Blasfèmia
De Viquipèdia
 |
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
La blasfèmia és una expressió irreverent contra un símbol venerat per una religió.
La paraula ve del grec ἡ βλασφημία, τῆς βλασφημίας, blasphêmía, derivat de βλάπτειν, bláptein, «insultar», i de φήμη/φάμα, phếmê o pháma (dialecte dòric), «reputació», que va donar blasphemia en llatí, i que vol dir literalment difamació.
Al segle XVI, el teòleg espanyol Francisco Suárez va definir la blasfèmia com «tota mena de maledicció, retret o falta de respecte a Déu», tot i que, com recorda l'enciclopèdia catòlica, la blasfèmia va més enllà del límit estricte de la religió: «La blasfèmia pot implicar una manca de respecte a una criatura o a Déu, tot i que en sentit estricte només es fa servir en el darrer sentit». Així doncs, la paraula blasfèmia també pot designar una actitud irreverent cap a una persona o cosa considerada sagrada o inviolable; com diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és una «expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d'adoració, de veneració o de culte religiós».
Taula de continguts |
[edita] Tipus de blasfèmies
Segons els teòlegs i els homes d'Església, la blasfèmia pot ser de tres tipus:[1]
- 1. És una heretgia quan l'insult suposa una declaració contra la fe, com en les afirmacions «Déu és cruel i injust» o «Déu és la creació més meravellosa de l'home».
- 2. És una imprecació quan es limita a una maledicció contra l'ésser suprem, com ara «me cago en Déu».
- 3. És una manca de respecte quan és una simple mostra d'indignació o de contrarietat, com en l'expressió de Julià l'Apòstata «Has vençut, galileu».
Per exemple, es pot considerar blasfem:
- negar un atribut diví, o fins i tot l'existència de Déu,
- apropiar-se d'un atribut o un objecte sagrat,
- entrar en certs llocs,
- insultar o malmetre una representació de Déu,
- mentir, cometre perjuri,
- representar una icona, quan la religió a què pertany la imatge ho prohibeix, i, a fortiori, també representar la imatge en forma de caricatura. (Vegeu aniconisme.)
Francis Bacon, fundador de la ciència experimental, va fer servir aquesta paraula en sentit metafòric en referir-se a Cató el Vell: «I en el judici a Cató el Vell, va ser ben castigat per la seva blasfèmia contra el Coneixement, i va ser castigat per allò en què havia faltat».[2][3]
La blasfèmia no existeix si no va lligada a una religió concreta. Així, si un jueu diu que Jesús no és el fill de Déu no cau en cap blasfèmia, ja que la seva religió nega que Jesús sigui fill de Déu. Per contra, un jueu que afirmi que Jesús és el fill de Déu sí que cometrà una blasfèmia, perquè la seva religió ho nega. Així doncs, els debats sobre les caricatures religioses no tenen raó de ser, perquè si els dibuixants no caricaturitzen la religió de la qual formen part (si és que formen part de cap religió) no se'ls pot acusar de blasfems.
També s'ha de parlar de les blasfèmies derivades, és a dir, aquelles en què el sentit de la frase deixa de ser ofensiu perquè s'ha canviat alguna síl·laba o alguna paraula (per exemple, me caso en déna en lloc de me cago en Déu), que sovint han estat relativament ben acceptades.
[edita] Blasfèmia i context social
 |
Aquest article o secció no cita fonts o referències. Us animem a millorar aquest article afegint referències a fonts fiables. La verificabilitat és una norma oficial de la Viquipèdia i una de les millors maneres de fer creïble la Viquipèdia. Informeu als editors principals afegint {{subst:AvísFR|Blasfèmia}}--~~~~ a les seves pàgines de discussió. |
Una paraula o un acte no són blasfematoris d'una manera absoluta, sinó que el seu caràcter blasfematori i la gravetat d'aquesta blasfèmia només es poden avaluar quan es posen en relació amb el que defensa una religió determinada.
La blasfèmia només pren sentit tenint en compte allò que reflecteix des del punt de vista religiós i alhora social, ja que és diferent l'heretgia de l'apostasia o d'una simple provocació. De la mateixa manera, la intervenció per preservar l'ordre públic es fa actuant amb lògiques diferents.
