Uruguai

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Uruguai (desambiguació)».
República Oriental del Uruguay
Bandera Escut
Lema nacionalLibertad o muerte (Llibertat o mort)
HimneOrientales, la Patria o la tumba (Orientals, la pàtria o la tomba)
Capital
(i major ciutat)
Montevideo
34° 53′ S, 56° 11′ O / 34.883°S,56.183°O / -34.883; -56.183Coord.: 34° 53′ S, 56° 11′ O / 34.883°S,56.183°O / -34.883; -56.183
Idiomes oficials Castellà (de facto)[nb 1]
Gentilici Uruguaià, uruguaiana
Oriental
Govern República (presidencialisme)
  President
Vicepresident
José Mujica
Danilo Astori
Independència
 
 - Declarada
 - Reconeguda
d'Espanya
9 de juliol del 1816.[1]
del Brasil
25 d'agost del 1825.
28 d'agost del 1828
Superfície
 -  Total 176,220 km2 
 -  Aigua (%) 1,5%
Població
 -  Est. jul. 2010 3.510.386  (132è)[nb 2]
 -  Cens 2002 3.399.237 
 -  Densitat 19 /km2 (156è.)
Moneda Peso uruguaià[nb 3] (UYU)
Fus horari UST (UTC-3)
 -  Estiu (DST) UDST (UTC-2)
Domini internet .uy 
Codi telefònic 598
* Membre de l'ONU, l'OEA, l'OEI, la CSN, el Mercosur, la Unió Llatina i la UNASUR.
  1. El portuguès és parlat com a primera o segona llengua prop de la frontera amb el Brasil.
  2. Dades del World Factbook
  3. També s'usa el dòlar nord-americà per a grans sumes de diners o préstecs bancaris.

L'Uruguai, oficialment la República Oriental de l'Uruguai (República Oriental del Uruguay, en castellà), és un estat sobirà d'Amèrica del Sud situat entre el Brasil i l'Argentina. Limita al sud-est amb l'oceà Atlàntic, al nord-est amb l'estat brasiler de Rio Grande do Sul, al nord-oest amb la província argentina d'Entre Ríos i a l'oest amb el Riu de la Plata. Té una superfície d'uns 176.220 km² (comparable a la dels Països Baixos, Suïssa i Dinamarca junts), dels quals el 75% són prats i el 25%, boscos. És el segon estat independent més petit de Sud-amèrica, després del Surinam, i el catorzè més gran d'un total de 36 països i territoris americans. La seva població el 2011 és d'uns 3.286.314,[2] i la capital i ciutat més gran és Montevideo.

Té un clima temperat amb variacions de temperatura motivades pels règims dels vents. Les pluges, força abundants, es reparteixen uniformement al llarg de tot l'any. Els principals recursos econòmics són l'agricultura i la ramaderia. Els recursos minerals i energètics són escassos, i les principals indústries són les del paper i el cartró, el ciment i les refineries de petroli.

Segons les Nacions Unides és el país de Llatinoamèrica amb el nivell d'alfabetització més alt.[3] Segons un estudi de l'organització Transparència Internacional és el segon país de Llatinoamèrica (després de Xile) amb el menor índex de percepció de la corrupció.[4][5][6] Segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), des de l'any 1980 és el tercer país de Llatinoamèrica (després de l'Argentina i de Xile) que té el major Índex de Desenvolupament Humà (IDH) i el 48è al món.[7] També és el país llatinoamericà (juntament amb Costa Rica) amb la distribució d'ingressos més equitativa, en què tant la població més rica com la més pobra representen només un 10% de la societat, respectivament.[8] També és el quart país de Llatinoamèrica (després de Cuba, Costa Rica i Xile) amb l'esperança de vida més alta.[9][10] El 2006 era el tercer país de Llatinoamèrica (després de l'Argentina i de Xile) amb el PIB (PPA) per capita més alt,[11] i el cinquè país (després de Xile, Veneçuela, Colòmbia i Mèxic) amb el PIB més alt.[Quan?]

Un informe de la revista Reader's Digest el situa dins dels deu països més verds del món, ocupant la novena posició d'una llista que encapçalen estats com Finlàndia, Islàndia i Noruega.[12]

La Corporació Latinobarómetro, en un estudi realitzat el 2008, el situa com el país més pacífic d'Amèrica Llatina.[13][14] A més a més, segons la revista nord-americana International Living, es troba entre els vint països més segurs del món i és el millor d'Iberoamèrica per viure.[15]

Toponímia[modifica | modifica el codi]

Riu de la Plata, ca. 1600.

El nom de l'Uruguai prové del guaraní, la llengua del poble nadiu de la regió, tot i que el seu significat no acaba de quedar clar. Segons Félix de Azara, el nom prové d'una petita au anomenada "urú", que habita les costes uruguaianes, i el nom uruguai significaria llavors "riu del país de l'urú". No obstant això, un col·laborador d'Azara ofereix una altra versió, dividint la paraula en uruguá, que significa "caragol", i í, que significa "riu", per tant voldria dir "riu dels caragols". El poeta Juan Zorrilla de San Martín li dóna el significat de "riu dels ocells pintats".

Durant l'època colonial es va conèixer el país com la Banda Oriental, en referència a la riba oriental del riu Uruguai. En els primers anys de la lluita independentista se'l va denominar Província Oriental, com a part de les anomenades Províncies Unides del Riu de la Plata. En crear-se la primera Constitució del país com a nació independent, que va entrar en vigor el 1830, es va afegir al nom del país la referència al riu Uruguai. Amb el temps aquest afegit ha esdevingut la denominació habitual del país. Això no obstant, els habitants del país acostumen a anomenar-se a ells mateixos uruguayos (uruguaians) o orientales (orientals) de forma indiferent.

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geografia de l'Uruguai
Imatge de satèl·lit de l'Uruguai
Mapa físic de l'Uruguai

Amb una superfície terrestre de 176.215 km² - dels quals 175.016 km² són la suma total dels departaments i 1.199 km² comprenen la suma dels llacs artificials del Riu Negro -, exerceix a més la seva sobirania sobre diverses illes al riu Uruguai, amb un total de 105 km²; 16.799 km² d'aigües jurisdiccionals (riu Uruguai, riu de la Plata i llacuna Merín) i una àrea de mar territorial de 125.057 km² (vegeu Punts extrems de l'Uruguai). Al seu torn, l'Uruguai manté dues disputes territorials amb el Brasil sobre els territoris coneguts com a Ilha Brasileira i Rincón de Artigas, que ocupen una àrea de 237 km². L'àrea total del territori uruguaià inclou 318.413 km².[16]

El relleu està vinculat al sud, a les terres de les Pampes i està constituït per vastes planes ondulades i solcades per turons d'escassa elevació coneguts com a cuchillas. Les més importants són les que pertanyen a la Cuchilla de Haedo i a la Cuchilla Grande. El seu punt més elevat és el turó Catedral, amb 514 msnm.

La conca hidrogràfica més important és la del riu Uruguai, que s'utilitza com a via de comunicació amb els altres països veïns. La conca del Riu de la Plata està formada per rius de curs curt. La conca de la llacuna Merín la integren els rius Yaguarón, Tacuarí i d'altres.

El clima és temperat al sud i subtropical al nord de país, les pluges són abundants i es reparteixen entre primavera-estiu i tardor. El 75% del territori és terreny de pastures. Els boscos són escassos (25% del territori).

Hidrografia[modifica | modifica el codi]

La xarxa de rius i rierols que s'estenen per tot el país nodreix el terra i proveeix els cultius, a més d'afavorir el creixement de pastura idònia per la cria de bestiar i altres animals de granja.[17]

El riu Uruguai, que serveix de límit natural amb la veïna Argentina, al costat del Riu de la Plata, el riu Santa Lucía i el riu Negro, representen les fonts d'aigua més importants del territori nacional. En el cas del Riu de la Plata, que separa el país de Buenos Aires, constitueix en si mateix un atractiu turístic. S'estén des de la costa de Colonia del Sacramento fins a Punta del Este, al departament de Maldonado, incloent-hi una extensió aproximada de 300 km de platges i ports fluvials, entre ells, el de Montevideo.

El riu Santa Lucía, que neix al departament de Lavalleja, i s'estén per Florida, Canelones, Montevideo i San José en una àrea de 14.200 km², serveix de límit natural entre aquests dos darrers departaments i proveeix d'aigua potable i energia elèctrica a aproximadament la meitat del país. És una via aquàtica per la qual passen embarcacions i càrregues amb destinació a les principals ciutats uruguaianes, i és ric en fauna marina, per la qual cosa la pesca és habitual al seu dragatge.

Iporá, Tacuarembó.

D'altra banda, el riu Negro, que divideix l'Uruguai en dues parts, es caracteritza pel seu color fosc, per la seva profunditat i per la seva amplitud. Per ell s'aixequen ponts d'entre un i dos quilòmetres de longitud, que creuen d'una vora a una altra del país. El riu Negro banya les costes de, i serveix de límit natural entre, el departament homònim, Tacuarembó, Cerro Largo, Durazno, Soriano i Flores. És un riu navegable, idoni per la pesca esportiva i el bany, en zones altes. Neix al límit amb el Brasil i desemboca al riu Uruguai, cap a la frontera amb la província d'Entre Ríos, a l'Argentina.

Hi ha altres rius que, encara que de menor importància, són afluents importants. Un exemple n'és el riu San José, que connecta amb el de Santa Lucía al sud del país. El Cebollatí, el Yaguarón, la llacuna Merín, al límit de Rocha i Treinta y Tres amb l'estat brasiler de Rio Grande do Sul; el Yi, a Durazno; el Queguay, el Daymán, l'Arapey, el Guaviyú, i el Cuareim (o Quaraí), a Salto, Paysandú i Artigas; i el Porongos, a Flores, en són els més destacats. El riu Uruguai, que rep molts d'aquests afluents, té una presa hidroelèctrica - la de Salto Grande - que proveeix gairebé tot el territori uruguaià i part dels departaments argentins veïns.

Finalment, l'Uruguai té aproximadament 500 quilòmetres de costa marítima, 300 dels quals pertanyen al Riu de la Plata i els altres 200 a l'oceà Atlàntic - departaments de Maldonado i Rocha.[18]

Orografia[modifica | modifica el codi]

Salto del Penitente.

El terreny uruguaià és pampeà (vegeu sabana uruguaiana), lleugerament ondulat i de grans pastius i zones pantanoses. No existeixen grans altures, per la qual cosa es pot dir que gairebé tot el terreny es troba situat al nivell del mar, és a dir, de 0 a 10 m. No obstant això, al centre del país s'hi aixequen altiplans moderats i algunes cadenes de turons conegudes com a cuchillas. La cuchilla d'Haedo, la Grande i la de Santa Ana, són les més importants. Ambdues presenten una capa de pedres sòlida, argilenca i amb vegetació al seu voltant.[19]

El turó més alt és el Catedral, amb 513 metres, però també hi destaquen el de San Antonio, el Toro, i el Pan de Azúcar, a Maldonado; el Salto del Penitentre i les serralades de Minas, a Lavalleja; el Batoví, pròxim a l'Iporá, a Tacuarembó; les Serres de Mahoma, a San José; i el Turó de Montevideo, amb la seva fortalesa històrica, i del que se suposa deriva el nom de la ciutat.

