Mallorca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'illa de Mallorca. Vegeu altres significats a «Mallorca (desambiguació)».
Mallorca

Bandera de Mallorca

Escut

(En detall)

(En detall)
Localització
Localització de Mallorca respecte dels Països Catalans


Illes Balears

Dades estadístiques
Capital Palma
Municipi més gran Palma
Gentilici Mallorquí, mallorquina
Població (2011) 873.414 hab.[1]
Superfície 3.640'11 Km2
Densitat (2006) 217,23 hab/km2
Coordenades 39° 35′ N, 2° 58′ E / 39.583°N,2.967°E / 39.583; 2.967Coord.: 39° 35′ N, 2° 58′ E / 39.583°N,2.967°E / 39.583; 2.967
Himne La Balanguera
Municipis 53

Mallorca (del llatí insula maior, posteriorment Maiorica 'illa major') és una illa de la Mediterrània, la més gran de les Illes Balears[2] –per això també se l'anomena la Balear Major– i és lloc d'origen dels mallorquins.

Pel gran pes demogràfic de la capital, Palma, l'illa es va dividir tradicionalment entre Ciutat i la Part Forana. La Part Forana és la ruralia, la terra situada fora de població. A Mallorca, es fa servir aquest terme per denominar de forma global totes les poblacions que no són la capital, Palma.

Denominació[modifica | modifica el codi]

De l’època clàssica, predominen les denominacions de conjunt referides a l’arxipèlag balear, en general diferenciant les Balears (Mallorca, Menorca i Cabrera) de les Pitiüses (Eivissa i Formentera), però alguns textos també comencen a donar nom a cada una de les illes.

Es desconeix com denominaren a Mallorca els fenicis, a diferència del que passa amb Ebusus, però sabem que els grecs, anomenaren Gimnèsies a les Balears estrictes i Cromiussa a l’illa de Mallorca. La terminació en –ussa és d’origen foceu, i comuna en la toponímia insular clàssica.[3]

Però tant grecs com romans, usaren denominacions relatives a les dimensions de les dues illes més importants, del tipus la major (o la més gran) o la menor (o la més petita) de les Gimnesies o Balearides,[Nota 1], i amb aquesta denominació es troba a les plaquetes de patronatge, de producció local, de la ciutat federada de Boccoris;[5] de manera coherent, també es documenta el terme Balear Major i Balear Menor,[Nota 2] i, resumidament i de manera autònoma, simplement la major i la menor.[Nota 3]. La denominació de Maiorica, junt amb la seva parella Minorica, no és citada fins al segle IV.[Nota 4]

Així idò, Mallorca podria venir del llatí Maiorĭca, amb el significat de la major, en oposició a la menor de les Balears, Minorica. Etimològicament, la forma Mallorca presenta l'anomalia de la ll com a derivació de la i o j llatina, evolució impròpia del català, tot i que la seva pronúncia antiga era Maiorca. L’explicació més coherent d’aquesta evolució és el d’una ultracorrecció, segurament d’origen continental, de la iodització intervocàlica típica del mallorquí (oreia per orella, paia per palla).[8]

Val a dir que Joan Coromines[9] assenyala una altra possibilitat: sota l'aparença llatina de la forma Maiorica s'amaga un nom indígena llatinitzat. Els sufixos -ica i l'oposició Maiorica/Minorica l'únic que expressen amb certesa és el caràcter indoeuropeu dels dos noms, però poden pertànyer a un tronc lingüístic diferent del llatí. Certament una forma llatina Maiorica mai hagués pogut donar Mallorca. Des d'un punt de vista de les formes escrites la forma Mallorca és molt dominant i la pronúncia Maiorca, segons Coromines, no ha existit mai. Per tant la teoria de la ultracorrecció no se sostendria. La forma popular del nom de l'illa, transmesa a través del mossàrab, hauria estat Mallorca, procedent d'una base indoeuropea *Maglorica[10]

A l'Edat Mitjana va predominar el nom de l'illa en plural: Mallorques. Aquest nom, tant en plural com (no tan sovint) en singular, coincidia amb el nom de l'única ciutat. La restauració del nom llatí d'una de les poblacions, Palma, va resoldre l'ambigüitat.

En els textos hebreus de l'illa (per exemple les Responsa del Raixbaç) s'usava la denominació מיורקה (Maiorqa).

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Mallorca

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

A Muleta (Sóller) i a Son Matge (Valldemossa) s'han trobat restes d'una etapa arcaica de la prehistòria mallorquina. Els més antics s'han datat l'any 5200 aC aproximadament.

