Riu Amazones

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Amazones
Apurímac, Ene, Tambo, Ucayali, Amazonas, Solimões
Riu
none  Desembocadura del riu Amazones
Desembocadura del riu Amazones
Països  Perú,  Colòmbia,  Brasil,  Bolívia,  Equador,  Veneçuela
Afluents
 - esquerra Marañón, Japurá, Rio Negro (Amazones)
 - dreta Purus, Madeira, Tapajós, Xingu, Tocantins
Naixement Apacheta cliff
 - localització Nevado Mismi, Arequipa, Perú
 - altitud 5.170 m
 - coordenades 15° 31′ 05″ S, 71° 45′ 55″ O / 15.51806°S,71.76528°O / -15.51806; -71.76528
Desembocadura
 - localització Oceà Atlàntic, Brasil
 - altitud m
Llargada 6.800 km aprox.
Conca 7.050.000 km² aprox.
Cabal a la desembocadura
 - mitjà 219.000 m³/s aprox.
Mapa que mostra el curs de l'Amazones, afluents importants, i l'abast aproximat de la seva àrea de drenatge
Mapa que mostra el curs de l'Amazones, afluents importants, i l'abast aproximat de la seva àrea de drenatge

L'Amazones o Riu de les Amàzones (segons http://comunicacio.grec.cat/ajuda/toponimia.pdf) és un riu d'Amèrica del Sud que neix als Andes i desemboca a l'oceà Atlàntic després de travessar el Perú i Brasil. Amb 175.000 /s[1] de cabal mitjà a la desembocadura, és el riu més important de la terra. Una expedició de científics, segons informa la BBC (2007), posa en dubte el que fins aleshores es creia: que el riu Nil és més llarg del món. En cas de confirmar-se, l'Amazones seria el riu més llarg del món, amb uns 6.800 km.[2] Tot i així, si es consideren certs afluents de naixement interior andí, la llargada total és d'uns 7.200 km. La seva conca, de 6.915.000 km2[3] és també la més grossa de la terra, abraçant el 40% de Sud-amèrica. Tot i néixer a 5.597 m, el riu es caracteritza durant bona part del recorregut pel seu poc pendent, baixant només 60 m als darrers 3.000 km de recorregut. Bona part de la Conca amazònica està coberta per una selva coneguda com a Amazònia.

Abans de la conquesta, el riu no tenia un nom únic, sinó que, els indígenes l'anomenaven indistintament a les diferents seccions amb noms com Paranaguazú (Gran Parent del Mar), Guyerma, Solimões, etc. El 1500, Vicente Yáñez Pinzón, comandant d'una exploració espanyola es va convertir en el primer europeu en aventurar-se pel riu i després descobrir que les seves aigües eren navegables i es podien beure. Pinzón va anomenar al curs d'aigua el riu de Sant Maria de la Mar Dolça', que finalment va ser abreviat a Mar Dolça (nom que també es va donar en aquelles èpoques al Riu de la Plata). Durant alguns posteriors al 1502 també se'l va conèixer com el Río Grande i com l'Orellana. Els companys de Pinzón va batejar la desembocadura com el Riu Marañón, paraula de probable origen indígena. És possible també que el nom derivi de l'espanyol maraña, en representació de les enormes dificultats que aquells homes va trobar-se en explorar l'àrea. Altres fonts asseguren que el nom del riu deriva de què els mariners, en comprovar que no podien veure's d'un costat a l'altre del riu, es preguntaven en llatí: Mare an non? (Mar o no?). En tot cas, designació ha persistit fins als nostres dies a l'estat brasiler de Maranhão i en el riu homònim del Perú.

Toponímia[modifica | modifica el codi]

Navegació per l'Amazones.

El mot Amazones prové del riu de les Amazones, mot donat al Marañón per Francisco Orellana després d'enfrontar-se a una ètnia local en la qual tant els homes com les dones es defensaven per igual. Orellana va agafar el nom de la mitologia grega, concretament del mite de les guerreres amazones d'Àsia i Àfrica, narrat per Heròdot i per Diodor. No obstant això, és molt probable que la paraula "Amazones" fos una deformació per fals amic paronomàsic d'una paraula indígena que tenia una pronunciació, pels espanyols, semblant a "Amazones", paraula indígena que significava "trencador d'embarcacions"; això especialment entre els marayoara, que podien observar l'important poroca que aquest riu provoca en contactar a la seva desembocadura amb l'oceà Atlàntic.