La franja oriental del país és clarament argilenca i es presta al cultiu d'arròs, farratge i cereals. El litoral sud, d'altra banda, és pla amb sorres blanques i fines.

A l'extrem nord s'hi poden trobar alguns jaciments de pedres semiprecioses (com amatistes, per exemple), sobretot a Artigas i Salto, així com un influx d'aigües termals que emergeixen des de la profunditat de la terra.[20]

Flora i fauna[modifica | modifica el codi]

El tero és l'au nacional de l'Uruguai.
Arbre de ceibo, símbol nacional.

La fauna autòctona es caracteritza per una gran quantitat d'aus de banyat i corral. Atahualpa, el primer crioll nascut a Amèrica, va introduir el bestiar a la Banda Oriental, a finals del segle XVI. Els germans Goes, arribats d'Europa, també van jugar un paper decisiu en la cria de caps de bestiar oví i boví, en introduir nous exemplars.

Dins del grup de les aus de plomatge, destaquen la gallineta gran (Aramides ypecaha) i el chiricote o crespó petit (A. cajanea), dues de les espècies més conegudes del país. Són comuns, a més, la Pardirallus, o gallineta de bec vermell i blau (P. sanguinolentus) i la tacada (P. maculatus). D'igual importància és també el burrito d'ànegues vermelles (Laterallus leucopyrrhus) i el d'ànegues verdes (L. metanophaius), de la mateixa forma que espècies de mida inferior com el burrito de pit groc (Porzana flaviventer), el d'ales clapades (P. spiloptera) i finalment el burrito pintat (Coturnicops notatus).[21]

Canya de sucre (Saccharum officinarum).
Rhea americana, conegut com el nyandú.

El tero (Vanellus chilensis) es troba estès per tot el territori i es caracteritza per la seva velocitat i el seu cant, del qual rep el nom vulgar de "teru teru". D'altra banda, el nyandú (Rhea americana) es troba en proporció estable i en els últims anys la seva carn ha estat comercialitzada a mercats estrangers, per la qual cosa s'ha posat de moda la cria d'aquesta espècie sota cures especials.[22]

El cardenal (Cardinalis cardinalis), present a tot el continent americà, i altres espècies com la cotorra argentina, el papagai, el fornerus (o hornero), el gall salvatge, el cigne, l'ànec, el paó, l'agró, la gavina i l'oreneta, així com el pelicà, el venteveo, el corb gris, la grua, i l'àguila de muntanya, són aus presents al llarg del territori uruguaià.

Pel que fa als quadrúpedes cal destacar, entre d'altres, el puma, el gat salvatge (gato montés), el guillot gris, la llebre, el gos "cimarrón" (exemplar autòcton), l'ós rentador, la mulita, el tatú (Dasypodidae), i el chajá (Chauna torcuata).

Quant als animals aquàtics, l'Uruguai disposa d'una diversitat considerable a causa de la seva àmplia costa oceànica sobre l'Atlàntic, als seus rius cabalosos, i una sèrie de llacs naturals i artificials. A les platges de Punta del Este, per exemple, habita el llop de mar, que s'alimenta de peixos i representa una amenaça pels pescadors de la zona. Durant hivern austral, és a dir, des de juny a setembre, és possible trobar a la costa de Montevideo alguna balena i, fins i tot, pingüins.

Es creu que al país hi ha més de 200 espècies de rèptils, la majoria d'ells innocus per l'ésser humà; les serps verinoses es troben al nord, als departaments d'Artigas, Rivera, Salto i Tacuarembó.

Pel que fa a la vegetació, l'Uruguai allotja el bosc d'ombús (l'arbre de la bellaombra o Phytolacca dioica) més gran del món, ubicat al departament de Rocha, al límit amb el Brasil. Altres espècies forestals són l'eucaliptus (introduït des d'Austràlia), el pi, l'araucària, el gessamí, el roure, el cedre sant, el salze ploraner, el bedoll, el garrofer, el romaní, l'hibisc, el ficus, el cactus, l'heura, la tacuara, els arbres fruiters (cítrics, guaiaba, pomera, figuera, etc.), el cep, la palmera, Platanus hispanica (o localment conegut com a plátano), joncs, plantes enfiladisses, la canya de sucre i altres espècies.

Finalment, el ceibo, arbre i emblema nacional amb la seva característica flor de color vermell, és molt comú a l'interior del país.

Fronteres polítiques[modifica | modifica el codi]

Amb l'Argentina[modifica | modifica el codi]

Article principal: Frontera Argentina-Uruguai
País Frontera
Bandera de l'Argentina Argentina 579 km
Bandera del Brasil Brasil 985 km
total 1.564 km

Uruguai té límits amb el Brasil i l'Argentina. Amb aquesta darrera, pel riu Uruguai, des de la Ilha Brasileira fins al nord de l'Ayuí se segueix la línia mitjana de la llera del riu (segons la configuració que tenia abans de la construcció de Salto Grande).

Des de l'Ayuí fins a l'arxipèlag enfront de la localitat de Nuevo Berlín, el límit segueix el canal de navegació fins a la bifurcació d'aquest en el canal de La Filomena i el canal del Medio. A la bifurcació entre ambdós canals existeix dos tipus de límits: a) per les aigües, el canal de La Filomena i b) per les illes, el canal del Medio.

Des de la confluència d'ambdós canals fins al paral·lel que passa per Punta Gorda (desembocadura del riu Uruguai) es reprèn el canal de navegació. Des del Riu de la Plata, pel paral·lel de Punta Gorda fins a la línia que uneix Punta Espinillo amb Punta Piedas (Argentina), és el canal de navegació. I des d'aquest fins a la línia que uneix Punta del Este amb Punta del Cabo San Antonio (Argentina) es va establir la línia mitja. Finalment, per l'oceà Atlàntic es va fixar una línia convencional del Riu de la Plata fins a les 200 milles.

Amb el Brasil[modifica | modifica el codi]

Article principal: Frontera Brasil-Uruguai
Imatge de les Dunes de sorra què separen a la Barra de Valizas del Cabo Polonio, presa al gener de 2006.
Riu Uruguai, al nord del país, entre l'Argentina i el Brasil.
Frontera Brasil-Uruguai.
  • A la confluència dels rius Uruguai i Cuareim, en el sector de la Ilha Brasileira, no existeix acord total entre ambdós països ("límit contestat").[23]
  • Sobre el riu Cuareim, des de la Ilha Brasileira fins a la desembocadura del rierol de la Hivernada, les aigües són comunes. En el sector comprès entre els rierols de la Hivernada, Maneco i Cuchilla Negra, és "límit contestat".
  • Zona 2: Cuchilla Negra:
  • Sobre les Cuchilla Negra i Santa Ana (fins a la La Cañada del Cementerio) se segueix la divisòria d'aigües, excepte al tram comprès entre el marc Sobradinhio i el Cerro de las Piedras, és a dir, entre les ciutats de Rivera i Santana do Livramento, aquí s'ha marcat una línia convencional (un carrer).
  • Des de la La Cañada del Cementerio fins a la confluència amb La Cañada de la Cerrillada s'utilitza com límit comú; segueix una línia recta fins a la part nord del rierol San Luis. Al sector del banyat s'ha establert una línia convencional fins al rierol San Luis.
  • Des de la barra del rierol San Luis fins a les naixents del rierol de la Mina, a la Cuchilla Grande, s'ha demarcat una línia recta convencional.
  • Al rierol de la Mina s'utilitza el límit comú, mentre que al rierol Yaguarón Chico, des que desemboca en ell el rierol de la Mina, fins a la seva desembocadura en el riu Yaguarón i en aquest riu fins a abans que aboqui les seves aigües en la llacuna Merín, el límit s'estableix sobre la línia mitjana. Al baix Yaguarón, per ser navegable, el criteri canvia i es regeix pel talweg.
  • Des de la desembocadura del riu Yaguarón a la llacuna Merín s'establix una línia convencional recta, fins a un punt situat enfront de Punta Muniz; entre aquest punt i Punta Parobé, és el talweg.
  • Des de Punta Parobé fins a Punta Rabotieso és una línia trencada convencional. I des d'aquí fins a la barra del rierol San Miguel, se segueix la línia mitjana, inclusivament en el rierol, fins al lloc denominat Paso Real del San Miguel. Des d'aquest pas fins al Paso Real del rierol Chuy, el límit és una línia recta convencional que separa al seu torn les localitats Chuy (Uruguai) de Chui (Brasil): aquí és un carrer.
  • Des del rierol Chuy fins a la seva desembocadura en l'oceà Atlàntic, es consideren les aigües comunes.
  • Zona 5: Oceà Atlàntic:
  • El límit lateral marítim presa com referència la línia que parteix del far Chuy en forma perpendicular a la línia de costa. Aquesta línia forma un angle de 128° amb el meridià que passa pel far. S'estén fins a les 200 milles.

Política i govern[modifica | modifica el codi]

L'expresident de l'Uruguai, Tabaré Vázquez, amb el seu homòleg del Brasil, Lula.

La República Oriental de l'Uruguai és un estat unitari democràtic, de caràcter presidencialista.

Segons un informe publicat per la revista britànica The Economist, l'Uruguai és considerat el país més plenament democràtic de Sud-amèrica, ubicat al lloc 27 sobre un total de 167 nacions,[24] i és el segon de Llatinoamèrica a la taula dels països amb menor índex de percepció de corrupció (elaborat per l'organització Transparència Internacional), solament darrere de Xile.

La campanya més recent del president Tabaré Vázquez per reduir el consum de tabac en llocs públics ha aconseguit que l'OMS (Organització Mundial de la Salut) situï el país al cinquè lloc a nivell mundial de països que lluiten contra el tabaquisme i el càncer de pulmó.[25]

En matèria de drets humans, el govern socialista ha encapçalat nombrosos avenços en aquests últims tres anys de mandat. El primer, i potser més destacat, és la recerca de desapareguts i víctimes de la dictadura militar dels anys 70. Per això, l'executiu ha autoritzat el treball conjunt d'especialistes forenses i antropòlegs, que han aconseguit importants i reveladors resultats.

També es va presentar un projecte per despenalitzar l'avortament per part de la dona, que va obtenir àmplia majoria parlamentària,[26] així com es va aprovar la unió civil entre persones del mateix sexe, encara que sense dret a adopció de menors.[27] Tots aquests avenços suposen un progrés democràtic i humanitari que fins al moment només han portat a terme alguns països com l'Argentina, Estats Units o la Unió Europea.

