Futbol Club Barcelona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
FC Barcelona
logo
Nom complet Futbol Club Barcelona
Àlies Barça
Blaugranes
Culers
Fundació 1899
Estadi Camp Nou,
Barcelona, Catalunya
(99.354 espectadors[1])
Socis 177.246
Penyes 1.343[2]
President Flag of Catalonia.svg Josep Maria Bartomeu[3]
Entrenador Flag of Spain.svg Luís Enrique Martínez
Lliga Lliga BBVA
(2n la temporada 2013-14)
Web oficial www.fcbarcelona.cat
Equipació
Primera
Equipació
Segona
Equipació
Tercera

El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és una entitat esportiva de Barcelona (Catalunya) fundada el 29 de novembre de 1899 per un grup de joves futbolistes suïssos, catalans i britànics encapçalats per Joan Gamper. A diferència de la majoria de clubs esportius professionals a tot el món,[4] el Barça no és una societat anònima, és a dir, que la propietat del club recau en els seus 176.000 socis,[5] fet que el converteix en el segon club de futbol amb més socis del món,[6] després del Benfica i seguit pel Bayern de Munich. Segons el rànquing històric de la IFFHS (Federació Internacional d'Història i Estadística del Futbol), és el millor club del món des de 1991, data en què aquest organisme començà a recollir estadístiques.[7]

L'equip de futbol va ser uns dels fundadors de la Lliga espanyola de futbol el 1928 i des d'aleshores és un dels 3 equips que sempre ha jugat a la Primera Divisió. Actualment és un dels equips amb més trofeus del món, destacant entre d'altres: 22 Campionats de Lliga espanyola, 26 Copes del Rei, 11 Supercopes d'Espanya,[8] 4 Copes d'Europa, 4 Supercopes d'Europa, 4 Recopes d'Europa, 3 Copes de Fires i 2 Mundials de Clubs. Des de l'agost de 2011 el Barça és el club amb més títols europeus (15) superant el Milan AC i el Reial Madrid amb 14 i 12 respectivament. El Barça és l'únic equip d'Europa que ha disputat sempre, des del 1955, alguna de les quatre competicions europees, l'únic club de la Lliga espanyola que ha aconseguit guanyar les tres competicions més importants el mateix any (Copa, Lliga i Lliga de Campions) la temporada 2008-2009, i el primer i únic equip de la història que ha assolit en un mateix any (2009) els 6 títols més importants (tres internacionals i tres estatals). L'equip de futbol ha guanyat 76 títols oficials, cosa que el converteix en l'equip amb més títols de l'estat espanyol.[9] El 6 de febrer del 2012 va rebre un guardó en els Premis Laureus World Sports com a equip mundial de l'any.[10]

Un fet que el fa únic al món és el de disposar, a banda del futbol, de quatre seccions professionals més, totes en l'elit de les competicions esportives europees de clubs, en les disciplines del bàsquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. Entre les cinc seccions professionals esmentades, el FC Barcelona suma més de 305 títols oficials nacionals i més de 100 títols oficials internacionals, incloent un total de 34 Copes d'Europa, 78 Lligues i 81 Copes del Rei, tot sumant més de 412 títols oficials professionals. La temporada 2010-11 va ser la de més èxit en conjunt del club amb 14 títols: 3 de l'equip de futbol, del bàsquet i del futbol sala; dos de l'handbol i de l'hoquei patins i un del futbol femení.[11]

A més de les cinc seccions professionals, el club també té 11 seccions amateurs en altres disciplines esportives: hoquei herba, atletisme, patinatge artístic, hoquei gel, beisbol, voleibol, voleibol (femení), rugbi, bàsquet amb cadira de rodes, futbol platja i futbol indoor.

L'equip filial de l'equip de futbol és el Barcelona Atlètic i alhora compta amb diversos equips amateurs a les categories juvenils, així com equips de formació en diverses categories i en la majoria de les especialitats esportives, per tal de nodrir els primers equips amb el major nombre de jugadors del planter.

Una altra de les característiques singulars que fan que el Barça sigui considerat per molts dels seus seguidors "més que un club"[12] és el seu paper d'ambaixador i defensor de la cultura i la llengua catalanes i les actuals tasques de solidaritat i d'ajuda social a infants desfavorits realitzades arreu del món.[13][14][15] Tot plegat coordinat i realitzat mitjançant la Fundació del Futbol Club Barcelona, òrgan que des del 2006 rep el 0,7% dels ingressos ordinaris del club per tal d'impulsar els programes i projectes socials.[16]

L'estadi on juga els partits com a local és el Camp Nou, amb una capacitat per 99.354 espectadors.[2] Els seus seguidors són coneguts com a culers i el nombre de penyes repartides per tot el món era el 2009 de 1.888.[2] Tot plegat fa que sigui l'entitat esportiva més important de Catalunya (un 63,9% dels catalans escull el Barça com el seu equip preferit)[17] i una de les més importants del món pel que fa a projecció i massa social.

Taula de continguts

Els símbols

Els colors

Samarreta amb els colors blau i grana tradicionals del club

Existeixen diverses versions sobre l'origen i sobre per quin motiu es van escollir els colors que històricament ha lluït el FC Barcelona en la seva samarreta. La versió més creïble és la que assenyala que va ser Joan Gamper, el fundador del club, qui en va decidir els colors. De fet, està comprovat que en el primer partit que va jugar Gamper a Barcelona, abans de la fundació del club, ja va usar un casquet amb els colors blau i grana.

Fins fa poc s'especulava que el més lògic era que escollís aquestes tonalitats perquè són els colors del FC Basilea, equip suís en el qual es creia que Gamper havia jugat en el passat.[18]

Algunes especulacions històriques també han tingut en compte que el blau i el grana eren els colors de l'escut del cantó suís de Ticino, la relació de Gamper amb el qual es reduïa al fet que allí residia la seva germana Rosa.[19]

Unes altres versions que han circulat sostenen que l'elecció va estar motivada perquè un dels assistents a la reunió fundacional exhibia entre els seus dits un llapis de comptabilitat amb els clàssics colors blau i vermell i que, mancant unes altres propostes, algú es va fixar en el llapis i va proposar aquells colors.[19][20]

Una quarta versió situa l'origen en el fet que la mare d'un dels primers jugadors, la Sra. Comamala, va repartir unes faixes blaves i granes entre els futbolistes, la qual cosa va induir a escollir definitivament els colors blau i grana.[19][21]

Fa poc s'ha plantejat una nova hipòtesi que indica que els colors provenen del sud d'Alemanya, concretament de Heidenheim, el poble natal d'Otto Maier, un dels fundadors del Club.[19][22]

Durant els primers deu anys, la samarreta era meitat blau-marí i meitat grana, les mànigues amb els colors invertits i els pantalons blancs, tot i que també hi ha constància d'algun partit jugat amb pantaló fosc.[23] A la temporada 1909-1910 es van introduir les franges verticals blava i grana; cap a 1913 els pantalons van passar a ser negres i set anys després blaus, indumentària que ja seria definitiva, amb lleus variacions segons les èpoques en el gruix i nombre de franges verticals i en la intensitat i tonalitat del blau i del grana.

En els primers anys, el Barça utilitzà unes camises mig blaves i mig grana, i posteriorment s'imposaren les ratlles blaugrana verticals, l'amplària de les quals ha variat al llarg de la història. Només els equips de les seccions de bàsquet, rugbi i atletisme han lluït en algunes èpoques ratlles blaugrana horitzontals. Amb motiu del centenari el primer equip de futbol adoptà una samarreta similar a la dels primers temps, meitat blava i meitat grana. Pel que fa als pantalons, en els primers temps foren de color blanc fins a 1913, en què se substituïren pel color negre. Des dels anys vint fins a l'actualitat el Barça ha portat sempre els pantalons de color blau. Tot i aquesta tradició històrica envers els colors, durant la històrica temporada 2005-06 els pantalons dels primers equipaments de totes les seccions del Barça, per decisió del president Joan Laporta, van passar a ser de color grana, trencant així una tradició de gairebé 90 anys d'història.

Evolució de l'uniforme: primer equipament

Equipació
1899-1910
Equipació
1911-1913
Equipació
1913-1920
Equipació
1920-1939
Equipació
1939-1949
Equipació
1955 C. de Fires
Equipació
1950-1991
Equipació
1991-1992[24]
Equipació
1992-1995[25][26]
Equipació
1995-1998[27][28]
Equipació
1997-98 CE[29]
Equipació
1998-1999[30]
Equipació
1998-2000[31]
Equipació
2000-2001[32]
Equipació
2001-2002[33]
Equipació
2002-2003[34]
Equipació
2003-2004[35]
Equipació
2004-2005[36]
Equipació
2005-2006[37]
Equipació
2006-2007[38]
Equipació
2007-2008[39]
Equipació
2008-2009[40]
Equipació
2009-2010[41]
Equipació
2010-2011[42]
Equipació
2011-2012[43]
Equipació
2012-2013[44]
Equipació
2013-2014[45]
Equipació
2014-2015[46]

Evolució de l'uniforme: segon equipament

Equipació
1899-1914
Equipació
1914-1928
Equipació
1928-1939
Equipació
1939-1950
Equipació
1950-1974
Equipació
1974-1982[40][47]
Equipació
1982-1985
Equipació
1985-1991[48]
Equipació
1989[49]
Equipació
1991-1992[50]
Equipació
1992-1995[51]
Equipació
1995-1997[52]
Equipació
1997-1998[53]
Equipació
1998-1999[43]
Equipació
1999-2001[54]
Equipació
2001-2002[43]
Equipació
2002-2003[34]
Equipació
2003-2004[55]
Equipació
2004-2005[36]
Equipació
2005-2006[56]
Equipació
2006-2007[57]
Equipació
2007-2008[39]
Equipació
2008-2009[40]
Equipació
2009-2010[41]
Equipació
2010-2011[42]
Equipació
2011-2012[43]
Equipació
2012-2013[44]
Equipació
2013-2014[45]
Equipació
2014-2015[46]
Vegeu també:

L'escut

L'escut del FC Barcelona ha presentat diversos dissenys al llarg de la història

L'escut del Futbol Club Barcelona neix del disseny de Santiago Femenia, antic jugador del club que, el 1910, va guanyar el concurs públic que instituí l'entitat.[58]

L'escut té un perímetre en forma d'olla (molt semblant al de la major part dels escuts dels clubs suïssos). A l'interior presenta, a la part superior esquerra, la creu de Sant Jordi (vermella sobre fons blanc) i a la part dreta els quatre pals vermells verticals sobre fons groc de l'escut de Catalunya. Una cinta horitzontal amb les inicials del club (FCB) separa la part superior de la inferior que és més ampla i abasta tot l'escut de banda a banda amb ratlles blaves i granes verticals i una pilota de futbol sobreposada.

Al llarg de la història del club l'escut ha presentat diverses variacions, però sempre amb el mateix disseny. A la dècada dels quaranta, els quatre pals vermells varen ser substituït per ordre governativa per només dos, amb la intenció que no s'hi identifiqués la senyera catalana. A començaments dels cinquanta però, es tornà a l'antic disseny.[59] En els primers anys de la seva història el Barça va lluir l'escut de la ciutat a la samarreta, circumstància que es repetí a finals dels anys cinquanta en els partits internacionals de les primeres edicions de la Copa de Fires.

Cal notar que, en homenatge, el Barcelona Sporting Club de Guayaquil té el mateix escut. El Consolat Marsella també, amb modificacions; la creu blava de la bandera marsellesa per la creu de Sant Jordi i els colors groc i verd en lloc dels blaugrana. Només hi queda la senyera, que Provença i Catalunya comparteixen.

L'Himne

L'himne oficial del FC Barcelona, també anomenat Cant del Barça, va ser creat i estrenat l'any 1974, amb motiu dels actes del 75è aniversari del club. La lletra fou escrita per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs, i la música és de Manuel Valls Gorina. La versió oficial és interpretada per la Coral Sant Jordi.[60]

El cantautor Joan Manuel Serrat el va interpretar en directe, sobre la gespa del Camp Nou, en ocasió dels actes del centenari del club.

