Guerra del Rif

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la guerra del Rif de 1921-1926. Si cerqueu la guerra entre el Marroc i Espanya de 1859-1860, vegeu Guerra d'Àfrica.
Guerra del Rif
Data 1920 - 1926
Localitat Rif
Resultat Dissolució de la República del Rif
Bàndols
Imperi espanyol Regne d'Espanya
França República Francesa
República del Rif República del Rif
Comandants en cap
Imperi espanyol Manuel Fernández Silvestre
Imperi espanyol Dámaso Berenguer
Imperi espanyol José Millán-Astray
Imperi espanyol Miguel Primo de Rivera
França Philippe Pétain
República del Rif Abd el-Krim
Forces
465.000 regulars 15.000 irregulars
Baixes
54.000 morts i desapareguts 31.000 morts i desapareguts

La Guerra del Rif, coneguda també com la Guerra del Marroc o Guerra d'Àfrica (encara que hi ha d'altres guerres anteriors que varen tenir aquest nom) fou un conflicte derivat de la insurrecció de les tribus que vivien a la zona del Rif (regió de muntanya, al nord del Marroc) contra l'ocupació del colonialisme espanyol i francès, tot i que va afectar, sobretot, a les tropes espanyoles.

La colonització del Marroc[modifica | modifica el codi]

El 1912 s'estableix el protectorat espanyol al Marroc. Es tracta, de fet, d'una espècie de subprotectorat, una cessió a Espanya per part de França de l'administració colonial d'una franja del nord del país. El soldanat del Marroc havia quedat aquell mateix any sota domini francès, tal com establia el Tractat de Fes, fet que representà la culminació de la gradual penetració colonial al país magrebí.

Mapa del Magreb el 1919

França cedí a Espanya l'administració d'un 5 % del territori marroquí, uns 20.000 km² que incloïen la regió muntanyosa del Rif. Tant a la part espanyola com a la francesa la colonització implicava que tot el poder polític, econòmic i militar es trobava en mans de la potència protectora i d'un nombre creixent de colons europeus que intervingueren activament a la política colonial; alhora, ja que oficialment es tractava d'un protectorat, es mantingueren formalment algunes estructures de poder preexistents, que a la pràctica no tenien més competència real que una certa capacitat d'intervenció parcial en assumptes religiosos. D'aquesta manera, el sultà es mantenia simbòlicament com a màxima autoritat marroquina (signant les lleis del protectorat) mentre era representat a la zona espanyola per un vicari o jaifa.

Les tropes espanyoles trobaren diversos focus de rebel·lió al llarg del procés de colonització de la zona nord del país. Ja uns mesos abans de la signatura del tractat del protectorat, hi havia estat sufocada al Rif, prop de Melilla, una rebel·lió encapçalada per un líder conegut com El Mizzian. Quan l'ocupació va començà a fer-se efectiva, sorgí un altre focus rebel, llavors a Yebala (regió que va des de la façana atlàntica fins a la vora del Rif i a la que s'hi troba Tetuan, la capital del protectorat), capitanejat per Ahmad al-Raisuni, senyor d'Arcila i la costa atlàntica, i que s'allargà fins al 1919.

Guerra al Rif[modifica | modifica el codi]

Tot just liquidada la rebel·lió de Raisuni mitjançant negociacions, s'aixecaren contra les tropes colonials les tribus del Rif central, al front de les quals hi havia la tribu dels Ait Waryaghar o Beni Urriaguel. El cap visible d'aquesta i, per tant, de la rebel·lió fou Muhammad ibn Abd al-Karim al-Khattabi, conegut també com a Abdelkrim o Abd el-Krim, membre del clan dels Ait Yusef, cadi (jutge religiós) de Melilla i antic col·laborador del diari El Telegrama de Melilla.