Estructura política[modifica | modifica el codi]

Article principal: Política de l'Uruguai

El seu govern es divideix en tres poders independents:

  • El poder executiu és exercit pel president de la República, que actua conjuntament amb el Consell de Ministres. El president és simultàniament cap d'estat i cap de govern, i és electe junt amb el vicepresident mitjançant elecció popular directa, mentre que aquests designen al seu torn el consell de ministres. El president té un mandat de 5 anys sense reelecció immediata fins després d'igual període des de la cessació del seu càrrec. S'elegeixen en una mateixa candidatura presentada pel respectiu partit. En cas que cap candidatura no obtingui la majoria absoluta dels vots, es procedeix a una segona volta entre les dues primeres majories. En l'esmentada votació resulta guanyadora la candidatura que obtingui la majoria simple dels vots. Des de l'1 de març de 2010 el president és el socialista i exguerriller tupamaro José Mujica, de la coalició Front Ampli - MPP. Amb la creació del ministeri de Desenvolupament Social, el 2005, l'actual govern disposa de 13 ministeris. Aquests són els següents:
Ministeri Nom Sector
Interior Eduardo Bonomi Moviment de Participació Popular (MPP)
Defensa Nacional Eleuterio Fernández Huidobro MPP
Relacions Exteriors Luis Almagro Moviment de Participació Popular
Economia i Finances Fernando Lorenzo Nou Espai
Educació i Cultura Ricardo Ehrlich Moviment de Participació Popular
Salut Pública Jorge Enrique Venegas Partit Comunista de l'Uruguai (PCU)
Treball i Seguretat Social Eduardo Brenta Vertiente Artiguista
Habitatge, Ordenament Territorial i Medi Ambient Francisco Beltrame
Ramaderia, Agricultura i Pesca Tabaré Aguerre Movimiento de Participación Popular
Indústria, Energia i Mineria Roberto Kreimerman Partit Socialista (PSU)
Transport i Obres Públiques Enrique Pintado Assemblea Uruguai
Turisme i Esport Héctor Lescano Alianza Progresista
Desenvolupament Social Daniel Olesker Partit Socialista de l'Uruguai (PSU)
Palacio Legislativo, seu del poder legislatiu.
  • El poder legislatiu rau a l'Assemblea General, que consta d'una Cambra de Senadors de 30 membres i d'una Cambra de Representants de 99 membres, corresponents als dinou departaments del país. Les eleccions per al parlament se celebren en llistes tancades simultàniament amb l'elecció presidencial (no s'aplica el vot per cada candidat a Diputat o Senador sinó per una llista presentada per cada partit polític). Els diputats s'elegeixen per departament mentre que els senadors s'elegeixen a escala nacional, ambdós per mandats de cinc anys.
  • El poder judicial és encapçalat per la Suprema Cort de Justícia, els membres de la qual són nomenats per l'Assemblea General mitjançant una majoria de dos terços i els mandats de la qual duren deu anys. La Suprema Cort de Justícia és l'última instància d'apel·lació i és també l'encarregada de jutjar la constitucionalitat de les lleis. El poder judicial està compost per Tribunals d'Apel·lacions, Jutges Lletrats i Jutges de Pau.

Governs departamentals[modifica | modifica el codi]

Intendència Municipal de Montevideo (IMM).

Els governs locals de cadascun dels dinou departaments s'organitzen a semblança del govern central, amb dos òrgans fonamentals: l'Intendent Municipal (executiu) i la Junta Departamental (legislatiu). S'ocupen de les tasques domèstiques del departament: transport, residus i enllumenat públic, entre altres funcions.

L'Intendent és elegit directament pel poble, en eleccions que es realitzen en dinou circumscripcions (una per cada departament) en una data diferent a la de l'elecció nacional (l'any següent a l'electoral, el segon diumenge del mes de maig).

Les Juntes Departamentals són organismes d'una sola càmera compostos per 31 edils. El partit polític que obté la majoria simple de vots, obté setze de les banques i la resta es divideixen entre els altres partits en proporció amb els vots obtinguts. Existeixen també, en petits pobles o ciutats, autoritats locals que són elegides pel poble o nomenades per la Junta Departamental a iniciativa de l'Intendent: les Juntes Locals.

La reforma constitucional de 1997 va institucionalitzar el Congrés d'Intendents, a fi de coordinar les polítiques dels governs departamentals per permetre'ls acordar entre si, amb el Poder Executiu o amb altres òrgans de l'Estat.

Subdivisions administratives[modifica | modifica el codi]

L'Uruguai està dividit en dinou departaments i té 89 municipis, cadascú dels quals té una població igual o superior a 5.000 habitants:

Divisions administratives de l'Uruguai
Departaments de l'Uruguai
Departament Capital Superfície (km²) Població (2005)
Artigas Artigas Artigas 11.928 km² 078.019
Canelones Canelones Canelones 4.536 km² 0485.240
Cerro Largo Cerro Largo Melo 13.648 km² 086.564
Colonia Colonia Colonia del Sacramento 6.106 km² 0119.266
Departament de Durazno Durazno Durazno 11.643 km² 058.859
Departament de Flores Flores Trinidad 5.144 km² 025.104
Departament de Florida Florida Florida 10.417 km² 068.181
Departament de Lavalleja Lavalleja Minas 10.016 km² 060.925
Departament de Maldonado Maldonado Maldonado 4.793 km² 0140.192
Departament de Montevideo Montevideo Montevideo 530 km² 01.325.968
Departament de Paysandú Paysandú Paysandú 13.922 km² 0113.244
Departament de Río Negro Río Negro Fray Bentos 9.282 km² 053.989
Departament de Rivera Rivera Rivera 9.370 km² 0104.921
Departament de Rocha Rocha Rocha 10.551 km² 069.937
Departament de Salto Salto Salto 14.163 km² 0123.120
Departament de San José San José San José de Mayo 4.992 km² 0103.104
Departament de Soriano Soriano Mercedes 9.008 km² 084.563
Departament de Tacuarembó Tacuarembó Tacuarembó 15.438 km² 090.489
Departament de Treinta y Tres Treinta y Tres Treinta y Tres 9.529 km² 049.318
Total¹ 175.016 km² 03.241.003

¹No inclou la suma dels llacs artificials del riu Negro (1.199 km²). [2]

Les ciutats principals són Montevideo, Las Piedras, Punta del Este, Ciudad de la Costa, Salto, Paysandú i Fray Bentos.

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de l'Uruguai

Indicadors econòmics[modifica | modifica el codi]

Camps de Bella Unión, al nord del país.
Turisme a Punta del Este.
World Trade Center de Montevideo.
Avenida 18 de Julio, a Montevideo. Alberga una àmplia zona comercial.

L'economia de l'Uruguai està dominada pel sector agrícola orientat a les exportacions, i per un sector industrial desenvolupat. Després d'haver crescut un 5% per any durant el període de 1996-1998, l'economia es va veure fortament afectada per les recessions econòmiques del Brasil i l'Argentina, i la moneda es va devaluar al mateix temps que ho feia la moneda argentina. L'Uruguai és membre del Mercosur, i Montevideo n'és la seu.

És un país agroexportador, pel qual l'agricultura (arròs, blat, blat de moro, gira-sol, lli, soia, remolatxa sucrera, canya de sucre) i la ramaderia (boví, oví) són els recursos fonamentals de l'economia. Les indústries principals són la lletera i derivats, paper, cartró, fertilitzants, alcohols, ciment i refinació d'hidrocarburs. Els recursos minerals i energètics si bé són escassos, existeixen grans jaciments d'àgates al nord del país, com de granit, marbre, i l'extracció d'or a la localitat de Minas de Corrales. També són en estudi la recerca de diamants i altres minerals.

Destaca també el sector de serveis financers, logística, transport, comunicacions, així com la puixant indústria de les tecnologies de la informació, en particular el desenvolupament de programari i serveis vinculats.

En els últims anys ha crescut en importància l'explotació forestal d'Eucaliptus grandis i Eucaliptus globulus amb vista a la producció de fusta serrada i fusta per la producció de cel·lulosa. Així mateix, són en construcció una planta de l'empresa finlandesa Botnia i una altra de l'espanyola ENCE, així com altres en estat de projecte.

Un altre dels principals ingressos econòmics al país és el turisme: la nació compta amb una línia costanera sobre el riu de la Plata i l'oceà Atlàntic esquitxada de balnearis, entre els quals destaquen Punta del Este i Piriápolis, de fama internacional. El turisme agropecuari, històric i termal també té importància.

Estructura del PIB el 2002:

Distribució per sectors econòmics del PIB total:
Agricultura, Silvicultura i Pesca: 6,6%.
Indústria: 17,6%.
Indústries de manufacturació i mineria: 17,6%.
Serveis i construcció: 75,8%.
  • Principals països clients: Brasil, Argentina i Estats Units.
  • Principals països proveïdors: Argentina, el Brasil i Estats Units.

Exportacions i importacions[modifica | modifica el codi]

La ramaderia és una de les principals indústries d'exportació de l'Uruguai.

Infraestructura[modifica | modifica el codi]

Transport[modifica | modifica el codi]

Article principal: Transport a l'Uruguai

Respecte al transport de càrregues es fa per mitjà de camions i del ferrocarril. Referent a passatgers existeixen línies d'òmnibus (o autobusos) de curta distància (menys de 50 km) i de llarga distància (de més de 50 km) els quals inclouen tot el país; concentrant-se a la ciutat de Montevideo.

Carreteres[modifica | modifica el codi]

La xarxa viària nacional de l'Uruguai compta amb 8.705 km de carreteres d'un o més carrils, més de 2.300 km d'autopistes o autovies segons la National Geographic, que es distribueixen en els 175.016 km² de territori i serveixen a més de tres milions d'habitants i desenes de milers de turistes, la qual cosa significa un dels més alts índexs d'accessos a diferents parts del territori d'Amèrica Llatina.

La característica principal és que la majoria de les carreteres conflueixen i es concentren a la capital, Montevideo, des d'on es distribueixen per mitjà de bypass i intercanviadors cap a l'interior del país. Actualment està en projecte de construcció un anell perimètric que eviti l'ingrés al centre de la ciutat.

Malgrat tot això, existeixen diverses rutes importants, que només recorren l'interior del país, facilitant així, el trànsit entre els departaments i les ciutats de l'interior sense passar per la capital; per exemple les rutes 26 i de 4 carrils que va des de Maldonado a San Carlos.