L'Estadi

Camp Nou
Article principal: Camp Nou

L'Estadi del FC Barcelona és el Camp Nou, propietat del mateix club. Inaugurat el 1957, té una capacitat de 99.354 espectadors, tots asseguts. És un dels estadis catalogats com a "Estadi Cinc Estrelles" per la UEFA, fet que l'habilita per acollir finals de la Lliga de Campions, Recopa i Copa de la UEFA, com ha passat en 15 ocasions.

El camp es troba situat al barri de les Corts de Barcelona, al costat d'altres instal·lacions del club, com el Mini Estadi (estadi del Barcelona B) i el Palau Blaugrana. A les instal·lacions del Camp Nou es troba el Museu del FC Barcelona, el museu més visitat a Catalunya amb una mitjana anual superior a 1.540.000 visitants, l'any 2012.[61][62][63]

Abans del Camp Nou, el FC Barcelona va tenir dos estadis més. Entre el 1909 i el 1922 jugava al camp del carrer Indústria de Barcelona, popularment anomenat "L'Escopidora", i entre el 1922 i el 1957 va disputar els partits al Camp de les Corts, inaugurat per acollir uns 30.000 espectadors, i que va arribar a tenir una capacitat màxima de 60.000 persones.

Els seguidors

Culers al camp del Carrer Indústria
Celebració de la victòria a la Lliga de Campions 2005-2006

Els seguidors del Futbol Club Barcelona són anomenats barcelonistes o blau-granes. Popularment són sovint coneguts com a culers (culés en la seva traducció al castellà).

Hom situa l'origen de la denominació "culers" en una anècdota referida al primer camp de futbol en el qual jugà el club, situat al carrer Indústria de Barcelona. Aquest camp no tenia graderies i els afeccionats s'havien d'asseure a la part alta del mur que envoltava el camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, veia una fila de culs arrenglerats. Malgrat haver canviat d'estadi dues vegades fins a l'actual Camp Nou, el sobrenom ha perdurat.[64]


Tot i la identificació del club amb la ciutat de Barcelona inicialment i, amb el pas dels anys, amb Catalunya, la globalització viscuda a partir dels darrers decennis del segle XX ha comportat el coneixement de l'entitat i dels valors que defensa arreu del món. Això ha determinat que sigui seguit i admirat per milions de persones i que esdevingui una icona d'abast mundial.

Història

L'equip degà de la ciutat de Barcelona (ja desaparegut), el Català FC, va ser creat en el gimnàs Tolosa del Sr. Jaume Vila amb la intenció de promocionar l'esport local. També va rebutjar l'ingrés al club d'un jove suís entusiasta del futbol de nom Hans Gamper, per la seva condició de foraster.[65] Llavors Gamper, com a reacció al menyspreu rebut, juntament amb un grup de joves anglesos, un canadenc i uns quants barcelonins, va fundar el 29 de novembre del 1899 el Futbol Club Barcelona. Des de la seva fundació com a club de futbol, el club ha anat afegint a la seva estructura d'altres seccions esportives, com ara la de (bàsquet, la d'handbol, la d'hoquei patins, la de rugbi, la de beisbol, la de patinatge, la d'hoquei gel, la de voleibol, la de futbol sala o de manera breu també la de ciclisme).

Els primers anys (1899-1920)

Fotografia de Joan Gamper

L'industrial suís establert a Barcelona Hans Gamper, fou el fundador del club, juntament amb un grapat d'entusiastes esportistes, fonamentalment estrangers, de finals del segle XIX, que es reuniren al Gimnàs Solé després que es rebutgés la seva integració en el Català FC, recentment creat al Gimnàs Vila. Entre els fundadors figuraven els primers jugadors del club: Walter Wild, Lluis d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Kunzle, Otto Maier, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons i William Parsons.

El primer president del club va ser el també suís Walter 'Gualteri' Wild, i el primer partit de la història del FC Barcelona es va jugar a la Bonanova el 8 de desembre de 1899 contra un equip de futbolistes de la colònia anglesa de Barcelona. En aquella històrica estrena els blaugrana van perdre per 0-1. El primer triomf del Barça es produeix el dia 24 de desembre del mateix any en vèncer el Català FC, degà del futbol barceloní, per 3-1.

Aquells primers partits del Barça es jugaren a l'antic velòdrom de la Bonanova, però aviat l'equip es traslladà al camp del Mas Casanovas, a tocar de l'Hotel Casanovas del carrer Sant Antoni Maria Claret, molt a prop d'on avui s'aixeca l'Hospital de Sant Pau. Aquest nou escenari acollí els partits del Barça a partir del 18 de novembre del 1900, dia en què s'aplegaren prop de 4.000 espectadors per presenciar el partit inaugural que enfrontà el Barça amb l'Hispània (amb empat a zero final).[66]

L'any 1901 el Barça s'adjudicà la Copa Macaya, embrió del que després seria el Campionat de Catalunya. L'any 1903 el Barça guanya la Copa Barcelona. Fins a l'any 1909 l'equip va jugar en diferents camps (a la carretera d'Horta (1901) i al carrer Muntaner (1905)), fins que el 14 de març d'aquell any es va inaugurar el camp del carrer de la Indústria. Aquell recinte era situat en l'actual confluència dels carrers Villarroel i París, se'l coneixia amb el nom de l'Escopidora i feu servei fins a 1922. Tenia un aforament de 6.000 persones i la construcció de la seva tribuna de dos pisos va suposar un autèntic esdeveniment. La imatge dels aficionats blaugrana asseguts d'esquena sobre la tanca del camp és l'origen de la denominació de culers amb què són coneguts popularment els aficionats blaugranes (vegeu foto).

La primera època daurada (1920-1930)

Article principal: Barça de l'edat d'or
Primera pedra del Camp de les Corts (19/02/1922), al Museu del FC Barcelona

Els anys vint representen la primera època daurada del futbol barcelonista. El club passarà en aquesta dècada de 3.000 a 11.000 socis.[67] L'equip incorpora homes clau com el filipí Paulino Alcántara (màxim golejador de tota la història blaugrana amb 356 gols oficials),[68] el porter Ricard Zamora (que aviat tornaria a defensar la porteria de l'Espanyol) i sobretot el davanter Josep Samitier, anomenat també l'home llagosta per la seva habilitat. Tots ells, amb unes altres figures com Platko o Sastre, consolidaren un gran equip que s'adjudicà un gran nombre de títols en els campionats de Catalunya i Espanya, èxits que permeteren inaugurar el camp de Les Corts el dia 20 de març del 1922, amb una capacitat inicial de 30.000 espectadors. En aquest període el Barça s'adjudica quatre Copes d'Espanya i el primer campionat de Lliga espanyola (1928-29), amb l'entrenador Romà Forns que també n'havia estat jugador.

La identificació del Barça amb Catalunya comença a fer-se palesa amb l'episodi de la xiulada a la Marxa Reial mentre era interpretada sobre la gespa del terreny de joc de Les Corts per la banda de música, en un partit homenatge a l'Orfeó Català i que va enfrontar el Barça amb el Júpiter. L'incident, esdevingut l'any 1925 durant la dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera, provoca el tancament del Camp de Les Corts durant sis mesos i la dimissió del president Hans Gamper, que fou convidat a abandonar el país.[69] Durant aquesta dècada, el Barça crea les seves seccions de bàsquet, rugbi i hoquei herba.

Aquest període acaba amb la mort de Gamper el 30 de juliol del 1930. El fundador del club, afectat per una profunda depressió a causa de la davallada dels seus negocis, decideix suïcidar-se. La dramàtica i inesperada notícia colpeja la vida social i esportiva del club i l'aboca a un curt període de declivi.

Davallada i Guerra Civil (1931-1939)

La dècada dels anys 30 representà una gran crisi per al club. Es va iniciar amb la mort de Hans Gamper i, posteriorment, coincidint amb l'adveniment de la Segona República, es va continuar amb un descens alarmant del nombre de socis. El club va acabar la dècada amb només 2.500 socis.

La situació de crisi es va agreujar definitivament amb la gran tragèdia col·lectiva que representà l'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936. La primera sotragada important a l'entitat li arribà quan el president del club Josep Sunyol, que era diputat per Esquerra Republicana de Catalunya, era assassinat per les tropes franquistes en una emboscada a la Serra de Guadarrama el dia 6 d'agost d'aquell any.[70]

La difícil postguerra (1940-1950)

Durant els anys 1940 el club va anar superant a poc a poc la seva crisi social i esportiva. El club va ser pres per les autoritats del nou règim franquista que, des d'aleshores i fins a 1953, designarien directament el president del club.[71]

Els nous rectors van espanyolitzar tots els estaments del club, eliminant qualsevol connotació catalana o anglosaxona. El 1940 el club va passar a denominar-se "Club de Futbol Barcelona" en lloc de "Football Club Barcelona", i es va modificar l'escut: es van suprimir les quatre barres de la bandera catalana per col·locar en el seu lloc la bandera espanyola. Amb motiu de les noces d'or del club, la dictadura va autoritzar la reinstauració de la bandera catalana el 1949.[59] En el plànol esportiu es va recompondre l'equip després de la crisi de la guerra i es van acabar conquerint tres lligues espanyoles, una Copa d'Espanya i dues Copes Eva Duarte de Perón. A més, durant els anys 1940, es van crear noves seccions poliesportives entre les quals van destacar la d'handbol i la d'hoquei sobre patins. Tot això va contribuir a fer que, al final de la dècada, coincidint amb les noces d'or del club, se superessin els 25.000 socis.

Les cinc copes, Kubala i l'afer Di Stefano (1951-1958)

Article principal: Barça de les Cinc Copes

Els anys 1950 van ser una de les millors dècades de la història del club, tant en el plànol esportiu com en el social. El fitxatge de Ladislau Kubala el 1950 va esdevenir la pedra angular sobre la qual es va construir un gran equip que, en aquesta dècada, va aconseguir tres Lligues espanyoles, cinc Copes d'Espanya, dues Copes Eva Duarte de Perón, tres Copes Duward, una Copa Llatina, dues Copes Martini Rossi, i una Petita Copa del Món de clubs. L'any següent del fitxatge de Kubala, l'equip aconseguí cinc trofeus en una mateixa temporada. Aquest equip és conegut com "el Barça de les cinc copes".

Un altre fet destacat d'aquesta dècada va ser la celebració el 1953 de les primeres eleccions semi-democràtiques (hi van votar només els socis masculins) a la presidència del club.

L'any 1953 va tenir lloc un dels esdeveniments més importants de la història del club i també de l'etern rival, el Real Madrid. Quan el Barça semblava que tenia totalment contractat Alfredo Di Stefano (jugador argentí propietat del River Plate, però amb els drets cedits al club Millonarios de Bogotà), determinats estaments del règim franquista van intervenir dificultant que el jugador tanqués la seva incorporació definitiva al Barça.[72][73][74] El 15 de setembre, la Federació Espanyola de Futbol va emetre un comunicat en el qual autoritzava Di Stefano a jugar quatre temporades a la Lliga Espanyola, dues amb el Real Madrid i dues amb el Barça. La comissió directiva del Barça, presidida per Enric Martí i Carreto, va dimitir en ple el 22 d'octubre en protesta per la decisió i l'endemà la Comissió Gestora va firmar un comunicat en el qual renunciava a tots els drets sobre el jugador (4,4 milions de pessetes) a favor del Madrid.[75] Cal dir que enmig d'aquest problema, Di Stefano va aconseguir jugar tres partits amb la samarreta blaugrana, però les interferències del règim van fer possible que el Madrid acabés fitxant l'argentí. Aquest fet esdevindria crucial per la història dels dos equips, ja que fins aleshores el palmarès del Barça era superior al de l'equip blanc i posteriorment aquest amb el que seria un dels jugadors més importants de tots els temps es faria amb l'hegemonia guanyant cinc copes d'Europa.[72][73][75]

La frase "Més que un club" a la graderia del Camp Nou

El Barça, "més que un club"

Malgrat les adversitats, la massa social culer va créixer fins als 38.000 socis, que van deixar petit el Camp de les Corts, cosa que decidí els seus dirigents a construir un nou estadi, el Camp Nou, que s'inaugurà l'any 1957.

