Francisco Franco Bahamonde

De Viquipèdia

Francisco Franco Bahamonde
69è President del Govern d'Espanya 1r de la Dictadura Franquista (1939-1975)
Mandat 5 de febrer de 1939 – 9 de juny de 1973
Vice President(s)	Cap (1939-1962) Agustín Muñoz Grandes (1962-1967) Luis Carrero Blanco (1967-1973)
Precedit per	Juan Negrín López
Succeït per	Luis Carrero Blanco
Cap d'estat d'Espanya
Mandat 1 d'abril de 1939 – 20 de novembre de 1975
Precedit per	President de la República Manuel Azaña Díaz
Succeït per	Rei d'Espanya Joan Carles I
Naixement	4 de desembre de 1892 Ferrol (Galícia, Espanya)
Mort	20 de novembre de 1975 (amb 82 anys) Madrid (Espanya)
Partit polític	Moviment Nacional
Parella	Carmen Polo
Professió	Militar

Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut des de 1938 a 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre de 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975).^[1] Va ser un militar i dictador espanyol, que s'alçà en armes contra el govern legalment constituït de la II República, rebé el suport del feixisme internacional, del nazisme amb la legió Còndor amb material bèlic modern així com per part del feixisme italià. Favors que després retornaria amb el suport a les potències de l'Eix amb la Divisió Blava que s'encuadraria dins la Wehrmacht. Aquest cop d'Estat fallit del 18 de juliol, comportaria una llarga Guerra Civil espanyola amb més de mig milió de morts entre els dos bàndols.Des d'octubre de 1936 s'autoproclamà com a Cap Suprem del bàndol sublevat a Burgos, i de facto regent del restaurat nominalment Regne d'Espanya des de 1947 fins la seva mort el 1975. Franco va utilitzar el títol de Caudillo d'Espanya per la Gràcia de Déu , per obtenir-ne una legitimitat divina.

La seva carrera s'inicià amb guerra del Rif que li va permetre ser un dels Generals més joves d'Europa,degut a la més que dubtosa política de premis i promocions, en el seu temps.

Durant la Segona República Espanyola, després de dirigir l'Acadèmia Militar de Saragossa, li fou encomanada a la tardor de 1934 la Direcció de les Operacions militars per reprimir i sufocar la Revolució d'Astúries de 1934 moviment obrer armat que havia declarat la revolució social. Després del triomf del Front Popular, descobert l'intent de cop d'Estat de diversos generals, i només amb sospites sobre els seus integrants, el Govern va allunyar dels centres de poder als generals més proclius a la sedició, destinant a Franco a les Illes Canàries.

El juliol de 1936, després de moltes indecisions, s'uneix al cop d'estat liderat pel general Sanjurjo i el General Mola contra el govern de la legítim de la Segona República Espanyola posant-se al capdavant de l'Exèrcit d'Àfrica. El cop va fracassar i va donar lloc a una guerra civil. Després de la mort de Sanjurjo en accident aeri pocs dies després del cop, Franco veu el camí lliure per a convertir-se en el líder dels sublevats. Sent designat pels sublevats com el seu Cap de Govern el 28 de setembre de 1936, on s'autoproclama cap d'Estat. Moment a partir del qual, inicià una duríssima i sagnant represió que duraria fins els seus últims dies.

Durant el govern dels seus gairebé quaranta anys, el govern de Franco, va passar per diverses fases diferents, encara que les característiques ideològiques més comuns en tot el temps ,inclou el feixisme un fort sentiment de nacionalisme espanyol i de repressió de les nacions com la catalana o la basca, el nacionalcatolicisme i el nacionalsindicalisme, l'anticomunisme així els valors tradicionals en foren els principals eixos.

Durant la Segona Guerra Mundial, intentà participar-hi però les seves demandes territorials varen ser desestimades per Hitler, ja que hagués comportat l'enemistat amb la França de Vichy, després el franquisme va intentar mostrar que gràcies a Franco, Espanya no va entrar a la Gran Guerra.