Tipus de ferm a les carreteres:

Les principals carreteres, rutes i autovies de l'Uruguai són: Ruta 1 (de Montevideo a Colonia del Sacramento cap a l'oest), Ruta 3 (de San José a Artigas, al nord), Ruta 5 (de Montevideo a Rivera), Ruta 8, Ruta 9 (de Maldonado a Rocha), Ruta 26, Ruta 101, Ruta Interbalneària (Montevideo, Canelones i Maldonado en direcció est), Avenida Italia, i Avinguda Giannattasio, entre d'altres.

Les rutes i carreteres del país estan en un bon estat de manteniment i senyalització, per la qual cosa el trànsit per elles és amè, tant en rutes de doble via (més de dos carrils), com en rutes simples. Fins i tot les rutes de tosca i les mal pavimentades, estan molt bé senyalitzades.

Ferrocarrils[modifica | modifica el codi]
Estació de ferrocarrils a Montevideo.

Els ferrocarrils uruguaians compten amb aproximadament 2.900 km de línies, de 1435 mm, tracció dièsel i només 11 km de doble via. La meitat de la xarxa està clausurada, circulant trens de càrrega als ramals Montevideo - Rivera - Livramento, Piedra Sola - Tres Árboles, Sayago - Minas, Verdún - Planta ANCAP, Carnelli - La Teja, Chamberlain - Paysandú - Salto - Concordia (Argentina) i Algorta - Fray Bentos. Es treballa en la reobertura de 25 de agosto - San José - Ombucitos, havent-se reobert el tram fins a San José pels serveis de passatgers el desembre de 2006.[32]

Els serveis de passatgers es presten en tres línies suburbanes partint de Montevideo cap al Nord (25 de Agosto, 63 km), Oest (San José, 96 km, compartint els 63 de la línia a 25 de Agosto) i Nord-est (Empalme Olmos), 44 km, compartint els primers 8 km amb les altres dos). Des de l'1 de març de 2003 els trens de passatgers parteixen i arriben d'una nova i petita estació terminal situada 500 metres cap al nord de l'Estació Central de Montevideo, la qual roman tancada des de llavors. Això va significar una pèrdua de més de 100.000 passatgers pels serveis de trens.[33]

L'Administració de Ferrocarrils de l'Estat és l'actual administradora de la xarxa i la que opera els trens. Està permesa la circulació de material d'altres empreses i institucions i algunes tenen els seus propis vagons i locomotores (ANCAP, AUAR, CEFU, CUCP).

Estació Central "General Artigas", inaugurada el 23 de juny de 1897 i clausurada l'1 de març de 2003, després de ser reemplaçada per un baixador 500 metres cap al nord.
Xifres de transport de càrrega
per ferrocarril
Any Tones Tones-quilòmetre
2000 1:321.338 238:686.674
2001 1:191.154 219:166.926
2002 822.745 178:135.295
2003 881.056 187:595.062
2004 1:220.046 296:546.835
Transport de passatgers
(bitllets venuts i abonaments,
no inclou trens especials)
Any Bitllets venuts i abonaments
2000 277.073
2001 244.427
2002 383.339
2003 547.550
2004 464.449
2005 532.747
2006 695.607
Aeroports[modifica | modifica el codi]

A l'Uruguai hi ha aproximadament 64 aeroports o aeròdroms secundaris, dels quals nou tenen pista d'aterratge pavimentada, sent els altres cinquanta-cinc, aeròdroms secundaris o pistes d'emergència amb la pista sense pavimentar amb paviment lleu.[34] Els dos més importants són l'Aeroport Internacional de Carrasco ubicat al departament de Canelones, dins de la zona metropolitana de Montevideo, i l'Aeroport Internacional de Laguna del Sauce, al departament de Maldonado. L'Aeroport Internacional de Carrasco està en procés de construcció d'una nova terminal aèria la inauguració de la qual està prevista per a l'any 2009, destinant l'actual edifici com a terminal de càrregues.

Navegació[modifica | modifica el codi]

Dins dels 450 km de costes sobre el Riu de la Plata i 220 km de costes marines s'ubiquen com principals ports el Port de Montevideo, Colonia del Sacramento, Fray Bentos (en realitat, en l'extrem sud del riu Uruguai), Nueva Palmira, La Paloma, Piriápolis i Punta del Este.

Comunicacions[modifica | modifica el codi]

Torre Antel o Torre de les Telecomunicacions, a Montevideo.

A l'Uruguai la llibertat de premsa està emparada per la Constitució. Segons un estudi realitzat per Reporteros Sin Fronteras el 2006, el país ocupa la posició número 57 en l'índex de llibertat de premsa mundial, tercera a Sud-amèrica (després de Bolívia i Xile) i setena a Llatinoamèrica (després de Bolívia, Trinitat i Tobago, El Salvador, Costa Rica Panamà, i Xile).[35]

Per cada mil habitants circulen 293 diaris, hi ha 603 ràdio-receptors, 530 televisions i 278 línies telefòniques. Tenint en compte una família de 4 persones de classe mitjana, en termes mitjans, totes gaudirien d'aquests béns.

Segons estimacions del 2005, a l'Uruguai hi ha 93 emissores de ràdio AM, 191 emissores de FM, 7 de d'ona curta i 62 emissores de televisió.[34]

El 2007, el país va assolir la xifra d'un milió d'usuaris d'Internet.[36]

El 2007, es va firmar un acord d'acceptació, per adoptar la norma de televisió digital europea a diferència del Brasil, que va adoptar la norma japonesa.

Al país hi ha 4 canals importants d'emissió per aire:

  • Saeta TV Canal 10 - el canal uruguayo
  • Canal 4 Montecarlo TV
  • Canal 5 Televisión Nacional (canal estatal)
  • Canal 12 La Tele

Als mateixos li s'han d'agregar els canals de l'interior del país i els seus repetidors; així com la televisió per cable i satelital.

El sistema telefònic uruguaià és 100% digital des de 1997, gràcies als esforços per millorar de l'empresa monopolista estatal de telecomunicacions, ANTEL. L'Uruguai va ser el primer país a tota Amèrica (inclòs els Estats Units) en tenir aquest estatus.[37]

A l'Uruguai hi ha més d'un milió de telèfons fixos,[34] 27,84 línies per cada 100 habitants, el que constitueix la densitat més alta en telefonia fixa de Llatinoamèrica.[38] La meitat del sistema telefònic es troba a Montevideo (00.598.2.XXX.XXXX).

La telefonia cel·lular (09X.XX.XX.XX) es divideix en tres empreses, una pública dependent d'ANTEL, denominada ANCEL (099.XX.XX.XX i 098.XX.XX.XX), i dues privades: Movistar (094.XX.XX.XX i 095.XX.XX.XX) i CTI Móvil (096.XX.XX.XX). Actualment l'Uruguai experimenta el boom de la telefonia cel·lular, on més de dos milions d'habitants disposen de telèfon mòbil, dos terços de la població total.[39]

L'Uruguai és, així mateix, el primer país d'Amèrica on es poden enviar missatges de text amb veu a través del telèfon mòbil, una cosa que només es troba patent en alguns països d'Àsia i Europa.[40][41]

Tecnologia[modifica | modifica el codi]

La indústria de tecnologies de la informàtica és puixant a l'Uruguai. Els principals exponents són els productes GeneXus (Artech), Bantotal (DeLarrobla i associats) Memory. La indústria del programari és una de les majors exportadores del país. I malgrat les dificultats de la zona, aquesta indústria és una de què major creixement i futur prometedor, sent l'única indústria amb desocupació zero a tot el país. Un dels projectes privats més importants dels últims anys ha estat "Zonamerica".

Actualment, l'Uruguai s'ubica com el primer exportador de programari per càpita de tota la regió.[42][43][44]

Geografia humana i societat[modifica | modifica el codi]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Demografia de l'Uruguai
Quantitat d'habitants 1961 - 2003. Font FAO. Nombre habitants en milers.

El 88% de la població uruguaiana és d'ascendència europea, principalment d'Espanya, i més d'un quart de la població és d'origen italià. D'ells, 55.220 tenen nacionalitat italiana o són ciutadans italians.[45][46][47] En tercer lloc es troben els descendents de francesos i d'armenis. Els mestissos representen el 8% de la població i la població d'ascendència africana el 4%.[48] L'Uruguai té un alt grau d'alfabetisme, el més alt de Llatinoamèrica, i la distribució de la riquesa és molt equitativa. La taxa de creixement és de les més baixes d'Amèrica i l'esperança de vida de les més altes. Es calcula que hi ha un grau d'analfabetisme del 2%, i que l'esperança de vida està al voltant dels 74 anys.

L'església i l'estat estan clarament separats. El 66% de la població es considera catòlica romana, el 2% és protestant, i l'1% professa la religió jueva. El 31% diu no tenir cap religió.

Emigració i immigració[modifica | modifica el codi]

Article principal: Immigració a l'Uruguai
Independentistes bascos a Montevideo.

L'emigració uruguaiana és un factor innegable de tota la seva història. Des de la seva independència, el 1830, Uruguai ha estat un país d'emigrants, i també va ser una nació receptora d'immigrants, i ho segueix sent en menor mesura que abans (sobretot de ciutadans argentins, brasilers i peruans).[49] El país va tenir el seu moment d'economia estable i de prosperitat financera a mitjan segle XX, pel que se li va conèixer com la "Suïssa d'Amèrica". Els principals grups d'immigrants que van arribar al port de Montevideo, entre 1850 i 1940, provenien principalment d'Espanya, sobretot de Galícia, Astúries, Andalusia, Aragó i Canàries (vegeu Emigració espanyola); però també d'Itàlia, i en menor quantitat, de França, Alemanya, Polònia, països asiàtics i Europa de l'Est. El període durant el qual el país va rebre més estrangers va ser el del franquisme, a Espanya, i el de les guerres a Europa. El 2001 hi havia 52.353 espanyols residents a l'Uruguai, xifra que ha baixat a 40.720 el 2007, el que converteix el país en el dècim del món amb major població espanyola.[50]

Pel que fa a l'emigració, molts espanyols que vivien a l'Uruguai han tornat al seu país d'origen per diversos motius, entre ells la crisi que va afectar l'economia el 2002 i 2004. D'altra banda, els països triats per la majoria dels uruguaians per viure i treballar són Espanya, Itàlia, Estats Units, el Brasil, Canadà, els d'Europa Occidental, en general, i l'Argentina, que, amb més de 110.000 censats, és el país amb major percentatge de residents uruguaians.

Segons dades de l'INE, actualment resideixen a Espanya 55.480 uruguaians: 28.304 homes i 27.176 dones, dels quals 24.363 tenen nacionalitat espanyola.[51] Les comunitats autònomes amb major quantitat de ciutadans de l'Uruguai són Galícia, Canàries, Catalunya, País Basc, País Valencià, Madrid i Andalusia.

A Catalunya resideixen 17.954 uruguaians, dels quals 6.000 tenen nacionalitat espanyola. Al País Valencià hi ha 9.246, a les Illes Balears, 5.217, i a Andorra, 250.