Cal dir que durant els gairebé 40 anys de la dictadura de Franco a Espanya, quan es van prohibir i reprimir les institucions polítiques catalanes, el club es va convertir en un dels símbols de la lluita anti-franquista a Catalunya i de la resistència contra el centralisme que representava el règim franquista. L'estadi del FC Barcelona restà com un dels pocs escenaris públics on els afeccionats s'expressaven amb una certa llibertat i el club esdevingué el millor ambaixador de Catalunya a l'exterior, fent dels emblemes del club símbols de catalanitat, al mateix temps que representava una via inequívoca d'integració al país per part de molts immigrants que arribaven d'arreu d'Espanya i volien fer propis els senyals d'identitat col·lectiva de la seva nova llar.

Va ser durant aquells anys de repressió de les llibertats públiques i de la cultura catalana quan es va començar a popularitzar l'eslògan que defineix el Barça com a "més que un club", a partir del discurs de presa de possessió del càrrec de president de Narcís de Carreras, el 17 de gener del 1968.[76][77] Tanmateix, l'origen de la frase és controvertit i sembla que "l'eslògan no té una paternitat individual, sinó que va sorgir de manera espontània en molta gent a la vegada", en paraules del president Jordi Pujol i Soley.[78] De fet, el mateix president Pujol referencia una carta seva des de la presó dirigida a la seva dona i datada el 3 de març del 1962 on afirma (en castellà per raons òbvies de censura): "Tú me dirás que el fútbol ya no es un deporte, y tendrás en parte razón: el fútbol de alto nivel se ha convertido en una merienda de negros y en un instrumento de masificación. Pero hay otros dos aspectos que no podemos obviar. El Barcelona es más que un club de fútbol...".[78]

El Barça d'Helenio Herrera (1958-1960)

Article principal: Barça d'Helenio Herrera

El 22 d'abril de 1958 es presentà un nou entrenador, l'argentí Helenio Herrera. Pocs dies més tard l'equip jugà el partit de tornada de la final de la I Copa de Fires (després de dos anys i mig de competició) i s'imposà a la selecció de Londres per un clar 6-0.

La temporada següent, l'equip és reforçat amb Kocsis i Czibor i es tanca una temporada excepcional, en la qual s'imposa a la Lliga, marcant 96 gols en 30 partits i a la Copa se supera el Granada a la final. També disputà tres partits de la II Copa de Fires i els guanyà tots, destacant un contundent 4-0 a l'Inter de Milà.

Durant la temporada 1959-1960, el Barça tornà a guanyar la Lliga, però aquest cop amb una pugna apassionant contra el Real Madrid. El club també tornà a emportar-se la Copa de Fires en una temporada dura en la qual s'arribaren a jugar 60 partits.

El 3 de setembre del 1959, els blaugranes debuten a la Copa d'Europa. Després de superar tres rondes, amb resultats històrics com un 0-2 i 5-1 a l'AC Milan i un 2-5 i 4-0 al Wolverhampton, cau en les semifinals davant el Real Madrid. Poc temps més tard, el tècnic argentí deixa el club i juntament amb Luis Suárez (Pilota d'Or el 1960), fitxa per l'Inter de Milà, equip amb el qual guanyaria dues Copes d'Europa. Això obre una nova crisi social.

La llarga crisi dels seixanta (1961-1972)

Després de la desfeta de la final de Berna, la marxa de Luis Suárez a l'Inter milanès i del delicat estat de l'economia del club derivat de la construcció del Camp Nou, el Barça inicià una etapa de decadència que es perllongà durant tota la dècada dels seixanta i els primers anys de la dels setanta. Una època que coincideix amb l'hegemonia total de l'etern rival, el Real Madrid, a nivell dels campionats de Lliga espanyola.

La Federació Espanyola de Futbol decideix tancar les fronteres als jugadors estrangers i els millors futbolistes espanyols juguen a l'equip blanc de la capital. L'únic motiu de joia per als blaugrana va ser la final de Copa del 1968, en la qual el Barça s'imposà per 0-1 al Real Madrid en el Santiago Bernabéu, amb un autogol de Zunzunegui i un arbitratge del mallorquí Rigo que provocà la indignació dels aficionats madrilenys, que acaben llançant tota mena d'objectes al terreny de joc en un partit que ha passat a la història com la final de les ampolles[79][80] Tanmateix, aquesta és l'única excepció que confirma la regla d'una època marcada pel favoritisme arbitral cap a l'equip de la capital, a criteri, no exempt de polèmica, de bona part de l'afició barcelonista[81] i amb un Barça condemnat a ser l'etern segon classificat en els successius campionats de Lliga que es disputen. Malgrat els escassos èxits esportius, el nombre de socis augmentarà de 39.000 fins a 55.000 durant els anys seixanta. En l'àmbit internacional, el Barça s'ha de conformar amb una Copa de Fires guanyada l'any 1966 davant el Real Zaragoza.

L'arribada de Johan Cruyff (1973-1978)

Johan Cruiff amb fans.

Durant els anys 70 va continuar l'imparable augment de socis del club: es va passar dels 55.000 als 80.000. Van ser els anys en els quals el futbol espanyol va obrir les portes als estrangers i el club va fitxar alguns dels millors jugadors del món com ara Johan Neeskens, Hugo Sotil, Hansi Krankl o Allan Simonsen.

Tanmateix, mereix ser destacada la incorporació de Johan Cruyff, davanter neerlandès de l'AFC Ajax d'Amsterdam, considerat llavors el millor jugador del món, gràcies a les gestions del gerent del club Armand Carabén i Ribó i sota la presidència d'Agustí Montal i Costa. Cruyff havia d'esdevenir una icona perdurable pel barcelonisme com a sinònim de futbol vistós i ofensiu, però sobretot gràcies a una posterior etapa al club com a entrenador en la qual es van assentar les bases per un lligam estret entre l'afició barcelonista i el bon joc.

L'equip de futbol va conquistar durant aquesta dècada una Lliga espanyola, dues Copes del Rei, i una Copa de Fires.

La Recopa de Basilea i l'inici de l'era Núñez (1978-1988)

L'any 1978 va arribar a la presidència del club Josep Lluís Núñez, que dirigiria el club durant les dues dècades següents.

Durant els anys 1980 es van succeir grans inversions en fitxatges de grans estrelles, com ara Maradona, Schuster o Lineker, però l'equip de futbol només va poder guanyar a Espanya una lliga, tres Copes del Rei, una Supercopa i dues Copes de la Lliga. En l'àmbit europeu es van guanyar dues Recopes d'Europa. Cal destacar-ne la primera, que fou l'aconseguida a Basilea el 1979. Aquest partit és recordat pel gran nombre d'aficionats que s'hi van desplaçar (més de 25.000), per la importància que suposava guanyar el títol en aquell moment i pel partit en si, que acabaria sent un partit vibrant i emocionant que va requerir de pròrroga (4-3). Tres anys després el club blaugrana aconseguiria la seva segona Recopa després de derrotar l'Standard de Lieja per 2 a 1 a la final, disputada al Camp Nou.

La taca més negra d'aquesta dècada va ser la dolorosa desfeta a la final de la Copa d'Europa disputada a Sevilla l'any 1986 davant l'equip romanès de l'Steaua de Bucarest. L'equip de Venables, incapaç de marcar un gol durant 120 minuts, va caure a la tanda de penals. Després d'una greu crisi esportiva i social amb problemes entre el jugador Schuster i el president Núñez i la rebel·lió de gairebé tota la plantilla contra Núñez pels contractes d'imatge (Motí de l'Hespèria), el club va decidir de contractar Johan Cruyff, aquest cop com a entrenador, un fet que marcaria el destí del club durant la dècada següent. El més positiu dels anys 1980 va ser l'ampliació del Camp Nou amb motiu del Campionat del Món de Futbol del 1982, l'increment de socis, que va superar la xifra dels 100.000, la revitalització econòmica del club i els èxits de les seccions de bàsquet, handbol i hoquei sobre patins, que van conquistar importants títols espanyols i europeus.

Johan Cruyff entrenador i el Dream Team (1988-1996)

Article principal: Dream Team
Banderes del Barça en els actes del centenari del club

Després d'una greu crisi esportiva i social, durant el 1988 el club va tornar a contractar Johan Cruyff, aquest cop com a entrenador, fet que marcaria l'estil futbolístic del club des de llavors. La temporada 1988/89, el Barça va acabar segon a la Lliga després de moltes protestes pels errors arbitrals que van afavorir l'etern rival. A la Copa, l'equip cau a quarts de final. Tanmateix, a la Recopa guanya el seu tercer títol el 10 de maig a Berna, en superar a la final la Sampdoria italiana per 2-0.

Després d'una temporada de transició en què només s'aconseguí la Copa del Rei en una final disputada contra el Real Madrid a l'estadi de Mestalla (0-2), la dècada dels anys 1990 va ser la millor de la història del Futbol Club Barcelona. Van ser deu anys d'èxits per al club en tots els ordres, tant en el terreny futbolístic com en el de les seccions esportives.

L'equip de futbol, entrenat per Johan Cruyff, rebé l'apel·latiu encomiàstic de Dream Team a causa de la forta mentalitat guanyadora que demostrà i la pràctica d'un futbol efectiu i alhora bonic, amb figures com Koeman, Guardiola, Stoichkov, Romário, Laudrup, Zubizarreta o Bakero entre d'altres.

Durant aquesta etapa l'equip va guanyar quatre Lligues consecutives entre el 1991 i el 1994, tres Supercopes d'Espanya, una Copa del Rei, una Supercopa d'Europa (1992) i el 20 de maig de 1992 va conquerir el seu títol més preat: la Copa d'Europa, al mític estadi de Wembley i davant la Sampdoria.

El 1992, la Generalitat de Catalunya concedeix al club la preuada Creu de Sant Jordi.[82]

També en aquest període, cal destacar el 5-0 que l'equip va aconseguir davant el Reial Madrid, amb un hat trick de Romario durant la temporada 1993/94. Aquesta mateixa temporada el Barça pateix una de les derrotes més doloroses de la seva història, cau a la final de la Copa d'Europa per 4-0 a Atenes davant l'A.C. Milan. Aquesta desfeta gesta el final del "Dream Team." Zubizarreta, Laudrup, Goikoetxea i Salinas deixen el Barça, Romario després de guanyar el Mundial del 1994 arriba amb 23 dies de retard a la concentració blaugrana, Stòitxkov, després d'aconseguir la Pilota d'Or, discuteix amb l'entrenador, i Koeman anuncia que vol tornar a Holanda. Tots tres acabarien deixant el club a final de temporada, igual que Eusebio i Txiki Beguiristain. El "dream team" es dissol.

Johan Cruyff intenta refer un equip campió i incorpora un nou bloc d'estrangers amb Prosinecki, Meho Kodro, Popescu i Figo. Dóna oportunitats a nous jugadors del planter, com Celades, Roger i De la Peña, juntament amb el seu fill Jordi, que ja havia destacat en el tram final de la temporada anterior.

Els resultats no arriben i, per primera vegada des del 1988, l'equip no guanya cap títol oficial. El Barça acaba tercer a la Lliga, perd la final de la Copa del Rei davant l'Atlètic de Madrid i es queda a un pas de la final de la Copa de la UEFA en caure davant el Bayern de Munic.

