Mar Mediterrània

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Mediterrània)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mar Mediterrània
  Mediterranian Sea 16.61811E 38.99124N.jpg
Localització administrativa
País Algèria Algèria
Espanya Espanya
Egipte Egipte
França França
Gibraltar Gibraltar
Grècia Grècia
Israel Israel
Itàlia Itàlia
Líban Líban
Líbia Líbia
Malta Malta
Marroc Marroc
Palestina Palestina
Síria Síria
Tunísia Tunísia
Turquia Turquia
Xipre Xipre.
Localització geogràfica
Continent Europa i Àfrica
Conca Conca del Mediterrani
Geografia
Illes interiors Més de 3.300
Superfície 2.500.000 km2
Profunditat màxima 5.267 m
Profunditat mitjana 1.500 m
Mapa
  Situació de la mar Mediterrània
Situació de la mar Mediterrània

La mar Mediterrània, o el mar Mediterrani, és una mar continental situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km2. És el bressol de moltes civilitzacions occidentals de l'edat antiga.

L'única connexió natural amb l'oceà és amb l'Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.

La Mediterrània prové d'una mar anterior més gran, anomenada Tetis. La teoria de la tectònica de plaques preveu l'acostament d'Àfrica a Europa, de manera que la mar es convertirà d'aquí a cinc milions d'anys en un gran llac que s'assecarà, ja que rep menys aigua dels rius que la que s'evapora.

És el mar amb les taxes més elevades d'hidrocarburs i contaminació del món.[1]

Altres denominacions[modifica | modifica el codi]

Els termes Mediterrani i Mediterrània provenen del nom llatí mediterraneus, amb el significat "enmig de la terra" (de medius, "mitjà" + terra, "terra", "contrada"). Per als antics romans el Mediterrani era el centre geogràfic de la Terra.

Al llarg de la història humana moltes civilitzacions i cultures han conegut i donat nom a aquest mar. En temps de l'imperi romà també era conegut com a Mare Nostrum "Nostre Mar", i també Mare Internum (Sal·lusti, Jug. 17) significant "Mar Intern" o "Mar Interior", ja que està envoltat de terra: Europa, Àsia i Àfrica, amb només l'Estret de Gibraltar com a única sortida natural. Els grecs l'anomenaren Μεσόγειος (Mesogeios) "Entre terres" (de μεσο, "enmig" + γαιος, "terra", "contrada").[2] En l'Antic Testament, al litoral mediterrani de Terra Santa és anomenat "Mar Posterior" (des del punt de vista d'algú mirant cap a l'est, això és amb el Mediterrani al darrere), a vegades anomenat "Mar Occidental", (Deut. 11:24; Joel 2:20) i també "Mar dels Filisteus" (Exod. 22:81), ja que aquest poble ocupava una llarga franja del litoral mediterrani, al costat dels seus veïns israelites. Tot sovint fou conegut com el "Gran Mar" (Nom. 34:6,7; Josuè. 1:4, 9:1, 15:47; Ezeq. 47:10,15,20), o simplement "El Mar" (1 Reis 5:9; comp. 1 Macc. 14:34, 15:11). En hebreu modern és conegut com a הַיָּם הַתִּיכוֹן Hayam Hatikhon "El Mar Mitjà", adaptació literal de l'alemany Mittelmeer. En turc és Akdeniz "El Mar Blanc", semblant a l'àrab البحر الأبيض المتوسط Al-Baħr Al-Abyad Al-Mutawassit "El Mar Blanc Mitjà".

Història[modifica | modifica el codi]

Bacino del Mediterraneo, dall'Atlante manoscritto del 1582-1584 ca. Biblioteca Nazionale Centrale Vittorio Emanuele II, Roma (cart. naut. 2 – cart. naut 6/1-2).

La mar Mediterrània ha estat un mar clau per la història. Fenicis i romans hi han navegat per ell juntament amb els grecs, qui sobrepassaren els límits d'aquest a través de l'Estret de Gibraltar fa uns 3.000 anys aproximadament. Aquests navegants només coneixien els corrents dels rius i suposaren que l'extensió d'aigua a l'altre costat de Gibraltar era un enorme riu. Per tant, la paraula que significa riu en el grec clàssic era Okeano, i d'allà prové la paraula catalana "oceà".

