Colòmbia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Colombia».
República de Colombia
Bandera Escut
Lema nacionalLlibertat i ordre
(Espanyol: Libertad y orden)
HimneOh Gloria inmarcesible
Capital
(i major ciutat)
Bogotà
04° 36′ N, 74° 05′ O / 4.600°N,74.083°O / 4.600; -74.083Coord.: 04° 36′ N, 74° 05′ O / 4.600°N,74.083°O / 4.600; -74.083
Idiomes oficials Castellà
Gentilici Colombià, colombiana
Govern República
  President Juan Manuel Santos Calderón
Independència
 
 - Declarada
 - Reconeguda
D'Espanya
20 de juliol del 1810
7 d'agost del 1819 
Superfície
 -  Total 1,141,748 km2 
 -  Aigua (%) 8,8%
Població
 -  Est. jul. 2010 44.205.293  (28è)[nb 1]
 -  Densitat 39 /km2 (134è)
Moneda Peso colombià (COP)
Fus horari (UTC-5)
 -  Estiu (DST) no varia (UTC-5)
Domini internet .co 
Codi telefònic 57
  1. Dades del World Factbook
Membre de: CSN, ONU, OEA, CAN, G.3

La República de Colòmbia és un estat de l'Amèrica del Sud. La seva costa nord i nord-est és al mar Carib, limita amb Veneçuela a l'est, amb el Brasil al sud-est, amb el Perú i l'Equador al sud, i amb Panamà i l'oceà Pacífic a l'oest.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Colòmbia

Les cultures precolombines (cultures daurades)[modifica | modifica el codi]

El període Preclàssic, com és conegut el lapse de temps a Colòmbia comprès entre 1200 i 1510, és quan es formaren les Cultures més complexes a les quals els indígenes colombians arribaren abans de la intervenció cultural espanyola. Complicades jerarquies, eficient estructura politicoadministrativa, monumentals ciutats, incomptables obres d'art, tradicions orals i immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d'aquestes veritables civilitzacions.

Els Quimbaies[modifica | modifica el codi]

Envoltats per eterns guaduals i yarums, els Quimbaies són famosos per la seva habilitat de construcció amb el Bambú Guadua, la seva exquisita orfebreria i els seus valents guerrers. Aquests habitaven la regió de l'actual Eix Cafeter, en especial a l'actual departament del Quindío. Els Quimbaies, són els creadors de potser la més famosa peça d'or precolombí del Món: el Poporo Quimbaia (Museu de l'Or), i una de les més impressionants col·leccions d'Art Prehispànic: El Tresor dels Quimbaies (Museu d'Amèrica - Madrid).[1]

Els Quimbaies, es calcula que eren gairebé 1.000.000, vivien en cabanyes rodones de guadua i teulats de palma. Els fogons eren públics, eren compartits per tres o quatre famílies cada un, i estaven a part en una cabanya propera a les tres cases. Els poblats eren bastant compactes, i era comú que cada poblat Quimbaia no superés tres famílies diferents, fent-se el tracte dins dels poblats de forma molt cordial i familiar.

La producció agrícola dels Quimbaies no era tan eficient com en altres cultures, les quals ja coneixien i practicaven la rotació de cultius. Ells cultivaven una terra i se la deixava descansar, mentre l'any següent se n'agafava una altra, i així successivament. El seu mètode era cremar la terra, talar el que quedava en peu i llaurar-la per sembrar, lentament matant els nutrients de la terra. Encara que eren experts en fer terrasses de cultiu en les zones més pendents, d'aquesta forma evitaven l'erosió. Però aquests mètodes de crema eren compensats amb el sembrat de Bambús Guadues, que a més de ser font de fusta, conservaven molta aigua i restablien els nutrients de la terra. Els cultius més comuns eren els de blat de moro, arracatxa, fríjol, fique i iuca.