Després del final de la Segona Guerra Mundial,i contràriament a allò que esperaven els demòcrates, Franco va mantenir el seu control a Espanya, i no hi va haver-hi un alliberament aliat, aquest control s'aplicà amb una sèrie de severes mesures: l'aplicació de treballs forçats a les presons, i l'ús de la mort indiscriminada i generalitzada només al Camp de la Bota ^[2] poden haver-hi estat afusellades 1.700 persones, penes de presó^[3], la supressió sistemàtica de punts de vista dissidents a través de la censura, la coacció, la institucionalització de la tortura, l'empresonament ideològic d'enemics en els camps de concentració en tot l'Estat (com Los Merinales a Sevilla, San Marcos, a Lleó, Castuera a Extremadura, i Miranda de Ebro), ,i multes com a elements dissuasius per als seus enemics ideològics.

Després de la caiguda d'Alemanya i Itàlia, el règim franquista va patir la reprovació de les Nacions Unides per la seva demostrada col.laboració amb l'Eix, impedint l'entrada d'Espanya en el recent creat organisme i recomanant la retirada d'ambaixadors. Franco, va desestimar les crítiques internacionals considerant que eren obra de la conspiració maçònica. Espanya va patir un aïllament internacional trencat principalment per l'Argentina de Perón i el Portugal (del règim de Salazar)).

Tingué una forta voluntat de continuïtat després del franquisme, que quedà reflexat amb l'expressió todo atado y bien atado, així el successor que ell imposà, jurà el principis del Movimiento Nacional és l'actual Rei d'Espanya Joan Carles I.^[4]

El culte a la personalitat en fou un altre element fonamental, amb imatges del dictador obligatories, creació del Mausuleu del Valle de los Caídos on l'apologia del franquisme i del feixisme hi es un fet normal avui dia.

Franco va voler morir matant, així pocs mesos abans de morir va sentenciar les darreres penes de mort de 5 militants del FRAP i d'ETA.Va ser cap d'estat des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la seva mort el 1975.

Taula de continguts 1 Primers temps 2 Carrera militar 3 República Espanyola 3.1 Revolució d'Astúries de 1934 3.2 Eleccions Generals de 1936 4 Guerra Civil 5 Intervenció a la Segona Guerra Mundial (1939-1945) 6 Dictadura (1939-1953): la postguerra 7 Dictadura (1953-1975): el desarrollismo 8 Referències 9 Enllaços externs

Primers temps

Nascut al Ferrol (A Corunya) el 4 de desembre de 1892, i batejat Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo, la família Franco era originaria d'Andalusia i es creu que tenen un grau d'aristocràcia de llinatge,des de que s'assentaren a Galícia, que estaren fortament involucrats amb l'Armada Espanyola, el seu pare era funcionari naval,^[5] ell volia seguir la carrera del seu pare tot ingressant a la Marina però l'Acadèmia naval va estar tancada des de 1906 fins 1913.

La mare de Franco va ser María del Pilar Bahamonde i Pardo de Andrade i els seus pares es van casar el 1890. La família Bahamonde era de Galícia, amb orígens aristocràtics, ja que venien del 7è Comte de Lemos i la seva dona, la tercera Comtessa de Villalva, que eren descendents de la reialesa portuguesa i per tant de molts altres reis europeus. Tenia dos germans, Nicolás (Ferrol, 1891 - 1977), oficial de la Marina i diplomàtic casat amb Maria Isabel Pascual del Pobil y Ravello, i Ramón, un pioner de l'aviació, i dues germanes, María del Pilar (Ferrol, 1894 - Madrid, 1989) i Maria de la Paz (Ferrol, 1899 - Ferrol, 1900), amb qui va passar gran part de la seva infància.

Carrera militar

Es va graduar a l'Acadèmia Militar de la ciutat de Toledo. A l'edat de 23 anys, per nomenament del rei Alfons XIII, es convertí en el comandant més jove de l'exèrcit espanyol, per la Guerra del Rif que amb grans baixes, li va permetre convertir-se en general de brigada l'any 1926 per mèrits de guerra,com el general més jove de tot Europa, segons li va atribuïr el franquisme.