A la Roma antiga s'anomenà Mare Nostrum (Mar Nostra), perquè totes les seves ribes foren ocupades per l'Imperi, i en el segle XIX Mussolini, volent recrear l'Imperi Romà, l'anomenà Mare Nostrum Italiano durant la segona guerra mundial.

El mar originà una sèrie de llegendes i mites al voltant d'ell, la més famosa és la de Jàson i els argonautes.

La Mediterrània a l'antiguitat[modifica | modifica el codi]

Les primeres civilitzacions de la història es desenvoluparen al Mediterrani est. A la vall del riu Nil es desenvolupà l'Egipte dels faraons al segle IV aC. La majoria de civilitzacions de Mesopotàmia també estengueren els seus dominis fins a la part del Creixent Fèrtil que limita amb la Mediterrània. A la regió d'Àsia Menor sorgiren imperis com l'Hittita. Durant aquests anys, però, els vaixells encara no estaven preparats per endinsar-se prou a la Mediterrània i la majoria de civilitzacions s'expandien només per les terres que envoltaven el mar.

La mar Mediterrània cap el 220 aC.

Un dels primers pobles mariners fou la civilització minoica que es desenvolupà a l'illa de Creta. Els pobles costaners ràpidament esdevingueren importants societats comercials, els més importants dels quals foren els fenicis i les ciutats-estats gregues. Els grecs s'expandiren pel Mar Negre i a la Mediterrània occidental on fundaren ciutats com Massàlia i Empúries. Els fenicis s'expandiren pel nord d'Àfrica i la Península Ibèrica esdevenint un dels majors pobles mariners de l'antigor. Fundaren ciutats com Gadir o Cartago i proporcionaren suport naval a altres imperis com els perses aquemènides. El Regne de Macedònia aconseguí sota la direcció de Filip II de Macedònia i sobretot Alexandre el Gran aconseguí integrar tot el Mediterrani oriental sota un gran imperi de vida efímera. Alexandria, a Egipte, una ciutat de cultura grega fundada per Alexandre esdevingué la major ciutat mediterrània fins a l'aparició per a la història de Roma.

Els romans es convertiren en els dominadors de tota la mediterrània des de la seva situació al centre de la mateixa. Després de derrotar Cartago, la nació dominant del Mediterrani occidental, a les guerres púniques s'expandiren vers l'orient creant un gran imperi. Durant aquests temps el Mediterrani esdevingué, metafòricament parlant, un "llac romà" ja que tot ell estava envoltat de possessions de l'Imperi, essent anomenat Mare Nostrum. El Cristianisme, que s'originà a la part més oriental del mar, a Judea, s'expandí per tot l'imperi esdevenint la principal religió de la zona.

La Mediterrània a l'edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Mapa del Mediterrani vers el 1400.

L'Imperi Romà es col·lapsà el 476 dC. La part oriental romangué unida en l'anomenat Imperi Bizantí, mentre que la part occidental fou envaïda per successius pobles germànics, entre ells els ostrogots, visigots, francs i longobards. Al segle VII, després d'una ràpida successió de victòries un nou poble, els Àrabs, s'expandiren per la major part del Mediterrani. Les diverses tribus islàmiques foren aturades en la seva expansió l'any 718 a Constantinoble a la Mediterrània oriental i a la Batalla de Tours l'any 732 a l'occidental, però la seva cultura i religió romangué en grans parts del mar, principalment a l'africana i asiàtica.

El Mediterrani nord romangué sota el control de diversos regnes cristians. La Corona d'Aragó, Venècia o Gènova esdevingueren grans pobles marítims que desenvoluparen els seus imperis a la Mediterrània. Els grans regnes cristians efectuaren diversos intents de conquesta del que s'anomena Terra Santa en diverses campanyes conegudes com les Croades, que no aconseguiren assolir els seus objectius, i que, ans al contrari, provocaren el debilitament del major territori cristià de l'Edat Mitjana, l'Imperi Bizantí, que l'any 1453 caigué en mans dels tucs otomans, un altre poble que havia adoptat la religió islàmica.

La Mediterrània a l'edat moderna[modifica | modifica el codi]

Zones controlades per Itàlia (en verd) i els aliats (en vermell) durant la II Guerra Mundial l'any 1942.

