Lluís Companys i Jover

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lluís Companys i Jover
Lluís Companys i Jover
President de la Generalitat de Catalunya
123è President de la Generalitat de Catalunya
1r mandat: 1 de gener de 1934 - 7 d'octubre de 1934
2n mandat: 4 de març de 1936 - 15 d'octubre de 1940
Nascut 21 de juny de 1882
El Tarròs (Urgell)
Mort 15 d'octubre de 1940 (als 58 anys)
Barcelona
Sepultura Fossar de la Pedrera (Cementiri de Montjuïc, Barcelona)
Partit (en càrrec) Esquerra Republicana de Catalunya
Signatura de Lluís Companys i Jover

Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fou un polític català d'ideologia catalanista i republicana. Primer president del Parlament de Catalunya (1932 – 1933), ministre del Govern Espanyol (segon semestre del 1933), president de la Generalitat de Catalunya republicana (1934 i 1936 – 1940) durant la Segona República Espanyola i president d'ERC (1933 – 1934). És l'únic president de govern del món, escollit democràticament, que ha mort executat.[1][2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut i formació[modifica | modifica el codi]

Nascut el 21 de juny de 1882, al Tarròs, en una família pagesa amb arrels nobiliàries, va ser el segon germà de deu.[1] A nou anys va ingressar al Liceu Poliglot de Barcelona, on va estudiar el batxillerat. Més endavant hi estudià dret a la Universitat de Barcelona, on coneixeria Francesc Layret.[1] Ja atret per la política, l'any 1900 va fundar a la universitat l'Associació Escolar Republicana amb Francesc Layret i Foix, Humbert Torres i Barberà, Josep Maria Espanya i Sirat, entre altres.[3] Segons testimonis contemporanis, l'Associació Escolar Republicana publicà La Defensa Escolar, on Companys podria haver escrit les seves primeres col·laboracions periodístiques, si bé no s'ha trobat cap exemplar d'aquest setmanari.[3] També va ser militant de Joventut de la Unió Republicana.[3] Companys estava influït per les idees republicanes, catalanistes i socials, en el marc sociopolític de la crisi de la Restauració borbònica i optà per la participació en la vida política del país. Després dels Fets del ¡Cu-Cut!, participà en la creació de Solidaritat Catalana. Quan aquest moviment es disgregà, Companys s'adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana i va arribar a ser el president de la secció política el 1910.

Paral·lelament a la seva activitat professional d'advocat laboralista de sindicalistes, col·laborà amb diaris republicans com L'Aurora i anys més tard amb La Barricada, on el 1912 va ser-ne el redactor en cap.[3] Va entrar a formar part del Partido Reformista de Melquiades Álvarez i va escriure amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas en l'òrgan del partit, La Publicidad, on va entrar com a reporter entre 1904 i 1905.[1][3]

Primers càrrecs polítics[modifica | modifica el codi]

El Partido Reformista va perdre les eleccions municipals del 1913, es va produir la crisi del reformisme i Companys va deixar La Publicidad. Després d'una breu militància al Bloc Republicà Autonomista col·laborant com a redactor dels quatre números de La Barricada, òrgan de difusió del partit,[4] constituí conjuntament amb Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Josep Mestres el Partit Republicà Català, l'abril del 1917. Col·laborà en la publicació La Lucha, on ocupà el càrrec de redactor en cap i responsable de la informació política.[3] En representació del Partit Republicà Català, que concorria a les eleccions municipals del novembre de 1917 amb els lerrouxistes, fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona.[5]

Va treballar per una intervenció positiva del Govern en els conflictes d'obrers, la qual cosa el situà en el punt de mira de Severiano Martínez Anido.[4] Va ser detingut el novembre del 1920 juntament amb altres sindicalistes, com Salvador Seguí i Martí Barrera, fins a un total de trenta-sis persones. Deportat Companys al castell de la Mola (Maó), quan Francesc Layret es disposava a assumir-ne la defensa com a advocat, aquest fou assassinat per un pistoler a sou dels Sindicats Lliures.[1] Companys va ser posat en llibertat a l'haver estat elegit diputat al Congrés de Madrid per Sabadell en representació del Partit Republicà Català i va ocupar l'escó de l'assassinat Francesc Layret.[6] Aquesta elecció l'obligà a abandonar el càrrec de regidor per Barcelona.[6] D'aquesta manera, el 19 de desembre de 1920 aconseguí l'acta de diputat amb el 45% dels vots, davant de Manuel Folguera i Duran (38,9%) i Enric Turull i Comadran (13,5%).[6] Hom justifica aquests resultats perquè es presentava com a continuador de Francesc Layret, tot i la desmobilització dels sectors populars i l'absència de Companys en campanya electoral a causa de les seva detenció.[6]

