Futbol Club Barcelona

Taula de continguts 1 Els símbols 1.1 Els colors 1.1.1 Evolució de l'uniforme 1.2 L'escut 1.3 L'Himne 2 L'Estadi 3 Els seguidors 4 Història 4.1 Els primers anys (1899-1920) 4.2 La primera època daurada (1920-1930) 4.3 Davallada i Guerra Civil (1931-1939) 4.4 La difícil postguerra (1940-1950) 4.5 Les cinc copes, Kubala i l'afer Di Stefano (1951-1958) 4.5.1 El Barça, "més que un club" 4.6 El Barça d'Helenio Herrera (1958-1960) 4.7 El Camp Nou i la crisi dels seixanta (1961-1972) 4.8 L'arribada de Johan Cruyff (1973-1978) 4.9 La Recopa de Basilea i l'inici de l'era Núñez (1978-1988) 4.10 Johan Cruyff entrenador i el Dream Team (1988-1996) 4.11 El final de l'era Núñez i el Centenari (1995-2000) 4.12 De Gaspart a Laporta, una transició sense títols (2001-2003) 4.13 L'era Laporta: dues Lligues de Campions i tres Lligues (2003-present) 4.13.1 Rijkaard, Ronaldinho i la segona Lliga de Campions (2003-2006) 4.13.2 Crisi esportiva i institucional (2006-2008) 4.13.3 El triplet i la tercera Lliga de Campions (2008-present) 5 La Plantilla 2009-2010 5.1 Jugadors del filial amb dorsal assignat 5.2 Altres jugadors del filial 5.3 Jugadors cedits 5.4 Altes 5.5 Baixes 5.6 Equip tècnic 5.7 Plantilles d'anteriors temporades 6 Títols destacats 7 Premis individuals a jugadors 8 Classificació al Campionat de Catalunya per temporades 9 Classificació a la Lliga masculina de futbol per temporades 10 Altres dades d'interès 10.1 Els 10 fitxatges més cars de la història del club 10.2 Els 10 màxims golejadors en la història del Campionat de Lliga 10.3 Els 10 màxims golejadors de la història en partits oficials 11 Jugadors destacats 12 Entrenadors 13 Presidents 14 Seccions del club 14.1 Vigents 14.1.1 Professionals 14.1.2 No professionals 14.1.3 Equips associats 14.1.3.1 Equips inferiors seccions 14.2 Desaparegudes 14.2.1 No professionals 14.2.2 Equips associats 15 Futbol Base 16 Penyes i massa social 16.1 Activitats més freqüents de les penyes 16.2 Grups de suport destacats 16.3 Número de penyes per ubicació 17 Junta Directiva 18 Referències 19 Bibliografia 20 Enllaços externs

Els símbols

Els colors

Existeixen diverses versions sobre l'origen i sobre per quin motiu es van escollir els colors que històricament ha lluït el FC Barcelona en la seva samarreta. La versió més creïble és la que assenyala que va ser Joan Gamper, el fundador del club, qui en va decidir els colors. De fet, està comprovat que en el primer partit que va jugar Gamper Barcelona, abans de la fundació del Club, ja va usar un casquet amb els colors blau i grana.

Fins fa poc s'especulava que el més lògic era que escollís aquestes tonalitats perquè són els colors del FC Basilea, equip suís en el qual es creia que Gamper havia jugat en el passat.^[8] No obstant això, testimoniatges directes dels seus descendents indiquen que el fundador del Barça mai no va tenir res a veure amb aquest club helvètic.^{[cal citació]}

Algunes especulacions històriques també han tingut en compte que el blau i el grana eren els colors de l'escut del cantó suís de Ticino, la relació de Gamper amb el qual es reduïa al fet que allí residia la seva germana Rosa.^[9]

Unes altres versions que han circulat sostenen que l'elecció va estar motivada perquè un dels assistents a la reunió fundacional exhibia entre els seus dits un llapis de comptabilitat amb els clàssics colors blau i vermell i que, mancant unes altres propostes, algú es va fixar en el llapis i va proposar aquells colors.^[10][9]

Una quarta versió situa l'origen en el fet que la mare d'un dels primers jugadors, la Sra. Comamala, va repartir unes faixes blaves i granes entre els futbolistes, la qual cosa va induir a escollir definitivament els colors blau i grana.^[11][9]

Recentment s'ha plantejat una nova hipòtesi que indica que els colors provenen del sud d'Alemanya, concretament de Heidenheim, el poble natal de Otto Maier, un dels fundadors del Club.^[12][9]

Durant els primers deu anys, la samarreta era meitat blava i meitat grana, les mànigues amb els colors invertits i els pantalons blancs. En la temporada 1909-10 es van introduir les franges verticals blava i grana i cap a 1913 els pantalons van passar a ser negres i set anys després blaus, indumentària que ja seria definitiva, amb lleus variacions segons les èpoques en el gruix i nombre de franges verticals i en la intensitat i tonalitat del blau i del grana.

Ens els primers anys, el Barça utilitzà unes camises meitat blaves i meitat grana i posteriorment s'imposaren les ratlles blaugranes verticals, l'amplària de les quals ha variat al llarg de la història. Només els equips de les seccions de bàsquet, rugbi i atletisme han lluït en algunes èpoques ratlles blaugrana horitzontals. Amb motiu del centenari el primer equip de futbol adoptà una samarreta similar a la dels primers temps, meitat blava i meitat grana. Pel que fa als pantalons, en els primers temps foren de color blanc fins el 1913, en què se substituïren pel color negre. Des dels anys vint fins l'actualitat el Barça ha portat sempre els pantalons de color blau. Tot i aquesta tradició històrica envers els colors, durant la històrica temporada 2005-06 els pantalons dels primers equipaments de totes les seccions del Barça, per decisió del president Joan Laporta, van passar a ser de color grana, trencant així una tradició de gairebé 90 anys d'història.

Evolució de l'uniforme

1899-1910

1911-1913

1913-1934

1935-1949

1955 C. de Fires

1950-1991

2a 1982-1989

3a 1985-1989

4a 1985-1989

1991-1992

2a 1991-1992

1992-1993

1993-1995

1995-1997

1997-1998

1998-1999

1999-2000

2a 1999-2000

2001-2002

2004-2005

2a 2004-2005

2005-2006

2a 2005-2006

2006-2007

2a 2006-2007

2007-2008

2a 2007-2008

2008-2009

2a 2008-2009

3a 2008-2009

2009-2010

2a 2009-2010

Vegeu també:

• Fotografies de samarretes reals des de l'any 1982
• Fotografies reals des de la fundació a l'actualitat

L'escut

L'escut del Futbol Club Barcelona neix del disseny de Carles Comamala, antic jugador i directiu del club que, el 1910, va guanyar el concurs públic que instituí l'entitat.

L'escut té un perímetre en forma d'olla (molt semblant al de la major part dels escuts dels clubs suïssos). A l'interior presenta, a la part superior esquerra, la creu de Sant Jordi (vermella sobre fons blanc) i a la part dreta els quatre pals vermells verticals sobre fons groc de l'escut de Catalunya. Una cinta horitzontal amb les inicials del club (FCB) separa la part superior de la inferior que es més ampla i abasta tot l'escut de banda a banda amb ratlles blaves i granes verticals i una pilota de futbol sobreposada.

Al llarg de la història del club l'escut ha presentat diverses variacions, però sempre amb el mateix disseny. A la dècada dels quaranta, els quatre pals vermells varen ser substituït per ordre governativa per només dos, amb la intenció que no s'hi identifiqués la senyera catalana. A començaments dels cinquanta però, es tornà a l'antic disseny.^[13] En els primers anys de la seva història el Barça va lluir l'escut de la ciutat a la samarreta, circumstància que es repetí a finals dels anys cinquanta en els partits internacionals de les primeres edicions de la Copa de Fires.

