Sufragi femení

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manifestació de sufragistes a la ciutat de Nova York, 1912.

El moviment internacional pel sufragi femení dut a terme per les sufragistes, va ser un moviment reformista social, econòmic i polític que promovia l'extensió del sufragi (això és, el dret al vot) a les dones, advocant pel «sufragi igual» (abolició de la diferència de capacitat de votació per gènere) en lloc del «sufragi universal» (abolició de la discriminació deguda principalment a la raça), ja que aquest últim era considerat massa revolucionari.

Història[modifica | modifica el codi]

Antisufragistes als EUA

La configuració del moviment feminista com a tal en el segle XIX va lligat als moviments sufragistes que van aparèixer a mitjan d’aquest segle als països anglosaxons, particularment a la Gran Bretanya i els Estats Units. Als Estats Units, va néixer de la mà dels moviments anti-esclavistes, en el qual van militar moltes dones, però que, quan van veure que eren marginades pels seus mateixos companys de lluita, van decidir que elles també havien de lluitar pel seu propi alliberament. Un moment important va ser la Convenció i posterior Declaració de Seneca Falls, l’any 1848. A la Gran Bretanya, tot i l’existència d’iniciatives anteriors, el moviment comença realment a partir de 1897 quan es va fundar la NUWSS (National Union of Women Suffrage) i l’any 1903, quan Emmeline Pankhurst va fundar WSPU (Women Social and Political Union).[1]

Dins del moviment es van formar dos corrents: el moderat, que pensava que amb el vot s’acabarien les desigualtats entre els sexes, i un de més radical que a més del vot, demanaven canvis a la família, el treball, la sexualitat... Segons aquest corrent, el vot es veu com a condició necessària però no suficient. Molts anys de lluita, empresonament i mort de dones van ser necessaris per aconseguir el vot.

Línia temporal[modifica | modifica el codi]

El sufragi femení ha estat aprovat (i revocat) diverses vegades a diferents països del món. En alguns països com Estats Units o Sud-àfrica el sufragi femení s'ha autoritzat abans que el sufragi universal; així, una vegada concedit aquest als homes i dones blancs, encara se'ls continuava negant el dret a votar a homes i dones d'altres races. No obstant això, en la majoria de països el sufragi femení ha estat el que ha portat a l'universal.

El 1776 a Nova Jersey es va autoritzar accidentalment el primer sufragi femení (es va usar la paraula «persones» en comptes d'«homes»), però es va abolir al 1807.

El 1838 es va aprovar el sufragi femení (amb les mateixes característiques pròpies que el masculí) a les illes Pitcairn.

El 1853 es va aprovar el sufragi femení a Vélez (a l'actual departament colombià de Santander). Va ser el primer cas a Llatinoamèrica.

A la segona meitat del segle XIX, diversos països i estats van reconèixer un tipus de sufragi femení restringit a eleccions municipals, i el 1869, el Territori de Wyoming es va convertir en el primer estat dels EUA on es va instaurar el «sufragi igual»[2] (sense diferències de gènere) encara que no el sufragi universal (no podien votar homes ni dones de pell negra).

Al 1893 es va aprovar a Nova Zelanda el primer sufragi femení sense restringir,[3] gràcies al moviment liderat per Kate Sheppard. De tota manera, a les dones només se'ls permetia votar però no presentar-se a eleccions. Les paperetes femenines de votació es van adoptar just setmanes abans de les eleccions generals. Altra vegada des de 1919 les neozelandeses van tenir el dret a ser elegides per a un càrrec polític.

El primer país a oferir el sufragi universal (i també permetre a les dones presentar-se a eleccions per al parlament) va ser Austràlia Meridional al 1902 (segons d'altres va ser al 1894) i Tasmània al 1903.