Els Quimbaies desenvoluparen molt la recol·lecció sistematitzada de fruites i baies, especialment les de guames, pithaies, guaiabes, alvocats i caimits. Però la planta que més usaren, fou la guadua. La guadua, és un bambú abundant en la regió de l'actual eix cafeter, i fou usada pels Quimbaies per fer des de joguines, armes fins cases.

La sal, fou una de les raons per la qual els Quimbaies no foren conquistats per pobles agressius com els Muzus i els Panzes, les fonts salades de Consota, Cori, Coinza i Caramanta foren monopolitzades pels Quimbaies, que controlaven el comerç del mineral en la zona a l'occident del Sistema Central. En aquestes fonts salades, l'enginy Quimbaia dividia les aigües salades de les dolces i la salada portada per tubs de guadua als forns. on era evaporada i extreta. Els Quimbaies guardaven tota la sal en dipòsits especials propietat de cada família. La sal era usada tant per pagar tribut al cacic com a les tribus veïnes.

Els Quimbaies foren de les últimes cultures en desaparèixer, perquè les zones que habitaven eren quasi inaccessibles, rodejats a cada costat per pics nevats i amb dos taps de selva al nord o al sud. Tot i així els espanyols arribaren, al comandament de Jorge Robledo, que havia ja conquistat el Nord d'Antioquia. Robledo primer tractà bé als Quimbaies, però després començà a enviar-los a les encomiendas a treballar. Els Quimbaies s'hi resistiren i les tropes espanyoles els exterminaren.

Els Tairones[modifica | modifica el codi]

Habitaren la zona més septentrional de Colòmbia, exactament a la Serra nevada de Santa Marta. Ells arribaren a un nivell de desenvolupament envejable per altres cultures colombianes, com d'altres de foranes. Els seus coneixements d'arquitectura, agricultura i hidràulica ens donen la imatge d'una nació ben estructurada, avançada, i que en comparació amb algunes nacions europees, molt més avançades.

Els Muiscas[modifica | modifica el codi]

Habitaren a la zona central de Colòmbia, específicament l'Altiplà Cundiboiacens foren la Cultura que més va evolucionar en el que es refereix a l'administració i l'estructura politicoadministrativa de l'Estat; fins a arribar a la conformació oficial d'una Confederació, amb un sistema uniforme de camins, llengua, impostos, religió i lleis.

Els Zenús[modifica | modifica el codi]

A les planes dels actuals departaments de Sucre i Córdoba, existí un poble conegut com els Zenús. Els Zenús foren l'única cultura que va establir un govern centralitzat, concentrant els Zenús en grans ciutats, i no en petits poblats independents.

Els Narinyo[modifica | modifica el codi]

Habitaren el macís Colombià en la seva Zona Occidental, la seva orfebreria era propera als patrons artístics dels Inques. Foren exterminats per l'expedició de Sebastián de Belalcázar.

Els Tumaco[modifica | modifica el codi]

Veïns dels Narinyo, s'especialitzaren en ceràmica decorada.

Els Huitotos[modifica | modifica el codi]

Important tribu que habita encara les selves de Colòmbia.

La colonització i la independència[modifica | modifica el codi]

Els exploradors espanyols hi varen arribar el 1510 i hi van trobar les tribus indígenes, anomenades genèricament txibtxes, les quals foren exterminades o subjugades i conquerides. Els espanyols hi varen construir diversos assentaments que finalment es varen convertir en les províncies que conformaren la Nova Granada, al principi com a Capitania General i des de 1717 com a Virregnat, incloent-hi diverses províncies que havien pertangut fins aquest moment a les jurisdiccions dels virregnats de Nova Espanya i Perú. El moviment d'independència, en gran part liderat per Simón Bolívar i Francisco de Paula Santander des de 1810, finalment va tenir èxit el 1819 quan el territori ocupat pel virregnat de Nova Granada es va convertir en una república federal, la Gran Colòmbia, després de la batalla de Boyacá (7 d'agost de 1819) i el Congrés d'Angostura aquell mateix any.