L'Himne

Article principal: Himne del Futbol Club Barcelona

L'himne oficial del FC Barcelona, també anomenat Cant del Barça, va ser creat i estrenat l'any 1974, amb motiu dels actes del 75è aniversari del club. La lletra fou escrita per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs, i la música és de Manuel Valls Gorina. La versió oficial és interpretada per la Coral Sant Jordi. El cantautor Joan Manuel Serrat el va interpretar en directe, sobre la gespa del Camp Nou, en ocasió dels actes del centenari del club.

L'Estadi

Article principal: Camp Nou

L'Estadi del FC Barcelona és el Camp Nou, propietat del mateix club. Inaugurat el 1957, té una capacitat de 98.772 espectadors, tots asseguts. És un dels estadis catalogats com a "Estadi Cinc Estrelles" per la UEFA, fet que l'habilita per acollir finals de la Lliga de Campions, Recopa i Copa de la UEFA, com ha passat en 15 ocasions. Està situat al barri de les Corts de Barcelona, al costat d'altres instal·lacions del club, com el Mini Estadi (estadi del Barcelona B) i el Palau Blaugrana. A les instal·lacions del Camp Nou es troba el Museu del FC Barcelona, el museu més visitat a Catalunya amb una mitjana anual superior a 1.300.000 visitants. ^[14][15][16] Abans del Camp Nou, el FC Barcelona va tenir dos estadis. Entre el 1909 i el 1922 jugava al camp del carrer Indústria de Barcelona, vulgarment anomenat "L'Escopidora", i entre el 1922 i el 1957 va disputar els partits al Camp de les Corts, inaugurat per acollir uns 30.000 espectadors, i que va arribar a tenir una capacitat màxima de 60.000 persones.

Els seguidors

Els seguidors del Futbol Club Barcelona són anomenats barcelonistes, blau-granes i popularment són sovint coneguts com a culers ("culés" en una mala traducció al castellà).

L'origen del nom "culer" es troba en el fet que en els inicis del club de futbol, el primer camp de futbol en el qual jugaven, situat al carrer Indústria de Barcelona, no tenia graderies. Els afeccionats s'havien d'asseure a la part alta del mur que envoltava el camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, veia una fila de culs.^[17] Malgrat haver canviat d'estadi dues vegades fins a l'actual (el Camp Nou), el sobrenom ha perdurat.

Història

Article principal: Història del Futbol Club Barcelona temporada a temporada

L'equip degà de la ciutat de Barcelona (ja desaparegut), el Català FC, va ser creat en el gimnàs Tolosa del Sr. Jaume Vila amb la intenció de promocionar l'esport local. També va rebutjar l'ingrés al club d'un jove suís entusiasta del futbol de nom Hans Gamper, per la seva condició de foraster.^[18] Llavors Gamper, com a reacció al menypreu rebut, juntament amb un grup de joves anglesos, un canadenc i uns quants barcelonins, va fundar el 29 de novembre del 1899 el Futbol Club Barcelona. Des de la seva fundació com a club de futbol, el club ha anat afegint a la seva estructura d'altres seccions esportives, com ara la de (bàsquet, la d'handbol, la d'hoquei patins, la de rugbi, la de beisbol, la de patinatge, la d'hoquei gel, la de voleibol, la de futbol sala o de manera breu també la de ciclisme).

Els primers anys (1899-1920)

L'industrial suís establert a Barcelona Hans Gamper fou el fundador del club, juntament amb un grapat d'entusiastes esportistes, fonamentalment estrangers, de finals dels segle XIX, que es reuniren al Gimnàs Solé després que es rebutgés la seva integració en el Català FC, recentment creat al Gimnàs Vila. Entre els fundadors figuraven els primers jugadors del club: Walter Wild, Lluis d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Kunzle, Otto Maier, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons i William Parsons.

El primer president del club va ser l'anglès Walter 'Gualteri' Wild, i el primer partit de la història del FC Barcelona es va jugar a la Bonanova el 8 de desembre del 1899 contra un equip de futbolistes de la colònia anglesa de Barcelona. En aquella històrica estrena els blaugrana varen perdre per 0-1. El primer triomf del Barça es produeix el dia 24 de desembre del 1899 en vèncer el Català FC, degà del futbol barceloní, per 3-1.

Aquells primers partits del Barça es jugaren a l'antic velòdrom de la Bonanova, però aviat l'equip es traslladà al camp de l'Hotel Casanovas del carrer Sant Antoni Maria Claret, molt a prop d'on avui s'aixeca l'Hospital de Sant Pau. Aquest nou escenari acollí els partits del Barça a partir del 18 de novembre del 1900, dia en què s'aplegaren prop de 4.000 espectadors per presenciar el partit inaugural que enfrontà el Barça amb l'Hispània (amb empat a zero final).

L'any 1901 el Barça s'adjudicà la Copa Macaya, embrió del que després seria el Campionat de Catalunya. Fins l'any 1909 l'equip va jugar en diferents camps (a la carretera d'Horta (1901) i al carrer Muntaner (1905)), fins que el 14 de març d'aquell any es va inaugurar el camp del carrer de la Indústria. Aquell recinte era situat en l'actual confluència dels carrers Villarroel i París, se'l coneixia amb el nom de l'Escopidora i feu servei fins el 1922. Tenia un aforament de 6.000 persones i la construcció de la seva tribuna de dos pisos va suposar un autèntic esdeveniment. La imatge dels aficionats blaugrana asseguts d'esquena sobre la tanca del camp és l'origen de la denominació de culers amb què són coneguts popularment els aficionats blaugranes (vegeu foto).

La primera època daurada (1920-1930)

Els anys vint representen la primera època daurada del futbol barcelonista. El club passarà en aquesta dècada de 3.000 a 11.000 socis.^[19] L'equip incorpora homes clau com el filipí Paulino Alcántara (màxim golejador de tota la història blaugrana amb 356 gols oficials^[20]), el porter Ricard Zamora (que aviat passaria a defensar la porteria de l'Espanyol) i sobretot el davanter Josep Samitier, anomenat també l'home llagosta per la seva habilitat. Tots ells, amb unes altres figures com Platko o Sastre, consolidaren un gran equip que s'adjudicà un gran nombre de títols en els campionats de Catalunya i Espanya, èxits que permeteren inaugurar el camp de Les Corts el dia 20 de març del 1922, amb una capacitat inicial de 30.000 espectadors. En aquest període el Barça s'adjudica quatre Copes d'Espanya i el primer campionat de Lliga espanyola (1928-29), amb l'entrenador Romà Forns que també n'havia estat jugador.

La identificació del Barça amb Catalunya comença a fer-se palesa amb l'episodi de la xiulada a la Marxa Reial mentre era interpretada sobre la gespa del terreny de joc de Les Corts per la banda de música, en un partit homenatge a l'Orfeó Català i que va enfrontar el Barça amb el Júpiter. L'incident, esdevingut l'any 1925 durant la dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera, provoca el tancament del Camp de Les Corts durant sis mesos i la dimissió del president Hans Gamper, que fou convidat a abandonar el país.^[21] Durant aquesta dècada, el Barça crea les seves seccions de bàsquet, rugbi i hoquei herba.

Aquest període acaba amb la mort de Gamper el 30 de juliol del 1930. El fundador del club, afectat per una profunda depressió a causa de la davallada dels seus negocis, decideix suïcidar-se. La dramàtica i inesperada notícia colpeja la vida social i esportiva del club i l'aboca a un curt període de declivi.

Davallada i Guerra Civil (1931-1939)

La dècada dels anys 30 representà una gran crisi per al club. Es va iniciar amb la mort de Hans Gamper i, posteriorment, coincidint amb l'adveniment de la Segona República, es va continuar amb un descens alarmant del nombre de socis. El club va acabar la dècada amb només 2.500 socis.