Longitud del curs[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment s'assigna a l'Amazones el segon lloc en longitud total, darrere del Nil a l'Àfrica, tot i que no existit mai un consens generalitzat sobre quins són els punts de mesurament acceptables. Les últimes investigacions però, afegeixen uns 740 km al curs del riu, i per tant el convertiria definitivament en el riu més llarg del món.

Segons les mesures més conservadores, el riu té uns 6.762 km de llarg. No obstant això, una expedició peruano-brasilera que ha acabat les seves tasques el juny de 2007, ha calculat 6.800 km.[4] Presenta seccions de gran variabilitat en el curs. A la desembocadura la distància d'una riba a una altra és de prop de 330 kilòmetres, mesurats entre el cap del Nord i el Punt Patijoca i incloent-hi l'illa Marajó (pronunciada com a Maraŷó), de la mida de Dinamarca i el delta del riu Pará (tram final del riu Tocantins), d'uns 60 km. d'ample. La distància de les boques de l'Amazones, formades per una espècie de delta dissimulat per l'acció de les marees i dels corrents marins, és d'un 100 km. aproximadament.

Actualment, en base a recents informes d'investigacions, la Sociedad Geográfica de Lima, amb el suport per part d'entitats de la comunitat científica internacional, va posar fi a la polèmica sobre l'origen del riu Amazones, en determinar que neix als Andes del sud del Perú i que és el més llarg del món, superior al riu Nil en més de 40 kilòmetres.

Des del seu naixement a la quebrada Apacheta, als peus del Nevado Mismi al departament d'Arequipa, a 5.150 metres d'altitud, fins a la desembocadura a l'oceà Atlàntic després de recórrer el Perú i Brasil, arriba fins a una longitud de 7.062 kilòmetres.

Això el fa uns 391 kilòmetres més llarg que el Nil a l'Àfrica, que s'exté al llarg de 6.671 km., segons va dir l'expert Zaniel Novoa, de la Sociedad Geográfica de Lima, i el periodista i explorador polonès Jacek Palkiewicz, qui el 1996 va encapçalar una expedició multinacional a la font de l'Amazones. Es va arribar a establir aquesta mesura, que al cap de 12 anys va ser validada per importants entitats de la comunitat científica internacional. Entre elles hi figuraven la Societat Geogràfica de Londres, l'Acadèmia de les Ciències de Rússia i l'Institut Brasiler de Pesquises Especials.

Pororoca[modifica | modifica el codi]

Seguint la costa, lleugerament al nord del cap del Nord i durant 160 kilòmetres, existeix un cinturó d'illes semisubmergides i bancs de fang superficials. D'aquesta particular geografia, on la profunditat no supera els 7 metres, neix el fenomen conegut com la pororoca, una marajada que avança amb una remor d'intensitat creixent, a uns 15 a 25 km/h, formant una paret d'aigua d'1,5 a 4 metres d'alçada. Aquesta dinàmica és la raó de l'absència de delta anteriorment mencionada: l'oceà arrossega ràpidament, durant el reflux o baixamar, el gran volum de fang acumulat, impedint parcialment la formació d'illes intermèdies.

Història[modifica | modifica el codi]

Presència humana precolombina[modifica | modifica el codi]

Mapa de Nicolas Sanson d'Abbeville (1600–1667).

Les ribes de l'Amazones i els seus afluents tenen una llarga història d'assentaments humans. A l'interior del bosc plujós de l'Amazones existiren societats sedentàries. Moltes d'aquestes poblacions vivien al llarg dels rius, on tenien mitjà de transport, pesca i sòls fèrtils que creaven amb la "terra negra", de gran fertilitat en planes d'inundació que empraven per a l'agricultura. Amb tot, durant els primers anys de l'arribada dels europeus els assentaments indígenes veieren disminuir la seva població en un 90%, degut a la transmissió de malalties noves en aquelles terres.[5]

Exploració europea[modifica | modifica el codi]

El primer europeu que navegà pels voltants de l'estuari de l'Amazones fou Américo Vespucio el 1499.[6] Després els castellans Vicente Yáñez Pinzón i Diego de Lope exploraren les illes que es troben a l'estuari.