El juny de 1921 fou atacada una posició espanyola avançada al puig Abarran, prop del campament d'Annual, on s'hi concentrava el gruix de l'exèrcit espanyol present al Rif. Tots els espanyols moriren al combat que hi va haver per a defensar la posició. Pocs dies després s'establí una nova posició al puig Igueriben, amb la idea de defensar el campament d'Annual pel flanc sud. Aquesta fou assetjada fins que, finalment, caigué en poder de l'exèrcit rifeny el dia 21 de juliol, salvant-se tan sols onze dels 350 soldats de la guarnició. Després d'aquests successos, els rifenys es dirigiren a Annual i començaren un nou assetjament. A primera hora del matí del 22 de juliol es donà l'ordre de la retirada espanyola, que es produí a la desbandada, en total desordre. Els 3000 rifenys perseguiren als 13.000 soldats espanyols i els exterminaren al llarg del camí cap a Melilla. En aquesta massacre desapareixeria (el seu cadàver no fou trobat) el general Manuel Fernández Silvestre. Molts supervivents es refugiaren al quarter del mont Arruit, on encara hi resistiren dues setmanes més, encerclats per les tropes del Rif, sense gairebé provisions, ni ajuda, ja que l'escassesa i desorganització de la rereguarda era total. Finalment, les tropes espanyoles es rendiren però els assetjadors no acceptaren les condicions de la rendició i tingué lloc una nova massacre. Mentrestant, Melilla va restar sense protecció, a mercè dels rebels, fet que obligà a demanar ajut directament a Espanya. L'anomenat "Desastre d'Annual", a propòsit del qual, el diputat Indalecio Prieto digué que "ens trobem al període més greu de la decadència espanyola. La campanya d'Àfrica és un fracàs total, absolut, sense atenuants, de l'exèrcit espanyol", seria per als rifenys "El triomf d'Annual", el qual donà lloc a l'inici d'una independència de facto que es plasmà en forma de república, anomenada la República del Rif.

L'exèrcit espanyol encara intentà de controlar el territori mitjançant la construcció de petits forts o "blocaos", generalment construït a llocs elevats i distants uns 30 km entre ells. Els "blocaos" rara vegada tenien aigua, fet que obligava als soldats a anar a cercar-la cada dia fent recorreguts que, tot sovint, eren de molts quilòmetres i en els que hi calien mules. D'aquesta manera, els soldats espanyols es convertien en blancs fàcils dels franctiradors o pacos. Fou així com un exèrcit descentralitzat, escàs i mal armat com el rifeny (que gairebé no comptava artilleria, ni posseïa avions ni vaixells) aconseguí posar contra les cordes i pràcticament derrotar un exèrcit convencional i molt més nombrós com l'espanyol. Els rifenys tenien a favor seu que combatien a casa, el coneixement del territori i la forta motivació, mentre el seu enemic era, al contrari, un exèrcit desmoralitzat, desorganitzat i corrupte, format per soldats de lleva espantats i delerosos de tornar a casa seva. La guerra, de fet, provocaria la creació d'un cos militar més organitzat i combatiu: la "Legión española"- que es va crear seguint la inspiració de la Legión étrangere française- de la qual, Francisco Franco i José Millán Astray en foren els seus caps. D'altra banda, l'organització de l'exèrcit rifeny esdevindria una de les fonts de la teoria de la guerra de guerrilles i revisada i recuperada per a molts conflictes al llarg del segle XX.

A la guerra que vingué a continuació d'Annual, l'exèrcit d'Abd el-Krim arraconà cada vegada més a les tropes espanyoles, fins i tot a fora del Rif, prenent la important ciutat de Xauen i amenaçant Tetuan. La força rifenya serví, a més, per esperonar els ànims a Yebala, de manera que al 1924 Espanya només controlava efectivament, a banda de Ceuta i Melilla, Larache i Arcila. França intervindria llavors al conflicte, col·locant llocs avançats al llarg de tota la frontera amb la zona espanyola. Aquests foren atacats per tropes rifenyes de camí a Fes, a la primavera del 1924, provocant casus belli que permetria l'entrada de França a la contesa. França colpejà als rifenys pel sud, arribant a emprar, fins i tot, armes químiques. Finalment, el setembre del 1925, l'exèrcit espanyol, amb el suport del francès, realitzà un desembarcament a la badia d'Al Hoceima, i el febrer de 1926 Primo de Rivera i el mariscal Henri Philippe Pétain es reuniren per planejar les accions militars conjuntes al Marroc,[1] i finalment Abd el-Krim es lliurà als francesos que el deportaren a l'Illa de la Reunió, de la que va fugir dues dècades més tard. Morí al Caire el 1963.