La situació de crisi es va agreujar definitivament amb la gran tragèdia col·lectiva que representà l'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936. La primera sotragada important a l'entitat li arribà quan el president del club Josep Sunyol, que era diputat per Esquerra Republicana de Catalunya, era assassinat per les tropes franquistes en una emboscada a la Serra de Guadarrama el dia 6 d'agost d'aquell any.^[22]

La difícil postguerra (1940-1950)

Durant els anys 1940 el club va anar superant a poc a poc la seva crisi social i esportiva. El club va ser pres per les autoritats del nou règim franquista que, des d'aleshores i fins el 1953, designarien directament el president del club.^[23] Els nous rectors van espanyolitzar tots els estaments del club, eliminant qualsevol connotació catalana o anglosaxona. El 1940 el club va passar a denominar-se "Club de Futbol Barcelona" en lloc de "Football Club Barcelona", i es va modificar l'escut: es van suprimir les quatre barres de la bandera catalana per col·locar en el seu lloc la bandera espanyola. Amb motiu de les noces d'or del club, la dictadura va autoritzar la reinstauració de la bandera catalana el 1949.^[13] En el plànol esportiu es va recompondre l'equip després de la crisi de la guerra, i es van acabar conquerint tres lligues espanyoles, una Copa d'Espanya i dues Copes Eva Duarte de Perón. A més, durant els anys 1940, es van crear noves seccions poliesportives entre les quals van destacar les d'handbol i hoquei sobre patins. Tot això va contribuir perquè, en finalitzar la dècada, coincidint amb les noces d'or del club, se superessin els 25.000 socis.

Les cinc copes, Kubala i l'afer Di Stefano (1951-1958)

Els anys 1950 van ser una de les millors dècades de la història del club, tant en el plànol esportiu com en el social. El fitxatge de Ladislau Kubala el 1950 va esdevenir la pedra angular sobre la qual es va construir un gran equip que, en aquesta dècada, va aconseguir tres Lligues espanyoles, cinc Copes d'Espanya, dues Copes Eva Duarte de Perón, tres Copes Duward, una Copa Llatina, dues Copes Martini Rossi, i una Petita Copa del Món de clubs. L'any següent del fitxatge de Kubala, l'equip aconseguí cinc trofeus en una mateixa temporada. Aquest equip és conegut com "el Barça de les cinc copes".

Un altre fet destacat d'aquesta dècada va ser la celebració el 1953 de les primeres eleccions semi-democràtiques (hi van votar només els socis masculins) a la presidència del club.

L'any 1953 va tenir lloc un dels esdeveniments més importants de la història del club i també de l'etern rival, el Real Madrid. Quan el Barça semblava que tenia totalment contractat Alfredo Di Stéfano (jugador argentí propietat del River Plate, però amb els drets cedits al club Millonarios de Bogotà), determinats estaments del règim franquista van intervenir dificultant que el jugador tanqués la seva incorporació definitiva al Barça.^[24][25][26] El 15 de setembre, la Federació Espanyola de Futbol va emetre un comunicat en el qual autoritzava Di Stefano a jugar quatre temporades a la Lliga Espanyola, dues amb el Real Madrid i dues amb el Barça. La comissió directiva del Barça, presidida per Enric Martí i Carreto, va dimitir en ple el 22 d'octubre en protesta per la decisió i l'endemà la Comissió Gestora va firmar un comunicat en el qual renunciava a tots els drets sobre el jugador (4,4 milions de pessetes) a favor del Madrid. ^[27] Cal dir que enmig d'aquest problema, Di Stefano va aconseguir jugar tres partits amb la samarreta blaugrana, però les interferències del règim van fer possible que el Madrid acabés fitxant l'argentí. Aquest fet esdevindria crucial per la història dels dos equips, ja que fins aleshores el palmarès del Barça era superior al de l'equip blanc i posteriorment aquest amb el que seria un dels jugadors més importants de tots els temps es faria amb l'hegemonia guanyant cinc copes d'Europa.^[24][25][27]

El Barça, "més que un club"

Malgrat les adversitats, la massa social culer va créixer fins els 38.000 socis, que van deixar petit el Camp de les Corts, cosa que decidí els seus dirigents a construir un nou estadi, el Camp Nou, que s'inaugurà l'any 1957.

Cal dir que durant els gairebé 40 anys de la dictadura de Franco a Espanya, quan es van prohibir i reprimir les institucions polítiques catalanes, el club es va convertir en un dels símbols de la lluita anti-franquista a Catalunya i de la resistència contra el centralisme que representava el règim franquista. L'estadi del FC Barcelona restà com un dels pocs escenaris públics on els afeccionats s'expressaven amb una certa llibertat i el club esdevingué el millor ambaixador de Catalunya a l'exterior, fent dels emblemes del club símbols de catalanitat, al mateix temps que representava una via inequívoca d'integració al país per part de molts immigrants que arribaven d'arreu d'Espanya i volien fer propis els senyals d'identitat col·lectiva de la seva nova llar.

Va ser durant aquells anys de repressió de les llibertats públiques i de la cultura catalana quan es va començar a popularitzar l'eslògan que defineix el Barça com a "més que un club", a partir del discurs de presa de possessió del càrrec de president de Narcís de Carreras, el 17 de gener del 1968.^[28][29] Tanmateix, l'origen de la frase és controvertit i sembla que "l'eslògan no té una paternitat individual, sinó que va sorgir de manera espontània en molta gent a la vegada", en paraules del president Jordi Pujol i Soley.^[30] De fet, el mateix president Pujol referencia una carta seva des de la presó dirigida a la seva dona i datada el 3 de març del 1962 on afirma (en castellà per raons òbvies de censura): "Tú me dirás que el fútbol ya no es un deporte, y tendrás en parte razón: el fútbol de alto nivel se ha convertido en una merienda de negros y en un instrumento de masificación. Pero hay otros dos aspectos que no podemos obviar. El Barcelona es más que un club de fútbol...".^[30]

El Barça d'Helenio Herrera (1958-1960)

El 22 d'abril de 1958 es presentà un nou entrenador, l'argentí Helenio Herrera. Pocs dies més tard l'equip jugà el partit de tornada de la final de la I Copa de Fires (després de dos anys i mig de competició) i s'imposà a la selecció de Londres per un clar 6-0.

La temporada següent, l'equip és reforçat amb Kocsis i Czibor i es tanca una temporada excepcional, en la qual s'imposa a la Lliga, marcant 96 gols en 30 partits i a la Copa se supera el Granada a la final. També disputà tres partits de la II Copa de Fires i els guanyà tots, destacant un contundent 4-0 a l'Inter de Milà.

Durant la temporada 1959-1960, el Barça tornà a guanyar la Lliga, però aquest cop amb una pugna apassionant contra el Real Madrid. El club també tornà a emportar-se la Copa de Fires en una temporada dura en la qual s'arribaren a jugar 60 partits. El Barça també guanyà aquest mateix any la Copa del Generalísimo.

El 3 de setembre del 1959, els blaugranes debuten a la Copa d'Europa. Després de superar tres rondes, amb resultats històrics com un 0-2 i 5-1 a l'AC Milan i un 2-5 i 4-0 al Wolverhampton, cau en les semifinals davant el Real Madrid. Poc temps més tard, el tècnic argentí deixa el club i juntament amb Luis Suárez (Pilota d'Or el 1960), fitxa per l'Inter de Milà, equip amb el qual guanyaria dues Copes d'Europa. Això obre una nova crisi social.

El Camp Nou i la crisi dels seixanta (1961-1972)

Després de la desfeta de la final de Berna, la marxa de Luis Suárez a l'Inter milanès i del delicat estat de l'economia del club derivat de la construcció del Camp Nou, el Barça inicià una etapa de decadència que es perllongà durant tota la dècada dels seixanta i els primers anys de la dels setanta. Una època que coincideix amb l'hegemonia total de l'etern rival, el Real Madrid, a nivell dels campionats de Lliga espanyola.