Va ser ascendit a tinent. Dos anys més tard, va ser destinat al Marroc. Els esforços espanyols per ocupar físicament el seu nou protectorat a l'Àfrica va provocar la prolongada Guerra del Rif (1909-1927) amb els marroquins. Les tàctiques utilitzades van donar lloc a grans pèrdues entre els oficials de l'Exèrcit Espanyol, però també li van donar l'oportunitat de pujar en l'escalafó. Es deia que a la guerra els oficials rebrien «un taüt o una faixa de general».

En el desastre polític-militar que van ser les guerres del Marroc, s'havia establert una pràctica nefasta, contra tota lògica militar assenyada. Els ascensos i medalles solien concedir per recompensar un mal entès heroisme, que es mesurava en funció del nombre de ferides rebudes, i no dels resultats militars reals, desconsiderant les pèrdues de vides humanes, sacrificades en atacs a pit descobert. Aquest sistema de valoració de mèrits propiciar, ascensos i recompenses als oficials d'infanteria i cavalleria supervivents d'alguns absurds atacs, en detriment d'altres militars, com ara artillers i metges, o els destinats a serveis d'intendència, sense el seu concurs la guerra no es podia dur a terme amb èxit. En aquest context, Franco es va guanyar aviat la reputació de ser un bon oficial. Es va incorporar a la recent formada Forces Regulars Indígenes, unitat colonial espanyola que actuaven com a forces de xoc.

El 1916, a l'edat de 23 anys va ser ascendit a capità, va ser greument ferit en una escaramussa a El Biutz i probablement hi perdé un testicle ^[6]. La seva supervivència li va merèixer la fama de "home de baraka» (bona sort) als ulls de les tropes natives. També se li va proposar, sense èxit, per a la més alta recompensa militar al valor de l'Exèrcit Espanyol, la creu de San Fernando. En comptes d'això, va ser ascendit a comandant, convertint-se en un dels més joves oficials en arribar a aquest ús del Exèrcit Espanyol.

Des de 1917 fins el 1920, va deixar el Marroc i va ser assignat a la Península. Aquell any, el tinent coronel José Millán-Astray, un histriònic oficial, va fundar la "Legió Estrangera", unitat similar a la Legió Estrangera Francesa. Franco es va convertir el segon en el comandament a la Legió, i va tornar a l'Àfrica.

El 24 de juliol de 1921, el mal comandat i exhaust Exèrcit Espanyol va patir una derrota a la Batalla d'Annual a mans de les tribus rifenyes, encapçalades pels germans d'Abdel Krim. La Legió simbòlicament, si no materialment, va salvar els enclavaments espanyols de Melilla després d'una esgotadora jornada de tres marxes forçades dirigides per Franco. El 1923, va ser nomenat comandant de la Legió.

També el 1926, Franco es va casar amb l'asturiana de classe alta Carmen Polo amb qui va tenir una única filla anomenada Maria del Carmen, més coneguda com a Carmencita. Com a fet excepcional el padrí del seu casament va ser el rei Alfons XIII cosa que va donar-li gran renom entre els monàrquics.

Ascendit a coronel, Franco va dirigir la primera onada de tropes de terra en el desembarcament d'Alhucemas, el 1925. Aquest desembarcament al cor de la tribu d'Abdel Krim, juntament amb la invasió francesa del sud de marroc, va significar el començament del final de la curta República del Rif.

Segons la propaganda franquista, Franco va ser el general més jove d'Europa el 1926, encara que s'obviava l'existència d'altres més joves com Mikhaïl Tukhatxevski, per la qual cosa alguns autors discuteixen aquesta afirmació.

El 1928, Franco va ser nomenat director de la recent creada Acadèmia Militar Mixta a Saragossa, nova institució per a la formació de l'oficialitat (cadets) de l'exèrcit, en substitució de les antigues institucions separades per a joves aspirants a convertir-se en oficials d'infanteria, cavalleria, artilleria, i altres armes i cossos de l'exèrcit, el tancament d'aquesta Acadèmia el juny de 1931 per part del govern de la República en va ser el seu primer enfrontament.