Influència dels immigrants europeus a l'Uruguai[modifica | modifica el codi]

L'Ospedale italiano Umberto I, a Parque Batlle, Montevideo.

Uruguai té la major proporció de població caucàsica d'Amèrica (per davant del Canadà, EUA i l'Argentina). La població del país es constitueix essencialment a partir de l'aportament de grups d'immigrants. Els pobles indígenes originals han desaparegut, degut principalment a un sistemàtic extermini dut a terme durant el segle XIX, de manera que en l'actualitat la immensa majoria dels uruguaians són descendents d'espanyols i italians, seguits de francesos, alemanys, polonesos, brasilers, argentins, i d'altres països europeus i llatinoamericans (85% aproximadament.), amb petites minories de mestissos, negres, jueus i àrabs (15% aprox.).[34]

Molts europeus, sobretot d'Espanya i Itàlia, van buscar refugi a l'Uruguai durant el franquisme i la dictadura militar de mitjan el segle XX. Entre ells destaquen els catalans Margarida Xirgu, actriu i l'arquitecte Antoni Bonet; Enriqueta Compte y Riqué, mestra barcelonina; i il·lustres famílies de Catalunya, Galícia i Itàlia, que van realitzar importants contribucions per al desenvolupament econòmic, polític i social del país. La família Batlle, oriünda de Sitges, donaria quatre presidents a l'Uruguai en tres segles. José Batlle y Ordóñez, fill de Lorenzo Batlle y Grau, va separar l'església de l'Estat, va modernitzar el país i el va portar a un període de prosperitat financera que li va valer el nom de la "Suïssa d'Amèrica".[52]

El matrimoni Pereira-Rossell va fundar l'hospital públic que avui porta el seu nom, a Montevideo. Emilio Reus, empresari madrileny, va invertir molt capital en la construcció de nous habitatges destinats al comerç i la residència. El pintor Joaquim Torres-Garcia, fill de pare català, va ser una de les icones artístiques més importants de l'Uruguai - i de Catalunya - al llarg del segle XX. Hi ha també un Casal Català a Montevideo, on es va celebrar el Congrés de Catalans de les Repúbliques del Plata el 1936.

La construcció d'un hospital italià anomenat Rei Umberto I, a començaments del passat segle, deixa entreveure la influència de la col·lectivitat italiana a Montevideo. De la mateixa manera, els gallecs, considerats el grup d'immigrants més nombrosos, amb 36.000 persones, al costat dels asturians (actualment hi ha 3.000 a l'Uruguai),[53] van fundar la "Casa Galícia", amb servei mèdic i hospitalari que atén pacients que, majoritàriament, són d'aquest origen.

D'altra banda, la implementació de la llengua italiana com a assignatura obligatòria en els plans educatius de batxillerat d'humanitats, operativa des de la dècada de 1950, fa veure la influència que els immigrants d'aquest país van exercir sobre la cultura local. A més, nombrosos comerços com gelateries, pizzeries, fleques, i fàbriques de pastes casolanes van començar a tenir un bon funcionament. Sense anar més lluny, tots els 29 de cada mes té lloc el dia del gnocchi (pasta feta a base de patata). També en l'àmbit gastronòmic, destaca l'influx d'altres cultures sobre la local; tal és el cas dels pans i les espècies catalans; la confiteria gallega, i el vocable francès de rebosteria en termes com a chantilly, en comptes de nata.

Tres grans escriptors francesos dels segles XIX i XX van néixer a l'Uruguai: el Comte de Lautréamont, Jules Laforgue, i Jules Supervielle. A més, polítics com Daisy Tourné, actual ministra de l'Interior, Julio María Sanguinetti, Luis Giannattasio, i molts d'altres, denoten cognoms francesos i italians.

Finalment, i quant a toponímia, molts pobles de l'interior de l'Uruguai fan referència al lloc d'origen dels seus fundadors. Cardona, al departament de Soriano (per la localitat catalana del mateix nom), costa del Catalán, Arroyo Catalán i Adral (per Adrall, poble de la província de Lleida), Toledo, Grutas de Salamanca, Nuevo París, Rambla de Euskal Erria, Colonia Valdense, Colonia Piamontesa i Nueva Helvecia (comunitat suïssa).

Llengües parlades[modifica | modifica el codi]

El castellà riuplatenc és el dialecte castellà parlat a l'Argentina i a l'Uruguai.

La llengua oficial, i la que s'utilitza en el govern i en totes les entitats i institucions estatals, és el castellà. Tanmateix, la constitució de l'Uruguai no especifica res sobre això, per la qual cosa el castellà és la llengua de facto. Dins d'aquest idioma, predomina la varietat dialectal coneguda com a espanyol o castellà "rioplatense", que és també parlat a bona part de l'Argentina, especialment a Buenos Aires i voltants. A més, hi ha un argot, molt col·loquial, parlat també a l'Argentina, que es diu lunfardo, i té elements gramaticals del castellà però també de l'italià.

És predominant l'ús del vos, en oracions com: ¿vos qué hacés? o ¿cómo andás vos?, en comptes de ¿qué haces tú? o ¿cómo estás? L'accent recau gairebé sempre sobre l'última síl·laba. Les paraules que s'escriuen amb z, com caza, sovint es pronuncien amb s (per exemple: casa). El "yeísme", que consisteix en l'exageració de la ll o la y, pronunciant paraules com llave com shave, és molt freqüent.[54]

A causa del passat històric i la mancada de límits geogràfics concrets amb el Brasil, molts uruguaians que viuen en pobles o ciutats de la frontera, parlen castellà i portuguès o una barreja d'ambdós, el que es coneix com a portuñol riverense o fronteiriço.[55][56][57]

En el passat, hi solia haver un bon grup de persones que parlaven l'italià o el francès com a primera llengua, però s'ha anat perdent amb el temps i la cessació de la immigració europea a Amèrica en les últimes dècades. També existeix una minoria considerable que parla català (i valencià), rus, jiddisch, corsa, alemany, guaraní, lituà, portuguès i plautdietsch.[58][59]

Salut[modifica | modifica el codi]

Hospital de Clínicas de Montevideo.

L'Uruguai compta amb un sistema de salut mixt (públic i privat). El Ministeri de Salut Pública (M.S.P.) és el responsable de normalitzar, avaluar i fiscalitzar l'atenció a la salut a tot el país, tant per l'assistència pública com privada.

Segons l'Institut Nacional d'Estadística de l'Uruguai, el 2006, el 97,2% de la població que viu en localitats de 5.000 o més habitants disposa d'algun tipus d'assistència mèdica, mentre que el 2,8% ha registrat l'absència total de drets per l'assistència de la seva salut.

Aquest mateix estudi va revelar que pràcticament el 46% de la població es troba afiliada a una institució d'assistència mèdica privada, mentre que el 42% rep assistència a través del Ministeri de Sanitat Pública o l'Hospital de Clíniques (gestionat per la Universitat de la República). Dels afiliats a les institucions privades, més de la meitat (24,4%) compta a més amb servei d'emergència mòbil, mentre que només el 4,8% dels usuaris de salut pública en compten.[60]

Els recursos humans constitueixen un dels principals punts favorables en la salut a l'Uruguai, ja que segons un informe realitzat el 2006 per l'Organització Mundial de la Salut, el país ocupa la segona posició d'Amèrica Llatina en el nombre de metges per habitant (3,65 per cada mil habitants) després de Cuba, amb 5,91.[61]

Uruguai és l'únic país d'Amèrica Llatina que ha aconseguit una cobertura gairebé universal d'accés a aigua potable segura i a un sanejament adequat, amb alts nivells de qualitat de serveis (per accés a aigua potable veure[62] i per sanejament veure).[63] Atesos aquests èxits, la prioritat actual del govern és ampliar-ne l'eficiència, així com l'accés al servei de clavegueram en zones on s'utilitza sanejament en lloc.

Estadístiques[modifica | modifica el codi]

  • Esperança de vida en néixer (est. 2006):[34]
    • Població total: 76,33 anys
    • Homes: 73,12 anys
    • Dones: 79,65 anys
  • Mortalitat materna:[64] 11 cada 100.000 naixements
  • Mortalitat infantil: 12,7 per mil (2005)[31]
  • Mortalitat menors de 5 anys:[65] 18.1 por 1.000
  • Alfabetisme: 97,7% (2006)[66]
  • Consum de calories diàries: 2.862 per cápita
  • Aigua potable:[67] 98 %

Educació[modifica | modifica el codi]

Article principal: Educació a l'Uruguai

Resum general[modifica | modifica el codi]

Són principis fonamentals de l'educació pública uruguaiana el laïcisme, gratuïtat i obligatorietat, tal com fossin proclamats per José Pedro Varela.

A l'Uruguai la població té accés a educació gratuïta des de primer nivell de preescolar fins a la secundària. El país compta amb una universitat pública, la Universitat de la República, integrade per diverses facultats i serveis annexos. Aquesta oferta educativa es veu complementada per institucions d'educació privada que inclouen des de l'educació preescolar fins a la terciària.

Un dels èxits del sistema educatiu uruguaià, és la seva elevada taxa d'alfabetització, la més alta d'Amèrica Llatina, al voltant del 98%, seguida de l'Argentina i Cuba (97%).[68][34]

Estadístiques[modifica | modifica el codi]

Alfabetisme (est. 2003):[69]

  • Població total: 98%
  • Homes: 97.6%
  • Dones: 98.4%

Taxa neta d'inscripció escolar:

  • Primària total: 93 %
  • Homes: 93 %
  • Dones: 93 %

Secundària:

  • Homes: 77 %
  • Dones: 92 %

Universitat: 35 %

Docents de primària: un cada 21 estudiants.

A l'Uruguai hi ha col·legis i instituts públics (finançats per l'Estat) i privats. El primer jardí d'infants del país - i de Sud-amèrica - va ser fundat el 1892 per la mestra uruguaianocatalana Enriqueta Compte y Riqué. L'educació primària, d'altra banda, va des dels 6 als 11 anys i és de caràcter obligatori. Els alumnes de les escoles públiques han de vestir un uniforme que representa els colors de la bandera nacional: túnica blanca i una corbata de llacet blava ajustada al coll. Als col·legis privats, tanmateix, s'usa l'uniforme distintiu de cada institució.

Els estudiants d'educació secundària, dels 12 als 14 anys, i de batxillerat (dels 15 als 17 anys) que estudien en instituts públics, en general no han de vestir uniforme, si bé s'exigeix certa formalitat. Finalment, el batxillerat a l'Uruguai dura tres anys: un primer any comú i dos anys on l'alumne cursa orientacions al seu gust, és a dir, humanitats, ciències, biologia o arts. L'últim any de batxillerat, al seu torn, es divideix en opcions dins de l'orientació elegida el curs anterior: dret, economia, enginyeria, arquitectura, medicina i agronomia. A final de curs es realitzen exàmens obligatoris de gairebé totes les matèries, a excepció de les poques que es poden aprovar si s'assoleix una mitjana de 7 (d'1 a 12) a finalitzar l'any acadèmic.