La Federació Espanyola de Futbol decideix tancar les fronteres als jugadors estrangers i els millors futbolistes espanyols juguen a l'equip blanc de la capital. L'únic motiu de joia pels blaugrana serà la final de Copa del 1968, en la qual el Barça s'imposà per 0-1 al Real Madrid en el Santiago Bernabéu, amb un autogol de Zunzunegui i un arbitratge del mallorquí Rigo que provocà la indignació dels aficionats madrilenys, que acaben llançant tota mena d'objectes al terreny de joc en un partit que ha passat a la història com la final de les ampolles^{[31] [32]} Tanmateix, aquesta és l'única excepció que confirma la regla d'una època marcada pel favoritisme arbitral cap a l'equip de la capital, a criteri, no exempt de polèmica, de bona part de l'afició barcelonista^[33] i amb un Barça condemnat a ser l'etern segon classificat en els successius campionats de Lliga que es disputen. Malgrat els escassos èxits esportius, el nombre de socis augmentarà de 39.000 fins a 55.000 durant els anys seixanta. En l'àmbit internacional, el Barça s'ha de conformar amb una Copa de Fires guanyada l'any 1966 davant el Real Zaragoza.

L'arribada de Johan Cruyff (1973-1978)

Durant els anys 70 va continuar l'imparable augment de socis del club: es va passar dels 55.000 als 80.000. Van ser els anys en els quals el futbol espanyol va obrir les portes als estrangers i el club va fitxar alguns dels millors jugadors del món com ara Johan Neeskens, Hugo Sotil, Hansi Krankl o Allan Simonsen.

Tanmateix, mereix ser destacada la incorporació de Johan Cruyff, davanter neerlandès de l'AFC Ajax d'Amsterdam, considerat llavors el millor jugador del món, gràcies a les gestions del gerent del club Armand Carabén i Ribó i sota la presidència d'Agustí Montal. Cruyff havia d'esdevenir una icona perdurable pel barcelonisme com a sinònim de futbol vistós i ofensiu, però sobretot gràcies a una posterior etapa al club com a entrenador en la qual es van assentar les bases per un lligam estret entre l'afició barcelonista i el bon joc.

L'equip de futbol va conquistar durant aquesta dècada una Lliga espanyola, dues Copes del Rei, i una Copa de Fires.

La Recopa de Basilea i l'inici de l'era Núñez (1978-1988)

L'any 1978 va arribar a la presidència del club Josep Lluís Núñez, que dirigiria el club durant les dues dècades següents.

Durant els anys 1980 es van succeir grans inversions en fitxatges de grans estrelles, com ara Maradona, Schuster o Lineker, però l'equip de futbol només va poder guanyar a Espanya una lliga, tres Copes del Rei, una Supercopa i dues Copes de la Lliga. En l'àmbit europeu es van guanyar dues Recopes d'Europa. Cal destacar-ne la primera, que fou l'aconseguida a Basilea el 1979. Aquest partit és recordat pel gran nombre d'aficionats que s'hi van desplaçar (més de 25.000), per la importància que suposava guanyar el títol en aquell moment i pel partit en si, que acabaria sent un partit vibrant i emocionant que va requerir de pròrroga (4-3).

La taca més negra d'aquesta dècada va ser la dolorosa desfeta a la final de la Copa d'Europa disputada a Sevilla l'any 1986 davant l'equip romanès de l'Steaua de Bucarest. L'equip de Venables, incapaç de marcar un gol durant 120 minuts, va caure a la tanda de penals. Després d'una greu crisi esportiva i social amb problemes entre el jugador Schuster i el president Núñez i la rebel·lió de gairebé tota la plantilla contra Núñez pels contractes d'imatge (Motí de l'Hespèria), el club va decidir de contractar Johan Cruyff, aquest cop com a entrenador, un fet que marcaria el destí del club durant la dècada següent. El més positiu dels anys 1980 va ser l'ampliació del Camp Nou amb motiu del Campionat del Món de Futbol del 1982, l'increment de socis, que va superar la xifra dels 100.000, la revitalització econòmica del club i els èxits de les seccions de bàsquet, handbol i hoquei sobre patins, que van conquistar importants títols espanyols i europeus.

Johan Cruyff entrenador i el Dream Team (1988-1996)

Després d'una greu crisi esportiva i social, durant el 1988 el club va tornar a contractar Johan Cruyff, aquest cop com a entrenador, fet que marcaria l'estil futbolístic del club des de llavors. La temporada 1988/89, el Barça va acabar segon a la Lliga després de moltes protestes pels errors arbitrals que van afavorir l'etern rival. A la Copa, l'equip cau a quarts de final. Tanmateix, a la Recopa guanya el seu tercer títol el 10 de maig a Berna, en superar a la final la Sampdoria italiana per 2-0.

Després d'una temporada de transició en què només s'aconseguí la Copa del Rei en una final disputada contra el Real Madrid a l'estadi de Mestalla (0-2), la dècada dels anys 1990 va ser la millor de la història del Futbol Club Barcelona. Van ser deu anys d'èxits per al club en tots els ordres, tant en el terreny futbolístic com en el de les seccions esportives.

L'equip de futbol, entrenat per Johan Cruyff, rebé l'apel·latiu encomiàstic de Dream Team a causa de la forta mentalitat guanyadora que demostrà i la pràctica d'un futbol efectiu i alhora bonic, amb figures com Koeman, Guardiola, Stoichkov, Romário, Laudrup, Zubizarreta o Bakero entre altres.

Durant aquesta etapa l'equip va guanyar quatre Lligues consecutives entre el 1991 i el 1994, tres Supercopes d'Espanya, una Copa del Rei, una Supercopa d'Europa (1992) i el 20 de maig de 1992 va conquerir el seu títol més preat: la Copa d'Europa, al mític estadi de Wembley i davant la Sampdoria.

El 1992, la Generalitat de Catalunya concedeix al club la preuada Creu de Sant Jordi.^[34]

També en aquest període, cal destacar el 5-0 que l'equip va aconseguir davant el Reial Madrid, amb un hat trick de Romario durant la temporada 1993/94. Aquesta mateixa temporada el Barça pateix una de les derrotes més doloroses de la seva història, cau a la final de la Copa d'Europa per 4-0 a Atenes davant el A.C. Milan. Aquesta desfeta gesta el final del "Dream Team." Zubizarreta, Laudrup, Goikoetxea i Salinas deixen el Barça, Romario després de guanyar el Mundial del 1994 arriba amb 23 dies de retard a la concentració blaugrana, Stòitxkov, després d'aconseguir la Pilota d'Or, discuteix amb l'entrenador, i Koeman anuncia que vol tornar a Holanda. Tots tres acabarien deixant el club a final de temporada, igual que Eusebio i Txiki Beguiristain. El "dream team" es dissol.

Johan Cruyff intenta refer un equip campió i incorpora un nou bloc d'estrangers amb Prosinecki, Meho Kodro, Popescu i Figo. Dóna oportunitats a nous jugadors del planter, com Celades, Roger i De la Peña, juntament amb el seu fill Jordi, que ja havia destacat en el tram final de la temporada anterior.

Els resultats no arriben i, per primera vegada des del 1988, l'equip no guanya cap títol oficial. El Barça acaba tercer a la Lliga, perd la final de la Copa del Rei davant l'Atlètic de Madrid i es queda a un pas de la final de la Copa de la UEFA en caure davant el Bayern de Munic.

Els diversos enfrontaments entre Cruyff i la directiva esclaten el 18 de maig del 1996.^{[35] [36]} El president Josep Lluís Núñez anuncia la fulminant destitució del tècnic a manca de dues jornades per al final de la Lliga. Les protestes a favor del neerlandès i en contra de la directiva són evidents a l'últim partit de Lliga al Camp Nou.

El final de l'era Núñez i el Centenari (1995-2000)

El traumàtic comiat de Johan Cruyff va crear una gran crisi social en el club, Núñez va confeccionar la nova etapa 1996/97 amb Bobby Robson com a nou entrenador i amb la incorporació de nous jugadors provinents del mercat europeu que s'havia obert a causa de la nova Llei Bosman. Aquests jugadors foren Luis Enrique, Pizzi, Vítor Baía, Couto, Giovanni Silva, Blanc i, per sobre de tots, el del brasiler Ronaldo, que provinent del PSV Eindhoven, va costar 2.500 milions de pessetes. Aquest jugador aconseguí el pichichi de la Lliga amb 34 gols i fou determinant en la victòria dels tres títols aconseguits: Supercopa d'Espanya, Recopa d'Europa, i la Copa del Rei.