[edita] Problemàtica social
Les religions sempre delimiten un domini sagrat exclusiu i independent del domini profà. La protecció d'aquest domini sagrat es caracteritza per una sèrie de prohibicions.[4]. Davant aquestes prohibicions, la societat, en un Estat teocràtic, pot intervenir per «protegir Déu» o per «protegir els practicants». Als Estats amb religió oficial, en què el fet religiós sol ocupar una posició central, la llei protegeix la religió i la blasfèmia pot ser un delicte, perquè implica atacar el fonament mateix de l'ordre social. Als Estats laics, per la seva banda, la blasfèmia pot ser perseguida si causa un perjudici als fidels, perquè els ciutadans estan protegits per la llei, que els permet tenir les seves pròpies creences. Si la blasfèmia contravé el dret a la llibertat religiosa pot ser constitutiva de delicte.
Per les institucions religioses, una blasfèmia conscient implica una voluntat deliberada d'agressió, un rebuig de l'altre i dels seus valors. D'acord amb aquesta idea, un Estat teocràtic tendeix a combatre la blasfèmia, a vegades mitjançant la censura. Els Estats laics també la poden sancionar en alguns casos per preservar la pau social, però independentment de tota consideració religiosa.
[edita] Protecció de les comunitats
Quan n'hi ha, la legislació contra la blasfèmia té l'objectiu de protegir les comunitats, no pas les religions com a tal: no hi ha cap problema a insultar el déu Aton, el disc solar; Brahma, déu de l'Índia, ni tampoc Vixnu, Xiva o Krixna, Apol·lo, Venus, Zaratustra o Mitra, sense por de ser perseguit. Tots aquests déus formen part de diverses mitologies, no de cap pràctica efectiva d'algun sector de la societat. Els legisladors i els jutges, doncs, no se'n preocupen, perquè no formen part de cap religió practicada pels membres de la comunitat nacional.
La noció de blasfèmia pot aparèixer quan una comunitat religiosa vol defensar-se contra el que interpreta com una agressió. Així, als anys 1988 i 1989 l'episcopat catòlic va mirar de convèncer els tribunals alemanys que havien d'aplicar la legislació contra la blasfèmia als ateus que defensaven que «l'Església ha estat el criminal més gran de la història de la humanitat» [5]. El 31 d'octubre del 1991, monsenyor Lustiger va fer unes declaracions a Le Figaro en què criticava les publicacions que es burlaven de l'Església o de les seves creences, avisant que «aquesta mena de pràctiques podrien acabar als tribunals», i pel Nadal del 2007 Lluís Martínez Sistach, cardenal arquebisbe de Barcelona, va criticar que una televisió pública com TV3 emetés una paròdia d'Els pastorets que «no respectava» alguns sentiments religiosos.[6]
La importància de la blasfèmia en el dret d'un país depèn sobretot del context social. Independentment de quina sigui la religió afectada, el recurs a aquesta noció (per justificar una acció qualsevol) només és possible si el sentiment religiós que es considera ultratjat és suficientment fort. Quan aquest sentiment és majoritari, i en les societats caracteritzades per un fort grau d'autoritarisme i d'extremisme religiós, les autoritats que decreten que hi ha blasfèmia llancen l'acusació i així poden justificar als ulls dels creients les execucions o les persecucions que se'n deriven. En aquest cas, el problema de la protecció de les comunitats es planteja a l'inrevés, i es converteix en el problema de la protecció de les minories perseguides.
[edita] Blasfèmia i dret arreu del món
[edita] Amèrica
[edita] Estats Units
La primera esmena garanteix la llibertat d'expressió. El 1952 el judici de Joseph Burstyn, Inc, contra Wilson[7]Plantilla:,[8] va declarar inconstitucional la prohibició del curtmetratge El miracle de Roberto Rossellini, considerat «vil, ofensiu i blasfematori».[9]
El primer musulmà que va ocupar un seient al Congrés nord-americà, Keith Ellison, va jurar la Constitució dels Estats Units amb la mà sobre l'Alcorà. Tradicionalment, els càrrecs electes feien servir la Bíblia, i la utilització de l'Alcorà va fer protestar la dreta religiosa i conservadora, que ho va considerar una «blasfèmia a la Constitució».[10].
