Batalla de Tours

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Si busqueu la batalla que va enfrontar francesos i anglesos el 1356, vegeu Batalla de Poitiers (1356)
Batalla de Tours
Invasió musulmana d'Ifranja
Batalla de Tours (o Poitiers)
Batalla de Tours (o Poitiers)
Data 10 d'octubre del 732
Localitat Entre Tours i Poitiers
Resultat Victòria franca
Batalla de Tours (França)
Batalla de Tours
Batalla de Tours
Batalla de Tours
Coord.: 47° 23′ 37″ N, 0° 41′ 21″ E / 47.39361°N,0.68917°E / 47.39361; 0.68917
Bàndols
Francs Califat omeia
Comandants en cap
Carles Martell
Odó el Gran
Abd-ar-Rahman al-Ghafiqi
Forces
60-75.000, la majoria infanteria 50.000 cavallers, aprox.
Baixes
1.500 morts, aprox. No es coneixen

La Batalla de Tours (moltes vegades anomenada Batalla la tour, però que no s'ha de confondre amb la del 1356 i coneguda en el món àrab com Balat aix-Xuhadà (Calçada dels Màrtirs), va tenir lloc el 10 d'octubre de l'any 732 entre les forces comandades pel líder franc Carles Martell i un exèrcit islàmic comandat per l'emir Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí a prop de la ciutat de Tours, a França. Durant la batalla, els francs derrotaren l'exèrcit islàmic i Al-Ghafiqí fou mort. Aquesta batalla aturà l'expansió cap al nord de l'islam des de la península Ibèrica i és considerada per molts historiadors com un esdeveniment d'importància macrohistòrica, pel fet que podria haver aturat la invasió d'Europa per part dels musulmans i preservat el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l'islam estava arrasant les restes dels antics imperis romà i persa.

Combatents[modifica | modifica el codi]

  • Els francs foren comandats per en Carles Martell. Hi ha diverses estimacions de les seves forces, però normalment es consideren d'entre 15 i 75.000 homes. Segons Sant Denís, tingueren 1.500 baixes.
  • Els musulmans, liderats per Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, entre 60 i 400.000 cavallers (és més probable que estigui més a prop del primer nombre que del segon).

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Era del Califat unificat

Els musulmans al nord de la península Ibèrica havien arrasat fàcilment Septimània, prenent la seva capital Narbona, anomenant-la Arbuna, donant unes condicions honorables als seus habitants aris, i ràpidament van pacificar el sud, amenaçant durant uns anys els territoris francs.

Odó el Gran havia derrotat decisivament una important força d'invasió el 712 a la batalla de Tolosa, però les ràtzies àrabs continuaren, arribant l'any 725 a la ciutat d'Autun a la Borgonya. Amenaçat pels àrabs pel sud i pels francs al nord, Odó el Gran s'alià amb Uthman ibn Naissa, anomenat Munusa pels francs, l'emir berber en el que més tard seria Catalunya. Com a tribut, Odó donà la seva filla Lampade en matrimoni a n'Uthman per a segellar l'aliança, i les ràtzies àrabs als Pirineus (la frontera sud de n'Odó) s'aturaren.

Tanmateix, l'any següent n'Uthman es revoltà contra el governador d'Al-Àndalus Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, però aquest esclafà ràpidament la revolta, dirigint després la seva atenció contra l'antic aliat del traïdor, n'Odó. Segons un àrab no identificat, "Aquell exèrcit passava per tot arreu com una tempesta desoladora". Odó va reunir el seu exèrcit a Bordeus, però va ser derrotat a la batalla de la Garona i la ciutat saquejada. N'Eudes demanà ajut als francs, una ajuda que en Carles Martell només li concedí després que n'Eudes acceptés sotmetre's a l'autoritat franca. El 732, la força de ràtzies àrab es dirigia cap al nord vers el riu Loira. Un possible motiu, segons el segon continuador de Fredegard, eren les riqueses de l'Abadia de Sant Martí de Tours, la més prestigiosa i sagrada d'aquell temps a l'oest d'Europa. En sentir això, el majordom de palau austrasià Carles Martell reuní el seu exèrcit d'uns 15.000–75.000 veterans i va marxar cap al sud.

Lloc[modifica | modifica el codi]

Malgrat la gran importància d'aquesta batalla, el lloc exacte on es va lliurar és desconegut. Molts historiadors assumeixen que els dos exèrcits es trobaren al punt on els rius Clain i Vienne s'uneixen entre Tours i Poitiers.

