Mate (infusió)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mate en recipient de carabassa.
Bombilla.

Es denomina mate (en portuguès chimarrão; en guaraní Ka'ayka'a= herba, i= aigua—[1]) a la infusió preparada amb fulles d'herba mate (Ilex paraguayensis), una planta originària de les conques dels rius Paranà, Paraguai i Uruguai, prèviament assecades, tallades i mòltes. L'herba mate deu el seu sabor amarg als tanins de les seves fulles, és per aquest motiu que hi ha qui li agrada d'endolcir un poc el mate amb sucre o mel, i l'escuma que es genera a en cebar, és causa dels glicòsids. Consumit des de l'època dels pobles originaris guaranís en la zona i adoptat ràpidament pels colonitzadors, va quedar com a part del patrimoni cultural de l'Argentina, l'Uruguai, el Paraguai i el Brasil, països on es consumeix majoritàriament. A Xile en canvi, va ser consumit amb freqüència fins al segle XIX, quan va ser reemplaçat en la major part del país pel te, com a conseqüència de la influència britànica. Fora de la seva zona d'origen, fa poc temps es va convertir en una infusió molt popular a Síria, on sembla que va ser portat pels emigrants que van viure a l'Argentina i van tornar al seu país.[2]

Com passa amb el te, el cafè o la xocolata, el mate posseïx un efecte estimulant a causa de la cafeïna (sinònim "mateïna") que conté.

A més se li suma un efecte, que és compensat per l'alt consum d'aigua que es realitza quan es "matea", resultant així una infusió depuradora i —en posseir antioxidants— preservadora de l'organisme. Com les altres infusions esmentades, el mate té certa acidesa, raó per la qual moltes vegades se li afegixen —en escasses proporcions— altres herbes (digestives, reguladores de la funció hepàtica, sedants, etc.) que assoleixen neutralitzar l'acidesa com també compensar el poderós efecte estimulant de la cafeïna.

Tradicionalment es beu calent mitjançant una palla metàl·lica denominada bombilla, col·locat en un petit recipient, també denominat mate, cuya, porongo o simplement guampa, el qual conté la infusió.

Generalment, es distingeix al recipient anomenat porongo del conegut com mate, per ésser el primer de més grans dimensions i de "boca" ampla. Tot i que s'obtenen normalment del porongo (Lagenaria siceraria), una cucurbitàcia el fruit de la qual té una escorça forta apta per a ser usada com a recipient, des de temps colonials s'han realitzat mates d'argent, banya bovina (guampa), porcellana, vidre o fusta (en general capoquer) o peülla de bou llaurada.[3]

Etimologia i altres noms[modifica | modifica el codi]

En arribar els colonitzadors, van veure que els amerindis practicaven el ritual d'ajuntar-se a beure una infusió a la qual els guaranís (indígenes del Paraguai) anomenaven "caiguá". Aquesta expressió deriva dels vocables guaranís "káa" (herba), "y" (aigua) i "gua" (procedència), la qual cosa es pot traduir com "aigua d'herba".

L'expressió "mate" ve del mot quítxua "matí", el qual significa carabassa (el recipient per a beure mate sol ser fet de carabassa). El mate es bevia mitjançant una palla coneguda com a "tacuarí", sobre l'extrem de la qual es col·locava una llavor buida que servia de filtre.

També se'l coneix com "te del Paraguai" o "or verde".[4] Per extensió, els colonitzadors europeus van denominar d'aquesta manera a la infusió elaborada a partir de l'herba (Ilex paraguayensis).

Significat cultural del mate[modifica | modifica el codi]

Típica imatge de l'Uruguai: un vianant anònim amb el seu mate en un espai públic.[5]

Els conquistadors que veien als nadius beure'l, tenien la creença que el mate era una "herba del dimoni" per desconèixer la seva pràctica. Sostenien a més que era una beguda de vagues, ja que els nadius dedicaven diverses hores per dia a aquest ritu.

Segons l'antropòleg Daniel Vidart, el mate és més que una beguda. És una tradició que venç els costums d'aïllament del crioll i aparella les classes socials... i a través dels temps, és el mate qui va fer la roda d'amics, i no la roda qui va portar el mate. I no solament això, també és un símbol per a tot aquell que s'allunya del seu país de naixença (Paraguai, Uruguai, Argentina, Xile, Brasil i sud de Bolívia) i troba en ell un enllaç amb la seva terra.

Preparació del mate[modifica | modifica el codi]

Per preparar un mate cebado es col·loca l'herba en un recipient conegut com a mate o carabassa, fins a ocupar les tres quartes parts del mateix. Després es tapa amb la mà, es col·loca de cap per avall i s'agita (això fa que les partícules més fines quedin en la part superior, i no obstrueixin la palla metàl·lica, o sia, la bombilla). Es col·loca novament de cap per amunt i se li agrega una mica d'aigua tèbia o freda prop de la vora del recipient. L'aigua ha d'estar a una temperatura propera a 75 °C (abans del punt d'ebullició).