Les colonitzacions protohistòriques (grecs, fenicis, cartaginesos, romans) són febles, o bé tardanes.

Els balears eren bons foners i es feren mercenaris dels cartaginesos. Pareix ésser que lluitaren al costat d'Hanníbal, el general cartaginès que quasi derrotà els romans, i arribaren a combatre gairebé a les mateixes portes de Roma. D'aquell temps és la dita: Hannibal ad portas, quan hi ha un perill imminent. No volien cobrar amb diners, i demanaven ser pagats amb dones i vi.

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Els romans intentaren conquerir l'illa de Mallorca en diferents ocasions, però els balears els causaven grans danys a les naus amb les pedres que llançaven amb les seves fones. Finalment, el 123 aC Quintus Caecilius Metellus, que després seria conegut amb el sobrenom de balearicus, va fer cobrir les naus amb pells; d'aquesta manera va poder desembarcar i sotmetre els balears. Els romans fundaren les ciutats de Palma i Pol·lèntia. Al final d'aquest període el cristianisme arribà a l'illa.

Els grecs, fenicis, cartaginesos, romans seran les invasions de les grans civilitzacions mediterrànies seran primerenques i notables i causants del primer poblament estable a les illes. Aquesta diferència rau en la diferent història paleogeogràfica que ha condicionat ecosistemes diferents, molt pobres per als humans en el cas de les Pitiüses, i amb més recursos aprofitables en el cas de les Gimnèsies.

El nom de les Illes Balears prové del grec Βαλλιαρεῖς, nom amb el qual eren conegudes des de l'Antiguitat clàssica. Els autors grecs i romans derivaven el nom del poble de la seva habilitat com a llançadors (baleareis, βαλεαρεῖς, de ballo, βάλλω), encara que Estrabó considerava que l'origen del nom era fenici. De fet, l'arrel bal- té un origen fenici; potser les illes foren consagrades al déu Baal; la similitud amb l'arrel grec ΒΑΛ (en βάλλω), i l'ocupació de les persones, podrien ser el fonament de l'assimilació d'aquesta designació al grec. Que el seu origen no sigui grec, s'ha inferit del fet que el nom grec més comú per a les illes no és βαλεαρεῖς.

Els fenicis s'estableixen a l'illa d'Eivissa el segle VIII aC,[11] i el 654 aC funden la ciutat d'Eivissa passant a convertir-se, gràcies a la seva privilegiada i estratègica ubicació, en el centre del comerç mediterrani occidental. Durant la II Guerra Púnica, l'illa pacta amb Roma una capitulació que li permet conservar autonomia política i econòmica. El general cartaginès Magó intenta entrar a l'illa i, en no permetre-li els eivissencs, intenta desembarcar a Mallorca. En fracassar l'intent de desembarcar a Mallorca, decideix posar rumb a Menorca, on s'estableix temporalment i tradicionalment s'ha dit que funda Maó (avui això es posa en dubte). Els foners balears s'uneixen als exèrcits cartaginesos. La necròpolis púnica d'Eivissa, formada per unes cinc mil tombes, data d'aquesta època.

Acabada la Guerra Púnica, els romans intenten sotmetre Mallorca en diverses ocasions, però fracassen fins al 123 aC, quan les hostes de Quint Cecili Metel cònsul de Roma, anomenat per això "el Baleàric", conquereix l'illa i funda amb tres mil colons les ciutats de Palma i Pollentia (a Alcúdia). Expliquen els historiadors que les tropes invasores van ser rebudes per una pluja de pedres llançades pels foners, mítics i avesats llançadors que perviuen en l'art i la memòria col·lectiva. Gairebé dotze anys després de la conquesta ja s'havien integrat a la campanya africana dels exèrcits romans. Al segle IV, l'emperador Teodosi va unir les Pitiüses a Mallorca i Menorca per formar la província província de les Illes Balears.

Amb la caiguda de Roma en el segle V, les illes de la Mediterrània occidental queden en mans dels vàndals, que estableixen el seu regne al nord d'Àfrica en el marc d'un període turbulent. El 534, en temps de Justinià I, Belisari conquereix el regne vàndal i les Illes queden sota el domini bizantí.