Tot i els tres títols assolits, la crisi social continua i Núñez es veu obligat a canviar d'entrenador, contractant així Louis Van Gaal i deixant el que fou el traductor de Robson, Jose Mourinho, com a segon entrenador.

Van Gaal es trobà en la seva primera temporada sense el jugador més decisiu de l'anterior perquè després d'un llarg estira-i-arronsa, Ronaldo fitxà per l'Inter de Milà durant l'estiu a canvi de 4.000 milions de pessetes. Tanmateix, en contrapartida s'incorporà una altra estrella brasilera, Rivaldo i altres jugadors destacats com ara Ruud Hesp, Reiziger i el brasiler Sonny Anderson.

Tot i que la temporada no va començar gens bé a causa d'una derrota dolorosa a la Supercopa d'Espanya contra el Reial Madrid, el club acaba conquistant la Lliga amb una certa comoditat, la Copa del Rei i la Supercopa d'Europa.

A causa dels èxits de les darreres dues temporades el Barça arriba a encapçalar la llista dels millors clubs del món elaborada per la IFFHS.

La següent temporada 1998/99 (la del Centenari) comença amb eleccions presidencials el juliol, que són guanyades per cinquena vegada consecutiva per Núñez.

La temporada no comença bé, l'equip torna a perdre la Supercopa d'Espanya, aquest cop contra el Reial Mallorca, és eliminat de la Lliga de Campions a la lligueta de vuitens i eliminat de la Copa del Rei a quarts de final.

En un intent de redirigir el rumb, a principi de l'any 1999 s'incorporen a l'equip els germans Frank de Boer i Ronald de Boer. El mes de novembre van començar els actes de celebració del Centenari del Club. Entre els molts actes celebrats, cal destacar el partit del Centenari (abril 1999) que enfronta el Barça contra la selecció del Brasil. El partit acaba amb empat a 2 gols. El mes anterior s'havia celebrat un emotiu partit-homenatge a Johan Cruyff al Camp Nou. L'ocasió serveix per homenatjar alhora al "dream team" de principi dels noranta.

Finalment el Barça assoleix el títol de lliga a tres jornades del final del campionat. Cal dir que en la temporada del Centenari, les quatre seccions més importants del club van aconseguir com a mínim el títol de la Lliga.

La temporada 1999/00 suposà el final de l'era Núñez i comportà alhora la dimissió de l'entrenador Van Gaal. A final de temporada la situació arriba a insostenible per diversos motius: El joc del Barça desagrada l'afició, i aquesta i la premsa mostren la seva crispació contra Van Gaal, es constitueix la plataforma Elefant Blau (presidida per Joan Laporta) i a final de temporada l'equip no assoleix cap títol a excepció de la Copa Catalunya. Així doncs, Núñez convoca eleccions per al 27 de juliol del 2000 i posa fi als seus 22 anys de mandat.

Finalment cal destacar que la dècada dels 90 a suposar una de les més exitoses del club en tots els sentits, tant pel que fa a títols com als àmbits social i de seccions. Les seccions més importants del club van assolir grans triomfs:

• L'equip de bàsquet es va consolidar a l'elit del bàsquet nacional i europeu, tot i que no va conquistar la Copa d'Europa, va arribar a la final fins quatre ocasions durant aquesta dècada.
• L'equip d'handbol es va convertir en el millor equip d'handbol del món i molt probablement de la història: va guanyar tots els títols possibles, entre els quals destaquen sis Copes d'Europa (cinc consecutives) i set lligues.
• L'equip d'hoquei sobre patins va assolir durant aquest període, entre altres títols, dues Copes d'Europa i quatre OK Lligues.

De Gaspart a Laporta, una transició sense títols (2001-2003)

Les eleccions a president, després de la marxa de Núñez, donen la victòria a l'anterior vicepresident i empresari hoteler Joan Gaspart Solves. Amb ell al capdavant, el club iniciarà una etapa amb resultats esportius negatius.

La curta era Gaspart s'inicia, a més a més, amb l'inesperat fitxatge pel Real Madrid del davanter portuguès Luis Figo, un jugador molt estimat per l'afició blaugrana que considera el seu pas al club blanc com una imperdonable traïció.^[37] Aquest episodi coincideix amb l'inici d'un període esplendorós per al club madrileny, amb Florentino Pérez de president. Aquest fet fa encara més palesa la crisi del Barça, que completarà un cicle de cinc anys sense assolir cap títol oficial de futbol.

Gaspart, apressat pel cas Figo, malbarata els diners percebuts per la clàusula de rescissió del portuguès amb fitxatges que no ofereixen el rendiment esperat, com ara (Emmanuel Petit i Marc Overmars de l'Arsenal londinenc), Alfonso Pérez del Real Betis i Gerard López que torna del València CF) i posteriorment dels argentins Juan Roman Riquelme i Javier Saviola, pel qual desemborsa una gran quantitat de diners.^[38] Ni Llorenç Serra Ferrer primer, ni Carles Rexach després, aconseguiran des de la banqueta que l'equip rutlli a satisfacció de l'afició, que cada cop es mostra més crítica amb la marxa del club. Finalment, la decisió del president de repescar com a entrenador Louis Van Gaal, un home rígid, poc estimat per l'afició i amb enfrontaments habituals amb la premsa, accelerarà el final de Gaspart, que dimitirà a principis del 2003 després de suportar diverses mocadorades i el rebuig creixent d'una afició frustrada i oposada a la gestió del president. Gaspart va ser substituït per Enric Reyna i uns mesos després per una Comissió Gestora encapçalada per Joan Trayter que va preparar el camí per convocar eleccions a la presidència del club.

Durant el seu mandat, Gaspart inicià les obres de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí i amplià i millorà el Museu del FC Barcelona, el qual batejà amb el nom de Museu President Núñez. La secció de bàsquet, això sí, assolí grans èxits (entre ells la Copa d'Europa) sota la direcció del tècnic serbi Svetislav Pesic.

L'era Laporta: dues Lligues de Campions i tres Lligues (2003-present)

Rijkaard, Ronaldinho i la segona Lliga de Campions (2003-2006)

La victòria de Joan Laporta a les eleccions celebrades el juny del 2003 va suposar un canvi radical en la gestió del club, que va abordar una reforma profunda que va permetre que en dos anys el Barça tornés a figurar entre els clubs més admirats del món.

Laporta significava essencialment un trencament radical amb el passat. La nova directiva va aprofundir en la catalanització del club, va endreçar les finances i va procedir a contractar una plantilla nova de jugadors joves i motivats pel triomf, que portaren novament l'equip a guanyar títols. Amb Txiqui Begiristain de director tècnic i Frank Rijkaard d'entrenador, es va poder armar un equip de figures encapçalades pel brasiler Ronaldinho, que aviat va meravellar sobre el camp.

La temporada 2004/05 el FCB va aconseguir el campionat de Lliga i només la mala sort davant el Chelsea el va deixar fora de la Champions League. S'havien consolidat, però, els fonaments del que seria un gran equip.

La següent temporada 2005/06 constitueix una de les més glorioses de la història del club, que aconseguí el doblet: Lliga i Copa d'Europa. A la lliga, el Barça no té rival. L'equip guanya el Real Madrid per 0 gols a 3 i és ovacionat al mateix Santiago Bernabéu. L'equip repeteix títol, encadenant una sèrie de catorze victòries consecutives, mentre el camerunès Eto'o aconsegueix el pichichi amb 26 gols. D'aquesta manera, l'equip és reconegut internacionalment per la premsa. A la Champions League el Barça eliminarà successivament el Chelsea, el Benfica i el Milan i s'imposarà el 17 de maig, a la final de París, a l'Arsenal londinenc per 2 gols a 1. Tots dos gols foren assistits per Larsson i els anotaren Eto'o i Belletti.