En aquest context, col·laborà en les publicacions Federal i El Poble, i va prendre la direcció del setmanari L'Avenir, fundat per Layret.[6] Lluís Companys fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i el 15 d'octubre de 1922 passà a dirigir el setmanari La Terra. Revista Popular Agrària, que era l'òrgan de la Unió.[1] A més, fou el principal responsable de la comissió organitzadora del primer congrés dels treballadors del camp de Catalunya, que tingué lloc el 15 de gener de 1923 i que aplegà 3.000 pagesos.[7]

A les eleccions generals de 1923 el Partit Republicà Català aconseguí tres escons amb Lluís Companys com a líder. Durant la dictadura de Primo de Rivera, es concentrà en l'activitat d'advocat assessor de la Unió de Rabassaires i, des del 1928, formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Entre 1928 i 1929, s'implicà en la conspiració per enderrocar la dictadura de l'expresident del Govern espanyol, Sánchez Guerra, que fou un rotund fracàs i que li representà un nou empresonament.[4] L'octubre del 1930 fou de nou empresonat per denunciar el maltractament a Macià, exiliat per la dictadura.

Pel març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya.

Activitat durant la República[modifica | modifica el codi]

Companys.

Elegit el 12 d'abril de 1931 regidor de l'Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya, va entrar a l'Ajuntament el 14 d'abril acompanyat d'Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres. Deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, prengué possessió i des del balcó proclamà la república a Catalunya.[8] Va ser nomenat provisionalment governador civil de Barcelona.

Pel juny del 1931 va ser elegit diputat a Corts per la província de Barcelona; intervingué activament en les discussions, pel setembre del 1931, del projecte de constitució de la Segona República Espanyola; votà a favor del vot femení, per l'octubre del 1931; va esdevenir, el gener del 1932, vicepresident de l'Assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner. El novembre del 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, i fou el primer president del Parlament.

Un cop hagué dimitit el càrrec de president del Parlament de Catalunya, fou, del juny al novembre del 1933, ministre de Marina amb el govern Azaña.

A les eleccions legislatives del novembre del 1933 va ser elegit diputat per la ciutat de Barcelona.

Tan sols un mes després, amb la mort sobtada de Francesc Macià i Llussà el 25 de desembre, va ser proposat per succeir-lo com a president de la Generalitat de Catalunya.[1] En votació extraordinària del Parlament, va ser elegit l'1 de gener de 1934 per 56 vots a favor i 6 en blanc, amb l'abstenció de la Lliga Regionalista. Companys formà el seu primer govern el 3 de gener de 1934.

Fets d'octubre[modifica | modifica el codi]

Article principal: Fets del sis d'octubre

Durant l'any 1934 impulsà la polèmica Llei de contractes de conreu, que l'enfrontà amb els grans propietaris i amb el Govern espanyol. El 6 d'octubre de 1934 protagonitzà una sublevació contra la legalitat republicana arran de l'entrada al govern de la República de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i proclamà l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat.

« Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat! »
— Lluís Companys i Jover, 6 d'octubre de 1934

Lluís Companys seria empresonat amb tot el seu govern i l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1932 suspès.[1] El Govern català fou detingut en ple per tropes dirigides pel comandant en cap de la quarta divisió orgànica, el general Batet. Companys fou empresonat primer al vaixell Uruguay, fondejat al port de Barcelona, i després traslladat a Madrid, on fou jutjat pel Tribunal de Garanties Constitucionals i condemnat, amb tot el Govern català, a trenta anys de reclusió major. Posteriorment se'l traslladà al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis).[1] Aquests fets coincidiren amb la vaga general revolucionària convocada a tot Espanya i amb la insurrecció asturiana propulsada per la UGT i la CNT a Astúries. Romangueren detinguts i empresonats fins a la victòria electoral del Front Popular a les eleccions de febrer del 1936.

Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Civil Espanyola
El lehendakari del Govern Basc, Jose Antonio Agirre Lekube, i el President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, a Barcelona. Autor: Jesus Elosegi Irazusta. (16 d'octubre del 1938).

Companys havia previst i organitzat la resistència contra la sublevació militar del 18 de juliol mitjançant mesures com el nomenament del capità Frederic Escofet com a comissari General d'Ordre Públic de Catalunya. Durant tota la guerra va presidir la Generalitat, però no el Consell Executiu o Govern, que presidí Josep Tarradellas i Joan entre el setembre de 1936 i el maig de 1937, com a Conseller Primer. Va tractar de mantenir la unitat entre els partits i sindicats que li donaven suport, tot i que n'exclogué el catalanisme radical representat per Estat Català. Tanmateix, aquesta unitat va ser molt difícil. Per una banda, hi havia les tensions entre comunistes i socialistes agrupats en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), aquests últims amb el suport dels trotskistes del POUM. Per una altra banda, Estat Català i alguns membres d'ERC volien treure la CNT-FAI de les posicions de govern i declarar la independència de Catalunya, i van arribar a conspirar contra la vida de Companys al complot de novembre de 1936.

El costat humà de Lluís Companys el mostra el fet que, desbordat per la gran quantitat d'assassinats que es van produir a la rereguarda els dies posteriors al fallit cop d'estat, decidís deixar partir del port de Barcelona en vaixells estrangers unes cinc mil persones sospitoses de poca simpatia amb el règim republicà, la seguretat de les quals no podia garantir. Una de les persones que se'n varen beneficiar va ser Ramón de Colubí que, anys després, seria el seu advocat defensor al consell de guerra.[1]

A partir d'octubre de 1937 es van succeir els seus enfrontaments amb el Govern republicà del doctor Juan Negrín, instal·lat a Barcelona, i l'abril de 1938, després de l'ocupació de Lleida, va escriure una amarga carta al president del Govern espanyol queixant-se de les arbitrarietats que estava cometent i de la marginació que sofria el Govern català.

Exili i mort[modifica | modifica el codi]

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d'entrar a Barcelona, Companys va travessar la frontera entre les repúbliques espanyola i francesa juntament amb el lehendakari José Antonio Aguirre. Es va exiliar a Perpinyà i després es va traslladar a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a Ar Baol-Skoubleg (Bretanya), i s'hi va quedar malgrat el perill que corria, en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís “Lluïset” Companys i Micó (1911-1956), que tenia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni, amb Mercè Micó, de la qual es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, la seva segona i última esposa.[1]

El 13 d'agost de 1940 va ser detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo sinó per la policia militar alemanya, és a dir, la Wehrmacht.[1] Pedro Urraca Rendueles va ser present a l'operació de detenció del president Lluís Companys a Ar Baol-Skoubleg, a la Bretanya, li féu el primer interrogatori a la presó de la Santé de Paris i el custodià fins a Madrid.[9]

Sigui com sigui, Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per "ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, el 3 d'octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal.[10]

Va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940 a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!".[11][2]

El dia de la mort del president, el 15 d'octubre de 1940, la repressió franquista a Catalunya havia executat 2.760 persones, des de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, en judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions.[12]

Posteriorment, Alemanya i França van demanar perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació de Lluís Companys, mentre que la justícia espanyola es nega a declarar nul el seu judici.[13] El juny de 2013 Esquerra Republicana de Catalunya es va querellar a l'Argentina contra l'Estat espanyol per demanar l'anul·lació del judici.[14]

Homenatges[modifica | modifica el codi]

Monument en homenatge a Lluís Companys al Coll de Manrella.