[edita] Món musulmà
[edita] Iran
[edita] Pakistan
El 1982, el president Muhammad Zia-ul-Haq va introduir al codi penal la secció 295B, que castigava «el vilipendi del Sant Alcorà» amb pena de presó perpètua. El 1986 s'hi va afegir la secció 295C, que permetia castigar amb pena de mort la persona que insultés el Profeta de l'islam.
El 2004, el Parlament pakistanès va aprovar una norma que reduïa l'abast de les lleis contra la blasfèmia, ja que requeria que la policia fonamentés extensament les acusacions abans d'anar a judici. Les lleis contra la blasfèmia s'havien utilitzat contra adversaris polítics o enemics personals, i de fet, segons els bisbes pakistanesos, des del 1988 s'havien arrestat sis-centes cinquanta persones arran d'una acusació falsa.
El 3 de juny del 2006, el Pakistan va prohibir la difusió del film Da Vinci Code utilitzant les lleis contra la blasfèmia. Els cristians del Pakistan ja havien protestat abans contra el llibre de Dan Brown El codi Da Vinci. El ministre Gulab Amal Gandoo va declarar que «l'islam ensenya el respecte a tots els profetes de Déu totpoderós, i un insult a qualsevol d'aquests profetes és tan important com la difamació de tots els altres».[11]
[edita] Europa
La llibertat d'expressió és garantida per les declaracions universals dels drets de l'home a què es refereix la Convenció Europea dels Drets de l'Home. Així i tot, en molts països les lleis prohibeixen i reprimeixen la blasfèmia perquè altera l'ordre públic o incita a l'odi.
[edita] Alemanya
L'article 166 del codi penal, conegut com Gotteslästerungsparagraph, castiga la blasfèmia amb penes de fins a tres anys de presó en cas que pertorbi la pau social.
Aquest article és el que es va invocar en el cas de Manfred van H.,[12] el 1994, que va acabar amb la prohibició d'una comèdia musical que ridiculitzava l'Església catòlica, ja que incloïa escenes on apareixien porcs crucificats.
[edita] Àustria
La blasfèmia està regulada pels articles 188 i 189 del codi penal,
[edita] Dinamarca
La blasfèmia apareix als articles 140 i 266.b del codi penal danès. L'article 140 estipula: «La persona que ridiculitzi o ultratgi públicament les doctrines o els cultes d'una comunitat religiosa establerta legalment en aquest país pot ser detinguda».
Dinamarca també castiga l'escarni públic de la religió.
[edita] Estat espanyol
L'article 525 del codi penal prohibeix «els atacs als dogmes religiosos, les creences o les cerimònies». Aquest article va ser invocat pel Cristo del Gran Poder per perseguir l'autor d'un videojoc on apareixien religiosos que portaven creus cristianes contra les quals s'havia de disparar.[13]
[edita] Finlàndia
La blasfèmia està recollida a la secció 10, capítol 17, del codi penal.
[edita] France
Les articles 10 et 11 de la Déclaration des droits de l'homme et du citoyen de 1789 suppriment la notion de blasphème du droit français, tant qu'il n'y a ni abus ni trouble à l'ordre public. La notion de blasphème est réinstaurée sous la Restauration et est à nouveau abrogée dans les années 1830. La notion de blasphème est supprimée avec les lois du 29 juillet 1881 sur la Plantilla:Légifrance. Cependant, la "provocation aux crimes et délits" reste sanctionnée (art. 23), de même que l'apologie de crimes contre l'humanité ou l'incitation à la haine ou à la violence en raison de la religion (art. 24), ou la diffamation contre un groupe religieux (art. 31). D'autre part, des éléments blasphématoires sont interdits dans les Plantilla:Légifrance (art. 14).
