còrdova ve deposar a Hussayn sent nomenat al seu lloc Abd-al-Màlik ibn Úmar. Aquest va anar a prendre possessió del seu govern, cosa que va aconseguir pel suport que li van donar les ciutats d'Osca i Tudela. Husein fou fet presoner però va poder conservar el càrrec a canvi d'una promesa de lleialtat. Abd al-Rahman al-Fihri, que resistia a les muntanyes de València fou assassinat per un dels seus per cobrar la recompensa oferta. El regne de Tadmir o Todmir, governat per Atanagild, que segurament havia donat suport a aquesta revolta, fou probablement suprimit (desapareix de les cròniques).

En aquestos anys forces favorables als francs van actuar també a Urgell, Girona (785) i Septimània. Girona (Djarunda) va passar a mans dels francs i els hispanii gots, junt amb altres llocs del nord de Catalunya, el 785. Les forces rebels que restaven, dirigides per Muhammad Abul Asward ben Yusuf al-Fihri foren derrotades a la riba del Guadalimar el 24 de setembre del 784. El 788 el tercer fill de l'emir, Hisham o Hixem, es va declarar hereu passant pel davant dels seus germans Sulayman ibn Abd-ar-Rahman i Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman. Abd al-Rahman va morir el 30 de setembre de 788 i Hixam I fou proclamat successor.

Límits territorials

Els límits d'Ath-Thaghr al-Alà coincidien amb la província romana i visigòtica de la Tarraconense, comprenent aproximadament el territori inclòs entre les ribes del Mediterrani i els naixements del Duero i el Tajo, on començava ath-Thaghr al-Àwsat o Marca del Mig.

Islamització

Les terres de l'Ebre es van convertir en un territori fronterer on es van establir importants contingents de yemenis que van fundar Qàlat al-Ayyub (Calatayud) i Qàlat Darwaca (Daroca). Els musulmans van iniciar un accelerat procés d'islamització gràcies a la concessió d'enormes facilitats per als que es van sumar a la comunitat musulmana, arabitzant noms i habilitant mesquites.

Ath-Thaghr al-Alà va mantenir durant llargs períodes seva independència respecte a Qurtuba, on es va assentar el govern d'Al-Andalus, fins i tot després de l'entronització dels Omeia el 756. Els tagarins van aliar-se amb Carlemany, que es va presentar amb un poderós exèrcit a Saraqusta, perque els protegís dels afanys annexió de Qurtuba, però els saragossans no van complir i atesa la impossibilitat d'ocupar la ciutat a l'assalt, va aixecar el campament i en retornar a França, la rereguarda de l'exèrcit carolingi va patir una emboscada i va ser derrotada a la batalla de Roncesvalls.

Abd-ar-Rahman III, proclamat califa de Còrdova en 929 va exigir submissió total als senyors de les tagres, però Saraqusta, es va sentir prou forta per trencar el vassallatge i es va revoltar en 934, i el 935 Abd-ar-Rahman va atacar dos cop s la ciutat, que va resistir els setges, però va tornar el 937 disposat a prendre la ciutat a l'assalt i la ciutat va caure el novembre del 937, reintegrant la marca a l'obediència del Califat.

Descomposició de l'estat omeia i la conquesta aragonesa

A principis del segle XI la situació a Al-Andalus era molt convulsa: S'estava lluitant la fitna, una guerra civil i les províncies van aprofitar la situació per establir la seva independència. La primera a aconseguir-ho fou la Marca Superior, en mans dels tugíbides en la que sorgeixen els emirats de Saraqusta i Emirat de Larida. Els almoràvits ocuparen l'emirat de Saraqusta el 1110, el 1112 atacaren Wasqa, i el 1114 el comtat de Barcelona, sent derrotats a la batalla de Martorell (1114). Amb la caiguda de Saraqusta el 18 de desembre de 1118, convertint-se en capital del Regne d'Aragó, la vall de l'Ebre es desplomà, prenent els aragonesos Tudela el febrer de 1119, conquerint l'Emirat de Qalat al-Ayyub i derrotant un exèrcit almoràvit que fou derrotat quan tractava de parar l'avanç cristià a la Batalla de Cutanda el 1120, i ocupant el 1124 Madina Salim.

Bibliografia

• Martín Duque, Angel J.. «Aragón y Navarra según el "Kitab ar-Rawd al mi tar", traducción y comentario» (en castellà). Argensola: Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, 27, 1956, p. 247-258. ISSN: 518-4088.
• Martín Duque, Angel J.. «Observaciones a los fragmentos del "Kitab ar-Rawd al-mit ar" referentes a Navarra y Aragón» (en castellà). Argensola: Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, 28, 1956, p. 357-362. ISSN: 0518-4088.
• Afif Turk, La Marca Superior como vanguardia de Al-Andalus (castellà)
• Gran Enciclopedia Aragonesa, Marca superior de Al-Andalus (castellà)
• Bramon Planas, Dolors Nous textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya medieval
• Museu d'Història de Catalunya, Al-Tagr l-Ulà