Dinastia marínida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els benimerins o marínides (de l'àrab بنو مرين, Banū Marīn o المرينيون, al-marīniyyūn) foren una dinastia amaziga que va succeir els almohades al Marroc, des de mitjans del segle XIII a principis del XV.

L'origen dels benimerins (Banu Marin o Beni Merin) o marínides estava en la zona entre Figuig i Sigilmasa i eren berbers del grup zanata. L'arribada de tribus àrabs al segle XII va obligar a les tribus marínides a pujar al nord i es van instal·lar a les planes de l'oest d'Algèria. El 1195 van participar en l'Àndalus a la batalla d'Alarcos al costat dels almohades i després, a partir del 1214/1215 van anar aprofitant la ja iniciada descomposició del poder almohade per penetrar a les seves zones de pastura habitual on van començar a cobrar impostos a les viles, obtenint una resposta ambigua dels almohades que a vegades els van combatre i altres els van tolerar, fins que cap a la meitat del segle els almohades ja no podien resistir a la força dels benimerins a les viles. La casa dinàstica de la tribu, els Abd al-Hakk, va començar la seva pujada i el 1244 es van apoderar de Meknès, el 1248 de Fes, i el 1255 de Sigilmasa, conquerint finalment Marraqeix el 1269. En endavant la seva història està dividida en dues fases, la primera de 1268 a 1358, d'expansió militar i urbana, i d'estabilitat política; i una segona de 1358 a 1465, de trencament del seu poder polític i militar, amb regressió territorial i divisió interna.

Els benimerins intervengueren de manera decisiva en la política del regne nassarí de Granada, on tenien un exèrcit permanent. A més a més, foren un suport fonamental de la resistència contra els reis cristians. El seu objectiu estratègic en un principi, fou el de dominar l'estret de Gibraltar per tal de tenir el control del comerç entre la Mediterrània i l'Oceà Atlàntic. D'aquesta manera, els benimerins entraren en el sud de la Península Ibèrica, al 1224, per donar suport als reis granadins, enfrontant-se directament amb els cristians. L'enfrontament pel domini de l'estret de Gibraltar es coneix com la batalla de l'Estret, lliurat entre Castella, de vegades amb el suport naval de la Corona d'Aragó, i l'aliança nassarí-benimerina, entre 1263 i 1350. Abu-Zayyan I va aconseguir l'aixecament del setge de Tremissèn el 1306.[1]

Malgrat que els castellans van obtenir victòries importants com la conquesta de Tarifa en 1292[2] i la de Gibraltar en 1308, les incursions granadines durant les minories, la frustrada croada castellanoaragonesa de 1309 i el desastre de la Vega (1319), van igualar les forces cristianes i musulmanes.

Així doncs la creixent amenaça nassarí-benimerí va rellançar la guerra de reconquesta entre 1327 i 1344. Cap a 1330, Granada es va decantar per altra aliança amb el sultà benimerí Abul-Hasan (1331-1351), disposat a una guerra oberta contra els cristians. D'aquesta manera, els benimerins van arribar a recuperar els ports de Tarifa, Algesires, Gibraltar (1333) i Rota. Alfons XI de Castella va enfortir Castella durant les treves i en 1339, va ajuntar les seues tropes amb les de Pere IV d'Aragó i Alfons IV de Portugal. En agost de 1340, un gran exèrcit benimerí va desembarcar en les costes ibèriques i va assetjar Tarifa (ara en poder dels castellans). L'enfrontament definitiu va tenir lloc en la batalla del riu Salado (30 d'octubre de 1340),[3] on les tropes castellanes i els seus aliats, derrotaren a l'exèrcit nassarí-benimerí d'Abu l-Hasan Ali i el nassarí Yússuf I (1333-1354), els quals tenien un exèrcit molt més nombrós, però pitjor armat i d'inferior tàctica. A costa de la moral recuperada, Alfons XI va conquerir Alcalá la Real (1341), va derrotar els nassarís en la batalla del riu Palmones el 1343[4] i després de dos anys de setge va prendre Algesires el març de 1344. En 1349 va intentar conquerir en Gibraltar, però va morir de pesta durant el setge (març de 1350). Amb les seues victòries, Alfons XI va destruir l'últim suport nord-africà d'al-Àndalus. Des de mitjans del segle XIV, Granada va quedar aïllada del Magrib. L'imperi benimeri va anar desintegrant-se lentament a la mort d'Abul-Hasan, encara que van romandre a la península fins al 1374.

La primera ocupació marínida del territori dels Abdalwadites es va fer el 1337 i va durar uns deu anys. Altra vegada fou conquerida el 1352 fins que el 1359 Abu-Hammu II, amb suport hàfsida, els va expulsar, però el seu fill Abu-Taixufín II va ocupar el poder amb ajut marínida i s'hi va mantenir poc més que com a vassall, per després donar suport a altres emirs que van arribar al poder no sempre legítimament.