Ús d'agents químics[modifica | modifica el codi]

Durant la guerra del Rif, les forces combinades franco-espanyoles llençaren bombes de gas mostassa damunt dels rebels berbers. Espanya va ser una de les primeres potències a utilitzar armes químiques contra la població civil[2] en el marc de la rebel·lió del Rif. Entre 1921 i 1927, l'exèrcit espanyol va utilitzar fosgen, difosgen, cloropicrina i gas mostassa (conegut també com a iperita) de forma indiscriminada.[3][4] Els objectius més comuns eren la població civil, els mercats i els rius. En un telegrama enviat pel llavors Alt Comissari del Marroc espanyol, Dámaso Berenguer, el 12 d'agost de 1921 al llavors Ministre de la guerra espanyol, Luis Marichalar y Monreal, Berenguer declarava:

« Siempre fui refractario al empleo de gases asfixiantes contra estos indígenas, pero después de lo que han hecho, y de su traidora y falaz conducta, he de emplearlos con verdadera fruición.[5] »
— Dámaso Berernguer y Fusté. Alt Comissari del Protectorat Espanyol

El 20 d'agost de 1921, Espanya va sol·licitar a Alemanya subministraments del gas mostassa , tot i que al país germànic estava prohibida la fabricació de les esmentades armes pel Tractat De Versalles de 1919. El primer lliurament es va produir el 1923.[5] L'ús d'armes químiques en el Rif va ser descrita per primera vegada en un article d'un diari, ja desaperagut, escrit en francès i publicat a Tànger, de nom La Dépêche marocaine, amb data 27 de novembre d'aquell mateix any.[6][7] Juan Pando ha estat l'únic historiador espanyol que ha reconegut l'ús de gas mostassa a partir de 1923.[5] Un diari espanyol, La Correspondència D'Espanya, va publicar un article titulat Cartes d'un soldat el 16 d'agost de 1923 recolzant l'ús d'agents químics.[6]

Segons el general de l'aviació militar Hidalgo de Cisneros al seu llibre autobiogràfic Cambio de rumbo,[8] ell va ser el primer pilot que va llançar 100 quilograms de bombes de gas mostassa des del seu avió Farman F.60 Goliath, a l'estiu de 1924.[9] Prop de 127 bombarders es van utilitzar a la campanya, llançant al voltant de 1.680 bombes al dia. D'aquells avions, tretze van ser estacionats en la base aèria militar de Sevilla.[10] Abans de ser transportades pels Farman F.60 Goliath, les bombes de gas mostassa havien estat portades dels arsenals alemanys i lliurats a Melilla.[11]

Investigacions i revelacions[modifica | modifica el codi]

Els bombardeigs espanyols van ser silenciats, però alguns observadors de l'aviació militar, com Pedro Tonda Bueno en la seva autobiografia La vida y yo, publicada el 1974, es refereixen al llançament de gasos tòxics des d'avions i el conseqüent enverinament de les brolladors rifenys. Per la seva part, Ignacio De Hidalgo De Cisneros, a la seva obra autobiogràfica Cambio de rumbo, revela com va ser protagonista de diversos bombardeigs amb gasos tòxics. Anys després, el 1990, dos periodistes i investigadors estrangers, els alemanys Rudibert Kunz i Rolf-Dieter Müller[12] van aportar indicis de què havia passat a la regió rebel. L'historiador britànic Sebastian Balfour, de la London School Of Economics,[13] confirma l'ús massiu d'armes químiques en terres rifenyes. Balfour, que ha estudiat nombrosos arxius espanyols, francesos i britànics, sosté que l'estratègia dels militars espanyols es basava a escollir zones molt poblades del Rif per llançar bombes tòxiques. Així ho confirma, per exemple, un oficial britànic, H. Pughe Lloyd, en un telegrama enviat al ministre de la Guerra del seu país el 1926.[14]

Conseqüències de la guerra[modifica | modifica el codi]

La guerra del Marroc fou en general molt mal vista i provocà importants diferències a la societat espanyola del seu temps. Era de domini públic la pobresa del Rif i molts no comprenien la pertinència d'una guerra tan sagnant i onerosa sols per una qüestió de principis. D'altra banda, les tropes eren de reemplaçament, és a dir, reclutades obligatòriament. Tanmateix, els joves de casa bona pogueren, en general, lliurar-se del servei militar, pagant a algú altre per que hi anés en lloc seu. Aquest fet reforçà la idea que eren els fills dels pobres els qui eren enviats a morir al Marroc.