El primer descens de l'Amazones des de la serralada dels Andes per part dels europeus va ser realitzat per Francisco Orellana el 1541. El primer ascens del riu, també per part d'un europeu, va ser realitzat el 1638 per Pedro Teixeira, portuguès, qui va invertir la ruta d'Orellana i va arribar a Quito a través del riu Napo. Va retornar e 1639 amb els pares jesuïtes Acuna i Artieda, delegats del virrei del Perú per acompanyar a Teixeira.

Francisco de Orellana va partir de Guayaquil el 4 de febrer de 1541; va arribar a Quito i reorganitzà la seva caravana conformada per 23 homes. Orellana i els seus homes van sostenir diversos combats amb les agressives tribus que li sortien al pas, patint així diversos contratemps.

En passar el temps, dia a dia els expedicionaris anaven morint, les provisions s'anaven esgotant, fins al punt de no tenir ni que dormir. Era ja desembre i a la majoria dels expedicionaris es van adonar que l'expedició no arribaria al lloc que buscava i es van començar a amotinar. Però fou tanta la fe i la perseverança, que el 12 de febrer de 1542, es descobreix l'immens riu-mar.[7]

El nom de «riu de les Amazones» va ser forjat per Francisco Orellana després d'haver combatut amb unes intrèpides i guerreres dones, amb les quals va combatre el 24 de juny de 1542.

Rius més llargs del sistema[modifica | modifica el codi]

Nom País Longitud km Tributari de
Amazones Colòmbia Colòmbia / Brasil Brasil / Perú Perú 7.020
Purus Perú Perú / Brasil Brasil 3.379 Amazones
Madeira o Madera Bolívia Bolívia / Brasil Brasil 3.239 Amazones
Yapura Colòmbia Colòmbia / Brasil Brasil 2.820 Amazones
Tocantins Brasil Brasil 2.750 n/d
Araguaia Brasil Brasil 2.575 Tocantins
Juruá Perú Perú / Brasil Brasil 2.410 n/d
Negro Colòmbia Colòmbia / Veneçuela Veneçuela / Brasil Brasil 2.250 Amazones
Xingu Brasil Brasil 2.100 n/d
Mamoré Bolívia Bolívia / Brasil Brasil 2.000 Madeira / Madera
Tapajós Brasil Brasil 1.900 n/d
Putumayo Colòmbia Colòmbia / Perú Perú 1.575 n/d
Guaporé o Itenez Bolívia Bolívia / Brasil Brasil 1.530 Madeira / Madera
Itonomas Bolívia Bolívia 1.493 Iténez
Grande Bolívia Bolívia 1.438 Mamoré
Marañón Perú Perú 1.415 n/d
Iriri Brasil Brasil 1.300 Xingu
Juruena Brasil Brasil 1.240 Tapajós
Madre de Dios Perú Perú / Bolívia Bolívia 1.150 Beni
Beni Bolívia Bolívia 1.130 Madeira / Madera

Fonts i recorregut[modifica | modifica el codi]

L'Amazones neix en una quebrada al peu del Nevado Mismi, punt marcat amb una creu de fusta.

L'Amazones neix aproximadament a les coordenades 15° 27′ S, 71° 52′ O / 15.450°S,71.867°O / -15.450; -71.867, en forma de rierol a la Quebrada d'Apacheta, prop del Nevado Mismi, a 5.597 m., a la regió d'Arequipa als Andes peruans, concretament a la serralada de Shila. Una senzilla creu de fusta marca l'orígen del riu. Aquesta muntanya ja havia sigut indicada com a probable font l'any 1971, però la confirmació va ser realitat l'any 2001. Les aigües del desglaç flueixen cap al riu Apurímac, tributari del Ucayali, que finalment s'uneix al Marañón per a formar el curs principal de l'Amazones.