L'1 de juny del 2006 el president Laporta inaugurà oficialment la nova Ciutat Esportiva Joan Gamper amb una superfície de 136.839 metres quadrats a Sant Joan Despí.^[39]

Crisi esportiva i institucional (2006-2008)

La temporada següent comença una llarga sèrie de fets que desestabilitzen la pau social al club. El primer, succeeix el 19 de juliol del 2006, quan una sentència judicial obliga la directiva a convocar eleccions a la presidència, en considerar que Joan Laporta ha presidit el club quatre temporades (la primera entre els dies 22 i 30 de juny del 2003).^[40] El 21 de juliol, Joan Laporta anuncia la seva dimissió i la convocatòria de la Comissió Gestora, presidida per Xavier Sala Martín per celebrar eleccions a la presidència. El 26 de juliol, la Junta Directiva dimiteix i l'economista queda com a president de la Comissió Gestora, que fixa les eleccions per al dia 3 de setembre. Paral·lelament, quatre socis presenten denúncies davant el Tribunal Català de l'Esport per inhabilitar Joan Laporta per incompliment dels estatuts del club. Tanmateix, el Tribunal Català de l'Esport acorda no admetre-les a tràmit.^[41] Malgrat que dos socis van manifestar la seva precandidatura a les eleccions, només Joan Laporta assoleix el nombre de signatures necessàries (1.804) per presentar-s'hi. Això permet que el 22 d'agost, dia del Gamper, Joan Laporta sigui una altra vegada proclamat president del Barça.

El mes de setembre del 2007 es fa pública la decisió d'establir un acord de col·laboració amb UNICEF, pel qual el club finançarà nombroses campanyes solidàries al Tercer Món, al mateix temps que inserirà (per primera vegada en tota la seva història) el logotip de l'organització solidària a les samarretes del primer equip de futbol.^[42] El 7 de setembre, Joan Laporta viatja a Nova York i presenta a l'ONU l'acord i el 12 de setembre, en partit de la fase de grups de la Champions League contra l'equip búlgar del Levski Sofia, l'equip llueix per primera vegada el logotip a la samarreta.

La temporada futbolística 2006-2007 acaba sense l'assoliment de cap títol important i enmig de moltes crítiques vers una suposada permissibilitat en la direcció dels jugadors més importants de l'equip (Ronaldinho, Deco, sobretot).^[43] El club reacciona anunciant l'elaboració d'un codi intern que establirà les regles de disciplina a seguir i un enduriment en la gestió del planter.

Malgrat tot i a pesar de la contractació del futbolista francès de l'Arsenal FC, Thierry Henry, la temporada 2007-2008 acaba igual que l'anterior, sense cap títol important per part del primer equip de futbol i enmig d'una greu crisi institucional i esportiva. Aquesta situació provoca la destitució de l'entrenador Frank Rijkaard i els transferiments dels jugadors Ronaldinho i Deco a l'AC Milan i Chelsea FC, respectivament i dóna lloc a la presentació, per part del soci Oriol Giralt i Gili, d'un vot de censura contra la directiva de Joan Laporta, el qual és votat el dia 6 de juliol.^[44] Malgrat que el vot de censura no assoleix els dos terços requerits per provocar el cessament de la Junta Directiva, els bons resultats relatius obtinguts^[45] fan que vuit directius de la Junta facin pública la seva dimissió i que Joan Laporta anunciï que posarà el seu càrrec a disposició de l'Assemblea de Compromissaris^[46] que es va celebrar el 24 d'agost del 2008 i que superà amb un 55% dels vots emesos.

El triplet i la tercera Lliga de Campions (2008-present)

La temporada 2008-09 Josep Guardiola, antic jugador del Barça, és nomenat entrenador del primer equip, malgrat una curta experiència com a entrenador en l'equip filial. Tanmateix, Guardiola canvia totalment la moral i l'esperit de superació del col·lectiu i el Barça aconsegueix una bellesa en el joc i un assoliment de títols com mai al llarg de la seva història.

El Barça guanya la Lliga, assolint un rècord històric de punts i apallissa el Real Madrid al Santiago Bernabéu amb un resultat final de 2 gols a 6. També guanya la primera Copa del Rei de la dècada, en superar l'Athletic Club de Bilbao per 4 gols a 1.

Per arrodonir la temporada i fer el seu primer triplet, el Barça aconsegueix la seva tercera Lliga de Campions, derrotant contundentment l'Olímpic de Lió i el Bayern de Munich i per gol-average amb un gol en temps afegit al Chelsea FC en eliminatòries prèvies, i fa allò que alguns creien "impossible": destronar el Manchester United del tron futbolístic europeu. El dia 27 de maig de 2009, a l'Estadi Olímpic de Roma, el millor Barça de tots els temps^[47] conquereix Roma i guanya la tercera Lliga de Campions per 2-0, amb gols d'Eto'o i Messi, davant el Manchester United. Aconsegueix així fer història amb un triplet, el primer que aconsegueix un equip de la Lliga espanyola i el cinquè equip d'Europa en fer-ho (Cèltic de Glasgow, 1967; Ajax d'Amsterdam, 1972; PSV Eindhoven, 1988; Manchester United, 1999).

La temporada 2009-10 s'inicia amb la marxa de Samuel Etoo a l'Inter de Milà i l'arribada de Zlatan Ibrahimović, comprat per 66,0 milions d'euros, a l'Inter, i amb les victòries del Barça tant a la Supercopa d'Espanya com a la Supercopa d'Europa.

La Plantilla 2009-2010

• Article principal: Temporada 2009-2010 del FC Barcelona

La relació oficial de dorsals de la plantilla del Barça per la temporada 2009-10 és la següent:

No. Posició Jugador 1 POR Víctor Valdés (3r Capità) 2 DEF Dani Alves 3 DEF Gerard Piqué 4 DEF Rafael Márquez 5 DEF Carles Puyol (1r Capità) 6 MIG Xavi Hernández (2n Capità) 8 MIG Andrés Iniesta (4t Capità) 9 DAV Zlatan Ibrahimović 10 DAV Lionel Messi 11 DAV Bojan Krkić

No. Posició Jugador 13 POR José Manuel Pinto 14 DAV Thierry Henry 15 MIG Seydou Keita 16 MIG Sergio Busquets 17 DAV Pedro 18 DEF Gabriel Milito 19 DEF Maxwell 21 DEF Dmitró Txigrinski 22 DEF Éric Abidal 24 MIG Yaya Touré

Els equips espanyols estan limitats a tenir en la plantilla un màxim de tres jugadors sense passaport de la Unió Europea. La llista inclou només la principal nacionalitat de cada jugador; alguns jugadors no europeus tenen doble nacionalitat d'algun país de la UE:

• Milito té passaport italià .
• Márquez té passaport espanyol .
• Messi té passaport espanyol .
• Keita té passaport francès .
• Dani Alves té passaport espanyol .
• Maxwell té passaport neerlandès .
• Touré Yaya, que és de Costa d'Ivori, no ocupa plaça d'extracomunitari en virtut a un pacte entre el club i la federació basat en el Tractat de Cotonou. Aquest tractat, subscrit entre la Unió Europea i diversos països africans, contempla que les persones originàries dels estats signants siguin equiparades al ciutadans de la Unió a efectes laborals.