El creixement del poder naval dels regnes cristians europeus s'enfrontà a l'expansió otomana a la batalla de Lepant, però només fou una petita aturada per als otomans. L'illa de Xipre esdevingué otomana el 1571, Tunísia el 1574 i Creta fou presa als venecians el 1669. La Mediterrània occidental, en canvi, romangué sota el control de la Corona d'Aragó fins al segle XVIII.

Històricament, l'àrea europea més densament poblada ha estat la que envolta aquest mar. Cap a finals del primer mil·lenni, les dues ciutats més grans d'Europa eren Constantinoble i Còrdova, ambdues a l'àrea cultural mediterrània. El domini dels països mediterranis sobre l'economia i el pes demogràfic del continent va durar fins a la irrupció de nous centres de comerç internacional als segles XVI i XVIII localitzats al nord d'Europa, de manera que a la modernitat va perdre importància aquesta zona, [3] amb algunes zones entrant en decadència social, com ara Barcelona (la Decadència a Catalunya).

Al segle XIX, els estats europeus esdevingueren molt forts i començaren a colonitzar el nord d'Àfrica. França estengué el seu poder sobre Algèria el 1830 i més tard sobre Tunísia. Gran Bretanya obtingué el control d'Egipte el 1882. Itàlia conquerí Líbia als otomans el 1911. L'imperi Otomà es col·lapsà finalment després de la I Guerra Mundial, restant el seu poder només circumscrit a la península d'Anatòlia, a l'actual Turquia. Durant la Segona Guerra Mundial el Mediterrani africà fou escenari d'importants enfrontaments, principalment entre britànics i italians. Acabada la guerra, es produí la independència de la majoria dels estats que avui dia en conformen l'actual mapa de la regió.

Natura[modifica | modifica el codi]

Estret de Gibraltar.
El Mediterrani vist des de la costa de Marsella.

La regió mediterrània està caracteritzada per un alt grau d'endemisme que ha ocasionat que sigui considerada com un dels llocs de major concentració de biodiversitat en l'àmbit mundial. Aquesta peculiaritat s'explica de diverses formes: al baix impacte de l'última glaciació en la zona, que va produir que actués com a reserva; la presència de massissos muntanyosos importants (per exemple, l'Atles, la serralada del Taurus al sud, les zones de Gúdar, Javalambre, Llevant...), que dota de diversitat estructural al bitopus; i també a la llarga història dels diversos usos de la terra per part de la població local que ha creat i mantingut una àmplia gamma d'hàbitats.

Geologia[modifica | modifica el codi]

La mar Mediterrània es formà a partir del primitiu mar de Tethys, de molta més extensió que el Mediterrani, i fou disminuint a mesura que la placa africana s'apropava a l'euroasiàtica. Fa uns 60 milions d'anys, al començament del Terciari, el mar de Tethys, antecessor del Mediterrani, inundava gran part del nord d'Àfrica i Europa, que llavors no era més que un arxipèlag d'illes.

Durant el Terciari, el mar de Tethys fou estrenyent-se per l'est fins que es formà una gran conca marina gairebé separada de l'oceà obert. Aquesta conca abastava en una mateixa massa d'aigua el Mediterrani, el mar Negre i el mar Caspi. Però per occident el Mare Nostrum seguia connectant a mar obert a través de superfícies avui dia emergides del sud de la Península Ibèrica i el nord del Marroc.

Fa uns sis o cinc milions d'anys, el Mediterrani va sofrir contínues dessecacions a causa d'una inestable connexió amb l'oceà Atlàntic. Aquest fenomen tingué una forta repercussió sobre la salinitat de l'aigua marina.

En un futur (uns 5 milions d'anys) l'Estret de Gibraltar es tancarà i el Mediterrani quedarà reduït a uns pocs llacs hipersalins. És sabut pels dipòsits salins del fons del mar que això ja va succeir fa uns pocs milions d'anys. Llavors la diferència de nivell entre l'Atlàntic i el Mediterrani provocà el trencament del dic de roca que s'havia format en l'estret. el que havia trigat centenars d'anys a assecar-se va omplir-se en 40 anys a través d'una enorme cascada.