Llista de sobirans[modifica | modifica el codi]

  1. Abu-Saïd Uthman ibn Abd-al-Haqq (1217-1240)
  2. Abu-Maruf Muhàmmad ibn Abd-al-Haqq (1240-1244)
  3. Abu-Yahya Abu-Bakr ibn Abd-al-Haqq (1244-1258)
  4. Abu-Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq (1258-1286)
  5. Abu-Yaqub Yússuf an-Nàssir ibn Yaqub (1286-1307)
  6. Abu-Thàbit Àmir ibn Yússuf (1307-1308)
  7. Abu-r-Rabí Sulayman ibn Yússuf (1308-1310)
  8. Abu-Saïd Uthman ibn Yaqub (1310-1331)
  9. Abu-l-Hàssan Alí ibn Uthman (1331-1348)
  10. Abu-Inan Faris al-Mutawàkkil ibn Alí (1348-1358)
  11. Abu-Zayyan Muhàmmad as-Saïd ibn Faris (1358)
  12. Abu-Yahya Abu-Bakr ibn Faris (1358-1359)
  13. Abu-Sàlim Ibrahim ibn Alí (1359-1361)
  14. Abu-Amr Taixfín ibn Alí (1361)
  15. Abu-Zayyan Muhàmmad ibn Alí (1361-1365)
  16. Abu-Faris Abd-al-Aziz al-Mústansir ibn Alí (1365-1372)
  17. Abu-Zayyan Muhàmmad ibn Abd-al-Aziz (1372-1374)
  18. Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Ibrahim (1373-1384)
  19. Abu-Faris Mussa ibn Faris (1384-1386)
  20. Abu-Zayyan ibb Àhmad (1386)
  21. Abu-Zayyan Muhàmmad ibn Alí (1386-1387)
  22. Abu-l-Abbàs Àhmad al-Mústansir ibn Àhmad (1387-1393)
  23. Abu-Faris Abd-al-Aziz ibn Àhmad (1393-1396)
  24. Abu-Àmir Abd-Al·lah ibn Àhmad (1396-1397)
  25. Abu-Saïd Uthman ibn Àhmad (1398-1420)
  26. Abu-Muhàmmad Abd-al-Haqq ibn Uthman 1420-1465

Genealogia[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abd-al-Haqq al-Mariní
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-Saïd Uthman I
1217-1240
 
 
 
 
Abu-Maruf Muhàmmad
1240-1244
 
 
 
 
 
Abu-Yahya Abu-Bakr
1244-1258
 
 
 
 
Abu-Yússuf Yaqub
1258-1286
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-Hafs Umar
1258-1259
 
Abu-Saïd Uthman II
1310-1331
 
 
Abu-Yaqub Yússuf
1286-1307
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-Alí Umar
1314-1333
 
 
 
 
Abu-l-Hàssan Alí
1331-1351
 
Abu-Thàbit Àmir
1307-1308
 
Abu-r-Rabí Sulayman
1308-1310
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-Muhàmmad Abd al-Hàlim
1261-1362
A Sigilmasa
 
 
 
 
 
 
 
Abu Màlik Abd al-Múmin
1362-1363
a Sigilmasa
 
 
Abu-Alí Mansur
1348-1351
 
Abu-Inan Faris
1349-1359
 
Abu-Zayyan Muhàmmad V
1386-1387
 
Abu-Sàlim Ibrahim
1359-1361
 
Abu-Amr Taixfín
1361
 
Abu-Zayyan Muhàmmad II
1361-1365
 
Abu-Faris Abd-al-Aziz
1365-1372
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-Zayyan Muhàmmad I
1358
 
 
 
Abu-Yahya Abu-Bakr
1357-1358
 
 
Abu Zayyan Abd-ar-Rahman
1374-1383
A Marraqueix
 
 
Abu-Faris Mussa
1384-1386
 
 
 
 
 
Abu-l-Abbàs Àhmad I
1373-1384
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-Zayyan Muhàmmad III
1372-1374
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-l-Abbàs Àhmad II
1387-1393
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-Zayyan Muhàmmad IV
1386
 
 
 
Abu-Faris Mussa
1384-1386
 
 
 
 
Abu-Àmir Abd-Al·lah
1396-1397
 
 
Abu-Saïd Uthman III
1398-1420
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad
1420-1427
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-Muhàmmad Abd-al-Haqq
1420-1465
 
 
 

Cultura popular[modifica | modifica el codi]

Actualment els benimerins és una filà de Moros i Cristians, present en molts pobles: Alcoi, Crevillent, Ontinyent o Callosa d'en Sarrià.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Andrés Giménez Soler, El sitio de Almería en 1309, p.25 (castellà)
  2. Rábade Obradó, María del Pilar; Ramírez Vaquero, Eloísa; Utrilla Utrilla, Juan F. La dinámica política (en castellà). Akal, 2005, p. 131. ISBN 8470904337. 
  3. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle XIV cristians i sarraïns al país Valencia. Editorial CSIC, 1988, p. 148. ISBN 8400068149. 
  4. Antonio Torremocha Silva, El fenómeno urbano portuario en el estrecho medieval, a La ciudad en al-andalus y el Magreb (castellà)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia marínida