Les divisions cabdillistes internes varen conduir el 1830 a la separació dels departaments que componien la Gran Colòmbia: Veneçuela, Quito (actual Equador) i Cundinamarca el 1830. Cundinamarca es va anomenar Nova Granada fins al 1886, quan va prendre el seu nom actual: República de Colòmbia. Les divisions internes romanien, i de tant en tant encenien la guerra civil i van contribuir a la independència de Panamà el 1903 patrocinada pels Estats Units.[2]

Des del 1964 es troba en curs el que s'ha anomenat conflicte armat colombià.

Política[modifica | modifica el codi]

Colòmbia és una república en què el poder executiu domina l'estructura de govern. El president, escollit junt amb el vicepresident pel vot popular per a un termini de quatre anys, funciona com a cap d'estat i com a cap del govern.

El parlament bicameral de Colòmbia és el Congrés, que consisteix en el Senat, de 102 escons, i la Cambra de Representants, de 166 escons. Els membres d'ambdues cambres són decidits pel vot popular per servir en terminis de quatre anys. El sistema judicial ha experimentat reformes significatives en la dècada dels noranta.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Mapa de Colòmbia

Els Andes dominen la meitat occidental de Colòmbia, i es divideixen en tres grans serralades: l'Occidental, la Central i l'Oriental. Entre les serralades, els rius Magdalena i Cauca flueixen cap a les planícies baixes al llarg de la costa caribenya. En les parts més altes de les serralades s'hi troben volcans, alguns dels quals encara són actius. El punt més alt és el Pico Cristóbal Colón a la Sierra Nevada de Santa Marta, amb una alçada de 5.775 m per sobre del nivell del mar.

La part oriental de l'estat es caracteritza per terres planes, en part densament arboritzades i amb molts de rius com el Putumayo, el Yapura, el Meta i el Guaviare, que flueixen al riu Orinoco o el riu Amazones. Colòmbia també té diverses petites illes a l'oceà Atlàntic i al Pacífic.

El clima local és calent al llarg d'ambdues costes i a les planícies orientals, mentre que les serres i les terres altes poden ésser bastant fredes. La ciutat més gran de Colòmbia és la seva capital, Bogotà. Altres ciutats importants són Medellín, Cali, Cartagena, Barranquilla, Ibagué, Manizales, San Juan de Pasto, Cúcuta i Bucaramanga.

Regions geogràfiques naturals i culturals de Colòmbia[modifica | modifica el codi]

Regions naturals de Colòmbia

Els departaments colombians estan agrupats en les següents regions geogràfiques naturals i culturals:

[3]

Subdivisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Departaments de Colòmbia
Departaments de Colòmbia

Colòmbia se subdivideix políticament i administrativament en 32 departaments i un districte capital(*), que depèn administrativament del Departament de Cundinamarca (els números es corresponen amb els del mapa):

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de Colòmbia

El Producte Interior Brut (PIB) de Colòmbia l'any 2006 es xifrava, més o menys, en els 371 bilions de pesos, uns 190 mil milions de dòlars. La distribució per activitats econòmiques consistia: 13,9% agricultura, 30,3% indústria i 55,8% serveis.

Durant l'any 1999, l'economia de Colòmbia va registrar el seu primer creixement negatiu des dels anys trenta, trencant un rècord de creixement sostingut superior al d'altres economies de la regió.

El govern actual (2002-2006) ha de fer front als reptes econòmics, com és ara reformar el sistema de pensions o bé reduir o acabar amb l'atur.

L'economia colombiana està considerada com una de les noves economies emergents al món, amb un grup de països agrupats amb el nom de CIVETS.

Colòmbia pertany a la Comunitat Andina de Nacions i al G-3.