Si l'Estret de Gibraltar es tanqués, el Mediterrani s'assecaria perquè aquest és un mar en el qual s'evapora més aigua de la que entra pels rius, provocant una salinitat més elevada que a l'Atlàntic, oceà del qual rep l'aigua que perd a causa de l'evaporació. Les temperatures en els llocs propers al Mediterrani són agradables, ja que a l'estiu les seves costes són més fresques i a l'hivern mantenen les temperatures una mica més elevades que a l'interior del continent.

Oceanografia[modifica | modifica el codi]

Corrents marins al mes de juny.

Les propietats del mar Mediterrani són afectades per la seva situació de mar gairebé interior. Així, les marees són lleus com a resultat de l'estreta connexió amb l'oceà Atlàntic. El Mediterrani es caracteritza pel seu to blavenc, i és immediatament reconegut per aquest color particular, especialment en les àrees properes a les illes greges i croates.

L'evaporació excedeix en grans quantitats a les precipitacions i les afluències dels rius vers el Mediterrani, un factor que és central per la circulació de l'aigua a la conca. L'evaporació és especialment alta a la meitat est de la zona, causant que el nivell de l'aigua descendeixi i la salinitat s'incrementi vers l'est. Aquest gradient de pressió manté una baixa salinitat provinent des de l'oceà Atlàntic fins a la conca, el qual es fa més tebi i es torna més salat a mesura que viatja cap a l'est i baixa en la regió de Llevant, circulant després cap a l'oest i dirigint-se cap a l'Estret de Gibraltar. D'aquest mode, el corrent marina flueix des de l'est banyant la superfície de l'estret i després cap a l'oest per la part baixa. Un cop en mar obert, aquesta "aigua intermèdia" pot persistir per milers de quilòmetres allunyada de la seva font principal.

Flora[modifica | modifica el codi]

Pinus pinaster, a l'illa de Tasos, Grècia. És una espècie present a tot el Mediterrani.

Des d'un punt de vista biogeogràfic, els territoris amb clima mediterrani ocupen no només la conca del Mediterrani, la regió mediterrània pròpiament dita, però inclou també les costes de Líbia i Egipte, que pertanyen a la regió saharoaràbiga. El clima mediterrani s'endinsa cap a l'Afganistan, Caucas i centre d'Àsia (on Armènia i territoris de Taskent el posseeixen, regió iranoturaniana).

La regió mediterrània té característicament un dosser arbori boscós esclerofil·le sempre verd, el bosc mediterrani, amb espècies del gènere Quercus del subgènere Sclerophyllodrys, especialment Q. ilex, l'alzina, tot i que també té molta representació la carrasca, Q. rotundifolia. En altres casos apareixen l'alzina surera, Q. suber, depenent de major homogeneïtat en el règim pluvial, i, en el mediterrani oriental, els vicariants Q. trojana i Q. macrolepis. Pel que fa a la vegetació arbustiva, hi abunda el garric (Q. coccifera). Dins d'aquest context ecològic de bosc de carrasca i alzina, apareix una rica flora arbustiva d'arboç (Arbutus unedo), Viburnum tinus, Laurus nobilis, Pistacia lentiscus, Rhamnus alaternus, etc. Com lianes, Rubia peregrina, Lonicera sp. pl, Smilax aspera i d'altres, depenent de la humitat de l'ecosistema. En les àrees del sud-est peninsular apareixen espècies més properes a la vegetació nord-africana, com Ziziphyus lotus, Periploca angustifolia o Maitenus senegalensis. Quan el clima és més mesofític i l'aridesa de l'estiu és menor, sorgeixen estructures boscoses amb predomini de rouredes, formats per arbres marcescents del gènere Quercus com Q. pyrenaica o Q. faginea.

Els pins mediterranis, generalment associats a les espècies Pinus halepensis i P. brutia, també comprenen a P. pinaster, en substrats pobres en bases, i P. pinea, en sorrencs. En el pis supramediterrani apareix P. nigra, sobre substrats rics en bases, i en l'oromediterrani, P. sylvestris. El gènere Juniperus, de ginebres i savinars, té també una bona representació, amb J. oxycedrus com a espècie més comuna, si bé també són freqüents J. macrocarpa, J. phoenicea i altres.