Els diversos enfrontaments entre Cruyff i la directiva esclaten el 18 de maig del 1996.[83][84] El president Josep Lluís Núñez anuncia la fulminant destitució del tècnic a manca de dues jornades per al final de la Lliga. Les protestes a favor del neerlandès i en contra de la directiva són evidents a l'últim partit de Lliga al Camp Nou.

El final de l'era Núñez i el Centenari (1995-2000)

Logotip del centenari

El traumàtic comiat de Johan Cruyff va crear una gran crisi social en el club, Núñez va confeccionar la nova etapa 1996/97 amb Bobby Robson com a nou entrenador i amb la incorporació de nous jugadors provinents del mercat europeu que s'havia obert a causa de la nova Llei Bosman. Aquests jugadors foren Luis Enrique, Pizzi, Vítor Baía, Couto, Giovanni Silva, Blanc i, per sobre de tots, el del brasiler Ronaldo, que provinent del PSV Eindhoven, va costar 2.500 milions de pessetes. Aquest jugador aconseguí el pichichi de la Lliga amb 34 gols i fou determinant en la victòria dels tres títols aconseguits: Supercopa d'Espanya, Recopa d'Europa, i la Copa del Rei.

Tot i els tres títols assolits, la crisi social continua i Núñez es veu obligat a canviar d'entrenador, contractant així Louis Van Gaal i deixant el que fou el traductor de Robson, Jose Mourinho, com a segon entrenador.

Van Gaal es trobà en la seva primera temporada sense el jugador més decisiu de l'anterior perquè després d'un llarg estira-i-arronsa, Ronaldo fitxà per l'Inter de Milà durant l'estiu a canvi de 4.000 milions de pessetes. Tanmateix, en contrapartida s'incorporà una altra estrella brasilera, Rivaldo i altres jugadors destacats com ara Ruud Hesp, Reiziger i el brasiler Sonny Anderson.

Tot i que la temporada no va començar gens bé a causa d'una derrota dolorosa a la Supercopa d'Espanya contra el Reial Madrid, el club acaba conquistant la Lliga amb una certa comoditat, la Copa del Rei i la Supercopa d'Europa.

A causa dels èxits de les darreres dues temporades el Barça arriba a encapçalar la llista dels millors clubs del món elaborada per la IFFHS.

La següent temporada 1998/99 (la del Centenari) comença amb eleccions presidencials el juliol, que són guanyades per cinquena vegada consecutiva per Núñez.

La temporada no comença bé, l'equip torna a perdre la Supercopa d'Espanya, aquest cop contra el Reial Mallorca, és eliminat de la Lliga de Campions a la lligueta de vuitens i eliminat de la Copa del Rei a quarts de final.

En un intent de redirigir el rumb, a principi de l'any 1999 s'incorporen a l'equip els germans Frank de Boer i Ronald de Boer. El mes de novembre van començar els actes de celebració del Centenari del Club. Entre els molts actes celebrats, cal destacar el partit del Centenari (abril 1999) que enfronta el Barça contra la selecció del Brasil. El partit acaba amb empat a 2 gols. El mes anterior s'havia celebrat un emotiu partit-homenatge a Johan Cruyff al Camp Nou. L'ocasió serveix per homenatjar alhora al "dream team" de principi dels noranta.

Finalment el Barça assoleix el títol de lliga a tres jornades del final del campionat. Cal dir que en la temporada del Centenari, les quatre seccions més importants del club van aconseguir com a mínim el títol de la Lliga.

La temporada 1999/00 suposà el final de l'era Núñez i comportà alhora la dimissió de l'entrenador Van Gaal. A final de temporada la situació arriba a insostenible per diversos motius: El joc del Barça desagrada l'afició, i aquesta i la premsa mostren la seva crispació contra Van Gaal, es constitueix la plataforma Elefant Blau (presidida per Joan Laporta) i a final de temporada l'equip no assoleix cap títol a excepció de la Copa Catalunya. Així doncs, Núñez convoca eleccions per al 27 de juliol del 2000 i posa fi als seus 22 anys de mandat.

Finalment cal destacar que la dècada dels 90 a suposar una de les més exitoses del club en tots els sentits, tant pel que fa a títols com als àmbits social i de seccions. Les seccions més importants del club van assolir grans triomfs:

De Gaspart a Laporta, una transició sense títols (2001-2003)

Les eleccions a president, després de la marxa de Núñez, donen la victòria a l'anterior vicepresident i empresari hoteler Joan Gaspart Solves. Amb ell al capdavant, el club iniciarà una etapa amb resultats esportius negatius.

La curta era Gaspart s'inicia, a més a més, amb l'inesperat fitxatge pel Real Madrid del davanter portuguès Luis Figo, un jugador molt estimat per l'afició blaugrana que considera el seu pas al club blanc com una imperdonable traïció.[85] Aquest episodi coincideix amb l'inici d'un període esplendorós per al club madrileny, amb Florentino Pérez de president. Aquest fet fa encara més palesa la crisi del Barça, que completarà un cicle de cinc anys sense assolir cap títol oficial de futbol.

Gaspart, apressat pel cas Figo, malbarata els diners percebuts per la clàusula de rescissió del portuguès amb fitxatges que no ofereixen el rendiment esperat, com ara Emmanuel Petit i Marc Overmars de l'Arsenal FC londinenc), Alfonso Pérez del Real Betis i Gerard López que torna del València CF, i posteriorment dels argentins Juan Roman Riquelme i Javier Saviola, pel qual desemborsa una gran quantitat de diners.[86] Ni Llorenç Serra Ferrer primer, ni Carles Rexach després, aconseguiran des de la banqueta que l'equip rutlli a satisfacció de l'afició, que cada cop es mostra més crítica amb la marxa del club. Finalment, la decisió del president de repescar com a entrenador Louis Van Gaal, un home rígid, poc estimat per l'afició i amb enfrontaments habituals amb la premsa, accelerarà el final de Gaspart, que dimitirà a principis del 2003 després de suportar diverses mocadorades i el rebuig creixent d'una afició frustrada i oposada a la gestió del president. Gaspart va ser substituït per Enric Reyna i uns mesos després per una Comissió Gestora encapçalada per Joan Trayter que va preparar el camí per convocar eleccions a la presidència del club.

Durant el seu mandat, Gaspart inicià les obres de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí i amplià i millorà el Museu del FC Barcelona, el qual batejà amb el nom de Museu President Núñez. La secció de bàsquet, això sí, assolí grans èxits (entre ells la Copa d'Europa) sota la direcció del tècnic serbi Svetislav Pesic.

Presidències de Joan Laporta (2003-2010) i Sandro Rosell (2010-2014): Josep Guardiola i el millor Barça de la història

La presidència de Joan Laporta i Estruch: dues Lligues de Campions i quatre Lligues (2003-2010)

Joan Laporta després del pregó de la Festa Major de Sant Cugat del Vallès el 2008

La victòria de Joan Laporta a les eleccions celebrades el juny del 2003 va suposar un canvi radical en la gestió del club, que va abordar una reforma profunda que va permetre que en dos anys el Barça tornés a figurar entre els clubs més admirats del món.

Laporta significava essencialment un trencament radical amb el passat. La nova directiva va aprofundir en la catalanització del club, va endreçar les finances i va procedir a contractar una plantilla nova de jugadors joves i motivats pel triomf, que portaren novament l'equip a guanyar títols.

Rijkaard, Ronaldinho i la segona Lliga de Campions (2003-2006)

Amb Txiqui Begiristain de director tècnic i Frank Rijkaard d'entrenador, es va poder armar un equip de figures encapçalades pel brasiler Ronaldinho, que aviat va meravellar sobre el camp.

La temporada 2004/05 el FCB va aconseguir el campionat de Lliga i només la mala sort davant el Chelsea el va deixar fora de la Champions League. S'havien consolidat, però, els fonaments del que seria un gran equip.

La següent temporada 2005/06 constitueix una de les més glorioses de la història del club, que aconseguí el doblet: Lliga i Copa d'Europa. A la lliga, el Barça no té rival. L'equip guanya el clàssic per 0 gols a 3 i és ovacionat al mateix Santiago Bernabéu. L'equip repeteix títol, encadenant una sèrie de catorze victòries consecutives, mentre el camerunès Eto'o aconsegueix el pichichi amb 26 gols. D'aquesta manera, l'equip és reconegut internacionalment per la premsa. A la Champions League el Barça eliminarà successivament el Chelsea, el Benfica i el Milan i s'imposarà el 17 de maig, a la final de París, a l'Arsenal FC londinenc per 2 gols a 1. Tots dos gols foren assistits per Larsson i els anotaren Eto'o i Belletti.

L'1 de juny del 2006 el president Laporta inaugurà oficialment la nova Ciutat Esportiva Joan Gamper amb una superfície de 136.839 metres quadrats a Sant Joan Despí.[87]

Crisi esportiva i institucional (2006-2008)

La temporada següent comença una llarga sèrie de fets que desestabilitzen la pau social al club. El primer, succeeix el 19 de juliol del 2006, quan una sentència judicial obliga la directiva a convocar eleccions a la presidència, en considerar que Joan Laporta ha presidit el club quatre temporades (la primera entre els dies 22 i 30 de juny del 2003).[88] El 21 de juliol, Joan Laporta anuncia la seva dimissió i la convocatòria de la Comissió Gestora, presidida per Xavier Sala i Martín per celebrar eleccions a la presidència. El 26 de juliol, la Junta Directiva dimiteix i l'economista queda com a president de la Comissió Gestora, que fixa les eleccions per al dia 3 de setembre. Paral·lelament, quatre socis presenten denúncies davant el Tribunal Català de l'Esport per inhabilitar Joan Laporta per incompliment dels estatuts del club. Tanmateix, el Tribunal Català de l'Esport acorda no admetre-les a tràmit.[89] Malgrat que dos socis van manifestar la seva precandidatura a les eleccions, només Joan Laporta assoleix el nombre de signatures necessàries (1.804) per presentar-s'hi. Això permet que el 22 d'agost, dia del Gamper, Joan Laporta sigui una altra vegada proclamat president del Barça.

El mes de setembre del 2007 es fa pública la decisió d'establir un acord de col·laboració amb UNICEF, pel qual el club finançarà nombroses campanyes solidàries al Tercer Món, al mateix temps que inserirà (per primera vegada en tota la seva història) el logotip de l'organització solidària a les samarretes del primer equip de futbol.[90] El 7 de setembre, Joan Laporta viatja a Nova York i presenta a l'ONU l'acord i el 12 de setembre, en partit de la fase de grups de la Champions League contra l'equip búlgar del Levski Sofia, l'equip llueix per primera vegada el logotip a la samarreta.

La temporada futbolística 2006-2007 acaba sense l'assoliment de cap títol important i enmig de moltes crítiques vers una suposada permissibilitat en la direcció dels jugadors més importants de l'equip (Ronaldinho, Deco, sobretot).[91] El club reacciona anunciant l'elaboració d'un codi intern que establirà les regles de disciplina a seguir i un enduriment en la gestió del planter.

Malgrat tot i a pesar de la contractació del futbolista francès de l'Arsenal FC, Thierry Henry, la temporada 2007-2008 acaba igual que l'anterior, sense cap títol important per part del primer equip de futbol i enmig d'una greu crisi institucional i esportiva. Aquesta situació provoca la destitució de l'entrenador Frank Rijkaard i els transferiments dels jugadors Ronaldinho i Deco a l'AC Milan i Chelsea FC, respectivament i dóna lloc a la presentació, per part del soci Oriol Giralt i Gili, d'un vot de censura contra la directiva de Joan Laporta, el qual és votat el dia 6 de juliol.[92] Malgrat que el vot de censura no assoleix els dos terços requerits per provocar el cessament de la Junta Directiva, els bons resultats relatius obtinguts[93] fan que vuit directius de la Junta facin pública la seva dimissió i que Joan Laporta anunciï que posarà el seu càrrec a disposició de l'Assemblea de Compromissaris[94] que es va celebrar el 24 d'agost del 2008 i que superà amb un 55% dels vots emesos.