Entre els diversos noms que rep el riu Amazones al llarg del seu curs, destaquen, successivament, els següents: Lloqueta, Apurimac, Ene, Tambo, Ucayali, Marañón i Amazonas. Quan el riu entre al Brasil passa a denominar-se riu Solimões durant un bon tram. Llavors torna a adoptar el nom de riu Amazones a la confluència amb el rio Negro.

Després d'una confluència entre l'Apurimac i l'Ucayali el riu deixa endarrere el territori andí i entra en una plana al·luvial inundables i suaument ondulada.

Recórrer també la frontera peruana-colombiana i després fa frontera tripartida amb el Brasil.

Un cop al Brasil, el rio Negro uneix el seu cabal amb el enfangat riu Solimões, per esdevenir el Amazones, observant-se el contrast notable de colors de les aigües, que pràcticament no es barregen durant uns 230 kilòmetres degut a la diferència de densitats i de temperatura i, sobretot, a la similar profunditat i velocitat dels dos corrents fluvials en el seu punt de confluència.

En alguns punts, durant llargues distàncies, el riu es divideix en dos cursos principals en canals laterals connectats per un complicat sistema de rierols, que tallen les illes Igapo (que rarament superen els 5 metres d'alçada sobre la mínima cota de les illes menors).

A les angostures d'Óbidos, a 600 kilòmentre del mar, el riu s'estreny, discorrent en un únic corrent d'1,6 km. d'ample i 300 m. de profunditat, amb una velocitat mitjana de 7 km/h.

Des de l'illa de Canaria a la Gran Corba cap al riu Negro, 1.000 km. corrent avalla, només s'hi troben terres molt baixes, similars a les de la desembocadura. Bastes extensions del terreny estan completament inundades, inclús profundament, sortint per sobre de l'aigua únicament les copes del arbres.

Des de prop de la desembocadura del riu Negro fins a Serpa, a la vora oposada al riu Madeira, les vores de l'Amazones són baixes, començant a elevar-se a la rodalia de Manaos, formant turons suaus. A Óbidos, el sistema evoluciona fins a transformar-se en un barranc de 17 m. rodejat de turons baixos. La part baixa de l'Amazones podria haver estat en el passat un golf a l'Atlàntic, on les seves aigües van erosionar els turons propers a Óbidos.

Nomñes un 10% de l'aigua transportada pel riu penetra a la poderós corrent d'Óbidos, la qual s'origina al pendent nord de la vall. L'àrea de drenatge de l'Amazones a l'oest d'Óbidos és d'uns 5 milions de km² i cap a l'est, d'1 milió de km² (aproximadament un 20%).

En el curs inferior del riu, la riba nord consisteix en una sèrie d'abruptes altiplans que s'estenen durant uns 240 kilòmetres des del marge oposat a la desembocadura del riu Xingú fins al Monte Alegre.

Aquestes estructures estan tallades en forma de terrasses. El Monte Alegre arriba fins a una altura de diversos centenars de metres. A la riba meridional, sobre el riu Xingú discorre per una línea gairebé interrompuda de barrancs baixos que voregen la plana al·luvial, i que s'estenen quasi fins a Santarém. El conjunt és una successió de grans corbes que finalment es torcen cap al sud-oest i es fonen amb els turons que formen el marge amb terrasses de la vall del riu Tapajós.

El sistema de l'Amazones i els seus afluents[modifica | modifica el codi]

El sistema fluvial de l'Amazones té més de 1.000 rius tributaris d'importància, havent-hi més de 25 ramals que superen els 1.000 quilòmetres de longitud. Se sol considerar que el riu Amazones neix nominalment prop de Nauta al Perú, la confluència dels rius Marañon i Ucayali, tot i que a l'arribar a la triple frontera, al entrar al territori brasiler té un term que se'l coneix com el riu Solimões, el qual arriba fins a la confluència amb el riu Negro, a Manaus. Aigües avall torna a recuperar el nom de riu Amazones. Per això, per a facilitar la localització dels afluents, s'ha dividit el sistema fluvial del riu Amazones en cinc trams: Ucayali - Marañón - Amazones - Solimões - Amazones. A més, s'ha afegit el ramal desdoblat del Riu Pará, per recollir la conca del riu Tocantins, que en realitat, no és un afluent de l'Amazones, tot i que en algunes ocasions s'hi afegeix.