Estat espanyol[modifica | modifica el codi]

A l’estat espanyol, el pes cultural de la ideologia de la domesticitat i el pes de l’Església, entre d’altres, van fer que el moviment feminista s’iniciés dèbilment i fos molt moderat en un principi. Durant el primer terç del segle XX, figures de la burgesia catalana com Dolors Monserdà (que escriu el seu Estudi Feminista el 1909) o Francesca Bonnemaison estarien lligades més a la promoció de les dones vinculada al catolicisme social que al feminisme.[1]

Els primers moviments es produeixen al 1907 quan es presenta una iniciativa legislativa que és derrotada.

L’any 1918 es va fundar l’ANME (Asociación Nacional de Mujeres Españolas), que va ser l’organització feminista més important de l’època. De 1920 a 1931 es va donar el període de més activitat per aconseguir el vot. Va destacar Carmen de Burgos, que amb la “Cruzada de Mujeres Españolas” va convocar la primera manifestació feminista de l’estat l’any 1921, durant la qual es va repartir un manifest a favor del vot.[1]

Durant la dictadura del general Primo de Rivera, aquest, en un gest paternalista i imitant a Mussolini, va donar el dret de vot a les dones a l’Estatut Municipal de 1924. Aquest dret, molt restringit, doncs només podien votar les dones majors de 23 anys emancipades que no fossin casades ni prostitutes —és a dir, una molt petita minoria— no es va poder exercir mai per l’absència d’eleccions.[1]

En començar la Segona República, destacades diputades com Clara Campoamor i Victoria Kent van ser membres de l’ANME. Malgrat això, en els debats parlamentaris sobre la inclusió del sufragi femení a la Constitució de 1931, Clara Campoamor es va quedar sola, ja que Victoria Kent s’hi va oposar seguint la disciplina del partit, és a dir, al·legant que el vot de les dones donaria la victòria als partits de dretes per estar massa influenciades per l’Església. Malgrat això, Clara Campoamor va defensar, a costa de la seva pròpia posició en el Partit Radical en què militava, el vot de les dones i enfrontant-se a les habituals campanyes -amb o sense suport científic- que argumentaven la insuficiència en voluntat i intel·ligència del sexe femení. Amb la seva defensa en els debats parlamentaris va guanyar el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra, l'1 d'octubre de 1931.[1]

El 16 d'abril de 1933 van votar per primer cop les dones de Canet de Mar fent ús del dret al vot aprovat a la Constitució de 1931, en un referèndum sobre la construcció del mercat municipal. Emília Domenech, mestra i feminista del poble, va ser una de les principals promotores. A les eleccions de 1933 va guanyar la dreta a causa de la divisió de les esquerres. Es va culpar aleshores a Clara Campoamor, però després no es va rectificar quan el Front Popular guanyà les eleccions l’any 1936.[1]

Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Catalunya, ja a l’any 1917 dones com Carme Karr i Àngela Cardona van defensar el sufragi femení des de la revista Feminal. Carme Karr, fundadora de la revista, va ser també la iniciadora a Barcelona de l’ANME i va ser una de les poques dones a l’estat espanyol que es va reconèixer en les sufragistes britàniques i americanes, que es titllaven aquí de poc femenines i massa radicals.[1]

El 21 d'octubre de 1945 les dones poden votar a la Catalunya Nord, com a la resta de França, per primera vegada[4]

Llista comparativa de països amb sufragi femení[modifica | modifica el codi]

Per ordre d'aprovació:

