Batalla de Covadonga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de Covadonga
— Conquesta Omeia d'Hispània i Ifranja —
Pelai I
Pelai I
Data 28 de maig de 722
Localitat Covadonga (Cangas de Onís), Astúries)
Resultat Victòria asturiana
Batalla de Covadonga (Espanya)
Batalla de Covadonga
Batalla de Covadonga
Batalla de Covadonga
Coord.: 43° 18′ 32″ N, 5° 3′ 20″ E / 43.30889,5.05556
Bàndols
Asturians asturians Islam Califat omeia
Comandants en cap
Asturians Pelai Islam Al Qama
Forces
300 entre 800 i 1400
Seqüència cronològica de les batalles de la
Conquesta Omeia d'Hispània i Ifranja
Batalla anterior Batalla posterior
Setge d'Arbuna (719) batalla d'Olalies

La batalla de Covadonga és considera l'inici de l'anomenada Reconquesta, tot i no tenir cap transcendència militar.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Després de la batalla de Guadalete, l'any 711, Pelai, fill d'un duc visigot anomenat Fàvila i nét del rei Recesvint, es va refugiar a Toledo, i a la caiguda de la ciutat el 714, mentre uns altres escapaven a terra franca, ell va tornar a la seva terra natal, Astúries, suposadament custodiant el tresor del rei visigot.

Les primeres incursions àrabs a Astúries van ser les de Mussa ibn Nussayr, el 716, que va prendre les ciutats de Lucus Asturum (Lugo de Llanera) i Gijón, on va deixar a càrrec al governador Munuza. Les famílies dominants de la resta de ciutats asturianes van capitular i probablement també la família de Pelai.

El 718 va tenir lloc una primera revolta encapçalada per Pelai, que va fracassar. La causa en va ser que Munuza s'havia casat per la força amb la seva germana Adosinda. Pelai fou detingut i enviat a Còrdova. No obstant això, va aconseguir escapar i tornar a Astúries, on va encapçalar una segona revolta i es va refugiar a les muntanyes.

Desenvolupament tàctic[modifica | modifica el codi]

Munuza va enviar al general Al Qama, acompanyat d'Oppas, l'arquebisbe de Tulaytula, per sotmetre els revoltats. Aquest va entrar pel port de Tarna, va remuntar el riu Nalón i va arribar a Lucus Asturum. Des d'allí va anar a la vall de Cangas, on estaven els cristians, i el 28 de maig del 722[1] va tenir lloc la batalla de Covadonga, on fou derrotat i mort per Pelai.

« I aleshores, aquest Alqma ordena que comenci el combat [...]. Però en això no hi van mancar les grandeses del Senyor, perquè quan les pedres havien sortit de les catapultes i arribaven a l'església de Santa Maria, que és dins, a la cova, tornaven a caure damunt dels qui les llançaven i feien gran mortaldat entre els musulmans. I fou així [...] on Alqama va ser mort. I al mateix lloc hi van morir 124.000 musulmans i 63.000 dels que n'havien quedat van pujar al cim del mont Auseva, i, per la part d'Amuesa, van baixar a Libéana.

Quan marxaven seguint la carena de la muntanya que hi ha damunt la riba del riu Deva [...] s'esdevingué, per sentència de Déu, que aquesta muntanya, remoguda des dels fonaments, va llançar al riu els 63.000 homes, i allí els sepultà.

»
— Crònica cristiana d'Alfons III. Segle IX[2]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Amb la derrota, Munuza va abandonar Gijón i va intentar sortir d'Astúries, sent derrotat a la batalla d'Olalies. Amb aquesta fugida, Pelai va poder entrar a Gijón sense esforç. Pelai I, que mai es va proclamar rei, va establir el seu govern a Cangas de Onís.

La revolta de Pelai de l'any 722 mai hauria triomfat sola, ja que l'exèrcit àrab era molt més poderós, però després de rebre les notícies de Covadonga, Pere de Cantàbria es va unir a la lluita amb totes les forces del seu ducat. També molts nobles visigots i població cristiana de la Hispània sotmesa van emigrar al nord per a unir-se a la revolució de Pelai.

Els cronistes musulmans posteriors, en canvi, afirmen que fou Pelai el derrotat a Covadonga, i després de restant amb solament 300 dels seus homes, als quals es van anomenar despectivament "ases salvatges", i que es van refugiar en les coves d'una muntanya juntament amb 10 dones on foren assetjats fins que només van quedar 30 homes i 10 dones,[3] sense representar per això cap perill per al mandat islàmic sobre la zona.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Suárez Fernández, Luis. Historia de España antigua y media (en castellà). Rialp, 1975, p.144. ISBN 8432118826. 
  2. (castellà) Julio Alemparte, Andanzas por la Vieja España
  3. (anglès) Abd al-Wāḥid Dhannūn Ṭāhā, The Muslim conquest and settlement of North Africa and Spain, p.189