L'era Guardiola i el millor Barça de la història (2008-2012)

Guardiola.

La temporada 2008-09 Josep Guardiola, antic jugador i capità del Barça, és nomenat entrenador del primer equip, malgrat una curta experiència com a entrenador en l'equip filial. Tanmateix, Guardiola canvia totalment la moral i l'esperit de superació del col·lectiu i el Barça aconsegueix una bellesa en el joc i uns èxits esportius que el situen a primera línia mediàtica a tot el món.

El Barça guanya la primera Copa del Rei de la dècada, en superar l'Athletic Club de Bilbao per 4 gols a 1, i pocs dies després guanya la Lliga, assolint un rècord històric de punts i materialitzant una pallissa històrica al Real Madrid al Santiago Bernabéu, al qual derrota per un resultat final de 2 gols a 6.

Per arrodonir la temporada i fer el seu primer triplet, el Barça aconsegueix la seva tercera Lliga de Campions, derrotant contundentment l'Olímpic de Lió, el Bayern de Munich i, per gol-average i amb un gol de llegenda d'Iniesta en temps afegit, el Chelsea FC en eliminatòries prèvies, i fa allò que alguns creien "impossible": destronar el Manchester United del tron futbolístic europeu. El dia 27 de maig de 2009, a l'Estadi Olímpic de Roma, el millor Barça de tots els temps[95] conquereix la tercera Lliga de Campions per 2 a 0, amb gols d'Eto'o i Messi, davant el Manchester United. Aconsegueix així fer història amb un triplet, el primer que aconsegueix un equip de la Lliga espanyola i el cinquè equip d'Europa en fer-ho (Cèltic de Glasgow 1967, Ajax d'Amsterdam 1972, PSV Eindhoven 1988 i Manchester United 1999).

Imatge de les 6 copes aconseguides pel FC Barcelona durant l'any 2009
Seguidors del FC Barcelona es preparen per anar a Madrid per seguir en directe la final de la Copa del Rei de 2012

La temporada 2009-10 s'inicia amb la marxa de Samuel Eto'o a l'Inter de Milà i l'arribada de Zlatan Ibrahimović, comprat per 66,0 milions d'euros a l'Inter, i amb les victòries del Barça a l'agost tant a la Supercopa d'Espanya com a la Supercopa d'Europa.

L'1 de desembre de 2009 Lionel Messi guanya la seva primera Pilota d'Or (com a millor jugador) i Xavi Hernández la de Bronze.

El 19 de desembre de 2009 el "Barça de les 6 Copes" guanya a Abu Dhabi el Campionat del Món de Clubs, l'únic títol que mancava al museu del club i amb el qual es tanca un any històric durant el qual es conquereixen tots els títols possibles, una fita mai assolida per cap altre club al món.[96]

La temporada 2010/2011 el FC Barcelona oficialitza la cessió del davanter suec Zlatan Ibrahimović a l'AC Milan amb una opció de compra obligatòria per 24 milions d'euros. A canvi, el FC Barcelona fitxa el davanter asturià David Villa, comprat al València CF per 45 milions d'euros. Aquesta temporada el FC Barcelona guanya la Supercopa d'Espanya, la Lliga i la quarta Lliga de Campions, derrotant a les semifinals el Real Madrid amb dos gols de Messi al Bernabéu i de Pedro al Camp Nou. A més, el 10 de gener de 2011 Lionel Messi guanya la seva segona Pilota d'Or consecutiva (com a millor jugador), Andrés Iniesta la Pilota de Plata i Xavi Hernández la de Bronze, completant un podi de jugadors tots formats a la Masia.

El dia 28 de maig de 2011, el Barça torna 19 anys després a l'Estadi de Wembley de Londres, on hi va guanyar el 1992 la primera Copa d'Europa de la història del club. El Barça guanya la quarta Lliga de Campions davant del Manchester United, repetint així la final del 2009 Lliga de Campions, amb un resultat final de 3 a 1 amb gols de Pedro, Messi i David Villa i el gol de l'honor del Manchester United de Wayne Rooney. Amb aquesta quarta Lliga de Campions, Josep Guardiola entra a la història del futbol com l'entrenador més jove en guanyar dues Champions Leagues.

La temporada 2010/2011 el FC Barcelona també aconsegueix a la Lliga un marcador històric en guanyar, el 28 de novembre de 2010, per 5 gols a 0 el Real Madrid de José Mourinho, amb gols de Xavi, Pedro, Jeffren i dos de David Villa.

La temporada 2011/2012 és l'última de Josep Guardiola com a entrenador del Barça. El 25 d'agost de 2011, el FC Barcelona guanya la seva quarta Supercopa d'Europa en guanyar a la final al FC Porto per 2 a 0, amb gols de Messi i Cesc Fàbregas, el nou fitxatge del club.

El 18 de desembre de 2011, el FC Barcelona guanya per segona vegada a la seva història el Campionat del Món de Clubs en derrotar a les semifinals a l'Al-Sadd de Qatar per 4 a 0 i a la final al Santos de Brasil per 0 a 4, amb gols de Lionel Messi (2), Cesc Fàbregas i Xavi Hernández. Així doncs, Guardiola es converteix en l'únic entrenador de la història del FC Barcelona en guanyar dos Campionats del Món de Clubs. A més a més, el 9 de gener de 2012 Lionel Messi guanya la seva tercera Pilota d'Or consecutiva (com a millor jugador), Xavi Hernández la Pilota de Plata i Neymar la de Bronze.

El dia 27 d'abril del 2012, després que l'equip caigui eliminat contra el Chelsea en semifinals de la Champions League, Pep Guardiola anuncia en roda de premsa que no seguirà la temporada següent.

El dilluns 7 de maig del 2012, el FC Barcelona rep 7 premis de la IFHHS (Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol). Els premis són:

L'etapa de Tito Vilanova (2012-2013)

El 10 de maig del 2012, el president Sandro Rosell anuncia que Tito Vilanova serà l'entrenador del primer equip del Barcelona la temporada següent.

El 21 de juliol de 2012, Tito Vilanova signa el seu contracte com a primer entrenador del Barça per dues temporades, davant els mitjans de comunicació i de Sandro Rossell i Andoni Zubizarreta. En la roda de premsa posterior a l'acte de la signatura, Tito Vilanova assegura que perdrà totes les comparacions amb Pep Guardiola. Aquesta afirmació, dirigida als culers, és encertada en part, ja que en començar la temporada 2012-2013 el Barça perd la Supercopa d'Espanya davant el Real Madrid, amb els resultats d'una victòria per 2 gols a 3 en l'anada i una derrota per 1 gol a 2 en la tornada.

Tot i així, a la Lliga, el de Bellcaire supera de llarg al seu predecessor, i en la primera volta (19 partits) el club aconsegueix 18 victòries i un empat, 55 punts. D'aquesta manera també supera el rècord del Real Madrid (13 victòries i 2 empats) i s'estableix la millor primera volta de la història de la Primera Divisió Espanyola de Futbol, deixant el segon classificat a onze punts i el tercer a divuit. A les quatre primeres jornades de la segona volta, el Barça suma la seva primera derrota al camp de la Real Sociedad de Fútbol, un empat i dues victòries (62 punts). Messi estableix un nou rècord, el de partits consecutius de lliga marcant. Finalment, l'equip es proclama campió l'11 de maig de 2013, gràcies a un empat entre el Reial Madrid i el RCD Espanyol, i obté així el seu quart títol de Lliga en les darreres cinc temporades.[97] A més, el 7 de gener de 2013 Lionel Messi guanya la seva quarta Pilota d'Or consecutiva, convertint-se així en el primer i únic jugador de la història del futbol en guanyar-ne més de tres, i Andrés Iniesta guanya la Pilota de Bronze.

Tanmateix, el Barcelona no es mostra tan superior en els "Clàssics" com als últims anys, empatant per 2 gols a 2 el partit de Lliga al Camp Nou i perdent per 2 gols a 1 el partit de la segona volta al Santiago Bernabéu. A més, a les semifinals Copa del Rei, el Madrid elimina al Barça per un resultat total de 4 gols a 2 (1 a 1 a l'anada i 1 a 3 la tornada).

El dia 19 de juliol del 2013, el president Sandro Rosell anuncia que Tito Vilanova no seguirà al capdavant de l'equip degut a la recaiguda de la malaltia que pateix des de fa més d'1 any.[98] El dia 23 de juliol del 2013, la junta directiva fa oficial amb un comunicat el fixatge de l'entrenador argentí Gerardo Martino.[99]

La presidència de Sandro Rosell

El 13 de juny de 2010 Sandro Rosell va guanyar les 12es eleccions a la presidència del club, quedant molt per davant de la resta de presidenciables.[100]

El 10 de desembre de 2010 la junta directiva va fer públic un acord a partir del qual Qatar Foundation posaria publicitat a la samarreta de l'equip de futbol durant cinc anys a canvi del pagament de 170 milions d'euros.[101][102] Així es posava fi a 111 anys d'història de la secció de futbol sense portar un patrocinador al frontal de la samarreta. La decisió va generar polèmica perquè la samarreta s'havia mantingut més d'un segle sense portar publicitat retribuïda. A més, el fet que la Qatar Foundation tingués un vincle directe amb el rei d'aquest estat, el xeic Hamad bin Khalifa Al Thani, i que Qatar no fos un país amb els estàndards democràtics occidentals, van fer aixecar diverses veus contra la mesura de la junta de Rosell.[103]

El dia 23 de gener del 2014, després de patir diverses amenaces i de ser demandat per suposades irregularitats en el fitxatge del jugador Neymar, Rosell presentà la seva dimissió irrevocable i deixà el Vicepresident primer Josep Maria Bartomeu i Floreta com a president.

La plantilla 2014-2015

Vegeu també: Categoria:Temporades del FC Barcelona

La relació de jugadors de la plantilla del Barça la temporada 2014-15 és la següent:

Núm. Posició Jugador
1 Flag of Germany.svg POR Marc-André ter Stegen
2 Flag of Catalonia.svg DEF Martín Montoya
3 Flag of Catalonia.svg DEF Gerard Piqué
4 Flag of Croatia.svg MIG Ivan Rakitić
5 Flag of Catalonia.svg MIG Sergio Busquets Capità4t
6 Flag of Catalonia.svg MIG Xavi Hernández Capità1r
7 Flag of Spain.svg DAV Pedro Rodríguez
8 Flag of Spain.svg MIG Andrés Iniesta Capità2n
9 Flag of Uruguay.svg DAV Luis Suárez
10 Flag of Argentina.svg DAV Lionel Messi Capità3r
11 Flag of Brazil.svg DAV Neymar Júnior
12 Flag of Brazil.svg MIG Rafa Alcántara "Rafinha"
Núm. Posició Jugador
13 Flag of Chile.svg POR Claudio Bravo
14 Flag of Argentina.svg MIG Javier Mascherano
15 Flag of Catalonia.svg DEF Marc Bartra
16 Flag of Brazil.svg DEF Douglas Pereira dos Santos
18 Flag of Catalonia.svg DEF Jordi Alba
20 Flag of Catalonia.svg MIG Sergi Roberto
21 Flag of Brazil.svg DEF Adriano Correia
22 Flag of Brazil.svg DEF Dani Alves
23 Flag of Belgium.svg DEF Thomas Vermaelen
24 Flag of France.svg DEF Jérémy Mathieu
25 Flag of Catalonia.svg POR Jordi Masip

Els equips que disputen la lliga espanyola de futbol estan limitats a tenir en la plantilla un màxim de tres jugadors sense passaport de la Unió Europea. La llista inclou només la principal nacionalitat de cada jugador. Alguns jugadors no europeus tenen doble nacionalitat d'algun país de la UE:

Font: Web oficial del FC Barcelona[104]