Fauna[modifica | modifica el codi]

La diversitat faunística de l'entorn mediterrani és enorme, comparable a la de les plantes. Analitzant la riquesa d'espècies per alguns tàxons, obtenim que de les 62 espècies d'amfibis que hi ha al Mediterrani, 35 són endèmiques, igual que les 111 de les 179 espècies de rèptils; de les 184 espècies de mamífers registrades, el 25% són endèmiques i 52 espècies estan amenaçades (sense comptar els mamífers marins); i que el 28% de les espècies marines trobades al Mediterrani són endèmiques. Pel que fa a les aus, el Mediterrani és un mar d'especial diversitat, ja que es troba en la ruta migratòria de multitud d'espècies: aproximadament són uns 2.000 milions d'aus migratòries de 150 espècies diferents els que travessen el mar o s'hi instal·len en algun període curt de l'any.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Principals mars incloses en la Mediterrània[modifica | modifica el codi]

Cala de Turqueta, a l'illa de Menorca.
Imatge de satèl·lit de l'Estret de Gibraltar.

Illes principals de la Mediterrània[modifica | modifica el codi]

Altres accidents geogràfics[modifica | modifica el codi]

La Mar Mediterrània en un punt entre Menorca i Barcelona.
Raouché, a la costa de Beirut, Líban.
Illa de Mljet, Croàcia.

Estats que limiten amb la mar Mediterrània[modifica | modifica el codi]

Vista de l'illa grega de Kithnos.

Vint-i-un estats moderns tenen línies de costa a la mar Mediterrània. Aquests són:

Malta i l'illa de Xipre són estats insulars. Aquesta darrera està dividida en dues parts, República de Xipre (grega) i la República Turca del Nord de Xipre (que no ha aconseguit el reconeixement internacional, tret del de Turquia).

També hi ha alguns enclavaments pertanyents a diversos països, com són la colònia britànica de Gibraltar, els enclavaments espanyols de Ceuta i Melilla a Àfrica, i la base aèria de sobirania britànica d'Akrotiri i Dhekelia a Xipre.

Andorra, Bulgària, Macedònia, Jordània, Kosovë, Portugal, San Marino, Sèrbia i la Ciutat del Vaticà, tot i no tenir costa són també considerats països mediterranis, pel seu clima, fauna i fora, i la seva afinitat cultural amb la resta de països.

Turisme[modifica | modifica el codi]

Vista de la Costa Brava.

La Mar Mediterrània és una de les principals destinacions turístiques del planeta, tant pel que fa al turisme de platja, com per la gran riquesa cultural de la zona. D'entre els principals estats turístics destaquen França, Itàlia, Espanya, Grècia, Turquia o Egipte.

Entre les principals costes turístiques podem esmentar la Costa Blava a França, la Riviera italiana, la Costa Brava i la Costa Daurada a Catalunya, la Costa dels Tarongers i la Costa Blanca al País Valencià, les platges i cales de les Illes Balears, la Costa del Sol al sud d'Espanya o la Costa adriàtica a Croàcia. Atenes i les illes gregues són el principal reclam turístic d'aquest país. A Turquia la principal destinació turística és la ciutat d'Istanbul i la costa de l'Egea. Egipte és un cas especial, a diferència dels altres països de la conca no basa la seva indústria turística en les platges del mediterrani, sinó en el riu Nil i en la costa del Mar Roig. Altres zones turístiques destacades són l'illa de Malta, Tunísia i el Marroc.

Problemes ambientals[modifica | modifica el codi]

Espècies invasores[modifica | modifica el codi]

L'obertura del Canal de Suez el 1869 creà el primer passadís d'aigua salada entre la Mediterrània i el Mar Roig. El Mar Roig està a major alçada que el Mediterrani Oriental i el canal aboca aigua del Roig dins del Mediterrani. Els llacs salats, uns llacs hipersalins que formen part del canal, han blocat la migració d'espècies del Mar Roig al Mediterrani durant dècades, però quan la salinitat dels llacs s'ha igualat gradualment a la del Mar Roig, aquesta barrera a la migració ha desaparegut, i plantes i animals d'aquest mar han començat a colonitzar el Mediterrani oriental. Aquest fenomen rep el nom de "migració lessepiana" (per l'enginyer francès Ferdinand de Lesseps) o "invasió eritrea". D'altra banda, la construcció de la resclosa d'Assuan al riu Nil als anys 60 ha reduït l'afluència de llot d'aigua dolça, ric en aliment, del Nil al Mediterrani oriental i va crear condicions més semblants a les del Mar Roig, el que va empitjorar l'impacte de les espècies invasores. Aquesta invasió d'espècies ha reduït la població de moltes espècies endèmiques. Al voltant de les 300 espècies natives del Mar Roig s'han introduït al Mar Mediterrani.

