All

De Viquipèdia

Tingueu paciència. Aquesta pàgina està sent editada com a part d'un projecte universitari del Grup d'Innovació Consolidat GIBAF de la Universitat de Barcelona amb estudiants de l'assignatura Botànica Farmacèutica en el curs acadèmic 2008-09, i té com a tema central les Plantes Medicinals. El professor responsable i tutor garanteix que finalitzada l'experiència amb els estudiants, es revisarà tot el que calgui per tal que la qualitat final sigui l'exigible i les polítiques i els estàndards siguin complerts, moment en què s'enretirarà la plantilla.

All
Allium sativum
Estat de conservació
Risc mínim
Classificació científica
Regne: Plantae Divisió: Magnoliophyta Classe: Liliopsida Ordre: Asparagales Família: Alliaceae Gènere: Allium Espècie: A. sativum
Nom binomial
Allium sativum L.

L'all, l'all roig, el gra^[1] (Allium sativum) és una hortalissa de la família de les liliàcies molt comú a la cuina mediterrània. És originària d'Àsia Central, possiblement del Kirguizistan (sud-est de Sibèria), des d'on es va estendre àmpliament per tot Europa, i des de allà al continent americà en regions de Mèxic, Perú i també als Estats Units per mitjà dels conquistadors espanyols. Tot i que a Espanya el consum d'all és inferior en comparació als països occidentals, l'all es cultiva a gran escala per tot el país i es troba en la majoria dels horts catalans.

Taula de continguts 1 Etimologia 2 Ecologia 3 Descripció Morfològica 4 Galeria d'imatges 5 Farmacologia 5.1 Composició química 5.2 Usos medicinals 5.3 Accions farmacològiques 5.4 Toxicitat 6 Història 7 Observacions 8 Referències bibliogràfiques 9 Enllaços externs 10 Notes i Referències

[edita] Etimologia

El terme "Allium" deriva d'una paraula cèltica, "all", que significa <calent, picant, ardent> i el terme "sativum" és una contracció de "seminativum", que indica <que es pot sembrar o cultivar>.

[edita] Ecologia

Creix sobre terrenys arenosos, profunds, ben drenats, amb continguts moderats de calci i rics en potassi. Els bulbs d'all es podreixen amb terra densa i grassa, per aquest motiu no s'han de cultivar en terres organiques i tampoc es poden utilitzar fems. S'adapta molt bé en la majoria de sòls on es cultiven cereals i tot i que no és una planta molt exigent amb el clima, adquireix un sabor més picant en climes freds. Es troba al mercat durant tot l'any ja que floreix entre finals de la primavera i començaments d'estiu. La resistència que presenta el fruit, fa que es conservi en perfecte estat durant molt de temps un cop recol·lectat i guardat en un lloc fresc.

[edita] Descripció Morfològica

Geòfit bulbós, en forma herbàcia perenne de 30 a 60 cm d'altura que presenta una olor forta quan és triturat. Rel formada per diversos bulbs o cabeces, cadascun dels quals conté aproximadament entre 6 i 12 bulbets, denominats també grans d'all. Cada bulbet o gra es troba envoltat per una túnica blanca membranosa, de vegades d'un color vermellós, transparent, molt fina i prima semblant a les que recobreixen la part exterior del bulb. Aquest conjunt s'anomena popularment "cabeça d'all". De la part superior del bulb, neix la rel pròpiament dita, fasciculada, que arriba fàcilment fins a 50 cm de profunditat i s'introdueix al sòl amb la funció de fixar la planta així com també nodrir-la. Els grans d'all es disposen circularment al voltant d'una tija erecta, rígida, buida, central i que és capaç d'assolir normalment al voltant de 20 a 40 cm d'altura. Les fulles es disposen fusionades pels seus marges formant túniques al voltant de la tija principal. Són lineals, oposades, no carnoses sinó herbàcies, primes, planes, allargades, agudes, sòlides, piperàcies (aspecte i tacte de paper) quan s'assequen i d'uns 1,0-2,5 cm d'ample i 30-60 cm de llarg. Aquestes formen a la base una beina, i el limbe és sèssil, cintat, amb els marges paral·lels. La secció té forma de "V", i el nervi mitjà està molt ressaltat per l'envers. Són glabres, de color verdes, més llargues a mesura que van sortint i a vegades es tomben cap a un costat. El limbe mesura des de 45 cm a més de 60 cm de longitud, i entre 30 i 40 mm d'amplada màxima. La inflorescència consisteix en una cima umbel·liforme envoltada per una gran estructura foliàcia anomenada espata que es retira durant la floració. Els bulbets són produits a les inflorescències. Les flors són petites, hermafrodites, amb el perigoni de color blanc, rosat o violaci. El nombre de flors és variable, de vegades no n'hi ha i poc sovint estàn obertes. Els tèpals tenen 6 pètals sense soldar (dialipètales) formant una rotàcia i amb una simetria actinomorfa. L'androceu està constituït per 6 estams opositipètals i el gineceu és tricarpel·lar amb un pistil que acaba amb un estigma filiriforme que fructifica en una càpsula petita. Així, al tractar-se d'una planta cultivada des de l'antiguitat, ha anat perdent la seva capacitat de reproducció sexual, substituint-la per la propagació vegetativa.