Altes

Núm. Posició Jugador
Flag of Brazil.svg MIG Rafa Alcántara "Rafinha" (Torna de la cessió al RC Celta de Vigo)
Flag of Catalonia.svg POR Jordi Masip i Lopez (Puja del FC Barcelona B)
Flag of Germany.svg POR Ter Stegen (Fitxat del Borussia Mönchengladbach per 12 milions d'euros)
Flag of Croatia.svg MIG Ivan Rakitić (Fitxat del Sevilla FC per 18+3 milions d'euros)
Flag of Chile.svg POR Claudio Bravo (Fitxat de la Real Sociedad de Fútbol per 12 + 1 milions d'euros)
Flag of Uruguay.svg DAV Luis Alberto Suárez Díaz (Fitxat del Liverpool FC per 81 milions d'euros)
Flag of France.svg DEF Jérémy Mathieu (Fitxat del Valencia CF per 20 milions d'euros)
Flag of Belgium.svg DEF Thomas Vermaelen (Fitxat de l'Arsenal FC per 10 + 8'5 milions d'euros)
Flag of Brazil.svg DEF Douglas Pereira dos Santos (Fitxat del São Paulo FC per 4 + 1'5 milions d'euros)

TOTAL despeses en fitxatges: 157+14 milions d'euros

Baixes

Núm. Posició Jugador
Flag of Catalonia.svg POR Víctor Valdés (Finalització de contracte)
Flag of Catalonia.svg DEF Carles Puyol Saforcada (Retirada del futbol)
Flag of Spain.svg POR José Manuel Pinto (Finalització de contracte)
Flag of Brazil.svg DAV Keirrison de Souza Carneiro (Finalització de contracte, jugarà al Coritiba FBC)
Flag of Catalonia.svg MIG Cesc Fàbregas (Traspassat al Chelsea FC per 33+3 milions d'euros)
Flag of Mexico.svg MIG Jonathan dos Santos (Traspassat al Vila-real CF per 1'5 + 0'5 milions d'euros)
Flag of Catalonia.svg DAV Isaac Cuenca López (Rescissió de contracte, jugarà al Deportivo de La Coruña)
Flag of Chile.svg DAV Alexis Sánchez (Traspassat a l'Arsenal FC per 38 + 4'5 milions d'euros)
Flag of the Basque Country.svg POR Oier Olazábal Paredes (Traspassat al Granada CF per 0 milions d'euros)
Flag of Catalonia.svg DAV Cristian Tello (Cedit al F.C. Porto per 2 milions d'euros)
Flag of Catalonia.svg DAV Bojan Krkić Pérez (Traspassat a l'Stoke City per 1'7 milions d'euros)
Flag of the Netherlands.svg DAV Ibrahim Afellay (Cedit a l'Olympiakos FC)
Flag of Catalonia.svg DAV Gerard Deulofeu (Cedit al Sevilla FC)
Flag of Cameroon.svg MIG Alex Song (Cedit al West Ham United FC)

TOTAL ingressos per vendes: 76'2+8 milions d'euros

Equip tècnic

  • Entrenador: Flag of Asturias.svg Luis Enrique Martínez
    • Segon entrenador: Juan Carlos Unzué
    • Segon entrenador: Robert Moreno
    • Auxiliar tècnic: Joan Barbarà i Mata
    • Preparador físic Rafel Pol
    • Psicòleg Joaquín Valdés
    • Entrenador de porters José Ramón de la Fuente
  • Responsable de l'equip mèdic: Ramon Canal
    • Metges: Dr. Ricard Pruna,[105] Dr. Daniel Medina[105]
    • Recuperadors: Juanjo Brau[105]
    • Fisioterapeutes: Jaume Munill,[105] Roger Gironès,[105] David Álvarez
    • Podòleg: Martín Rueda[105]
  • Anàlisi tàctica i Scouting: Àlex Garcia[106]
  • Encarregats de material: Chema Corbella,[105] José Antonio Ibarz[105] i Gabriel Galán[105]
  • Oficina d'Atenció al Jugador: Pepe Costa[105]
  • Entrenador del filial: Flag of Spain.svg Eusebio Sacristán

Títols destacats

Torneigs internacionals (25)

Torneigs nacionals (30)

Torneigs estatals (73)

Principals torneigs amistosos

Premis individuals a jugadors

Article Principal: Premis individuals jugadors del Futbol Club Barcelona

Classificació al Campionat de Catalunya per temporades

Llegenda: CM: Copa Macaya, CB: Copa Barcelona, CC: Campionat de Catalunya, FAC: Campionat de l'Associació de Clubs, LM: Lliga Mediterrània, LC: Lliga Catalana

Classificació a la Lliga masculina de futbol per temporades

Copa d'Europa Champions League
Lliga espanyola Lliga espanyola
Copa del Rei Copa del Rei
Estrella Copa Catalunya

Altres dades d'interès

Els 10 fitxatges més cars de la història del club

Article principal: Llista de fitxatges més cars del Futbol Club Barcelona

Els 10 màxims golejadors en la història del Campionat de Lliga

Pos. Jugador Gols Partits
1. Lionel Messi 245 278
2. César Rodríguez 190 287
3. Ladislau Kubala 131 186
4. Samuel Eto'o 108 145
5. Marià Martín 97 112
6. Patrick Kluivert 90 182
7. Estanislau Basora 89 237
8. Josep Escolà 86 152
9. Rivaldo 86 157
10. Hristo Stòitxkov 83 175

[113]

Els 10 màxims golejadors de la història en partits oficials

Pos. Jugador Gols Temporades
1. Lionel Messi 356 2004-avui
2. César Rodríguez 232 1939-1955
3. Ladislau Kubala 194 1950-1961
4. Josep Samitier 176 1919-1932
5. Josep Escolà 164 1934-1949
6. Paulí Alcàntara 142 1912-1927
7. Ángel Arocha 137 1926-1933
8. Samuel Eto'o 130 2004-2009
9. Rivaldo 130 1997-2002
10. Marià Martín 124 1939-1946

[114]

Els 10 màxims golejadors de la història (oficials i amistosos)

Pos. Jugador Gols Temporades
1. Lionel Messi 384 2004-avui
2. Paulí Alcàntara 369 1912-1927
3. Josep Samitier 333 1919-1932
4. César Rodríguez 294 1939-1955
5. Ladislau Kubala 280 1950-1961
6. Josep Escolà 223 1934-1949
7. Ángel Arocha 215 1926-1933
8. Carles Rexach 195 1965-1981
9. Vicenç Martínez 192 1912-1923
10. Marià Martín 188 1939-1946

[115]

Jugadors destacats

Des de la fundació al 1910
Del 1910 al 1920
Del 1920 al 1930
Del 1930 al 1940
Del 1940 al 1950
Del 1950 al 1960
Del 1960 al 1970
Del 1970 al 1980
Del 1980 al 1990
Del 1990 al 2000
Del 2000 al 2010
Del 2010 fins avui

Entrenadors

Article principal: Entrenadors del Futbol Club Barcelona

Presidents

El president del Futbol Club Barcelona és, des de l'any 1978, un soci escollit per sufragi universal per dur la gestió del club. Fins avui, la presidència del Barcelona ha estat exercida per les 39 persones següents:

Entre el 1936 i el 1939, el club restà dirigit per una Comissió gestora integrada per propis empleats que col·lectivitzaren l'entitat i evitaren la seva intervenció per elements aliens

Seccions del club

Vigents

Professionals

No professionals

Equips associats

Equips inferiors seccions
  • Bàsquet (5 equips): Júnior, Cadet A i B, Infantil A i B.
  • Handbol (5 equips): Sènior B, Juvenil A, Cadet A i B, Infantil.
  • Hoquei patins (4 equips): Sènior B, Júnior, Juvenil,Infantil.
  • Futbol sala (5 equips): Sènior B, Juvenil, Cadet, Infantil, Aleví.
  • Atletisme (12 equips): Infantil, Cadet, Juvenil, Junior, Promesa i Sènior masculí. Infantil, Cadet, Juvenil, Junior, Promesa i Sènior femení
  • Rugbi (9 equips): Sènior A, Sènior B, Juvenil, Cadet, Infantil, Aleví, Benjamí, Prebenjamí, Babies.
  • Beisbol (6 equips): Sènior A, Sènior B, Juvenil, Cadet, Infantil i Aleví.
  • Voleibol (5 equips): Sènior, Júnior, Juvenil, Cadet i Infantil.
  • Hoquei herba (7 equips): Sènior, Primera Barceloní Stick, Primera, Juvenil i Cadet masculí. Sènior i Juvenil femení.
  • Hoquei gel (5 equips): Sènior, Sub-18, Sub-13, Sub-11, Sub-9.
  • Patinatge artístic sobre gel (18 equips): Debutant (Masculí i Femení); Joves Talents (Masculí i Femení); Promeses Femení; Mínima (Masculí i Femení);Infantil (Masculí i Femení), Novice Femení; Júnior 3a (Masculí i Femení); Júnior 2a (Masculí i Femení); Júnior 1a (Masculí i Femení). Ballet: Elit, i Jeune espoir
  • CVB Barça (2 equips): Sènior, Juvenil.

Desaparegudes

No professionals

Equips associats

Futbol Base

Article principal: Ciutat Esportiva Joan Gamper

El futbol base del Futbol Club Barcelona és una part fonamental del club i per això compta amb una forta política d'inversió i d'esforç en joves jugadors per tal de perfilar-los i ensenyar-los l'estil del Barça a més de formar-los com a persones. Bona part d'aquest esforç econòmic i organitzatiu que fa el club es troba representat per les instal·lacions esportives de la Ciutat Esportiva Joan Gamper i la seva residència per a esportistes de la Masia, situades al municipi veí de Barcelona de Sant Joan Despí.

El treball amb el planter ha tingut sempre l'objectiu de nodrir al primer equip de jugadors joves amb talent suficient per competir al màxim nivell. Diversos d'aquests futbolistes procedents d'aquest planter han assolit un primer nivell mundial, com ara Marià Gonzalvo, Carles Rexach, Ferrer, Pep Guardiola, Puyol, o Leo Messi. Segons un estudi realitzat per la FIFA el 2007, el Barça era el tercer club en percentatge de jugadors del planter que van participar en el primer equip, només superat per l'Athletic de Bilbao i el Nancy francès. Actualment és l'exemple més clar que demostra que es poden guanyar els títols més importants del planeta amb jugadors del planter.[116]

  • Equips masculins (11 equips): Barça B, Juvenil A, Juvenil B, Cadet A, Cadet B, Infantil A, Infantil B, Aleví A, Aleví B, Benjamí A i Benjamí B.
  • Equips femenins (4 equips): Femení A, Femení B, Femení C i Femení F-7.

Mitjans de comunicació

Eusebio Sacristán entrevistat per Sandra Sarmiento, periodista de Barça TV

Barça TV

Article principal: Barça TV

Barça TV és un canal de televisió esportiu dedicat íntegrament a l'actualitat del club. Va fer la seva primera emissió el 27 de juliol de 1999 sota el nom de Canal Barça.

Informació, entreteniment, partits en directe del primer equip de futbol, dels equips del planter en totes les categories, partits històrics del FC Barcelona i programes específics que observen i mostren la realitat del teixit social barcelonista han estat i són els eixos principals de la programació del canal.

El mes de febrer del 2004 Canal Barça va passar a denominar-se Barça TV, després que el club tornés a fer-se amb els drets d'exclusivitat, fins aleshores en mans de Telefónica Sports. Des del 2008, Barça TV emet en obert per TDT al Principat de Catalunya.[117]

El canal es produeix i s'emet íntegrament en català, tot i que a les plataformes de pagament disposa de dues pistes d'àudio addicionals que tradueixen a l'anglès i al castellà la programació.

Les instal·lacions de la televisió oficial del club estan al mateix estadi del FC Barcelona, destacant els platós a la zona mixta —a l'àrea dels vestidors— i a la tribuna del Camp Nou.