Facultat d'Enginyeria, a Montevideo (disseny de Julio Vilamajó).

Universitats públiques[modifica | modifica el codi]

En l'àmbit públic, l'única universitat a l'Uruguai és la Universitat de la República, dedicada a brindar carreres professionals. Per atorgar carreres terciàries i tècniques es troba la Universidad del Trabajo de Uruguay (UTU).

Universitats privades[modifica | modifica el codi]

A partir de 1985, comencen a fundar-se universitats privades, sent la Universidad Católica del Uruguay la primera d'elles.

Cultura i oci[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cultura de l'Uruguai

La cultura de l'Uruguai té les seves arrels en nombroses tradicions i orígens diversos. D'una banda, la cultura que va deixar el passat indígena del país, abans de l'extermini dels indis natius. Per un altre, l'enorme i important influència europea de finals de segle XIX i començaments i mitjan el XX. I, finalment, la influència d'origen africà que, encara que és minoritària, va tenir i té el seu espai en els costums uruguaians.

Herència ameríndia[modifica | modifica el codi]

Homenatge a Espanya, a Montevideo. La verge representa la mare pàtria.
Mate, la beguda nacional de l'Uruguai.

El territori que actualment inclou l'Uruguai estava poblat, en el passat, per tribus indígenes que, després de l'arribada dels colons europeus, es van veure fortament amenaçats. Les ètnies més conegudes són els charrúas - dels quals s'ha heretat el gentilici pels nascuts al país -, els guaranís, els chanás i els tapís.[70]

En el cas dels indis charrúas, l'Uruguai ha heretat alguns localismes que s'han incorporat a la manera de parlar de molts ciutadans. Per exemple, es diu que la paraula gurí o gurís, el plural del qual és gurises, que es refereix a "petit" o jove de curta edat, és una paraula d'origen charrúa.[71] Tanmateix, a causa de la matança total i indiscriminada d'aquesta tribu, a mans del primer president de la República, Fructuoso Rivera, no és possible establir amb exactitud fins a quin punt la societat actual i la charrúa tenen alguna cosa en comú. A excepció d'un monument en honor a l'últim charrúa caigut en el genocidi, Tabaré, i dels petits estris i restes humanes que es conserven en museus de Montevideo, no queda més d'aquest grup. Per acabar, el nom de pila d'home, Tabaré, que és bastant comú al país (com per exemple, el nom de l'expresident, Tabaré Vázquez), també és charrúa.[72]

Els guaranís, en canvi, que en aquella època habitaven bona part del territori de l'actual Uruguai, van fugir a regions properes després de la invasió per part dels europeus. Els qui s'hi oposaven i feien front als atacs dels colons (com va ser el cas dels charrúas, i per això es parla de "grapa charrúa") eren afusellats o se'ls esclavitzava. Aquesta tribu, la guaraní, que avui habita en gairebé la totalitat del Paraguai i zones del nord de l'Argentina i el sud bolivià, va deixar moltes proves de la que aleshores fou la seva terra. Per començar, el nom de l'Uruguai (riu de l'"uru", petita au que habitava la zona; o "uruguá", riu dels cargols o els ocells pintats), així com els noms del Paraguai o Taragüí (a la província argentina de Corrientes), són d'origen guaraní. Altres topònims, com ara Tacuarembó, Iporá, Batoví, i la majoria dels que es concentren al nord del país són també de procedència guaraní.

Els chanás i els tapíes van ser reduïts per l'Orde franciscà i es van convertir al catolicisme. Són potser els únics dos grups ètnics nadius que viuen en zones rurals de l'interior de l'Uruguai, en l'actualitat. Tanmateix, és important deixar en clar que a causa que molts d'ells es van casar amb colons europeus, la seva descendència és criolla i mestissa, així com els seus costums.

Dels països veïns, és a dir, Argentina i Brasil, es va introduir un patrimoni cultural important. És possible que entre les tribus existís una espècie de contacte i fins i tot d'organització i intercanvi monetari o de matèries primeres.

Quan els colons espanyols i portuguesos van arribar a aquesta regió d'Amèrica, van trobar que l'ambient era hostil, la humitat era molt elevada, i el fred molt fort. A tals inclemències, i a la dura feina de cacera i construcció que realitzaven els indígenes nòmades i sedentaris, els espanyols van haver d'esbrinar quin era el secret de tanta resistència per part dels nadius. Allà van descobrir una espècie d'arbre, que es conreava al sud del Brasil i est del Paraguai, i van decidir realitzar plantacions extensives d'aquesta planta, a la qual el temps i la història han donat un lloc privilegiat a la regió.

Els efectes nocius, estimulants i curatius de l'herba mate (molt similars als del te tradicional), es van estendre ràpidament fins a arribar a l'Uruguai i l'Argentina. Els indis quítxues llavors van adaptar la yerba mate a la seva vida i en van dir "matí" (vas o recipient) a l'espècie de carbassa allargada on es diposita l'herba i l'aigua calenta per beure el que s'ha castellanitzat com "mate".[73]

A l'Uruguai, a diferència d'altres països de la regió, el mate característic és el cimarrón.[74] Se serveix en un recipient amb forma de carabassó, buidat, que pot ser d'un fruit que s'usa a tals efectes, o bé de fusta o metall. Es diposita l'herba mate a l'interior del recipient, després de "curar"-lo (és a dir, aconseguir que s'hagi humitejat i assolit un color i estat propicis per al seu bon ús), s'hi afegeix aigua calenta amb un termos o caldera, i s'hi col·loca una vareta metàl·lica, dissenyada i buidada, amb una petita reixeta que permet l'absorció de la infusió, i que es coneix localment com a bombilla. L'acte de servir mate, es coneix com a cebar.

El mate, que varia d'acord als gusts del consumidor, pot ser amarg, dolç (si hom hi afegeix sucre), cuit (bullit i servit com a te), amb llet, amb suc de fruites, amb closca de taronja o llimona, etcètera. El mate que més es consumeix a l'interior de l'Uruguai és el que se serveix en un recipient estret, en forma de galeta, i d'allà el seu nom: mate galleta, en castellà.

L'hàbit de beure mate és tot un costum i una tradició pels uruguaians. A tall de comparació, és tan important com ho és el te pels anglesos o el cafè pels colombians. És la beguda nacional per excel·lència i, encara que es conrea al Brasil o el Paraguai, és el producte més consumit per la població.[75]

Herència europea[modifica | modifica el codi]

Flam amb dolç de llet.
Alfajores de xocolata i sucre amb dolç de llet.

El patrimoni europeu va tenir lloc al segle XX. La seva influència es va veure reflectida en la construcció, modes d'edificació, hàbits i, sobretot, en la gastronomia. El país va ser un escenari acollidor per les inversions d'acabalats empresaris alemanys i francesos i per la residència i treball de molts espanyols i italians que fugien de la pobresa que assolava els seus països. Després de la Segona Guerra Mundial, l'Uruguai es va veure afavorit per la quantitat d'immigrants que van ingressar al país amb intencions de treballar i de viure. Amb ells, van arribar els seus costums.

Els italians van obrir pizzeries, gelateries i fàbrica de pastes. L'escalopa espanyola, a l'Uruguai rep el nom de "milanesa", perquè va ser introduïda pels italians.[76] A més, existeix la milanesa "napolitana", que té formatge i salsa de tomàquet amb una mica d'orenga. Els espanyols, i sobretot els gallecs i els asturians, van obrir fleques i carnisseries o modestos magatzems o bars. Es van introduir masses i pastissos gallecs de confiteria, empanades i paelles, mariscs i peix fresc. La truita espanyola va cobrar certa popularitat, mentre que l'olla andalusa, les espècies catalanes, l'arròs amb llet i les melmelades es van difondre a gran escala.

Els anglesos van introduir la primera marca de calçat del país, Champion, i per això als calçats esportius se'ls coneix com a championes. Els francesos es van dedicar als alts negocis i a la rebosteria i refineria, mentre que els alemanys van obrir fàbriques de begudes i processament de menjar.

Encara que existeix una gran controvèrsia sobre el tema, a causa de rivalitats locals, se sosté que el dolç de llet va ser creat a l'Uruguai, per esclaus africans a servei d'empresaris uruguaians o europeus. Tanmateix, també es diu que va ser portat a l'Uruguai i a l'Argentina pels portuguesos, si bé una quarta hipòtesi afirma que és d'origen andalús o que va ser creat en el camp argentí el segle XVIII. El cert és que tant el dolç de llet com la llaminadura de xocolata o sucre, plena d'aquest dolç, i que es coneix com a alfajor, és molt característic del Riu de la Plata i forma part del seu patrimoni gastronòmic, al costat de les coques fregides (o tortas fritas) de farina i greix boví en oli de gira-sol i que la tradició diu que s'han de consumir els dies de pluja.

L'Uruguai i l'Argentina també comparteixen el dia del gnocchi, en què cada 29 del mes, se serveix un plat d'aquesta pasta a base de patata, amb salsa de tomàquet o, en el cas de l'Uruguai, amb salsa de caruso o tuco de carn o pesto.[77] A Colonia, d'altra banda, destaca la producció de formatges i melmelades casolanes d'origen suís.

Altres costums[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gastronomia de l'Uruguai

Quant a la gastronomia, l'Uruguai també destaca per la seva graellada, parrillada (o barbacoa). Els chinchulines, les pedreres, i tot tipus de carn bovina, ovina i porcina, es consumeixen amb certa regularitat. És comú organitzar una "parrillada" (és a dir, esdeveniment social) entre amics o familiars i consumir carn feta a les brases o en una estufa a llenya.[78] Un itinerari de vins i altres begudes alcohòliques solen servir de sobretaula. En aquesta línia, la grappamiel uruguaiana (grappa italiana amb mel), se serveix com beguda forta.[79]

Uruguai ostenta, des del 13 d'abril de 2008, el rècord Guinness per haver rostit més de 12.000 quilos de carn bovina, entre més de 1.250 persones i en una graella de 1.500 metres. El país aconsegueix entrar així en el llibre Guinness dels rècords, pel rostit més gran del món.[80]

Ciència[modifica | modifica el codi]

La inversió en investigació no ha estat una característica de l'Uruguai. Generalment, han estat esforços aïllats d'algun centre com, per exemple, l'Institut d'Investigacions Biològiques Clemente Estable (IIBCE) o la Universitat de la República. Les principals investigacions són de l'àrea de la medicina, però també n'hi ha de matemàtiques, com la tasca realitzada per l'enginyer José Luis Massera.