Alta Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Al 425 el poble germànic dels vàndals, dirigits per Podgoric Walka, saquegen Mallorca i al 455 la incorporen al seu regne del nord d'Àfrica. Al 534 el general Apol·linar incorpora les Balears a l'imperi Bizantí. La decadència bizantina a la Mediterrània Occidental al segle VIII deixa aïllat l'arxipèlag, al qual comença a gestar-s'hi una llengua pròpia de caràcter romànic.

Els jueus[modifica | modifica el codi]

Article principal: Jueus mallorquins

La 'comunitat jueva de Mallorca' es remunta als temps romans; la historiografia mallorquina tradicional ha donat per fet, sense poder documentar-ho, que l'arribada de jueus a l'illa es va produir amb la diàspora posterior a la destrucció del segon Temple de Jerusalem, al segle I, i si bé hi ha indicis d'aquesta presència,[12] els primers vestigis segurs es remunten al segle V: l'epístola del Bisbe Sever de Menorca, l'any 418, en la que es parla dels vincles de la comunitat jueva menorquina amb Mallorca, l'existència d'un bisbe mallorquí amb el nom hebreu d'Elies l'any 484, i les troballes arqueològiques dels ploms funeraris de ses Fontanelles (Santa Maria), amb inscripcions hebraiques, i d'una llantia amb la representació d'una menorà a Palma constitueixen l'inventari material que acredita la seva presència en aquells moments. Tot i així, de l'anàlisi de la descripció que fa Sever de la comunitat jueva de Menorca, molt nombrosa, ocupant altes dignitats municipals, capaç d'oposar-se enèrgicament a l'església cristiana... es dedueix que només pot correspondre a una comunitat sòlidament assentada des de temps enrere, com també devia passar a Mallorca.[13]

El 1391 una revolta pagesa, dirigida inicialment contra el poder polític i els excessos fiscals, però segurament influïda pels assalts generalitzats a les juderies castellanes i aragoneses del mateix any, acabà amb l'assalt als calls de Ciutat de Mallorca i d'Inca. Molts jueus foren assassinats i espoliats, i finalment una bona part s'exilià o es convertí.[14] Després d'un breu període de decadència el 1435, la resta de la comunitat jueva mallorquina va ser obligada a convertir-se al cristianisme, finalitzant en aquesta data l'existència oficial dels jueus a l'illa. Però, com en molts altres llocs, bona part dels jueus mallorquins varen practicar el criptojudaisme, és a dir, continuaren practicant la seva religió sota aparença cristiana, i s'articularen sota l'organització de la Confraria de Sant Miquel o dels Conversos, posteriorment de Nostra Senyora de Gràcia, com a instrument de cohesió interna, ajuda mútua i resolució de conflictes. D'aquesta comunitat, al segle XVII se'n derivarà la qüestió xueta, amb les condemnes sota acusació de criptojudaisme i el consegüent procés d'estigmatització que va patir aquesta minoria des de llavors i fins a l'actualitat.

Els xuetes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Xuetes

Els xuetes [ʃu'ətəs], també anomenats xuetons, són un grup social de l'illa de Mallorca, descendents d'una part dels jueus mallorquins conversos al cristianisme i dels quals al llarg de la història s'ha conservat consciència col·lectiva del seu origen per mor de ser portadors d'algun dels cognoms, de llinatge convers, afectat per les condemnes inquisitorials per criptojudaisme al darrer quart del segle XVII, o per estar-hi estretament emparentats. Els xuetes han estat històricament estigmatitzats i segregats, per la qual cosa, i fins a la primera meitat del segle XX, han practicat una estricta endogàmia. Avui dia, entre 18.000 i 20.000 persones a l'illa són portadores d'algun d'aquests cognoms.[15]

Els musulmans[modifica | modifica el codi]

El rei Jaume I d'Aragó amb el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou i els magnats Bernat de Centelles i Gilabert de Cruïlles durant la Conquesta de Mallorca (1229)
(Frescos del Palau Aguilar de Barcelona. MNAC)

La primera incursió musulmana de la qual hi ha notícies es va fer el 707/708 des d'Ifríquiya, dirigida per Abd-Al·lah ibn Mussa, fill de Mussa ibn Nussayr, que va capturar el màlik i va fer un important botí. No se sap com van esdevenir tributàries del musulmans, però cal pensar que fou per tractat, el qual no pot ser datat, ja que només s'esmenta indirectament el 848-850 quan Ibn Idhari diu que l'illa estava en revolta i es negava a pagar el tribut (la jizya). El 869 l'illa va patir una devastadora incursió dels normands. L'any 903 es produí la conquesta de Mallorca per part de les tropes musulmanes d'Issam al-Khawlaní, quedant d'aquesta manera les illes sota control de l'emirat de Còrdova.