República Espanyola

Després de la promulgació de la II República, Franco va estar temptat d'intervenir a Madrid amb els cadets en defensa d'Alfons XIII, però comunicant la seva intenció, el general José Millán-Astray, aquest li va fer partícip d'una confidència del general Sanjurjo, segons la qual, no es comptava amb els suports suficients; principalment, no es comptava amb la Guàrdia Civil. Això li va fer desistir. Al dia següent, el dia 15 d'abril, Franco dictava una ordre als cadets: "Si en tots els moments han regnat en aquest centre la disciplina i l'exacte compliment en el servei, són encara més necessaris avui, en que l'Exèrcit necessita , serè i unit, sacrificar tot pensament i ideologia al bé de la nació ia la tranquilidad de la Pàtria ". Franco des d'aquests primers moments es va mostrar reticent a la República, i al juliol, passats tres mesos, quan Manuel Azaña (llavors ministre de Defensa), dins de les seves accions que conduïen a reduir les despeses de l'Exèrcit, tanca l'Acadèmia Militar de Saragossa, en un encès discurs de cloenda es posiciona obertament contra ella. Azaña va incloure una nota desfavorable en el seu full de serveis; i tancada l'acadèmia, Franco es va trobar en situació de disponible forçós durant els següents vuit mesos, fins que el febrer de 1932 es va destinar a la Corunya com a cap d'aquella brigada d'Infanteria.

El juliol de 1932, quatre setmanes abans de la Sanjurjada,^[7] Sanjurjo es va entrevistar en secret amb Franco per demanar-li el seu suport en el pronunciament. Franco no es va donar, però va ser tan ambigu, que Sanjurjo va poder arribar a pensar que donat el cop, podria comptar amb ell. L'entrevista va ser a Madrid, de tornada a La Corunya, Franco va demanar un permís per absentar-se de la seva lloc durant uns dies i acompanyar la seva dona i la seva filla en un viatge per les Ries Baixes. El permís li va ser denegat en haver d'absentar el general de Divisió de la plaça. En el moment del pronunciament, Franco es trobava a La Corunya assumint, en funcions, el comandament de la plaça no unint-se als revoltats. Fracassat del cop, Sanjurjo va ser enviat a consell militar i demanant a Franco que el defensés, aquest es va negar.

El febrer de 1933, després de queixar-se Franco d'haver perdut llocs en l'escalafó, Azaña el va destinar a les illes Balears. Aquest destinació significava un ascens, era un destí que normalment hauria correspost a un general de Divisió i bé podria formar part dels esforços de Manuel Azaña per atraure Franco a l'òrbita republicana, recompensa per la seva passivitat durant la Sanjurjada.

Revolució d'Astúries de 1934

Article principal: Revolució d'Astúries de 1934

El triomf de la dreta en les eleccions de 1933 va propiciar que la coalició Radicals-CEDA emprengués l'anul•lació de les reformes que tímidament s'havien iniciat. Paral•lelament, en la formació socialista els moderats van ser desplaçats pels membres més radicals. Besteiro es va veure marginat i Largo Caballero i Indalecio Prieto van adquirir tot el protagonisme.Els historiadors han anomenat a aquest període fins a finals del 1935 "el bienni negre", per assenyalar que van ser anys reaccionaris i marcats pel feixisme. L'agreujament de la crisi econòmica, el retrocés de les reformes i les radicals proclames dels líders de l'esquerra van crear un ambient de revolta popular. A les zones on els anarquistes eren majoria es van succeir les vagues i els enfrontaments de treballadors amb les forces d'Ordre Públic. A Saragossa, un conat d'insurrecció, en el qual es van aixecar barricades i es van ocupar edificis públics, va ser sufocat amb la intervenció de l'Exèrcit.