Tot i així, el 1986, amb l'acabament de la dictadura militar, es crea el Programa de Desenvolupament de les Ciències Bàsiques (PEDECIBA), resultat d'un acord entre la Universitat de la República (UdelaR), el Ministeri d'Educació i Cultura i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), amb l'objectiu de la repatriació de científics i el començament dels postgraus i els doctorats en ciències bàsiques (Biologia, Informàtica, Física, Matemàtiques i Química). El primer director del PEDECIBA va ser el Dr. Roberto Caldeyro Barcia. Un altre esdeveniment important recent de la ciència uruguaiana és la fundació de l'Institut Pasteur de Montevideo, dependent de l'Institut Pasteur de França.[81] El director d'aquest institut és el Dr. Guillermo Dighiero.

Cal destacar també l'enginyer uruguaià Eladio Dieste, reconegut internacionalment pel seu ús de la ceràmica armada.

Música[modifica | modifica el codi]

Dia del candombe (2006).

Referent a la música, el candombe representa un dels estils més representatius del país.[82] Va ser introduït pels esclaus africans en l'època colonial i des d'aquest llavors s'ha tornat molt comú a tots els racons de la societat, tant entre negres com en blancs o altres grups ètnics. Les famoses murgas, o les llamadas, organitzades per la col·lectivitat africana a l'Uruguai, celebra amb colors i tambors la clàssica festa i desfilada de disfresses, propera a la festa de carnestoltes - el més llarg del món amb 40 dies de durada - el mes de febrer.[83] La cumparsita, el pericón i el tango són altres estils musicals uruguaians que barregen ritmes africans, criolls i colonials.

En l'actualitat, hi ha grups musicals que combinen ritmes llatins amb rock i pop. Entre els cantautors contemporanis destaquen Jorge Drexler, Jaime Ross, Rubén Rada, Pablo Sciuto, Natalia Oreiro, Pablo Estramín, i Alfredo Zitarrosa.

Humanitats[modifica | modifica el codi]

América invertida (1943), de Joaquim Torres-Garcia

En l'àmbit plàstic i literari, l'Uruguai va ser el bressol de grans talents artístics. Per començar, el pintor uruguaianocatalà Joaquim Torres-Garcia,[84] al costat del seu compatriota Rafael Barradas, que va viure la major part de la seva etapa artística a Catalunya i Espanya, són grans icones de l'art avantguardista i realista, respectivament, en ambdós costats de l'Atlàntic.[85] El museu en homenatge a Barradas a l'Hospitalet de Llobregat i la memòria a Torres-Garcia com un dels autors que van contribuir a l'escenari artístic català es mantenen ben vigents. L'obra més popular de Torres-Garcia, almenys a l'Uruguai, és América invertida (1943). Un altre pintor uruguaià que va destacar fou Juan Manuel Blanes, autor de moltes obres que reflecteixen els fets històrics més importants de l'Uruguai, com ara el desembarcament dels Trenta-Tres Orientals. Pedro Figari, d'altra banda, amb les seves pintures en aquarel·la i sense rostres expressius, va destacar pels seus escenaris sobre la societat i els costums uruguaians, entre els quals el candombe.

En el camp de les lletres, Juana de Ibarbourou, filla de bascs i més coneguda com a Juana de América, es va donar a conèixer a tot Llatinoamèrica amb els seus relats i la seva poesia. Delmira Agustini, de pares italians, va enamorar molts lectors amb la seva poesia sobre temes gòtics i va sorprendre tothom amb la seva mort primerenca arran d'un homicidi. Horacio Quiroga, nascut a Salto, va escriure contes i relats infantils, així com històries de por, terror, bogeria i mort; generalment és comparat amb l'escriptor nord-americà Edgar Allan Poe, tant per la seva forma d'escriure com pel seu tràgic final. Cal citar també Felisberto Hernández, que contribuí de manera molt singular a la literatura fantàstica llatinoamericana. Altres autors més contemporanis són José Enrique Rodó, Mario Benedetti, Juan Carlos Onetti, Eduardo Galeano, Bartolomé Hidalgo,[86] Feliciano Sánchez o Carlos Liscano, que va escriure sobre la dictadura militar uruguaiana de la dècada del 1970, i altres autors promoguts per concursos literaris. Dins dels autors que van contribuir a la literatura francesa romàntica, destaquen Jules Laforgue i el Comte de Lautréamont. En l'espai contemporani, destaca l'assagista i crític, nascut a Montevideo, Jules Supervielle.

Quant a la filosofia, Carlos Vaz Ferreira va impulsar nombrosos projectes i va fundar la Facultat d'Humanitats de la Universitat de la República, a més d'implantar l'assignatura en els centres d'ensenyament secundari. La seva obra Fermentario, sobre la ciència i la pràctica, o l'abstracte i el mundà, en plans metafísics, van aportar un bon cabal de coneixement a la teoria filosòfica del segle XX.

En el teatre del segle XX hi va tenir un paper important l'obra de l'actriu uruguaianocatalana Margarida Xirgu, que va aconseguir revolucionar la comèdia nacional i va influir en les generacions posteriors d'actors. Les seves representacions al Teatro Solís de Montevideo li van valer fama i reconeixement.[87]

En el cinema cal citar un altre català, Fèlix Oliver, pioner del cinema a l'Uruguai.

Esports[modifica | modifica el codi]

Article principal: Esport a l'Uruguai
Asociación Uruguaya de Fútbol.
Diego Forlán amb la samarreta de la Selecció de Futbol de l'Uruguai.

L'esport amb més seguidors a l'Uruguai és el futbol.[88] Històricament el futbol ha estat un element fonamental en el que refereix a l'afermament de la "nacionalitat" uruguaiana i a la projecció internacional de la imatge de l'Uruguai com a país, als començaments del segle XX. "La celeste" (renom històric de la selecció uruguaiana, que sorgeix del color de la seva samarreta) va enlluernar a Europa amb les seves presentacions olímpiques i es va guanyar l'admiració i el respecte de l'univers esportiu, col·locant al futbol sud-americà en el més alt àmbit de consideració en una època en què l'esmentat continent era encara ignorat al mapa internacional del futbol (Uruguai en particular desconegut a tots els mapes, no sol al futbolístic). Uruguai va guanyar dues medalles d'Or consecutives, als Jocs Olímpics (París 1924 i Ámsterdam 1928), sent durant 80 anys l'únic país sud-americà a ocupar el màxim lloc olímpic, honor compartit ara amb l'Argentina des de Atenes 2004 (vegeu Uruguai als Jocs Olímpics).[89]

Uruguai ocupa el primer lloc en quantitat de copes Amèrica, amb 15, seguit par l'Argentina amb 14 et pel Brasil, que en té 7. En el que refereix a títols mundials, l'Uruguai va aconseguir en dues ocasions la Copa del Món de Futbol (el 1930[90] i el 1950,[91] sent aquest un últim èxit esportiu històric i un dels moments més dramàtics i inoblidables de la història del futbol uruguaià, la final del qual és coneguda des de llavors amb el renom del "Maracanazo"). A nivell de clubs Nacional i Peñarol, els dos principals equips uruguaians, han representat a l'Uruguai de forma magnífica, obtenint-hi tots dos vuit Copa Libertadores de América i sis Copes Intercontinentals, a més d'una destacada llista (en quantitat i qualitat) de títols internacionals que els permeten ocupar, fins al novembre del 2006, la primera i la tercera posicions en el Rànquing de Clubs de la CONMEBOL (Peñarol 1094 ptes., Boca Juniors 1023 ptes., Nacional 960 ptes.).[92]

Hi ha molts jugadors uruguaians que formen part de lligues espanyoles, italianes, i d'altres països europeus i asiàtics. Entre els més destacats a d'Espanya, estan Diego Forlán, de l'Atlético Madrid; Pablo García, del Real Murcia; Walter Pandiani de l'Osasuna, Ernesto Javier Chevantón del Sevilla; i Fabián Estoyanoff del Real Valladolid Club de Fútbol.

Altres esports que gaudeixen de molta popularitat són el bàsquet i el rugbi que últimament ha guanyat més adeptes, així com el ciclisme; en els Jocs Olímpics de Sydney 2000, Milton Wynants va guanyar una medalla de plata, tornant a posar l'Uruguai al medaller després de 36 anys.

Festes[modifica | modifica el codi]

Data Nom Nom local Notes
1 de gener Cap d'any Año nuevo No laborable.
6 de gener Epifania Día de los niños Laborable i inamovible. Anomenat popularment Día de Reyes
Data mòbil Carnaval Carnaval Laborable (dilluns i dimarts de la setena setmana anterior a diumenge de Pasqua).
Data mòbil Setmana Santa Semana de turismo Laborable, excepte dijous i divendres.
19 d'abril Desembarcament dels 33 Orientals Desembarco de los 33 Orientales Laborable. Si és dissabte, el diumenge o el dilluns: es commemora en l'esmentada data. Si cau el dimarts o el dimecres: es commemora el dilluns anterior. Si cau el dijous o el divendres: es commemora el dilluns següent.
1 de maig Dia Internacional dels Treballadors Día de los trabajadores No laborable.
18 de maig Batalla de Las Piedras Batalla de Las Piedras Laborable. Si és dissabte, el diumenge o el dilluns: es commemora en l'esmentada

data. Si és dimarts o dimecres: es commemora el dilluns anterior. Si és dijous o divendres: es commemora el dilluns següent.

19 de juny Naixement de José Gervasio Artigas Natalicio de José Artigas Laborable i inamovible.
18 de juliol Jura de la Constitució Jura de la Constitución No laborable.
25 d'agost Declaratòria de la Independència Declaratoria de la Independencia No laborable.
12 d'octubre Dia de la Raça Día de las Américas Laborable. Si és dissabte, el diumenge o el dilluns: es commemora en l'esmentada data. Si és dimarts o dimecres: es commemora el dilluns anterior. Si és dijous o divendres: es commemora el dilluns següent.
2 de novembre Dia dels Fidels Difunts Día de los difuntos Laborable i inamovible.
25 de desembre Nadal Día de la familia No laborable. Anomenat popularment Navidad.

Notes:

  • Arran de la naturalesa laica de l'estat uruguaià, les festivitats cristianes (Setmana Santa i Nadal) reben oficialment altres noms ("Semana de turismo" i Día de la familia). Tanmateix, excepte la Setmana Santa, les mateixes són conegudes popularment pel seu nom cristià. Aquesta última se li anomena indistintament Santa, de Turisme, Criolla, o de la Volta Ciclista.
  • En els anys en què hi ha canvi de comandament presidencial (els acabats en 0 o en 5), l'1 de març és firat no laborable.
  • Els dies de descans no laborables són sempre inamovibles.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de l'Uruguai
Batalla de Caseros.