El 947/948 estava en revolta i Abd-ar-Rahman III va haver d'enviar al seu kàtib Jàfar ibn Uthman al-Muixafí per restaurar l'orde. L'any 1015 Mallorca passa a dependre de la Taifa de Dénia, l'emir de la qual hi va enviar uns vaixells per assegurar la submissió, i per un temps foren un centre de pirateria. El 1076 Dénia fou unida al regne dels húdides de Saragossa. Vers el 1087 l'illa es va fer independent durant els quals va patir el devastador atac català i pisà: el 1114-1115 una croada realitzada per Pisa i el comte de Barcelona Ramon Berenguer III va saquejar (encara que no va ocupar) l'illa. Això accelerarà la incorporació de la taifa als almoràvits poc després. La dinastia local dels Banu Ghàniya, favorable als almoràvits, va marxar a l'Àfrica a combatre els almohades, que el 1203 es van apoderar de Mallorca. Els Banu Ghàniya van seguir combatent a l'Àfrica encara un quart de segle, mentre l'illa restava en mans dels almohades, fins al 1229.

Jaume I[modifica | modifica el codi]

L'illa fou conquerida novament durant la croada de les tropes catalanes i aragoneses de Jaume I el Conqueridor l'any 1229. Després de derrotar definitivament a Abu-Yahya a la Batalla de Portopí (1229), va prendre i saquejar Medina Mayurka (1230); la resistència cessà en 1231. Els habitants de Mallorca que no varen ser assassinats fugiren a l'Àfrica o foren esclavitzats. L'illa va esser repoblada en una primera etapa per catalans, principalment provinents de les comarques del Rosselló i l'Empordà, i en general de la costa nord del principat però en una segona etapa, produïda a mitjans de segle, varen acudir italians, occitans i en menor mida aragonesos i navarresos. Gràcies a això, el mallorquí posseeix algunes característiques que la diferencien del català de les altres zones de parla catalana, tant per l'accent com per algunes paraules i expressions exclusives del dialecte.[16]

La Seu de Mallorca, amb la creu dels caiguts actualment retirada.[17]

Així, dia 1 de març de 1230, Jaume I fundà el Regne de Mallorca, el qual se va incorporar Menorca (1231) i Eivissa i Formentera (1235). Dia 1 de març, dia de les Illes Balears, es commemora la creació del dit Regne de Mallorca (Illes Balears). Així, el nou regne s'incorporà a la Corona d'Aragó, juntament amb el Regne d'Aragó, el Comtat de Barcelona (Catalunya) i poc més tard el Regne de València. Jaume I mor el 1276, en el seu testament, dividí la Corona entre es seus fills: Pere per ser el major, li tocà el Regne d'Aragó, el Regne de València i el Comtat de Barcelona; a Jaume, el menor, li tocà el Regne de Mallorca. Així, ara el Regne de Mallorca, que juntament amb els Comtats de Cerdanya i Rosselló (al nord de Catalunya) i el senyoriu de Montpellier (Ciutat a França) formaren la nova Corona de Mallorca, independent i privativa a la Corona d'Aragó. Així, dia 12 de setembre de 1276, Jaume II de Mallorca va ser coronat rei de la nova Corona i es va firmar la "Carta de Franqueses i Privilegis" del regne, com així va deixar estipulat Jaume I d'Aragó en el seu testament. Començà aquí el casal dels Reis de Mallorca, composta per un total de 5 monarques, 3 coronats (Jaume II de Mallorca, Sanç I de Mallorca i Jaume III de Mallorca) i dos reis a l'exili (Jaume IV de Mallorca i la reina Elisabet de Mallorca). Per commemorar aquesta data en la qual el Regne de Mallorca fou independent, es celebra la Diada de Mallorca dia 12 de setembre. Anys més tard, el rei de la Corona de Mallorca, Jaume II de Mallorca va ser obligat a servir al rei d'Aragó, a partir del 20 de gener de 1279 amb el Pacte de Perpinyà. Si bé no, els successius reis de Mallorca, Sanç I de Mallorca i Jaume III de Mallorca varen mantenir una relació de tensió amb els reis d'Aragó, en la qual hi va haver èpoques de pau i d'altres de guerra. La Corona d'Aragó va conquerir el Regne de Mallorca l'any 1285 (en aquesta conquesta van aparèixer els dos màrtirs i més tard venerats com a sants, els mallorquins Guillem Cabrit i Guillem Bassa), encara que fou obligat a tornar-lo l'any 1295 (tractat de pau d'Anagni) a rei Jaume II de Mallorca. La Corona de Mallorca va ser definitivament integrada dins la Corona d'Aragó el 25 d'octubre de 1349, amb la mort de Jaume III de Mallorca a la batalla de Llucmajor (Mallorca), el qual fou decapitat i el seu fill Jaume IV de Mallorca empresonat. D'aquesta manera, i després de 73 anys (12-9-1276 al 25-10-1349) de gaudir d'una certa independència, la Corona de Mallorca fou eliminada i reincorporada definitivament a la Corona d'Aragó.