La part utilitzada com a droga és el seu bulb.

Existeixen tres varietats d'all segons el color, el revestiment, els bulbets i els bulbs. La varietat blanca, en que la túnica membranosa és de color blanc, presenta bulbs grans i compactes amb bulbets regulars. De les tres varietats és la més comuna, s'adapta a la tardor i presenta una bona adaptabilitat i conservació. La rosa, està caracteritzada per tenir la túnica membranosa de color blanc rosat o bé blanc groguenc, forma bulbs grans amb més de 20 bulbets que són petits i menys regulars respecte a la varietat d'all blanc. La maduració és més curta que la de l'espècie blanca i degut a la seva escasa conservabilitat es consumeix principalment com a all fresc. La darera varietat, la roja, presenta una cabeça més gran en front les altres espècies, és regular i ben conformada. Aquesta última varietat és més rica en olis essencials i es conserva durant molt de temps.

[edita] Galeria d'imatges

Visió general de plantes d'all

Bulb de l'all i bulbets extrets

Rèl de l'all

[edita] Farmacologia

... AVÍS MÈDIC

[edita] Composició química

• Sulfòxids (2,3%). Derivats de l'alquilcisteïna com alliínes (alilalliína, propenilalliína i metilalliína), olis essencials (0,2-0,3%) com la garlicina o el sulfòxid de alilcisteïna del bulb intacte. Quan el bulb és triturat o partit, la alliína (inodora) s'hidrolitza per la alliinasa produint allicina (responsable de l'olor característica de l'all), que es transforma ràpidament en disulfur d'alil.
• Polisacàrids homogenis. Fructosanes (fins un 75%)
• Saponines triterpèniques (0,07%)
• Sals minerals (2%): ferro, sílice, sofre i iode.
• Petites quantitats de vitamines (A, B1, B3, B6, C) i adenosina

En general les característiques de l'all depenen de la riquesa del sòl on creix. La planta dóna per destil·lació 0,25% d'oli essencial.

[edita] Usos medicinals

Usos aprovats per la Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany:

• Arteriosclerosis
• Hiperlipidemies
• Hipertensió arterial

Tradicionalment s'ha utilitzat en casos de bronquitis, aerofàgia, dispèpsies, espasmes abdominals, amenorrea, diabetis. Típicament s'ha utilitzat per al tractament de durícies, berrugues, otitis, artritis, artràlgies, neuràlgies o ciàtica. També s'utilitza com a condiment alimentari. Curiosament els egipcis ja l'utilitzaven com un remei pels dolors i els grecs feien menjar un all cru als atletes abans de cada competició ja que el consideraven com una font de fortalesa física. Així mateix, es va fer servir contra la pesta, i també durant les dues guerres mundials per al tractament de ferides, del còlera o del tifus.

[edita] Accions farmacològiques

Actualment, l'all té una ampla utilització farmacològica:

• Hipolipemiant : Disminueix el nivell de colesterol LDL a la sang (colesterol nociu), produint un efecte cardioprotector; i no afecta als nivells de triglicèrids cardiosaludables i necessaris pel cos. D'aquesta manera l'all contribueix en la prevenció de malalties coronaries i accidents vasculars cerebrals.
• Vasodilatador perifèric: Aquest efecte causa un augment del calibre dels vasos i es produeix per una reducció d'agents vasopressors com ara les prostaglandines i angiotensina II, i per una activació d'una òxid-nítric sintetasa que produeix òxid nítric.
• Antihipertensiu: Aquest efecte hipotensor de l'all és causat per l'efecte vasodilatador. En dosis elevades, l'all provoca un descens de la tensió arterial, tant de la màxima com de la mínima.
• Antiagregant plaquetari: Impedeix la tendència excessiva de les plaquetes sanguínies a agrupar-se formant coàguls, i també actua com a fibrinolític (desfà la fibrina que és la proteïna que forma els coàguls sanguinis). D'aquesta manera s'aconsegueix augmentar la fluïdesa a la sang i fa que sigui recomanable a totes aquelles persones que han patit embòlies, trombosis...
• Hipoglucemiant: L'all normalitza el nivell de glucosa sabguinia i per tant, és bo que l'utilitzin els diabètics i els obesos.
• Antibiòtic i antisèptic general: L'all té també una acció antibiòtica contra diversos microorganismes ([[Escherichia coli]], [[Salmonella typhi]], estafilococs i estreptococs, diversos fongs, alguns virus...). El poder bactericida de l'all en el conducte intestinal és selectiu de manera que a diferència dels antibiòtics sintètics, regula la flora intestinal i no la destrueix, ja que només actua sobre els bacteris patògens.
• Estimulant de les defenses: L'all augmenta l'activitat de les cèl·lules defensives de l'organisme, limfòcits i macròfags, i per tant estimula la resposta immunològica i ajuda al sistema immunitari de l'organisme a resistir les infeccions. D'aquesta manera, actualment cada vegada més s'està utilitzant l'all com a complement en el tractament de la sida.
• Anticancerigen: Hi han estudis que han demostrat que l'all bloqueja la formació de potents anticancerosos, denominats nitrosamina, que poden produir-se durant la digestió de determinats aliments. Se sap que l'alliicina, un dels seus principis actius, impedeix la proliferació del bacteri [[Helicobacter pylori]], relacionat amb les úlceres d'estomac i que pot afavorir el desenvolupament de càncer d'estómac.
• Vermífug: L'all actua contra els paràsits intestinals, especialment contra els àscaris i els oxiúrids, petits cucs blancs que provoquen picor anal en els nens.
• Tonificant i depuratiu: L'all activa reaccions químiques del metabolisme i afavoreix els processos d'excreció de substàncies de desfet.
• Desintoxicant: Especialment destinat per als tractaments per deixar de fumar. Normalitza la tensió arterial elevada del fumador i ajuda a vèncer el desig per fumar.