R@dio Barça

R@dio Barça és una emissora de ràdio per internet pròpia del Futbol Club Barcelona que ofereix les retransmissions dels partits, oficials i amistosos, del primer equip de futbol del club. Les retransmissions són ofertes en català, anglès i castellà.

La locució en català, en la temporada 2009–2010, la fan els locutors David Puig i Marc Guillén, amb els comentaris tècnics de l'exjugador Òscar Garcia.

La locució en anglès, va a càrrec del periodista Nick Simons i de l'exjugador Steve Archibald mentre que la locució en castellà la realitza el periodista Jesús Carrillo, amb els comentaris tècnics de l'exjugador i exentrenador Toño de la Cruz.

Barça Camp Nou

La publicació "Barça Camp Nou" és una publicació editada pel mateix club (mitjançant el seu departament de comunicació), que es reparteix gratuïtament coincidint amb els partits de Lliga i Copa del Rei que es juguen a "casa", al Camp Nou. La publicació es començà a editar a finals d'octubre del 2005 i la reben els aficionats del FC Barcelona que acudeixen a l'estadi.

La publicació que té una tirada que oscil·la des dels 30.000 als 70.000 exemplars, en funció del partit i de la previsió d'assistència a l'estadi. Amb motiu de la final de la Lliga de Campions, també es va fer una edició especial del "Barça Camp Nou", que es va repartir entre els més de 21.000 aficionats que van desplaçar-se fins a París. A més, també se n'han fet altres edicions especials com, per exemple, amb motiu de l'homenatge a l'ex-jugador de bàsquet Nacho Solozábal.

La informació prèvia del partit, amb les últimes notícies relacionades i un ampli informe tècnic del rival, ocupa gran part del contingut habitual de "Barça Camp Nou" on també es poden consultar totes les estadístiques i classificacions. Les seccions del club també tenen cabuda en el diari del Barça, que en cada número dedica les dues pàgines centrals a una anàlisi en profunditat d'un tema monogràfic o a un pòster. Habitualment, el diari té 16 pàgines.

Revista Barça

Barça és una revista catalana bimensual que des de 2002 tracta sobre tots els afers relacionats amb el Futbol Club Barcelona. S'hi poden trobar novetats, història, estudis o anàlisis tècniques, consells, entrevistes, reportatges, món social i institucional, trobades, iniciatives.[118][119][120] La revista la reben tots els socis i penyes del club a casa. El Departament de Comunicació del club assumeix l'elaboració dels continguts informatius, mentre que el Departament de Màrqueting s'encarrega de la coordinació comercial.[121] La revista va rebre un impuls el 2003 amb un canvi d'imatge, coincidint amb l'arribada de Joan Laporta.[122]

Penyes i massa social

Les penyes són una part molt important del barcelonisme, La primera d'elles fou la Penya Solera de Castellar del Vallès fundada l'any 1946.[123] Actualment n'hi ha 1.375[124] i són formades com a associacions independents sense ànim de lucre, amb la finalitat de mantenir i projectar el sentiment i la història del club arreu del món. D'altra banda, també ajuden a fomentar la germanor entre els seus socis i simpatitzants mitjançant les diferents activitats que realitzen al llarg de l'any. Un cop l'any el club juntament amb una penya organitzen la trobada mundial de penyes (normalment, el setembre o l'octubre). Altres trobades, com les de zona o organitzades per diferents motius, són comunicades també al club, el qual envia un o més representants.

Activitats més freqüents de les penyes

  • Desplaçaments tant al Camp Nou com als camps de fora per animar el Barça.
  • Visualització col·lectiva dels partits del Barça per televisió a la seva seu social.
  • Participar en les diferents trobades, organitzar conferències, aniversaris, xerrades i col·locació de la placa amb el seu escut al Camp Nou.
  • Creació d'equips de futbol o d'altres esports, especialment en categories juvenils i de manera amateur.
  • Celebració d'actes per recaptar fons per tasques solidàries.

Grups de suport destacats

Nombre de penyes per ubicació

Informació relativa de setembre del 2007[125]

Països Catalans
Àmbit 1
Actives
Barcelona oriental 38
Barcelona occidental / Hospitalet 46
Barcelonès Nord 14
Vallès oriental 22
Vallès occidental 20
Maresme 24
Baix Llobregat 36
Alt Penedès / Anoia / Garraf 29
Bages / Berguedà / Cerdanya 32
Osona / Ripollès 14
Girona Nord 16
Girona Sud 28
Tarragona Central 32
Terres de l'Ebre 38
Lleida Sud 46
Lleida Nord 21
Catalunya Nord i Andorra 5
Illes Balears 28
Castelló 34
València 52
Alacant 48
Total 626
Espanya
Àmbit 2
Actives
Andalusia oriental 129
Andalusia occidental 84
Extremadura 95
Castella - la Manxa 87
Castella i Lleó 59
Canàries 27
Galícia 34
La Rioja / Aragó / Navarra 54
Madrid 18
Múrcia 37
Euskadi 13
Cantàbria / Astúries 41
Total 678
Món
Àmbit 3
Actives
Europa 43
Àfrica 20
Àmerica del Nord 3
Àmerica del Sud 19
Àsia 4
Austràlia 1
Oceania 1
Total 91

Junta Directiva

La Junta Directiva actual està formada pels següents membres:[126]

Càrrec Nom
President Josep Maria Bartomeu i Floreta
Vicepresident - Àrea esportiva Josep Maria Bartomeu i Floreta
Vicepresident - Àrea social Jordi Cardoner i Casaus
Vicepresident - Àrea institucional Carles Vilarrubí i Carrió
Vicepresident - Àrea econòmica i estratègica Javier Faus i Santasusana
Tresorera Susana Monje i Gutiérrez
Secretari de la junta i Portaveu Toni Freixa i Martín
Directius de l'àrea esportiva Joan Bladé i Marsal
Javier Bordas de Togores
Jordi Mestre i Masdeu
Jordi Monés i Carilla
Directius de l'àrea social Eduard Coll i Poblet
Pilar Guinovart i Massip
Ramon Pont i Amenós
Directiu de l'àrea tecnològica Dídac Lee i Hsing
Directius de l'àrea econòmica i estratègica Manel Arroyo i Pérez
Silvio Elias i Marimón
Jordi Moix i Latas
Josep Ramon Vidal-Abarca i Armengol