Abans de les exploracions espanyola i portuguesa, el territori estava poblat per algunes ètnies indoamericanes nòmades, d'entre les quals destaquen la charrua i la guaraní.[93]

Els primers assentaments europeus van ser els de Villa Soriano, Colonia del Sacramento i Montevideo. Els espanyols es van assentar a partir del 1726, any en què es produeix la fundació de Montevideo, a causa de l'avanç de les tropes portugueses a través de l'actual territori uruguaià i a la fundació de ciutats per aquests.

La ciutat de Montevideo es va fundar amb caràcter militar i mercantil, i va ser una important plaça militar dels dominis realistes de l'imperi Espanyol al sud durant el segle XVIII i el principal port de l'estuari de la Plata. La importància de Montevideo com a principal port del Virregnat del Riu de la Plata li va ocasionar en diverses ocasions enfrontaments amb la capital del virregnat, Buenos Aires.

El 1798 i entre el 1806 i 1807 es produeixen les invasions angleses. Les tropes de Montevideo i de Buenos Aires van repel·lir juntes els atacs de la flota anglesa (la primera comandada pel comodor Sir Home Riggs Popham i la segona per l'almirall Sir Charles Stirling) vinguda a conquerir els territoris del Plata. A la Revolució de Maig de 1810 i durant l'alçament revolucionari de les províncies del Plata, Montevideo es manté fidel a les autoritats espanyoles.[94]

Al començament del segle XVIII, van sorgir moviments d'independència a Sud-amèrica. El territori de la Banda Oriental - sota el poder de Buenos Aires -, i que era l'antic nom de l'Uruguai, va ser reclamat per l'Imperi del Brasil, influït per interessos de la corona portuguesa. El Brasil va annexar el territori el 1821, després d'una invasió per part de Portugal el 1816, però Uruguai va declarar-ne la independència el 1825 i el 1828 - amb la Convenció Preliminar de Pau de Rio de Janeiro i amb interessos del Regne Unit - es va convertir en un país independent, sota tutela dels seus dos poderosos veïns fins a l'any 1830, quan adquireix la sobirania plena i absoluta.

Tabaré Vázquez i el vicepresident Rodolfo Nin Novoa.

Uruguai va experimentar inestabilitat política i econòmica durant el segle XIX. Després de la Segona Guerra Mundial l'economia es va col·lapsar en diverses ocasions i el govern va començar a perdre el suport ciutadà. Els Tupamaros, un grup radical d'esquerra, van reaccionar a la crisi amb violència i van provocar la repressió per part del govern i la suspensió dels drets individuals. Finalment, el 1973, l'exèrcit va prendre el poder, donant inici a un període d'onze anys de dictadura militar en un país que havia estat una democràcia estable. El 1984 la democràcia va ser restaurada.

En les eleccions presidencials realitzades el 31 d'octubre de 2004 va resultar elegit Tabaré Vázquez, candidat per la coalició d'esquerra Encontre Progressista-Front Ampli-Nova Majoria amb el 50,6% dels vots, assolint la victòria en la primera volta i aconseguint un parlament amb majories absolutes. És la primera vegada en la història del país que un partit polític no tradicional, i d'aire socialista, accedeix al Poder Executiu.

En les eleccions municipals realitzades el 8 de maig de 2005, el Partit Nacional va obtenir deu intendències, l'EP-FA-nm en va obtenir vuit, i el Partit Colorado en va obtenir una.[95]

Pel que fa a les eleccions presidencials del 2009, el partit oficialista d'esquerra, el Front Ampli, va obtenir un nou govern amb el triomf del tupamaro José Mujica sobre l'expresident Luis Alberto Lacalle.[96][97]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El 1816, amb la independència de les Províncies Unides del Riu de la Plata respecte a Espanya, l'Uruguai (llavors conegut com Província Oriental) es constitueix com un territori més d'aquesta unió que després va donar origen a l'Argentina.
  2. Instituto Nacional de Estadística. «Censo 2011. Resultados preliminares.». [Consulta: 24 abril 2012].
  3. Informe del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament del 2005, taula 12
  4. Article del periòdic uruguaià La República
  5. Cooperativa.cl: Chile y Uruguay son los países menos corruptos de América Latina
  6. Article de Radio Duna, pàgina web xilena
  7. «Uruguay es el tercer mejor país para vivir dentro de América Latina» (en castellà). elpais.com.uy, 3 de novembre de 2011. [Consulta: 3-11-2011].
  8. Article del periòdic argentí Clarín
  9. PRB: Uruguay se encuentra a la cabeza en el envejecimiento de su población
  10. Article del periòdic paraguaià ABC Digital
  11. Article del periòdic uruguaià La República
  12. Article del diari uruguaià La República: "Uruguay es el país más verde de América Latina y el noveno en el mundo" (castellà)
  13. Cope.es: Uruguay es el país más pacífico de América Latina (castellà)
  14. Article del diari uruguaià El País [Consulta 08/12/2008]
  15. (castellà) Uruguay, el mejor de Iberoamérica
  16. Servei Geogràfic Militar - Uruguai: superfície territorial. (castellà)
  17. Geografia de l'Uruguai (anglès)
  18. Hidrografia de la Conca del Plata (castellà)
  19. Orografia de l'Uruguai (castellà)
  20. Topografia uruguaiana (en castellà)
  21. Aus de banyat (castellà)
  22. Reserva autòctona natural Pan de Azúcar, a Piriápolis (castellà)
  23. Geografia de l'Uruguai
  24. The Economist - Democracy index (anglès)
  25. Uruguai lliure de fum de tabac (castellà)
  26. Article en castellà sobre la despenalització de l'avortament a l'Uruguai
  27. Article:Uruguai va ser el primer país d'Amèrica Llatina en aprovar el matrimoni entre homosexuals
  28. www.espectador.com (23-03-2006)
  29. www.larepublica.com.uy (04-01-2006)
  30. www.espectador.com (09-05-2006)
  31. 31,0 31,1 www.cbasico.fmed.edu.uy
  32. Ferrocarrils de l'Uruguai (castellà)
  33. Grup de Passatgers en defensa de l'Estació Central
  34. 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 34,5 CIA - The World Factbook - Uruguay (anglès)
  35. Índex sobre l'estat de la llibertat de premsa al món (octubre 2006)
  36. Montevideo COMM - Un millón de internautas, una xifra important tenint en compte que representa la tercera part de la població
  37. ANTEL - Ressenya històrica. (castellà)
  38. UNPAN - Benchmarking E-government: A Global Perspective (2002)
  39. L'Uruguai té més de 1.200.000 telèfons mòbils en funcionament
  40. Article del diari uruguaià El País (castellà)
  41. Notícies electròniques de l'Uruguai (castellà)
  42. (castellà) Business News Americas: "Exportadores de software vuelven para cerrar acuerdos - Chile, Uruguay"
  43. (castellà) La República: "Uruguay es el primer exportador per cápita de software de la región"
  44. (anglès) Uruguay now regional leader in software industry
  45. Un milió d'uruguaians amb ascendència italiana (italià)
  46. Article de Factum (castellà)
  47. Dades estadístiques de l'Uruguai (castellà)
  48. Genètica uruguaiana (en castellà)
  49. Article del periòdic uruguaià La República (castellà)
  50. Article del diari espanyol El País sobre les eleccions de 2008 a Espanya (castellà)
  51. INE
  52. Els catalans a l'Uruguai (castellà)
  53. Article del diari uruguaià El País (castellà)
  54. Llengua castellana de l'Uruguai
  55. CHAREILLE, Samantha. Aspectos de la situación lingüística de Uruguay: El caso del portuñol. (castellà)
  56. GLOTTOPOL. Revue de sociolinguistique en ligne (Numéro 4, julliet 2004). (francès)
  57. CARVALHO, Ana Maria. Variation and difussion of Uruguayan Portuguese in a bilingual border town. University of California at Berkeley USA. (anglès)
  58. Uruguay for Spanish students (anglès)
  59. «The Linguist List for Uruguay» (en anglès). International Linguistics Community Online. Eastern Michigan University. [Consulta: 26 abril 2011].
  60. INE - Uruguay en Cifras 2006 (castellà)
  61. Global distribution of health workers in WHO Member States (20 February 2006) (anglès)
  62. JMP [Programa Conjunt OMS/UNICEF de Monitoratge de l'Abastament d'Aigua i del Sanejament http://www.wssinfo.org/pdf/country/URY_wat.pdf]
  63. JMP [1]) Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  64. Organització Panamericana de la salut
  65. Organització Panamericana de la Salut
  66. www.observa.com.uy (31-07-06)
  67. Panorama:Estadístiques de l'Uruguai - Unicef
  68. Informe sobre Desenvolupament Humà 2005
  69. CIA - The World Factbook - Uruguay (en anglès)
  70. Història dels indis americans a l'Uruguai (en castellà)
  71. Els indis charrúas
  72. Noms i topònims autòctons (en castellà)
  73. Cultura: el mate a l'Uruguai (en castellà)
  74. Article en castellà sobre el mate uruguaià
  75. Herba mate (en castellà)
  76. La "milanesa" uruguaiana (en castellà)
  77. Gnocchi a l'Argentina i l'Uruguai (en castellà)
  78. Article de Univisión: Uruguay, paraíso para carnívoros (castellà)
  79. Grappamiel, una beguda per l'hivern (en castellà)
  80. Article del diari espanyol 20 minutos (castellà)
  81. pasteur.edu.uy. «Institut Pasteur de Montevideo» (en castellà). [Consulta: 4 de març de 2012].
  82. Informació sobre el candombe (castellà)
  83. Organització d'Estats Iberoamericans (OEI) (castellà)
  84. Breu biografia de Joaquim Torres-Garcia
  85. Rafael Barradas. Biografia del Centre Cultural Barradas, a l'Ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat
  86. Introducció a la literatura gautxesca (castellà)
  87. Biografia de Margarida Xirgu. Diari uruguaià La República
  88. Informació sobre l'Uruguai: Futbol com a esport nacional
  89. www.olympic.org
  90. Notes de futbol: Uruguai, primer campió del món
  91. Història de la Copa del Món de Futbol (anglès)
  92. Rànquing de Clubs de la CONMEBOL (castellà)
  93. John Street: Artigas and the Emancipation of Uruguay., Edicions: Cambridge University Press, o. O. 1971, ISBN 0-521-06563-1
  94. Pacheco Schurmann; Sanguinetti Coolighan: Historia del Uruguay desde la Época indígena hasta nuestros Días., Edicions: Palacio del Libro, Montevideo, 1957
  95. Equips Mori, nivell d'aprovació el juliol de 2006
  96. L'exguerriller José Mujica, nou president de l'Uruguai, lamalla.cat
  97. Esquerra.cat: Uruguai, la presidència passa de la consulta mèdica al tractor

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Enllaços governamentals[modifica | modifica el codi]

Enllaços generals[modifica | modifica el codi]

Enllaços culturals[modifica | modifica el codi]