Taifa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Les taifes eren els petits nuclis politicomilitars (fins a 39) en què es va esberlar el califat de Còrdova després del destronament de Hixam III de la dinastia dels omeies l'any 1031. Es van acabar convertint en estats independents, coneguts amb el nom de regnes de taifes. El mot taifa prové de l'àrab طائفة tā'ifa, que significa "destacament".

L'expressió regnes de taifes també s'utilitza metafòricament quan hom aludeix a una situació no jeràrquica on el poder està fragmentat entre diferents persones i hi ha conflictes constants entre ells (per exemple dins d'un partit polític o en una empresa).

Història[modifica | modifica el codi]

Regnes de taifes l'any 1037 (castellà).

Les taifes van aparèixer com a conseqüència de la fitna o guerra civil que es va desencadenar pel tron entre els partidaris de l'últim califa legítim Hixam III, i els successors del seu primer ministre o hajib Almansor. En el rerefons també hi havia problemes amb l'angoixant pressió fiscal necessària per a finançar el cost dels esforços bèl·lics. La divisió es va reproduir en diverses ocasions, creant-se més taifes. També se succeïren diferents invasions des del nord d'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224).

Aquest debilitament progressiu va provocar que, a mitjans del segle XIII, l'al-Àndalus quedara reduït al regne nassarí de Granada, que no va capitular fins al 2 de gener de 1492, data oficial en què es posa fi a l'anomenada Reconquesta.

Regnes de taifes[modifica | modifica el codi]

Les taifes en territoris que posteriorment foren pertanyents a la Corona d'Aragó van ser:

Creada el 1010 per l'amiri i eslau Muyahid que, annexionant-se les Balears, convertirà el regne en un important centre marítim i comercial, fins i tot encunyava la seua pròpia moneda fins a la invasió almohade. La taifa va perdre la seua independència el 1076, en ser destronat Alí Ibn Muyahid pels Banu Hud de Saraqusta, dels quals va dependre fins a la invasió almoràvit (1091).
Igual que la resta del llevant, era un regne eslau. Quatre reis van governar la taifa fins que van ser conquerits per la taifa de Saragossa, i pels almoràvits als primers anys del segle XII.
En un principi era part de la taifa de Saraqusta. Però aquesta es va desmembrar en moltes altres taifes més xicotetes: Tudela, Washka, Qalat al-Ayyub i Larida. Aquest fet va ser aprofitat ràpidament pels comtes i reis cristians per conquerir aquestes endebles taifes. Caigué en poder dels almoràvits, i restà en mans de governadors saharians fins va ser conquerida en 1149 per Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d'Urgell.
L'emirat de Xibrana és el nom que s’aplica al darrer estat musulmà que va existir a l'actual territori de Catalunya. A partir del castell de Siurana. L'ocupació dels territoris de Siurana va començar l'any 1153.
Dos eslaus, Mubarak i Muzzafar van governar la taifa fins llur mort. Aleshores es va proclamar rei el nét d'Almansor, el qual va instaurar la dinastia amirí 1065-1075. En 1075-1086, al-Qadir de Toledo, amb l'ajuda castellana va recuperar la ciutat de València (i per tant la taifa) i la va governar fins al seu assassinat en 1092. Al 1094, el Cid entra a la ciutat duent a terme un dur assetgament. Finalment els almoràvits recuperaren la taifa al 1102.

Cal dir que el terme eslaus fa referència a esclaus lliures, d'origen centreeuropeu o del nord peninsular.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Taifa