Granota
De Viquipèdia
Granota és el nom d'ús generalitzat per designar diversos amfibis de l'ordre dels anurs. Concretament, es refereix a tots els membres d'aquest ordre que no tenen la pell rugosa a l'esquena, ja que aquests se solen anomenar gripaus. No obstant això, la diferència entre las paraules granota i gripau no tenen fonament taxonòmic. Els diferents usos de la paraula granota i gripau es deuen a la discrepància entre la classificació vernacular i la classificació científica del grup dels anura. Aquests amfibis viuen generalment a llocs d'aigües dolces com estanys i rius. Més d'un 90% de les espècies de granota pertanyen a la família Ranidae.
Tenen una morfologia força peculiar car el cap i el tòrax formen una unitat indiferenciada. A l'edat adulta no tenen pas cua, tenen una respiració dual, pulmonar i cutània, i tenen quatre potes a diferència de les etapes anteriors de l'espècie, com la del capgròs. A Tailàndia, a la vall del riu Mekong, existeix una granota ullaluda que, a més d'insectes, s'alimenta d'ocells.[1]
El seu mitjà de comunicació és mitjançant sons vocals produïts per la laringe. Segueixen la reproducció comuna de tots els amfibis, mitjançant ous sense closca els quals necessiten d'una humitat constant.
Taula de continguts |
[edita] Les granotes en diferents cultures
La granota ha adquirit diversos significats al llarg del temps en diverses cultures. Diversos deus egipcis van adoptar la forma d'aquest animal, com Heget, o van acompanyar-se de granotes, com Hapy. A l'època dels faraons egipcis, representaven la fertilitat, perquè hi havia moltes granotes després de la crescuda del Nil. A l'Espanya dels anys 60 i 70, la prova de l'embaràs, per saber si una dona estava en estat o no, era coneguda popularment com la "prova de la granota".
Des dels temps medievals, les granotes simbolitzaven allò lleig però amb talents ocults i així es va crear la figura folclòrica del príncep (o similar) convertit en granota, a qui un petó podia alliberar de la forma animal (final feliç de molts contes populars). També és un animal que acompanya sovint les bruixes i les bruixots, o bé un animal en el que es poden transformar o també un ingredient usual en les seves pòcimes i preparacions màgiques. La granota ha inspirat nombrosos personatges de ficció.
L'any 2008 fou declarat l'any de la granota per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN). [2]
[edita] Usos
En alguns llocs, les granotes i altres anfibis no perillosos per l'home es consideren eficaços per a fer desaparèixer o disminuir el nombre d'insectes, tot i que no s'afegeixen les granotes voluntàriament per a aquest ús. Altres usos que tenen o han tingut les granotes són:
[edita] Gastronomia
Les granotes es mengen o han estat menjades en diverses cultures (Mediterrània: Portugal, Espanya, França, Grècia, etc. sobretot a l'Edat Mitjana; Àsia: Xina i sud-est del continent; Amèrica: Estats Units, Costa Rica, etc.), tot i que en general s'han considerat un aliment de gent pobra, quan no es troba altra cosa, i per aquesta de molt poc prestigi. No és un animal hallal (aliment permès a la religió musulmana) ni casher (a la religió jueva). A alguns països, com per exemple, França, amb el temps han sabut fer bandera d'aquesta menja i se serveix a certs restaurants turístics com a menjar "típic".
De les granotes, la part formada pel cap i el tòrax no conté prou carn per a ser aprofitable, de manera que usualment nomès es mengen les cuixes, que de fet és la part inferior de la granota, tallada per la cintura i deixant les dues potes unides. La pell no es menja, per això a l'actualitat se solen comprar ja pelades i tallades. Es mengen en preparacions sencilles, a la brassa, fregides o a la plantxa, de vegades arrebossades o amb pasta de bunyol però no necesàriament. La recepta de granotes fregides amb all i julivert és coneguda com granotes a la provençal[3] però a Catalunya es fan tradicionalment de la mateixa manera.[3] La seva carn és de textura suau i gust molt poc marcat, és a dir, que és bastant insípida, a alguns els pot recordar el gust del pollastre. Per això se li poden afegir herbes o salses fortes per a donar-li gust. A França es solen menjar fregides en mantega, sense cap salsa afegida, a l'aperitiu o entrant, per rossegar alguna cosa abans de l'àpat. Es vénen a les peixateries.
Actualment les granotes es crien amb fins culinaris a Catalunya,[3] per exemple, a les terres de l'Ebre.[3] També s'en troben congelades.[3]
[edita] Animal de laboratori
Luigi Galvani va estudiar, a finals del segle XVIII, la contracció muscular sota l'acció de descàrregues elèctriques utilitzant granotes i estudiant la reacció de les seves cuixes[4] Durant aquest mateix segle, un altre físic italià, Alessandro Volta, rival de Galvani, les utilitzava també per a les seves investigacions, que culminarien amb la invenció de la primera bateria moderna: la pila.
[edita] Gèneres
- Amolops Cope, 1865
- Babina Thompson, 1912
- Clinotarsus Mivart, 1869
- Glandirana Fei, Ye, i Huang, 1990
- Huia Yang, 1991
- Humerana Dubois, 1992
- Hylarana Tschudi, 1838
- Lithobates Fitzinger, 1843
- Meristogenys Yang, 1991
- Odorrana Fei, Ye, i Huang, 1990
- Pelophylax Fitzinger, 1843
- Pseudorana Fei, Ye, i Huang, 1990
- Pterorana Kiyasetuo i Khare, 1986
- Rana Linnaeus, 1758
- Sanguirana Dubois, 1992
- Staurois Cope, 1865
[edita] Referències
- Frost, Darrel R. 2008. Amphibian Species of the World: an Online Reference. Version 5.2 (15 July, 2008). Electronic Database accessible at http://research.amnh.org/herpetology/amphibia/index.php. American Museum of Natural History, New York, USA.
- ↑ El Periodico, 25 de setembre de 2009
- ↑ El Periódico (Ed. Catalunya). Secció de Societat. pag. 26. 24 de Desembre de 2007.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 La cuina del país dels càtars, pàg. 228, Jaume Fàbrega, Cossetània Edicions, 2003, ISBN 8496035808
- ↑ Aloysii Galvani De viribus electricitatis in motu musculari commentarius; Luigi Galvani; Instituti Scientiarum, any 1791.
  |
Aquest article és un esborrany sobre amfibis. Podeu ajudar-nos ampliant-lo a partir de fonts fiables. |