El 26 de setembre de 1934 es va anunciar la formació d'un nou govern presidit també per Lerroux al qual es van incorporar tres membres de la CEDA. L'actitud revengista de l'anterior govern Lerroux i la identificació de la CEDA amb posicions feixistes va provocar la reacció de l'esquerra. La UGT, els comunistes i els nacionalistes catalans van convocar una insurrecció que es va materialitzar en diverses zones del estat com Catalunya, el País Basc i, principalment Astúries, on es va unir la CNT. Si en altres llocs va ser sufocada amb relativa facilitat, no va passar així a Astúries. Els miners van assaltar la fàbrica d'armes de Trubia, van ocupar els edificis públics (a excepció de la guarnició d'Oviedo i la Comandància de la Guàrdia Civil de Sama) i van detenir la columna del general Milan de Bosch que va anar des de Lleó. Es van cometre assassinats, principalment de sacerdots i guàrdies civils, es van cremar esglésies i es van saquejar edificis oficials.

Franco s'havia convertit en el general més valorat pels sectors de la dreta, el haver estat allunyat de l'anterior govern d'esquerres, va permetre que no se li identifiqués com addicte a la República, i, després de la formació del govern Lerroux, es va veure privilegiat pel seu ministre de l'Exèrcit Diego Hidalgo (qui ho va proposar per a l'ascens de general de Divisió). Al setembre es trobava, convidat per Hidalgo, en les maniobres que es van realitzar a la província de Lleó. Quan el 4 d'octubre va esclatar la insurrecció, Hidalgo va requerir a Franco perquè, com a assessor i des de Madrid, coordinés les operacions. Es va fer venir a la Legió i els Regulars d'Àfrica, una força de 18.000 soldats que, al comandament del coronel Yagüe, es van integrar amb altres unitats portades de Lleó, Galícia i Santander sota el comandament del general López Ochoa. Les forces portades de l'Àfrica i dirigides per Yagüe es van distingir per la seva especial crueltat. La repressió va ser despietada, i les tropes estrangeres, amb el beneplàcit dels seus caps, es van dedicar al pillatge, amb una brutalitat que va deixar atònits els miners revoltats.

La insurrecció i la seva posterior repressió van provocar més de 1.500 morts, obrint una bretxa entre la dreta i l'esquerra que no aconseguiria superar-se. Els morts d'un i altre costat alimentar l'odi i la rancúnia en ambdós bàndols.

El 15 de febrer 1935 el Govern li va concedir la Gran Creu del Mèrit Militar i el va nomenar cap de les tropes del Marroc. Només tres mesos després de prendre possessió del seu càrrec a l'Àfrica, després d'una altra crisi política que propicia una nova remodelació del Govern, i entrant Gil-Robles com a ministre de la Guerra, Franco torna a la península nomenat Cap de l'Estat Major, càrrec de màxim prestigi que exercirà fins al triomf del Front Popular el febrer de 1936.

Eleccions Generals de 1936

A finals de 1935 la corrupció del govern Lerroux és destapada pel cas Estraperlo. El president Niceto Alcalá Zamora li exigeix la dimissió, cau el govern i s'han de convocar noves eleccions. Amb la caiguda del govern, davant l'expectativa d'unes eleccions en les que hi ha la possibilitat que les guanyi l'esquerra, creixen els moviments en contra de la República. La CEDA i sectors de l'Exèrcit conspiren per impedir la consulta mitjançant un cop d'Estat. Franco és requerit des de sectors militars i civils per que participi en el complot, però aquest, sense rebutjar, no s'uneix a aquest, mantenint una posició ambigua. Es coneix la trobada que va tenir amb Primo de Rivera, cap de la Falange, dies abans de les eleccions per les memòries de Serrano Súñer, amic de tots dos.

El gener de 1936, els rumors de la preparació d'un cop militar i la seva suposada participació en el mateix es van estendre fins a arribar a coneixement del president del Consell Provisional Manuel Portela. Portela va enviar al director general de Seguretat Vicente Santiago al ministeri de la Guerra per que es va entrevistar amb Franco, aquest, encara cap de l'Estat Major, es va mostrar novament esquiu, manifestant que no conspiraría fins que no existís un "perill comunista a Espanya".