Països Dret masculí al vot a eleccions nacionals Vot de les dones amb igualtat als homes
Nova Zelanda 1879 1893
Austràlia 1901 1902
Finlàndia 1906 1906
Noruega 1898 1913
Dinamarca 1920 1915 (des de 1908 podien votar les dones de més de 25 anys i que paguessin impostos)
Irlanda  ? 1918
Polònia  ? 1918
Geòrgia  ? 1918
Rússia 1918 1918
Islàndia  ? 1919
Luxemburg  ? 1919
Bèlgica  ? 1919
Alemanya 1867 1919
Suècia 1909 1919
Països Baixos 1917 1919
Albània  ? 1920
Àustria  ? 1920
Hongria  ? 1920
Txecoslovàquia 1920 1920
Regne Unit 1918 1928 (des de 1918 podien votar les dones majors de 30 anys)
Equador  ? 1929
Espanya 1869 1931
Uruguai 1917/1927 1930
Cuba  ? 1934
Turquia 1924 1934
Filipines 1936 1937 (guanyat el 1935 amb un referèndum, 95% a favor)
El Salvador (limitat)  ? 1939
Canadà 1920 1940 (al Quebec. De 1916 a 1922 a la resta del país)
República Dominicana  ? 1942
Jamaica  ? 1944
França 1848 1944
Guatemala (limitat)  ? 1945
Panamà  ? 1945
Itàlia 1919 1945
Trinitat i Tobago  ? 1946
Japó 1925 1946
Bulgària  ? 1947
Iugoslàvia  ? 1947
Argentina 1912 1947
Veneçuela 1946 1947
Surinam  ? 1948
Romania  ? 1948
Bèlgica 1920 1948 (des de 1920 les dones podien votar a les eleccions comunals)
Xile  ? 1949
Costa Rica  ? 1949
Barbados  ? 1950
Haití  ? 1950
Antigua i Barbuda  ? 1951
Dominica  ? 1951
Grenada  ? 1951
Saint Vincent i les Grenadines  ? 1951
Santa Lucía  ? 1951
Bolívia  ? 1952
Grècia  ? 1952
Saint Kitts i Nevis  ? 1952
Índia 1950 1952
Guyana  ? 1953
Mèxic 1909 1953
Pakistan  ? 1954
Síria  ? 1954
Hondures  ? 1955
Nicaragua  ? 1955
Perú  ? 1955
Costa d'Ivori  ? 1955
Vietnam  ? 1955
Egipte  ? 1955
Tunísia  ? 1956
Colòmbia 1957 (des de 1854, a la província de Vélez -Santander-, podien votar. Van perdre el dret al vot en 1886 però el van recuperar el 1957)
Paraguai  ? 1961
Brasil 1889 1961
Bahames  ? 1962
Mònaco  ? 1962
Iran  ? 1963
Kenya  ? 1963
Belize  ? 1964
EUA 1870 1965 (des de 1920 podien votar només les dones de pell blanca)
Suïssa 1848 1971
Portugal  ? 1971 (des de 1931 podien votar les dones amb escola secundària completa)
Liechtenstein  ? 1984
Àfrica Central  ? 1986
Djibouti  ? 1986
Samoa  ? 1990
Sud-àfrica 1994 1994 (des de 1930 podien votar només les dones de pell blanca)
Afganistan  ? 2003
Kuwait  ? 2006

Llista de països sense sufragi femení[modifica | modifica el codi]

Actualment, alguns països no reconeixen el sufragi a les dones, o sí que ho reconeixen (com el Líban), però d'una manera diferent que als homes. La següent llista no inclou els països que no permeten el sufragi ni a homes ni a dones:

Sufragistes[modifica | modifica el codi]

Els i les sufragistes van ser sovint membres de diferents associacions amb el mateix objectiu, però seguint diferents tàctiques; per exemple, les sufragistes britàniques es caracteritzaven per un tipus de defensa més combativa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Perez Molina, Isabel. «El vot femení». Institut Català de la Dona. [Consulta: 14 setembre 2013].
  2. Patricia Ward D'Itri, Cross currents in the international women's movement, 1848-1948, p.17 (anglès)
  3. Daley, Caroline; Nolan, Melanie. Suffrage and Beyond: International Feminist Perspectives (en anglès). NYU Press, 1994, p. 3. ISBN 081471871X. 
  4. «CHRONOLOGIE DU DROIT DE VOTE ET D'ÉLIGIBILITÉ DES FEMMES» (en francès). Assembleé Nationale, 15/2/2014.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sufragi femení