Font: Web oficial del FC Barcelona^{[48] [49]}

Jugadors del filial amb dorsal assignat

No. Posició Jugador 28 MIG Jonathan 32 MIG Fontàs 33 DEF Muniesa 35 DAV Jeffren

La relació de dorsals s'ha fet pública en el moment d'inscriure el club a la Champions League ^[48]

Altres jugadors del filial

No. Posició Jugador POR Rubén Miño POR Oier Olazábal DEF Víctor Vázquez MIG Thiago Alcántara

Jugadors cedits

No. Posició Jugador - DEF Alberto Botía (A l'Sporting de Gijón) - DAV Keirrison (Al Benfica[50]) 21 MIG Aliaksandr Hleb (Al VfB Stuttgart[51]) 2 DEF Martín Cáceres (A la Juventus[50][52]) 22 DEF Henrique (Al Ràcing de Santander[53])

Altes

No. Posició Jugador 22 DEF Henrique (Torna, un cop acabada la seva cesió al Bayer Leverkusen) 19 DEF Maxwell (4.500.000* €, de l'Inter de Milà[54]) -- DAV Keirrison (14.000.000** €, del Palmeiras[55]) 9 DAV Ibrahimović (40.000.000 €, el traspàs de Samuel Eto'o i la cessió de Alexandr Hleb durant una temporada amb opció de compra. Com que Hleb marxa cedit a l'Stuttgart, el Barça afegirà 3 milions més al traspàs.[51] Prové de l'Inter de Milà[56]) 21 DEF Dmitró Txigrinski (25.000.000 €, procedent del FC Xakhtar Donetsk[57])

* 500.000 € més en funció de variables.^[54]
** 2.000.000 € més en funció de variables.^[55]

Baixes

No. Posició Jugador 16 DEF Sylvinho (Finalització de contracte) 9 DAV Samuel Eto'o (A l'Inter, com a part del traspàs d'Ibrahimovic[56]) 29 DEF Víctor Sánchez (Traspassat al Xerez Club Deportivo) 25 POR Albert Jorquera (Concessió de la carta de llibertat per a fitxar pel Girona Futbol Club[58]) 7 DAV Eiður Guðjohnsen (Traspassat a l'AS Mónaco[59])

Equip tècnic

• Entrenador: Josep Guardiola
  • Segon entrenador: Francesc 'Tito' Vilanova
  • Entrenador de porters: Juan Carlos Unzué
  • Delegat: Carles Naval
• Responsable de la preparació física: Lorenzo Buenaventura
  • Preparador físic: Francisco Paco Seirul·lo, Aureli Altimira, Francesc Cos
• Responsable de l'equip mèdic: Ramon Canal
  • Metges: Dr. Ricard Pruna, Dr. Daniel Medina
  • Recuperadors: Emili Ricart, Juanjo Brau
  • Fisioterapeutes: Jaume Munill, David Álvarez
  • Podòleg: Martín Rueda
  • Àrea de fisiologia aplicada a l'esport d'èlit: Esteban Gorostiaga
• Anàlisi tàctic i Scouting: Domènec Torrent, Carles Planchart i Jordi Roura
• Encarregats de material: Chema Corbella, José Antonio Ibarz i Gabriel Galan
• Oficina d’Atenció al Jugador: Pepe Costa
• Entrenador del filial: Luis Enrique Martínez

Plantilles d'anteriors temporades

• Plantilla de la temporada 2008-2009
• Plantilla de la temporada 2007-2008
• Plantilla de la temporada 2007-2008
• Plantilla de la temporada 2006-2007
• Plantilla de la temporada 2005-2006
• Plantilla de la temporada 2004-2005

Títols destacats

Article principal: Palmarès del Futbol Club Barcelona

• Tornejos internacionals
  • 3 Copes d'Europa ( 1991-1992, 2005-2006, 2008-2009 )
  • 3 Supercopes d'Europa (1992, 1997, 2009)
  • 4 Recopes d'Europa ( 1979, 1981-82, 1988-89, 1997 )
  • 3 Copes de Fires (actualment Copa de la UEFA) ( 1958, 1960, 1966 )
  • 1 Copa de Campions de la Copa de Fires ( 1971 )
  • 2 Copes Llatines ( 1949, 1952 )
  • 4 Campionats dels Pirineus ( 1910, 1911, 1912, 1913 )
  • 1 Petita Copa del Món (1957)

• Tornejos estatals
  • 19 Campionats de Lliga espanyola ( 1928-29, 1944-45, 1947-48, 1948-49, 1951-52, 1952-53, 1958-59, 1959-60, 1973-74, 1984-85, 1990-91, 1991-92, 1992-93, 1993-94, 1997-98, 1998-99, 2004-05, 2005-06, 2008-09 )
  • 25 Copes del Rei ( 1910, 1912, 1913, 1920, 1922, 1925, 1926, 1928, 1942, 1951, 1952, 1953, 1957, 1959, 1963, 1968, 1971, 1978, 1981, 1983, 1988, 1990, 1997, 1998, 2009 )
  • 8 Supercopes d'Espanya ( 1983, 1991, 1992, 1994, 1996, 2005, 2006, 2009)
  • 2 Copes de la Lliga ( 1982-1983, 1985-1986)
  • 4 Copes Eva Duarte de Perón ( 1945, 1949, 1952, 1953 )
  • 1 Lliga Mediterrània (1936-1937).
  • 3 Copes Duward: (1955-1956, 1958-1959, 1959-1960).
  • 5 Trofeus Martini Rossi (1952, 1953, 1954, 1959, 1960).

• Tornejos nacionals
  • 23 Campionats de Catalunya ( 1902 (Copa Macaya), 1903 (Copa Barcelona), 1904-1905, 1908-1909, 1909-1910, 1910-1911, 1912-1913 (Campionat de la Football Associació de Catalunya), 1915-1916, 1918-1919, 1919-1920, 1920-1921, 1921-1922, 1923-1924, 1924-1925, 1925-1926, 1926-1927, 1927-1928, 1929-1930, 1930-1931, 1931-1932, 1934-1935, 1935-1936, 1937-1938 )
  • 1 Lliga Catalana ( 1937-1938 )
  • 6 Copes de Catalunya (anomenada Copa Generalitat fins 1993) ( 1990-1991, 1992-1993, 1999-2000, 2003-2004, 2004-2005, 2006-07 )

• Tornejos amistosos
  • 33 Trofeus Joan Gamper: (1966, 1967, 1968, 1969, 1971, 1973, 1974, 1975, 1976, 1977, 1979, 1980, 1983, 1984, 1985, 1986, 1988, 1990, 1991, 1992, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2006, 2007, 2008)
  • 3 Trofeu Carranza: ( 1961, 1962, 2005 )
  • 5 Trofeu Teresa Herrera: ( 1948, 1951, 1972, 1990, 1993 )

• Tornejos femenins
  • 1 Copa de la Reina: (1993-1994)

Premis individuals a jugadors

Article Principal: Premis individuals jugadors del Futbol Club Barcelona

• 7 Pilotes d'Or: Luis Suárez 1960, Johan Cruyff 1973, Johan Cruyff 1974, Hristo Stoitchkov 1994, Rivaldo 1999, Ronaldinho 2005, Messi 2009.
• 5 FIFA World Player: Romário 1994, Ronaldo 1996, Rivaldo 1999, Ronaldinho 2004, Ronaldinho 2005.
• 1 Bota d'Or: Ronaldo (1996-1997)
• 10 Pichichis: Marià Martín 1942-1943, César 1948-1949, Re 1964-1965, Rexach 1970-1971, Krankl 1978-1979, Quini 1980-1981, Quini 1981-1982, Romário 1993-1994, Ronaldo 1996-1997, Samuel Eto'o 2005-2006.
• 15 Trofeus Zamora: Velasco 1947-1948, Ramallets 1951-1952, Ramallets 1955-1956, Ramallets 1956-1957, Ramallets 1958-1959, Ramallets 1959-1960, Pesudo 1965-1966, Sadurní 1968-1969, Sadurní 1973-1974, Sadurní 1974-1975, Reina 1972-1973, Artola 1977-1978, Urruti 1983-1984, Zubizarreta 1986-1987, Víctor Valdés 2004-2005 i Víctor Valdés 2008-2009.
• 2 Premi FIFpro al millor jugador del món: Ronaldinho 2004-2005 i 2005-2006.
• 1 Premi FIFpro al millor jugador jove del món: Messi 2005-2006.
• 2 Millor jugador Africà: Samuel Eto'o 2004, Samuel Eto'o 2005.
• 3 Trofeus Bravo: Josep Guardiola 1992, Ronaldo 1997, Messi 2007.
• 1 Premi Golden Boy: Lionel Messi 2005.