Infraestructures[modifica | modifica el codi]

Port de Cartagena.
Article principal: Transport a Colòmbia

El transport a Colòmbia és regulat dins de les funcions del Ministeri de Transport i entitats: com l'Institut Nacional de Vies (INVÍAS) Responsable de les Autopistes a Colòmbia (13 000 km), l'Aerocivil, responsable de l'aviació civil i els aeroports,[4] la Direcció General Marítima (DIMAR),[5] entre d'altres, i sota la supervisió de la Superintendència de Ports i Transport.[6] Hi haurà 2.279 quilòmetres (1,416 milles) d'autopistes desdoblades a Colòmbia per al 2014.[7]

S'espera que l'Aeroport Antonio Nariño de Pasto i l'Aeroport d'El Caraño de Quibdó a Chocó es convertisquen en aeròdroms internacionals.[8]

Xina i Colòmbia han discutit un canal rival del Canal de Panamà, un enllaç de ferrocarril de "canal sec" de 220 quilòmetres (137 milles) entre el Pacífic i una nova ciutat prop de Cartagena.[9]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Amerindis de Colòmbia

La diversitat ètnica a Colòmbia és un resultat de la barreja d'amerindis indígenes, colons espanyols i esclaus africans, cosa que ha produït una mescla de mestissos (el 48%), blancs (el 30%), negres (el 10%), mulats (el 9%) i una barreja negra-ameríndia (el 3%). Avui, només aproximadament l'1% de la gent pot ser identificada com a totalment ameríndia sobre la base de llengua i costums. La religió predominant a Colòmbia és el catolicisme romà.

Colòmbia és el tercer estat més poblat de l'Amèrica Llatina, després del Brasil i de Mèxic. El moviment de població rural a les àrees urbanes ha estat fort durant el segle XX. La població urbana va augmentar del 57% de la població total el 1951 a aproximadament el 74% cap al 1994. Trenta ciutats tenen una població de 100.000 habitants o més. Els nou departaments de terres baixes de l'est, que constitueixen aproximadament el 54% de l'àrea de Colòmbia, tenen menys del 3% de la població i una densitat de menys d'una persona per quilòmetre quadrat.

Llengües[modifica | modifica el codi]

El castellà, 65 idiomes amerindis, 2 llengües criolles i la llengua romaní són parlades al país. L'anglès té un estatus oficial en les illes San Andrés, Providencia i Santa Catalina.[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Artes Figurativas I». A: Enciclopedia Temática Sopena (paper). Traducció de l'Enciclopedia Generale "Le Nove muse" de S.A.I.E. Editrice (en castellà). Barcelona: Editorial Ramon Sopena, S.A., 1982, p.42. ISBN 84-303-0967-5 [Consulta: 15 desembre 2014]. 
  2. Kraft, Betsy Harvey. Theodore Roosevelt: Champion of the American Spirit (en anglès). Houghton Mifflin Harcourt, 2003. ISBN 0618142649. 
  3. Mapa de les regions geogràfiques naturals de Colòmbia
  4. «Aeronáutica Civil de Colombia – Objetivos Institucionales». Portal.aerocivil.gov.co. [Consulta: 11 de març de 2013].
  5. «Portal Marítimo Colombiano». Dimar. [Consulta: 11 de març de 2013].[Enllaç no actiu]
  6. «Superintendencia De Puertos Y Transporte». Supertransporte.gov.co. [Consulta: 11 de març de 2013].
  7. García, Alfredo. «El Gobierno invertirá en la construcción de más dobles calzadas» (en (castellà)). El País, 18 de novembre de 2011.
  8. «República de Colombia Libertad y Orden». Aerocivil.gov.co, 16 de maig de 2011. [Consulta: 15 de juny de 2013].
  9. Rathbone, Jhn Paul and Mapstone, Naomi. «China in talks over Panama Canal rival». Financial Times, 13 de febrer de 2011. [Consulta: 14 de maig de 2011].
  10. "Francisco Moreno Fernandez y Jaime Otero Roth" Instituto Complutense de Estudios Internacionales-Fundacion Telefonica. «Demografia de la lengua española» (PDF). ="Francisco Moreno Fernandez y Jaime Otero Roth" ICEI-Fundacion Telefonica, març de 2006. [Consulta: 7 de febrer de 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]