La Revolta Forana és la rebel·lió esdevinguda a Mallorca entre 1450 i 1454.

A la guerra de successió, l'illa va ser fidel a l'arxiduc Carles, juntament amb el Principat i el Regne de València. Mallorca i les Pitiüses, governades pel virrei marquès de Rubí,[18] van capitular l'11 de juliol de 1715 després de la campanya borbònica iniciada el juny del 1715. Com a dret de conquesta, tots aquests territoris foren annexionats a la Corona de Castella.

Població[modifica | modifica el codi]

Mapa municipal de Mallorca

L'illa té una població censada de 873.414 habitants (2011), de la que poc menys de la meitat viu a la capital, Palma (405.318) (1 de gener de 2011. Mallorca és l'illa més poblada de Balears i la segona illa més poblada d'Espanya, després de Tenerife a les Illes Canàries.[19]

Els municipis que la segueixen en població són Calvià (52.451), Manacor (40.873), Inca (29.966), Llucmajor (36.959), Marratxí (34.385), Alcúdia (19.243), Felanitx (18.482) i Pollença (16.114) (dades de l'INE, 1 de gener de 2011). L'àrea metropolitana de la capital, que s'estén pels municipis de Palma, Calvià, Marratxí i Llucmajor, situats a la Badia de Palma, té més de 500.000 habitants. En canvi, el municipi menys poblat és el d'Escorca (284), situat a la Serra de Tramuntana. L'illa rep anualment, gràcies al turisme com a principal activitat dins l'illa, uns 12 milions de visitants; això fa que a l'estiu la població d'aquestes ciutats es multipliqui. Destaca igualment un elevat nombre d'estrangers residents.

Economia[modifica | modifica el codi]

Vista de la badia de Santa Ponça amb el Puig de Galatzó al fons.
Cala de la costa occidental de Mallorca (Sa Calobra).

Els dos principals motors de l'economia són el turisme i la construcció, havent relegat a un segon pla a la indústria (pell, calçat, mobles, ceràmica, perles, joieria, bijuteria) i al sector primari (agricultura, ramaderia, pesca, mineria), si bé les administracions locals s'esforcen últimament per diversificar l'economia mallorquina potenciant altres sectors. En aquest sentit les indústries mallorquines d'hostaleria es troben entre les primeres d'Espanya i, fins i tot, del món sencer. Les localitats que concentren major nombre de turistes es troben entre el terme municipal de Calvià (la comarca del pariatge), concretament a la localitat turística de Magaluf, seguint-li part de la platja de Palma coneguda com L'Arenal i la zona d'Alcúdia. El 2008 moltes de les antigues possessions mallorquines han estat reconvertides en establiments hotelers de turisme rural, com és el cas de Son Boronat (on pot apreciar-se un sistema de canals àrab i la veritable torre de defensa de la finca, que data del segle XIV), encara que moltes altres, com la Porrassa, continuen amb una petita activitat agrícola i com a mansió habitatge dels seus propietaris.

Una de les badies de l'illa amb cert renom internacional es troba a Portals vells amb la cala d'El Mag, que deu el seu nom a una pel·lícula que es va filmar allà el 1967 amb Anthony Quinn, Candice Bergen i Michael Caine. En principi la pel·lícula havia de ser rodada a Grècia, però el cop d'estat ocorregut allí, va fer que la productora mudés l'escenari i el nou lloc escollit fos Mallorca. Les crítiques cinematogràfiques es desfeien amb elogis cap al preciós lloc de l'Egeu, fins que un emigrant mallorquí va escriure a les publicacions per demostrar-los que en realitat es tractava d'una platja mallorquina i no d'un lloc de Grècia.