Cabal[modifica | modifica el codi]

L'Amazones transporta més aigua que el Mississipi, el Nil i el Iang-tsé junts; la seva àrea de drenatge o conca és la major del món. El volum d'aigua que porta fins a l'Atlàntic és enorme: amb una mitjana anual de 230.000 m³/s, arriba fins als 300.000 m³/s durant la temporada de pluges. Efectivament, l'Amazones és el responsable de la cinquena part de tota l'aigua dolça que s'incorpora als oceans de la Terra. A més, aquesta aigua és perfectament potable mar endins de la desembocadura, fins a una distància des de la qual la costa ja no és visible. La salinitat de l'Oceà Atlàntic és notablement inferior en un radi de diversos milers de kilòmetres al voltant d'aquell punt cap al nord de la seva desembocadura: cal recordar que en aquesta zona els corrents marines porten l'aigua salada cap a la desembocadura i no al revés.

El cabal del riu s'ha observat durant 69 anys (1928-1996) a Óbidos, ciutat de l'estat brasiler de Pará, situada a 537 quilòmetres de la seva desembocadura a l'Oceà Atlàntic.[8]

A Óbidos, el cabal mitjà anual o cabal hidràulic observat durant aquest període va ser de 176.177 m³/segon per una conca de 4.640.300 km², cosa que representa el 79,27% de l'àrea total de la conca, d'aproximadament 5.853.804 km². De fet, la superfície sota estudi no inclou les importants conques que el riu rep per la dreta del riu Tapajós i el riu Xingu, o les petites conques que rep per l'esquerra, com la del riu Jari, ja que la confluència d'aquests rius es troba aigües avall de la la localitat d'Óbidos.

Cabal mitjà mensual de l'Amazones (m³/s) mesurat a l'estació d'aforament d'Óbidos
Dades calculades sobre 69 anys (anual 176.000 m³/s)

Estimació del cabal mitjà mensual de l'Amazones (en m³/s)
a la desembocadura, tenint en compte els darrers 4 afluents
(anual 209.000 m³/s)


Extensió de la conca i la seva retroalimentació pluvial[modifica | modifica el codi]

Curs de l'Amazones, alguns afluents i extensió aproximada de la seva conca.

L'àrea o conca de drenatge del riu té una superfície d'aproximadament uns 7.500.000 km², un 40% de la de l'Amèrica del Sud. Els seus naixements s'estenen des dels 5 ° de latitud nord fins als 15 ° de latitud sud. Recorre la selva càlida i humida (una pluvisilva) més gran del planeta, distingida amb el nom genèric d'Amazònia o de selva amazònica. La pluvisilva amazònica (des de l'inici de l'actual, antròpic, escalfament global) es ve caracteritzant per les seves gairebé constants pluges convectives, això és: un gran cabal d'aigua que la calor solar zenital evapora des de la superfícies de la conca imbrífera de l'Amazones ascendeix a gran altitud precisament per les "columnes" de les "tèrmiques"" (corrents verticals d'aire calent) fins que, en arribar a elevades zones de l'atmosfera més fredes es condensen en gotícules i aquestes gairebé immediatament es transformen, sobre la mateixa conca, en abundants pluges, cosa que forma part d'un cicle natural de retroalimentació hídrica.

Dinàmica al·luvial[modifica | modifica el codi]

La "Trobada de les Aigües", prop de Manaus, és la confluència del riu Negro, d'aigües més fosques, amb el riu Solimões (com s'anomena el riu Amazones al Brasil en aquest tram), d'aigües més clares.