El desastre d'Annual tingué també importants conseqüències. El ministre de la Guerra ordenà la creació d'una comissió d'investigació, dirigida pel lloat general Juan Picasso González, que elaborà l'informe conegut com l'Expedient Picasso, al qual, si bé s'hi remarcaven molts errors militars, no s'arribà al fons de les responsabilitats polítiques, a causa de l'obstrucció d'alguns ministres i jutges. Les acusacions arribaven, fins i tot, a la figura del propi rei que, segons alguns, hauria animat la penetració irresponsable del general Silvestre fins a punts perillosament allunyats de Melilla, sense tenir en compte una defensa adequada a la rereguarda. Abans que l'informe Picasso es debatés a les Corts, el General Miguel Primo de Rivera donà un cop d'estat el 13 de setembre del 1923 amb el qual es va iniciar una dictadura.

No obstant això, aquesta crisi fou una més de les moltes que socavaren els fonaments de la monarquia d'Alfons XIII i que, al cap d'una década, provocarien la seva caiguda.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Woolman, Davis S. Rebels in the Rif: Abd El Krim and the Rif Rebellion (en anglès). Stanford University Press, 1968, p.197. ISBN 0804706646. 
  2. Javier Rada. «Los últimos de Alhucemas», septiembre 2006. [Consulta: 13–04–2007]. «Durante la guerra del Rif (1921–1927), la última pesadilla colonial, España fue una de las primeras potencias en utilizar armas químicas contra población civil»
  3. Miquel Noguer. «ERC exige que España pida perdón por el uso de armas químicas en la guerra del Rif», julio 2005. [Consulta: 13–04–2007]. «Tras tan estrepitosa derrota, el ejército español no tuvo reparos en utilizar productos como fosgeno, difosgeno, cloropicrina o el mismo gas mostaza contra la población civil»
  4. Enrique Cerro Aguilar: " Espanya va ser el primer país que va utilitzar armes químiques contra civils al Marroc el 1920 ". Revista Rebel·lió. 13 de gener de 2001.
  5. 5,0 5,1 5,2 Javier Espinosa. «Gas mostaza sobre el Rif» (html), Abril 2001. [Consulta: 13-04-2007]. «Juan Pando, en su reciente libro Historia secreta de Annual, han documentado su uso»
  6. 6,0 6,1 Balfour Deadly Embrace: Morocco and the road to the Spanish Civil War, pàg. 130
  7. La Dépêche marocaine, 27 de novembre de 1921. Publicat en Amae España, Fons Manuel González Hontoria, Caixa 4, Marroc (1910-22), pàgina 2.
  8. Hidalgo de Cisneros Canvi de Rumb, pàg. 193-7
  9. Balfour Deadly Embrace: Morocco and the road to the Spanish Civil War, pàg. 142
  10. Informe sobre l'actuació de l'Aviació al Protectorat. 4 març 1924. Aga África, caixa M12, exp. 2 .
  11. Hidalgo de Cisneros Cambio de rumbo, pàg. 193-4
  12. Kunz, Rudibert; Müller, Rolf-Dieter. Giftgas gegen Abd el Krim: Deutschland, Spanien und der Gaskrieg in Spanisch-Marokko, 1922-1927 (en alemany). Verlag Rombach, 1990. ISBN 3793001962. 
  13. Deadly Embrace (Abraçada mortal)
  14. . Julio Sierra. «Un antiguo arsenal de armas químicas obliga a evacuar un sector de Hamburgo», Setembre 1979. «Una estranya empresa d'armes químiques, inaugurada els anys vint amb ampara de les guerres colonials espanyoles, s'ha convertit en un gran detonant polític que ha obligat l'alcalde d'Hamburg i al Senat de la ciutat a afrontar una situació sumament delicada»

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra del Rif