Contaminació[modifica | modifica el codi]

Vell marí, actualment en estat crític d'extinció.

La contaminació a la regió ha esdevingut extremadament alta els darrers anys. El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient ha estimat que 650 milions d'aigües residuals, 129.000 tones de petrolis, 60.000 tones de mercuri, 3.800 tones de plom i 36.000 tones de fosfats són llençades al Mediterrani cada any.[5] La Convenció de Barcelona demana reduir la contaminació al Mediterrani i protegir i millorar el medi ambient marí de la zona, per contribuir a un desenvolupament sostenible.[6]

Altres amenaces[modifica | modifica el codi]

El Mediterrani s'enfronta a diversos problemes derivats de la mà de l'home: la sobrepesca, les tècniques de pesca destructives, l'excès d'urbanisme a la franja litoral, la contaminació i l'escalfament global.[7] La sobrepesca actual és més del doble que fa 50 anys, si bé gràcies als esforços ha baixat fins a la xifra actual d'un milió i mig de tones, encaramassa alta per lo que aquest mar pot suportar. Aquest mar, en ser semitancat, és molt sensible a la contaminació que produeix la mala depuració d'abocaments als rius, lo qual significa una greu amenaça. El turisme mediterrani sol anar a zones insuficientment preparades per a suportar-lo i els abocats no són tractats. A més la construcció intensiva suposa una important erosió a les costes. El turisme també s'orienta cap a zones de riquesa ecològica destruint sovint l'hàbitat d'espècies en perill (com foques i tortugues).

Moltes espècies marines s'han extingit pràcticament per causa de la contaminació. El vell marí és considerat l'espècie més amenaçada del món entre els mamífers marins.[8][9]

La Mediterrània és, també, plena de detritus marins. Un estudi del relleu oceànic de l'any 1994 a les costes d'Espanya, França i Itàlia, ha establert una concentració de detritus de 1.935 objectes per quilòmetre quadrat. Els detritus de plàstic sumen el 76%, dels quals el 94% són bosses de plàstic.[10]

Pàgines relacionades[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Greenpeace España. «El Mediterráneo: Un mar en peligro» (en castellà). [Consulta: 13-2-2012].
  2. «μεσόγαιος» (en anglès). Perseus. Liddell & Scott. [Consulta: 4 març 2012].
  3. López Palomeque, , F. (coor.). Geografía de Europa. Barcelona: Ariel, 2000. 
  4. IHO Codes for Oceans & Seas, and Other Code Systems", Limits of Oceans and Seas. International Hydrographic Organization, 1953 (3a edició). 
  5. «Pollution in the Mediterranean Sea» (en anglès). Explorecrete.com. [Consulta: 4 març 2012].
  6. «Barcelona Convention for the protection of the Mediterranean» (en anglès). Europa.eu. United Nations Environment Programme. [Consulta: 4 març 2012].
  7. «Greenpeace denuncia que menos del 1% del Mediterráneo está actualmente protegido» (en castellà). Greenpeace, 9 de juliol de 2007. [Consulta: 4 març 2012].
  8. «Mediterranean Monk Seal (Monachus monachus)» (en anglès). monachus-guardian.org. [Consulta: 4 març 2012].
  9. Johnson, William M.; & David M. Lavign. Monk Seals in Antiquit. The Mediterranean Monk Seal (Monachus monachus)in Ancient History and Literature. Leiden: Mededelingen, 1999. 
  10. «Marine Litter: An analytical overview». United Nations Environment Programme, 2005. [Consulta: 2008-08-01].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mar Mediterrània


Coord.: 35° N, 18° E / 35,18