Referències

  1. Un estadi de cinc estrelles
  2. 2,0 2,1 2,2 El FC Barcelona en xifres
  3. Josep Maria Bartomeu, nou president del FC Barcelona a Ara, 23/1/2014
  4. Referència a la conversió dels clubs de futbol en societats anònimes esportives
  5. El Barça supera els 163.000 socis
  6. El Benfica, el club amb més socis del món
  7. IFFHS, 31-12-200 (anglès)
  8. 8,0 8,1 «El Barça de Tata Martino guanya la Supercopa davant l'Atlètic, en empatar al Camp Nou (0-0)». 324.cat, 29 d'agost de 2013. [Consulta: 29 d'agost de 2013].
  9. «El Barça supera al Madrid como equipo con más títulos» (en castellà). sport.es, 31 de maig de 2011.
  10. «El Barça, premiat com a millor equip de l'any 2011 als Laureus». Ara, 6 de febrer 2012. [Consulta: 7/2/2012].
  11. [enllaç sense format] http://www.elpais.com/articulo/deportes/Barca/gana/todo/elpepudep/20110626elpepudep_19/Tes
  12. Una divisa històrica
  13. Més que un club
  14. Acord del Barça amb UNICEF, 7 de setembre de 2006, Centre de premsa d'UNICEF
  15. Acord del Barça amb Pies Descalzos, 1 de març de 2011, elmundodeportivo.es
  16. Missió i objectius de la Fundació del Futbol Club Barcelona
  17. «El 64% dels catalans són del Barça, el 10% del Reial Madrid i el 2% de l'Espanyol». FUNDACC, 29 de desembre de 2010. [Consulta: 7 gener 2011].
  18. Narcís Masferrer, un periodista que va intervenir en la reunió inaugural del club, relatava en un article del 29 de novembre del 1924 que es va optar per aquesta combinació de colors perquè era la del "FC de Basilea", club al qual -segons Masferrer- havia pertangut Hans Gamper. El periodista Xavier García Luque recuperava aquest article en la pàgina 46 de La Vanguardia del dimarts 4 de novembre del 2008
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 Revista Oficial FC Barcelona nº20 - Abril 2006 pag. 20 i 21
  20. Historia viva del F.C. Barcelona, pàg. 35.
  21. La fundació. 1899-1919 - Ciberpenya.org
  22. Vegeu els colors blaugrana a l'escut de Heidenheim.
  23. La Vanguardia. Barcelona, Any XX n.6013 pàg.2 (28 de gener de 1900)
  24. «Uniforme Barça 1991». El Mundo Deportivo, 22 de setembre de 1991. [Consulta: 8/12/2011].
  25. «Uniforme Barça 1992». El Mundo Deportivo, 17 de juliol de 1992. [Consulta: 27/11/2011].
  26. «Uniforme Barça 1994». El Mundo Deportivo, 3 d'octubre de 1994. [Consulta: 8/12/2011].
  27. «Uniforme Barça 1995». El Mundo Deportivo, 5 d'octubre de 1995. [Consulta: 8/12/2011].
  28. «Uniforme Barça 1997». El Mundo Deportivo, 9 de novembre de 1997. [Consulta: 27/11/2011].
  29. «Uniforme Barça 1997-98 a Europa». El Mundo Deportivo, 9 de gener de 1998. [Consulta: 27/11/2011].
  30. «Uniforme Barça del centenari». El Mundo Deportivo, 26 de novembre de 1998. [Consulta: 8/12/2011].
  31. «Uniforme Barça 1998». El Mundo Deportivo, 2 de setembre de 1998. [Consulta: 8/12/2011].
  32. «Uniforme Barça 2000». El Mundo Deportivo, 8 de juny de 2000. [Consulta: 8/12/2011].
  33. «Uniforme Barça 2001». El Mundo Deportivo, 5 juliol 2001. [Consulta: 27/11/2011].
  34. 34,0 34,1 «Uniforme Barça 2002». Mundo Deportivo, 22 juny 2002. [Consulta: 27 novembre 2011].
  35. «Uniforme Barça 2003». Mundo Deportivo, 1 novembre 2003. [Consulta: 27 novembre 2011].
  36. 36,0 36,1 «Uniforme Barça 2004». Mundo Deportivo, 16 juny 2004. [Consulta: 27 novembre 2011].
  37. «Uniforme Barça 2005». El Mundo Deportivo, 29 juny 2005. [Consulta: 27/11/2011].
  38. «Uniforme Barça 2006». El Mundo Deportivo, 12 d'abril de 2006. [Consulta: 8/12/2011].
  39. 39,0 39,1 «Uniforme Barça 2007». El Mundo Deportivo, 26 de juny de 2007. [Consulta: 27/11/2011].
  40. 40,0 40,1 40,2 «Uniforme Barça 2008». El Mundo Deportivo, 26 de juny de 2008. [Consulta: 27/11/2011].
  41. 41,0 41,1 «Uniforme Barça 2009». El Mundo Deportivo, 22 de maig de 2009. [Consulta: 27/11/2011].
  42. 42,0 42,1 «Uniforme Barça 2010». El Mundo Deportivo, 5 de juny de 2010. [Consulta: 27/11/2011].
  43. 43,0 43,1 43,2 43,3 «Resum samarretes suplents FCB» (en castellà). El Mundo Deportivo, 5 de gener 2011. [Consulta: 27/11/2011].
  44. 44,0 44,1 «Uniforme Barça 2012». El Mundo Deportivo, 23 de maig de 2012. [Consulta: 30/08/2012].
  45. 45,0 45,1 «Uniforme Barça 2013». El Mundo Deportivo, 21 de maig de 2013. [Consulta: 20 de juliol de 2013].
  46. 46,0 46,1 "FC Barcelona 14-15 (2014-15) Home, Away and Third Kits". Footyheadlines, 2013-11. Recuperat 13 septembre 2014. (anglès)
  47. «Uniforme Barça 1976 reserva». El Mundo Deportivo, 16 d'abril de 1976. [Consulta: 27/11/2011].
  48. «Uniforme Barça 1985» (en castellà). El Mundo Deportivo, 19 de setembre 1985. [Consulta: 27/11/2011].
  49. «Uniforme Barça samarreta vermella 1989» (en castellà). El Mundo Deportivo, 4 d'octubre 1991. [Consulta: 27/11/2011].
  50. «Uniforme Barça 1991» (en castellà). El Mundo Deportivo, 28 d'abril 1992. [Consulta: 27/11/2011].
  51. «Uniforme Barça 1992-95 suplent». El Mundo Deportivo, 20 d'octubre de 1994. [Consulta: 27/11/2011].
  52. «Uniforme Barça 1995 reserva». El Mundo Deportivo, 13 de setembre de 1995. [Consulta: 27/11/2011].
  53. «Uniforme Barça 1997 reserva». El Mundo Deportivo, 6 de juliol de 2007. [Consulta: 27/11/2011].
  54. «Uniforme Barça 2001» (en castellà). El Mundo Deportivo, 20 d'abril 2001. [Consulta: 27/11/2011].
  55. «Uniforme Barça 2003» (en castellà). El Mundo Deportivo, 5 d'agost 2003. [Consulta: 27/11/2011].
  56. «Uniforme Barça 2005» (en castellà). El Mundo Deportivo, 8 de juliol 2005. [Consulta: 27/11/2011].
  57. «Uniforme Barça 2006» (en castellà). El Mundo Deportivo, 23 de juny 2006. [Consulta: 27/11/2011].
  58. Viñas, Carles. Barcelona Blaugrana. Editorial Angle, 2012. ISBN 9788415307020. 
  59. 59,0 59,1 L'escut
  60. Història dels himnes al web oficial del F.C. Barcelona
  61. 1.345.00 visitants al Museu el 2006
  62. 1.397.306 visitants al Museu el 2007
  63. Més de 1.200.000 visites al 2008. Mundo Deportivo, 3 de setembre de 2009, pàg. 15
  64. Costa, Roger. «Per què als seguidors del Barça se'ls anomena 'culers'?». Sàpiens [Barcelona], núm. 72, octubre 2008, pàg. 5. ISSN: 1695-2014.
  65. Finestres-Giménez (1999), pàg. 17.
  66. Rutes històriques pel Districte d'Horta-Guinardó
  67. Historia viva del F.C. Barcelona, pàg. 5.
  68. Sobrequés (1988), pàg. 379.
  69. Historia viva del F.C. Barcelona, pàg. 164.
  70. Solé - Finestres (2006)
  71. «El 13 de març de 1940 el Comité Olímpico Español, juntament amb el Consejo Nacional de Deportes, van nomenar president del Barcelona Enrique Piñeyro Queralt, marquès de la Mesa de Asta, i es posava final a la comissió gestora [...]» Solé - Finestres (2006), pàg. 188
  72. 72,0 72,1 Reportatge de TV3 sobre el fitxatge de Di Stéfano pel Real Madrid CF
  73. 73,0 73,1 Reportatge de TV3 sobre el fitxatge de Di Stefano pel Real Madrid CF
  74. Santiago Bernabeu, el presidente de Julián García Candau. S'aporten testimonis personals de l'època que reconeixen que "El Govern (Espanyol) no consentirà que Di Stefano i Kubala juguin en el mateix equip"
  75. 75,0 75,1 Revista Oficial FC Barcelona, núm. 20, abril 2006, pàg. 9.
  76. La notícia de la presa de possessió a l'hemeroteca d'El Mundo Deportivo del dia 19 de gener del 1968
  77. Ressenya històrica de l'origen de la frase "més que un club" al web del Barça
  78. 78,0 78,1 Pujol, Jordi. Memòries (1930-1980). 1a ed.. Barcelona: Proa, 2007, p. 215. ISBN 978-84-8437-045-1. 
  79. [enllaç sense format] http://www.blaugranas.com/la_final_de_las_botellas-itemap-118-1329-1.htm.
  80. [enllaç sense format] http://www.youtube.com/watch?v=HoWFVUNNID4
  81. Rexach, Carles. Ara parlo jo. Barcelona: Ara Llibres, 2008, pàg. 40. ISBN 978-84-96767-96-6. «Quan dic que els àrbitres tenien la culpa dels nostres pobres resultats ho dic totalment conscient» 
  82. Decret 162/1992, de 20 de juliol, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya al Futbol Club Barcelona
  83. [enllaç sense format] http://www.fcbarcelona.com/web/catala/club/historia/entrenadors/johancruyff.html
  84. [enllaç sense format] http://www.anuaris.cat/continguts/article_imprimir.php?id=181
  85. FIGO, El TRAIDOR. Luis Figo ha sido uno de los mejores extremos de la historia del Barça. Su especialidad era el uno contra uno, y desde sus inicios conectó con la grada. Aterrizó en 1995 de rebote, después de haber firmado un contrato con la Juventus y otro con el Parma, y cinco años después, cuando atravesaba su mejor momento, pagó la cláusula de 10.000 millones de pesetas y se fue al Madrid (Las mejores fotos de la historia del Barça (2004) El Mundo Deportivo S.A. (pàg. 63). Dipòsit legal: B-14468-2004)
  86. Anunci del trapsàs de Saviola al Barça
  87. [enllaç sense format] http://www.fcbarcelona.cat/web/catala/club/club_avui/territori_barca/ciutat_esportiva/ciutatesportiva.html
  88. Anunci de la sentència judicial que obliga a la celebració urgent d'eleccions
  89. Sentència del TCE desestimant la inhabilitació de Joan Laporta
  90. Anunci de l'acord al web d'UNICEF (castellà)
  91. Declaracions d'Edmílson sobre l'actitud de certs companys
  92. Informació prèvia editada pel club sobre el vot de censura
  93. Resultats oficials del vot de censura
  94. Anunci de Joan Laporta sobre la decisió de posar el seu càrrec a disposició de l'Assemblea de Compromissaris
  95. El millor Barça de tots els temps conquereix Roma
  96. [enllaç sense format] http://es.uefa.com/footballeurope/news/kind=2/newsid=937403.html
  97. «El Barça, campió de Lliga per quart cop en les darreres cinc temporades». Diari Ara, 11 de maig de 2013. [Consulta: 12 de maig de 2013].
  98. «Tito Vilanova no seguirà a la banqueta del Barça | FC Barcelona». Anunci de la dimissió de Tito Vilanova a la web oficial del club
  99. «Gerardo Martino, nou entrenador del FC Barcelona». Web del FC Barcelona, 23 de juliol de 2013.
  100. Sandro Rosell serà el president del Barça per golejada
  101. «Acord rècord amb Qatar Foundation», 10 de desembre de. [Consulta: 11 de desembre de 2010].
  102. «Barcelona & Qatar Foundation agree £125m shirt deal» (en anglès). BBC, 10 de desembre de 2010. [Consulta: 11 de desembre de 2010].
  103. «L'acord del Barça amb la Fundació Qatar aixeca un debat a Twitter». 3cat24, 11 de desembre de 2010. [Consulta: 11 de desembre de 2010].
  104. La plantilla i els dorsals, segons la fitxa de cada jugador, per la temporada 2014-2015
  105. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Organigrama
  106. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta PonsDelaFuenteGarcia
  107. Sobrequés (1998).
  108. «Guardiola ja és l'entrenador que ha guanyat més títols amb el Barça i Xavi, el jugador». Esport3, 28/08/2011. [Consulta: 17/3/2012].
  109. [enllaç sense format] http://www.fcbarcelona.cat/web/catala/noticies/futbol/temporada09-10/12/n091216108378.html
  110. [1]
  111. «Bartomeu agraeix a Cesc l'esforç que ha fet per venir al Barça». FCBarcelona.cat, 15 d'agost de 2011. [Consulta: 16/8/2011].
  112. «Cesc firma como nuevo jugador del Barcelona» (en castellà). Marca.com, 15 d'agost de 2011. [Consulta: 16/8/2011].
  113. Barça Camp Nou. Diari oficial FC Barcelona, núm. 74, any 3. Dissabte, 17 de gener del 2009. Actualitzat 25 d'agost del 2014
  114. Article màxims golejadors al web oficial del club a 31 de maig del 2010, actualitzat a 25 d'agost del 2014
  115. «El primer gran golejador». Barça, revista oficial del FC Barcelona, Desembre 2011. [Consulta: 20-3-2012]. Actualitzat a 25 d'agost del 2014
  116. [enllaç sense format] http://www.fifa.com/mm/document/afdeveloping/courses/01/09/64/93/extract_annual_review_2009.pdf (anglès) (francès)
  117. «Aquest dissabte s'estrena Barça TV en obert». FCBarcelona.cat, 12 de desembre del 2008. [Consulta: 13 desembre 2008].
  118. [enllaç sense format] http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/search.html?fromISO=true&q=revista%2520bar%25C3%25A7a&aux=revista+bar%E7a&bd=01&bm=02&by=2001&ed=01&em=12&ey=2011&x=0&y=0 (castellà)
  119. [enllaç sense format] http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/search.html?fromISO=true&q=revista%2520bar%25C3%25A7a&aux=revista+bar%E7a&bd=01&bm=02&by=2001&ed=01&em=12&ey=2011&x=0&y=0(castellà)
  120. [enllaç sense format] http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/2003/08/20/pagina-12/609227/pdf.html?search=revista%20bar%C3%A7a (castellà)
  121. Barça
  122. [enllaç sense format] http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/2003/08/20/pagina-8/543197/pdf.html?search=revista%20bar%C3%A7a (castellà)
  123. Referència al diari La Vanguardia sobre el món penyístic del Barça
  124. [enllaç sense format] http://www.fcbarcelona.cat/web/catala/penyes/llistat_penyes/llistat_penyes.html
  125. Revista Oficial del Barça núm. 28 - Setembre 2007
  126. Composició actual de la Junta Directiva (2 de juliol de 2010) segons la web del club

Bibliografia

  • Historia viva del F.C. Barcelona (49 fascicles) (en castellà). Madrid: Prensa Española (Diari ABC), 1991. 
  • Closa, Antoni [et al]. Diccionari del Barça. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999. ISBN 978-84-412-0126-2. 
  • Finestres, Jordi; Giménez, Salvador. Història dels clubs de futbol. València: Edicions del País Valencià, 1999. 
  • Finestres, Jordi; García Luque, Xavier. El cas Di Stefano. Barcelona: Edicions 62, 2006. ISBN 978-84-297-5887-0. 
  • Garcia Castell, Joan. Història del futbol català. Barcelona: Aymà, 1968. 
  • Llauradó, Jaume. El Barça, d'un club, d'un país. Barcelona: Columna, 1994. ISBN 978-84-7809-771-5. 
  • Sobrequés i Callicó, Jaume. F.C. Barcelona: cent anys d'història. Barcelona: Edi-Liber, 1998. ISBN 978-84-7589-040-1. 
  • Solé i Sabaté, Josep M.; Finestres, Jordi. El Barça en guerra (1936-1939). Barcelona: Angle, 2006. ISBN 978-84-96521-18-6. 

Enllaços externs


Membres fundadors de l'Associació Europea de Clubs

FC AjaxRSC AnderlechtFC BarcelonaBayern MünchenBirkirkara FCChelsea FCFC CopenhagueDinamo de ZagrebJuventus de ToríOlympique de LióManchester UnitedAC MilanOlympiakosFC PortoRangers FCReal Madrid

Coord.: 41° 22′ 51″ N, 2° 07′ 22″ E / 41.3809°N,2.12283°E / 41.3809; 2.12283