Les eleccions del 16 de febrer de 1936 foren guanyades pel Front Popular. Tant Franco com Gil-Robles, de manera coordinada, van treballar incansablement per revocar la decisió de les urnes. El 17 de febrer a les tres i quart de la matinada, només conèixer els resultats, Gil-Robles es va dirigir al ministeri de la Governació i, entrevistant amb Portela, va intentar convèncer-lo perquè suspengués les garanties constitucionals i decretés la llei marcial.Paral.lelament Franco, aquella nit, va telefonar al director de la Guàrdia Civil el general Pozas que es va mostrar contrari a la iniciativa. Posteriorment va pressionar al ministre de la Guerra, el general Nicolás Molero, perquè imposés la llei marcial i obligués a Pozas a treure a la Guàrdia Civil al carrer.

L'endemà es va reunir el Govern per debatre sobre la implantació de la llei marcial. Resultat de la reunió va ser la declaració de l'estat d'alarma durant vuit dies i atorgar a Portela la potestat de declarar la llei marcial en el moment que ho estima oportú. Franco, aprofitant el coneixement que va tenir de la potestat atorgada, com a Cap de l'Estat Major, va enviar ordres a les diferents regions militars. Saragossa, València, Alacant i Oviedo decretar l'estat de guerra, altres capitanies es van mostrar indecises, però, principalment, en no sumar-se la Guàrdia Civil a l'intent, aquesta es va veure frustrada. Davant el fracàs, quan Franco per fi va veure el cap de govern a la tarda, hàbilment va jugar a dues bandes. En els termes més cortesos, Franco li va dir a Portela que, davant els perills que constituïa un possible govern del Front Popular, li oferia el seu suport i el de l'Exèrcit si estava al poder.

Després de les eleccions, i superats aquests incidents, Azaña va ser nomenat President del Govern. Historiadors coincideixen que Azaña no va advertir la magnitud de la conspiració menysvalorat. Coneixia l'existència del complot encara que no conegués els detalls ni exactament els seus participants, també sabia l'ambient conspiratori present a la dreta i en sectors de l'Exèrcit, i entre les escasses mesures que va prendre, una va ser la d'allunyar dels centres del poder a aquells generals que considerava més proclius al pronunciament. El general Manuel Goded va ser destinat a les illes Balears i Franco, perdent la prefectura de l'Estat Major, va ser enviat com a comandant general a les illes Canàries. Franco el va considerar com un exili.

Com va haver de repetir les eleccions en dues circumscripcions, Conca i Granada, la CEDA va oferir a Franco un lloc en les llistes de Conca que li garantia sortir elegit. Franco ja va estar temptat de presentar-se a diputat en les eleccions del 1933. Sigui que li atragués l'activitat política o que volgués adquirir la immunitat parlamentària, Franco va acceptar, però presentant-se en aquesta mateixa llista José Antonio Primo de Rivera, aquest no va admetre compartir llista amb Franco i ho va vetar. Ramón Serrano Suñer va viatjar a Canàries, se suposa que amb la missió de convèncer-lo perquè es retirés, el resultat del viatge va ser que Franco va renunciar a presentar -

Guerra Civil

Article principal: Guerra Civil espanyola

Destinat a Santa Cruz de Tenerife, el febrer de 1936, com a comandant general de les Canàries pel president Casares Quiroga, el 18 de juliol de 1936 s'uní, passats uns mesos, al projecte de revolta que liderava Emilio Mola i participà activament en els preparatius per a la revolta militar contra el Govern legítim del Front Popular, junt amb altres militars com Queipo de Llano, José Sanjurjo, Moscardó i d'altres. En aquest moment comença la Guerra Civil espanyola. El detonant del cop d'Estat i l'excusa de l'inici va ser l'assassinat del polític Calvo Sotelo (aquesta tesi s'ensenyava oficialment en les escoles franquistes), però sembla que en realitat només va fer que s'accelerés uns dies la data prevista de l'alçament.

L'1 d'octubre va ser nomenat cap de l'estat del bàndol nacional a Burgos, iniciant-se així el seu govern, càrrec que no abandonarà fins la seva mort l'any 1975. L'any 1937 fou nomenat a Burgos generalíssim de tots els exèrcits. Durant la guerra civil s'instauren les penes capitals sumaríssimes sancionades pel mateix general i les denúncies anònimes es converteixen en la manera d'empresonar i liquidar greuges i revenges causats durant l'etapa republicana.