Les pluges estacionals donen origen a grans inundacions al llarg del curs de l'Amazones i els seus tributaris. La profunditat mitjana del riu al punt àlgid de l'estació de pluges és d'uns 40 metres i l'amplada mitjana d'uns 40 kilòmetres. Comença a créixer al novembre fins al juny, per llavors decréixer fins a l'octubre. En particular, la crescuda del riu Negro és parcialment asincrànica: l'estació plujosa no comenaça en aquesta vall fins al febrer o el març. Al juny es troba en el seu punt culminant, i començar el descens de les aigüe, ara sí en consonància amb l'Amazones. El riu Madeira presenta un desfasament de dos mesos, començant a créixer durant el setembre i iniciant la retirada a l'abril

L'abundància d'aigua al sistema amazònic es deu al fet que gran part del territori es troba ubicar a la zona de convergència intertropical, on la humitat de l'Atlàntic es empesa cap a l'oest i eventualment forçada a ascendir per sobre de la serralada dels Andes, la segona cadena muntanyosa més alta de la Terra. Aquest ascens refreda les masses d'aire, creant pluges intenses que es precipiten al llarg d'una superfície enorme, procés sense parangó a nivell mundial.

La suau plana al·luvial (anomenada vargem) que constitueix la major part del territori per on discorre el riu, es cobreix fins amb uns 15 metres d'aigua. El nivell del líquid a Iquitos és de 6 m., a Teffe de 15 m., a Óbidos d'11 m. i a Pará 4 metres per sobre el nivell fluvial mínim que caracteritza l'estació seca.

Amazònia[modifica | modifica el codi]

A l'est de la serralada dels Andes s'exté la selva Amazònica. Es tracta de la major selva del món i posseeix una enorme importància i significació ecològica: la seva biomassa és capaç d'absorbir immenses quantitats de diòxid de carboni, i d'expel·lir-ne la mateix en el clímax sota els processos de descomposició. Degut a la vital importància d'aquest entorn per al clima mundial, entre altres aspectes, la seva conservació s'ha tornat un tema d'extrema urgència en els últims anys.

Aquest bosc equatorial deu el seu origen al clima extremadament humit i càlid que trobem a la regió. L'Amazones i els seus múltiples afluents flueixen lentament a través de l'àrea, degut a l'extremadament plan gradient: Manaus, a 1600 km. de l'Atlàntic, només es troba a 44 msnm.

La biodiversistat de la selva amazònica és extraordinària: la regió és l'hàbitat de com a mínim 2,5 milions d'espècies d'insectes, desenes de milers de plantes i unes 2.000 aus i mamífers: Una cinquena part de totes les espècies d'aus del món es troben a l'Amazònia. La diversitat d'espècies de vegetals és la major de la Terra: alguns exterts{{qui}} estimen que 1 km² pot contenir fins a uns 75.000 tipus diferents d'àrbres i unes 150.000 espècies de plantes. Aquest mateix km² conté, de mitjana, unes 90.000 tones de biomassa vegetal.

Protector del planeta[modifica | modifica el codi]

La selva amazònica constitueix la desena part de tots els boscos del planeta. L'aire que respira la humanitat es purifica principalment a l'Amazònia. Aquesta purificació de l'aire la realitzen les plantes de la selva (entre altres) de dues formes:

La gran quantitat de diòxid de carboni (CO2) que deriva de la descomposició de la matèria orgànica, vegetal i animal, quan mor, una part surt com a gas i l'altra es converteix en àcid carbònic amb l'aigua de la pluja, fet que dóna origen a l'elevada acidesa dels sóls de les selves i sabanes.

Fauna i flora[modifica | modifica el codi]

Dofins rosats únics de l'Amazones.

Tota la flora i la fauna de la selva intertropical humida americana està present a l'Amazònia.

Allà hi existeixen innumerables espècies de plantes, milers d'espècies d'aus, molts amfíbis i milions d'insectes encara sense classificar.

La fauna és molt variada, des dels insectes més petits fins a grans mamífers com el jaguar, el puma, el tapir i diverses espècies de cérvols. També hi ha rèptils com les tortugues, caimans, babilles i serps. Hi ha aus i peixos de totes les espècies, plumatges i escames. A les llacunes al llarg de l'Amazones floreix la planta coneguda com a victòria de l'Amazones (Victoria amazonica ), una espècie de nenúfar amb unes fulles circualrs que arriben a més d'un metre de diàmetre i a vegades, fins als 5 metres, fet que ha donat peu al mite que una d'aquestes fulles pot arribar a aguantar una persona, cosa que es falsa.

