Comte de Lautréamont

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comte de Lautréamont
Lautréamont.jpg
Naixement 4 d'abril de 1846
Mort 24 de novembre de 1870
París, França
Activitat escriptor
Moviment precursor del surrealisme

Comte de Lautréamont (Montevideo, Uruguai, 4 d'abril de 1846París, França, 24 de novembre de 1870) és el pseudònim de Isidore Lucien Ducasse, poeta francès d'origen uruguaià.

Poeta desconegut durant la seva curta vida, Lautréamont va usar el seu geni per portar fins a extrems inèdits el culte romàntic al mal.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill del diplomàtic francès François Ducasse, assignat al consolat general de França a Montevideo, i de Jacquette Célestine Davezac, que morí el 1847 en circumstàncies misterioses (sembla que es va suïcidar), Isidore Ducasse va ser enviat el 1859 com a intern al Liceu imperial de Tarbes, i després a Pau. En aquella època, el seu tutor, Jean Dazet, va ser un reconegut literat d'aquesta ciutat. Se sap que després d'un viatge a l'Uruguai el 1867, va tornar a París i es va instal·lar en una casa del carrer Notre-Dame-des-Victoires.

Va haver de començar estudis superiors, la naturalesa del qual tanmateix resulta desconeguda (sovint se suposa el seu concurs d'ingrés a l'École polytechnique). Publica a les seves expenses el primer de Els cants de Maldoror el 1868 (l'obra completa serà impresa a Bèlgica un any més tard). Tanmateix, l'editor Lacroix es va negar a vendre el llibre perquè temia ser acusat de blasfèmia o obscenitat. El 1870 habita al carrer Vivienne i publica les Poésies, la publicitat del qual apareixerà a la Revue populaire de París.

El 24 de novembre, alhora que s'enfonsa el Segon Imperi Francès, mor al seu domicili del número 7 del carrer Faubourg-Montmartre en circumstàncies encara no aclarides (hi ha qui suposen que a causa d'una sobredosi de drogues). A la seva partida de defunció està escrit: «Sans autres renseignements» («Sense més informació»).

Els cants de Maldoror[modifica | modifica el codi]

Article principal: Els cants de Maldoror
Imatge surrealista i irracional de la famosa metàfora de Lautréamont.

En Els cants de Maldoror, s'enalteix l'assassinat, el sadomasoquisme, la violència, la blasfèmia, l'obscenitat, la putrefacció i la deshumanització. Els surrealistes el van rescatar de l'oblit i van fer del un dels precursors del seu moviment.

El personatge central de Els cants de Maldoror (on la paraula "Maldoror" ve a ser una versió del francès normatiu «Mal d'Aurore», és a dir, "Mal d'aurora") és una figura que renega ferotgement de Déu i del gènere humà. En un llibre en el qual ressonen «els cascavells de la bogeria», la crueltat i la violència, Maldoror encarna la rebel·lió adolescent i la victòria de l'imaginari sobre el real: el seu odi envers la realitat (això que anomena «El Gran Objecte Exterior») el separa dels seus congèneres, i per aquest motiu sofreix. Tot i així, el seu orgull "miltonià" és més poderós.

El grotesc, l'espant i el ridícul en Els cants recorden l'obra d'un altre gran antecedent del surrealisme, El Bosch. No per casualitat Lautréamont va ser motiu d'inspiració per a escriptors com Alfred Jarry, Louis Aragon o André Breton, i artistes plàstics com René Magritte, Salvador Dalí i Man Ray. La seva famosa comparació «bell com la trobada fortuïta, sobre una taula de dissecció d'una màquina de cosir i un paraigua» configura un dels trets més distintius de l'irracionalisme surrealista: la conjunció de realitats inconnexes, dislocades o fins i tot contradictòries.

Rubén Darío va dedicar una breu semblança a Lautréamont al seu llibre Los raros. Després del seu descobriment pels surrealistes, els germans Gómez de la Serna van publicar una versió de Els cants, amb pròleg de Ramón Gómez de la Serna i text de Julio Gómez de la Serna. La lectura del llibre va servir d'inspiració directa per a Pasión de la tierra, de Vicente Aleixandre.

El 1978 es va publicar una traducció al català de Els cants de Maldoror per Manuel de Pedrolo. El 2005 se'n va publicar una nova traducció de Ricard Ripoll que inclou també les poesies (Els cants de Maldoror, seguit de Poesies I i II, March Editors).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Lautréamont, Gaston Bachelard
  • Lautreamont et les chants magnétiques, Louis Janover
  • Lautréamont, l'identité culturelle, Leyla Perrone-Moisés i Emir Rodríguez Monegal
  • Lautréamont et Sand, Peter Dayan
  • Quatre Lectures de Lautreamont, Fedy P.
  • Lautreamont: Vers l'Autre Etude Sur la Creation, Hara Taichi
  • Lectures de lautreamont, Philip
  • Lautreamont-Ducasse, Robert Pickering
  • Lautréamont, ou les violences du narcisse, Paul Zweig
  • Lautréamont et le style homérique, Rochon
  • Lautréamont et Sade, Maurice Blanchot
  • Lautréamont: Névrose et christianisme dans l'œuvre du poète, Michel Teston
  • Lautréamont : Éthique à Maldoror, Michel Pierssens
  • Logiques, Philippe Sollers
  • Ducasse et Lautréamont : L'envers et l'endroit, Michel Pierssens
  • Les Inventeurs de Maldoror, Maurice Saillet
  • Lautréamont par lui-même ", Marcelin Pleynet
  • No dejaré memorias. El enigma del Conde de Lautréamont, per Ruperto Long, Aguilar, 2012

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comte de Lautréamont