L'octubre de 1944, quatre anys després de la seva mort, s'inaugura a Montevideo (Uruguai), la plaça Lluís Companys, on a més s'erigeix un monument en la seva memòria. L'agrupació catalana de Convergència a l'Uruguai celebra cada any un acte commemoratiu en homenatge a l'expresident de la Generalitat.[15]

Molts pobles, viles i ciutats avui dia, tenen carrers i avingudes en el seu nom. A Barcelona el Passeig Lluís Companys i l'Estadi Olímpic de Montjuïc porten el nom de «Lluís Companys» en honor seu. També a Girona, Lleida o Tarragona, entre moltes altres poblacions hi ha places i avingudes que porten el seu nom.

Cada 15 d'octubre a trenc d'alba, moltes seccions locals d'ERC llencen coets en memòria del President, i són habituals els homenatges florals a molts pobles de Catalunya.

Fons personal[modifica | modifica el codi]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per Lluís Companys, Carme Ballester, Maria Lluïsa Gally (néta de Lluís Companys) i Maria Companys i Micó. En destaca especialment la documentació personal i familiar, que inclou documents identificatius del polític, fotografies, correspondència (cartes i notes manuscrites del president) i poemes de Carme Ballester. Cal remarcar la documentació relacionada amb l'empresonament, el consell de guerra i l'afusellament de Lluís Companys al castell de Montjuïc: ordre de processament, correspondència, signatures de condol. I finalment, la documentació que testimonia diversos actes d'homenatge al polític.[9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Finestres, Jordi. «Lluís Companys. El president màrtir». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.46-49. ISSN: 1695-2014.
  2. 2,0 2,1 «De la malfiança a la desfeta». Sàpiens, 134, setembre 2013, pàg. 56. ISSN: 1695-2014.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Solé & Villarroya 2003, p. 98.
  4. 4,0 4,1 4,2 Solé, 2006. pàg. 116 – 118
  5. Solé & Villarroya 2003, p. 99.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Solé & Villarroya 2003, p. 101.
  7. Solé & Villarroya 2003, p. 102.
  8. Roglan, Joaquim. 14 d'abril: la Catalunya republicana (1931-1939). Valls: Cossetània, 2006, p. 13. ISBN 8497912039. 
  9. 9,0 9,1 «Pedro Urraca Rendueles. Descripció del Fons». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: 19 juny 2013].
  10. Els consells de guerra realitzats es basaven en l'aplicació del Codi Militar per sublevació contra tots els que s'oposessin a la sublevació. Això significava que els veritables rebels contra l'autoritat legal condemnaven pel delicte de rebel·lió, adhesió o auxili a la rebel·lió els que havien estat fidels al govern legal. El mateix Ramón Serrano Suñer ho reconeixia anys després en afirmar que tota la base jurídica sobre els fets de la guerra civil es fonamentaven en una "justícia a l'inrevés", i concloïa: Va ésser, doncs, un error configurar delictes de rebel·lió i sedició per a atribuir-los als defensors del Govern republicà, atès que aquests - jurídicament i fins i tot metafísica - era impossible que els cometessin. (Solé, 1999)
  11. Ressenya sobre el llibre de Casilda Güell, Companys inèdit
  12. Benet, pàg. 434
  13. Marimon, Sílvia. «Puig Antich: 40 anys reivindicant justícia». Ara, 1 març 2014 [Consulta: 1 març 2014].
  14. Roger, Maiol. «La larga marcha de ERC para rehabilitar a Lluís Companys» (en castellà). El País, 3 juny 2013 [Consulta: 1 març 2014].
  15. Convergència a l'Uruguai: Ofrena al President Companys

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Càrrecs públics
Precedit per:
-
President del Parlament de Catalunya
19321933
Succeït per:
Joan Casanovas i Maristany
Precedit per:
José Giral Pereira
Escut de la Segona República Espanyola (1931-1939)
Ministre de Marina

juny 1933 – setembre 1933
Succeït per:
Vicente Iranzo Enguita
Precedit per:
Francesc Macià i Llussà
Senyal de la Generalitat de Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya

19341940
Succeït per:
Josep Irla i Bosch
Càrrecs en partits polítics
Precedit per:
Francesc Macià i Llussà
President d'ERC
1933 - 1934
Succeït per:
Carles Pi i Sunyer
Precedit per:
Carles Pi i Sunyer
President d'ERC
1936 - 1940
Succeït per:
Heribert Barrera i Costa