La guerra finalitza oficialment l'1 d'abril de 1939 a mans dels militar sublevats, i Franco es manté com a cap de l'Estat assegurant que 'no hay ni vencedores ni vencidos' en un discurs radiofònic. No fou així ja que milers de ciutadans van ser afusellats en la postguerra i centenars de milers de persones van haver d'exiliar-se, molts de per vida.

Intervenció a la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

Durant la segona guerra mundial Franco va posar en perill la neutralitat d'Espanya (proclamada públicament el 4 de setembre de 1939). L'Estat espanyol va admetre l'ús dels aeroports i ports espanyols per els avions i submarins alemanys. Cessions fruit del Pacte Anti-Komintern i el Tractat germànic-espanyol d'amistat, tots dos signats en març de 1939.

El 23 d'octubre 1940 Franco s'entrevistà amb Hitler a Hendaia,^[9] on li demanà desmesurades exigències, i tenia molt poc que oferir a Hitler, sembla que demanar un Imperi colonial a Àfrica i també podria haver demanat la Catalunya del nord.^[10] De totes maneres, Hitler ja no estava interessat en l'estret de Gibraltar ja que havia desviat l'atenció cap els Balcans, en perill després de la fracassada intervenció italiana a Grècia.

També podem comprovar que Franco no tenia cap vocació neutralista quan va enviar al front soviètic la "Divisió Espanyola de Voluntaris contra Russia", més coneguda com Divisió Blava, i oficialment com Divisió 250 de l'Exèrcit alemany. Aquest ajut a Hitler suposa, segons el Dret Internacional, una agressió contra el bàndol dels aliats. Però els aliats no van declarar la guerra a Espanya; primer, per la poca pressió que Stalin va exercir sobre els seus aliats occidentals ja que tenia por que aquests creguessin que volia ampliar la seva futura zona d'influència en un àmbit on l'acabava d'exercir recentment (Guerra civil espanyola). I segon, perquè s'estava dissenyant l'Europa de blocs, i a les democràcies occidentals -subordinades ja a l'estrategia dels Estats Units des de 1943- les interessava mantenir a Franco en el poder per la seva vocació anticomunista.

Quan els nazis perden la guerra, Franco prova de distanciar-se formalment de l'estètica nazi i el 1947, fa prohibir la salutació amb el braç alçat, salutació obligatòria de 1939 a 1947.

Dictadura (1939-1953): la postguerra

Article principal: Franquisme

A la postguerra (i també durant la guerra) els objectius principals de Franco són la modificació de l'estructura de l'estat d'acord amb els interessos del grups dominants que li donaven suport i l'aniquilació de l'oposició interior, amb el desplegament d'una repressió implacable que abastarà tots els nivells de la vida pública i privada, i que inclourà consells de guerra col·lectius i sumaríssims sense garanties processals ni cap possibilitat de defensa, delacions, arbitrarietats i fusellaments a cementiris o a camp obert. A les nacions històriques, aquesta repressió comportà l'abolició dels estatuts d'autonomia,i en el cas català en l'afusellament del President Lluís Companys, figura avui encara no restaurada,^[11] i la repressió de qualsevol expressió pública del català i el basc.^[12]

El règim franquista suposà un retrocés tant en l'aspecte econòmic, com en el camp intel·lectual, de dècades, així les intel·lectualitats varen haver d'exilar-se, deixant enrera allò que havia aportat la República en quan a llibertats personals i col·lectives (República, Sufragi universal, redistribució de la riquesa), alineant-se amb el feixisme europeu (nazisme, feixisme italià i falangisme espanyol).

El culte a la personalitat, amb imatges del Dictador per tot arreu, la magnificació de les seves activitats on la pesca i caça de peces gegants en una Espanya de misèria,i amb el títol de Caudillo de España por la gracia de Dios ajudaven a crear una imatge del dictador com a ser infalible.