Clima[modifica | modifica el codi]

El clima mallorquí és típicament mediterrani, amb temperatures altes a l'estiu (superant els 30 °C) i moderadament baixes a l'hivern (rarament inferiors als 5 °C). Les nevades són habituals a l'hivern als cims més alts de la Serra de Tramuntana però excepcionals al pla i a la capital. Es tracta d'una illa, el nivell d'humitat és molt alt.

Orografia[modifica | modifica el codi]

El Puig Major, la muntanya més alta de l'illa.

Mallorca presenta dues serres: la Serra de Tramuntana, amb muntanyes més altes, i les Serres de Llevant, d'altures més modestes. A més, es compten altres cims menors fora d'aquestes dues serralades.

Serra de Tramuntana[modifica | modifica el codi]

Serres de Llevant[modifica | modifica el codi]

Altres[modifica | modifica el codi]

Aquí es pot destacar el massís de Randa, amb el Puig de Randa (543 m) i el Puig de Galdent (420 m).

Vegeu: Llista de cims de Mallorca

Biodiversitat[modifica | modifica el codi]

La insularitat ha exercit una gran influència sobre la flora i fauna de Mallorca i s'han generat així nombrosos endemismes.

Comarques de Mallorca[modifica | modifica el codi]

Les Comarques mallorquines, no tenen reconeixement legal, i la seva distribució fou proposada per Ferran Dídac Lluch i Dubon[20] està dividida en 6 comarques:[21] La primera comarcalització de Mallorca, encara aproximativa i dividida en cinc unitats, fou avançada per Vicenç M. Rosselló i Verger el 1964,.[22] i modificada per Bartomeu Barceló i Pons el 1968, amb set comarques.[23]

Vegeu: Llista de municipis de les Illes Balears

Mancomunitats de Mallorca[modifica | modifica el codi]

Les mancomunitats de Mallorca són Pla de Mallorca, Raiguer, Tramuntana, Nord, Sud-Mallorca i Migjorn.

Comunicacions[modifica | modifica el codi]

El principal mitjà per arribar a Mallorca és l'avió. Des de l'Aeroport de Palma hi ha vols regulars amb les capitals de les altres illes (Eivissa i Menorca), algunes ciutats peninsulars (Barcelona, València, Madrid, Alacant, Bilbao, etc.) i amb moltes ciutats europees, principalment del Regne Unit i Alemanya. L'Aeroport de Palma és el tercer d'Espanya per tràfic de passatgers.

A més de l'aeroport internacional, també està el petit Aeroport de Son Bonet utilitzat per avionetes, petits avions particulars i helicòpters. Aquest aeroport és la base dels mitjans aeris contra-incendis (avions i helicòpters) de l'illa.

A més de l'avió, també és possible viatjar en vaixell a València o Dénia des del port de Palma i a Barcelona, des del port de Palma i el d'Alcúdia, així com a la ciutat francesa de Sète, un cop per setmana des del port de Sóller. El vaixell permet el viatge amb automòbil. Vaixell i avió són els mitjans d'interconnexió entre les illes.

Mallorca compta amb una àmplia xarxa de carreteres. Entre els anys 1965 i 2000 es van construir una sèrie d'autovies que comuniquen la capital amb les principals localitats i comarques de l'illa. A més d'autovies, compta amb nombroses vies secundàries de connexió intercomarcal i local, moltes d'elles han estat rehabilitades i millorades en els últims anys.

Ferrocarril[modifica | modifica el codi]

L'illa posseeix dues xarxes de ferrocarrils:

  • La xarxa principal, operada avui en dia per l'empresa pública Serveis Ferroviaris de Mallorca ha suposat un ressorgiment en l'antiga xarxa de ferrocarrils explotada per FEVE fins al 1994, que va estar en el seu dia a punt de desaparèixer. Les repetides peticions dels ciutadans mallorquins a les autoritats van aconseguir que es tornés a apostar fermament pel transport ferroviari. Des de llavors s'ha electrificat el tram Palma-Enllaç i actualment es treballa en la progressiva reobertura de ramals tancats a la segona meitat del segle XX. SFM també gestiona el Metro de Palma, obert el 2007 i que connecta el centre de la ciutat amb la Universitat de les Illes Balears.
  • El Ferrocarril de Sóller, construït el 1912 i que suposa un atractiu turístic. Connecta el centre de Palma amb el municipi de Sóller.