[edita] Toxicitat

La toxicitat de l'all és molt escassa. L'ús de l'all en dosis elevades, especialment cru o en extractes, està desaconsellat en casos d'hemorràgia, ja sigui de causa traumàtica (ferides, accidents, etc.) o menstrual (regles abundants). Així doncs, degut a la seva acció anticoagulant, dosis altes d'all poden perllongar les hemorràgies i dificultar els processos de coagulació. Així mateix, la seva ingestió continuada i abusiva (habitualment més de tres o quatre grans al dia) pot provocar una certa irritació a l'estómac i així originar dolors abdominals, nàusees, vòmits, diarrees, etc. Pot també generar aquests mateixos afectes en persones que ingereixen all tenint l'estomac buit.^[2] A més a més, no és aconsellable l'ús d'all en nens, ni tampoc durant la lactància, ja que els sulfòxids poden accedir a la llet materna i conferir-li un sabor desagradable. Ha estat demostrat que l'all pot generar de tant en tant reccions al·lèrgiques en atacs asmàtics o dermatitis després d'haver inhalat la droga^[2]. D'altra banda, moltes persones consideren un inconvenient el típic alè d'all, ja que sovint provoca malestar, tant per la persona que l'ha ingerit com per les persones del voltant.

[edita] Història

L'all és originari de l'Asia Central, es pensa que deriva de l'espècie asiàtica Allium Longicuspis i és utilitzada desde fa 5000 anys. Podem corroborar això degut a que s'han trobat bulbs d'argila a datar de 3750 avans J-C. De fet, diuen que el primer conflicte social de l'humanitat va ser provocat per la supressió de ració d'all als esclaus egipcis que construiant les piramides.

[edita] Observacions

L'all té un gran simbolisme interpretat de maneres diferents arreu del món. Segons Pline, l'all allunyava les serps i la bogeria. Degut a que l'all protegiria del mal d'ull, tant a Sicília, Itàlia, Grècia com a l'Índia es troben ramets de cabeces d'all lligats amb llana vermella. A Grècia, només el fet de pronunciar la paraula " all " (en grec la paraula skordo) conjura la mala sort. Els pastors dels Carpats, sistema muntanyós d'Europa central, abans de munyir per primera vegada les seves ovelles, es refreguen les mans amb all beneït amb la finalitat de protegir el seu ramat de les mossegades de serps. Segons la tradició, l'all té la reputació d'allunyar els vampirs i el diable. També es diu que és anti afrodisíac.

[edita] Referències bibliogràfiques

• Gran enciclopedia de las plantas medicinales, Dr. Berdonces i Serra, Tikal ediciones.
• Diccionario integral de Plantas Medicinales, 2002, RBA Libros S.A
• Plantas medicinales, Círculo de lectores, 1999
• Enciclopedia de las plantas medicinales, Ediciones Oceano, 2003
• Article "Con un diente de ajo", Magazine (La Vanguardia) per Alvaro Castro
• Catálogo de plantas medicinales, Elaborado por el Departamento Técnico del Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos

[edita] Enllaços externs

• Plantas de interés farmacéutico. Universidad del País Vasco UPV/EHU
• Infoagro.com
• Ajodirecto.com
• Infomed
• WHO monographs 1
• Adieta.com

[edita] Notes i Referències

1. ↑ Vallés i Xirau, Joan (dir.). «Noms de plantes.». Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. (Diccionaris en Línia), 2009.
2. ↑ ^{2,0 2,1} WHO monographs on selected medicinal plants. WHO monographs 1 Contradiccions de l'all

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	[[wikt:{{{wikt}}}|Viccionari]]
	[[q:{{{q}}}|Viquidites]]
	Viquiespècies.
	[[b:{{{b}}}|Viquillibres]]
	[[n:{{{n}}}|Viquinotícies]]
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	[[s:{{{s}}}|Viquitexts]]
	[[:en:v:{{{v}}}|Viquiversitat]]