Cependant, le rattachement de l'Alsace et la Moselle en 1918 a réintroduit la notion de blasphème dans le droit français, via l'incorporation de l'article 166 du code pénal allemand. En Alsace Moselle il n'y a pas de séparation entre l'Église et l'État. Les articles 166 et 167 du code pénal local d'Alsace-Moselle punissent le blasphème et l'entrave à l'exercice des cultes de 3 ans d'emprisonnement au maximum. Ces articles ont fait débat récemment lorsqu'ils ont encore été utilisés à l'encontre de militants d'Act-Up. Le Ministère de l'intérieur et de l'aménagement du territoire à confirmé le 1Plantilla:Er juin 2006 que ces articles étaient maintenus et toujours applicables en Alsace et en Moselle.[14]
Par ailleurs, la loi française de séparation des Églises et de l'État ne s'applique pas en Guyane française[15]. La Guyane (alors colonie) a été exclue du champ de cette loi à cause d'une opposition d'une part des politiciens locaux. Elle n'est pas non plus sous le régime du Concordat, mais sous celui de l'ordonnance royale de Charles X du 27 août 1828 qui organise les institutions politiques de la Guyane. Cette ordonnance reconnaît seulement le culte catholique.
[edita] Irlande
Le blasphème est interdit par la constitution.
[edita] Italie
Ces lois ont été invoqués pour condamner Oriana Fallaci[16].
[edita] Norvège
Loi de 1930. Le film satyrique Monty Python : La Vie de Brian y a été interdit pendant un an (8 ans en Irlande, 11 ans en Italie, et 22 ans à Jersey). Les journaux suédois ont pu titrer « ce film est tellement drôle qu'il a été interdit en Norvège ». Les auteurs n'ont pas été poursuivis.
[edita] Pays-Bas
Aux Pays-bas, les articles 147 et 429 bis du code interdisent et sanctionnent le blasphème. Entré au code pénal en 1932 après un projet du parti communiste de l'époque d'interdire les célébrations de Noël, le délit de blasphème peut être puni de 1 à 3 mois d'emprisonnement et d'une amende de 100 à 150 florins. L'article 147 du code pénal a été utilisé sans succès pour la dernière fois en 1966 à l'encontre de l'écrivain Gerard Reve. Entré au code pénal en 1932, le délit de blasphème peut être puni de 1 à 3 mois d'emprisonnement et d'une amende de 100 à 150 florins.
[edita] Pologne
En 2003, l'artiste Dorota Nieznalska est poursuivie pour avoir réalisée une sculpture représentant des organes génitaux suspendus à un crucifix chrétien[17].
[edita] Royaume-Uni
Cette loi ne s'applique qu'à l'Église Anglicane. Lors de l'affaire du livre les versets satanique de Salman Rushdie, les musulmans d'Angleterre ont voulu le faire condamner en s'appuyant sur cette loi. Mais par jugement du 9 avril 1990, la Cour rejeta la requête [18].
En 1977, Mary Whitehouse poursuit en justice et fait condamner pour blasphème le magazine Gay News pour avoir publié un poème de James Kirchup, qui décrit les amours homosexuelles de Jésus avec un centurion. La cour Européenne rejeta le pourvoi en appel en 1982, confirmant le jugement de la chambre des Lord de 1979.
Le 5
, la chambre des Lords abolit définitivement la condamnation du blasphème[19] à l'instigation du député démocrate-libéral Evan Harris, tandis que la Commission des lois avait recommandé cette abolition 21 ans auparavant[20].
[edita] Suisse
(Article 261 du code pénal)
[edita] Grèce
L'article 198 du code pénal grec punit celui qui, en public et avec malveillance, offense Dieu de quelque manière que ce soit, et celui qui manifeste en public, en blasphémant, un manque de respect envers le sentiment religieux.
Cette loi a été utilisée pour faire condamner à 6 mois de prison in abtentia en janvier 2005 l'illustrateur autrichien Gerhard Haderer pour une bande dessinée jugée blasphématoire après en avoir interdit la parution en 2003 [21]. La cour d'appel a levé l'interdiction "car l'ouvrage n'est pas blasphématoire" et sous la pression de la communauté européenne [22].
[edita] Vegeu també
- Religió
- Sacrilegi, una noció diferent de la blasfèmia.
- Lloances en reparació de les blasfèmies
- Caricatures de Mahoma al diari Jyllands-Posten
- Art titllat de blasfem:
[edita] Enllaços externs =
- Ordenança reial contra els blasfemadors (1397) del rei Carles VI de França (francès).
- Blasfèmia: diferents perspectives? de Dirk Voorhoof, professor de la Universitat de Gand (francès) (
PDF)
[edita] Notes
|
|||||