Mallorca és l'únic territori insular espanyol que posseeix ferrocarril interurbà.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Mallorquí, Pollencí, i Solleric (dialecte)

La llengua històrica i pròpia dels mallorquins és el català, en la seua forma dialectal balear popularment conegut com el salat. Tot i que gran part dels mallorquins parlen el subdialecte mallorquí, a Pollença parlen el pollencí (en el qual no salen) i a Sóller parlen el solleric.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

El castell de Bellver des del llevant.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gastronomia de Mallorca
Rubiols cuits.
Dones fent bunyols de vent.
Preparació de sobrassada el dia de les matances.

Mallorca és una illa gran dividida en tres parts: la serra de Tramuntana, la serra de Llevant i la plana enmig. El conreu d'hortalisses i cereals i la cria de porcs a l'interior es complementa amb la pesca de la costa. Les matances són molt important a l'illa, ja que s'aprofita tot el porc en una varietat d'embotits i també el bestiar oví i per descomptat, l'ensaïmada. La seua gastronomia es basa doncs en el porc, les hortalisses, el peix i el marisc.

Un dels plats més populars és el frit mallorquí, que consisteix en una fritada de fetge amb patates i pebres; pot ser de sang i/o freixura de be, porc o també mariner. Cal també fer esment a les sopes mallorquines, el tumbet, amb esclatasang (varietat més saborosa que el rovelló trobat a la península Ibèrica)- tal com afirmen els propis mallorquins-, els "Escaldums" o "guisat de pilotes" i les albergínies farcides. Existeixen diverses formes de preparar l'arròs, la més típica és l'anomenada arròs brut, que consisteix en un arròs caldós amb bolets, cargols, carn de porc, conill i d'aus, també es fa l'arròs sec (un plat molt semblant a la paella valenciana), l'arròs pobler (Típic del municipi de Sa Pobla). El pa amb oli, propi d'alguns sopars, consisteix també en el plat regional de l'illa. Els embotits són també un dels principals elements de la seva gastronomia; sobrassada, botifarró, camaiot i blanquet entre d'altres.

En menjars i trobades generalment familiars és típic fer porcella rostida, amb patates trossejades i condimentades amb herbes de l'illa. També és típic el mè al forn. L'amanida més típica que sol consumir-se a l'estiu, se la coneix com trempó i es fa amb tomàquet, ceba i pebrot verd.

  • Rebosteria i pastes

El dolç per excel·lència és l'ensaïmada que se sol menjar en l'esmorzar, però que també es fan de grandàries familiars farcides de crema, cabell d'àngel, xocolata o amb sobrassada o simplement, sense farciment (anomenada "llisa"). Per setmana santa són essencials les empanades, farcides de be, encara que la resta de l'any solen ser també de porc amb pèsols i sobrassada. Poden estar fetes de pasta dolça (típic de les classes altes de Palma) o salada, encara que són més habituals les de pasta salada. També són típics els crespell i els robiols, farcits tradicionalment de mató (anomenat brossat, a l'illa), de cabell d'àngel i de melmelada. També és molt habitual l'anomenada coca de verdura, feta de julivert, espinacs i bledes, la coca de trempó o la coca de pebres vermells, al costat dels cocarrois, que són una mena d'empanades d'origen àrab en forma de mitja lluna farcides de diferents verdures (de col, de col-flori, de patata i ceba, ...).

  • Vins

Els vins mallorquins estan tenint bona acollida en altres parts d'Espanya i Europa en els últims anys. Mallorca compta amb dues denominacions d'origen: DO Binissalem-Mallorca i DO Pla i Llevant, així com amb una indicació geogràfica Vi de la Terra Mallorca. Destaquen els vins elaborats amb les variatats autòctones de raïm "Callet" i "Manto Negre", en el cas dels vins negres i les varietats "moll" (També anomenada "premsal blanc"), "Giró ros", o la "Malvasia de Banyalbufar" en el cas de vins blancs.