Es deixa reposar uns segons (fins que s'absorbeixi l'aigua) i s'acaba d'omplir amb aigua calenta, fins aproximadament 7 o 8 mm del bord. Després d'un o dos minuts, es col·loca la bombilla tapant-li la boca amb el dit polze i pressionant fermament fins al fons.[6]

Variants[modifica | modifica el codi]

Monument al Mate, departament de San José, Uruguai.
Estàtua d'un home preparant mate, a Posadas, Misiones, Argentina.

Mate amarg[modifica | modifica el codi]

En gran part del Riu de la Plata es prefereix beure el mate sense endolcir-lo, com ho fan a l'Argentina i l'Uruguai. A aquesta acció al Brasil li diuen chimarrão, s'entén per aquest concepte el mate no endolcit, tot i que en algunes zones el significat s'inverteix. Moltes persones opinen que el mate ha de ser begut d'aquesta forma, considerant el mate dolç (sigui per l'agregat de sucre o d'algun altre endolçant) com a una espècie de profanació. "Cimarrón" era el nom que es donava antigament, al camp, al bestiar salvatge, especialment el cavall, el qual estava molt unit al gautxo.

Mate dolç[modifica | modifica el codi]

És considerat pels tradicionalistes com a un mate fals, i la diferència consisteix en que en cada cebada s'incorpora sucre a gust del bevedor; també s'usa quan en la ronda hi ha nens presents. Aquesta forma de preparació es troba molt difosa a l'Argentina, entre els habitants de Santiago del Estero i, en menor mesura, de Buenos Aires i rodalies. També rep el nom de mate entrerriano pel costum arrelat a Entre Ríos d'agregar sucre al mate. Aquest costum ve dels immigrants, tant dels alemanys, com de les importants colònies jueves d'aquella província arribats dels països d'Europa de l'Est. A Xile, aquesta forma de preparació del mate es troba difosa sobretot en zones rurals.

En el mate dolç també solen agregar-se edulcorants artificials, tant per problemes de salut com la diabetis, com per problemes d'estètica, encara que com endolçant alternatiu és preferible la natural ka'a he'ê, què és una de les herbes (que s'usen per preparar tots els mates al Paraguai) que se li agrega per donar un sabor dolç (Stevia rebaudiana).

La carabassa on es beu mate cimarrón mai no s'usa per consumir mate dolç, ja que el sabor del sucre perjudica la seva posterior utilització per a un "amarg", es diu que es "espatlla el sabor" del mate. A Xile, els recipients per beure el mate, són coneguts només com a mates, i són, tradicionalment, d'argent. En els segles anteriors, l'"aristocràcia criolla" lluialluïa mates fets d'or, amb incrustacions de joies precioses.

Mate amb llet[modifica | modifica el codi]

La diferència amb el mate amarg és que en lloc de servir-lo amb aigua, es fa amb llet (o llet condensada) i sucre. Aquesta variant té el desavantatge de no poder netejar fàcilment la bombilla i el mate, per això se sol utilitzar uns diferents als de les variants tradicionals. Al Paraguai, també s'acostuma a servir mate dolç de llet calent, canviant l'herba per coco ratllat.

Mate amb altres herbes[modifica | modifica el codi]

És possible afegir altres herbes a la infusió per aconseguir un sabor diferent o amb fins medicinals. És freqüent l'agregat d'herbes amb propietats digestives o sedatives, per exemple: coca, te bord, melissa, menta, "cua de cavall", anís, etcètera.

Al Paraguai aquesta beguda es consumeix quasi en un 90% amb herbes medicinals autòctones de la regió, que els indígenes guaranís ja coneixien i utilitzaven. La varietat d'herbes afegides és molt gran: anís, donzell, sen, llavors de lli, boldo, camamilla, jaguareté ka'a, fulles d'eucaliptus, fulles de menta, safrà, canya brava, pynó guzú rapó, urusu he’ê, malva, jate’i ka’a i d'altres.

Mate de te[modifica | modifica el codi]

El mate de te, és considerat una altra variant del mate dolç; aquest mate no es realitza amb herba mate i és molt comú a la província d'Entre Ríos i molt popular entre els nois i adolescents. Com el seu nom ho indica, es prepara amb te (negre generalment) i llimona com a ingredients principals; no s'usa la carbassa del mate, sinó algun recipient similar a una tassa (ja que aquest mate en ésser dolç i amb te arruïnaria el sabor del "cimarrón"), el que tenen en comú és que sí que s'utilitza la palla metàl·lica.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. HOSS DE LE COMTE, Mónica Gloria. El Mate. Buenos Aires: Maizal, 2001. ISBN 987-97899-3-8
  2. La Argentina logró que el mate sea popular en Siria - Article del periòdic Clarín, consultat 17/7/2000 (castellà)
  3. Mate, a zonadiet.com (castellà)
  4. Article de Salomé Areco (castellà)
  5. Chasque.net: Cultura e identidad uruguaya: el mate (castellà)
  6. El Mate, informació i preparació (castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mate (infusió)