La immensa selva equatorial amaga una fauna abundant, encara pendent d'una classificació completa. A l'Amazònia existeixen 4.000 espècies de papallones, més de 3.000 peixos, 1.700 aus i el 20% de les espècies de primats del món animal. La riquesa biològica s'explica per que durant milions d'anys l'ecosistema amazònic ha romàs inalterat.

És tant ampli l'aportació en espècies de peixos i plantes acuàtiques que enumerar-les totes no és una tasca fàcil. Aquest riu conté més de 3.000 espècies de peixos. Per als aficionats a l'aquarisme, es tracta de la font que proveeix la major quantitat d'espeècies piscícoles que poblen els comerços i aquaris de tot el món.

També conté una gran quantitat d'amfibis de tot tipus, com per exemple, granotes, gripaus, tritons, salamandres i amfíbis encara per conéixer.

Aspectes humans[modifica | modifica el codi]

Ports[modifica | modifica el codi]

Els principals ports del riu Amazones es troben a les ciutats d'Iquitos, al Perú, Leticia a Colòmbia i Manaus al Brasil. També Belém (Brasil) ciutat localitzada al sud de l'illa de Marajó, podria considerar-se com un port de la riba de l'Amazones tot i que, parlant amb propietat, quedaria al marge dret del riu Tocantins després d'unir-se amb el braç meridional de l'Amazones que rodeja aquesta illa.

Carretera Transamazònica[modifica | modifica el codi]

Imatge de satèl·lit (NASA) d'un tram desbordat.

Una mica al sud de l'Amazones discorre la carretera Transamazònica, amb un llarg camí de pols i fang, el resultat d'una de les aventures desenvolupadores més atrevides que s'han dut a terme a la major de totes les regions selvàtiques del món. La carretera, anomenada BR-230, imita el curs del riu Amazones, avançant de forma paral·lela a aquest. Té, d'acord amb els números oficials, 5.000 km de llarg.

Grups aborígens[modifica | modifica el codi]

Al territori al llarg del riu Amazones hi viuen aproximadament 135 grups autòctons procedents origirariament del Perú, Colòmbia, Equador i Brasil, com per exemple, els Jíbaros.

Geografia humana i econòmica[modifica | modifica el codi]

La principal característica sud-americana és el gran desequilibri en la seva distribució geogràfica. Mentre que a immensa majoria es trba a la costa, enormes regions de l'interior estan pràcticament deshabitades. Una altra característica del subcontinent sud-americà és la seva alta taxa de població urbana: tres de cada quatre llatinoamericans viuen en una ciutat. La selva amazònica peruana, colombiana i brasilera, no s'escapa d'aquesta realitat; la majoria de pobladors de la regió amazònica es concentren a les ciutats al peu del riu Amazones: Iquitos, Leticia, Manaus i Belém.

Vegeu-ne també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Amazon Facts» (en anglès). Project Amazonas. [Consulta: 3 de febrer del 2012]. «The average discharge of water into the Atlantic Ocean by the Amazon is approximately 175,000 m3 per second, or between 1/5th and 1/6th of the total discharge into the oceans of all of the world's rivers! This discharge is 4-5 times that of the Congo River (the second largest in ocean discharge), and 10 times that of the Mississippi.»
  2. El riu més llarg del món (en castellà)
  3. Gupta, Avijit. «Hydrology and Discharge». A: Large rivers: geomorphology and management (en anglès). John Wiley and Sons, 2007, pàg. 31. ISBN 0470849878 [Consulta: 3 de febrer del 2012]. 
  4. Amazon Longer Than Nile River, Scientists Say Noticia de National Geographic (en anglès)
  5. "Prehistoria de la Amazonia"
  6. «Las crónicas más antiguas de la Amazonía por el navegante florentino Américo Vespucio, en 1499» (en castellà). Portal de Historia y Medio Ambiente de Yuri Leveratto, 2009. [Consulta: 22 de febrer de 2012].
  7. Descubrimiento del río Amazonas (en castellà)
  8. GRDC - Amazon Basin - Station: Obidos