Classificació al Campionat de Catalunya per temporades

1900-01 CM 2n 1901-02 CM 1r 1902-03 CM Retirat / CB 1r 1903-04 CC 4t 1904-05 CC 1r 1905-06 CC 3r 1906-07 CC 2n 1907-08 CC 2n 1908-09 CC 1r 1909-10 CC 1r

1910-11 CC 1r 1911-12 CC 2n 1912-13 FAC 1r 1913-14 CC 4r 1914-15 CC 2n 1915-16 CC 1r 1916-17 CC 3r 1917-18 CC 3r 1918-19 CC 1r 1919-20 CC 1r

1920-21 CC 1r 1921-22 CC 1r 1922-23 CC 2n 1923-24 CC 1r 1924-25 CC 1r 1925-26 CC 1r 1926-27 CC 1r 1927-28 CC 1r 1928-29 CC 3r 1929-30 CC 1r

1930-31 CC 1r 1931-32 CC 1r 1932-33 CC 2n 1933-34 CC 3r 1934-35 CC 1r 1935-36 CC 1r 1936-37 CC 2n / LM 1r 1937-38 CC 1r / LC 1r 1938-39 Sense competició 1939-40 CC 3r

Llegenda: CM: Copa Macaya, CB: Copa Barcelona, CC: Campionat de Catalunya, FAC: Campionat de l'Associació de Clubs, LM: Lliga Mediterrània, LC: Lliga Catalana

Classificació a la Lliga masculina de futbol per temporades

1928-29 1a Divisió 1r 1929-30 1a Divisió 2n 1930-31 1a Divisió 4t 1931-32 1a Divisió 3r 1932-33 1a Divisió 4t 1933-34 1a Divisió 9è 1934-35 1a Divisió 6è 1935-36 1a Divisió 5è 1936-39 Sense competició 1939-40 1a Divisió 9è 1940-41 1a Divisió 4t 1941-42 1a Divisió 12è 1942-43 1a Divisió 3r 1943-44 1a Divisió 6è 1944-45 1a Divisió 1r 1945-46 1a Divisió 2n 1946-47 1a Divisió 4t 1947-48 1a Divisió 1r 1948-49 1a Divisió 1r 1949-50 1a Divisió 5è

1950-51 1a Divisió 4t 1951-52 1a Divisió 1r 1952-53 1a Divisió 1r 1953-54 1a Divisió 2n 1954-55 1a Divisió 2n 1955-56 1a Divisió 2n 1956-57 1a Divisió 3r 1957-58 1a Divisió 3r 1958-59 1a Divisió 1r 1959-60 1a Divisió 1r 1960-61 1a Divisió 4t 1961-62 1a Divisió 2n 1962-63 1a Divisió 6è 1963-64 1a Divisió 2n 1964-65 1a Divisió 6è 1965-66 1a Divisió 3r 1966-67 1a Divisió 2n 1967-68 1a Divisió 2n 1968-69 1a Divisió 3r 1969-70 1a Divisió 4t

1970-71 1a Divisió 2n 1971-72 1a Divisió 3r 1972-73 1a Divisió 2n 1973-74 1a Divisió 1r 1974-75 1a Divisió 3r 1975-76 1a Divisió 2n 1976-77 1a Divisió 2n 1977-78 1a Divisió 2n 1978-79 1a Divisió 5è 1979-80 1a Divisió 4t 1980-81 1a Divisió 5è 1981-82 1a Divisió 2n 1982-83 1a Divisió 4t 1983-84 1a Divisió 3r 1984-85 1a Divisió 1r 1985-86 1a Divisió 2n 1986-87 1a Divisió 2n 1987-88 1a Divisió 6è 1988-89 1a Divisió 2n 1989-90 1a Divisió 3r

1990-91 1a Divisió 1r 1991-92 1a Divisió 1r 1992-93 1a Divisió 1r 1993-94 1a Divisió 1r 1994-95 1a Divisió 4t 1995-96 1a Divisió 3r 1996-97 1a Divisió 2n 1997-98 1a Divisió 1r 1998-99 1a Divisió 1r 1999-00 1a Divisió 2n 2000-01 1a Divisió 4t 2001-02 1a Divisió 4t 2002-03 1a Divisió 6è 2003-04 1a Divisió 2n 2004-05 1a Divisió 1r 2005-06 1a Divisió 1r 2006-07 1a Divisió 2n 2007-08 1a Divisió 3r 2008-09 1a Divisió 1r

Lliga espanyola
Copa del Rei
Copa Catalunya

Altres dades d'interès

• Temporades a 1a: 78 (totes)
• Millor posició a la lliga: 1r (19 vegades)
• Pitjor posició a la lliga: 12è (temporada 41/42)
• Major golejada a favor: Temp. 1949-1950 FC Barcelona 10 - Gimnàstic de Tarragona 1
• Major golejada en contra: Temp. 1930-1931. Athletic de Bilbao 12 - FC Barcelona 1
• Jugadors amb més partits disputats: Migueli (670), Carles Rexach (665), Guillermo Amor (564).
• Jugadors amb més gols: Alcántara (356), Josep Samitier (326), César Rodríguez (294).^[60]
• Jugadors amb més títols: Guillermo Amor (19), Alexanko (17), Albert Ferrer (17), i Guardiola (16).
• Porter menys golejat: Antoni Ramallets
• Jugador amb més gols en un partit: Kubala, 7 gols contra l'Sporting de Gijón (temporada 51-52)
• Equip filial: Futbol Club Barcelona Atlètic

Els 10 fitxatges més cars de la història del club

Article principal: Llista de fitxatges més cars del Futbol Club Barcelona

• 1. Zlatan Ibrahimović, comprat per 66,0 milions d'euros, a l'Inter (2009).
• 2. Marc Overmars, comprat per 39,6 milions d'euros, a l'Arsenal FC (2000).
• 3. Javier Saviola, comprat per 35,9 milions d'euros, al River Plate (2001).
• 4. Daniel Alves, comprat per 29,5 milions d'euros, al Sevilla FC (2008).
• 5. Ronaldinho, comprat per 27,0 milions d'euros, al París Saint-Germain (2004).
• 6. Dmitró Txigrinski, comprat per 25,0 milions d'euros, al Shakhtar Donetsk (2009).
• 7. Rivaldo, comprat per 24,0 milions d'euros, al Deportivo (1997).
• 8. Samuel Eto'o, comprat per 24,0 milions d'euros, al Reial Mallorca i Reial Madrid (2004).
• 9. Thierry Henry, comprat per 24,0 milions d'euros, a l'Arsenal FC (2007) .
• 10. Gerard López, comprat per 21,6 milions d'euros, al Valencia CF (2000).

Els 10 màxims golejadors en la història del Campionat de Lliga

• 1. César Rodríguez, 195 gols en 287 partits
• 2. Ladislau Kubala, 131 gols en 186 partits
• 3. Samuel Eto'o, 108 gols en 145 partits
• 4. Marià Martín, 97 gols en 112 partits
• 5. Patrick Kluivert, 90 gols en 182 partits
• 6. Estanislau Basora, 89 gols en 237 partits
• 7. Josep Escolà, 86 gols en 152 partits
• 8. Rivaldo, 86 gols en 157 partits
• 9. Hristo Stòitxkov, 83 gols en 175 partits
• 10. Carles Rexach, 81 gols en 328 partits

^[61]

Els 10 màxims golejadors de la història en partits oficials

• 1. César Rodríguez, 235
• 2. Ladislau Kubala, 196
• 3. Samuel Eto'o, 130
• =. Rivaldo, 130
• 5. Marià Martín, 124
• 6. Carles Rexach, 122
• =. Patrick Kluivert, 122
• 8. Josep Escolà, 118
• 9. Hristo Stòitxkov, 117
• 10. Estanislau Basora, 112

^[62]

Jugadors destacats

Article principal: :Categoria:Futbolistes del FC Barcelona