La batalla[modifica | modifica el codi]

En Carles posicionà el seu exèrcit en un lloc on esperava que passés l'exèrcit musulmà, en una posició defensiva. És possible que la seva infanteria conjuntada, armada amb espases, llances i escuts formessin una formació del tipus falange. Segons les fonts àrabs es van col·locar formant un gran quadre. Certament, donada la disparitat entre els dos exèrcits, doncs els francs eren gairebé tots infanteria i els musulmans eren cavallers muntats i amb armadura,[1] en Carles Martel va lliurar una batalla defensiva molt brillant. En un lloc i en un temps escollits per ell, es trobà amb una força de llarg superior a la seva, i la va derrotar.

Durant sis dies, els dos exèrcits es vigilaren amb només batusses menors. Cap dels dos volia atacar. Els francs estaven ben habillats per al fred i tenien l'avantatge del terreny. Els àrabs no estaven tan ben preparats per al fred, però no volien el que es pensaven que era un exèrcit franc superior en nombre. La batalla començà el seté dia, ja que Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí no volia posposar la batalla indefinidament.

Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí confià en la superioritat numèrica de la seva cavalleria, i la féu carregar repetidament. Aquesta vegada la fe dels musulmans en llur cavalleria, armada amb les seves llances llargues i espases, que els havia donat la victòria en batalles anteriors, no estava justificada.

En una de les rares ocasions en què la infanteria medieval resistí carregues de cavalleria, els disciplinats soldats francs resistiren els assalts, malgrat que, segons fonts àrabs, la cavalleria àrab aconseguí trencar l'exterior del quadre franc diverses vegades.

Segons una de les fonts franques, la batalla durà un dia –segons les fonts àrabs, dos. Quan s'estengué entre l'exèrcit àrab que la cavalleria franca amenaçava el botí que s'havien endut de Bordeus, molts d'ells tornaren al seu campament. Això, a la majoria de l'exèrcit musulmà li semblà una desbandada en massa, i aviat ho va ser. Mentre intentava aturar la retirada, Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va ser envoltat i finalment mort, i els musulmans tornaren al seu campament.

El dia següent, quan els musulmans no van tornar a la batalla, els francs temeren una emboscada. Només després d'un reconeixement extensiu per part de soldats francs del campament musulmà es va descobrir que els musulmans s'havien retirat durant la nit.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

L'exèrcit àrab es retirà al sud més enllà dels Pirineus En Carles es guanyà el seu sobrenom Martell en aquesta batalla. Va continuar expulsant els musulmans de França en els següents anys. Tornaria a derrotar els moros en batalla a prop del riu Berre i a Narbona.

Importància macrohistòrica[modifica | modifica el codi]

Contemporanis cristians, des de Beda fins a Teòfanes Isàuric, van registrar curosament la batalla i van ser ràpids en extreure'n el que veien com les seves implicacions. Estudiosos posteriors tals com n'Edward Gibbon opinaren que, si en Carles hagués caigut, els àrabs haurien conquerit fàcilment una Europa dividida. En Gibbon va escriure que "Una marxa victoriosa s'havia prolongat mil milles des de Gibraltar fins a les ribes del Loira; la repetició d'un espai igual hauria dut els sarraïns als confins de Polònia i a les Highlands d'Escòcia; el Rin no és més impassable que el Nil o l'Èufrates, i la flota àrab podria haver navegat sense una batalla naval fins a les boques del Tàmesi." Algunes estimacions modernes de l'impacte de la batalla s'han apartat de l'extrem de la posició d'en Gibbon, però la seva conjectura rep el suport de molts altres historiadors.

Així doncs, atesa la importància que els registres àrabs de l'època donaren a la mort d'Abd-ar-Rahman al-Ghafiqi i a la derrota a la Gàl·lia, i a la consegüent derrota i destrucció de les bases musulmanes en el què ara és França, és molt probable que aquesta batalla tingué una importància macrohistòrica en aturar l'expansió de l'islam a l'oest. Aquesta derrota va ser l'últim gran esforç de l'expansió islàmica mentre hi hagué encara un califat unit, abans de la caiguda de la dinastia dels Omeia el 750, només 18 anys després de la batalla de Tours. Gibbons i la seva generació d'historiadors estan probablement més encertats que la visió contemporània que pensa que la batalla no tingué un impacte històric més notable. La història àrab, escrita durant aquell període i els següents set segles, deixa clar que la derrota i mort d'Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí es va veure, correctament, com una catàstrofe de grans dimensions. Això desmenteix els que banalitzen la importància de la batalla de Tours. Si en Carles Martell hagués caigut a Tours, les conseqüències a llarg termini per al cristianisme europeu haurien estat probablement devastadores.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla de Tours
  1. Tucker, Spencer C. Battles That Changed History: An Encyclopedia of World Conflict (en anglès). ABC-CLIO, 2010, p.100. ISBN 1598844296.