Mallorquins il·lustres[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Diodor Sícul (segle I aC) Graeci Geographi Minores, V, 16-18; Estrabó (segle I aC) Geographia III,5,1; Titus Livi (segle i aC) Ad urbe condita XXVIII, 37,3; Plini (segle I dC), Naturae historiarum libri, III, 76-77; Claudi Ptolomeu (segle II dC), Geografhica, II,6; Agatèmeros (segle. IV dC), Hypotiposis Geografica II, 481; Sant Isidor (segle VI dC), Etimologiam XIV, 6,44; i encara la podem trobar a Eustaci de Tessalònica (segle XII) Eustathii Thessalonicensi Comentarii, 454.[4]
  2. Itineraria Antonioni Augusti, 510,2-512,2 (aquest autor també dona el sorprenet nom de Columba a Mallorca); Servi Gramàtic (350-418), Comentari a l’Eneida VII, 622[3]
  3. Pomponi Mela (segle I, dC), Chorografia II, 124, denominació que encara es troba a Zonares (S. XII, dC), Epitome Historiarum libri, 9,10,8.[6]
  4. Liber generationis Hyppoliti (segle IV); Sever de Menorca (segle. V dC), Epistula...2, 1-3; Victor Vitensis (segle V), Historia persecutionis... Wandalorum I, 4,13 i III,6,29; Procopi de Cesàrea (s. VI), Bello vandàlico, II-5-7; Giorgios Cyprios (segle VI) Descriptio orbis romani 670-674; Sant Gregori (540-604) Epístola 119, 6,13; Sant Isidor (segle VI dC), Etimologiam XIV, 6,44, és interessant la frase on s’emmarca l’ús de la denominació d’aquest darrer autor: ...una major i l’altra menor, per la qual cosa el poble també les anomena Mallorca i Menorca.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ibestat - Institut d‘Estadística de les Illes Balears
  2. «Mallorca». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,0 3,1 Les Illes a les Fonts Clàssiques, pàg. 26.
  4. Les Illes a les Fonts Clàssiques, pàg. 21, 24, 25, 28, 59.
  5. Les Illes a les Fonts Clàssiques, pàg. 76.
  6. Les Illes a les Fonts Clàssiques, pàg. 22 i 23.
  7. Les Illes a les fonts clàssiques, Coloma Blanes et alt. Miquel Font Editor, Palma 1990, ISBN 84-86366-65-8, pàg. 25, 27, 30, 65, 66, 67.
  8. DCVB entrada Mallorca.
  9. Coromines, Joan Entre dos llenguatges Curial: Barcelona, 1976, p. 47
  10. Joan Coromines Onomasticon Catalonia Curial: Barcelona, 1996, p.156-158
  11. Ayuso Guerrero, Víctor M.; Gornés, Simó. Colonización humana en ambientes insulares: interacción con el medio y adaptación cultural (en castellà). Universitat Illes Balears, 2000, p.226. ISBN 8476326009. 
  12. La troballa d'àmfores amb caràcters hebreus en aigües d'Eivissa del segle I (primer testimoni conegut en aquesta llengua als indrets d'Hispània), indica que hi havia comunitats jueves a l'occident mediterrani que comerciaven amb menjar caixer, sense que això permeti assenyalar on residien.
  13. Pinya Homs, Roman; a Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heraldics i Històrics, núm. 14, pàg. 120-121, ISSN 1137-6406
  14. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. «Conflictes populars a Mallorca a la fi del segle XIV». Estudis Baleàrics, n.84/85, febrer/setembre 2006, p.93 [Consulta: 17/5/2012].
  15. Estimació feta a partir de les dades de les Illes Balears facilitades per l'Instituto Nacional de Estadística de España.
  16. Mata, Jordi. «Jaume I. Rei i Mite». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.8.14. ISSN: 1695-2014.
  17. «EL AYUNTAMIENTO NO SABE SI RETIRAR EL MONOLITO FRANQUISTA DE SA FAXINA O ´CONTEXTUALIZARLO´. El Consistorio ha sustituido más de un millar de placas de calles, entre las que se encuentran las de 33 de las 77 vías con nomenclatura de la dictadura.».
  18. Miquel Coll i Alentorn, Història, v.2, p.108
  19. Cifra de población referida al 01/01/2009 según el Instituto Nacional de Estadística
  20. «Mallorca i altres territoris». La divisió administrativo-territorial de Catalunya: panoràmica històrica i estat de la qüestió. Pol Sureda. [Consulta: 28/4/2012].
  21. Lluch i Dubon, Ferran Dídac. Geografia de les Illes Balears. ECCA, 1994. ISBN 8479320451. 
  22. Rosselló i Verger, Vicenç M. Les Illes Balears: resum geogràfic. Barcino, 1964. 
  23. Barceló i Pons, Bartomeu; Navarro, Llucià. Les Illes Balears. Taber, 1968. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Flag of the Balearic Islands.svg Portal de les Illes Balears – Accediu als articles temàtics sobre les Illes Balears.