L'economia restà fallida fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta (autarquia),on només les clases afectes al règim tenien accés als bens de primera necessitat, deixant enrera les necesaries reformes agràries, i industrials que tota societat moderna precisava i que ara quedaven controlades per les oligarquies, aquesta situació de fam generalitzada Franco en culpava a la Pertinaz sequia, la corrupció en fou un altre dels elements destacats que va permetre l'aprofitament per les clases afectes al règim.

Dictadura (1953-1975): el desarrollismo

Article principal: Franquisme

L'any 1953 Franco es va reunir amb el president dels Estats Units, Eisenhower i va concedir-li bases en territori espanyol (Rota, Morón de la frontera, Saragossa i Torrejón de Ardoz. Actualment només estan actives les dues primeres). A canvi, a partir de l'any 1959, Espanya va començar a rebre ajudes econòmiques.

L'única matèria d'infraestructures que va avançar durant la dictadura van ser els pantans. L'altra cara de la moneda va ser la falta de planificació de l'habitatge: construcció sense miraments al litoral i construcció d'edificis amb material deficient, que més endavant comportaria els efectes de l'aluminosi.

El 1969 designà (en la que es coneix com Operació Salmó) per al títol de rei Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII i fill de Joan de Borbó i de Battenberg, hereu legítim de la Corona. El juny de 1973 creà el càrrec de president del govern, que recaigué en el seu màxim col·laborador Luis Carrero Blanco. La mort d'aquest en un atemptat, el desembre del mateix any, endurí el règim. Això provocà, el 1974, l'execució al garrot de l'anarquista Salvador Puig i Antich i un suposat polonès al qual anomenaren Heinz Chez. Ambdues execucions es feren el mateix dia, la primera a Barcelona i la segona a Tarragona. El setembre de 1975, dos mesos abans de la seva mort, el dictador féu afusellar uns membres d'ETA i del FRAP, cosa que mobilitzà una gran part de l'estranger i fins i tot del mateix Papa. Franco, segurament ja debilitat i proper a la mort, no va rectificar les condemnes.

Oficialment Franco morí el 20 de novembre de 1975 al palau del Pardo, però van desconnectar les màquines que el mantenien viu molt abans, a un quart de dotze de la nit del dia 19, segons apunten diverses fonts. Van passar moltes hores fins que es va comunicar oficialment que havia mort, endarrerint l'anunci al dia 20, el dia que feia 39 anys de la mort del falangista José Antonio Primo de Rivera. Va ser enterrat, com ell, al Valle de los Caídos.

Al cap de dos dies, Joan Carles de Borbó, assumí el càrrec de cap de l'Estat, jurant fidelitat als principis del règim.

Un dels seus lemes, inscrit en totes les monedes emeses, era: Caudillo de España por la Gracia de Dios.

Recentment (novembre de 2005), el Govern de la Generalitat de Catalunya, a proposta de l'historiador Josep Benet, s'ha compromès a redactar un informe d'acord amb les lleis de Dret internacional, que inclogui tots els assassinats de Franco, i permeti indemnitzar els familiars de les víctimes. Curiosament aquest és l'informe que ha redactat la Justícia Espanyola per acusar el dictador xilé Augusto Pinochet, mentre que en el cas de Franco, la Constitució Espanyola de 1978 ha fet el mateix paper que la Llei de Punt Final xilena, és a dir garantir la impunitat de tots els crims de guerra que segons la carta de les Nacions Unides, no prescriuen mai.^[13]

També el jutge de l'Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, considera que és necessari d'instituir una comissió de la veritat perquè s'investiguin els crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista.^[14]

Precedit per: Juan Negrín	President del Govern d'Espanya 1939–- 1973	Succeït per: Luis Carrero Blanco
Precedit per: Manuel Azaña	Cap d'estat d'Espanya 1939–- 1975	Succeït per: Joan Carles I

Referències

Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	Viccionari
	Viquidites
	Viquiespècies.
	Viquillibres
	Viquinotícies
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	Viquitexts
	Viquiversitat

• Els crims franquistes contra la humanitat